Historia del Periodisme 1 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 3º curso
Asignatura Historia del periodisme a Catalunya i Espanya
Profesor E.M.
Año del apunte 2015
Páginas 7
Fecha de subida 28/05/2015
Descargas 49
Subido por

Descripción

historia, del periodisme, a catalunya, espanya

Vista previa del texto

Història del Periodisme a Catalunya i Espanya (I) 5 CONCEPTES A TENIR EN COMPTE: HISTÒRIA/COMUNICACIÓ/PERIODISME/CATALUNYA/ESPANYA Història El concepte radical significa que vas a l’arrel dels problemes. Ho analitzes a fons, sense que sigui superficial. Aquest anàlisi va a les raons, als motius, a l’arrel històrica. Passa això avui perquè abans d’ahir fèiem tal cosa. Això ens permet tenir un coneixement més profund del que passa avui. La història el que té de propi i específic és que posa en relació el passat, el present i el futur. La història és l’estudi de la societat en el temps, en moviment. No fa una foto fixa, sinó que estudia l’evolució social. Per estudiar l’evolució t’has de referir el passat, això et permet entendre amb més radicalitat el present. La interpretació del present condiciona el que fem en el futur. Com interpretem el que està passant ara condiciona la nostra acció que és el que construeix el futur.
Totes les societats construeixen un relat del passat que pot ser més objectiu o menys, però totes les societats tenen un relat del passat. Fins fa ben poc aquest relat del passat el construïa el poder, els que manaven. Naturalment el relat del passat que feien era interessat que curiosament sempre justificava la situació donada que referint-se a una situació d’injustícia social, de desigualtats, d’abús de poder i naturalment justificat. Molts cops es parlava de Déu, on no hi havia res més a dir, no es pot canviar el món.
Per tant, molta relació entre passat, present i futur. Això ens porta a dos temes complementaris: el discurs històric fins fa ben poc, 200 anys, normalment el discurs històric era un discurs que expressava una única perspectiva, la perspectiva dels guanyadors. La història és escrita pel poder, el que guanya. Qui guanyava sempre? L’home blanc i europeu. Fins fa relativament poc temps, en el 99% dels casos, el guanyador ha estat sempre un home blanc i ric que escriu sempre la història.
Hi ha 3 grans absències: les dones, els pobres i la cultura popular (no deixava testimoni) i finalment la cultura dels pobles sotmesos, la cultura de les colònies tampoc.
Exemple: el descobriment d’Amèrica.
L’objectivitat L’últim aspecte de la història és un concepte comú, el concepte d’objectivitat. És possible un coneixement objectiu de la història? L’objectivitat és un tema filosòfic, del coneixement. En definitiva, filosofia del coneixement. L’objectivitat com a possibilitat en el coneixement és idèntic en tots els camps.
Nosaltres a les ciències socials no treballem mai amb conceptes absoluts. Mai. Els conceptes absoluts no són propis de la ciència, sinó que són propis de la teologia.
Exemple: Déu ho és tot. Tots els conceptes són relatius, totes les hipòtesis són relatives.
Si canvia la premissa canvia això. Hem d’intentar, malgrat tot, intentar a ser objectius, tan com sigui possible. L’objectivitat és un concepte relatiu, això no és una invitació a al subjectivitat. Encara menys si és un relat històric o periodístic. No hi ha objectivitat perquè cadascú veu el món d’una manera. Per entendre’ns i avançar en el coneixement treballem amb clàusules d’objectivitat. La primera és claríssima, la veracitat. No em puc inventar les dades, no les puc falsejar. Aquest principi de veracitat és sagrat, en la història i el periodisme. Hi ha una segona clàusula, el mètode. Quan tu analitzes la història et fixes en com funcionava l’economia, la producció cultural... S’ha d’explicar el mètode, mostrar les teves cartes.
Karl Marx va introduir 3 idees: lluita de classes, estudiar el model econòmic (capitalista, feudal, esclavista...) i finalment s’ha de parlar del poder, de l’Estat (com funciona la lluita pel poder).
