Teoria sociològica macro. Resum de les lectures pertinents al segon examen. (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Sociología - 3º curso
Asignatura Teoria sociològica macro
Año del apunte 2015
Páginas 24
Fecha de subida 26/01/2015
Descargas 42

Vista previa del texto

Lectura 1.- Ball, P. “Que pequeño es el mundo”.
El joc de Kevin Bacon – trobar el camí més curt cap a ell. – famós per les pel·lícules en què no apareixia com a protagonista – enllaça molts dels grans noms. El fenomen que hi ha darrere d’això  el món petit.
L’estructura de món petit es troba en multitud de fenòmens des d’estructures neuronals del cervell, reaccions bioquímiques...
Els sis graus – Granovetter. Importància de la intensitat dels llaços d’amistat. Els forts són fàcilment identificables. Els enllaços dèbils connecten els grups – mantenen el tot unit – la força dels enllaços dèbils.
Qualsevol ciutadà americà està situat a qualsevol altre escollit a l’atzar per una mitjana de cinc coneguts. S’extrapola a la resta del món (separats tots a sis persones els uns dels altres (Guare).
Per aquestes xarxes tant connectades també poden viatjar malalties.
Xarxes com a sèrie de punts units per línies. Els punts se’ls anomena vèrtexs i a les línies, arestes. Poden representar tot tipus de coses. Els vèrtexs podrien ser ciutats, les arestes carreteres. Les xarxes mostren, per tant, relacions entre entitats, com també podrien ser els actors – el coincidir en pel·lícules.
Per comprendre els trets més importants de les xarxes el què es necessita conèixer és el sistema d’enllaços més que la forma en sí  això és el què s’anomena topologia. Xarxes de diferents formes poden tenir topologies iguals. La distància i direccions només importen en les xarxes espacials (gràfic d’una ciutat podria ser-ho o no). Gràfic relacional – mostra relacions que existeixen entre els vèrtexs.
En les xarxes aleatòries de Erdös i Rényi, un conjunt de vèrtexs dispersos estan connectats de manera aleatòria. Les propietats s’han d’expressar en termes matemàtics, perquè les connexions són atzaroses. La distribució de probabilitats, segons aquests autors, es correspon amb la corba de Gauss. La mitjana seria el pic de la corba.
Retícula regular – Configuració de vèrtexs idèntics units per arestes idèntiques. No cal parlar de mitjanes. Tots els vèrtexs tenen el mateix nombre de connexions, menys els de les cantonades. Són xarxes ordenades fàcilment descriptibles. Cal avançar a salts.
En canvi, en l’aleatori hi ha dreceres.
Una manera de veure la diferència, en mitjana, de quin és el camí més curt entre dos vèrtexs escollits aleatòriament és la distància mitjana de les trajectòries.
En una xarxa aleatòria la distància mitjana de les trajectòries és llarga i es prolonga bastant amb cada vèrtex que afegim. En el gràfic aleatori és molt més curta i no s’incrementa tant quan afegim nous vèrtexs.
Les relacions socials no són com xarxes aleatòries, sinó que formen una classe pròpia que estaria entre el perfecte desordre i l’ordre perfecte de les retícules ordenades  xarxes de món petit.  Strogatz i Watts.
Aquests autors van imaginar les dues societats més extremes. El món de les cavernes (tothom coneixia a tothom del seu grup, però aquests eren molt tancats). No és un gràfic ordenat, però té un nivell d’agrupament alt i un llarg charpath. L’altre extrem, s’inspiren en una societat del futur d’Asimov – es comuniquen virtualment. Tens tantes possibilitats de conèixer el veí del costat com de l’altre punta del món. Gràfic aleatori sense agrupaments.
El nostre món real es troba entre els dos extrems.
Segueixen la tècnica del recablejat aleatori per veure en quin punt estem. Comencen amb una retícula ordenada i s’escull un vèrtex a l’atzar. A continuació s’escull una aresta i se’l desconecta i se’l connecta (recablejar) a un altre també escollit a l’atzar. El gràfic es fa cada cop més aleatori.
La longitud mitjana (distància mitjana) de les trajectòries l i el nivell d’agrupament expressat en c. La quantitat de recablejat pot quantificar-se per la probabilitat que un vèrtex escollit a l’atzar hagi sigut recablejat de la seva configuració inicial. Quan la probabilitat sigui 0, el gràfic serà una xarxa perfectament ordenada (anell), quan la probabilitat sigui 1, serà totalment aleatori.
Quan tant l com c decreixen és quan el recablejat augmenta. La retícula ordenada perd la seva capacitat d’agrupament, però es creen més dreceres. Sorpreses: Quan un de cada deu vèrtex està recablejat, les propietats del gràfic són molt semblants als de l’aleatori. El pas de l’ordenat a un aleatori és bastant brusc mentre que la l i la c canvien al llarg de diverses etapes. – la l (longitud mitjana de les trajectòries) cau en picat en un valor del gràfic aleatori, mentre el gràfic conserva una alta c. A continuació, c cau a tota velocitat. Per un petit ventall de recablejats trobem l petita i c gran.  Món petit. Exemple: els cercles d’amistat. L’agrupament elevat , però mantenint nombroses dreceres. Això explica els sis graus.
El paràmetre de contracció dels vèrtexs mesura quantes dreceres hi ha en una xarxa entre vèrtexs molt separats. És un número calculable per qualsevol xarxa i s’incrementa a mesura que es va recablejant. En el món petit el paràmetre és igual que el pel·lícula-actor.
[la l fa referència al charpath que surt vàries vegades].
En les xarxes de món petit tots semblen trobar-se en el centre, tot i que alguns estan més en el centre que d’altres, però per poc. Actors petits poden ser comparats amb grans estrelles.
Lectura 2.- Ball, P. “Tejiendo la red”.
Internet és un exemple de la forma com les nostres estructures socials i institucions estan vinculades amb la classe de xarxes en què incomptables unitats i agents estan vinculats per interaccions que ens fan pensar que vivim en un món molt petit.
A mesura que creix el poder d’Internet, tots els que els manca la infraestructura tecnològica, diners o educació per accedir-hi es troben cada cop més marginats  bretxa digital. No només entre països desenvolupats i en vies de desenvolupament, sinó entre els diferents sectors socioeconòmics d’una mateixa cultura.
Qualsevol que tingui accés a un terminal informàtic pot fer-se amb una direcció de correu electrònic gratuïta i enviar missatges a persones que es troben a l’altre extrem del món.
Internet i la World Wide Web – la xarxa i la web- o teranyina mundial, es creu sovint que són conceptes sinònims, però no. La xarxa és una xarxa de comunicacions; la web és una font d’informació.
En la dècada dels 70, la topologia era una xarxa molt centralitzada en què tots els missatges s’enviaven a una unitat de distribució única que transmetia cadascun dels missatges al node apropiat.
Una alternativa que es va plantejar per aplicacions militars va ser descentralitzar l’únic node anterior, molt vulnerable a atacs a una sèrie de nodes més petits – defecte que era possible aïllar alguna part destruint enllaços. Baran proposa una xarxa interconnectada on hi haguessin moltes rutes entre nodes per garantir resistència. – mai va arribar a dur-se a la pràctica.
ARPANET la va ressuscitar – incrementar l’eficàcia de les institucions universitàries finançades per ARPA relacionant-les entre sí.
La planificació d’internet ha arribat poc més lluny.  després va créixer exponencialment. Els nodes d’Internet o vèrtex són els ordinadors i les línies o arestes són els canals de transmissió.
En el vèrtex també s’entén el què cadascú emmagatzema – la informació què posem a la xarxa.
. Les línies de transmissió també podrien ser entesos com hipervincles.
Albert i els seus companys van veure que la distribució de probabilitats dels enllaços entrants i sortints es corresponien amb una llei de potències. La probabilitat que una pàgina web qualsevol connecti amb un cert número d’enllaços depenia del mateix número, d’acord amb la llei de potències. Cada vegada que es duplicava aital número d’enllaços, disminuïa la quantitat de pàgines que el tenia. Una llei de potències no és l’única manera de formalitzar tal relació. – només indica que en tal sistema no hi ha escala. Ens diu que no és com els mons petits d’Strogatz i Watts. Tampoc es correspon amb el gràfic aleatori. La probabilitat de trobar un vèrtex amb un nombre molt elevat de connexions es major que en el gràfic aleatori o en el món petit.
