TEMA 1 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Derecho Procesal II
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 18
Subido por

Vista previa del texto

Tema 1 La prova en el procés civil 1. Teoria general de la prova.
La prova es realitza davant del jutge, i el seu objectiu es intentar convèncer al jutge que la part en concret té la raó, que la versió que s’ explica és la correcta per a que el jutge dicti sentència a favor; és per aquest motiu que es necessiten fets controvertits.
Qui pren la iniciativa de proposar la prova, han de ser els litigants. Però qui admets els mitjans de prova és el jutge mitjançant el principi d’ elecció de prova. Les proves han de complir una sèrie de requisits. Legals, lícites- Principi d’ exclusió probatòria.
L’activitat probatòria està íntimament relacionada amb una garantia constitucional, article 24 CE. Aquest article fa una llista molt completa de garanties constitucionals que s’ han de respectar en tots els processos. Una d’ ella és utilitzar tots els mitjans de prova que es creguin convenients per la seva defensa. L’ activitat probatòria no es dur a terme en un sol acte, sinó que passa per diferents moments: es proposa, s’ admet, es practica...
durant tots aquests passos , s’ ha de respectar el principi. Ex: Si a l’ Audiència prèvia, una proba no queda acceptada i la part en qüestió considera que és necessària, es fa un recurs de reposició, que el jutge resol en aquell mateix moment el recurs. Quan es dicti sentència de 1a instància, es pot presentar un recurs d’ apel·lació que pot anar fonamentat amb la inadmissió de la proba. Si l’ Audiència tampoc admet la prova, es pot interposar un recurs d’ infracció processal, és molt similar al recurs de cassació. El primer és per la infracció de normes procedimentals, de garanties processals, d’ altra banda, el recurs de cassació és per la infracció de normes materials, quan no s’ ha aplicat correctament una norma aplicable per resoldre el cas. Com a últim recurs, està el recurs d’ ampere davant del TC, com a última instància.
1.1 Objecte de la prova La prova ha de versar sobre fets, fets relacionats amb l’ objecte del procés. Això exclou com a prova les al·legacions de normes jurídiques. A vegades hi ha fets que, tot i estar relacionats amb l’ objecte del procés, queden exempts de prova, no han de ser provats, 1 com per exemple: els fets no controvertits, els fet en el que les parts coincideixen, totes dues parts els afirmen, o que una de les parts ho afirmi i l’ altra ho accepti. Sempre que una part presenta un fet, l’ altra part s’ ha de pronunciar, acceptar-ho o negar-ho, que si ho nega es converteix en un fet controvertit. L’ admissió pot ser expressa, però també pot ser tàcita, és a dir, quan no s’ hi pronuncia o mostra una actitud evasiva; així que el millor és que l’ admissió sigui clara i expressa.
Uns altres fets que no calen demostrar tampoc són els fets notoris, els quals són coneguts per la majoria de la gent, comunament coneguts, de transcendència pública.
Ex: Un fenomen meteorològic. Convé afegir que els fets notoris poden ser controvertius, per això mateix quan una part al·lega un fet notori, ho ha de posar de manifest/ s’ha de provar, així l’ altra part s’ hi pot pronunciar ja que pot ser que per l’ altra part aquell fet no és notori.
Així mateix hi ha algunes al·legacions de drets que sí que s’ han de provar, com l’ existència d’ un costum (norma consuetudinària). Costum transcendència en defecte de llei. Les normes de dret estranger, també han de ser provades ja que el jutge no ha de conèixer les lleis estranger. S’ ha de demostrar la vigència de la norma estrangera i el seu contingut. Per últim les màximes d’ experiència, que són definicions teòriques extretes de fets que es podran aplicar en altres situacions, han de ser provades/demostrades per qui les al·lega. (Substància tòxica o actuar amb diligència) Objecte de prova:  Fets. Diferenciació fets admesos, controvertits i notoris.
 Al·legacions de dret. Costum, normes estrangeres i màximes d’ experiència 1.2 Mitjans de prova Interrogatori de les parts.
Prova pericial.
Interrogatori de testimonis.
Reconeixement judicial.
Prova documental.