A partir d’això hi ha un abans i un després. Hi ha un consens avui, és a dir, la societat funciona a través de 3 esferes: l’economia, política i cultura. Avui tenim a considerar és que cal identificar aquestes 3 esferes. Cal saber com funciona les esferes. Com funcionava l’economia a l’època feudal, les seves relacions, la producció. S’ha de saber com funciona la política, l’esfera comunicativa, la cultural. El gran absent de la història és la comunicació, de quina manera la comunicació marca tota la vida cultural.
Resumint, quan fem periodisme com quan fem història tenim una exigència de procurar ser tan objectius com sigui possible, sabent sempre que el coneixement és provisional (com més savis som, més conscients som de la ignorància). El coneixement objectiu és inestable. Sabem que mai el tocarem.
Tenim dues eines: el compromís de veracitat i el mètode d’anàlisi. Per això és important la història, la sociologia, entendre la ciència política, l’economia.
Comunicació És allò que ens fa humans. En el moment que la comunicació arriba a ser de masses hi ha el boom. Abans no s’estudiava comunicació, sinó retòrica.
La definició de comunicació és: “L’espai de mediació entre l’experiència i la consciència”.
Exemple: una classe de la universitat és un acte de comunicació, parla el professor, la disposició de l’aula ja ens convida a pensar-ho, nosaltres no ens veiem però si podem observar el professor. Hi ha una característica bàsica i essencial: el professor Enric Marín té una experiència de 40 anys estudiant la comunicació, és una experiència de coneixement, a la classe una part petita però significativa de coneixement ens la transmet a nosaltres, els estudiants. Ens la transmet i transfereix amb l’objectiu i voluntat de modificar la nostra consciència. Si una part del que explica la incorporem i entenem, el que haurà passat és que la nostra consciència haurà tingut una transformació, un abans i després.
Ens passem tota la vida captant informació, som esponges. Molt més de petits que de grans, en processos comunicatius sempre. Aquesta informació ens conforma la nostra visió del món, en un sentit molt genèric. Accedim a aquesta informació amb processos comunicatius.
La comunicació és allò que realment ens humanitza, el que ens diferencia dels animals és tenir una capacitat especifica de comunicar. El repte en comú de tots els animals és desenvolupar estratègies per adequar-nos amb èxit al medi. Hi ha dues lògiques, lògica de l’herència biològica i la cultural.
La lògica de l’herència biològica: Tenim una certa càrrega genètica i es poden modificar de forma imprevista. Exemple: Folquet de neu. Les diferents espècies han anat evolucionat amb modificacions d’èxit. Els animals que tenen alguna capacitat creativa, comunicativa...desenvolupen un altre tipus de estratègia, que és l’herència cultural.
Aquesta herència l’han desenvolupat els humans. Ens hem adequat millor que ningú al medi. L’èxit extraordinari d’adaptació es troba al sistema nerviós central, ja que és la característica específica que més ens singularitza. Ens fa possible el llenguatge, la memòria...la capacitat de posar sentits. Es podria considerar el punt culminant de la vida animal damunt la terra. Durant el primer any de vida els nadons acaben de formar el seu cervell. Incorporarem tota la informació bàsica que ens ajudarà a desenvolupar el llenguatge. Triguem tres o quatre anys per parlar d’una forma correcte. Triguem 8 anys per aconseguir un llenguatge correcte com un adult.
Aprenem a produir sentit i a compartir informació de la forma més precisa possible i habilitat l’estratègia de l’herència cultural. Nosaltres som primats superiors. L’homo sapiens va sorgir de l’Àfrica.
La història de la humanitat té un milió d’anys. Entre 10 i 15 mil anys hem desenvolupat estratègies agràries (cultura neolítica). La revolució neolítica és l’evolució en la qual desenvolupem tècniques en la qual podem obtenir fruits que no estaven prevists per desenvolupar. Domesticar animals salvatges. Amb un clima Mediterrani es desenvolupa la agricultura a partir del conreu de cereals a Pròxim Orient.