Això no vol dir que no sigui un món petit, sinó que no és el món petit d’Strogatz i Watts. Tenia curta longitud mitjana i alt agrupament com el món petit. Quan augmenta el nombre de vèrtex, també augmentava la longitud mitjana, però molt més a poc a poc. Era un món petit sense escala.
Dos pàgines qualsevols estan separades a una mitjana de 19 pàgines.
Les xarxes lliures d’escala són molt més flexibles i resistents a errors aleatoris, com la caiguda d’un node, més que les de món petit d’Strogatz i Watts.
En les xarxes exponencials només amb que un grup de nodes no funcioni perquè la longitud mitjana de les trajectòries pugi molt. Es trenquen més fàcilment, s’aïllen zones... En les sense escala, no es trenca sinó que es desinfla poc a poc.
Internet s’ha convertit en la xarxa més estable sense que ningú ho planegi.
La topologia assegura que si s´intenta inutilitzar node per node la xarxa aguanti. En una xarxa exponencial, cap node és especial. En canvi, en les sense escala, alguns estan més connectats que són els creuaments que mantenen la longitud mitjana de les trajectòries baixa. Si cauen alguns d’aquests pot afectar una àmplia regió de la xarxa. Els ciberterroristes ataquen això.
Les xarxes de món petit sense escala les trobem en molts altres exemples com en xarxes metabòliques de plantes, bactèries... El fet que els nuclis estiguin tant connectats dóna cohesió a la xarxa.
L’estructura sense escala té un gran sentit des del punt de vista de l’evolució. Una incidència aleatòria en el metabolisme no tindrà gaire importància, perquè hi ha moltíssimes connexions possibles. La debilitat són els atacs planejats al nucli.
En el món petit d’Strogatz i Watts, el contagi de malalties tindria un sostre. Amb els virus per Internet no hi ha cap sostre. Tots els virus poden infectar tot el sistema. Una infecció lenta pot envair tot el sistema, amb tot, el nivell de contagi és baix: la fracció de nodes infectats es redueix ràpidament.
Stanley i Amaral  la xarxa de contactes sexuals és sense escala i obeeix una llei de potències.
 conseqüències molt importants per les ETS. S’han d’eliminar els nuclis o tenir controlats. – persones més promiscues.
La dels actors tampoc tindria escala. Com també, la xarxa ferroviària, les línies aèries xines...
Quan les persones comencen a tenir contactes, la corba de Gauss desapareix i sorgeix una distribució sense escala.
Magnetisme de la fama – més enllaços, més probabilitat d’atreure’n més – efecte mateu. Amb tot, en les xarxes sense escala no arriben a formar-se nuclis tants predominants – tindrien nuclis massa destacats – les xarxes creixen sense planificació. És molt difícil trobar el més connectat. L’estrella més famosa no pot aparèixer en totes les pel·lícules. El fet de connectarse amb els més connectats és tant sols una tendència. Aquesta tendència és l’únic necessari per crear una xarxa sense escala.
Barabasi i Albert han acabat descobrint un sostre d’algunes xarxes sense escala. – La llei de potències de pel·lícula-actor  un actor pot assolir un màxim de pel·lícules a partir del qual no creix més. Cap aeroport aguanta un tràfic infinit.
Altres xarxes no es corresponen amb la llei de potències. La connectivitat cau ràpidament en els més connectats. La possibilitat de supernuclis és molt reduïda.  la xarxa que uneix els aeroports de tot el món. Segueix la corba de Gauss: amb tot la longitud mitjana augmenta a poc a poc amb l’augment de vèrtex, per tant, també és món petit.  hi ha molts tipus de món petit.
Lectura 3.- Granovetter. “La força dels llaços dèbils”.
Els nostres coneguts (llaços dèbils) és menys probable que estiguin molt implicats socialment entre ells respecte els nostres amics íntims (llaços forts). El conjunt de persones format per un individu i els seus coneguts constituirà una baixa densitat (on moltes de les línies possibles de relació estan absents), mentre que la xarxa formada per aquell mateix individu i els seus amics íntims estarà teixida densament (moltes línies possibles estan presents).
Un individu – Ego. Ego té un conjunt d’amics íntims, la majoria dels quals tenen contacte entre sí  grup densament teixit de l’estructura social. Ego, a més, té un conjunt de coneguts que és probable que tinguin els seus propis amics íntims que siguin grups estretament teixits de l’estructura social, però diferents dels què té Ego. El llaç d’Ego i els seus coneguts constitueix un pont entre ambdós grups.  Els llaços dèbils poden actuar de pont. Els individus amb pocs llaços febles estaran, en part, aïllats de les últimes idees, modes, avantatges en el mercat laboral... Sense llaços dèbils, els fenòmens no arriben a la majoria de la població. Els sistemes socials sense llaços dèbils estaran fragmentats i seran inconsistents – tot flueix lentament.
Llaços dèbils vitals per la integració d’un individu en la societat moderna. El generador més important de llaços dèbils és la divisió del treball. Més fort sigui el llaç entre dos individus, més s’assemblaran, segurament.
Poden haver llaços dèbils que es donin dins del conjunt existent – poden conduir a la fragmentació general i desconfiança  els llaços dèbils que fan de pont uneixen persones molt més diferents que els què no.
Els llaços dèbils tenen un paper especial en les oportunitats de mobilitat dels individus  Millor informació sobre oportunitats laborals. Els coneguts, en comparació amb els amics, es mouen en cercles més diferents.
Eriksen i Yancey. Els de menor nivell educatiu solen fer ús de llaços forts. Els universitaris usen més els dèbils. En el cas dels dèbils, condueixen a una reducció d’ingressos pels què tenen menys estudis. Els llaços dèbils són eficients per connectar amb individus d’estatus alt, de tal manera que si es tenen enllaços de tal característiques, són els escollits. Quan no es té una altra opció, se’n van cap als forts.
Els dèbils fan molt més de pont que els forts. Es fa major ús d’aquests primers per connectar cercles socials. En els grups socioeconòmics baixos, els dèbils a vegades més que ponts, són amics de parents o familiars  la informació no dóna un augment real d’oportunitats  efecte negatiu en els ingressos. En els grups alts, els dèbils sí que fan de pont.  efecte positiu. L’efecte dels llaços dèbils serà positiu sobretot quan connecti amb persones d’estatus alt.
Amb tot, els llaços forts solen estar més disponibles (avantatge dels forts). Els què en tenen més necessitat van directament als forts.
Segons Boorman: 1) el manteniment dels llaços forts requereix més temps; 2) si una persona s’assabenta d’una feina, l’explica primer als llaços forts i sinó, als dèbils.
Diversos estudis ens diuen que més pobre és algú més confia en els llaços forts. Aquest ús de llaços forts pels de categories més baixes sol respondre a la necessitat i a la manca d’alternatives.
La difusió funciona millor amb els llaços dèbils. El què fa possible la difusió cultural és que els grups cohesionats es connecten amb d’altres mitjançant llaços dèbils.
Major és la força dels llaços entre dues persones, major és la superposició entre els seus cercles d’amistat.
Friedkin.- els ponts solen ser llaços dèbils ja que els forts tendeixen al tancament triàdic que elimina els ponts locals.
Els ponts intergrupals són desproporcionalment llaços dèbils.
La velocitat dels fluxos dels llaços dèbils és molt més ràpida que la dels forts. La informació circula, sobretot, a través d’aquest tipus d’enllaç. La influència amb tot, és major en els forts (la relativa a la presa de decisions).
Els llaços dèbils tenen un paper important per la cohesió.
Les persones amb pocs llaços dèbils tenien menys capacitat per mobilitzar-se en l’acció col·lectiva de les seves comunitats. Allà on les innovacions són polèmiques, les estratègies de mobilització estan basades en una activació dels llaços dèbils.
Lectura 4.- Elster. “Formación col·lectiva de creencias”.
Temor a la desaprovació – causa excessiu conformisme.
Aprenentatge o reducció de dissonància – conformisme residual.
Aquestes dues eren possibilitats causants d’experiments de Tocqueville.
En un procés d’aprenentatge bayesià puc recolzar-me en altres observadors per corregir la meva percepció o el meu record. Les seves estimacions poden modificar les meves. Quant afectarà depèn de la confiabilitat.
