Introducció a la lingüística (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Estudios de Frances y Español - 1º curso
Asignatura Introducció a la lingüística
Profesor J.L.
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 01/10/2015
Descargas 1
Subido por

Descripción

Primeres fulles d'una assignatura anual. S'aniran completant a mesura que avanci el curs.

Vista previa del texto

INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní 1.-LA NATURALESA DEL LLENGUATGE HUMÀ A)LA DIVERSITAT I LA UNIVERSALITAT DEL LLENGUATGE El llenguatge és per una banda divers i per l'altra universal.
A.1.- LA DIVERSITAT I LA UNIVERSALITAT DEL LLENGUATGE Edward Sapir es plantejava: el llenguatge és un fenòmen curiòs perque d'una banda és universal, però per altra banda sorprén que és divers. Tots fem servir el llenguatge però no tots ho fem amb les diferents llengües. Les dues rames d'estudi dels lingüistes es divideix entre: -La diversitat del llenguatge: No podem pas negar que hi ha graus diferents de possible intercomprensió amb parlants d’altres llengües, perquè aquest grau depèn de la major o menor proximitat tipològica dels sistemes respectius. Però de fet es tracta de llengües diferents, de gramàtiques conformades per regles sintàctiques i morfològiques diferents, per vocabularis diferents, per sistemes fònics diferents.
●Diversitat de llengües en el món: variació interlingüística.
●Diversitat en la mateixa llengua: variació intralingüística.
-Variació espacial (GEOGRÀFICA): Dona lloc als dialectes, dialectes geogràfics, o geo-dialectas.
-Variació social (SOCIOLINGÜÍSTICA): Variació en els estractes socio-culturals d'una comunitat lingüística. Dona lloc a dialectes socials o socio-dialectas.
Condicionada per: •L'orige ètnic •L'estatus socio-econòmic •L'edat 1 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní •El gènere o la orientació sexual -Variació temporal (DIACRÓNICA): Dona lloc al canvi lingüístic.
-Variació situacional: Variació relacionada amb la situació comunicativa.
Dona lloc als estils de parla o registres. Condicionada per: •La intencó comunicativa •El context de la interacció •Els participants en la situació comunicativa -La universalitat del llenguatge: El llenguatge és una capacitat de base biològica lligada exclusivament a l’espècie humana. Per això totes les persones “saben” parlar, tenen una llengua que els facilita l’emissió d’informació i la comprensió de les dades emeses pels altres éssers de la mateixa comunitat lingüística. I quan diem parlar una llengua no ens limitem a les llengües orals, que són les més prototípiques, sinó que també hi incloem el llenguatge de signes, perquè posseeix les mateixes característiques que el llenguatge natural, tant pel que fa a la seva organització com pel que fa als estadis d’adquisició per què passa un infant sord si des dels primers moments se l’estimula a comunicar-s’hi. Tots els pobles posseeixen un llenguatge completament desenvolupat.
●Totes les llengües tenen elements comuns: •Les llengües desenvolupen un sistema fonètic ben delimitat.
•Es dóna una associació específica d’elements de la parla amb conceptes.
•És possible expressar formalment tota mena de relacions.
●Totes les llengües presenten: •Un inventari limitat de sons vocàlics i consonàntics i regles per a combinar-los en síl·labes.
•Elements mínims amb significat –paraules– formats d’una o de més síl·labes.
•Mecanismes per crear paraules noves a partir de les existents.
•Regles de combinació per obtenir oracions amb un significat derivat del de les paraules que les composen.
•Possibilitat de descriure qualsevol tipus de situació amb l’oració corresponent.
