Bloc IV Dret Romà (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Romà
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 11/09/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Bloc IV. Dret hereditari o successori 4.1. Conceptes fonamentals 4.1.1. Successió mortis causa La successió suposa que una persona es col·loqui en el lloc d’una altra i la substitueixi en la titularitat dels seus drets(actiu) I en les seves obligacions (passiu). Es poden classificar per diferents criteris: - - Pel moment en que s’inicia el seu efecte: o Inter vivos: quan transmitent i adquirent viuen simultàniament quan es produeix la substitució.
o Mortis causa: quan la substitució s’inicia amb la mort del transmitent.
Per l’àmbit o extensió: o A títol universal: es transmet la titularitat de la totalitat de tot el seu patrimoni.
o A títol particular: es transmeten tan sols una o diferents relacions jurídiques, no la seva totalitat.
En cas de que sigui una successió mortis causa a títol universal, estem parlant d’herència, mentre que si és a títol particular, de llegat. Hi intervenen el difunt (causant), l’hereu (a títol universal) i el legatari (a títol particular).
4.1.2. Tipus d’hereus Hereus necessaris: eren els esclaus que el propi causant havia nomenat hereus. A la seva mort, quedaven alliberats i heredaven l’herència sense tenir en compte la seva voluntat (ipso iure).
Aquests casos es donaven quan es tractava d’una hereditas damnosa, en les que en cas de que es venguessin les propietats del causant a favor dels seus creditors, aquestes es realitzarien a nom de l’hereu i per tant, la nota d’infàmia requeia sobre seu.
Hereus propio iure i necessaris: eren els hereus que estaven sota la patria potestas del causant. Tampoc tenien la opció d’acceptar o rebutjar l’herècia, però es distingien dels esclaus pel fet d’anomenar-se sui.
Hereus estranys o voluntaris: no estaven sota la potestas del pater i adquirien l’herència de forma voluntària, prèvia delació, i mitjançant la seva acceptació, ja que gaudien de potestas deliberandi.
4.1.3. Herència i bonorum possessio L’herència era una garantia de la continuïtat de la familia a través del traspàs del patrimoni del difunt. Es concebia com una universitas iuris. Podia ser objecte de l’herència tots aquells béns, dret i obligacions que el causant va deixar a la seva mort. Per a facilitar el seu repartiment en cas de pluralitat d’hereus, l’herència es dividia en 12 unces. La totalitat del patrimoni hereditari s’anomena as.
Bonorum possessio: és l’atorgació de l’herència a un únic hereu creant així la posició de demandat en el possible posterior procés. Es pot classificar segons: - - - Origen o vinculació amb l’edicte del pretor i segons si estigués previst o no en aquest: o Bonorum possessio edictalis: previst en l’edicte del pretor.
o Bonorum possessio decretalis: no estava prevista en l’edicte sinó en un decret.
Per la seva eficàcia: o Bonorum possessio cum re (amb eficàcia) o Bonorum possessio sine re (sense eficàcia) Per la seva relacio (secundum tabulas), ausència (sine tabulas) o contraposició (contra tabulas) respecte al possible testament.
4.1.4. Protecció de l’hereu L’hereu disposa d’una sèrie d’accions que protegeixen el seu dret hereditari. Podem distingir 2 grups: - Accions singulars que correspondrien al causant i que l’heureu utilitzarà com a pròpies Accions que l’hereu utilitzarà no com a accions del causant sinó com a hereu i com a conseqüencia de la seva qualitat d’hereu: o Accions en defensa de les seves facultats concretes (impugnació del testament o la impugnació de la posada en funcionament d’una comunitat hereditària).
o Accions en protecció de l’herència com a concepció unitaria.
L’acció de petició d’herència (hereditas petitio) és la que s’atorga a l’hereu no posseïdor contra el posseïdor no hereu per tal que se li reconegui la seva condició d’hereu.
...