Reducció de dissonància  provocat per la incomoditat de veure’s en discrepància amb la majoria.
Dos raons per les quals les persones podrien professar creences similars: perquè es troben sota la influència de condicionants similars (correlació) o perquè influeixen unes sobre les altres (causació).  El què només era l’opinió d’una part era entès com l’opinió de tots i això va semblar irresistible fins i tot pels que havien donat falsa aparença (Ignorància pluralista) – Ningú creu en la veritat d’una proposició determinada, però tots creuen que els altres creuen en aquesta –casos extrems-. També es pot donar que la majoria no creu en alguna cosa, però es pensa que sí.
La ignorància pluralista i les cultures de la hipocresia poden ser alimentades pel mateix mecanisme – temor a la desaprovació o càstig per anunciar opinions desviades. També difereix del síndrome de l’espectador, aquest últim cada individu creu que la passivitat dels altres justifica la seva. Com ningú no feia res, la situació no deuria ser greu.
Síndrome del germà gran  tots som conscients de les nostres angoixes i pors internes, però no tenim accés a les dels altres, tendim a considerar-los més madurs i amos de sí mateixos.
Els desmentits oficials sobre un rumor, sovint, els alimenten. La por preval sobre l’esperança.
Només els rumors basats en la por arriben a modificar el comportament de la gent. El pensament contradesideratiu generat per la por sembla tenir una gran capacitat d’influència sobre el comportament. En contra, l’adhesió al pensament desideratiu generat per l’esperança sembla donar-se per la busca de consol. En el nivell de l’individu, el pensament desideratiu és tant capaç de generar comportament com el contradesideratiu; amb tot, la observació suggereix que aquest darrer és més habitual.
Els rumors també poden sorgir a través d’una formació de creences totalment racional, per mitjà d’un mecanisme conegut com les cascades informacionals. Exemple de l’àrbitre que s’adona que l’article que ha de jutjar, ha sigut rebutjat per l’àrbitre d’una altre publicació sense saber perquè. La gent fa ús de la formació de creences sobre altres com informació sense conèixer la informació privada de l’altre en sí mateixa. Pot ser que això acabi en un mai acabar i que cadascú es basi en la negativa dels àrbitres anteriors i perquè un no acceptés l’article, no l’accepti ningú.
Lectura 5.- Schelling, T. “La masa crítica, las propinas y los limones”.
La conducta de la gent depèn de quants d’ells observin una conducta particular o de la intensitat d’aital conducta: quants assisteixen a un seminari, quants juguen a volei...
El nombre genèric per les conductes d’aquest tipus és massa crítica. El què comprenen els models de massa crítica és certa activitat que se sosté a sí mateixa un cop supera un determinat nombre mínim. La podem anomenar activitat de massa crítica. Es pretén incloure dins d’activitat, el fet d’estar o no en algun lloc. Les proporcions, més que les quantitats poden influir si es tracta de blancs i negres o d’homes i dones.
En alguns casos, no és la quantitat sinó cert efecte de la quantitat; la immunitat de les quantitats és la que fa que la gent s’estacioni en doble fila, el nivell de soroll en un lloc donat...
Algunes de les eleccions són binàries: anar a la dreta o a l’esquerra.
Amb tot, és molt comú que el nombre crític difereixi d’una persona a una altra.
Dos termes especials han començat a agafar empenta per fer referència a les subclasses de fenòmens de massa crítica: mobilitat i llimones.
Llimones: “El venedor d’un auto utilitzat sap si el cotxe és una llimona o no, però el comprador es refia de les mitjanes. Els compradors pagaran un preu que reflecteixi la mitjana de cotxes en bon estat. És un preu més elevat que el què valdria una llimona, però més baix que el d’un cotxe en bon estat. Això redueix la gent que ven cotxes en bon estat. Cada vegada hi ha menys cotxes en bon estat. El preu baixa més i menys venedors estan disposats a vendre. Cada vegada hi ha més llimones. Al final, el mercat pot desaparèixer, a no ser que s’apliquin disposicions institucionals com garanties, certificacions... “ Akerlof va generalitzar aquest model a tots aquells mercats en què hi ha informació desigual entre ambdues bandes: companyies d’assegurances, per exemple.
Mobilitat: “Migració que es dóna en els veïnats. S’observa l’entrada de persones pertanyents a una minoria ètnica. Això provoca que residents marxin. Això deixa llocs lliures i més persones de la minoria ètnica venen. El procés continuarà a mesura que la gent pensi que no vol estar en un veïnat amb un % tant elevat de la minoria ètnica x. Es tracta, doncs, d’un procés d’entrada i sortida. Més persones de la minoria hi havia, més còmodes es sentien els membres d’aquesta i més venien; els altres, per contra, solien sentir-se més incòmodes”.
6.- Coleman, Katz i Menzel. “La difusión de una innovación entre los médicos”.
Les xarxes de contactes entre metge i metge operaven amb més força durant els cinc primers mesos després del llançament del medicament. La xarxa de discussió i d’assessorament van mostrar simultaneïtat al principi i després van disminuir. La xarxa d’amistat va actuar de manera menys simultània al principi respecte les altres dos, però amb certa inestabilitat, aconsegueix eficàcia més tard. Després del cinquè o sisè mes del llançament del medicament, cap xarxa va mostrar simultaneïtat més enllà de l’atzar.
Existeixen fases successives en la difusió d’aquesta innovació entre la comunitat mèdica. Les primeres xarxes que operen com cadenes d’influència semblen ser les què connecten metges a través de relacions professionals d’assessorament i discussió. Només més tard es torna operativa la xarxa d’amistat. Després dels sis mesos del llançament, les xarxes semblen inoperatives en tant que cadenes d’influència. L’estructura social ja no té efecte, els doctors que no han respòs a la influència ja no ho faran per aquesta via almenys.
Mentre les xarxes van ser ben ràpid operatives pels metges més integrats a les xarxes, només més tard ho van ser pels més aïllats.
En un inici, la influència de les xarxes socials opera sobre els més integrats a la comunitat mitjançant llaços professionals. Després es propaga a la xarxa d’amistat. En aquest moment la influència social arriba a quasi tots els racons de la xarxa, incloent alguns dels més aïllats.
Finalment, quasi tothom recepta el medicament i els què s’uneixen ho fan amb independència de les xarxes que ja no són eficaces.
Lectura 7.- Schelling. “La clasificación y la mezcla: la raza y el sexo”.
Tracta la segregació que pot resultar de la conducta discriminatòria individual. Per discriminatòria es fa referència a la reflexió sobre una percatació conscient o inconscient del sexe, l’edat, la religió o el color de la pell o qualsevol que sigui base de segregació, una consciència que influeix en les decisions d’on viure, amb qui asseure’s, a quina ocupació integrar-se...
No és fàcil marcar les línies divisòries entre la segregació individualment motivada del tipus més organitzat o del tipus organitzat econòmicament.
Les línies divisòries entre la segregació individualment motivada, la col·lectivament obligada i l’econòmicament causa de cap manera són nítides. A més, no són els únics mecanismes de segregació.
Alguns fenòmens de segregació poden resultar complexos en relació a la dinàmica d’elecció de l’individu. Fins i tot, estaríem temptats de suposar que alguna mà invisible separa a la gent de manera tal que correspon a un cert consens o preferència col·lectiva o voluntat popular. Les preferències de la gent, en veritat, poden correspondre o no amb els resultats massius que poden ser generats de manera col·lectiva. Relació micro-macro.
Per la totalitat de la població, la taxa numèrica és determinada en qualsevol moment; amb tot, en l’àmbit local, en una església, escola, restaurant, etc, tant els negres com els blancs poden ser una majoria. Amb tot, si els dos volen ser la majoria, només hi haurà una opció que acceptin ambdues parts: la segregació total.
Si els dos volen ser x % que sumats sumen més de 100%, l’única opció serà igualment la segregació total. Amb tot, si no sumen el 100% exacte, es poden donar més opcions, entre elles tornarà a estar la segregació total.
Les matemàtiques ens diuen poc sobre la conducta que orienta els resultats o què els allunya.
Per comprendre quin tipus de segregació o integració poden resultar de la conducta individual, hem de considerar processos pels quals es produeixin mescles i separacions.