Durant aquest milió d’anys els humans van viure com animals depredadors. El que s’havia de fer per sobreviure era recol·lectar el que la natura ofereix espontàniament, pescar, caçar...Els humans eren caçadors i recol·lectors. Durant aquest milió d’anys les habilitats que van permetre que tinguéssim èxit eren aquest tipus d’habilitats que tenien.
El llenguatge humà estarà condicionat per aquest tipus d’habilitats. Quan s’inventa l’agricultura aquestes habilitats perden importància i altres comencen a tenir-la.
Comencen a utilitzar el cervell amb el càlcul matemàtic. Comencen les idees abstractes del món. De tenir una concepció del món màgica i concreta, a una concepció del món més abstracta i religiosa.
El llenguatge abstracte nostre és cada cop més abstracte. A partir de la revolució neolítica la representació del món és cada cop més estilitzada. Ja no hi ha figures realistes, es converteixen en ideogrames, és a dir, l’escriptura. El llenguatge musical és un llenguatge que no té significació unívoca però que és un llenguatge obert. Existeix també el llenguatge verbal articulat, és molt més racional que el racional que el musical, però no és tant racional com el matemàtic, el llenguatge dels nombres. Hi ha una possibilitat infinita de llenguatges o de codis.
Nosaltres tendim a pensar que el llenguatge és bàsicament parlar. La cosa és una mica més complicada. En els millors dels casos quan dues persones parlen, com a màxim el 50% de la informació és de caràcter verbal, la resta és de caràcter no verbal. Nosaltres comuniquem sempre i ens passem la vida interpretant als altres. La major part del temps estem parlant amb nosaltres mateixos.
Què és un signe? Relació entre significat i significant. Un signe és alguna cosa (qualsevol) que està en el lloc d’un altre per algú. Nosaltres fem que qualsevol cosa sigui un signe, nosaltres ens passem el dia interpretant. Hi ha molts tipus de codis socials però tots tenen en comú una cosa, i es que estan construïts amb signes. La comunicació és allò que ens humanitza, que ens singularitza d’una forma clara. S’ha d’influir sobre l’espai de mediació entre l’experiència i la consciència. Les formes d’incidir sobre aquest espai són molt diverses, i es combinen violència i persuasió. La menys visible de totes és el control del llenguatge i dels codis. El llenguatge verbal articulat també és un producte social, és un invent nostre. Cada societat desenvolupa tipus de llenguatge específics i propis i aquests llenguatges parlen dels valors propis d’aquella societat.
Periodisme El periodisme és un relat social, de caràcter general o específic, explicar què passa al món. Aquest relat social té les següents característiques: El periodisme no sempre ha estat el mateix, és com un cos viu. El periodisme de la segona meitat del segle XVIII era una cosa i a la segona meitat del segle XIX era una altra. Hi ha unes funcions periodístiques del segle XVIII, XIX i XX que encara són vigents. Quan més complexa és el món més importància té el relat social, explicar com funciona el món de la forma més entenedora possible. La funció informativa periodística és molt complicada, és un ofici amb una transformació constant d’una gran complexitat.
Els periodistes desenvolupem una sèrie de tècniques que ens permeten “objectivar” de la millor manera possible. Existeix una mutabilitat del camp de la comunicació, canvi constant del què és el periodisme. El periodisme viu una època de creixement, d’ampliació de l’activitat, de l’objecte. El periodista és un historiador de l’immediat. El periodisme està definit per l’opinió i la informació, i la clau està en la interpretació, en el coneixement de la realitat. El periodisme és relat de l’actualitat, es fixa en el que passa ara, tot i que un bon periodista per saber interpretar ha de tenir també informació històrica. El bon periodisme ha de ser crític i acceptar qualsevol interpretació que arriba com a bona.
