TEMA 1. Hispània en els geògrafs i historiadors antics (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura HISPANIA ANTIGA
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 23/03/2016
Descargas 14
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 1. Hispània en els geògrafs i historiadors antics La Península Ibèrica en l’Antiguitat - ‘’Hispània’’ és un nom llatí. N’hi ha que diu que és d’origen fenici, però no està demostrat.
- No va constituir mai una unitat cultural, ni en època romana. Malgrat la conquesta, les diferències entre territoris eren evidents (la part càntabra-basca no es va arribar a llatinitzar tant).
- Però el seu estudi de conjunt és justificable (i recomanable) pel fet de tractar a un territori definible = per una península d’uns 600.000 km2, de fort contrast en paisatges i recursos, que avui es reparteixen dos estats bàsicament, Espanya i Portugal.
- La inclusió de les Illes Balears és justificable per la seva proximitat i relació. Però no constitueixen la mateixa entitat. Les illes Canàries i Azores es van mantenir tota l’Antiguitat al marge, per la qual cosa l’estudi dels seus orígens no competeix a aquesta assignatura.
- De cap manera va ésser determinant el marc, els veritables agents històrics van ésser les diferents formacions socials que en ella es van desenvolupar.
- Al llarg de la Protohistòria es va traçar un complex conjunt de cultures i el principi d’una diferenciació social i econòmica que condueix a l’aparició de classes socials.
- El món romà va imposar una unitat política -que no cultural ni social- i una reorientació de l’activitat econòmica.
- En l’antiguitat Tardana, mentre la societat es polaritzava en els seus extrems, s’assisteix a fragmentacions estatals i intents de recomposició.
- En cap d’aquests tres grans etapes, la península va estar aïllada, el seu estudi, per a no ser un simple miratge, ha de prestar atenció a les seves relacions amb l’exterior.
- En línies generals, les costes atlàntiques no van ésser simples finis terrae, perquè sempre van mantenir contactes amb les seves homòlogues franceses i britàniques.
- L’istme dels Pirineus va constituir un obstacle important, però mai va ésser una barrera infranquejable. El Mediterrani enllaçava les seves riberes en un flux constant des de temps remots, tant des del Golf de Lleó, com per les costes africanes o pel pont de la mar blava de les Illes Balears que enllacen amb Còrsega i Sardenya i d’aquí amb Itàlia i Sicília.
- Tampoc oblideu que el nord d’Àfrica més directe, que els antics coneixien com Mauretania, va arribar a estar més vinculat a Hispània que amb altres parts del mateix continent africà, com Numidia o Libia. Més que mai, durant l’Imperi romà les províncies no sols s’interrelacionen amb Itàlia, sinó també ho fan entre elles.
La creació d’Hispània per part dels romans - Hispània en l’imaginari: la revolució de 1868 i la pesseta. Època en què es busquen els orígens dels estats, nacionalismes.
- Moneda de 1870 que representa Hispània asseguda sobre els Pirineus i, de lluny, Gibraltar. A la mà porta una branca d’olivera, el producte estrella d’Hispània (oli de la bètica). Tòpics.
Les grans etapes històriques - Al llarg de la Protohistòria es va traçar un complex conjunt de cultures i el principi d’una diferenciació social i econòmica que condueix a l’aparició de classes socials.
- El món romà va imposar una unitat política (que no cultural ni social) i una reorientació de l’activitat econòmica.
- En l’Antiguitat Tardana, mentre la societat es polaritza en els seus extrems, s’assisteix a fragmentacions estatals i intents de recomposició.
- En cap d’aquests tres grans etapes, la península va estar lligada a l’exterior.
Les relacions exteriors - En línies generals, les costes atlàntiques no van ser simples finis terrae, perquè sempre van mantenir contactes amb les seves homòlogues franceses i britàniques.
- L’istme dels Pirineus va constituir un obstacle important, però mai va ser una barrera infranquejable. La península no va estar aïllada mai.
- El Mediterrani enllaçava les seves ribes en un flux constant des de temps remots, tant des del Golf de Lleó, com per les costes africanes o pel pont de la mar blava de les Illes Balears que enllacen amb Còrcega i Sardenya i d’aquí amb Itàlia i Sicília.
- Tampoc oblidem que el nord d’Àfrica més directe, que els antics coneixien com Mauretania, va arribar a estar més vinculat a Hispània que amb altres parts del mateix continent africà, com Numidia o Libia.
- Més que mai, durant l’imperi romà les províncies no sols s’interrelacionen amb Itàlia, sinó també ho fan entre elles (econòmiques, comercials i socials).
