Introducció i tema 1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Blanquerna (URL)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicobiologia
Año del apunte 2014
Páginas 16
Fecha de subida 22/10/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

PSICOBIOLOGIA     12.000/18.000:   l’homo   sapiens   comença   a   tenir   interès   per   com   funciona   el   cos   etc.   Van   començar  amb  la  trepanació  del  crani.  Sabem  que  alguns  van  sobreviure  ja  que  després  de  la   craniectomia  els  hi  va  créixer  el  neocòrtex  i  es  pot  mesurar.     En   poc   temps   comencem   a   ser   sedentaris   (egipcis...),   ens   vam   domesticar   a   nosaltres   i   vam   domesticar  a  les  bactèries.     La   cultura   es   estructurant,   es   a   dir,   que   un   determinat   tret   cultural   estructura   un   sistema   nerviós.     El  món  no  el  percebem  tal  com  és  si  no  com  el  construïm.     La  cultura  és  tot  aquell  coneixement  que  es  transmet  d’una  generació  a  l’altre  i  que  en  cap  cas   mai  te  substrat  biològic.  Però  després  si  que  estructurarà  la  biologia.   Però  és  exclusivament  de   l’  homo  sapiens?   ANATOMIA:     1er   tractat   d’anatomia:   papirus   de   PTA.   Es   descriu   amb   detalls   com   s’ha   de   viscerar   un   cadàver.  Son  altament  reveladors  sobre  el  concepte  del  pensament.     Aristòtil  escriu  “el  pensament  es  desenvolupa  al  fetge”.  L’encèfal  era  un  òrgan  refrigerador  de   sang.     Anatomia,  del  grec.  (ans-­‐  reiterat,  pesat/tomos-­‐  talls):  tornar  a  tallar.     Apareix  una  nova  manera  de  veure,  entrem  en  crisi  en  la  manera  de  pensar.   A   Italia   es   troba   el   gran   poder   sacralitzat.   Apareix   també   el   concepte   d’individu.   Té   base   biològica.   Nov.   1929:   denunciar   la   religió   dels   esclaus   (concepte   d’esclau).   Aquesta   estructura   de   pensament  (esclaus)  es  transforma  cap  al  renaixement  italià.  Un  dels  motors  més  importants   és  l’anatomia.   Necessitat  de  saber  com  estàvem  fets   Nicola  di  Cusa:  crea,  formula  la  denominada  “?”  l’art  de  mesurar-­‐ho  tot.  Relacionant  totes  les   mesures.  “Res  hi  ha  de  cert  a  la  nostra  ciència”.   1513  neix  Andrea  Vesalio,  aquest  era  un  nen  malaltís,  s’esperava  d’ell  o  que  es  fes  fort  o  que   es  morís.  Amb  sis  anys  mira  per  la  finestra  ja  que  esta  tancat  a  casa,  mira  el  camp  d’execució.   Veia   com   els   ocells   es   menjaven   el   cadaver,   com   es   pudria...   Amb   14   va   anar   a   estudiar   medicina   a   viena,   i   amb   21   anys   va   guanyar   la   catedra   d’Anatomia   de   viena   i   de   padua.   Va   plantejar  l’estudi  de  l’anatomia  sobre  el  cadaver.    Amb  30  anys  escriu  “la  manera  en  que  està   fet  el  cos”  en  7  llibres.  Es  el  llibre  d’anatomia  més  complet  fins  a  la  actualitat.     El  pensament,  la  manera  de  veure  el  ésser  humà  canvia.     Les   definicions   van   inscrites   en   un   àmbit   determinat.   La   definició   de   l’esser   humà,   des   de   la   biologia,  només  som  una  generació  més.     Concepció  genèrica  de  l’Univers:     A  Occident,  al  s.13  -­‐  s.14  comença  a  haver-­‐hi  una  conciencia  de  “temps”.  Tots  els  processos  en     biologia  passen  en  milisegons.  (MA=  milions  d’anys).   Fa  16.000  MA,  no  sabem  ben  be  perquè,  l’energia  va  esdevenir  matèria.  Fa  4000  MA,  hi  ha  uns   planetes   en   un   sistema   planetari   que   es   consoliden.   Fa   3500   MA,   apareix   la   vida.  L’evolució   no   té   propòsit,   no   cerca   la   mateixa   eficàcia,   no   és   intel·∙ligent;   l’evolució   és   dóna,   no   té   una   finalitat,   ni   una   planificació.   Fa   65   MA,   un   asteroide   cau   al   Golf   de   Mèxic,   i   totes   les   grans   formes   vitals   desapareixen,   morent.   Queden   les   formes   més   petites   de   vida.     Fa   55   MA,   apareix  l’ordre  dels  primats  amb  una  particularitat  evolutiva  molt  especial:  s’especialitzen  en   no   especialitzar-­‐se   ja   que   son   herbívors,   carnívors,   fructivors...   tots   tenen   diferents   hàbits,   diferents  característiques...  Fa  2,5  MA  comencen  a  aparèixer  dintre  dels  primats  el  gènere  dels   homínids,   que   és   un   gènere   no   especialitzat.   Això   culmina   en   el   gènere   homo.   El   gènere   homo   s’ha   especialitzat   en   no   ser   especialista.   A   nivell   d’alimentació,   per   exemple,   tenim   gustos   diversos.   El   gènere   homo   ens  ha   portat   evolutivament   a   la   no   especialització.   No   estem   més   evolucionats.     Al  gènere  homo  hi  ha  una  gran  controvèrsia  sobre  el  moment  en  el  que  es  va  generar.     El  primer  homo  seria  l’Habilis.  Però  no  sabem  de  quin  homínid  prové.       3,5  MA  es  troba  la  Lucy.  Es  demostra  que  era  bípeda.  