Espanya Tant Catalunya com Espanya són conceptes en virtut de la variable temps i les variables economia, política, cultura, etc.
La paraula Hispania inicialment limitava un àmbit geogràfic i més endavant la paraula Espanya també tenia un àmbit geogràfic. El que entenem per Espanya abans era Castella. A partir del segle XVIII, quan entren els borbons, amb Felip V, el primer que fa el monarca és assimilar els regnes no castellans a un concepte d’Estat-Nació, que s’anomenà Espanya formada per la Península Ibèrica (excepte Portugal), Cuba, Filipines i els territoris africans com les Canàries. A finals del segle XIX, Cuba i Filipines deixen de ser províncies espanyoles. Més endavant, la província sahariana també deixarà de formar part d’Espanya i passarà a ser part del Marroc. Espanya va experimentar una mutació important en el pas del temps. Quan es construeix l’EstatNació d’Espanya, es fa amb la matriu exclusiva castellana, agafar la cultura, política, llengua, jurisprudència... castellana i fer una nació homogènia. A partir del segle XX, hi ha alguns moments que aquesta homogeneïtat cultural es qüestiona reivindicativament, com en el cas català.
Catalunya Catalunya, com a manera diferenciada políticament, econòmicament i culturalment, comença a existir durant l’alta Edat Mitjana, a partir dels segle VII, VIII, IX i X, en conseqüència de la desarticulació de l’Imperi Romà. L’Imperi Romà havia romanitzat una gran part d’Europa, especialment el Mar Mediterrani comprès entre Itàlia, França i Espanya. Després de l’Imperi Romà, cada territori va desenvolupar la seva concepció de veure el món, amb una llengua diferent evolucionada del llatí. Catalunya va desenvolupar una forma pròpia del llatí, entre el Llobregat i Perpinyà. La gent que parla català tenen una consciència pròpia de parla, una llengua pròpia i s’autoanomenen catalans. Les llengües les van crear bàsicament els camperols, són els qui van desenvolupar formes de parlar pròpies, mentre que l’Església va mantenir el llatí. Són catalans els que parlen català. És un procés simultani al conjunt de l’Europa Occidental.
Des del punt de vista de la geografia el tipus de cultura, política, economia...que s’ha produït en aquest entorn de forma variable a Catalunya, s’han de tenir en compte els condicionants geogràfics. Tres característiques molt importants: 1. El territori català, és un territori situat a la mediterrània. Està situat a la part occidental de la mediterrània. Fins al segle XVIII i que no s’inventa el vapor i a modificar el territori per fer ponts i túnels...la forma més ràpida i econòmica per moure persones i mercaderies era la comunicació marítima i fluvial. Durant molts segles el nucli més actiu de la mediterrània era la part oriental. L’àrea de Grècia, Turquia, nord d’Àfrica...és el nucli més civilitzat i el que genera més comerç de persones i mercaderies. Es tenia en compte la navegació de cabotatge, és a dir, els vaixells naveguen situats molt propers a terra. Empúries és el primer port al que arriben els fenicis, grecs i romans. Catalunya participa d’una forma molt clara en el comerç i té molt a veure amb el seu litoral. Això marca durant segles i segles, les relacions de Catalunya. És l’espai d’intercanvi més intens al món.
2. Catalunya ha estat sempre un passadís. Un passadís marítim i terrestre (Via Augusta). Tot el trànsit entre Àfrica i Europa passava per Catalunya, per la via marítima de cabotatge o de forma terrestre per la Via Augusta, la B30...Per això s’anomena a Catalunya terra de pas. L’àrea cultural durant la invasió àrab no és la cristiana, la ciutat més important de la mediterrània occidental era Còrdova, el centre cultural més important. Els cristians al costat dels musulmans eren uns bàrbars. Això marca la història perquè justament Catalunya és terra de pas quan el sud és l’espai de cultura molt important.