Els diversos processos de segregació, separació, partició, mescla i dispersió (i a vegades, persecució) tenen un tret comú. Les conseqüències són agregades, però les decisions són individuals. El nadador que evita el què fa surfing. Si tots ho fan, acaben segregats i el mateix passa amb els fumadors / no-fumadors.
La gent que ha d’escollir entre dos extrems polaritzats – un veïnat de blancs i un de negres, per exemple- amb freqüència la seva elecció reforçarà la polarització. Fer-ho no constitueix una evidència que prefereixin la segregació , només que la gent escull entorns similars i no diferents.
El model de veïnat. La motivació subjacent pot ser molt menys extrema que els patrons observables de separació. El què s’ha de fer per evitar que les coses es facin evidents és que no s’ha de donar peu a començar una segregació, s’ha d’evitar el primer pas, perquè un cop ja està en plena expansió, pot resultar molt difícil restablir una integració que agradi a tothom.
En la gràfica inicial, només 9 individus volien canviar-se, si els convencem de què es quedin, tot anirà bé.
El model de veïnat amb límits. La gent de la zona surt d’ella si aquesta no concorda amb el seu límit de color, la gent de fora entra si les seves exigències són satisfetes. La informació és perfecta, tots coneixen la raó de color en el moment de fer la tria. Amb tot, la gent no coneix les intencions dels altres i no preveu el seu comportament futur.
A vegades, el fet de restringir l’entrada por produir una mescla estable.
De manera sorprenent, els resultats generats en aquest anàlisi no depenen del fet que cada color tingui preferències per viure en zones diverses. Ni que vulguin estar on la majoria. Cada persona està limitada per la seva tolerància i s’anirà a raó que on està es sobrepassa aital tolerància.
L’anàlisi resulta pertinent per l’estudi de la manera com les quotes numèriques o de raó o els límits sobre els números poden afectar la probabilitat d’un equilibri mixt. Quan hi ha dos equilibris estables potencials, o més, les posicions inicials o les taxes de moviment, determinen quin dels dos s’imposarà. Per saltar la costa d’un equilibri estable a un altre, sovint es fa indispensable que es presenti una gran pertorbació o acció concertada. Si s’actua de manera acordada, la gent pot aconseguir un equilibri alternatiu.
Lectura 8.- Elster. “Consecuencias indeliberadas”.
Considera casos en els quals les conseqüències no només són indeliberades sinó també imprevistes. Els efectes secundaris previsibles de l’acció no es busquen per sí mateixos, sobretot si són negatius, però no els inclou en conseqüències indeliberades de l’acció.
Aquestes conseqüències poden sorgir tant del comportament individual com de la interacció social.
Si bé les accions estan configurades pels desitjos (o preferències), també aquestes poden configurar aquests últims. Així, a més de conseqüències indeliberades de l’acció, a vegades hi ha una conseqüència: un canvi de desig. L’addició en seria un exemple.
Els desitjos també poden ser afectats per una preferència inconscient per la novetat o el canvi.
El efecte de dotació  implicació de l’aversió a la pèrdua; també il·lustra el canvi de preferències induït per l’elecció, però indeliberat.
Un altre mecanisme que podria produir aquest efecte de reforç és la tendència a veure les nostres eleccions sota una llum positiva una vegada les hem fet, això és proposat per la teoria de la dissonància cognitiva.
És possible i bastant corrent que un individu limiti les seves oportunitats futures d’acció. La culpa recau en el dèficit cognitiu – l’agent no pot predir les conseqüències futures del comportament present. També pot recaure en el dèficit motivacional – l’agent atribueix un pes feble a les conseqüències futures (conegudes i segures) en comparació als guanys immediats.
Externalitats. Conseqüències indeliberades de la interacció. Les externalitats del comportament poden agregar-se per generar resultats no deliberats ni previstos pels agents.
Aquestes conseqüències poden ser o no previstes. Un tret crucial d’aquesta categoria de conseqüència indeliberada és que, fins i tot quan siguin previstes, el comportament serà el mateix. Es tracta d’una estratègia dominant: és racional escollir-la independentment del què facin els altres.
Internalitats. Benefici o perjudici que l’elecció d’una persona en un moment donat pot provocar sobre el benestar que ella mateixa obté en eleccions posteriors. Diferències evidents entre les externalitats i internalitzats. Una és la asimetria temporal: en tant que tots els individus poden perjudicar-se els uns als altres, els jo posteriors no poden perjudicar els anteriors. Una altra diferència és el fet que els jo successius només són en realitat fragments temporals d’un únic decisor, mentre que els diferents individus no són parts especialment distintes d’un superorganisme. Una vegada la persona comprèn que les seves eleccions presents exerceixen un efecte negatiu sobre el benestar que pot obtenir en decisions posteriors, té un incentiu per canviar el comportament.
Síndrome del germà petit. Consisteix en veure les altres persones com a germans petits, és a dir, no els atribuïm la mateixa capacitat de deliberació i reflexió que segons la nostra introspecció, nosaltres tenim i tampoc, ja que estem, la nostra confusió interna, dubtes i angoixes. La idea de veure en els altres persones tant estratègiques i calculadores com nosaltres no sorgeix naturalment. Això comporta : el Govern pot tractar de limitar la immigració a qui estan casats amb algú que té residència legal al país, però això només fa que es casin.
A diferència de les conseqüències indeliberades generades per les externalitats, les produïdes pel mecanisme del germà petit poden determinar quan els agents ho entenen. En els casos descrits no hi ha estratègies dominants, només estratègies òptimes sota un pretext que els altres són menys racionals que un mateix. Una vegada tots els agents es veuen de manera recíproca com racionals, el comportament pot convergir en un resultat plenament predictible.
Lectura 9.- Elster. “Estados que son esencialmente subproductos”.
Certs estats mentals i socials sembla que tenen la propietat que només es produeixen com a subproducte d’accions dutes a terme amb altres intencions. Mai es poden generar de manera intencional.  Estats que són essencialment subproductes.
Hi ha molts subprodudctes que sorgeixen de l’acció individual, Elster es centra en aquests.
Les dues fal·làcies: a) la fal·làcia moral dels subproductes  intentar generar-los, tot i que l’intent fracassi, òbviament i b) la fal·làcia intel·lectual dels subproductes  explicar com hem aconseguit un subproducte com resultat de l’acció pensada per generar-lo.
Temptatives contraproduents relatives a produir aitals estats en altres persones com ordres, conducta no verbal pensada per impressionar...
Un fenomen polític notable és la difosa tendència a transformar en objectius de l’acció política efectes que només poden ser subproductes, com la autoestima, la consciència de classe, etc.
Fal·làcia concomitant. – voler l’absència de voler.
L’element intencional implicat en el desig d’aparèixer com indiferent és incompatible amb la falta d’intencionalitat que caracteritza la indiferència. – Voler el què no pot ser volgut La son és un altre paradigma pels estats que són essencialment subproductes. En primer lloc, s’intenta voler una ment en blanc, esborrar tota preocupació. La temptativa, òbviament, és contradictòria i està condemnada a fracassar donat que requereix una concentració mental incompatible amb l’absència de concentració que es tracta de produir.
No es pot produir per negació interna un estat que es caracteritza per la negació externa.
Quan es vol la no existència d’un objecte, se li confereix existència – temptativa contraproduent implica en voler l’absència d’un objecte mental.
Una doctrina o una idea pot sobreviure només si té un cert grau d’existència en la ment d’algú, tot i que no sigui més que una existència en tant que negada.
Es pot arribar a dependre de la necessitat d’eliminar cert objecte o persona.
La falta de consciència d’alguna cosa no pot ser produïda per un acte de consciència, donat que aquest acte privat és un subproducte. No tots els estats que són essencialment subproductes són privats. Hi ha també estats que poden ser determinats positivament i que igualment escapen a la ment que procura aconseguir-los.
Es pot enganyar a la mort, com en el cas de l’insomni, ignorant-la: amb la condició que enganyar no sigui la motivació.
La creença igual que el coratge, pot ser útil instrumentalment, però està fora de l’abast de la racionalitat instrumental. Creure alguna cosa implica la creença que un mateix té raó. Sovint pot passar que una condició necessària per obtenir poc sigui la creença equivocada que un haurà d’aconseguir molt, però això no pot servir de raó per tenir excessiva confiança en si mateix.
La distinció entre escrupolositat i virtut correspon a la distinció entre l’ètica que s’ajusta a la regla i la què les transgredeix.