Als  2  MA  apareix  habilis,  i  se  li  dona  el   caràcter  de  homo  perquè  fabrica  eines  (de  pedra).  Poc  a  poc,  amb  els  ossos  que  hem  trobat  i   els   utensilis   ehem   formulat   hipòtesis   sobre   la   seva   manera   de   viure.   Actualment   tenim   especies   molt   pròximes   a   nosaltres,   com   el   gènere   Phan(ximpanzés,   bonobos...).   Vivien   en   grups,  o  més  aviat  en  clan,  que  es  un  grup  de  mes  o  menys  35  individus.  Dintre  del  clan  estan   tots  emparentats.  Tenen  un  concepte  de  la  consanguinitat(proximitat  cromosòmica)  que  porta   a  que  els  vicis  genètics  s’eixamplin.  Això  esta  associat  amb  problemes  genètics  i  per  això  s’evita   ajuntar  als  familiars  dels  clans,  com  ara  els  homos.    Per  això  quan  es  troben  2  clans,  es  canvien   les  femelles.    Però  no  es  van  moure  d’Àfrica.  No  serà  fins  el  següent,  el  Ergaster,  als  1,5MA  que   formula  una  conducta  extraordinària:  la  migració.  Van  anar  migrant  40  km  per  generació  cap  al   nord.   Els   trets   fonamentals   de   l’homo   eren   que   vivien   en   clan,   te   ànsia   migratòria.   Hi   ha   un   crani  d’un  Antecesor  de  fa  0’8  MA  i  molts  no  ho  creuen  perquè  nomes  hi  ha  un  exemplar.  Es   dona  una  altra  migració  que  ens  porta  a  Europa  els  homo  Hildeberguensis    que  tenien  control  i   us  del  foc(0’5MA).  Trobem  una  obra  d’art  que  es  una  representació  d’una  femella.  D’aquests   n’apareixen  els  Sapiens,  del  qual  tenim  2  especies  diferents:  neandertalensis  i  cromañonensis.       *El  reclam  sexual  del  mascle  homo,  es  la  visió  de  la  femella.  La  seducció  de  la  femella  es  l’oïda,   per   això   hi   ha   la   hipòtesis   de   que   la   parla   i   el   simbolisme   de   la   parla   va   iniciar   per   a   la   seducció   de  la  femella.     El  vector  d’evolució  es  la  població.  Una  població  queda  aïllada  i  te  uns  trets  evolutius  que  es   configuren.     El  gen  d’aconseguir  la  coloració  del  cabell  és  del  neardentalensis.     150.000:  carronyaires  i    caçadors,  recol·∙lectors,  domini  del  foc.   45.000:   hi   ha   un   esclat   artístic.   A   partir   d’aquell   moment   apareixen   de   tot   estèticament   decorat  i  per  tot  arreu.     Fa  entre  10.000  i  8000  anys  es  deixa  la  caça  i  recol·∙lecció  per  passar  al  sedentarisme.  Hi  ha  la   revolució  agrícola.         TEMA  1.  EL  SISTEMA  NERVIÓS  (SN)   L’embriologia:   L’embriologia   que   es   sobreposa   i   es   solapa   amb   la   ontogènia   (formació   d’una   espècia).   L’embriologia  te  una  cronologia  estricta  per  a  cada  espècie.     La  menstruació  només  la  presenten  els  quatre  antropons:  el  pan,  el  ximpanzés,  i  els  humans.   La  menstruació  s’ha  de  trobar  entre  12  i  56  dies  si  és  més  o  menys  d’aquest  parametre  hi  ha  un   problema.     Les   fímbries   i   l’ovari   es   toquen,   en   el   moment   en   que   es   toquen   l’ovari   expulsa   un   òvul   que   es   depositat  en  la  trompa  de  falopi,  que  te  un  moviment  constant  i  prestaltic,  que  va  traslladant   l’òvul   en   el   seu   destí.   L’òvul   es   l’única   cèl·∙lula   que   te   una   sola   carrega   cromosòmica,   per   un   procés   de   divisió   cel·∙lular   molt   especial   anomenat   meiosi.   Totes   les   cèl·∙lules   del   nostre   cos   tenen   una   carrega   cromosòmica   2n,   n   es   23   és   a   dir   que   46.   Però   hi   ha   una   cèl·∙lula   que   fabriquem   espessament,   el   gàmeta,   que   només   té   una   càrrega   genètica   n   és   a   dir   23   cromosomes.  L’òvul  és  una  de  les  cèl·∙lules  més  grans  del  nostre  organisme,  150  m3.   Quan   els   gàmetes   masculins   arriben   a   la   trompa   on   hi   ha   l’òvul,   el   fecunda   un   sol   espermatozou,   la   fecundació   sempre   es   dona   a   la   trompa   de   falopi.   Abans   l’embaràs   ectòpic   o   fora  de  lloc  provocava  la  mort  de  la  femella.     L’òvul   es   el   que   decideix   el   espermatozou   que   vol   que   li   transmeti   la   càrrega   genètica,   l’espermatozou   no   entra   dins   l’òvul,   només   “entra”   la   carrega   genètica.   Llavors   l’òvul   queda   carregat  amb  23  cromosomes  més,  que  venen  de  l’espermatozou,  per  tant  l’òvul  acaba  tenint   una  càrrega  2n.  Per  tant  passa  de  ser  una  cèl·∙lula  haploide  a  una  cèl·∙lula  diploide.     A  partir  de  la  fecundació  serà  el  dia  1.  L’òvul  fecundat  rep  el  nom  de  zigot.  A  les  36  hores  hi  ha   la  primera  divisió  en  dos,  després  la  segona  en  tres,  la  4a  en  quatre.  El  Zigot  es  va  dividint  fins  a   atenir   unes   200   cèl·∙lules.   Quan   el   Zigot   està   en   aquest   estat   ja   passa   a   ser   la   mòrul·∙la.   En   el   moment   de   la   mòrula   si   aquesta   es   divideix   en   dos   es   quan   poden   aparèixer   els   bessons   univitel·∙lins.  