3. Quan Catalunya es reconeix com a Catalunya entre els segles XVIII, XIX i X.
Quatre cinquenes parts queden sota control dels musulmans i l’altra part, la del nord, queda sota el control dels cristians. La identitat catalana es configura en el territori que va de Barcelona a Perpinyà fins la Vall d’Aran. A partir del segle X comença un procés d’expansió cristiana cap al sud. També s’expandeix el territori català i s’estructura la Catalunya nova. En el segle XIII aquesta expansió controlat pel comptat de Barcelona incorporen amb una campanya el territori balear i el territori valencià. La darrera característica important és la forta vinculació entre mar i muntanya. Catalunya no té recursos molt importants. La major part de l’agricultura de Catalunya ha estat de secà. La serralada pirinenca no era una frontera, era el refugi que es produïa en moments d’invasions. La connexió entre mar i muntanya marca molt la cultura en Catalunya.
Catalunya des del punt de vista de la política, l’economia i la cultura. Parlar de Catalunya és molt diferent segons el segle en que es parli. Des del punt de vista de l’economia, històrica i actualment Catalunya ha estat en els darreres segles, el nucli d’una regió econòmica important. Econòmicament Catalunya és l’epicentre entre Lió i Murcia. Això ha estat una certa constant al llarg del temps. S’accentua sobretot a partir de la revolució industrial al s.XVIII. Des d’un punt de vista cultural i lingüístic, la realitat catalana és una realitat amb modificació constant. La raó per la qual a València a partir que pel segle a partir del segle XIII es comença a parlar català és la mateixa per la qual a Sevilla comença a parlar-se castellà.
La llengua i la cultura catalana, és la llengua i la cultura d’un territori que ocupa quasi tota la corona d’Aragó menys Aragó.
Des d’un punt de vista polític comença a existir una administració catalana a partir del segle X al voltant del centre de poder del triangle de la Catalunya vella, que és Barcelona. Aquesta realitat política catalana es va ampliant cap al sud i cap l’est, creant una estructura anomenada confederal. El regne de València, les illes Balears, Catalunya i la Vall d’Aran comparteixen un monarca amb Aragó. El rei té un patrimoni molt important i el patrimoni del rei el deixa en herència al seu fill més gran, però altres ho reparteixen entre els fills. Durant la baixa Edat Mitjana aquesta definició política o el poder polític i el patrimoni del compte de Barcelona es va fent cada cop més gran fins que s’estableix l’antiga corona d’Aragó. Al segle XV la dinastia monàrquica de Barcelona, s’esgota. S’instal·la una altra dinastia, que té origen castellana, el compte Ferran es casa amb l’hereva de la corona de Castella i hi ha una vinculació matrimonial entre les corones d’Aragó i Castella. No es crea un estat nou, sinó que per la via matrimonial la corona d’Aragó i Castella comparteixen el mateix rei i reina. Durant el segle XV i XVIII la corona d’Aragó manté la seva diversitat interna, cada zona té les seves lleis i Castella té una altra planta jurídica. Això es manté d’aquesta manera, de fet, sense tocar els mecanismes d’autogovern que havien nascut a la baixa edat mitjana.
El rei de Castella mor sense deixar descendència i es crea una guerra per saber qui es quedarà amb el patrimoni. Hi ha dos opcions, Carles, l’austrohongarès, un model descentralitzat, de confederació d’Estats i el de Felip, amb un model de monarquia absolutista, estat unitari. La guerra la guanya Felip V i a partir del 1714 tota la realitat d’autogovern del país valencià, Aragó, les illes...desapareix. La corona d’Aragó queda integrada amb les lleis i les normes de Castella seguint fil per randa el model de la monarquia francesa.