Les fonts literàries i Hispània - Són els escrits grecs i llatins redactades en l’antiguitat (rarament contemporanis als fets).
- Els autors podien ser historiadors, geògrafs, viatgers, poetes... Valor diferent de les fonts: per exemple Sili Itàlic i la seva Punica.
- S’han conservat per la tradició escrita (pot ser un problema), primer per mitjà de còpies manuscrites, després per la incorporació de la impremta, que busca, amb uns criteris filològics, la fixació i edició d’un text.
- Tot i el punt de vista sovint parcial, aliè etnogràficament i subjectiu dels autors, són fonts bàsiques insubstituïbles i constitueixen la base documental i cronològica de l’assignatura.
Com treballar les fonts literàries - Són conegudes des de fa generacions i són rares les descobertes de noves fonts (v.g. en 1978 es van identificar algunes noves cartes de Consenci a Sant Agustí).
- Són constants les revisions i interpretacions.
- Un estudiant de l’Antiguitat ha d’entendre com es citen (v.g. Estrabó: St. 3, 2, 6). (Aviè, Or. mar. 284-302; Plin., NH 37, 14, 1).
- Un estudiós de l’antiguitat ha d’emprar edicions crítiques o, en el seu defecte, traduccions solvents, amb estudi crític.
Les fonts més antigues - Aviè (Postumius Rufus Festud Avienus)  Poeta llatí que va escriure en les darreries del segle IV, no hi ha indicis que fos cristià, només sabem que va escriure diverses obres carregades d’erudició, segons les modes de l’època. És, en realitat, una font molt tardana.
 Ens interessa la Ora maritima, descripció en vers de la geografia peninsular dedicada a un amic que anava a prendre possessió d’un càrrec a Hispània; en el pròleg indica que havia consultat obres molt antigues (avui perdudes?, però no diu quines?).
 Uns veuen en ell el darrer lector d’obres no conservades, com un periple massaliota del segle IV aC.
(també s’ha volgut que fos púnic). Altres indiquen que, tot plegat, és fruït d’una invenció d’una literatura de regust arcaïtzant, sense més base.
- Hecateu de Milet (c. 550-476 aC). Logògraf, precursor de la cosmografia, en parla de passada d’Occident. Es conserven fragments seus compilats per Esteve de Bizanci.
- Heròdot d’Halicarnàs (484-425 aC). El primer historiador. Va viatjar per la meitat occidental de l’imperi persa, va viure a l’Atenes de Pericles i de vell es va retirar a Turios (Magna Grècia). Alguns passatges fonamentals per a la colonització grega i Tartessos.
- Altres breus referències d’altres autors. Hi ha breus referències d’Occident en historiadors grecs com Èfor (s.
IV a. C.) o Timeu (principis s. III a. C.).
- Eratòstenes de Cirene (276 – 194 aC)  Bibliotecari, matemàtic, astrònom i geògraf. Fa un esquema que demostra empíricament que la terra no era plana.
 La geografia es va perfeccionant en època hel·lenística i romana.
Els historiadors grecs hel·lenístics - Polibi de Megalòpolis (Peloponès) (c. 200 – c. 120 aC). Magistrat de la seva ciutat i de la Lliga Aquea, diplomàtic, molt culte, fou un dels 1000 ostatges que Roma exigí a Grècia després de la derrota de Perseu (darrer rei macedoni); el 166 aC arribà a Roma en condició d’esclau qualificat.
- Aviat fou preceptor dels joves escipions (en especial d’Escipió Emilià), des de 150 aC fou alliberat i morí ja vell de la caiguda d’un cavall. A Roma tingué un accés als arxius romans.
- Fou el primer en escriure una Història Universal (molt proromana). Indispensable per a la conquesta romana d’Hispània, és la base de Tit Livi i d’Apià.
- Estrabó: geògraf grec natural d’Amasis (Anatòlia) (65 aC – 25 dC) va realitzar llargs viatges per Orient abans d’escriure la seva Geografia, més valuosa per les aportacions etnogràfiques i històriques que per la seva precisió.
- No va estar mai a Iberia, territori al que va dedicar el seu llibre tercer, però la va descriure a partir d’altres autors hel·lenístics que sí havien estat i avui no conservats, com: - Posidoni d’Apamea (Síria). c. 90 aC. Va arribar a Cadis per a estudiar les marees de l’Atlàntic.
- Artemidor d’Efes (Jònia), que va viatjar per els costes mediterrànies c. 100 aC.
- Asclepíades de Mirlea (Bitínia) ensenyava gramàtica a Roma en temps de Pompeu, c. 60 aC.
- Polibi.