La  mòrula  s’enganxa  a  la  vellositat  uterina.  La  mòrula  passa  a  formar-­‐se  com  una   bombolla,  on  les  cèl·∙lules  es  posen  al  voltant  de  l’esfera  i  al  mig  i  ha  un  líquid  *(buscar  més  ben   explicat)  aquesta  passa  a  anomenar-­‐se  gàstrula.  Més  endavant  a  la  part  inferior  de  la  gàstrula   es   forma   el   disc   embrionari   format   per   cèl·∙lules.   El   disc   embrionari   es   reprodueix   ell   mateix,   fent   un   segon   disc   a   sota   per   progressió   cel·∙lular,   i   el   primer   que   fan   aquestes   cèl·∙lules   es   diferenciar-­‐se.   El   que   està   a   la   part   interior   rebrà   el   nom   d’endodèrmi.   Al   passar   a   la   part   exterior   tenim   l’ectodermi.   En   aquest   punt   hi   ha   la   gran   diferenciació   de   ordres.   Tots   els   invertebrats   es   queden   en   aquesta   fase.   Aquesta   és   la   gran   diferencia   entre   els   vertebrats   i   els   invertebrats.   Els   invertebrats   tenen   dos   fulls   embrionaris,   els   vertebrats   tenen   tres   fulls   embrionaris,  el  tercer  es  forma  entre  el  primer  i  el  segon  a  través  de  la  migració  de  les  cèl·∙lules   del  endo  i  del  ecto.  Aquest  tercer  s’anomena  mesodèrmi.  Això  passa  el  dia  7.   El   ectodermi,   el   dia   8,   fa   una   invaginació,   que   rep   el   nom   de   solc   neuronal.   Aquest   és   l’inici   del   sistema   nerviós.   Abans   del   dia   nou   el   solc   es   fa   més   gran   i   es   cola   a   les   altres   capes   fins   que   se   separa  del  ectodermi  i  forma  un  tub  neural.           El  tub  neural  serà  el  sistema  d’estudi  del  sistema  nerviós.     Aquest   tub   neural   després   del   dia   24   o   25,   pren   una   forma   molt   significativa,   fa   com   tres   ampolles,  plenes  de  líquid.  El  SNC  són  les  cèl·∙lules  que  formen  les  ampolles.  Aquestes  cèl·∙lules   que  van  sortint  cap  a  fora  s’especialitzen  en  neurones  en  neuròglia.       Les   neurones   van   ser   precisades   per   Ramón   i   Carjal,   van   establir   que   entre   les   neurones   hi   havia  un  espai  anomenat  sinapsis.  És  a  dir  que  les  neurones  no  estaven  enllaçades.     Amb  un  segle  tot  el  tema  de  l’estudi  del  SN  i  les  neurones  ha  canviat  moltíssim  i  s’ha  avançat   molt.     Hi  ha  moments  de  la  neurogènesis  que  s’estan  fent  500.000  neurones  per  minut.     El  tub  neural  si  el  mirem  des  de  sobre  es  veu:       La  primera  bombolla  rep  el  nom  en  el  embrió  de  prosencèfal  o  telencèfal  o  encèfal  anterior.  La   segona  rep  el  nom  de  mesencèfal  i  la  tercera  bombolla  que  te  una  mica  de  forma  romboïdal   rep  el  nom  de  romboencèfal.     El   encèfal   anterior   es   replega   en   ell   mateix,   aquest   replegament   es   extraordinàriament   terrorífic   en   la   nostra   espècie   i   forma   el   que   nosaltres   en   diem   còrtex   o   escorça.   El   cervell   només   es   el   còrtex,   però   no   es   correcte   emprar   cervell   en   termes   científics   ja   que   porta   a   moltes   confusions.   El   mesencèfal   seguirà   tenint   el   nom   de   mesencèfal.   I   el   romboencèfal   donarà   bàsicament   no   només   dues   grans   estructures,   el   mielecèfal   i   el   metencèfal.   El   metencèfal  donarà  lloc  al  cerebel,  i  el  mielecèfal  donarà  lloc  al  bulb  i  al  tronc.     Tot  el  conjunt  es  el  que  s’anomena  sistema  ventricular  encefàlic.  Els  ventricles  laterals  són  la   cabitació   de   l’escorça.   El   tercer   ventricle   suposa   la   cabitació   pròpia   del   mesencèfal.   I   el   que   comunica   el   tercer   ventricle   amb   el   quart   es   un   tub   anomenat   Aqüeducte   de   silvio,   molt   important   per   la   fisiopatologia.   I   el   quart   ventricle   es   el   que   dona   lloc   a   la   cabitació   del   romboencèfal.  I  la  ependima  es  el  tub  que  transficcia  (travessa)  la  medul·∙la  de  dalt  a  baix.     Ventricles  laterals:     Sistema  ventricular  encefàlic:         Líquid  cefaloraquídic  (L.C.R.):  aquest  líquid  el  fabriquem  en  el  nostre  encèfal  a  cada  moment  i   el  absorbim  a  cada  moment.  Cada  dia  canviem  el  líquid  cefaloraquídic  3  vegades.  El  SNC  sura   dintre  d’aquest  líquid.  El  propi  encèfal  es  el  que  fabrica  el  líquid.     Cèl·∙lules  glials:  es  dediquen  a  ultrafiltar  el  plasma,  deixen  un  líquid  transparent,  que  circula.  En   aquest  cas  seria  la  circulació  cefaloraquídia.  El  líquid  omple  tot  el  SNC  i  surt  cap  a  la  medul·∙la.   Sistema  de  les  membranes  meníngies:  són  3  membranes  que  rodegen  i  formen  tot  el  SNC  no   són   SN.   Són   teixit   connectiu,   les   menines   provenen   del   mesoderm.   Són   3   membranes   sobreposades  que  folren  el  sistema  nerviós.  