-Les propietats generals del llengüatge: El llenguatge humà està governat per regles sitemàtiques en tots els nivells: •Pronunciació •Formació de mots •Construcció gramatical •Associacions entre sons i sentits •Ús del llengüatge 2 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní Les regles descriptives són: •Descriuen el coneixement que el parlant te de la llengua •Descriuen l'ús real de la llengua per part d'un grup de parlants Les diverses llengües humanes constitueixen un fenòmen unificat: •En un nivell abstracte, les llengües són similars en la seua forma i en la seua funció •Les llengües s'adeqüen a uns principis universals •Totes les llengües tenen el mateix grau de complexitat (no hi ha fàcils i difícils) -Llengua única i espécie única: Si tots som de la mateixa espécie, tots tenim un sistema comunicatiu i biològic comú. Fem servir un sistema comunicatiu semblant perque les propietats universals les compartim tots els humans, igual que totes les llengües. Per tant, si totes les llengües son els sistema comunicatiu d'una espècie, ninguna és millor ni més avançada que cap altra. Des d'un punt de vista lingüístic, totes les llengües són iguals.
A.2.- “LINGÜÍSTICA POPULAR” I CIÈNCIES DEL LLENGÜATGE -Els prejudicis lingüístics:Per prejudici lingüístic entenem un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emés sobre una llengua o alguna de les seues característiques, i sobre els parlants d’una llengua. Aquestes actituds prejudicials es poden donar entre llengües diferents (interlingüístiques) o entre varietats d’una mateixa llengua (intralingüístiques).
a•Llengües fàcils i llengües difícils: És un prejudici propi de parlants còmodament instal·lats en el monolingüisme, gens proclius a aprendre altres idiomes. És evident que no hi ha unes llengües més difícils que altres. Per a qualsevol parlant, la llengua més fàcil és la seua, i després les de la seua mateixa família (per exemple, per a un parlant del català serà més fàcil aprendre qualsevol altra llengua romànica que una eslava o oriental). Però no hi ha llengües intrínsecament més fàcils que altres.
b•Llengües suaus i llengües aspres: Es converteixen en punt de referència absolut els patrons fonètics que resulten més familiars. Aquests es convertiran en norma i la resta no seran més que rareses. A partir d’aquest prejudici, la parella suau/aspra admet variacions significatives com musical, apta per a la poesia i, en l’extrem de l’espectre prejudicial, la consideració de llengües masculines i femenines, 3 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní traslladant a la lingüística l’estereotip mascle-superior, femella-inferior.
c•Llengües importants i poc importants: Aquest prejudici està directament relacionat amb el nombre de parlants d’una llengua. S’estableix doncs una jerarquització a partir d’aquest factor i a partir d’ací s’estableix una divisió funcional en què les llengües amb poc parlants només són aptes per a unes funcions determinades i poc prestigioses.
d•Llengües de cultura i llengües primitives: Hom creu que hi ha llengües primitives que no són aptes per a expressar segons quines idees. És evident que qualsevol llengua és apta per emetre qualsevol judici, i si no disposa d’algun element, el crearà quan li siga necessari.
e•Llengües útils i llengües inútils: Les llengües no són qualitativament útils o inútils, sinó que el seu índex d’utilitat depén de les necessitats de comunicació de cada parlant respecte a la llengua en qüestió.
f•Llengües superiors i llengües inferiors per la seua literatura: La literatura, en canvi, és un conjunt de produccions individuals, no és propietat de cap llengua sinó que és usada com a símbol de la llengua quan així convé.
No cal dir que de totes aquestes dicotomies, amb una visió prejudicial, al català li pertocarien els adjectius esmentats en segon terme, és a dir, difícil, poc important, primitiva, inútil i inferior per la seua literatura. L'única dicotomia en què en alguns contextos pot eixir ben parada és el de aspra/suau. Però això no és més que una trampa igualment prejudicial, ja que aquesta perspectiva, que no supera la visió romàntica conservadora renaixentista, no aconsegueix cap altre objectiu que arraconar-la com a vehicle de producció d’un seguit de textos banals (poesies falleres, posem-ne per cas) que li impedesquen sortir de la situació diglòssica, en sentit fishmanià, en què es troba.
CONCLUSIÓ: Intrínsecament no hi ha llengües fàcils ni difícils, simplement el que passa és que als parlants d'una llengua d'una determinada familia, és més fàcil aprendre un idioma d'aquesta mateixa família.
A.3.-LA COMUNICACIÓ LINGÜÍSTICA -Model de la comunicació: a•Model de Shannon i Weaver: Shannon fou el dissenyador del primer esquema de la comunicació. Treballava en una companyia telefónica i volia investigar la comunicació per millorar-la. Al 1949 fa un primer esquema. Després desenvolupa “la teoría matemàtica de la comunicació”.