Reconstrucció d’Iberia segons el llibre 3 de la Geografia d’Estrabó (primeres dècades del segle I) Altres autors grecs d’època romana - Diodor de Sicília (segle I aC). Compilador de coneixements. Font poc fiable i gens crítica, però la seva obra ha tingut la sort d’arribar a nosaltres (altres fonts no).
- Apià d’Alexandria (95-165). Va escriure una història dels romans en grec, resumeix dades d’altres autors i però pot completar dades de Polibi. Obres: Anníbal, Iberia...
- Plutarc de Queronea (Beòcia) (c. 40- c. 120). Viatja molt per Orient abans de ser sacerdot en Delfos. Va escriure moralia: biografies, moltes, (gènere que agradava molt en l’antiguitat), en sentit més filosòfic que històric.
Historiadors romans del final de la República - Comencem a tenir obres d’història pròpiament dites al segle I aC.
- Gai Sal·lusti Crisp (86-35 a. C.). Polític romà protegit de Cèsar, en els darrers anys de la seva vida es dedicà a la història. Escriptor directe, vibrant, és partidista (cesarià) i el seu interès és político-militar. Típic perfil de l’historiador romà: polític retirat que es dedica a fer una història del seu temps. És un historiador directe però que es dedica sobretot a la història dels romans i Roma.
- Gai Juli Cèsar (101-44 a. C.). Polític, estadista i historiador (d’ell mateix). El Bellum Ciuile conté algunes dades d’Hispània (guerra civil contra Pompeu, on surt Hispània en certs moments).
Tit Livi - Vertader historiador romà. S’abandona la història contemporània, ja que calia una història des del principi, el naixement dels romans (buscar les glòries).
- Nascut a Patauim (avui Pàdua, Vall del Po) (64/59 a. C.-17 d. C.). A diferència dels polítics/historiadors del final de la República, fou un estudiós professional ajudat pel cercle d’Agust i Mecenes.
- Va escriure una monumental història de Roma des de la fundació de la ciutat als seus dies (Ab Urbe condita), amb referències a Hispània.
- Però la seva obra és político-militar i molt partidista (patriòtica). S’ha comparat a la poesia patriòtica del seu contemporani Virgili (Eneida), tots de l’època d’August.
Els escriptors d’època altimperial: Plini el Vell - Gai Plini Segon (23-79 d. C.) -o Plini el Vell, per diferenciar-lo del seu nebot del mateix nom-, va néixer en la Cisalpina, en una família de l’orde eqüestre. Exercí diversos càrrecs al llarg de l’Imperi, entre ells el govern provincial de la Tarraconense a principis d’època flàvia, més tard fou almirall de la flota romana del Tirrè.
- La seva curiositat científica li va ocasionar la mort en l’erupció del Vesubi.
- És autor dels Naturalis Historiae libri XXXVII, complet resum de sabers de l’Antiguitat, una part relacionats amb Hispània.
Text 2. Elogis d’Hispània realitzats per un autor romà del segle I d. C.
Sin contar las fabulosas tierras de la India, detrás de Italia, pero a su lado, yo pondría a Hispania dondequiera que está rodeada por el mar; aunque es en parte tierra erial, ciertamente donde produce es feraz en aceite, en vino, en caballos y en metales de todas clases, igualándola en esto la Galia; pero vence Hispania por el esparto de sus desiertos y por la piedra especular, por la delicadeza de sus tintes, por el ardor para el trabajo, por la actividad de sus esclavos, por la dureza corporal de sus hombres y por la vehemencia de corazón.
Plin., NH, 37, 77. 203.
- Idees per a un comentari:  En la prelació de territoris, per a un romà Itàlia ocupa, per tradició, el primer lloc, malgrat que diverses províncies adquireixen importància en població i recursos durant l’Imperi. Hispània és la terra més occidental del món conegut. De l’Índia, en l’altre confí i fora dels límits romans, es tenen vagues notícies indirectes pel comerç.
 S’indica que gran part de la terra és erma i que la riquesa natural està concentrada per regions. Repareu que no es mencionen els cereals, producte agrícola bàsic ben testificat. Es recorda allò que constituïa un negoci singular, com l’espart, indispensable durant l’antiguitat per a multitud d’usos que avui exerceixen les cordes. La pedra especular és l’alabastre. Alguns productes emblemàtics, com els tints, són d’origen fenici.
 El passatge pertany a la part final de l’obra, dedicada precisament als minerals. El autor cerca ser científic, però alhora té tons poètics, propis de la literatura de l’època.