La  més  externa  rep  el  nom  de  duramare  (és   dura,   impermeable,  es  el  gran  dipòsit  del  líquid  cefaloraquidi,  l’epidural  es  una  anestesia  que  es  posa   sobre  la  duramare),  la  segona  membrana  és  molt  subtil,  estan  constituïdes  per  fibres  de  teixit   connectiu   i   s’anomena   a   l’aragnoides,   ja   que   s’assembla   a   una   tela   d’aranya.   I   la   de   més   endins,  es  molt  delicada  s’anomena  pia  mare.  Aquestes  tres  pells  folren  per  folra  el  SNC.   A   més   el   líquid   cefaloraquídic,   permet   la   homeòstasis   (equilibri   inestable)     tèrmica,   iònica,   mecànica,  hídrica.                                             En   els   vertebrats   tot   el   sistema   nerviós   central   està   forrat   de   una   estructura   òssia   o   de   cartilec   en  depèn  de  quins.  La  medul·∙la  està  formada  per  la  columna  vertebral.     Cap   dels   vertebrats   es   un   cap   molt   complex,   a   molts   nivells,   la   raó   filogenètica   es   que   hi   ha   anat  a  parar  moltes  coses  a  nivell  evolutiu.  Els  ossos  del  cap  reben  el  nom  de  calavera,  quan   parlem  de  crani,  parlem  dels  ossos  exclusius  que  envolten  l’encèfal,  normalment  n’hi  ha  8.Hi   ha   un   2%   de   la   població   que   te   dos   frontals,   és   una   variació.   També   hi   ha   una   altre   variació   en   que  tenen  o  tres  o  5  occipitals.     Frontal,  2  parietals,  2  temporals,  1  occipital,  esferoides  (ós  central  del  crani),  etmoides  (base   posterior  de  la  cavitat  olfactòria).   L’esfenoide   és   un   ós   que   te   4   grans   elements,   és   un   cos   cúbic   amb   4   ales.   Hi   ha   una   estructura   anomenada   cadira   turca   de   l’esfenoide   i   té   molta   importància   perquè   el   encèfal   hi   deixa   caure   una   glàndula   que   es   meitat   nerviosa   i   meitat   glàndula   anomenada   hipòfisis   o   pituïtària.   Ademés  aquesta  cadira  turca  te  una  relació  anatòmica  amb  el  creuament  dels  nervis  òptics  ja   que  es  creuen  damunt  d’aquesta.       Hi  ha  un  forat  gran  al  occipital  al  que  anomenen  amb  llatí  com  a  forade  magnum,  que  es  molt   important   ja   que   per   aquest   forat   emergirà   el   SNC,   la   medul·∙la   espinal   surt   de   l’encèfal   per   forade   manum.   Aquest   forat   només   el   presenta   el   homo   sapiens   ja   que   la   sortida   de   la   medul·∙la  dels  altres  animals  la  tenen  al  darrera  ja  que  van  de  quatre  potes.     La   columna   vertebral   no   es   una   columna,   és   un   seguit   de   peces   flexibles   que   tenen   molta   variació,  però  en  mamífers  els  noms  de  les  vertebres  ve  donat  pel  lloc  on  ocupen  en  la  seva   regió.  Aquestes  regions  són:  cervical,  dorsal/toràcica,  lumbar,  sacre,  coxis.   En   tots   els   mamífers   menys   dos:   cervicals   (7),   dorsals/toràciques   (12),   lumbars   (5),   sacre   (1),   coxis  (de  2  a  4  en  els  humans).  Hi  ha  variacions  anatòmiques,  hi  ha  vertebres  dorsals  que  es  fan   lumbars,  que  rep  el  nom  de  lumbarització  de  les  dorsals.       Cos   Pedicle   Làmina       La  primera  cervical  rep  el  nom  de  Atlas,  aquesta  vertebra  no  te  cos.     La   segona   vertebra   cervical   s’anomena   axis,   que   presenta   una   apòfisis  molt  important  anomenada  odontoides.     La  setena  rep  el  nom  de  prominent.     La  medul·∙la  s’acaba  a  partir  de  la  vértebra  lumbar  3.   Les   vertebres   cervicals,   presenten   dos   forats   anomenats   vasculars   per   on   hi   passa   l’arteria   vertebral  molt  important.   Divisions  del  SN   El   Sistema   nerviós   es   divideix   en   el   sistema   nerviós   central   (SNC)   i   en   el   sistema   nerviós   perifèric  (SNP).     El  sistema  nerviós  central  es  divideix  en  dos,  l’encèfal  i  la  medul·∙la.     I   el   sistema   nerviós   perifèric   te   diferents   divisions,   que   estan   sobreposades.   Primerament   es   divideix   en   Nervis   cranials   (13)   i   Nervis   Raquidis   (33).   Parells   cranials   2   nervis   que   surten   i   entren   del   crani,   en   canvi   els   raquidis   passen   pels   forats   de   les   vertebres.   A   sobre   d’aquesta   divisió  tenim  els  nervis  eferents  (motors:  els  que  surten)  i  aferents  (sensitius:  els  que  entren).  A   sobre  d’aquesta  divisió  tenim  el  SNP  vegetatiu  o  autònom.  A  més  el  sistema  nerviós  perifèric   es  divideix  en  simpàtic  i  parasimpàtic.   La   posició   anatòmica   es   de   les   poques   convencions   arcaiques   que   prové   del   segle   XVI.   La   posició  anatòmica  sempre  fa  referència  al  individu  estudiat  i  sempre  amb  la  mateixa  postura.   Dret,   amb   els   palmells   cap   a   munt,   els   talons   junts...   i   per   tant   la   dreta   i   l’esquerra   sempre   seran  les  mateixes.  Els  noms  de  relació  són  distal  o  aproxima’l,  que  volen  dir  lluny  o  a  prop.  