2 Instruments que preveu la llei com a mitjans de prova. La doctrina distingeix entre el concepte de mitjà de prova, instrument que existeix si hi ha un procés, i entre la font de la prova, que és un aspecte anterior al procés i que existeix al marge d’ aquest. Mitjà de prova: Un interrogatori d’ un testimoni, Font: El testimoni.
Aquests mitjans de prova estan previstos al article 299 LEC. Interrogatori, Documents públics i privats (Prova documental), prova pericial que és un tercer que té un coneixement tècnic, científic.... rellevant pe procés que se li demana ajut, el seu informe i la seva opinió, sempre que tingui el seu qualificatiu corresponent. Es diferencia del testimoni, que no és part ni litiga, però se’l crida al procés perquè té coneixement com a conseqüència del que ha pogut veure o sentir o del que li han pogut explicar. També esta en reconeixement judicial, que és un examen que fa el mateix jutge sobre alguna cosa o persona relacionada amb el procés; però no és gaire habitual. El mateix 299 inclou expressament els enregistraments d’ àudio, de documents, de vídeo com els pen drives, etc. L’ ARTICLE NO PREVEU UNA LLISTA TANCADA.
1.3 Procediment probatori 1. Proposició de prova. Cada litigant ha de proposar les proves que li interesses, això es deu a que en un procés civil regeix el principi dispositiu. Les parts introdueixen els fets en el procés, i com a conseqüència, les parts tenen la càrrega de provar aquests fets. Si és un judici ordinari es proposen a l’ Audiència Prèvia, si es tractés d’ un judici verbal, la proposta es fa a la vista. Hi ha excepcions on es reconeix iniciativa probatòria al jutge, perquè el que es busca és que la sentència sigui el més acurada possible. Si el jutge preveu que les proves són insuficients, pots suggerir a les parts que se’n presentin de noves (Controvèrsia a causa que pot perdre la seva imparcialitat). No és obligatori, només un suggeriment. Art. 752 LEC.
En el moment en que es practiquen les diligències finals, les quals són mitjans de prova que es practiquen després del judici i abans de dictar sentència. Com és excepcional, la 3 llei regula en quins casos és possible fer-ho. Art. 435 LEC enumera 3 supòsits on això és possible.
1.ª No se practicarán como diligencias finales las pruebas que hubieran podido proponerse en tiempo y forma por las partes, incluidas las que hubieran podido proponerse tras la manifestación del tribunal a que se refiere el apartado 1 del artículo 429.
2.ª Cuando, por causas ajenas a la parte que la hubiese propuesto, no se hubiese practicado alguna de las pruebas admitidas.
3.ª También se admitirán y practicarán las pruebas pertinentes y útiles, que se refieran a hechos nuevos o de nueva noticia, previstos en el artículo 286.
2. Excepcionalmente, el tribunal podrá acordar, de oficio o a instancia de parte, que se practiquen de nuevo pruebas sobre hechos relevantes, oportunamente alegados, si los actos de prueba anteriores no hubieran resultado conducentes a causa de circunstancias ya desaparecidas e independientes de la voluntad y diligencia de las partes, siempre que existan motivos fundados para creer que las nuevas actuaciones permitirán adquirir certeza sobre aquellos hechos Com que no és un fet colateral sinó essencial, s’ obre l’ opció de les diligències finals per poder proposar una prova no proposta anteriorment. El jutge d’ ofici pot fer una iniciativa probatòria sense esperar a que es realitzin les diligències finals.
2. Admissió de la prova. És una decisió que va a càrrec del jutge. Aquesta admissió, en un procés ordinari, es produeix a l’ Audiència prèvia on el jutge es pronuncia de forma oral sobre la prova, si es tractés d’ un judici oral, l’ admissió es produiria també de forma oral a la vista. Acte seguit de la proposició, el jutge es pronuncia sobre si admet o no admet la prova. En aquell moment es pot recorre la no admissió d’ una prova, tant i com s’ ha explicat anteriorment mitjançant un recurs de reposició que es tramitarà en aquell mateix moment. En un judici verbal, la idea es la mateix, es pot recórrer, però no s’ interposa un recurs de reposició sinó que s fa una protesta, que queda constància. Això permet que en dictar sentència es pugui recórrer. Recurs no devolutiu: el mateix jutge que no ha admès la prova, decideix sobre el recurs de reposició, en canvi, un recurs devolutiu, un altre jutge es pronuncia sobre el recurs de reposició.