La primera cosa que s’ha d’ensenyar als fills és la importància de la justícia distributiva i, més endavant, el poc important que és comparada amb la generositat i la compassió. – la segona tasca és més difícil, donat que els estats en qüestió són essencialment subproductes.
Tecnologies. No es pot voler el son, però es pot prendre un somnífer i per tant, voler també el son, o sigui que es pot voler el son i el somnífer amb un sol gest.
A vegades es possible aconseguir un estat que és essencialment un subproducte mitjançant una acció dissenyada per produir-lo, sempre que aquesta acció sorgeixi per casualitat o segons una cadena causal no estàndard.
De manera similar, es pot concebre a una persona que ordena a una altra ser admirat per ella, i que aquesta persona, efectivament, arribi a admirar-lo per la cara que té l’altre.
El terapeuta ha de creure en certa teoria per tal que l’activitat terapèutica sembli que mereix l’esforç, i no tindrà èxit a no ser que pensi que val la pena. El terapeuta i el pacient són còmplices en una folie à deux beneficiosa per ambdós.
La segona observació conceptual fa referència a la distinció entre allò que es proposa i allò que es preveu. Quan Elster diu que un resultat d’una acció qualsevol és un subproducte, no vol dir que el resultat no es pugui anticipar. Pot ser previst i fins i tot, desitjable, però serà un subproducte només d’aquella acció que tingui una altra finalitat.
És impossible ser admirat duent a terme accions amb l’objectiu de ser admirat.
Els subproductes són estats que no poden ser produïts intencionalment o intel·ligentment.
Poden ser produïts intel·ligentment i saben que seran produïts com a resultat d’una altra acció que produirà aital efecte. També poden produir-se intencionalment i no intel·ligentment si l’agent aconsegueix per casualitat allò que s’havia proposat produir.
No tot allò que és tècnicament possible és també econòmicament racional. L’estat en qüestió pot ser desitjable, però no el muntatge d’una maquinària complexa causal per produir-lo.
Certs estats són tals que un home mai intentaria produir-los deliberadament, ja que seria impossible fer-ho de manera directe i massa onerós fer-ho indirectament. Amb tot, seria molt desitjable i accessible per ell si s’abstingués d’intentar produir-los deliberadament.
Hi ha estats que es resisteixen a les temptatives de produir-los tant si aquestes són directes com indirectes. – voler l’absència de voluntat.
La dificultat comuna que rau en tots aquests problemes podria ser retolada com el problema de l’hamaca. Al balancejar-me suaument per dormir en una hamaca, trobo que just quan sobrevé el somni, el meu cos es relaxa tant que no puc mantenir el moviment rítmic que em condueix al son i per tant, em desperto i he de començar de nou.
Relacionat amb aquest està el problema del autoesborrador. En alguns casos la tecnologia no serà eficaç a no ser que s’inclogui una subtecnologia capaç d’esborrar de la memòria tota petjada que hagi quedat en aquesta. La decisió de creure, per exemple, difícilment tindrà incidència a no ser que la persona pugui obligar-se a sí mateixa a oblidar que la seva creença és resultat d’una decisió de creure.
Estats que són essencialment subproductes per una persona en concret. Trobo impossible imaginar a algú intentant induir-se el dubte com a part per arribar a una creença reflexiva, - en primer terme, no sostindrà aital creença ingènua. Si té la solució a la mà, el problema no existeix. Busca una solució per aquest problema és demostrar que no té solució.
Els subproductes només poden sorgir espontàniament. La impossibilitat d’induir certs estats a través d’una ordre, sovint, està relacionada amb crear intencionalment aquests estats en un mateix. La famosa admonició: sigues espontani! – inconsistent. Hi ha altres casos d’ordres contradictòries que són més complexes , en el sentit que no poden ser reduïts de la mateixa manera a exemples de voler el què no pot ser volgut. – no siguis tant obedient! L’ordre no instrueix a qui la rebi a muntar un estat en el què és inherentment impossible fer-ho d’una manera deliberada. Contràriament, qui la rep podria haver decidir per la seva pròpia voluntat no obeir l’ordre emesa per l’altre, però no pot coherentment obeir l’ordre de desobeir.
Quatre casos diferents quan es rep una ordre: 1) es fa p en tant que complir amb l’ordre, però no s’hauria fet p si no s’hagués rebut l’ordre; 2) Es fa p perquè es volia fer en qualsevol cas, però també s’hauria fet si no s’hagués volgut; 3) Es fa p perquè es volia fer en qualsevol cas i no s’hagués fet en cas de no voler i 4) Es fa p perquè es vol i aquesta voluntat està causada per l’ordre, però no es fa p per ajustar-se a l’ordre. 1 i 2 segueixen l’ordre i 3 i 4 la compleixen.
2= sobredeterminació causal i 3 = causació autònoma.
a.- la actitud intencional és incompatible amb estats que són essencialment subproductes. b.l’actitud d’ordre és incompatible amb estats que han d’emergir automàticament.
L’amor és considerat a vegades com un exemple d’un estat que és essencialment un subproducte – no es pot demanar a una persona que faci alguna cosa impossible de fer intencionalment.
L’amant exigeix compromís i amb tot, se sent irritat pel compromís. Vol ser estimat per una llibertat, però requereix que aquesta llibertat com a tal no sigui lliure. L’amor en sí mateix no pot ser posat en marxa per una ordre. D’aquí que sigui irracional el desig que un altre ens estimi en tant que una ordre ho estipula.
L’important d’una ordre és que pugui recolzar-se, si és necessari, en una eficiència causal estàndard i que no s’hagi d’actuar a través de tal eficàcia causal.
Es pot comprendre l’ordre si se la considera sota els termes de subvarietat (4) diferenciada més amunt. Es pot emetre una ordre esperant que induirà per mètodes causals no estàndard una acció que efectivament es complimentarà.
Un no pot en general, despertar estats mentals en una altra persona per mitjà d’ordres.
Produir un estat mental en una altra persona, en general, es recorre a la conducta no verbal o a la conducta verbal que difereix d’ordres.  desig contraproduent de produir certa impressió en altres persones. – l’axioma general d’aquest àmbit és que res resulta menys impressionant que una conducta dissenyada per impressionar.
La idea de les donacions a la ciutat o el gastar excessivament en l’Antiguitat clàssica eren impressionants només perquè i en la mesura en què no havien estat pensats per impressionar.
Saben que una expressió autèntica és aquella que es despreocupa de l’opinió aliena que no mesura els seus efectes. Només l’expressió que no busca produir impressió aconsegueix impressionar.
Crítica a Veyre. L’actitud notablement narcisista dels rics. Aquesta actitud és a la vegada, incompatible amb la intenció d’impressionar i condició per a la capacitat d’impressionar. A no ser que utilitzem el terme capacitat en un sentit més ampli de l’habitual – crítica en tant, que els rics que impressionen no intenten impressionar.
Bourdieu és més sofisticat que Veyre. Sap, per exemple, que en molts casos, la falta de càlculs instrumentals és una condició per l’èxit definit instrumentalment. És també extremadament sensible als matisos que distingeixen als rics dels nous rics, així com els què separen la classe alta i la petita burgesia. En ambdós casos, el primer impressiona i el segon fracassa en els seus intents.
La conducta cultural de les diverses classes s’explica de dues maneres: en primer lloc com a resultat d’estratègies (conscients o no) de distinció, i més tard, una vegada més com a resultat de l’adaptació de necessitats – Bourdieu com ambivalent i ambigu. Bourdieu sap perfectament que una estratègia conscient de distinció pot resultar contraproduent i fer que caiem en la trampa en què havia caigut Veblen (?), i amb tot, és incapaç de donar una explicació plausible sobre el què significa adoptar una estratègia no conscient.
Si bé és cert que el mode de vida burgès és tal que resulta difícil per un estrany passar com a membre d’aquesta classe, i és igualment cert que aquest fet pot resultar útil per la burgesia, es necessita una ment acrítica o suspicaç per concloure que d’això es deu a què la burgesia es comporta com ho fa.
La enveja sorgeix quan mostra incapacitat fàctica d’adquirir un bé és erròniament interpretada com una acció positiva contra els nostres desitjos. Amb tot, enlloc de rastrejar aquestes dificultats partint del problema inherent a elles, és a dir, el fet que no és possible escollit intencionalment les actituds que són essencialment subproductes, troba la seva explicació en estratègies no conscients adoptades per les classes mode de vida de les quals és simulat o falsificat. – fal·làcia intel·lectual.