4 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní En una aproximació molt bàsica, segons el model de Shannon i Weaver, els elements que s'han de donar perquè es consideri l'acte de la comunicació són: -Emissor. És un ens (persona, organització...) que tria i selecciona els signes adequats per a transmetre el seu missatge; és a dir, els codifica per a poder trametre de manera entenedora al receptor. En l'emissor s'inicia el procés comunicatiu. És qui emet el missatge, i pot ser o no una persona.
-Receptor. És un ens (persona, organització...) al que es destina el missatge, realitza un procés invers al de l'emissor, ja que desxifra i interpreta el que l'emissor vol donar a conèixer. Existeixen dos tipus de receptor: el passiu que és el qui només rep el missatge, i el receptor actiu o perceptor que és la persona que no només rep el missatge, sinó que ho percep i ho emmagatzema. El missatge és rebut tal com va voler dir; en aquest tipus de receptor es realitza el que comunament es denomina com feed-back o retroalimentació. És qui rep la informació. Dins d'una concepció primigènia de la comunicació és conegut com a receptor, però aquest terme pertany més a l'àmbit de la teoria de la informació.
-Canal. És el mitjà de comunicació (natural o artificial) que estableix una connexió entre l'emissor i el receptor. Suport material o espacial pel qual circula el missatge. Per exemple, l'aire, en el cas de la veu; el fil telefònic, en el cas d'una conversa telefònica.
El canal de comunicació és el medi físic pel qual es transmet el missatge. En el cas de la Viquipèdia, fa possible que arribi a algú (receptor) el missatge (article de la Viquipèdia).
-Codi.És el conjunt de signes i la seva organització. Ha de ser el mateix per l'emissor i el receptor. És necessari també que coincideixin els subcodis que formen part del codi general. L'argot del metge pot impossibilitar la comprensió del pacient. El codi és la forma que pren la informació que s'intercanvia entre la font (l'emissor) i la destinació (el receptor) d'un llaç informàtic. Implica la comprensió o descodificació del paquet d'informació que es transfereix.
-Missatge. Informació, considerada aquesta en un sentit molt ampli, tramesa entre emissor i receptor. És allò que es vol transmetre.
-Situació o context. És el conjunt de circumstàncies concretes on esdevé el procés comunicatiu. Dit d'una altra manera, és la situació o entorn extralingüístic en el qual es desenvolupa l'acte comunicatiu.
b•Jakobson: Lingüista d'origen rus, en el seu treball lingüística i poética” reflexiona sobre com es distingueix del que és literatura amb el que no ho és. Segons el primer esquema, el llenguatge no és més que un intercanvi de senyals entre un emisor i un receptor.
5 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní -Signes o senyals: La ciència que estudia la ciència dels senyals és la semiòtica.
La comuniacació es porta a terme mitjançant sistema de signes o senyals. La seua classificació es fa en funció entre el signe i el referent. Hi ha tres tipus de signes o senyals: a•Indicis o índex: Relació causa-efecte, natural i motivada entre el senyal i el referent. Fum: foc; Febre: infecció; petjades: pas d'un ésser.
b•Icones, imatges o senyals: Relació no natural i motivada resultat d'un procés de codificació. Senyals de tràfic, emoticonos, senyal de perill.
c•Símbols o signes: Relació convencional entre el senyal i el referent. Senyera, aros olimpiades.
Una de les primeres persones que va teoritzar que el llenguatge no és més que un intercanvi de signes va ser Ferdinand Saussure, el que molts consideren pare de la lingüística moderna. Fins a ell, la majoria dels lingüistes la estudiaven des d'un punt de vista històric. Ell fou el primer que es plantejà la importancia d'analitzar les llengües tal com son en l'actualitat. La seua obra més important (amnb la que funda la lingüística moderna) és: Cours de lingüistique générale. Diu que que el llenguatge és un sistema de signes. Ha de definir, llavors, que és el signe lingüístic.