Ens   referim  que  es  distal  en  referència  a  alguna  cosa.     Quan   estem   de   cares   esem   veien   la   part   anterior,   si   ens   posem   d’esquenes   veiem   la   part   posterior.   No   s’anomena   ventral   perquè   fa   referència     la   flexió   com   la   del   coll,   la   del   ventre   però   en   canvi   la   flexió   del   genoll   es   fa   al   revés.   Tots   els   mamífers   tenen   el   pla   vental   de   les   cames  amb  flexió  posterior.     La  part  més  curvada  sempre  es  frontal  i  la  part  més  aguda  es  l’occipital.   Cissura  de  rolando/central   Cissura  de   silvio     Les  “salsitxes”  s’anomenen  circumval·∙lacions,  i  entre  aquestes  hi  ha  un  solc  o  cissura.  Algunes   cissures   divideixen   l’escorça   en   lòbuls.   Hi   ha   5   lòbuls,   el   frontal,   el   temporal,   el   parietal,   l’occipital  i  la  insula  de  Reil  aquest  últim  esta  tapat  pel  temporal  per  sobre  i  pel  occipital  per   sota.     Parietal   Frontal   Occipital     Temporal     I  si  es  mira  des  de  dalt,  la  part  que  fa  més  corba  es  el  frontal  i  la  més  punxeguda  es  l’occipital.     Broca   va   tenir   un   pacient   que   va   tenir   un   accident   que   tenia   afàsia,   es   a   dir   que   no   podia   parlar,   aquest   quan   el   pacient   va   morir   li   va   estudiar   el   cervell   i   va   veure   que   hi   havia   una   necrosi  a  la  part  frontal  del  temporal.       Wernike  va  veure  una  altre  area  relacionada  amb  un  altre  tipus  de  afàsies,  les  afàsies  en  la  que   les  persones  podien  parlar  però  ho  feien  sense  sentit.       *necrosi:  mort  cel·∙lular  en  el  ésser  viu.  És  a  dir  una  part  de  l’ésser  viu  que  s’ha  mort.     La  línia  del  mig  rep  el  nom  de  fissura  o  solc  interemisfèrica.         TELEENCÈFAL   Diencèfal:  presenta  4  estructures,  és  la  part  no  parell.  El  tàlem  i  L’  hipotàlem  són  les  parts  del   diencèfal  més  importants.     Tant  els  missatges  que  jo  rebo  com  els  que  emetem  van  al  tàlem.     L’hipotalem,  és  el  gran  òrgan  neuroendocrí.  La  hipòfisis  penja  directament  de  l’hipotalem.     El  sistema  límbic  està  format  per  tres  grans  estructures,  L’amígdala,  el  fòrnix  i  l’  hipocamp.     Cèl·∙lules  del  sistema  nerviós   Hi  ha  dues  neurones:  297  tipus  de  neurones  tipificades.  Són  totes  molt  semblant  per   tant  estudiarem  un  sol  tipus  de  neurones.   De  neuroglies  n’hi  ha  una  dotzena  i  tenen  funcions  molt  diverses.  Emmagatzemament   potencial  d’acció  i  de  memòria.  Parlarem  de  5  o  6  glies  però  tenen  funcions  diferents.   La   primera   glia   que   estudiarem   es   Astrocit   (perquè   te   forma   de   astre).   L’astrocit   embolica   tots   els   vasos   que   s’escapen   per   l’encèfal.   En   l’ésser   humà   el   metabolisme   el   calor   del   cos   el   produeix   l’encèfal.   L’encèfal   té   un   gran   metabolisme.   Bàsicament   envolten   hi   ha   una   arteria,   vena   i   capil·∙lar   i   estan   envoltats   per   astrocits.   Aquests   astrocits  produeixen  la  barrera  hematoencefàlica  separa  la  sang  de  l’encèfal.  Té  molt   de   poder   aquesta   barrera   molt   poques   coses   poden   passar   a   través   d’aquesta   és   l’astrocit   el   que   s’encarrega   d’agafar   de   l’aparell   circulatori   tot   allò   que   se   necessita   oxigen,  minerals...  Té  presencia  en  tots  els  vasos  i  és  l’ajuda  de  la  neurona  li  dona  i  li   recull  tot  allò  que  la  neurona  necessita.  L’astrocit  com  que  la  seva  principal  funció  és  la   protecció   de   a   neurona   quan   hi   ha   algun   d’any   l’astrocit   fa   edema   (   inflor).   L’edema   és   el  fet  de  que  s’infli  la  zona.  Les  neurones  es  tenen  que  espera,  relaxa  i  llavors  baixa  la   inflor.     La  microglia:  és  la  glia  més  petita  de  totes  i  es  mou  lliurement    la  més  abundant  en  tot   l’encèfal.   Els   globuls   blancs   no   passen   per   la   barrera   ematoencefàlica.   Però   les   microdendrites   es   mouen   per   tot.   Té   funció   immunitària.   Problemes   es   que   es   esponjós  i  que  el  sistema  immunitari  somàtic  no  entra  dins  el  que  es  el  teixit  neural.     Oliodendrocit   i   cèl·∙lula   Shwann   aquestes   estan   destinades   a   la   protecció   d’una   ologioproteina  del  sistema  nerviós  i  és  la  mielina  que  és  una  lipoproteïna.     L’axó   de   la   neurona   està   fet   de   mielina.   En   el   sistema   nerviós   la   mielina   la   crea   el   oligodendrocit.  Hi  ha  pocs  oligodendrocit  i  tenen  forma  d’arbre  és  a  dir  es  ramifiquen  i   les   ramificacions   són   el   que   produeixen   la   mielina   i   a   més   aguanten   les   cèl·∙lules.   Bàsicament,   l’   oligodendrocit   mielinitza   els   axons   de   les   neurones.   La   matèria   blanca   de   l’encèfal   és   la   mielina.   La   mielinització   encara   no   sabem   com   funciona.   