Falsejar. L’axioma que estableix que una conducta dissenyada per impressionar fracassa invariablement en el seu propòsit és evidentment vulnerable a la objecció de què es poden induir estats rellevants en els altres falsejant la conducta no instrumental en qüestió.
No obstant, hi ha molts casos en els què la simulació o la falsificació és molt difícil, fins i tot impossible i contraproduent. Som, sens dubte, tant sensibles als moviments de la mirada dels altres persones que podem detectar matisos molt petits en les seves actituds. Cap mentida pot ser incondicionalment exitós, un no pot enganyar a tothom al mateix temps. En qualsevol cas, falsejar la imprevisibilitat és massa exigent donat que suposa actuar de manera arbitrària en un gran nombre de situacions petites i no només en ocasions transcendents. A cada actor, per tant, li correspon cert espectador potencial que és suficientment llest com per descobrir els seus trucs. El cristianisme es recolza en la idea que hi ha un espectador tant atent capaç de descobrir la mentida de qualsevol actor: Déu.
És fàcil crear ordre, crear desordre és impossible. Crear l’aparença de desordre pot ser més o menys difícil, dependent de la sofisticació de l’observador i de la ingenuïtat dels mitjans empleats per enganyar-lo. Les coses que són difícils de falsejar són, generalment, difícils d’aprendre.
Bourdieu: “l’essència de la cultura consisteix en posseir-la sense haver-la adquirit mai”. – Temptatives de la petita burgesia d’adquirir, imitar o simular els hàbits de classe alta – fracassen perquè com pensen que no faran prou, invariablement fan massa. Pot haver casos en què sigui absolutament impossible tenir èxit en la falsificació perquè requereixi tenir les qualitats necessàries per produir la cosa vertadera? Un exemple típic podria ser l’intent de simular originalitat i creativitat en l’art o en la ciència. Es pot enganyar al profà, però els artistes i científics es donaran compte.
Elecció i intenció en l’art. Fer una obra d’art és un acte intencional, una sèrie d’eleccions guiades amb un propòsit. – consisteix en condensar i conduir cert aspecte específic de l’experiència humana dins de la disciplina creada per un dispositiu tècnic. – el resultat pot arribar a ser molt impressionant, però en ambdós casos només i essencialment com a subproductes. L’artista fracassa si es distreu del seu vertader propòsit de pseudobjectius d’autorrealització o per la seva voluntat de voler impressionar els altres.
Trobo que el problema del valor estètic és enormement difícil i estic molt lluny de confiar en la meva aproximació general de la qüestió. La creació artística implica maximització amb certes limitacions. Sostinc que la pràctica dels artistes pot ser compresa només sota el pretext que hi ha alguna cosa que està intentant maximitzar, fer les coses com s’han de fer, i que la seva conducta en aquests sentit cau dins del camp general de l’acció racional.
La tradició no és l’única font de limitacions. També estan les limitacions tècniques, físiques o administratives que tenen, en cada cas, l’efecte (no intencionat) de descomposar el conjunt viable en conjunts més manejables. Abans que apareguessin bandes sonores, les pel·lícules mudes tenien una dimensió menys a considerar. Amb tota seguretat, el deteriorament també pot ser part d’una tendència més general cap al caràcter a costa de l’estructura.
Si considerem una acció molt generalment com si fos resultat d’una elecció en certes limitacions, llavors allò típic és que l’elecció representi un element de llibertat i les limitacions un element de necessitat. Amb tot, si les limitacions són en sí mateixes lliurement escollides, l’element de necessitat està dominat fins un cert punt i vinculat a un propòsit- La humanitat no pot suportar massa llibertat, i per tant, ha d’haver certes limitacions, però un pot atrapar-les al vol i no obstant, seguir tenint llibertat per escollir entre elles.
Procés de maximització local – en una bona obra d’art res pot ser afegit ni eliminat sense perdre valor estètic. En tot procés de creació, arriba un moment en què es decideix que l’obra està acabada.
La sorpresa és essencialment un subproducte.
Una acció no queda anul·lada per l’agent que anticipa que com a resultat d’això es produirà un estat que és essencialment un subproducte, a no ser que es converteixi en l’objectiu principal de l’acció.
Hi ha estats de la societat que bé poden produir-se o ocorre per desviació o per accident, i no obstant, es resisteixen a qualsevol temptativa de produir-los deliberadament.
Estat inaccessible – no pot ser produït per una acció intel·ligent i intencional; Estat ineludible – no pot ser abandonat intel·ligent i intencionalment. Si un actor només es proposa objectius que són inherentment inaccessibles, la seva situació es converteix en ineludible.
Hi ha agents polítics que són incapaços de produir estats que no obstant, es produeixen per accident, no perquè la seva situació sigui ineludible o perquè l’estat sigui inherentment inaccessible, sinó simplement perquè la índole del règim és tal que els manca la legitimitat per produir-los. D’acord amb Zinoviev, el règim soviètic és al mateix temps omnipotent i impotent, omnipotent en el poder per destruir i bloquejar l’acció i impotent per la seva incapacitat per construir i crear. Les institucions soviètiques no plantegen solucions als problemes, sinó que són el resultat de la busca de solucions. Si volguéssim coincidir amb l’esperit d’aquesta observació, hauríem d’afegir que una institució que en efecte ha sorgit com la solució a un problema només pot fer-ho d’una manera no estàndard.
Negació externa  És simplement cancel·lada quan ha estat repetida.
Negació interna  La repetició no ens durà al punt de partida.
L’Estat prerrevolucionari és essencialment un subproducte. – Això és vàlid també per totes les temptatives de tornar o d’imitar un estat general que té com a component essencial una falta de consciència d’allò que el seguirà. La França prerrevolucionària no era simplement França d’abans de la revolució, sinó França sense la noció de revolució. De manera similar, si bé els governants soviètics poden, seguint passos curts, fer que la nació torni a ser un estat prerrevolucionari, ningú el reconeixerà com a tal fins que tal procés no hagi arribat molt lluny.
Entre altres obstacles per l’acció intel·ligent i intencional, Zinoviev menciona la tendència a creure que tot problema important ha de ser difícil. – tendència molt difosa a plantejar els problemes de tal manera que s’ajustin a les solucions políticament viables, enlloc de fer les coses al revés. Els governants soviètics, tant com els seus súbdits, són presoners del sistema.
En l’opinió d’Elster, els sistemes socials són molt més mal·leables que els individus que els constitueixen.
En les societats democràtiques, el govern pot ser capaç d’imposar condicions dures al conjunt de la població sense tenir el poder de fer-ho sobre un subconjunt de ciutadans. Les desigualtats socials i econòmiques que són el resultat del joc impersonal de les forces del mercat són molt més acceptables que aquelles que procedeixen visiblement d’una discriminació causada pel govern. Al govern democràtic pot resultar-li molt més fàcil decretar una congelació de preus i salaris que dictar mesures més eficients i discriminatòries.
El cas paradigmàtic de la redistribució d’ingressos mitjançant augments dels salaris nominals en un marc d’economia inflacionària amb creixement progressiu dels impostos. Com la causalitat en aquest cas no és evident, els canvis poden ser atribuïts al destí.
Quan una persona o un grup que sosté el poder intenta produir cert estat desitjat en la societat, el seu esforç pot resultar bloquejat per diferents tipus d’obstacles. Alguns tenen relació amb els estats en qüestió, altres amb l’intent de produir-los. Pot ocórrer que el súbdit no es resisteixi i ni es preocupi perquè l’estat es produeixi o no, i no obstant, es resisteixi a la temptativa de produir-lo deliberadament.
Voler invertir en educació pels seus beneficis és intentar aconseguir un subproducte (en el cas del govern, per exemple). El propòsit ha d’anar més enllà d’aconseguir un subproducte en qüestió.
Els principis de justícia no només s’han d’aplicar a tots, sinó que han de ser coneguts i considerats per tots com si s’apliquessin a tothom. – el fet que els dos principis maximitzin la utilitat serà essencialment un subproducte, i si s’escullen partint del fet que maximitzen la autoritat, deixaran de ser-ho. Les avantatges de les democràcies són principalment i essencialment subproductes. – aquests no poden ser la força motivadora – si només es busquessin aquests, no es produirien. Una condició necessària per tant que el sistema de jurats tingui efectes educacionals en els membres de l’Estat és que els membres del jurat creguin que estan fent quelcom que mereix la pena i és important, més enllà del desenvolupament personal.