Segons ell és: allò que uneix el concepte que tenim d'alguna cosa amb la imatge que tenim de la seua paraula.
Abans es deia que s'unia una cosa i un nom. Aquests signes que fem servir per comunicar-nos tenen dues parts: -Representació de com sona X → SIGNIFICANT -El concepte de X → SIGNIFICAT Però, quines propietats tenen els signes? 1ª Propietat: Que el significant és lineal: no es pot pronunciar més d'un so alhora de l'altre, ja que l'ona sonora que produïm és d'una linia.
2ªPropietat: Arbitrarietat: Una idea no está relacionada amb cap explicació interna. La relació entre el concepte “bou” i el seu significant és diferent ací i en un altre lloc del món.
Com es relacionen els signes? Mitjançant la relació sintagmàtica.
Com es relacionen tots els articles d'una frase? Mitjançant la relació paradigmàtica.
-Informació lingüística, paralingüística i extralingüística: Tipus d’informació que es transmet en una situació comunicativa.
a•Informació lingüística: Es transmet en una situació de comunicació verbal mitjançant el codi lingüístic, combinant un inventari finit d’unitats per a formar un nombre il·limitat de missagtes. La doble articulació del llenguatge: -Unitats de primera articulació: Unitats mínimes dotades de significat (ex.: Morfema) -Unitats de segona articulació: Unitats sense significat (ex:. /b/, /i/, etc.) 6 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní b•Informació paralingüística: Informació no lingüística, que es trasmet per mitjà de la comunicació verbal o de la comunicació no verbal, emprada per a: •Transmetre l’estat emocional o les actituds del parlant.
•Organitzar l’intercanvi de torns en una conversa.
Es tracta d’una informació codificada i convencional, que pot interpretar-se de manera diferent en cada cultura.
c•Informació extralingüística: Informació que no és de naturalesa lingüística que es transmet en la comunicació verbal o en la comunicació no verbal.
Informació sobre característiques del parlant: característiques físiques, socioeconòmiques, educatives, culturals, etc.
-Els sistemes de comunicació: a•La comunicació no-verbal: La comunicació no verbal és l'intercanvi d'informació a través de l'entorn físic, l'aparença física i la conducta no verbal. Constantment a la vida diària les persones envien senals no verbals i interpreten les dels altres, sovint sense una reflexió molt acurada ni amb voluntat conscient de comunicar, de manera que moltes vegades estem comunicant sense saber-ho.
-El gest: moviment d'una certa part del cos amb intenció comunicativa, és a dir, amb un significat, sigui conscient o inconscient. És un component essencial de la comunicació no verbal i el codi de les llengües de signes. El sentit de cada gest està condicionat culturalment.
-Mirada -Comportament espacial 7 INTRODUCCIÓ A LA LINGÜÍSTICA Noa Tendero Jovaní b•Les llengües parlades: No són sistemes icònics, ja que no es pot deduïr el significat, són simbòliques, com una llengua parlada. La forma oral la tenim totes les llengües, mentre que la escrita hi ha un alt percentatge de llengües que no la tenen. OJO: El morse i el braille no són una llengua.
c•Les llengües de signes:En termes lingüístics, la llengua de signes pot ser tan rica i complexa com qualsevol altra llengua oral, malgrat la generalitzada concepció equivocada què són «llengües artificials». En la lingüíestica, s'han estudiat diverses llengües de signes i s'ha trobat que tenen tots els components lingüístics necessaris per a classificar-se com una llengua natural. Les llengües de signes no són simple mímica, i no són tampoc una reproducció visual d'alguna versió simplificada de cap llengua oral. Hi tenen una rica i complexa gramàtica i, com qualsevol altra llengua, es poden fer servir per a discutir qualsevol tema, des del més senzill i concret fins allò abstracte i dens.
-Les funcions del llenguatge: a•Les funcions del llenguatge segons Jakobson (1960) A partir d'aquest esquema planteja per què es fa servir el llenguatge. A voltes s'utilitza per matindre el contacte (fàtica), altres per a explicar algo (metalingüística), a voltes hi ha missatges en els que son més importants la forma que el llenguatge, com la publicitat (poética).
8 ...