Mentre   que   la   cèl·∙lula   Shwann   fa   lo   mateix   tots   els   nervis   perifèric   van   mielinitats   per   cèl·∙lules   d’Shwann   és   una   neuroglia.   D’aquestes   cèl·∙lules   no   les   trobem   al   sistema   nerviós   central.   És   comença   a,   mielinitzar   la   part   inferior   de   la   medul·∙la   fins   que   arriba     l’encèfal,  a  més  primer  mielinitza  els  tractes  sensorials  i  després  els  motors.     La   mielinització   en   l’esser   humà   es   caudocraneal   i   ho   fa   en   la   vida   La   funció   de   la   microglia  és  que  quan  la  neurona  mort  és  menja  les  restes.     Les  glies  ependimals  folren  tots  les  cavitats  inertes  del  sistema  nerviós  central  i  són  les   encarregades  de  la  producció  del  líquid  encefaloraquidi.   Reben   el   nom   de   glia   Radial   i     comença   a   créixer   ella   sola   llavors   les   neurones   comences   a   puja   per   aquest   i   van   formant   pals   plens   de   neurones   i   es   van   ajuntant   les   unes  al  costat  de  les  altres.              Sempre  hi  són  presents  però  hi  ha  moments  clau.  Els  moments  clau  de  producció  de   cèl·∙lueles  sobretot  mesoencefaliques  (  cèl·∙lules  de  relació)  més  o  menys  als  6  anys.  I  als   12,   13,   14   i   15   anys   que   és   quan   assoleixen   el   pensament   abstracte   que   fins   i   tot   t’emociona.       Forma  una  circumferència       La   neurona   per   la   seva   especialització   perd   la   seva   capacitat   de   reproduir-­‐se.   La   producció   de   neurones   des   del   dia   9   de   la   fecundació   del   zigot   fins   a   la   mort   és   present.     La   neurona   es   una   cèl·∙lula   composta   per   una   altre   cèl·∙lula.   S’ha   especialitzat   hi   va   perdre  algunes  facultats  com  la  necessitat  de  reproduir-­‐se,  es  la  única  cèl·∙lula  que  no   es   reprodueix.   La   neurona   perd   aquesta   capacitat   per   la   seva   extraordinària   especialització.  La  neurona  en  si  no  es  parteix,  es  necessita  crea  una  nova  neurona  per   tenir-­‐ne  una  altre.     Naixem   amb   un   encèfal   d’uns   320   g   de   pes,   fins   als   1200   que   tindrà   un   adult   es   quadruplica   i   aquest   augment   es   degut   a   diferents   coses   una   d’elles   la   producció   de   neurones.   Per   tant   no   es   cert   que   naixem   amb   un   nombre   fix   de   neurones   i   que   no   en   tindrem  més.     La  neurona  com  tota  cèl·∙lula  presenta  un  cos  que  te  tots  els  orgànuls  que  tenen  totes   les  cèl·∙lules  però  en  la  seva  especialització  també  ens  trobem  amb  dues  coses.  Per  un   cantó  aquesta  neurona  presenta  una  ramificació  més  o  menys  complexa  que  rebrà  el   nom   de   dendrinificació,   que   prové   de   dendrita.   I   per   l’altre   un   eix     que   rep   el   nom   d’axó.     La   neurona   trasllada   un   estímul   químic   que   rep   per   les   dendrites   i   el   passa   a   través   de   l’axó.  La  comunicació  entre  neurones  sempre  es  química.       Els   missatges   entre   cèl·∙lules   gairebé   sempre   són   de   caràcter   químic.   Necessitem   de   un   missatge  més  concret.  Necessitem  una  especialització  en  missatge.     El  botó  de  l’axó  està  molt  a  prop  de  una  dendrita,  amb  una  distancia  gairebé  constant   de   40   nanòmetres.   La   neurona   presinàptica   fabrica   un   tipus   de   neurotransmissor   determinat,  i  la  dendrita  te  una  forma  determinada  geomètrica  que  s’adhereix  amb  el   neurotransmissor   emès   per   l’altre   neurona.   *Buscar   millor   el   procés   de   sinapsis.     Cada   neurona  produeix  només  un  tipus  de  neurotransmissor  i  sempre  fa  la  sinapsis  amb  la   mateixa   dendrita   ja   que   aquesta   te   la   forma   corresponent   al   neurotransmissors   que   rebrà.       Una  neurona  a  si  mateixa  s’envia  estímuls  elèctrics,  que  consisteixen  en  canvis  iònics.     L’electró  passa  a  la  última  capa  de  la  cèl·∙lula  i  passa  a  l’altre  òrbita  del  costat.  La  velocitat  de   l’axó  varia  molt  és  entre  7  i  25  metres  per  segon.    El   dins   i   el   fora   han   de   ser   hipotònics,   a   nivell   iònic   han   de   ser   =   tant   dins   com   fora.   La   cèl·∙lula   dins   es   rica   en   potassi   i   fora   en   sodi.   El   potassi   te   càrrega   negativa   i   el   sodi   positiva.   Per   tant   la   neurona   que   és   una   cèl·∙lula,   per   dins   te   càrrega   negativa   i   per   fora   de   la   membrana   càrrega   positiva.     La   neurona   agafa   i   estira   el   citoplasma   i   forma   l’axó.   Aquest   es   comporta   normal   com   qualsevol  cèl·∙lula  fora  sodi  enganxat  a  la  cèl·∙lula  i  fora  sense  enganxar  clor.     