La dignitat, igual que l’expressió pròpia, la autorealització i les seves variants, són essencialment subproductes.
Existeixen maneres elegants i no elegants de guanyar, però no hi ha mode elegant de perdre.
Difosa tendència de buscar el significat a tots els fenòmens – pot expressar-se com a temptativa de trobar significat o com esforç de crear significat. Si una acció o una pauta d’acció tenen bones conseqüències, resulta temptador tractar-la com si subministrés un significat, i per tant, una explicació de la conducta. També es pot conformar la intenció de comprometre’s en aquesta conducta amb objecte d’obtenir aitals beneficis. No obstant, si les conseqüències de l’acció són essencialment subproductes, l’explicació fracassarà i la intenció demostrarà que és contraproduent.
Les explicacions relacionades amb les conseqüències estan extremadament difoses, tot i que sovint poc fonamentades. En la vida quotidiana, un és troba constantment amb el pretext implícit que tot fenomen social o psicològic ha de tenir un significat o una importància que l’explica: ha de tenir cert sentit o certa perspectiva des de la qual aquest fenomen és beneficiós per algú o alguna cosa, i aquests beneficis també expliquen la presència del fenomen. – aquesta actitud impregna també les formes irreflexives de la sociologia funcionalista. – actitud reforçada per l’àmplia difusió de les nocions psicoanalítiques. Quan no hi ha una funció latent que doni significat a una conducta, la intenció inconscient servirà com a substitut. I si cap té èxit, sempre quedaran les teories conspiratives.
Tradició teològica i problema del mal-. La teodicea no pot servir com a base deductiva per la sociodicea. El nucli argumental de la teodicea és l’afirmació de que la suboptimalitat en la port pot resultar una condició per la optimalitat del tot. L’herència de la tradició teològica va ser la presumpció que els vicis privats tenen beneficis públics.
La cerca de significat deriva de la biologia moderna. Després de Darwin, la sociologia va aconseguir invocar una biodicea independent. No hi ha cap mecanisme , comparable en la seva generalitat i el seu poder , a la selecció natural, que pugui assegurar l’adaptació social i l’estabilitat social. Els defectes de la societat han estat explicats per les seves conseqüències globalment beneficioses per l’estabilitat, la integració i la prosperitat. Entre aquests fenòmens es justifiquen i s’expliquen de manera que es troben, per exemple, la desigualtat econòmica, el conflicte social o l’apatia política.
Crítica a Foucault. L’explicació per la conseqüència és més suggerida que afirmada explícitament. Foucault fa ús de la tècnica de la pregunta retòrica.
Entre les maneres més sofisticades de justificar aquests tipus d’explicacions es troben les següents: 1) la conducta pot ser explicada per les seves conseqüències quan aquestes han estat deliberades per l’actor; 2) fins i tot quan aquestes conseqüències han estat no intencionades, poden explicar la conducta si hi ha un altre agent que a) es beneficia de la conducta, b) percep que es beneficia d’ella, c) es capaç de mantenir-la o reforçar-la per obtenir beneficis. 3) Es pot invocar una explicació similar quan el propi agent reconeix que la conducta ha estat no intencionada i reconeix també les conseqüències beneficioses que tendeixen a reforçar-la. 4) Fins i tot quan les conseqüències són no intencionades en els agents que les produeixen i no reconegudes pels agents que se’n beneficien, poden explicar la conducta si podem especificar un mecanisme de retroalimentació de les conseqüències cap a la conducta.
La selecció natural és un de tals mecanismes i té una gran importància...
Si passem per alt alguna relliscada ocasional, Bourdieu comprèn molt bé que la capacitat d’impressionar i de aconseguir la distinció és incompatible amb la intenció de fer-ho. La conducta simbòlica de la petita burgesia resulta explicada, per exemple, en termes de la seva intenció contraproduent d’impressionar. No obstant, el tema és que la conducta que aconsegueix impressionar també pot aplicar-se en termes d’aquest èxit, com un objectiu o una estratègia inconscient concebuda precisament per això. Amb tot, segueix sense estar clar el què vol dir amb estratègia objectiva. En cap cas ens diu com distingir entre la conducta que només per accident serveix als interessos de la gent i la què pot ser explicada pel fet que efectivament serveix als interessos de la gent. L’objecció d’Elster a la tesi de Bourdieu no afecta a l’ús explicatiu de les conseqüències que són essencialment subproductes, sinó a la seva falta d’interès pel mecanisme.
La crítica principal d’Elster està dirigida contra les explicacions que no ofereixen cap mecanisme com tampoc ofereixen un argument que permet prescindir dels mecanismes, sinó que simplement procedeixen amb el pretext no reflexiu que si la conducta generosa té aquests resultats eminentment desitjats, llavors amb seguretat aquesta conducta ha d’explicar la generositat. Aquesta explicació fracassa ja que orienta malament la busca de significat.
Les persones sovint emprenen certes activitats gratificants o compensatòries perquè són gratificants i compensatòries, però això no vol dir que ho facin per obtenir tal recompensa.
Quan la recompensa pertany a estats que són essencialment subproductes la distinció es fa essencial.
Les fal·làcies explicatives que sorgeixen en aquest context són de dos tipus, que poden ser associades amb noms com Veblen i Bourdieu respectivament. En primer lloc, la temptativa d’explicar intencionalment la producció d’estats que són essencialment subproductes; en segon lloc, la idea que tals estats poden ser explicats simplement assenyalant la seva utilitat, sense puntualitzar els mecanismes. La primera està vinculada a la fal·làcia moral dels subproductes.
A vegades es diu que les coses bones de la vida són gratis: una afirmació equivalent seria dir que són subproductes. Com diu Hirshman, això podria explicar-se donat que els subproductes no tenen potencial de frustració, donat que en primera instància no en tenim expectatives.
Podem explicar també l’atracció que atreuen en termes més positius, assenyalant el valor que donem a la llibertat, la espontaneïtat i la sorpresa.
Lectura 10.- Elster. “Confianza”.
Confiar en algú és baixar la guàrdia, refrenar-se de prendre precaucions contra el coparticipant en una interacció, fins i tot quan l’altre, a causa de l’oportunisme o la incompetència, pot actuar de manera que sembli justificar aitals precaucions.
Un pot o no confiar en sí mateix per respectar una negociació, romandre lluny de l’alcohol o mantenir ferm el curs de la nau quan les sirenes el criden. La desconfiança cap a un mateix es revela en el precompromís o en l’elaboració de les regles privades – estratègies que poden ser costoses a causa de què poden servir de senyals. Si els altres observen mostra d’aquest comportament respecte els teus jo futurs, potser pensin que no tens autocontrol. És probable, per tant, que es mostrin apàtics a confiar en tu en ocasions en què: 1) la meva falta d’autocontrol els pugui resultar costosa; 2) no h hagi a mà cap dispositiu de precompromís i 3) les regles privades siguin irrellevants, com ho serien en una trobada única.
La desconfiança pot adoptar una de dos formes. 1) abstenir-se d’interactuar o 2) prendre precaucions. La confiança, com a conseqüència és el resultat de dues decisions successives: 1) participar en la interacció i 2) abstenir-se de monitorejar el copartícep.
Raons per confiar. 1) El cost de prendre precaucions podria superar els beneficis esperats, sigui en una ocasió determinada o en tota la vida. 2) L’acte de prendre precaucions pot subministrar informació susceptible de ser explotada pels oportunistes (els candaus atrauen al lladre); 3) La idea de prendre precaucions podria ser incompatible amb l’actitud emocional de l’agent cap a l’altra persona; 4) És possible que jo tingui creences prèvies sobre la confiabilitat de l’altra persona. 5) Podria tractar d’induir confiabilitat al confiar-hi.
Fonaments que fan a la gent confiable. 1) comportament passat; 2) els incentius; 3) els signes i 4) les senyals.
1.- comportament passat.
Amb freqüència, sabem o creiem, per l’observació d’altres persones, que aquestes són coherents en mantenir les seves promeses, abstenir-se de mentir, tractar amb cura els béns dels altres... Una persona, a més, que és poc confiable, tendirà a pensar que els altres són iguals que ell, és a dir, no confiables. – fals consens. (També passa al revés; ell és confiable i pensa que els altres també).