A partir del 1714 la realitat cultura i econòmica de Catalunya existeix, però políticament ja no són. Un segle després l’Estat s’organitza per províncies i Catalunya ja no té poder polític. Al principi del segle anterior, es crea al 1914 la Mancomunitat de Diputacions, és el primer reconeixement de la realitat administrativa catalana. Amb Primo de Rivera es liquida la Mancomunitat, i després a la Segona República es reconeix amb l’Estatut de Núria. Al 1936 comença una guerra civil i al 1939 acaba a Girona. Franco la tenia guanyada abans de la batalla de l’Ebre. Arribat el 1939 s’acaba l’autogovern i es torna a un esquema de centralització absoluta. A partir de la mort de Franco es torna a plantejar un altre cop la forma d’autogovern, des del 1978 es torna a reconèixer un altra vegada un cert control d’autogovern català dins de l’Estat espanyol.
Història del periodisme La historia del periodisme es divideix en tres grans etapes. El periodisme neix a Europa i pren forma clara a partir del s. XVII. La primera fase és el periodisme artesanal. Després neix el periodisme modern i a partir del darrer terç del s. XIX apareix el periodisme industrial i en aquesta etapa passa de ser premsa escrita a ser audiovisual. En els últims 25 anys estem en un periodisme post industrial.
Periodisme artesanal Cada societat desenvolupa formes pròpies de producció de periodisme. Cada societat soluciona de manera diferent la demanda d’informació. És impossible entendre el paper social del periodisme si no sabem quin tipus de societat fa possible cada tipus de periodisme.
La impremta apareix a mitjans del s. XV, cap al 1450 a Alemanya. La impremta mecanitza la cultura escrita, fins llavors els llibres... eres manuscrits. Durant molts anys la cultura impresa funcionava amb pergamins. Un altre dels invents que porta la impremta és la tinta i els motllos de lletres.
Fabricar llibres manuscrits demanava molt de temps de molta gent, escrivint i il·lustrant llibres. Amb la impremta la demanda de temps és menor, i costava menys. La producció de llibres amb la impremta és molt més fàcil, molt més ràpida i molt més econòmica.
L’església es va sentir amenaçada i la seva reacció va ser defensiva en el sentit d’acordar amb el poder temporal, la monarquia, restriccions per l’aparició de llibres. No va ser casual que el primer llibre que s’imprimís fos la Bíblia.
Només un segle més tard de l’aparició de la impremta van aparèixer les guerres de religió. A mitjans del segles XVII es produeix el moviment reformista al centre d’Europa, un moviment religiós.
La impremta ha fet possible que sectors urbans cada cop més grans s’alfabetitzessin.
Mai s’havien plantejat el fet d’alfabetitzar la població. La invenció de la escriptura el que feia era consolidar el poder dels sacerdots, escribes... la gent normal no podia tenir accés a l’escriptura ni al coneixement que aquesta fa possible. Això no canvia fins al segle XIX, com a resultat de la reivindicació popular, que demanava accés digne al treball, la terra, la cultura...
Els luterans reivindiquen que l’alfabetització ha de fer possible el dret i deure de tot creient a entrar en contacte amb les sagrades escriptures. El resultat de les guerres de religions és que el territori queda dividit en dues àrees. El centre i nord d’Europa, majoritàriament protestats, trenquen amb l’església catòlica i desenvolupen una cultura religiosa basada en la lectura. El sud d’Europa és l’Europa catòlica.
Fins al segle XV, l’Europa urbana, l’Europa econòmicament més potent és l’Europa mediterrània. A partir del s. XVI serà l’Europa atlàntica. Aquesta Europa, és l’espai en el qual apareixeran les primeres formes de periodisme artesanal.
Tot l’espai de comunicació és un espai de disputa pel poder. Per entendre els condicionants del periodisme a Europa, hem d’entendre quin tipus de societat fa possible cada tipus de periodisme. Hi ha una innovació tècnica.
La major part de les societats europees dels segles XV – XVIII eren estamentals i amb un fonament del poder de caràcter teocràtic. Nobles, eclesiàstics i la resta. L’eclesiàstic és el més important. La voluntat de deu és el que fonamenta el poder, el rei és rei perquè Deu vol que ho sigui. El sacerdot més important és el de Roma, el Papa.
...