Cl-­‐=  clor  (no  està  enganxat  a  la  membrana  de  l’axó)   Na  +  =  sodi  (està  “enganxat  a  la  membrana  de  l’axó)     Cl-­‐=  clor   Na  +  =  sodi   -­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐    +++++++++++++++++++++++++++++++++   Membrana  de  l’axó   Potasi-­‐   -­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐       La  membrana  de  l’axó  es  un  conjunt  de  dipols  de  dimensió  iònica.     Hi   ha   un   experiment   que   consisteix   en   posar   un   conductor   dintre   de   l’axó   i   unir-­‐los   al   seu   oscil·∙lòmetre  (  per  mesurar  els  volts  )  corresponent.  El  potencial  de  repòs  de  la  membrana:  és   de  menys  70.  Això  es  mesura  amb  l’oscil·∙lòmetre.     Quan  tenim  un  estímul  elèctric  podem  hiperpolaritzar  la  membrana  i  la  passem  de  -­‐70  a  -­‐90.  La   membrana   fa   tot   el   possible   per   quedar-­‐se   en   repòs,   va   baixant   la   polarització   fins   a   estabilitzar-­‐se.  Per  tant  hiperpolaritzar  és  fer  que  la  neurona  tingui  una  càrrega  negativa  més   elevada.     En  canvi  despolaritzar  és  augmentar  la  càrrega  de  la  neurona  fins  a  fer-­‐la  positiva,  això  passa   quan   la   membrana   en   qüestió   s’obre   per   deixar   passar   els   sodis   positius,   després   torna   a   intentar  arribar  al  potencial  de  repòs.     El   potencial   dintell   de   la   membrana   és   a   -­‐10,   el   dintell   es   el   màxim   al   qual   la   membrana   pot   arribar   sense   obrir-­‐se   perquè   entrin   els   ions   de   càrrega   positiva   (els   sodis).   Si   la   membrana   sobrepassa  els  -­‐10  de  càrrega  fa  que  entrin  els  sodis  positius  i  passa  a  +  40  volts  (aquests  40   volts  són  el  potencial  d’acció),  és  a  dir  que  s’inverteix  la  línia  de  l’axó,  ja  que  els  clors  que  no   estaven   enganxats   a   la   membrana   per   fora   si   enganxen,   i   els   sodis   positius   que   estaven   fora   passen  a  estar  a  dintre,  o  sigui  que  tenim  una  càrrega  negativa  fora  i  positiva  dintre.     Per  tant  si  enviem  càrregues  positives  amb  un  impuls  elèctric  a  una  neurona  si  passa  de  -­‐10  la   membrana  s’obrirà  per  deixar  pas  als  sodis  i  per  tant  hi  haurà  una  despolarització.         +++++++++++++++++     -­‐10-­‐10-­‐10-­‐10-­‐10-­‐10       -­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐   ++++++++++++++++++   -­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐   ++++++++++++++++++++   -­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐     Al  llarg  de  la  nostra  vida  tenim  diversos  pics:   Aquesta  despolarització  fa  que  es  transmeti  l’impuls  fins  al  final  de  l’axó.     Ho  fan  per  inducció  d’una  altre  neurona.   Potencial  de  despolarització  tirant  cap  el  0.     al   final   de   l’axó     hi   ha   el   botó   axonal   presinàptic.   El   potencial   d’acció   (+40)   va   per   tota   la   membrana   i   s’acaba   al   botó   axonal.   Aquest   final   produeix   que   en   el   botó   s’obrin   unes   vesícules,   i   deixin   anar   a   l’espai   sinàptic   un   neurotransmissor.   Aquest   indueix   un   canvi   de   membrana.   El   neurotransmissor   es   dirigeix   cap   a   la   dendrita,   aquest   neurotransmissor   o   pot   dir   que   la   neurona   es   torni   permeable   a   la   despolarització   o   que   provoqui   una   despolarització.   La   neurona   el   que   fa   es   veure   les   ordres   que   rep   de   les   diferents   dendrites   i   pot   ser   que   la   majoria   de   dendrites   hagin   estat   ordenades   a   despolaritzar-­‐se   i   per   tant   la   neurona   es   despol·∙laritza  o  al  revés  que  no  es  despolaritzi  i  que  per  tant  no  passi  cap  impuls.     Sistema  nerviós  perifèric  (SNP)   El   SNP   s’ha   de   tenir   present   que   sempre   emergeix   per   parelles,   no   hi   ha   n’hi   un   sol   nervi   perifèric  que  no  vagi  per  parelles.     Els   nervis   del   SNP   es   divideixen   en   dos   grups   els   cranials   i   els   raquidis   el   seu   nom   sense   cap   mena  d’accepció  ve  donat  per  la  vertebra  del  qual  surten  amb  una  petita  variació  (*preguntar).   Emergeixen  de  la  medul·∙la  a  partir  dels  forats  de  (*).   La  medul·∙la  espinal  presenta  una  estructura  en  la  seva  part  anterior  que  rep  el  nom  de  bany   anterior   emergeix   un   nervi   que   sempre   es   motor.   En   la   part   posterior   de   la   banya   posterior   surt  un  altre  nervi  que  sempre  es  sensitiu,  els  dos  es  troben  i  fan  un  nervi  perifèric.     Els  nervis  cranials  no  funcionen  com  els  raquidis,  surten  de  la  part  inferior  de  l’encèfal  i  no  de   la   medul·∙la.   El   segle   19   es   va   dir   que   hi   havia   12   parells   cranials   que   es   numeren   amb   els   nombres  romans  i  tenen  nom  propi  (ens  els  preguntara  a  l’examen).     Aquests   nervis   son   molt   importants   ja   que   ens   donen   indicació   directe   del   que   passa   a   l’encèfal.     I.
II.
III.
IV.
V.