A la inversa, A potser confiï en C perquè sap que B, en qui ell confia, confia en C. Amb tot, és possible que la inferència no sigui vàlida, perquè la confiança de B en C podria ser a causa d’un fals consens.
2.- incentius.
Un comerciant que violi un acord, pot ser que guanyi una bona suma, però després tots els seus amics/companys del gremi li donaran l’esquena per sempre. Freqüentment, l’incentiu per mantenir la reputació d’honestedat i confiabilitat és suficient.
3.- Signes.
Els signes són trets dels individus que, encertada o erròniament, es consideren indicatius de confiabilitat. Les dones són vistes com més confiables que els homes; les persones grans dels joves; els blancs que els negres; els rics que els pobres; els inquisitius i sincers més que els evasius. El mateix funciona en el cas dels del propi grup ètnic/religiós abans que els altres.
4.- Senyals.
Comportaments que subministren proves de confiabilitat. Pot incloure’s la producció deliberada o dissimular signes. Exemple. Una manera adequada de generar una mirada sincera és enfocar-la a la base del nas del nostre receptor. La senyal només funcionarà si l’altre persona creu en la nostra mirada sincera i no sap quant de fàcil és simular-la. Altres comportaments funcionen com a senyals com ara, que sigui massa costós pels individus faltar a la confiança. Per altra banda, a vegades confiem en la gent perquè percebem que l’egoisme no és la seva única motivació. Amb tot, a vegades confiem en persones perquè els veiem com egoistes.
Així com les persones poden ser percebudes com més o menys dignes de confiança, també poden ser més o menys confiades. És a dir, si A i B tenen les mateixes creences sobre C (o cap), potser A confiï en C i B no. En interaccions repetides, la reciprocitat pot sostenir la cooperació, però no en el moment inicial quan no hi ha història prèvia.
El fet que confiïn en nosaltres pot induir confiabilitat, quan l’altra part sap que ens hem abstingut de prendre unes precaucions que podríem haver pres.
Experiment del joc de la confiança – van guanyar més els que van confiar sense prendre precaucions que els que sí que les van prendre.
Confiança cega - les precaucions no és que no es decideixin prendre sinó que directament s’exclouen.
Lectura 11.- Searle. “¿Qué es una institución?” Són fets institucionals en el sentit que només poden existir en tant que existeixen institucions humanes. Bitllet de 20€ - diners.
Distinció entre : Característiques independents de l’observador (CCNN).
Característiques dependents de l’observador (CCSS).
A la pregunta: podria existir x si no existissin éssers humans conscients amb estats intencionals? La primera pregunta seria que sí i la segona que no.
Epistèmicament objectiu  No tracta de l’opinió d’algú. Veritat independent dels sentiments i actituds.
Epistèmicament subjectiu  Tracta de l’opinió d’algú. Veritat dependent de sentiments / actituds.
L’epistèmic és característic de les declaracions.
Ontològicament objectiu  No requereix l’existència humana.
Ontològicament subjectiu  Requereix l’existència humana.
Intencionalitat col·lectiva: Estats intencionals com esperances, creences, desitjos, pors...
Propietat dels humans - poder comprometre’s en conductes cooperatives.
La intencionalitat col·lectiva no cobreix només les intencions col·lectives, sinó també aquelles altres formes d’intencionalitat com creences i desitjos col·lectius.
Intencionalitat col·lectiva com a base de la societat.
Fet social com aquell que implica intencionalitat col·lectiva de dos o més agents.
Assignació de funcions. Els éssers humans (i alguns animals) tenim la capacitat d’atorgar funcions a coses. Ex. eines. Les funcions assignades són dependents de l’observador. Pot haver assignacions col·lectives de funcions.
Funcions d’estatus. Assignar una funció a una persona o objecte, però no tenint en compte l’estructura física, sinó en funció d’una assignació col·lectiva d’estatus. Aquestes tenen la forma de x val com a y en c. Tal moviment val com a gol en el futbol.
X -> característiques de l’objecte, persona o estat de coses.
Y -> assigna un estatus especial que es dóna en virtut de l’assignació o acceptació col·lectiva d’estatus.  aquesta estructura posseeix certes propietats formals aplicables a un gran àmbit de coses.
Tot el sistema funciona tant lateral com horitzontalment. Sóc l’amo de la propietat en tant que ciutadà de Barcelona, de Catalunya, de la UE. L’estructura institucional dóna tant drets com obligacions.
Normes regulatives – fes x. Les normes de conducció.
Regles constitutives  No només regulen sinó que constitueixen el comportament que regulen. Els escacs no poden existir sense les regles.
Ontologia institucional de la civilització humana – manera en la què la realitat institucional humana difereix de les estructures socials i conducta d’altres animals està en relació a les funcions d’estatus imposades d’acord amb regles i procediments constitutius.
Les funcions d’estatus és el què manté a les societats unides. Un fet institucional és qualsevol fet que tingui l’estructura lògica x val com a y en c, on el terme y assigna la funció d’estatus i aquesta comporta una deontologia.
Una institució és qualsevol sistema de regles constitutives x val com a y en c. Un cop queda establerta, proporciona l’estructura en la qual un pot crear fets institucionals.
La funció de les institucions és crear noves formes de poder, però d’una classe especial. És un poder que està marcat per termes tals com drets, deures, obligacions, autoritzacions, permisos, atorgaments, necessitats i certificacions. – poder deòntic. No tot el poder deòntic és institucional, però gairebé totes les institucions en fan ús.
Les estructures institucionals creen raons per l’acció independents del desig.
Sense el reconeixement de les relacions deòntiques el seu poder no valdria per res.
Llenguatge com institució fonamental. No només descriu una realitat institucional preexistent, sinó que és parcialment constitutiu d’altra realitat. Una funció d’estatus ha de ser representada com existent per existir, i el llenguatge o el simbolisme d’alguna classe ens proporciona el mitjà de representació. Sense representació, no hi ha funció d’estatus. Sense llenguatge, el gos no concep fets institucionals. La capacitat cognitiva de veure aquestes coses requereix una capacitat lingüística o simbòlica. Sense llenguatge no hi ha funcions d’estatus i sense aquestes no hi ha deontologia institucional.
Funcions del llenguatge: 1)mitjà de representació; 2) assumpte dels poders deòntics; 3) necessitem el llenguatge per tenir i mantenir una deontologia; 4) reconeixement de la institució (excepció de les institucions ex novo).
Els poders deòntics s’aturen en el punt en què la majoria de la societat requereix una prova oficial de les funcions d’estatus. Han d’existir indicadors d’estatus emesos per una agència oficial.
Les institucions poden tenir termes y independents, és a dir, funció d’estatus sense cap objecte físic  corporacions. També pot haver una societat que tingui diners sense monedes – targetes de dèbit.
X val com a y en c. S té poder (s fa a) s=x. Això vol dir que una persona física (per exemple) val per un càrrec determinat (funció d’estatus) en un context c i això li dóna poder de fer a, tal que s=x. El S té poder (s fa a) té en compte que nosaltres acceptem l’atribució de funcions d’estatus i el poder que té s/x.
Si no té associada una deontologia (drets obligacions) o funció d’estatus no és un fet institucional. 24 de setembre vs Nadals. La religió i la ciència no serien institucions, però les pràctiques que aquestes engloben sí.
Per saber si W és una institució ens hem de preguntar: 1.- Està W definida per un conjunt de regles constitutives? 2.- Aquestes regles determinen funcions d’estatus que són reconegudes i acceptades socialment? 3.- Són aquelles funcions d’estatus vàlides en tant que reconegudes i acceptades socialment i no en virtut de situació independent de l’observador? 4.- Les funcions d’estatus comporten poders deòntics reconeguts i acceptats? El sentit en què les meves opinions són metodològicament individualistes és que tota la realitat mental independent de l’observador ha d’existir en les ments dels éssers humans individuals.
Existeixen predicats vertaders sobre col·lectius socials que no són de manera òbvia veritat pels individus. Ex. El govern dels EEUU té un gran dèficit fiscal. En segon lloc, aquesta definició d’individualisme metodològic permet eludir allò relatiu a l’externalisme de la filosofia de la ment.
...