4 Admetre o no admetre un mitjà de prova per part de prova, és un tema que causa controvèrsia ja que està en joc una garantia constitucional recollida en l’ article 24 CE. Per aquest motiu en la majoria d’ ocasions el jutge admet els mitjans de prova tot i que siguin inútils o irrellevants, convé afegir, que no hi ha cap mecanisme per no admetre un mitjà de prova un cop ja l’ ha admès.
Tot i que la majoria s’admeten i es practiquen, la llei preveu alguns supòsits en el que el jutge pot justificar una inadmissió d’ un mitjà de prova. 4 causes:  Prova Impertinent. Quan un mitjà de prova no fa referència als fets controvertits. L’ objecte central d’ un mitjà de prova han de ser els fets.
 Prova Inútil. Fa referència a un fet controvertit, però no és el mitjà idoni per provar el fet. El jutge considera que no és el mitjà adequat per arribar a demostrar un fet. Convé afegir que a vegades respon a una qüestió d’economia processal, quan hi ha moltes proves o no.
 Prova Il·legal. Prova que no compleix els requisits que la llei pauta. Requisits de temps, de forma, etc.
 Prova il·lícita. Prova que vulnera drets fonamentals, i per conseqüent, ha de ser exclosa del procés. S’ han de distingir dret fonamentals de dos tipus. Els que tenen un caràcter més absolut, són drets fonamentals que mai poden veure’s afectats, vulnerats (dret a la vida, a la integritat física, a la integritat moral),i uns altres DF que tenen un caràcter més relatiu, que son DF que si es compleixen unes determinades circumstàncies, poden veure’s limitats.
(dret intimitat, a la inviolabilitat de domicili). Que una prova sigui il·lícita ho pot dir el jutge d’ ofici o alguna de les parts. El problema que ho faci el jutge d’ ofici, és quan ho fa en el moment de dictar sentència, la qual cosa comporta que no pot haver-hi un debat entre les parts.
Es pot denunciar la proposta d’ una prova il·lícita i es pot posar de manifest en qualsevol moment del procés, però en el judici es quan es discuteix, abans de la pràctica dels mitjans de prova. La llei estableix un temps en el judici per discutir les proves il·lícites, just el moment abans de practicar les proves, de forma ORAL. El jutge decideix en aquell mateix moment del judici 5 si la prova és il·lícita o no, i aquesta decisió també es pot impugnar amb un recurs de reposició.
3. Pràctica de la prova. Quan es practiquen les proves, s’ han de respectar un seguit de requisits, com poden ser la garantia de la contradicció, és a dir, les parts han d’ estar convocades a aquesta pràctica de les proves per poder-les presenciar, han de tenir la oportunitat de ser-hi, diferent és si no hi volen acudir. Garantia de la publicitat, és un acte públic que hi pot entrar qualsevol , a més de les parts. Art. 138 LEC, el jutge si ho considera convenient pot declarar que el judici es realitzi de forma privada, sempre que hi hagin motius que ho permetin/ justifiquin. Aquesta pràctica de proves també ha de respectar el principi de immediació, ha d’ estar present a la pràctica de les proves el jutge que dicti sentència, per a que pugui capar tota la informació de les proves.
Així mateix les proves s’ han de practicar en unitat acte, és a dir, les proves s’ han de practicar en el moment del judici, en el lloc del judici (seu del jutjat) i en el dia del judici. Però també hi ha excepcions, art. 240 LEC si alguna prova no es pot practicar el dia del judici, es pot practicar amb anterioritat, uns dies abans. També hi ha ocasions on les proves s’han de practicar fora de la seu del tribunal, com pot ser en un hospital o en algun domicili. Si es troba fora de la circumscripció, es pot demanar auxili judicial.