Olfactori:  responsable  de  l’olfacte,  que  posa  en  contacte  la  pituitaria  olfactiva  amb   el   bulb   olfactori.   Una   qualitat   o   condició   d’aquests   nervi   es   que   es   l’únic   nervi   periferic   que   no   dacusa   (que   no   s’encreua)   tots   els   nervis   del   cantó   dret   s’integren   en  el  cantó  esquerre  i  al  revés.  Aquest  fet  es  evolutivament  mol  significatiu,  es  el   nervi   més   arcaic   ja   que   l’olfacte   apareix   molt   abans   que   els   altres.   Es   filogenèticament   el   més   antic.   El   sistema   olfactori   es   el   més   potent   i   el   que   ens   dona   més   informació   sobre   la   distancia.   El   sistema   olfactori   es   el   primer   que   conclou  cognició,  es  el  sentit  cognitiu  que  te  una  integració  primer  que  els  altres,   el   nen   amb   molt   poques   hores   distingeix   l’olor   del   mugró   de   la   seva   mare   del   d’un   altre.  Evidentment  es  un  nervi  sensitiu.   Òptic:  recull  tots  els  estímuls  de  la  retina  i  els  porta  a  una  part  de  l’occipital.  Es  el   primer   parell   que   decusa.   Aquesta   decusació   es   veu   clarament   i   rep   el   nom   de   quiasma   òptic,   que   es   la   decusació   que   es   dona   sobre   de   la   cadira   turca   on   hi   ha   l’   hipòfisis.   Es   purament   sensitiu.   Si   el   nervi   òptic   el   toca   la   pituïtària   per   algun   problema  d’aquesta  o  una  petita  infamació  fa  que  es  noti  en  la  vista.   Motor  ocular  comú  (MOC):  Va  destinat  a  bellugar  l’ull  a  tots  els  vertebrats  al  igual   que  el  4  i  el  6.  Encarregat  de  bellugar  els  ulls  cap  a  l’exterior.  L’encèfal  necessita  un   coneixement  de  com  està  qualsevol  part  del  meu  organisme.  La  propiocepció  es  el   coneixement  del  meu  estat  orgànic.  Aquest  nervi  es  motor  i  també  sensitiu.  En  el   ull   hi   ha   un   denominat   aparell   propi   anomenat   l’enfoc,   la   obertura   de   la   pupil·∙la   rep  el  nom  de  la  midriasis  i  la  miosis  es  el  tancament.  Aquest  nervi  te  una  vesant   motora,   una   vesant   sensitiva   i   una   vesant   vegetativa.   La   midriasis   indica   una   mena   d’excitació.     Patètic  o  troclear:  es  un  múscul  que  porta  l’ull  cap  en  fora  en  diagonal.  Rep  el  nom   de  troclear  perquè  te  una  petita  politja  d’os  per  fer  que  l’ull  giri  amb  diagonal.   trigemin:   significa   “trillizos”   sol   únic   nervi   sobretot   sensorial   que   es   crea   en   tres   branques  bessones.  La  branca  superior  es  la   oftàlmica   (fa  referència   a  l’ull)  la  seva   principal   funció   es   la   sensorial   encara   que   també   te   la   funció   de   les  llàgrimes.   La   segona   branca   s’anomena   maxil·∙lar   superior,   i   la   tercera   maxil·∙lar   inferior.   Aquestes  tres  branques  es  reuneixen  en  un  gangli  que  rep  el  nom  de  gaser.  Aquest   gangli   esta   albergat   en   la   cavitat   de   gaser   que   es   troba   en   el   temporal   i   surt   el   cinquè  parell  cranial.   VI.
Motor  ocular  lateral:  es  un  nervi  destinat  només  al  moviment  dels   músculs  laterals   del  glòbul  ocular,  evidentment  tindrà  els  seus  propis  filets  propioceptors.     VII.
Facial:  es  el  responsable  de  tota  la  mobilitat  de  la  “fasces”  o  cara.  El  facial  presenta   una   anomalia   patològica     que   es   la   paràlisis   del   facial,   en   alguns   individus   se’ls   presenta   episodis   de   paràlisis   que   no   se   sap   perquè   venen   donades.   Es   un   nervi   bàsicament  motor.   VIII.
Vestíbulo  coclear  (nom  anatòmic)  o  estato  acústic  (nom  fisiològic):  es  el  nervi  que   va  a  la  orella  per  tant  te  la  funció  de  l’oïda  però  també  de  l’astaticitat  (equilibri).   Absolutament  sensorial.     IX.
Glossofaringi:  es  un  nervi  sensorial  i  motor.  Minerva  la  faringe  (part  superior  de  la   cavitat   oral   i   la   part   de   dalt   de   la   llengua)   Te   moltes   funcions   com   els   reflexes   faringis,   o   el   moviment   de   la   llengua.   Al   moure   la   llengua   hi   ha   subnervis   que   tanquen  i  obren  la  glotis  una  miqueta  la  faringe,  una  miqueta  la  glossofaringe...   X.
Vague:  prové  del  llatí  vagus  que  vol  dir  el  que  viatja.  Nervi  exclusivament  vegetatiu   però   amb   les   dues   funcions,   sensitiva   i   motora.   Va   del   coll   al   diafragma,   va   de   la   part  interior  fins  a  la  cavitat  abdominal.   XI.
Espinal  o  accessori:  com  que  el  vague  te  molta  feina  insisteix  en  la  seva  feina  per   això  també  se  li  diu  accessori  del  vague.     XII.
Hipoglós:   va   sota   de   la   llengua,   belluga   la   llengua,   una   part   del   sentit   del   gust,   també  te  alguna  petita  funció  vegetativa  com  el  control  de  les  glàndules  salivals.     0. Olfactocognitiu   (nom   atribuït   per   fabré   no   per   tothom):   la   comunicació   entre   els   individus   de   la   mateixa   espècie   en   molts   casos   es   químic   i   s’anomenen   feromones.   Nervi   que   recull   la   informació   que   prové   de   les   substancies   químiques   com   les   feromones  i  les  aromones.  *article  penjat  al  blink       ...