 Plini es basa en criteris subjectius, buscant una literatura enginyosa que contraposa idees i imatges. Així uneix la delicadesa dels tints amb l’ardor (suor) pel treball. La sobrietat dels hispans era un tòpic ja en els seus dies: l’abnegació militar dels ibers, la frugalitat dels celtibers, la dura vida en el camp d’homes i dones entre els pobles del nord, etc. Es important preguntar-se, contrastant amb altres fonts, sobre el grau de vigència d’aquests comportaments ja en el segle I d. C.
La geografia en l’Alt Imperi - Claudi Ptolomeu pretén situar correctament les ciutats en el mapa.
- Hispània. Problemes i errors en el ‘’grau ptolemaic’’. Virtuts: els topònims aportats.
- Cal afegir els itineraris romans: espècie de ‘’guies’’ per els camins romans que havien de seguir les tropes.
Càlcul de les distàncies.
Fig. 2. Reconstrucció d’Hispania segons les coordenades del geògraf Claudi Ptolemeu (segle II).
Historiadors romans de l’Alt Imperi - Luci Anneu Florus (78- c. 140). Va viure alguns anys a Tarraco, ciutat que elogià. Els seus escrits històrics daten del final del regnat d’Adrià. Té un estil culte i complex, adrianeu i és continuador de l’obra de Livi.
- Publi Corneli Tàcit (c. 57- c. 120). Natural de la Gallia Belgicae, vivia a Roma des de 75 i il·lustra l’ascens dels eqüestres també sota Domicià, va ser consul suffectus al 97. Era amic de Plini el Jove i va ser governador d’Àsia en 112/113 sota Trajà. Possiblement és el millor historiador alt imperial.
- Gai Suetoni Tranquil (c. 69- c. 140). Altre eqüestre del cercle de Plini el Jove, va ésser arxiver de Trajà i Adrià. Suetoni deixa el rigor per a Livi i Tàcit i cerca el detall colorista i l’anècdota, per això les seves Vides dels dotze cèsars van ser tan populars.
Altres escriptors de l’Alt Imperi - Luci Pomponi Mela, nascut en Tingetera (Tarifa, Cadis). Fou mestre i geògraf. És autor d’una breu Corografia, descripció geogràfica del Mediterrani, escrita c. 44 d. C.
- Luci Juny Moderat Columel·la (Gades, c. 1- c. 70 d. C.). Oficial militar en Síria, es retirà com a propietari agrícola en Itàlia. Autor de De re rustica, un tractat agrícola escrit vers 40 d. C.
- Marc Valeri Marcial, nascut a Bilbilis (Calatayud) (38/41- c. 104), es traslladà a Roma on visqué com a intel·lectual protegit pels poderosos en temps de Neró i els flavis. És un crític social agut i àcid.
La Història Augusta i la transició a la historiografia del Baix Imperi - La Historia Augusta és una obra compilada (en teoria) per un conjunt d’escriptors, alguns anònims, que construeixen i modifiquen diverses vegades les biografies dels cèsars des dels primers als seus dies (segles IIIIV).
- No són gaire precisos, cerquen temes político-militars i segueixen el psicologisme de Tàcit i l’anecdotari de Suetoni.
- Modernes teories apunten que tot es fals, obra d’un únic escriptor que s’hauria inventat els noms i que hauria viscut a començaments del segle IV. Ho hauria fet amb la finalitat de salvar el coneixement greco-llatí en una època que el cristianisme s’imposava.
- Des del segle IV la historiografia es divideix entre pagana i cristiana. Uns i altres perden objectivitat.
Els escriptors tardoromans - Lactanci, originari de Cirta (Numídia), és cristià i escriu a principis del segle IV.
- Prudenci, natural de Barcelona (348-c. 410). Mostra molt bé com era el món de les elits barcelonines de l’Alt Imperi. Abandonà la carrera administrativa per dedicar-se a les lletres i fou un dels més importants poetes cristians del seu moment. El Peristephanon està dedicat als màrtirs hispans; en el Contra Symmachum parla dels cercles rics i de la resistència dels pagans.
- Pacià. Eclesiàstic en Barcelona va morir ja vell en temps de Teodosi. Aporta dades sobre l’Església en Hispània.
- Orosi. Nascut a Braccara (c. 390), viatjà per Palestina i Àfrica. Sembla que en la segona Sant Agustí el va orientar per dedicar-se a la història.
- Hidaci. Bisbe galaic de Lémica, també nascut a finals del segle IV, va patir les invasions bàrbares i l’arribada dels sueus a Gallaecia. Com a historiador fa una crònica de l’època teodosiana.
- Salvià. Eclesiàstic de Marsella (c. 400- c. 480) Autor de De Gubernatione Dei, que justifica la derrota romana i obre el camí a la integració religiosa dels bàrbars.
...