4. Valoració de la prova. Correspon fer-la al jutge, que ho fa en la sentència, valora la prova en la sentència, i és una activitat molt complexa perquè entren en joc molts factors i criteris lògics, racionals, així com psicològics que ajuden a persuadir al jutge de quina de les dues versions s’ ajusta més a la realitat, veracitat. El jutge valora la prova com més li convé, sense qui hi hagi unes pautes a seguir estrictament. Ç Valorar la prova vol dir valorar, extraure una conclusió, quins fets considera provats dels mitjans de prova que li han sigut presentat. Hi ha dos sistemes que s’ utilitzen a l’ hora de valorar la prova:  Sistema de la prova legal o taxada. La llei marca al jutge com ha de valorar una determinada prova, li marca els criteris quan es practica una prova. L’ activitat 6 de valoració és més automàtica ja que només aplica el que diu l’ article. Aquest sistema s’ utilitza en supòsits molt puntuals. Art. 319 LEC documents que tenen la categoria de públics. Quan en un procés es presenta com a mitjà de prova un document prova, el jutge ha de donar per cert la data, els fets que s’ expliquen i les persones que hi intervenen. Art. 326 LEC documents privats, sempre i quan no siguin qüestionats per l’ altre part. Art. 316 LEC interrogatori de parts, quan una de les parts diu un fet on va participar i que es perjudicial per la persona que ho explica, es dóna per vàlid. L’ avantatge és que dóna una certa seguretat, ja se sap què donarà per cert el jutge quan es presenta aquest tipus de documents, homogeneïtat i seguretat jurídica.
 Sistema de la lliure valoració de la prova. En el sistema es espanyol fan servir els dos, però aquest és el que predomina. El jutge valora com ell creu més convenient a partir de regles o criteris lògics, estadístics, psicològics, sociològics... això no vol dir que la valoració sigui arbitraria, sinó que ha d’ estar motivada, fonamentada. Per això mateix en la sentència és millor quan més extensa sigui la valoració de la prova, saber els passos que ha seguit el jutge per arribar a la conclusió.
Un cop feta la valoració, el jutge té uns fets controvertits provats, els quals permeten aplicar la norma jurídica que pertoca per resoldre el cas. Que els fets provats coincideixin amb els fets tipificats en la norma jurídica creada pel legislador, subsumir la realitat, i s’ ordena que es doni la conseqüència jurídica prevista en la norma en concret. A vegades, després de practicar la prova, el jutge veu que hi ha fets que no s’ han aconseguit provar tot i que s’ha practicat la prova; no han pogut quedar demostrats. La sentència s’ ha de dictar igualment, i aquest fet provoca una controvèrsia ja que no pot excusar-se tant si té molts fets provats com si no. Per solucionar aquest fet, l’ ordenament jurídic li dóna al jutge un mecanisme alternatiu, substitutori anomenat: regles de la càrrega de la prova (Suplir mancança de prova).
Sempre entra en joc quan hi ha fets que no han quedat provat, si ho han estat, no és necessari. Amb aquest mecanisme, el jutge detecta uns fets que no han quedat provats, i ha de determinar a quina de les parts li corresponia haver-los provats, llavors, aquella part que ho hauria d’ haver fet, recaurà sobre ella les conseqüències 7 negatives de no haver provat un fet. Cada part ha d’ al·legar i provar els fets que els hi pertoca, del contrari, els hi serà perjudicial.
Sentència Campus Virtual regles de la càrrega de la prova. Regla general, cada part ha de provar els fets que ha al·legat. Mentre quedi provat el fet, el jutge es mostra indiferent per qui o com s’ ha provat (dintre del marc de la legalitat), el problema és quan no s’ ha provat de cap manera. La part actora al·lega fets constituïts que fonamenten la demanda, i és l’ encarregada de provar aquests fets, del contrari, el jutge desestimaria la demanda. D’ altra banda, la part demanda ha d’ al·legar fets nous fets que la part actora òbviament no ha mencionat: excloents, els fets existeixen però per exemple han prescrits, extintius, la conseqüència jurídica ja s’ ha produït, i impeditius, com pot ser la nul·litat. Si no s’ aconsegueixen provar els fets nous, es raonable el pensar que aquests fets que al·lega la part demanda no han succeït.
Regles especials. Supòsits concrets on el legislador, per afavorir alguna part, aplica capgira les regles, com pot ser quan hi ha hagut una discriminació. És presumeix que la discriminació existeix i la part demandada ha de demostrar que no existeix.
8 ...

Tags: