Apunts del tema 8-14 de Dret Civil I UAB (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Dret Civil I
Año del apunte 2017
Páginas 65
Fecha de subida 09/09/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Apunts complets del tema 8-14 de l'assignatura de Dret Civil I de la UAB

Vista previa del texto

TEMA 8: LA INCAPACITACIÓ La capacitat d’obrar plena, que s’obté amb la majoria d’edat, suposa gaudir de la maduresa i judici necessaris per que una persona pugui governar-se per si mateixa en tots els àmbits de la seva vida. Això és al regla general, però també es poden donar altres situacions com la limitació d’aquesta capacitat de la persona. Els espanyols tenen dret a la protecció i a la tutela dels seus drets en els casos en els quals pateixin greus dèficits en el seu grau de maduresa o a causa de malalties que no permetin el seu autogovern. És per això que l’Estat te l’obligació de vetllar per les persones que careixen d’autogovern. Ho fa establint mecanismes necessaris per què puguin aconseguir la capacitat d’obrar plena i per suplir les seves deficiències respecte la capacitat d’obrar d’aquestes persones.
Qualsevol limitació a la capacitat suposarà varis coses diferents: En primer lloc, una restricció al lliure desenvolupament de la persona que afectarà a l’exercici del seus drets i al principi d’igualtat i de llibertat previstos en la CE, pel que sempre s’ha d’establir aquesta incapacitació mitjançant el procediment judicial i tenint com a finalitat la protecció de la persona.
En efecte la incapacitació es declararà mitjançant una sentència que dictaminarà el grau d’incapacitat de la persona i segons el grau d’incapacitat que tingui la persona, determinarà el tipus de protecció que tindrà. Abans de la sentència, existeix el pressupòsit de que la persona té la capacitat d’obrar plena. En la resolució judicial, hi podrem trobar la mesura d’incapacitació i la classe d’institució tutelar a la que estarà sotmesa. A més a més, la sentència gradua els seus efectes d’acord amb la persona que és declarada incapacitada.
CARACTERÍSTIQUES: a) Condició jurídica d’una persona que constitueix un estat civil.
b) Afectarà la capacitat d’aquesta persona i sempre a partir d’un procediment judicial concret que fixarà el grau d’incapacitació i el sistema de guarda (protecció), fent-se tot això per protegir a la persona.
c) Ve donada per una sentència sortida del procediment judicial corresponent.
d) Sentència que marca el grau d’incapacitació i el sistema de guarda.
e) Es tracta d’una mesura de protecció per les persones que no puguin autogovernar-se perquè tinguin afectada la seva capacitat natural de voler i entendre.
f) Mitjançant la incapacitació, s’atorga a l’incapacitat la protecció d’una tutela, d’una curatela, o de la pròpia pàtria potestat encaminada a suplir aquesta alta de capacitat de la persona i a permetre, el més lliure que es pugui, desenvolupament de la personalitat de l’individu i, en canvi, una casi completa, normalment, assistència en el terreny patrimonial, per poder així, protegir els seus interessos.
CAUSES: Malalties o deficiències psíquiques o físiques de caràcters persistent que impedeixin a la persona governar-se per ella mateixa i suposin una falta o una disminució de la capacitat natural de raonament. Una simple causa física no serà causa d’incapacitació a no ser que vagi acompanyat d’una psíquica que impedeixi aquest autogovern. Es podria dir que només existeix una causa d’incapacitació que és la falta o deficiència de judici per auto-governar-se, és a dir, valdre’s per un mateix en els actes jurídics, causada per malalties.
Alcoholisme o addiccions? Sí, si la conseqüència és la falta d’autogovern.
L’existència d’una causa d’incapacitació legitima per iniciar el procediment d’incapacitació, però, no suposa la incapacitació automàtica. És a dir, perquè es declari a un incapacitat es necessitarà una sentència.
Segons cada supòsit, les sentències: 1. Estableixen l’àmbit de la incapacitació, el sistema de guarda adequat i el grau d’intervenció de la persona titulat d’aquest.
2. La concurrència d’una causa d’incapacitació permet l’inici del procediment corresponent, però la persona només tindrà la consideració de persona incapacitada a partir de la sentència ferma d’incapacitació.
3. La falta de discerniment pot ser donada per: 1Anterior a la majoria d’edat.
2Posterior a la majoria d’edat.
a. La persona veurà limitada la seva capacitat d’obrar en la mesura que estableix la sentència d’incapacitació.
b. En aquest cas, podem parlar de limitació de la capacitat d’obrar com a resultat de la incapacitació.
PERSONES QUE PODEN SER INCAPACITADES: a) Persones majors d’edat (el més normal): L’Ordenament Jurídic proporciona a la persona incapacitada un sistema de protecció per a la seva persona i els seus béns.
b) Menors d’edat, sempre que es donin dos requisits: a. Que existeixi la causa d’incapacitació.
b. Que es prevegi que aquesta causa durarà més enllà de la minoria d’edat. En aquests casos val la pena incapacitar donada la rapidesa de la justícia en el nostre país, si demanéssim la incapacitació un cop arribada la majoria d’edat hi hauria un període que no es tindria aquesta incapacitació. Si no és per aquest cas, no val la pena incapacitar a un menor.
En el cas que es sol·licitin ajudes oficials per a incapacitats, que òbviament requereixen l’acreditació que aquesta persona està oficialment incapacitada sí que val la pena la incapacitació.
Tan el Codi Civil català com el Código Civil espanyol presenten dues opcions: - - Pàtria potestat prorrogada: un menor mentre és menor se l’incapacita perquè quan arribi a la majoria d’edat segueixi estant sota la potestat dels seus pares o tutors, és a dir, es prorroga la pàtria potestat.
Pàtria potestat rehabilitada: significa que una persona que ja sigui major d’edat o menor emancipat se’l torni a la situació de sotmetre’l a la pàtria potestat o a la tutela a causa de què se l’incapacita.
Això és absolutament lògic per aconseguir de la manera més pràctica que aquest fill o tutelat segueixi sota la protecció més lògica que és al dels seus pares o la dels seus tutors.
El Codi, a més a més, ens diu que en cas que estiguem davant una tutela prorrogada, com és lògic, aquesta tutela no s’extingeix arribada la majoria d’edat, però el que si que pot passar es que es modifiqui el contingut d’aquesta tutela. (potser no necessita tanta tutela com quan era menor.
PROCEDIMENT D’INCAPACITACIÓ És un dels processos especials regulats en la LEC (Llei Enjudiciament Civil) i opera de manera verbal i amb les característiques que preveu la llei, però tenint en compte que sempre actua el ministeri fiscal.
El jutge competent per conèixer les demandes d’incapacitació és el de primera instància del lloc on és el presumpte incapaç i les persones que poden demanar aquesta incapacitació (Legitimació activa) són les següents (per ordre): Si es tracta d’un menor: 1. Els que exerceixin la pàtria potestat o la tutela.
Si es tracta d’un major d’edat: 1.
2.
3.
4.
Conjuga o parella de fet.
Descendents.
Ascendents.
Germans.
Quan en qualsevol cas, qualsevol d’aquestes persones no ho hagués sol·licitat i el Ministeri Fiscal coneix la causa d’incapacitació haurà de sol·licitar-lo el propi Ministeri Fiscal.
El tribunal que tramita la demanda d’incapacitació haurà de fer el següent: 1. Escoltar els parents més pròxims.
2. Escoltar i examinar el presumpte incapaç. Aquest podrà comparèixer en el procés amb la seva pròpia defensa i representació (Legitimació passiva).
3. Demanar els informes que cregui necessaris (mèdics, psiquiàtrics, etc.) 4. Quan en la mateixa demanda es sol·liciti unes persones per la guarda del major, en aquests cas el tribunal haurà d’escoltar sobre aquest assumpte el presumpte incapaç si té coneixement suficient. I a més a les persones que consideri oportú que el poden ajudar a decidir sobre l’assumpte.
La sentència d’incapacitació determinarà: a) b) c) El grau d’incapacitació al que queda sotmesa la persona.
Dictaminarà la persona que exercirà la guarda de la incapacitació.
Decidirà sobre la possibilitat d’internar a l’incapacitat o no.
Els sistemes de guarda que es poden establir són: a) b) c) Pàtria potestat dels pares, ja sigui prorrogada o rehabilitada.
Tutela.
Curatela.
Els efectes de la sentència es produiran des que la sentència és ferma i no tindrà efectes retroactius. És a dir, es produiran des d’aquest moment, no abans. I a més, s’haurà d’inscriure en el registre civil per a què tingui efectes davant a tercers.
MODIFICACIÓ I EXTINCIÓ És possible modificar una incapacitació perquè, encara que hi hagi una sentència que estableixi la incapacitació, si apareixen noves circumstàncies, es pot o bé anul·lar la incapacitació existent si la persona ja no la necessita, o bé modificar-la per disminuir o augmentar el grau d’incapacitació. Al fer això, també es pot modificar el sistema de guarda.
Si el que es fa és anul·lar la incapacitació, el que era incapaç recuperarà la plena capacitat d’obrar si és major d’edat o la situació que li correspondrà si es menor. Això sí, qualsevol modificació en la capacitat d’obrar necessita d’un altre procediment judicial i d’una sentència que ho estableixi.
Correspon iniciar el procediment: - Cònjuge o parella de fet Descendents Ascendents Germans de la persona incapacitada Persones que exerceixen el càrrec tutelar o que estiguin, els incapacitats, sota la guarda del tutor El Ministeri Fiscal i el propi incapacitat que, en el seu cas, haurà d’obtenir una autorització judicial prèvia.
La nova sentència de modificació o extinció haurà de ser inscrita en el Registre Civil, i en el seu cas, en el Registre de la Propietat i Mercantil.
L’INTERNAMENT DE LA PERSONA És la reclusió de la persona que té malalties o deficiències en un establiment especialitzat, ja sigui un establiment de salut mental, educacional o de reforma o formació especial. Tenint en compte que es una cosa que afecta de manera directa a la llibertat de la persona, la llei el que fa és sotmetre aquesta decisió d’internar a algú al control judicial per evitar abusos. Aquest control serà necessari fins i tot amb persones que estiguin sotmeses a pàtria potestat o tutela.
Persones que poden demanar l’internament: 1. Pròpia persona afectada, però pot ser que no es trobi capacitada o no vulgui. En aquests casos caldrà prèvia autorització judicial si aquesta persona no pot decidir-ho per ella mateixa. Aquesta autorització prèvia serà necessària en tots els casos d’internament excepte en els casos d’internament per urgència. En aquests casos el director del centre on es realitzi l’internament tindrà 24h per comunicar-ho al jutge competent. L’internament es pot produir en les diferents situacions: a. Internament independent d’un judici d’incapacitació.
b. Decisió del jutge durant el procediment d’incapacitació.
c. Per efecte de la sentència d’incapacitació d’un jutge.
d. Sol·licitació al jutge per qui ostenta la pàtria potestat, pel tutor o el curador d’una persona que ja estigui incapacitada. Si la persona que es pretén internar no està incapacitada, el jutge haurà de comunicar-ho al Ministeri Fiscal perquè aquest decideixi si considera convenient iniciar un procés d’incapacitació o no. Quan els facultatius que atén a una persona que està internada considera que ja no necessita aquest internament, li donaran l’alta i comunicarà al jutge competent.
Si la persona que es pretén internat no està incapacitada, el jutge ha de posar aquest internament en coneixement del Ministeri Fiscal, per a que aquest prengui en coneixement de causa, la determinació d’incapacitar-lo o no incapacitar-lo.
Quan els facultatius que atenen a la persona internada consideren que ja no és necessari seguir amb l’internament, li donaran l’alta i ho comunicaran al Tribunal corresponent.
PRODIGALITAT La prodigalitat suposa un comportament econòmic desordenat i incorrecte que com posa en perill els interessos de la família d’aquesta persona, mereix una sanció jurídica i provocarà una limitació de la capacitat d’obrar d’aquella persona, però és una situació que no es dona per simples fets puntuals. No és una causa d’incapacitació, sinó limitació de la capacitat d’obrar. No es tracta de protegir el pròdig, sinó d’assegurar el compliment de les obligacions que aquest te amb la seva família, de manera que l’objecte de protecció és la família.
Es considerarà pròdig aquell que negligentment i de forma injustificada dilapidi el seu patrimoni posant en perill l’existència dels medis de subsistència d’una sèrie de parents i/o del conjugues o dels que deuen o poden deure aliments. Si aquesta persona no té família a qui prestar aliments no se la podrà demanar pròdiga perquè la finalitat de declarar a una persona pròdiga és de protegir a la família que depèn d’ell.
La conducta del pròdig es refereix a l’administració i disposició del patrimoni, i no a cap altra tipus de conducta encara que sigui desordenada, si no l’afecta i posa en perill el patrimoni. Aquest tipus de conducta s’ha de fer de manera habitual i de forma injustificada.
La declaració de prodigalitat només es pot fer per a una persona que tingui plena autonomia patrimonial, per tant, són possibles pròdigs els majors d’edat o els menors emancipats, però mai els simples menors d’edat.
El procediment és un dels processos especials de la LEC. Es substancia de manera verbal amb les particularitats que preveu la LEC. Aquesta llei preveu, expressament en el cas de la prodigalitat, que el presumpte pròdig compadeixi en el procés assumint la seva pròpia defensa i representació. Si no ho fa, serà el Ministeri Fiscal qui assumirà aquestes funcions, exceptuant que sigui el Ministeri Fiscal qui hagi començat el procediment de prodigalitat. Si així és, se li nombrarà un defensor judicial.
El jutge serà el de primera instància del lloc de residència del presumpte pròdig.
Possibles sol·licitants: En primer lloc: el cònjuge. Hi ha diferents opinions respecte el divorciat si s’ha d’incloure o no. Hi ha moltes sentències que avalen que sí.
Segon lloc: descendents, que en general seran menors d’edat o majors d’edat incapacitats.
Tercer lloc: els ascendents. Els pares que estiguin en estat de necessitat. Tan ascendents com descendents han de rebre aliment del presumpte pròdig o estar en situació de poder rebre’l.
Quart lloc: Representants legals de qualsevol d’aquests.
Si cap d’aquests no demana l’inici del procés ho realitzarà el Ministeri Fiscal si consta de coneixement sobre l’assumpte.
La sentència de prodigalitat el que fa és limitar la capacitat d’obrar del pròdig i sotmetre’l a curatela, tenint en compte que la limitació que se li fa al pròdig és en el camp patrimonial.
La curatela és una curatela especial, només patrimonial, i inclou només els actes que estableixi la sentència. Si existís conflicte d’interessos entre el curador i el pròdig, se’l nombrarà un defensor judicial.
Els actes i negocis jurídics realitzats pel pròdig sense l’assistència del curador quan aquesta sigui necessària, seran anul·lables de la següent manera: a) Pel propi pròdig durant el termini de 4 anys, comptant des del moment en que deixi de ser pròdig.
b) Pel curador mentre duri la prodigalitat a no ser que, el propi curador ratifiqui aquests actes deixant els actes vàlids com si els hagués fet amb el curador en el seu moment.
La sentència de prodigalitat ha d’inscriure’s en el Registre Civil. A més a més, segons el contingut de la sentència i el patrimoni que tingui el pròdig, s’haurà d’inscriure en el registre civil de la propietat si és que té béns immobles i/o en el registre mercantil si té negocis d’aquesta naturalesa.
Modificació i extinció de la prodigalitat: aquesta s’acaba o es modifica quan cessa o varia respectivament la causa que la va motivar. Per tant, és necessari que efectuï una altra sentència després d’un procediment igual que el procediment de petició de prodigalitat. Es considera quan el declarat pròdig ja estigui en condicions per assumir l’administració i disposició dels seus béns d’acord amb les seves responsabilitats: - Assumint els errors comesos Mostrant un propòsit d’esmena que podrà valorar-se segons la conducta que hagi tingut mentre estava sotmès a la curatela Si varien les circumstàncies del pròdig, se’l podrà deixar fer més actes (o no) en funció de la seva millora/empitjorament de la seva condició. Podríem resumir dient que: la prodigalitat en sí mateixa no es modifica, però en canvi, sí es pot modificar el contingut de la prodigalitat.
SITUACIÓ JURÍDICA DEL CONCURSANT El concurs de creditors és un concurs previst per als suposats en què el deutor està en una situació d’insolvència que no li permet complir amb les seves obligacions econòmiques. Aleshores, aquest procediment concursal estableixen les regles de pagament d’aquest deutor com a mesura de protecció per aquests creditors (qui cobrarà abans que l’altre, quins cobraran en tal o qual proporció, per tal d’acontentar els creditors).
La llei concursal distingeix entre el concurs voluntari i el concurs necessari.
- - Concurs voluntari: el deutor conserva les facultats d’administració i disposició sobre el seu patrimoni, però està sotmès per al seu exercici a la intervenció dels administradors concursals que l’han d’autoritzar quan vulgui realitzar actes patrimonials importants. Podríem dir que la situació del deutor concursal voluntari seria jurídicament parlant a la que té el menor emancipat.
Concurs necessari: queden suspeses les facultats d’administració i de disposició sobre el seu patrimoni que pogués tenir aquest deutor de manera que, l’exercici d’aquestes facultats correspondrà únicament als administradors concursals. Per aquesta raó, la situació d’aquest deutor s’assimila a la del menor no emancipat.
Aquesta limitació de la capacitat del concursat es refereix sempre a l’àmbit patrimonial i no a l’àmbit personal o familiar.
Òbviament si aquesta persona no pot administrar el seu patrimoni, molt menys podrà administrar el patrimoni dels demés.
Per tot això els concursats mai podran tenir permís per ser administradors de terceres persones.
Els actes del deutor que no compleixin les limitacions establertes només poden ser anul·lats a instància de l’administració del concurs quan aquesta no ho hagi convalidat o confirmat.
La limitació sempre te un contingut patrimonial, però la declaració de concurs no implica cap constitució de cap sistema de guarda (com la curatela) sobre el deutor, tot i que s’estableixen les previsions necessàries respecte a l’administració dels béns.
No es tracta de supòsits de falta de capacitat d’una persona, sinó que parlem d’una limitació de la capacitat d’obrar en l’àmbit patrimonial amb la finalitat de protegir els drets dels creditors.
TEMA 9: RELACIONS FAMILIARS I DE PARENTESC La família és un grup de persones unides entre sí per vincles de parentesc i/o per existir entre elles una situació de convivència. Existeixen varis tipus de família: a) b) c) d) Les basades en el matrimoni.
Les que prescindeixen d’aquesta institució, però tenen una situació similar.
Les monoparentals.
Les reconstituïdes Tots aquests models de família estan protegits per la CE.
El parentesc és la qualitat personal recíprocament atribuïda a diferents persones entre sí per descendir l’una de l’altre , o per tenir un ascendent comú. Segons el Codi hi ha diferents tipus: 1. Parentesc per consanguinitat: es dona en persones lligades per relacions biològiques, ja sigui de línia directe descendent o ascendent, ja sigui per línia colateral (germans, tiets, cosins). A més a més en el cas dels germans poden ser de doble vincle (pare i mare) o de vincle senzill (només de pare o de mare).
2. Parentesc per afinitat: es dona entre els parents consanguinis d’un dels cònjuges i l’altre cònjuge (jove, cunyat, etc.) 3. Parentesc legal: es dona, únicament, quan la llei ho estableix a imitació del parentesc consanguini pels casos d’adopció.
ELS GRAUS DE PARENTESC (DR) En la línia directe es computen els graus de parentesc pel nombre de generacions descomptant la del progenitor i, en canvi, en la línia colateral es computen els graus sumant les generacions de cada branca que surt del tronc comú.
Besavis -> Avis-> Pares-> Fills : En aquest cas tenim 3 graus en línia directe La línia colateral és com en el Dret Romà.
FILIACIÓ Relació jurídica que s’estableix entre el pare i/o la mare per un costat i el fill per un altre derivat de la procreació o de la generació.
Filiació per naturalesa: es divideix en la filiació matrimonial i la extra matrimonial o no matrimonial, i la filiació adoptiva, que tindrà els mateixos efectes que l’anterior.
Tant el Código, com el Codi, com la CE estableixen els mateixes efectes per a les tres classes de filiació.
FILIACIÓ PER NATURALESA Segons el Codi, en relació a la mare, resulta del naixement. En relació al pare i a la mare, es pot establir per diferents causes: - Per reconeixement Per consentiment a la reproducció assistida Per expedient registral En relació, solament al pare, pel matrimoni amb la mare La determinació de la filiació per naturalesa es pot fer, per tant, per diferents vies. La primera via per la qual es pot fer és pels MECANISMES EXTRAJUDICIALS que poden ser de diferents tipus: a) Tipus matrimonial: a) Respecte la mare en el naixement.
b) En segon lloc, el fet del matrimoni amb la mare, respecte el pare.
c) En tercer lloc, el consentiment de la fecundació assistida, quan és una decisió presa per ambdós dins del matrimoni.
b) Tipus no matrimonial: - Inscripció del naixement respecte la mare.
- En segon lloc, reconeixement fet en el testament, en escriptura pública o davant del funcionari encarregat del registre civil.
- En tercer lloc, resolució dictada en expedient registral en base a les dades que es tenen.
- En quart lloc, consentiment a la fecundació assistida, però no en el marc d’un matrimoni.
ACCIONS JUDICIALS: a) Acció de reclamació de la paternitat. Només s’admet quan hi ha causa justificada.
b) Acció d’impugnació d’una paternitat que es considera que no és real.
c) Acció mixta de les dues anteriors. Per un costat s’impugna una paternitat que no és real i per l’altre es reclama la real.
d) Acció d’impugnació del reconeixement de paternitat que va fer el pare, la mare o ambdós Qualsevol d’aquestes accions pot incloure la petició d’una prova d’ADN, que no sempre serà concebuda per el jutge.
EFECTES DE LA FILIACIÓ En general, tant a la filiació per naturalesa com a la filiació adoptiva, tenint en compte que la adoptiva tindrà, a més, altres efectes especials, el Codi ens diu específicament que existiran uns efectes generals, i que la filiació adoptiva tindrà uns altres, a més.
La filiació ens determinarà: a) b) c) d) e) La pàtria potestat Els cognoms El dret a rebre aliments Els drets successoris La responsabilitat derivada de la pàtria potestat (drets i obligacions) Els pares poden, de mutu acord, establir l’ordre dels cognoms del seu primer fill en la inscripció del naixement o de l’adopció. El fill a l’arribar a la majoria d’edat o a l’emancipació, podrà canviar l’ordre d’aquests cognoms, tant com si estava primer el del pare com el de la mare.
Al segon fill i els de després hauran de tenir el mateix ordre en els cognoms que el primer.
FILIACIÓ PER ADOPCIÓ És un tipus de filiació en el qual es prescindeix del fet biològic i té lloc mitjançant una resolució judicial motivada i tenint en compte, sempre, l’interès de l’adoptat. El procediment de l’adopció, segueix sempre el cabal de la jurisdicció voluntària. En aquest procediment i hi intervindran: a) Totes les persones interessades.
b) Les entitats administratives de protecció dels menors desemparats, si es tracta de menors que han estat en aquesta situació.
c) El Ministeri Fiscal.
a) b) c) d) e) REQUISITS DE L’ADOPCIÓ Tenir plena capacitat d’obrar.
Esser major de 25 anys, excepte que es tracti del fill del cònjuge o de la parella de fet estable, o de parents orfes.
Tenir, com a mínim, 14 anys més que l’adoptat.
Solament, podran adoptar conjuntament els cònjuges d’un matrimoni, o bé, els dos membres d’una parella de fet estable i, en aquests casos, serà suficient amb què un d’aquests tingui 25 anys.
No podran adoptar les persones que hagin estat suspeses o privades de la pàtria potestat o de la tutela mentre duri aquesta suspensió o aquesta privació.
REQUISITS DE CARA A L’ADOPTAT Es centra en requisits negatius de persones que no poden ser adoptades, pel que, les que no estiguin incloses dins d’aquestes categories, sí podran ser adoptades.
a) A els propis fills (no pots adoptar un fill) b) Els germans c) Els parents de segon grau de la línia colateral per afinitat, mentre dura el matrimoni que origina aquest parentesc. Ex: el cas dels cunyats Sèrie de subjectes que sí que són subjecte d’adopció i que la llei ho especifica: a) Els menors d’edat desemparats que estan en situació d’acolliment familiar pre-adoptiu i, excepcionalment, també podrien ser adoptats els que estiguin en acolliment simple.
b) Els fills del cònjuge o de la parella de fet estable.
c) Els orfes que siguin parents de l’adoptant fins el 4t grau de consanguinitat (nebots) o d’afinitat, per exemple fills de cunyats.
d) Les persones tutelades pel que vulgui adoptar-les, un cop aprovat el rendiment de comptes que té lloc al final de la tutela. –Quan s’acaba una situació de tutela s’ha de fer un rendiment de comptes al jutge per ensenyar que no t’has aprofitat-.
e) Persones majors d’edat o emancipades si han viscut interrompudament amb l’adoptant des d’abans d’haver complert els 14 anys, o si han estat en situació d’acollida pre-adoptiva com a mínim durant els 6 mesos anteriors a l’arribada a la majoria d’edat o l’emancipació i hagi continuat convivint des de llavors sense interrupció. És a dir, les persones d’edat o emancipades està totalment taxada, són casos excepcionals.
ADOPCIÓ INTERNACIONAL Aquesta ha de respectar les següents normes: a) b) c) d) Els principis dels convenis internacionals de Drets Fonamentals referents a la infància.
Les normes convencionals a l’efecte, és a dir, les normes de cada país en concret.
Les normes de Dret Internacional que siguin aplicables al cas.
Conveni internacional de la AIA, relatiu a la protecció del menor i a la cooperació en matèria d’adopció internacional del 29 de maig de 1993. Aquest estableix el conveni dels principis per a la protecció del menor i garanteix els seus drets fonamentals. A la vegada, estableix les competències i els principis de cooperació entre els estats que hi intervenen (estat d’origen del menor i l’estat de residència habitual dels adoptants).
EFECTES NO COMUNS DE L’ADOPCIÓ La adopció te alguns efectes comuns amb qualsevol altre tipus de filiació, i alguns específics, per quan la filiació és adoptiva.
a. La adopció origina/produeix una relació de parentesc entre, per una part, l’adoptant i la seva família, i la persona adoptada. Per altra part, produirà els mateixos efectes en aquest camp que la filiació per naturalesa.
b. Extingeix la relació del parentesc entre l’adoptat i la seva família biològica, excepte en els casos en que s’adopta al fill del cònjuge o de la parella estable o a un parent fins el quart grau (nebot, net, etc.) excepcionalment es mantenen els vincles com a garantia a efectes de contraure matrimoni i de drets successoris.
c. L’adoptat portarà els cognoms dels adoptants o l’adoptant, i només pot conservar el cognom d’origen quan és fill de la parella estable o del cònjuge, i quan és major d’edat o emancipat, en aquells casos excepcionals abans esmentats.
d. L’adoptat, a partir de la majoria d’edat o de la emancipació, pot exercitar accions dirigides per esbrinar quins son els seus pares biològics.
EXTINSIÓ DE L’ADOPCIÓ L’adopció és irrevocable. El fill passa a ser com si fos seu per procreació. L’Autoritat Judicial, però, pot declarar l’extinció de l’adopció de manera molt excepcional en dos casos i en interès de l’adoptant: a) Els progenitors no han intervingut degudament (sense causa imputable a ells, exemple: no se’ls ha escoltat en el procediment d’adopció) en el procés d’adopció i demanen que se’ls revoqui l’adopció.
b) Si es produeixen les causes que la llei estableix per a la revisió de les sentències fermes, com per exemple, que hi hagi hagut prevaricació.
L’extinció de l’adopció restableix la filiació biològica que tingués aquesta persona, però tenint en compte que són casos molt excepcionals.
EL MATRIMONI Es una institución que origina un vínculo jurídico por el que se produce una comunidad de vida entre los cónyuges. El CC nos dice que un hombre y una mujer tienen derecho a contraer matrimonio conforme las disposiciones de este Código, y que el matrimonio tendrá los mismo requisitos y efectos cuando ambos contrayentes sean del mismo o de diferentes sexos.
1. Els que es refereixen a la capacitat matrimonial: a. És necessari ser major d’edat o menor emancipat de més de 16 anys.
b. No es pot estar lligat per vincle matrimonial, ja que s’incorreria en un delicte (bigàmia).
c. Els contractants no poden ser parents en línia directe, ni colaterals fins el 3r grau, tot i que pots demanar una dispensa (fer-ho possible amb el permís del jutge).
d. No haver estat condemnat per la mort dolorida d’un cònjuge anterior, tot i que això en la pràctica també és dispensable.
2. Requisits per al consentiment matrimonial: a. No es pot realitzar la declaració de voluntat de contraure matrimoni sotmetent-la ni a condició ni a un terme, ni a un mode. Ex: t’estimaré sempre que segueixis igual d’alt o t’estimaré fins al cap de dos anys o t’estimaré però m’has de tenir preparat un sopar del Ristol a casa.
b. S’ha de tenir capacitat de voler i entendre.
c. La declaració de voluntat del matrimoni ha de concordar amb la voluntat interna, és a dir, no pot existir simulació (fer veure que et cases, però no et cases) ni reserva mental (casar-te i en el foro intern dir-te que no t’estàs casant).
d. No pot haver un vici del consentiment, és a dir, no pot haver error en la identitat de la persona (creure que et cases amb un i és un altre), error en les qualitats essencials de la persona (et creus que te dues cames i te una) ni coacció per por greu.
FORMES DEL MATRIMONI - FORMA CIVIL: el matrimoni es celebra davant del jutge del registre civil, de l’alcalde o del funcionari designat a l’efecte o d’un diplomàtic o consular, si s’està a l’estranger. És necessari que existeixi un previ expedient matrimonial i, posteriorment, la inscripció al registre civil.
- FORMA RELIGIOSA: suposa la realització del matrimoni d’acord a una confessió religiosa, això sí, sempre que sigui reconeguda per l’Estat. També es necessita el previ expedient matrimonial i la inscripció en el registre civil.
EFECTES DEL MATRIMONI Hay que distinguir 3 clases de efectos: - - EFECTOS EN EL ÁMBITO PERSONAL; los cónyuges tienen la obligación de respetarse, guardarse lealtad, ayudarse y prestarse socorro mutuo.
EFECTOS EN EL ÁMBITO FAMILIAR; - Los cónyuges deben actuar en interés de la familia.
- Tienen que cuidar y atender al resto de miembros de la familia con los que convivan.
- Tienen que contribuir en la dirección de la familia.
- Tienen que contribuir en los gastos familiares.
- Tienen que informarse recíprocamente de su gestión patrimonial.
- Tienen que fijar de mutuo acuerdo el domicilio familiar.
EFECTES EN L’ÀMBIT PATRIMONIAL: els cònjuges poden celebrar entre ells qualsevol tipus de contracte, encara que en aquest camp la llei estableixi unes normes de protecció per als creditors, per a què el matrimoni no realitzi acords o contractes entre ells, encaminats al frau cap als creditors. Mesures de protecció: - Presumpció de Gratuïtat dels Negocis Celebrats entre els cònjuges.
- Presumpció de donació en cas de declaració de concurs d’un d’ells. És a dir, si un fa una declaració de concurs i en l’any d’aquesta declaració l’altre cònjuge rep béns a títol onerós (diners), se suposa que són a títol de donació gratuïta i no com a préstec ni pagament que li fa a l’altre.
RÈGIMS ECONÒMIC MATRIMONIALS El règim econòmic-matrimonial és la solució que ofereix l’ordenament jurídic a les relacions patrimonials originades pel matrimoni tant en l’aspecte intern de les relacions dels cònjuges entre sí, com en l’aspecte extern front a terceres persones.
Els cònjuges poden pactar el règim econòmic que els convingui en les anomenades capitulacions matrimonials. A falta de pacte, s’aplicarà el que correspongui al territori, que a Catalunya és el de la separació de béns, mentre que a les zones de Dret Comú el règim econòmic serà el de la societat de ganancials. Per determinar el règim econòmic que correspondrà a cada matrimoni, s’ha de veure el Código Civil: 1. S’aplicarà la llei personal comú.
2. La llei personal o de residència habitual d’un dels dos, pactant pels dos el document autèntic abans del matrimoni.
3. A falta de tot això, regirà la llei de residència comú (la dels dos) després del matrimoni.
4. A falta de residència, regirà la llei del lloc on es van contraure matrimoni.
NUL·LITAT DEL MATRIMONI La nul·litat matrimonial existeix en el matrimoni celebrat amb un vici o defecte en alguns dels seus requisits. Per tant, seran causes: 1. Falta de consentiment matrimonial: Ex: per una declaració iocandi causa (feta en broma), o per simulació, és a dir, fer veure que es casen però en veritat no, però no en broma, sinó per altres motius.
2. Consentiment no manifestat de manera lliure: Ex: consentiment per coacció.
3. Falta de capacitat: Ex: per trastorns mentals importants.
4. Presència d’un impediment matrimonial: Ex: que no es tingui l’edat o que ja s’estigui casat.
5. Defecte de forma, és a dir, que en el procediment matrimonial (rito matrimonial) s’ha saltat un aspecte fonamental. Ex: el demanar l’assentament als contraents.
Amb segons quines causes de nul·litat, es pot convalidar si després que cessi aquest vici de la voluntat o després que el menor (si aquesta era la causa) arribi a la majoria d’edat, transcorre un any sense que s’hagi demanat la nul·litat, el matrimoni passarà a ser considerat com a un autèntic matrimoni.
La nul·litat s’ha de declarar per sentència judicial, i s’ha de tenir en compte que no invalida els efectes produïts respecte dels fills – seguiran sent fills legítims -, ni respecte del cònjuge de bona fe – que si estaven casats en règim de ganancials, s’emportarà la part que li correspongui, i pot atorgar-li una pensió.
SEPARACIÓ MATRIMONIAL Aquesta és la ruptura de la convivència del matrimoni que no afecta al vincle matrimonial. La separació pot ser de dos tipus: a) Legal o judicial: serà la decretada per un tribunal a instància d’un o dels dos cònjuges.
b) De fet: que serà la situació de ruptura de la convivència, però no tramitada judicialment, sinó que simplement se separen les convivències.
Per demanar la separació judicial és suficient la voluntat d’un o d’ambdós cònjuges. A més a més, que hagin transcorregut tres mesos o més des que es va contraure matrimoni. Si es demana de mutu acord, s’ha d’acompanyar d’una proposta de conveni regulador (que es decideixin les coses importants, fills, patrimoni).
La sentència de separació produeix la suspensió de la vida en comú i cessa la possibilitat de vincular béns de l’altre en l’exercici domèstic.
Es possible la posterior reconciliació i, en aquets cas, tot torna a la situació anterior a la separació. Però, cada un dels cònjuges per separat ha de comunicar al jutge (el que ha finalitzat la separació), perquè anul·li legalment dita separació.
DIVORCI Causa de dissolució del matrimoni i serà una de les causes que aquest finalitzi a part de la defunció, o de la declaració de defunció, d’un o d’ambdós cònjuges. Es diferencia amb la separació en què sí que es trenca el vincle matrimonial. Es diferencia de la nul·litat en què té efectes ex nunc, és a dir, a partir d’aquell moment, mentre que en la nul·litat es considera que el matrimoni ha estat sempre nul pel que els seus efectes són ex tunc (van cap endarrere, que el matrimoni ha estat nul des del principi).
Com en la separació, només es requereix la voluntat d’un o d’ambdós cònjuges i el que hagin passat tres mesos des de la celebració del matrimoni. Si és de mutu acord, s’ha de presentar una proposta de conveni regulador.
EFECTES COMUNS A LA NUL·LITAT, SEPARACIÓ I DIVORCI Hi ha dos tipus: 1. ELS QUE ES mesures: a.
b.
c.
d.
e.
REFEREIXEN AL CONVENI REGULADOR: s’han d’adoptar les següents Pla d’exercici de la pàtria potestat en el cas que existeixin fills.
Determinació dels aliments per als fills o cònjuges.
Prestacions econòmiques a favor dels cònjuges (pensió).
Atribució de l’habitatge familiar.
Liquidació del règim econòmic matrimonial 2. EN ELS PROCEDIMENTS CONTENCIOSOS, és a dir, en els que no hi ha un mutu acord.
Serà el jutge el que acordarà les mesures que s’hauran de prendre sobre el conveni, segons la llei.
El que s’hagin adoptat aquestes mesures per aquestes qüestions, no vol dir que si hi ha un canvi de circumstàncies, no puguin ser modificades, però això sí, també mitjançant una sentència.
CONVIVÈNCIA EN PARELLA ESTABLE D’acord amb la llei, dues persones que convisquin en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial es consideren parella estable si: a) b) c) d) La convivència dura més de dos anys ininterromputs.
Durant la convivència tenen un fill en comú.
Formalitzen la seva relació mitjançant escriptura pública.
Varis d’aquests requisits, però perquè es consideri parella estable, serà suficient amb un d’ells.
No podran constituir parella estable les següents persones: a.
b.
c.
d.
Els menors no emancipats.
Els parents en línia recta o col·lateral dins del segon grau.
Les persones casades i no separades com a mínim de fet.
Les persones que convisquin ja en parella amb una altra persona.
La convivència de les relacions estables de parella es regulen pels pactes que realitzin els convivents i seran causes d’extinció de la parella estable les següents: a.
b.
c.
d.
e.
Cessament convivència.
La mort o declaració de mort d’almenys un dels convivents.
El matrimoni de qualsevol dels convivents.
El comú acord de finalitzar la relació formalitzat en escriptura pública.
La voluntat d’un dels convivents notificada de manera expressa a l’altre.
Els convivents poden pactar els efectes de l’extinció de la parella. Les mesures que s’han de prendre són, pràcticament, les mateixes que les que es donen en l’àmbit matrimonial.
A falta d’acord entre ells, decidirà el jutge sobre aquestes qüestions d’acord amb la llei.
TEMA 10: INSTITUCIONS DE PROTECCIÓ DE LA PERSONA Totes les institucions de protecció i de guarda de la persona menor d’edat o de la persona incapacitada o la persona en situació de desemparament estan pensades perquè aquestes persones tinguin altres que els protegeixin i que els complementin la capacitat.
Aquesta protecció pot estar dirigida a la persona que ho necessita i els seus béns, o bé, solament a la persona, o bé, solament als béns. És a dir, aquesta protecció pot incloure tant l’esfera personal com la patrimonial, però no s’han de donar conjuntament, sinó que la finalitat és que es protegeixi a la persona en l’àmbit que es necessiti.
Aquestes institucions de protecció i guarda són institucions de Dret Privat que atribueixen potestat al seu titular sobre la persona protegida. Aquestes es configuren com una funció que s’ha d’executar sempre en benefici de la personalitat del que es protegeix i buscant l’interès d’aquest.
Són institucions que tenen un control públic representat per l’autoritat judicial, el ministeri fiscal i l’administració. Ex: La direcció general d’atenció a la infància, en quan a l’administració central, o bé l’Institut Català d’Acolliment i Adopció, en quant a l’administració catalana.
El nostre ordenament jurídic comporta una pluralitat d’institucions tutelars.
Les resolucions judicials sobre els càrrecs tutelars o de protecció de la persona s’han d’inscriure en el Registre Civil i no es poden oposar a tercers mentre no s’hagin inscrit.
INSTITUCIONS DE GUARDA Les institucions de guarda en el nostre ordenament són: a) b) c) d) e) f) La tutela ordinària.
La curatela.
El defensor judicial.
La guarda de fet.
La tutela administrativa.
La potestat dels pares.
LA PÀTRIA POTESTAT (POTESTAT PARENTAL) Conjunt de facultats i deures que la llei atribueix als pares sobre la persona i els béns dels fills per garantir la seva protecció. La potestat parental es pot estendre també als majors d’edat incapacitats seguint dos sistemes: la pàtria potestat prorrogada i la pàtria potestat rehabilitada.
La potestat parental és una funció inexcusable, és a dir, que no es pot renunciar a ella i que s’ha d’exercir sempre en benefici dels fills. S’ha de tenir en compte que l’autoritat judicial pot limitar les facultats dels progenitors per evitar qualsevol perjudici respecte la persona o al patrimoni dels fills. Ex: establir una ordre d’allunyament o bé prohibirlos administrar els béns, etc.
La titularitat de la potestat parental correspondrà als dos progenitors excepte en casos especials. En canvi, l’exercici de la pàtria potestat funciona amb diferents possibilitats: a) Quan existeixen ambdós progenitors, normalment l’exerciten conjuntament. Encara que en alguns casos s’accepta l’exercici individual (pare està a l’estranger per temes de feina, l’exercici serà de la mare, però aquesta haurà de tenir una bona comunicació).
b) Els progenitors poden pactar entre ells una distribució de funcions de la potestat parental o fins i tot un exercici individual amb l’acord de l’altra progenitor. Hi ha situacions, de totes maneres, en què l’exercici de la potestat parental és exclusiva per part d’uns dels progenitors de manera total. Això serà així en els casos següents: a. Impossibilitat de l’altre progenitor (exemple, internat centre salut) b. Absència, declarada judicialment, d’un dels progenitors.
c. Incapacitació d’un dels progenitors.
d. En el cas que l’autoritat ho estableixi en benefici del fill (exemple, cas d’abusos al menor).
D’altra banda, en cas de vides separades dels pares, aquests poden fer el següent: 1. Acordar un exercici conjunt. Hauran d’estar d’acord en totes les decisions importants.
2. Delegar l’exercici a un dels progenitors.
3. Distribuir-se les funcions entre els dos, encarregant-se cadascú d’un camp diferent.
EXERCICI DE LA PÀTRIA POTESTAT En cas de desacord ocasional de la potestat parental en algun cas important, si s’acudeix al jutge, aquest atribuirà la facultat a un dels progenitors en aquell cas concret. En canvi, si s’acudeix al jutge per desacords reiterats en l’exercici de la pàtria potestat, el jutge podrà fer dues coses: c) Atribuir parcialment o totalment l’exercici a un dels progenitors (el que tingui més sentit comú).
d) Distribuir les funcions entre els dos.
Una cosa a tenir en compte és que el cònjuge o parella de fet del progenitor que visqui amb el fill podrà participar en la presa de decisions de la vida diària.
A més a més, s’ha de tenir en compte que aquest cònjuge o parella de fet pot arribar a tenir la guàrdia sobre aquest fill quan les circumstàncies ho aconsellin. Ex: abandonament progenitor.
D’altra banda, els progenitors menors d’edat necessitaran de l’ajuda i de l’assistència dels seus pares respectius per l’exercici de la pàtria potestat, ja que es considera que per la seva inexperiència i per la pròpia edat, necessiten de l’ajuda i del consell dels seus propis pares.
El contingut de la pàtria potestat s’ha d’estudiar des de diferents òptiques: Contingut personal: a) Els pares han de cuidar dels seus fills, donar-los aliments, conviure amb ells, educar-los i proporcionar-los una formació integral, això sí, tenint en compte que cadascú ho farà segons les seves conviccions i segons les possibilitats econòmiques.
b) Els progenitors decideixen on viuen els fills.
c) Els progenitors i els fills es deuen respecte mutu i els fills deuen obediència als seus pares.
d) Els progenitors poden corregir els seus fills, òbviament dins dels usos socials.
e) Els progenitors poden sol·licitar excepcionalment l’assistència dels poders públics. Ex: maltractament fills->pares.
Contingut patrimonial: a) Els progenitors han d’administrar els béns dels seus fills, sense tenir remuneració per això. Sí que han de rendir comptes al fill de la seva administració en casos que ho sol·liciti de forma justificada.
b) Els fills per llei estan obligats a contribuir proporcionalment als gestos familiars.
Quedaran exclosos de l’administració dels progenitors els béns següents: a) Aquells rebuts per donació, herència o legat, amb administració dels pares exclosa. Ex: un avi deixa hereu al seu net, però dient que exclou al seu fill de l’administració.
b) Els adquirits a títol successori si el progenitor ha estat desheretat.
c) Els béns aconseguits pel menor major de 16 anys amb la seva feina.
Per un altre costat, els pares necessitaran permís judicial per realitzar actes que tinguin una important rellevància pel patrimoni dels seus fills. Ex: vendre béns immobles, establiments mercantils, béns de gran valor, no acceptar donacions, no acceptar herències, etc.
Contingut referent a la representació legal dels pares: Els pares són els representants naturals dels seus fills, però en alguns casos no els representen: a) Actes relatius a la personalitat del menor, per exemple, canviar-li capritxosament el nom.
b) Els actes que pugui fet d’acord amb la seva capacitat natural i els usos socials c) Els actes en els quals hi hagi un conflicte d’interessos entre ambdós progenitors i el fill, o bé entre el progenitor que té l’exercici de la pàtria potestat i el fill.
d) Els actes relatius exclosos de l’administració dels pares als que ens hem referit abans.
Hem de senyalar que qualsevol acte que suposi una prestació personal del fill haurà de realitzar-se amb el seu consentiment si aquest té 12 anys o més, o inclús si té menys de 12 anys, però té suficient maduresa.
SUSPENSIÓ DE LA PÀTRIA POTESTAT Exclusió temporal d’un o d’ambdós progenitors de l’exercici de tot o part del contingut de la pàtria potestat. L’autoritat judicial pot negar o suspendre el dret dels progenitors a tenir relacions personals amb el seu fill perquè consideri que aquestes relacions poden ser perjudicials. També el jutge pot modificar l’exercici de la pàtria potestat.
Tot això succeeix si: - Els progenitors incompleixen els seus deures.
- La relació pot perjudicar als fills.
- Hi ha causa justa com per exemple episodis d’abusos sexuals, maltractes, violència, etc.
PRIVACIÓ DE LA PÀTRIA POTESTAT Exclusió ja de forma total dels pares de la seva titularitat de pàtria potestat, no del seu simple exercici com passava en la suspensió. Òbviament que també és del seu exercici.
Produïda per la concurrència de les causes previstes en la llei. Sol ser definitiva, però hi ha alguns casos excepcionals en els que s’ha pogut recuperar. Causes: a) Incompliment greu o reiterat dels seus deures com a pares. Ex: no donar-li menjar.
b) Falta d’interès per al menor. Ex: desaparèixer i abandonar-los.
c) Incompliment del règim de relacions personals durant sis mesos. Ex: incomplint el règim de visites si el menor està internat en un centre de menors.
Com que és un assumpte molt important i es produeix de manera definitiva, només pot tenir lloc després d’un procediment judicial de tipus civil o penal. Es necessitarà una sentència ferma. Si paral·lelament a la privació de la pàtria potestat s’ha demanat la constitució de la tutela, aquesta es pot atorgar en el mateix procediment, i d’aquesta manera no es deixa desprotegit al menor durant un temps.
La privació de la pàtria potestat no eximirà la prestació d’aliments, ja que aquesta privació es realitza perquè els fills estiguin més protegits i millor atesos. Els pares continuen tenint el deure de cara els seus fills.
La recuperació de la pàtria potestat no és freqüent, però legalment és possible i només es produiria si l’autoritat judicial ho disposa, sempre en benefici dels fills i sempre que hagi desaparegut per complet la causa que va donar lloc a la privació de la pàtria potestat.
EXTINCIÓ DE LA PÀTRIA POTESTAT S’extingeix definitivament i de cara als dos pares per les següents causes: a) Mort o declaració de defunció d’ambdós pares o del fill.
b) Adopció del fill, amb l’excepció que sigui el fill del cònjuge o de la parella estable amb el que l’adoptant conviu.
c) Declaració d’absència d’ambdós progenitors o del fill.
d) Emancipació o majoria d’edat del fill.
LA PÀTRIA POTESTAT PRORROGADA I REHABILITADA La pàtria potestat es prorroga a l’arribar el menor a la majoria d’edat si abans d’aquesta majoria d’edat, aquest havia estat incapacitat. En canvi, si s’incapacita als fills majors d’edat, el que es fa és rehabilitar la pàtria potestat, a no ser que a l’incapacitar-lo el jutge designi un tutor o un curador, per exemple, els pares no visquin o estiguin incapacitats per exercir la pàtria potestat.
Si al cessar la pàtria potestat (per exemple, per morir ambdós pares) subsisteix la incapacitació, aleshores s’haurà d’instituir una tutela o una curatela obligatòriament.
La pàtria potestat prorrogada o rehabilitada s’extingeix per les següents causes: a) Per les causes generals d’extinció de la pàtria potestat que ja hem comentat.
b) Declaració judicial de cessament de la incapacitat del fill.
c) Constitució posterior de tutela a favor del cònjuge de la parella estable o dels descendents.
d) Matrimoni del menor o de l’incapaç amb una persona major d’edat no incapacitada.
e) Sol·licitud dels que exerceixen la pàtria potestat si la seva situació els impedeix el correcte exercici de la pàtria potestat.
TUTELA ORDINÀRIA Si ens referim a tutela sense més, hem de tenir en compte que sempre ens referim a aquesta tutela, la ordinària, per contraposició a la tutela de l’administració.
És la institució de guarda i protecció de menors i incapacitats que suposa l’existència d’un òrgan permanent i d’actuació habitual. S’ha de tenir en compte que és una institució subsidiària de la tutela dels pares, és a dir, que s’imposa a falta de pàtria potestat per la raó que sigui. Igual que passa amb la pàtria potestat, engloba també tant l’esfera personal com patrimonial i suposa, també, la representació legal del tutelat.
QUI SON SUBJECTES A TUTELA? a) Menors no emancipats que no estiguin sota la potestat dels pares.
b) Els incapacitats quan la sentència ho estableixi.
c) Els subjectes a la pàtria potestat prorrogada quan aquesta cessi si es que no s’estableixi una curatela.
d) Els menors en situació de desemparament.
DELACIÓ (designació) DE LA TUTELA El sistema de tutela del codi civil català atorga especial importància a l’autonomia privada, és a dir, a la pròpia iniciativa a l’hora de designar el tutor. Per tant, aquesta designació pot ser legal o judicial, o voluntària.
DELACIÓ VOLUNTÀRIA Les persones obligades a promoure (demanar) la tutela són: a) Les persones de l’article 222-10, o les que tinguin la guarda del menor o de l’incapacitat.
b) L’entitat pública corresponent.
c) El Ministeri Fiscal d) Les persones que coneguin les circumstàncies per a que aquesta persona se li nombri un tutor.
El procediment judicial que es seguirà és el de jurisdicció voluntària o el d’incapacitació si la tutela és la conseqüència d’un procediment d’incapacitació, i, el jutge serà qui concedeixi el càrrec al tutor. Les dues classes de delació són les següents: a) Delació dels pares. Els pares poden deixar reflectit en escriptura pública, en testament o codicil·li quines persones han de ser el tutor o tutors en el cas que ells faltin.
b) Autotutela. Cada persona pot nomenar en escriptura pública a un o més tutors. Dins d’aquesta es poden nombrar substituts per el cas que fallin els tutors preferents i, a més a més, s’haurà de fer la inscripció d’aquesta autotutela en el registre anomenat de nomenats tutelars no testamentaris.
La supervisió de l’exercici de la tutela es pot encarregar a més a més a un consell de tutela, constituït per un mínim de 3 membres, nomenats pel jutge quan constitueixi la tutela. Aquest consell té la funció de vigilar el bon funcionament de la tutela pel que s’aconsella el contacte freqüent amb el tutor o tutors i a més a més és obligatori que el consell es reuneixi com a mínim un cop a l’any.
DELACIÓ LEGAL O JUDICIAL L’ordre de preferència el marca l’article 222-10 que hem anomenat anteriorment.
L’ordre que estableix aquest article és el següent: a) b) c) d) e) Cònjuge o convivent de fet estable.
Descendents majors d’edat.
Ascendents.
Cònjuge o parella estable del progenitor mort.
Germans.
Aquestes persones seran les que hem anomenat anteriorment, que estan obligades en primer lloc per a promoure la tutela. El jutge pot separar la tutela de la persona de la administració dels béns, i pot nomenar persones diferents per a cadascuna d’aquestes coses, i a més a més, el jutge segons les circumstàncies pot fixar una remuneració per al tutor o tutors.
L’atorgament d’un acte de delació tutelar posterior anul·la el fet anterior en tot allò que el modifiqui o sigui incompatible. Un cop iniciat el procés sobre la capacitat de l’atorgant o quan el Ministeri Fiscal ha iniciat les diligències preliminars, són ineficaces.
En els documents de designació dels tutors i de l’administrador patrimonial es pot designar una remuneració, sempre que ho permeti el patrimoni del tutelat i sense perjudici del dret d’aquests.
CONTINGUT DE LA TUTELA - El dividirem en diferents esferes: Esfera personal El tutor té l’obligació de cuidar del tutelat i, específicament, procurar-li aliments i una formació i educació del tutelat. Tot això ho haurà de fer fins i tot pagant de la seva butxaca si el tutelat no té fons propis.
En quan al tutelat, aquest té el mateix domicili que el tutor, és a dir, conviurà amb ell i li deu respecte i obediència al tutor.
Esfera patrimonial El tutor i, en el seu cas, l’administrador patrimonial són els administradors legals del patrimoni del tutelat i per evitar abusos han de rendir comptes anualment davant del jutge.
En la tutela, per actes patrimonials d’especial importància, el tutor necessitarà autorització judicial.
Esfera de la representació legal El tutor és el representant legal del tutelat, però d’aquesta representació s’exclouran una sèrie d’actes: a) Els relatius als drets de la personalitat del menor b) Els que pugui realitzar segons la seva capacitat natural c) En els que hi hagi conflicte d’interessos entre el tutor i el tutelat (idèntics als de la pàtria potestat).
d) Els relatius als béns que s’hagin exclòs de la tutela. Això pot passar quan un avi deixa per herència o donació uns béns a aquest tutelat deixant especificat qui ha de ser l’administrador (aquest ja és diferent).
EXTINCIÓ DE LA TUTELA S’extingirà per les següents situacions: a) Majoria d’edat o emancipació del tutelat si aquest era menor i no estava incapacitat.
b) Adopció del tutelat.
c) Resolució judicial que deixa sense efecte la declaració d’incapacitat que tenia un major d’edat o que la modifica a la baixa substituint la tutela per la curatela.
d) Mort o declaració d’absència del tutelat.
El tutor i l’administrador patrimonial han de rendir comptes finals de la tutela a l’autoritat judicial en el termini de sis mesos a partir del moment en què finalitza la tutela.
LA CURATELA Per entendre-ho podríem dir que és una tutela light. Suposa l’existència d’un curador que té la funció d’assistir a menors i incapacitats i complementar la seva incapacitat. És un òrgan estable, però no és d’intervenció continua, sinó que actua en moments puntuals, i parteix de la base de que el sotmès a ella té certa capacitat, o, com a mínim, té una incapacitat pressuposada temporal. Per tant, el tipus de complement de capacitat que es dóna és més suau que la tutela, però el curador mai no ostenta la representació del curatelat.
SUBJECTES DE LA CURATELA a) Menor emancipat.
b) El subjecte a pàtria potestat rehabilitada o prorrogada.
En ambdós casos si falten els pares o no estan en condicions.
c) L’incapacitat parcialment.
d) El pròdig.
S’ha de tenir en compte que a la curatela, donada la similitud amb la tutela, s’aplica per analogia les normes de la tutela.
EXTINCIÓ DE LA CURATELA La curatela es pot extingir per varis causes: a) b) c) d) Per majoria d’edat del menor emancipat.
Per matrimoni del menor emancipat amb una persona capaç.
Per l’adopció de la persona sotmesa a curatela.
Per declaració judicial anul·lant la curatela, o bé modificant-la a la alta i, per tant, substituint la curatela per una tutela.
e) Per mort, declaració de mort o declaració d’absència del curatelat.
f) Declaració judicial deixant sense efectes la situació de prodigalitat d’una persona.
DEFENSOR JUDICIAL És una institució tutelar de caràcter temporal, provisional i subsidiària que pot coexistir amb altres figures tutelars. El defensor judicial es dona en els següents casos: a) Quan hi ha un conflicte d’interessos. Aquests poden tenir lloc en dues situacions: a. Entre els sotmesos a tutela o curatela i el tutor o el curador.
b. Si són conflictes d’interessos entre els tutors, els curadors o els administradors entre sí.
b) Quan es doni lloc a una suplència en el càrrec del tutor o el curador en els casos que aquest tutor o curador no compleixi en absolut o compleixi malament les seves funcions i en aquest cas s’anomena un defensor judicial fins el moment en què s’anomeni un nou tutor o curador.
NOMENAMENT DEL DEFENSOR JUDICIAL L’autoritat judicial és qui ha d’anomenar sempre el defensor judicial. Però ho pot fer de maneres diferents: a) b) c) d) e) f) D’ofici A petició del Ministeri Fiscal A petició del tutor A petició del curador A petició del propi menor A petició de qualsevol persona que tingui un interès legítim Com actua aquest? Actua temporalment fins que cessi la causa que va provocar el seu nomenament. O bé, fins que es produeix el nomenament del nou tutor o curador si aquesta va ser la causa del nomenament del defensor judicial.
S’ha de tenir en compte que el defensor judicial actuarà en poques ocasions o de manera més continuada segons sigui la causa per la qual se’l va nomenar i segons quines feines són les que hagi de realitzar.
GUARDA DE FET El guardador de fet és una persona física o jurídica que està al cuidat d’un menor o d’una persona en la que es donen les circumstàncies per a poder ser incapacitada, si aquesta persona no està sotmesa a pàtria potestat o tutela o, fins i tot, encara que estigui sotmesa a una de les dues, si els titulars de les mateixes no exerceixen les seves funcions correctament.
El guardador de fet pot actuar tant en l’àmbit personal com en l’àmbit patrimonial.
Una cosa important a tenir en compte és que aquesta persona no és un guardador legal, perquè no ha estat nomenat pel jutge per a realitzar aquestes tasques. Sinó que és un guardador de fet contraposant-lo al guardador de dret (legal).
Podríem dir que el guardador de fet és aquella persona que acull transitòriament a un menor, normalment a un menor desemparat, o a qualsevol altra persona que per les seves circumstàncies pugui ser declarada incapaç, per exemple un veí que es dona compte que els seus veïns han abandonat els seus fills i mentre es tramita tot decideix acollir-los a casa seva. O bé un amic que cuida a un altre que està en una situació que donaria lloc a una incapacitació.
El guardador de fet està obligat a comunicar la guarda a les següents institucions: a) A l’autoritat pública competent en matèria de protecció de menors.
b) A l’autoritat judicial.
c) Al Ministeri Fiscal.
La guarda de fet s’extingeix pels següents motius: a) Desaparició de les causes que la varen motivar.
b) Per la declaració oficial de desemparament del menor. És a dir, que se’l declara oficialment en situació de desemparament i passa al cuida’t de l’administració quan aquesta té coneixement de l’assumpte, òbviament.
c) Per nomenament del defensor judicial.
d) Per la constitució del règim de protecció adequat. És a dir, s’anomena un tutor o un curador.
El jutge si ho considera convenient, pot demanar al guardador de fet que li rendeixi comptes de la seva gestió a l’acabar la situació de guarda.
ADMINISTARDOR PATRIMONIAL I PATRIMONI PROTEGIT Els administradors patrimonials són les persones designades per aquell que ha cedit al menor o a l’incapaç una sèrie de béns per mitjà de donació o d’herència encarregant a aquestes persones la gestió d’aquest patrimoni. Per un altre costat, el patrimoni protegit és un patrimoni que constitueix algú en benefici a una altra persona per satisfer les seves necessitats vitals, com per exemple, els pares que deixen un patrimoni concret perquè rendeixi i així, el seu fill amb una deficiència mental important pugui estar ben atès.
L’administració del patrimoni protegit de les persones discapacitades o dependents té un règim propi establert en el Codi.
SITUACIÓ D’ASSISTÈNCIA És una institució que permet la protecció de persones en les que concorre una causa de deficiència o de dependència que les dificulta el desenvolupament de manera normal a la seva vida, però sense arribar a la situació d’incapacitat, per exemple un amic que conviu amb un altre que necessita cuidats sense arribar la incapacitació.
Les situacions de les assistències es poden donar en l’àmbit personal o patrimonials.
En quan a la situació d’assistència s’extingeix per: a) Mort, declaració de mort o declaració d’absència de la persona assistida.
b) Desaparició de les circumstàncies que van provocar aquesta situació d’assistència.
c) Incapacitació judicial de la persona assistida per haver-se agreujat les circumstàncies i és necessari una incapacitació.
SITUACIÓ DE LES PERSONES DESEMPARADES El desemparament és aquella situació de fet per la qual el menor no gosa dels elements bàsics pel desenvolupament de la seva personalitat, ja sigui perquè no té les persones encarregades de la seva guarda, ja sigui perquè encara que els tingui posen en perill al menor al no complir degudament les seves obligacions.
El desemparament provoca la necessària intervenció de l’entitat pública corresponent que té funcions de protecció en aquests casos i que haurà de declarar el desemparament en una resolució motivada, és a dir, que doni els motius d’estar en la situació que està.
Aquesta resolució es notificarà al Ministeri Fiscal i es posarà en coneixement d’aquelles persones amb les que ha conviscut el menor que, si ho desitgen es podran oposar a aquesta resolució.
Finalment, serà el jutge el qual confirmarà o deixarà sense efectes aquesta declaració.
Si el jutge confirma aquesta declaració, això tindrà els següents efectes: a) L’assumpció per l’organisme competent de les funcions tutelars sobre el menor amb caràcter temporal.
b) La suspensió de la potestat dels pares o de la tutela ordinària (segons cas).
c) Fins i tot, aquesta entitat pública pot demanar la privació de la potestat corresponent si la situació és molt greu.
MESURES DE PROTECCIÓ DEL MENOR DESEMPARAT a) L’atenció en la pròpia família del menor amb ajuda psicosocial de caràcter personal o econòmica per part de l’administració.
b) Acolliment del menor en una família, ja sigui un acolliment simple o preadoptiu.
c) L’acolliment en una unitat de convivència o d’acció educativa.
d) L’acolliment en un centre públic o concertat e) L’acolliment familiar pre-adoptiu des del principi.
f) Altres mesures de caràcter educatiu, terapèutic, etc. que aconsellin les circumstàncies del menor, per exemple internar-lo en un hospital.
g) Si els menors han incorregut en responsabilitat penal, hi ha regles especials per aquestes circumstàncies com és el fet d’internar-los en centres adequats.
ACOLLIMENT L’acolliment és la introducció de la persona a la que es protegeix dins d’un nucli que substitueix a la seva família i pot ser de dos classes: a) Acolliment simple: es considera una situació transitòria i que a la vegada pot ser de dos tipus diferents.
a. Acolliment residencial: acolliment en un centre d’acollida pública, però que també pot ser privat, concertat amb l’administració.
b. Acolliment familiar a càrrec d’una persona o d’una família.
b) Acolliment pre-adoptiu: es considera com el primer pas per a una posterior adopció i procedeix quan es donen aquestes circumstàncies: a. A petició dels progenitors o tutors que abandonen els seus deures.
b. A més a més, que les circumstàncies aconsellin que el menor no torni després amb la seva família biològica, per tant, les persones que la realitzen ho fan per acabar adoptant.
En ambdós situacions els acollidors assumeixen sempre les responsabilitats pròpies de la pàtria potestat.
L’acolliment cessa per les següents causes: a) Adopció de la persona acollida.
b) La mort, declaració de defunció, incapacitat dels acollidors o voluntat d’aquests acollidors que ja no volen seguir més amb l’acolliment.
c) La sol·licitud que fa al respecte el menor, major de 12 anys.
d) La decisió de l’entitat pública corresponent fonamentada en un informa desfavorable a què aquest menor estigui en situació d’acolliment.
TEMA 11: EL DOMICILIO Y LA LOCALIZACIÓN DE LA PERSONA Hay que tener en cuenta en esta temática que el CC de Cat no contempla el tema de las declaraciones de ausencia y fallecimiento por lo que nos vamos a regir siempre por el CC.
El domicilio es un criterio objetivo de la locación de la persona, y se configura como su sede jurídica. Se tiene que comprender que tiene que haber un lugar en el que se pueda localizar a una persona y mandarle las comunicaciones de tipo jurídico. Según el CC el domicilio de las personas físicas será el lugar de su residencia habitual.
Tipos de domicilio - Domicilio real o voluntario, que es el que se asimila a la residencia habitual.
- Domicilio legal, es uno diferente a la residencia habitual y que se establece para situaciones concretas, por ejemplo, para fijar el domicilio a efectos procesales.
- Domicilio efectivo, es el fijado por varias personas que forman una relación jurídica y que fijan un domicilio diferente de sus respectivas residencias habituales.
- Domicilio familiar, que es aquel donde conviven los cónyuges o uno de ellos con la mayor parte de la familia. Tiene una especial protección delante del ordenamiento, normalmente coincide con la residencia habitual de ambos cónyuges, pero se admite perfectamente que estos puedan vivir separados por razones justificadas sin que se consideren que se haya roto la convivencia. Ya se dijo en su momento que los hijos sometidos a la patria potestad o a la tutela, también deben convivir con los padres, pero también se admite que por razones justificadas no lo hagan. Por ejemplo, temas de internados, tema de estudios y se tenga que vivir en otro lugar.
Ausencia La ausencia en general es la falta de presencia de una persona en un momento determinado en el lugar donde presumiblemente debería estar, tiene mucha trascendencia jurídica, debido a que, cuando se une a la incertidumbre sobre o derivada de la falta de noticias, provocará unas situaciones legales concretas. Se distinguen diferentes situaciones dentro de la ausencia general: - La situación del simplemente desaparecido, en esta situación no se duda de la vida del desaparecido, pero se le nombra un defensor judicial para evitar daños en su patrimonio. El nombramiento del defensor judicial se haría a instancia de cualquier persona interesada y tendrá las tareas que le destine el juez, pero nunca en el ámbito familiar, sólo en el patrimonial. Antes de empezar la tarea este defensor deberá hacer inventario de todos los bienes muebles que tenga el simplemente desaparecido y una descripción de los inmuebles.
El juez preferirá para nombrar este defensor judicial a: - El cónyuge mayor de edad, no separado legalmente. La doctrina dice que aquí también debe incluirse a la pareja de hecho estable.
El mayor de los descendientes.
El menor de los ascendientes.
El mayor de los hermanos.
El pariente colateral más próximo.
Una persona solvente y de buenos antecedentes.
La situación del simplemente desaparecido acaba cuando este aparece, o bien si la situación se alarga y se declara judicialmente la ausencia, o el fallecimiento, dependiendo de las circunstancias.
- Ausencia legal, en esta situación ya se duda sobre la vida del que ha desaparecido, porque ha transcurrido un tiempo prolongado. Y ahí hace aconsejable no sólo que se nombre simplemente a un defensor judicial, sino que se establezcan medidas más estables, como es nombrar un representante legal y someter el patrimonio de esa persona a una serie de medidas. Se considera que existe ausencia legal cuando pasa: - Que transcurra un año desde que desapareció o desde sus últimas noticias, siempre que no hubiera dejado un apoderado para sus asuntos.
O bien que hayan pasado tres años desde las últimas noticias o la desaparición, pero en este caso, sí que hubiera dejado un apoderado.
Es necesaria una declaración judicial para que exista una situación de ausencia legal y deberán promoverla: - El cónyuge no separado legalmente Los parientes consanguíneos hasta el cuarto grado.
En caso de que exista una denuncia contra el tema, será el Ministerio Fiscal.
Para declarar la situación de ausencia deben haberse producido los requisitos anteriores, y además el juez, podrá ordenar todas las pruebas que considere necesarias, para acreditar que realmente no hay noticias sobre esta persona.
La representación de este ausente corresponde a una numeración de personas muy parecida a la del simplemente desaparecido, aunque con algunos pequeños cambios: - Cónyuge mayor de edad no separado legalmente ni de hecho.
Hijo mayor de edad, con preferencia a los que vivían con el ausente y con preferencias al mayor de los que hubiera.
Ascendiente, más próximo y mayor de edad.
Los hermanos mayores de edad, con preferencia a los que hubieran convivido con el ausente y con preferencia el mayor de ellos, En caso de que estas personas no existan o no estén en condiciones, que son los que se consideraran representantes legítimos, el juez puede nombrar algo a lo que se llama representante dativo, que es cualquier persona solvente y con buenos antecedentes.
Al cual se le aplicaran las mismas causas de inhabilidad excusa y remoción que a los tutores.
Funciones del representante legal o dativo: - Representación del ausente.
Iniciar la búsqueda del ausente.
Protección y administración del patrimonio del ausente.
Cumplimiento de las obligaciones del ausente.
La situación de ausencia legal termina por: - Por la presencia de la persona ausente que vuelve.
Por tener noticias auténticas de su existencia aunque no vuelva físicamente.
Por la muerte del ausente.
Declaración de fallecimiento, es decir, ha transcurrido aún más tiempo y se le declara fallecido, aunque no se haya podido declarar su muerte.
Las declaraciones de ausencia y el nombramiento del representante deben inscribirse en el registro civil.
Declaración de fallecimiento Esta significa que con ella se califica como fallecida a una persona desaparecida y se abre su sucesión hereditaria. A una persona se la declara fallecida porque ha transcurrido un tiempo prolongado y ha habido una serie de circunstancias que hace pensar que ha fallecido. Cuándo procede esta situación: - - - Han transcurrido 10 años desde las últimas noticias o desde su desaparición.
Han pasado 5 años si al final de este plazo el ausente tuviera 75 años o más.
Haya pasado 1 año desde una situación de riesgo inminente de muerte por causa violenta. En caso de que en cambio estemos en un caso de siniestro, el plazo sólo será de tres meses. Por siniestro se debe entender un acontecimiento que provoca un daño muy grave a nivel general o colectivo.
Desaparecidos en operación de campaña transcurridos 2 años del fin de la guerra, refiriéndose en este caso a personal pertenecientes al ejército o a personal auxiliar.
Desaparecidos a bordo de una nave naufragada o por inmersión en el mar transcurridos 3 meses.
Los que se encontraban a bordo de un avión siniestrado pasados 3 meses desde la catástrofe aérea.
Efectos de la declaración de fallecimiento Cualquier persona interesa o el Ministerio Fiscal puede pedir la declaración de fallecimiento que va a tener los siguientes efectos: - Provoca el cese de la situación de ausencia legal en caso de que esta existiera porque no es obligatorio pasar por las tres fases que hemos dicho.
Se abre la sucesión con medidas a pesar de todo precautorias por si el declarado fallecido acabase apareciendo y se establece por esta razón, unas medidas de precaución que son: - Hasta que hayan transcurrido 5 años de la declaración de fallecimiento, los herederos no podrán disponer a título gratuito, es decir, hacer donaciones con lo que reciba. Tampoco se entregarán los legados hasta pasados 5 años, excepto, si estos, legados son para organizaciones de beneficencia.
- - Los herederos deberán redactar un inventario con todos los bienes del fallecido.
Se disuelve el matrimonio que pudiera existir La revocación de la declaración se dará: - - Cuando se compruebe la muerte autentica del fallecido que puede ser la misma fecha que se tomó para declararlo fallecido o puede ser otra y en este caso sebe modificarse. Cuando pase esto, cesaran las medidas precautorias.
Se presenta el ausente. Este recuperará sus bienes en el estado que se encuentren y tendrá derecho al precio de los bienes que se hubieran vendido, pero no tendrá derecho a los frutos que hayan producido esos bienes.
La declaración de fallecimiento debe inscribirse en el Registro Civil. Esta declaración de fallecimiento debe expresar siempre la fecha en que se cree que se ha producido ese fallecimiento, esto admite prueba en contrario de alguien que demuestre que en esa fecha aún estaba vivo, entonces esta se cambia. Es muy importante la fecha para temas sucesorios, tanto para el tema de la herencia y que se transmitirá a partir de esa fecha concreta, como para posibles herencias o donaciones que pueda recibir esa persona y que sólo podrá recibirlas antes de la fecha en la que se declara fallecido.
TEMA 12. VEINATGE CIVIL La Vecindad Civil junto con la territorialidad que plasma el CC de Cat, es decir, que el Derecho Civil de Cat tiene eficacia territorial, lo cual significa para todo el territorio de Cat. Es junto a la territorialidad el otro criterio que se utiliza para determinar la sujeción a un determinado ordenamiento civil, de los que coexisten en el territorio español, es una condición personal de lo sujetos de derecho, es decir, un estado civil que provoca que una persona este sometida al OJ civil de una determinada CCAA.
También es un sistema que se utiliza para resolver los conflictos de la aplicación de la norma, derivados precisamente de coexistencia de estos distintos OJ en España, ya que actúa como ley personal de cada individuo, la competencia para regular la Vecindad Civil, es decir, la adquisición, modificación y la perdida corresponde en exclusiva al estado.
La vecindad local es un concepto propio del OJ catalán, este se rige por las normas generales de la VC y determina la sujeción de la persona al derecho local, ya sea de tipo escrito o de tipo de costumbre propio de algunos territorios catalanes, como por ejemplo, la torneria, propio de la Vall d’Arán.
Modos de adquisición de la VC - Adquisición originaria, que se produce desde el nacimiento o desde la adquisición de la nacionalidad española.
Adquisición derivativa que no es en realidad una autentica adquisición sino una modificación de la que se tenia por otra diferente, cuando concurran otras circunstancias.
Los criterios que establece el legislador para atribuir la VC son dos: - - Criterio del IUS SANGUINIS, derecho de sangre, que supone que los hijos adquieren la que tienen sus padres independiente del lugar de nacimiento. El problema se plantea cuando no tienen la misma, antes se atribuía la del padre, ahora se siguen otro criterios.
Criterio del IUS SOLI (Derecho de suelo o territorio), en este caso la VC viene determinada por el lugar de nacimiento, teniendo en cuenta que se utiliza como criterio subsidiario, porque en primer lugar va a mandar el Ius Sanguinis.
La adquisición por filiación es el sistema más corriente de adquirir la VC, y viene marcado por el Ius Sanguinis, y significa que los hijos tienen la vecindad que tienen sus padres en el momento en que ellos nacen.
Si ambos padres no tienen la misma, se considera lo siguiente: - Los padres pueden atribuir al hijo, la de uno de ellos, en los seis meses siguientes al nacimiento o la adopción.
Si no se ejercita esta acción: - Se atribuirá al hijo la VC de los padres, respecto del que tuviera la filiación en primer lugar, cosa poco corriente y que sucede cuando no consta la filiación del padre en el momento de nacer (hijo de padre desconocido).
- Si la determinación de la filiación a la vez, se atribuirá la VC del lugar de nacimiento, es decir se aplicará el Ius Soli. Si no se puede los supuestos anteriores porque los padres tengan diferente VC, y el hijo nazca en el extranjero, entonces se le atribuira la VC del derecho común español, donde rija el Código Civil.
La privación o suspensión de la patria potestad, o el cambio de VC de los padres, no va a afectar a la VC que ya tienen los hijos.
La derivativa suposa una modificació en el veïnatge civil, és a dir, es tenia una i es canviava a una altra. Aquests canvis es poden donar per dos canvis diferents: 1. Modificació per opció: estem davant un criteri subjectiu, ja que el canvi es produeix mitjançant una declaració de voluntat de la persona que vol modificar el seu veïnatge civil. Pot ser de dos tipus: a. Opció del fill: el fill, complerts els 14 anys i fins l’any següent a la majoria d’edat o a l’emancipació, pot optar per la residència civil del seu lloc de naixement o de qualsevol de la dels seus pares. S’ha de tenir en compte que si aquest menor d’edat no està emancipat, haurà de completar la seva capacitat el seu representant legal.
b. Opció per matrimoni: un cònjuge pot optar pel veïnatge civil de l’altre, ja que al casar-se no es canvia de veïnatge civil, sinó que cadascú conserva la que tenia. Gràcies a la CE s’elimina la norma que feia que la muller prengués la del marit.
2. Modificació per residència: criteri objectiu perquè es requereix un temps d’estància en un lloc. A més a més, el veïnatge civil es pot adquirir per una declaració de voluntat de la persona o pel simple transcurs del temps. Es donen, per tant, dos casos: a. Residència amb manifestació de voluntat: en aquest cas, la residència s’adquireix per residència continuada durant com a mínim dos anys en un determinat territori sempre i quan la persona faci la manifestació davant del Registre Civil modificant el veïnatge civil que tenia per la d’aquest nou territori.
b. Residència desenal: s’anomena així perquè el veïnatge s’adquireix per residència continua durant deu anys, sense que hi hagi declaració en contrari de la persona interessada davant el Registre Civil. Un cop transcorreguts aquests deu anys, l’adquisició és automàtica. Amb que manifesti el contrari un cop, ja és suficient per no concedir-se-la.
Nacionalitat i veïnatge civil El nostre ordenament jurídic regula la matèria de la nacionalitat en els seus articles 17 al 26. Així, en primer lloc, assenyala que son espanyols d’origen les següents persones: - - - Fills de pare o mare espanyols.
Nascuts a Espanya de pares estrangers, si almenys un d’aquests hagués nascut també a Espanya. S’exceptuen els fills de pare o mare estrangers del servei diplomàtic consular.
Els nascuts a Espanya de pares estrangers, si els dos careixen de la nacionalitat o si la legislació de cap dels dos atribueix al fill una nacionalitat.
Els nascuts a España la filiació dels quals sigui desconeguda, o quan, tot i que sigui coneguda respecte a un dels pares, la legislació d’aquest no atribueixi al fill la seva nacionalitat, i els menors trobats en territori espanyol si no es coneix el lloc del seu naixement ni la seva filiació.
La determinació legal de la filiació respecte del pare o mare espanyols produirà automàticament la adquisició de la nacionalitat espanyola d’origen.
CONSERVACIÓ, PÈRDUA I RECUPERACIÓ DEL VEINATGE CIVIL La persona pot conservar de manera pròpia el veïnatge civil que té, i això es pot produir per dues situacions diferents: a) Per la declaració de la persona per no adquirir un nou veïnatge civil per la residència de 10 anys en un altre lloc.
b) Perquè això ho disposa la llei i, això és així perquè el veïnatge civil es conserva pel fet de viure a l’estranger.
La pèrdua del veïnatge civil, és a dir, quedar-se sense veïnatge civil només es produirà quan es perdi la nacionalitat perquè per tenir veïnatge civil s’ha de tenir nacionalitat espanyola.
En quant a la recuperació del veïnatge civil perquè s’ha perdut, tindrà lloc quan es recuperi la nacionalitat en cas de fer-se i el veïnatge civil que es tindrà aleshores és la mateixa que es tenia quan es va perdre la nacionalitat.
PROVA DEL VEINATGE CIVIL El veïnatge civil pot constar expressament en el registre civil, encara que no és habitual perquè no cal , en principi, si es dedueix del ius sanguinis que és el mètode més normal. Quan sí constarà en el registre civil és quan tingui un origen en la voluntat de modificar o de mantenir el veïnatge civil que es volia.
A part del registre civil, el veïnatge civil es pot provar per qualsevol altre mètode previst per l’ordenament. El més comú és el del patró municipal, el que normalment anomenem cens.
Només en casos concrets, en els que s’ha hagut d’emetre una declaració determinada que afecta al veïnatge, existirà la inscripció corresponent a la que es pugui acudir per acreditar un determinat veïnatge. Això succeirà en els següents casos: - Quan els pares exercitin la facultat d’atribuir al fill un veïnatge civil de qualsevol d’ells en els sis mesos següents al naixement o a la adopció.
En les opcions que regula la llei.
En l’adquisició per residencia de dos anys, amb declaració.
En els casos de declaració en contra de la adquisició per residència decennal.
Per adquisició de la nacionalitat espanyola.
ESQUEMA RESUMEN VC Resumen adquisición VC 1. Sistema normal  hijos y padres la misma VC 2. Los padres no tienen la misma VC  estos pueden escoger de mutuo acuerdo la de uno de ellos, si no la escogen tenemos 3 situaciones: a. Se atribuye la del progenitor que tuvo la primera filiación (caso rocambolesco).
b. Si la filiación se hizo a la vez se escoge la del lugar de nacimiento.
c.
Si se tuvo a la vez, pero el hijo nació en el extranjero, la del Código Civil.
3. Cambio del VC - Opción personal  Hijos a partir de 14 años que puede optar de nacimiento de cualquier de sus padres.
 - Matrimonio  optar por la del cónyuge.
Por residencia  2 años manifestación ante el Registro Civil.
 10 años automática, a no ser que haya manifestación en contra.
TEMA 13: LA PERSONA JURÍDICA.
La capacitat jurídica, la qualitat de subjecte de Dret (personalitat), la tenen, no només les persones físiques, els éssers humans, sinó també certes organitzacions que tenen una base humana i gaudeixen de personalitat jurídica independent de les persones físiques que les creen, integren o dirigeixen. Son titulats de drets i obligacions i per això compleixen una funció en la activitat jurídica. Es diu també subjecte de Dret.
Concepte: Es designa a aquelles entitats formades per un conjunt de persones unides per a la consecució d’un fi digne de protecció que constitueix una entitat independent i separada dels seus membres i de qui la va crear i que te la condició de subjecte de dret.
Característiques - Existència d’una organització determinada sobre una base, ja sigui patrimonial o personal.
- Permanència i estabilitat.
- Independència patrimonial i personal. Aquesta separació permet l’existència d’un nou ens.
Per a que existeixi la persona jurídica és indispensable: - Que aparegui una entitat independent dels seus elements corresponents inclús dels individus humans que la constitueixen.
- Que a aquesta entitat li siguin reconeguts drets i obligacions que no siguin els drets dels individus dels membres que les componen.
Regulació Règim general que afecta a les persones jurídiques que exerceixen les seves funcions a Catalunya -> Llibre III del Codi Civil de Catalunya. Títol I: - - S’apliquen subsidiàriament a les altres persones jurídiques que també tinguin una regulació pròpia.
Règim especial: normes que regulen de manera concreta les diferents persones jurídiques en funció del tipus de persona. Poden ser lleis estatals i lleis autonòmiques.
La Generalitat de Catalunya te competència exclusiva sobre fundacions i associacions que desenvolupin les seves funcions a Catalunya.
Classes - Pel seu caràcter: - Persones jurídiques de Dret Públic: Creades i reconegudes mitjançant la llei. Tenen personalitat jurídica pública i actuen en l’àmbit del dret públic.
- - Persones jurídiques de Dret Privat: Es creen per iniciativa privada (negoci o contracte) i estan sotmeses als requisits que en cada cas assenyali la llei.
Per la naturalesa dels fins que persegueixen: - Interès públic: Persecució dels fins que estan fora de l’àmbit dels particulars.
- - Interès particular: Lucre, obtenció de guanys que s’han de repartir entre els socis. Aquesta finalitat la persegueixen les societats civils i mercantils: personalitat jurídica de finalitat econòmica.
Per la seva estructura: - Associacions o col·lectius: Pluralitat de persones físiques o jurídiques (membres).
- Fundacions: Organització dotada unilateralment de recursos econòmics adscrits a un fi.
Adquisició de la personalitat jurídica - Sistema d’atribució singular o “Concessió”: La personalitat jurídica es concedeix cas per cas per l’autoritat pública (concessió).
Sistema d’atribució general o de “Lliure constitució”: Només és necessari complir els requisits que s’exigeixen a la llei perquè, de forma automàtica, es produeixi l’atribució de personalitat jurídica.
- Lliure reconeixement: s’atribueix personalitat pel simple fet de la constitució.
- - Per disposicions normatives: s’exigeixen requisits addicionals i específics per aconseguir personalitat jurídica.
Determinacions normatives: Sistema mixt dels sistemes anteriors.
Al nostre Codi Civil Català, s’adquireix personalitat jurídica per mitjà de la voluntat manifestada en l’acte de constitució i el compliment dels requisits que estableix la llei: - Associacions generals: L’atribució de personalitat s’efectua amb l’atorgament de l’acta de constitució.
Fundacions: Es requereix, com a requisit addicional, la inscripció en el Registre de Fundacions de l’acta fundacional.
Capacitat Les persones jurídiques tenen aptitud per ser titulats de drets, d’obligacions i de relacions jurídiques – Capacitat Jurídica.
Dintre de la determinació de la capacitat jurídica existeixen dues tendències a la doctrina: - Reconèixer-les capacitat jurídica limitada pel fi pel qual han sigut constituïdes de manera que només la tenen per aconseguir aquest fi.
Considerar que com a tota persona se li deu atribuir capacitat jurídica general exceptuant les relacions que parteixen de la naturalesa humana (relacions de família...).
Aptitud per exercir vàlidament els drets i assumir obligacions i deures – Capacitat Processal.
Com la persona jurídica no pot actuar per si mateixa, ha de fer-ho per mitjà de persones físiques que apareguin com els seus propis òrgans d’actuació o que actuïn per mitjà de representants. La diferència entre ambdues coses està en que el representat no s’exclou de realitzar el que l’encarrega el representant, mentre que, si es fa per mitjà d’òrgans, es canalitza exclusivament a través d’aquest òrgan la possibilitat d’obrar per compte de la persona jurídica.
Actuació i representació de la persona jurídica - Actuació de la persona jurídica pels actes dels seus òrgans La persona jurídica actua per mitjà dels seus òrgans que van a ser els que realitzin tots els seus actes referents a la persona jurídica. Per tant, si aquests òrgans actuen de forma incorrecta, es produirà una responsabilitat com quan passa amb qualsevol persona. Això serà a nivell contractual i extracontractual, segons si la infracció en que hagi actuat la persona jurídica derivi d’un contracte o no, i tant per un cas com per l’altre s’aplicaran les normes generals sobre la responsabilitat.
- Domicili i nacionalitat de la persona jurídica Al Còdigo Civil ha d’entendre’s que el domicili serà de forma preferent el lloc on estigui establerta la representació legal d’aquesta persona jurídica i només en el seu defecte tindrà en compte on exerceix les seves principals funcions. A Catalunya son vàlids els 2 aspectes i, a més, a igualtat de condicions.
En quant a la nacionalitat, les corporacions, funcions i associacions reconegudes per llei i domiciliades a Espanya, tindran nacionalitat espanyola sempre que s’ajustin al que marca el Código, és a dir, a la legislació espanyola.
I el mateix exactament val pel veïnatge civil català. Les persones jurídiques reconegudes per la llei catalana que exerceixin les seves principals funcions a Catalunya i domiciliades a Catalunya, tindran veïnatge civil català si s’ajusten a la llei catalana.
- Extinció de la persona jurídica El Código Civil assenyala 3 causes d’extinció: 1. Expiració del termini.
2. Realització del fi.
3. Impossibilitat d’aconseguir aquest fi.
A més, s’ha d’afegir que: - Quan els membres de la associació decideixin dissoldre-la o bé quan l’autoritat dissolgui una fundació.
Quan tots els membres de la associació hagin desaparegut i no puguin ser substituïts.
En tots els supòsits d’extinció que hagin previst els estatuts, normes de funcionament de la persona jurídica o els previstos en les normes que regulen cada cas.
Modificacions estructurals: fusió, escissió i transformació. Liquidació.
Les modificacions estructurals de la associació son les que comporten la fusió, escissió i transformació de les mateixes. En tots els casos, aquestes operacions requereixen, a menys que els estatuts prevegin una cosa diferent, que s’aprovin per la meitat dels vots socials i el compliment dels requisits que la llei estableix (arts. 324-1 y 324-3 Codi Civil Catalunya).
La fusió pot produir-se bé mitjançant la constitució d’una nova associació que extingeix a les que es fusionen, o per la absorció d’una o varies associacions per una altra que és la que substitueix.
La escissió te lloc per la divisió del patrimoni de la associació en dos o més parts. Pot ser tota, quan es traspassa en bloc cada una de les parts a altres persones jurídiques preexistents o de nova constitució, però sempre amb extinció de la associació escindida; o parcial, cas en el que només es traspassa en bloc algunes de les parts i escindida es manté la reducció corresponent.
La transformació implica que, temporalment es produeix una paralització ja de totes, ja d’alguna, de les activitats de la associació que, quan cessi la causa que la motiva, aquesta recuperarà.
Es denomina dissolució a la extinció de la associació. El cessament de la seva personalitat jurídica i existència com a tal en el tràfic. Excepte en els casos en que s’hagi acordat pels associats, les associacions només poden ser suspeses en les seves activitats o dissoltes per resolució motivada de la autoritat judicial competent. La associació s’extingeix quan concorre en una causa que produeixi la seva dissolució.
Entre les causes es diferencien: - La resolució judicial ferma (arts. 38.2 LODA, art. 324-4 Codi Civil Catalunya). Pot decretar-se la dissolució de manera forçosa judicialment: - Quan es tracti d’una associació il·lícita conforme a les lleis penals.
- Quan es declari nul·la o dissolta per aplicació de la llei civil.
- Per les causes previstes en les lleis especials o en la legislació general sobre associacions.
En els últims dos supòsits, pot succeir que la associació es dissolgui sense la necessitat d’acudir a l’òrgan judicial que la decreti quan els membres de la associació no discuteixen sobre la concurrència de la causa ni dels efectes que la deriven.
L’òrgan judicial competent pot, en el seu cas, acordar la suspensió provisional de la associació fins que es dicti sentència.
Les demés causes de dissolució que apareixen relacionades amb la norma dpositiva (art. 324-4 Codi Civil de Catalunya): - Acord de la assemblea general.
Compliment del termini establert pels estatuts.
La realització del fi per al que van ser constituïdes, ja que, aleshores, desapareix un dels elements necessaris de la associació.
La impossibilitat d’arribar a aquest fi, ja que no es tinguin els mitjans suficients per culminar-lo.
La desaparició de la estructura plural dels associats, el que s’entén que es produeix quan queden menys de 3 associats.
Apertura de la fase de liquidació quan estiguessin en situació de concurs declarat.
Les demés causes que estableixin les lleis o els estatuts.
La concurrència de la causa de dissolució no produeix automàticament l’efecte d’extingir, es fa necessari obrir el període de liquidació durant el que es posaran fi a les relacions patrimonials i es liquidaran els bens dels associats, període en el qual es manté la personalitat jurídica si bé només a aquests efectes.
En quant al destí dels bens sobrants de la liquidació, disposa la llei que s’han d’adjudicat a les entitats o a les finalitats indicades en els estatus. En cap cas es pot destinar als associats o a altres persones físiques determinades, ni a entitats amb ànim de lucre. Si no es poden complir les previsions estatutàries, els bens s’han d’adjudicar a altres entitats sense ànim de lucre que tinguin finalitats anàlogues, amb preferència de les que estiguin domiciliades en el mateix municipi i sinó, a les que el tinguin en la mateixa comarca.
Des que concorre la causa fins que s’extingeix definitivament, s’obre un període de liquidació en el que es produeix la extinció de les relacions jurídiques de la persona jurídica. Mentre es procedeix a la liquidació, la persona jurídica manté la seva personalitat, si bé limitada en el que es refereix a la capacitat, a la realització de les operacions de liquidació i s’identifica com a “entitat en liquidació”. Les funcions de liquidació s’assumeixen pel màxim òrgan de govern de la persona. Aquestes operacions de liquidació en general comprenen: l’inventari, pagament de deutes i cobrament de creditors, determinació del romanent i destinació del mateix.
Abans d’iniciar les operacions de liquidació s’ha d’elaborar un inventari i un balanç.
Correspon a l’òrgan de liquidació: - - Velar per la integritat del patrimoni de la associació, administrar-lo i portar i custodiar els llibres de la entitat.
Concloure les operacions pendents i efectuar les que siguin necessàries per a la liquidació, incloent la realització dels bens.
Reclamar i cobrar els crèdits existents i pagar els deutes.
Realitzar els comptes anuals, si la liquidació es prolonga més d’1 any, i les comptes finals i presentar-les a l’òrgan deliberadament de la entitat, si existeix, o al que correspongui per a la seva aprovació.
Adjudicar o destinar el patrimoni restant a les persones o finalitats que estableixin els estatuts o la llei.
Sol·licitar la cancel·lació dels seients del registre i conservar els llibres i la documentació de la entitat durant el temps que estableixi la llei.
Només s’ha d’aplicar a les persones jurídiques d’interès públic, perquè les demés tenen el seu règim específic.
Associacions. Concepte i principis. Classes.
En un sentit jurídic, les associacions son aquelles persones jurídiques de dret privat constituïdes per un conjunt de persones físiques per a la consecució, sense ànim de lucre, d’un fi més o menys durador, ja sigui d’interès general o particular.
Desglossant aquest concepte es poden veure els elements de les associacions que son: - Pluralitat de persones (mínim 3) Un fi comú que ha de ser possible, lícit i determinat.
Organismes (existiran uns òrgans que dirigiran les associacions i unes normes que regularan tant les associacions com els òrgans) Personalitat jurídica (s’extingeix per reconeixement del Dret) En el tema de les associacions s’ha de partir de la base de l’article 22CE que reconeix el dret a associació i qualifica d’il·legals aquelles associacions que persegueixin fins o bé utilitzin mitjans tipificats com delictius.
A més, imposa el deure d’inscripció de les associacions per efectes de publicitat, declara que només es podran suspendre o dissoldre per mitjà de resolució judicial.
A més, prohibeix les associacions secretes i paramilitars.
Constitució i estatuts - Acta de la associació La llibertat d’associació s’exercirà jurídicament per mitjà de la realització d’un acta en la que consti el propòsit de varies persones naturals que com a mínim han de ser 3, i que amb capacitat d’obrar decideixin voluntàriament servir a un fi determinat i lícit segons els seus estatuts.
No s’exigeix forma especial per a l’acta o estatuts pel que el seu contingut podrà estar tant com a document privat, com públic.
S’ha de tenir en compte que, si s’aporten immobles o bé alguns els socis son persones jurídiques, aleshores si que serà necessària escriptura pública.
- Estatuts Son obligatoris en una associació i son la norma fonamental d’aquest conjunt de persones, i contenen normes generals pel funcionament intern d’aquesta associació, també per la seva actuació exterior. Han de ser aprovats pels socis fundadors en la reunió fundacional o en el document fundacional d’aquesta associació, i des que es celebra la reunió o s’atorga el document ja comencen a regir.
- Inscripció de les associacions La associació s’ha d’inscriure per a que tingui efectes cap a tercers. Aquesta inscripció determina que sigui el patrimoni de la associació el que hagi de respondre de les obligacions que la associació contragui amb terceres persones, però s’ha de tenir en compte que no hi ha termini especial pel registre, i de mentre, la associació existeix com a tal ja que la inscripció no condiciona la existència de la associació.
Anteriorment, la administració exercia un control sobre els fins de les associacions i podia derogar el reconeixement d’aquesta associació, mentre que, actualment, després de la Constitució del 78, la administració solament pot controlar els aspectes formals dels estatuts, pel qual queda reduir a una qüestió formal.
Un cop visats els estatuts, s’ha de fer la inscripció (a Catalunya al Registre Civil) i a partir d’aquí, la associació serà oposable front a tercers.
Òrgans i funcionament. Drets i deures dels associats.
El funcionament de les associacions es determinarà pels seus propis estatuts i pels acords vàlidament acceptats per la assemblea general i pels òrgans directius dins de la esfera de les seves respectives competències.
En allò NO previst per aquestes dues vies, s’estarà a allò establers a la llei. Malgrat el principi de llibertat que es dedueix d’això que acabem d’esmentar, es pot considerar com normes imperatives (han de seguir-se) les següents: 1. L’òrgan suprem de la associació serà la assemblea general integrada pels socis i que supervisarà als demés òrgans. La assemblea general adaptarà els seus acords per principi de majoria i haurà de ser convocada, al menys, en sessió ordinària un cop a l’any per a la aprovació de comptes i pressupostos, i en sessió extraordinària, quan ho estableixin els estatuts i quan ho demanin els socis amb un cert quòrum que estarà previst en el estatus i que sempre ha de ser major del 50%.
2. Norma que determini que la associació estarà regida per una junta directiva: La junta és el poder executiu de l’ens i el seu president, i els quals els estatuts determinin tindran la representació legal de la associació i actuaran en el seu nom.
A més d’aquestes dues normes imperatives, per un correcte funcionament de la associació, aquesta haurà de comptar amb un patrimoni.
Al ser la associació una persona jurídica, respondrà de les seves responsabilitats d’aquesta i no dels seus components. Inclús no existeix cap norma que imposi responsabilitat subsidiària dels associats.
També s’han de tenir en compte els anomenats acords socials. Els acords social son la expressió de voluntat decisòria d’un òrgan col·legiat de la associació (assemblea, junta, directiva). Per prendre l’acord, l’òrgan ha d’estar vàlidament constituït, és a dir, adequar-se en aquest aspecte al que estableixin els estatuts o a la llei sobre associacions i si no es compleixin aquests requisits, l’acord pot ser impugnat.
- Drets i deures dels associats Els associats o socis son la base o fonament físic col·lectiu de la associació. La adquisició i pèrdua de la qualitat d’associat s’ha de regular en els estatuts de la associació i en la seva determinació s’han de respectar els principis de llibertat i voluntarietat.
La capacitat per ser associat és la mateixa que s’exigeix per constituir la associació.
Quan es tracta d’una associació juvenil, la condició de soci de ple dret es pot adquirir a partir dels 14 anys, tot i que també s’admet que puguin pertànyer els menors d’aquesta edat si així ho preveuen els estats, amb veu, però sense vot. En aquestes associacions juvenils, la condició d’associat es perd al complir els 30 anys, excepte que en el moment en que es compleixin s’ocupi un càrrec de govern o de representació, en el cas del qual es continuarà fins que aquest finalitzi.
L’estatut jurídic dels associats és una situació complexa que es composa pel conjunt de drets i deures que se’ls atribueixen. Han de ser determinats pels estatuts i existeix un marge ampli, sempre amb respecte al dret a associar-se, a la previsió voluntària, però apareixen relacionats legalment. La condició d’associat és personal però no necessàriament personalíssima, doncs és possible, en la actualitat, la transmissió de la qualitat d’associat sempre que els estatuts o la llei per la que es regeixi la associació ho permeti.
Els drets més importants dels associats son: - - Assistir i participar en les assemblees generals.
Concorre a la formació de la voluntat associativa per mitjà de l’exercici del dret a vot.
Ser informats de la activitat de la associació, dels demés membres, de l’estat dels comptes i dels assumptes a tractar en les reunions de la assemblea.
Ser escoltats prèviament a la adopció de mesures disciplinaries contra aquest, l’acord del qual haurà de motivar-se, i el dret a ser informats de les causes que hagin donat lloc a aquesta mesura.
Impugnar els acords dels òrgans.
Posseir un exemplar dels estatuts vigents i del reglament de règim intern.
Ser elector i elegible per formar part dels òrgans de la associació i transmetre la condició d’associat si els estatuts ho preveuen.
Els deures dels associats son els compromisos personals i econòmics respecte de la associació que assumeixen i tenen els associats, entre els que s’anuncien el compromís amb les finalitats de la associació i la participació activa en la consecució d’aquestes, la contribució amb les despeses de manteniment de la associació per mitjà del pagament de quotes, derrames i demés aportacions econòmiques previstes en els estatuts, el compliment de les obligacions que resultin dels estatuts, el acatament i compliment dels acords vàlidament adoptats pels òrgans de govern de la associació.
Modificacions estructurals i dissolució Les modificacions estructurals i la dissolució han de ser aprovades per la meitat dels vots dels socis i complir amb el que estableixi la llei: - - - La fusió es pot produir per la constitució d’una nova associació que extingeixi a les que fusiona o per la absorció d’una o varies associacions per una altra que subsisteix (article 324.3 CC Catalunya).
La escissió te lloc per la divisió del patrimoni de la associació en dos o més parts (article 324.3 CC Catalunya).
La transformació suposa la modificació de la associació en una altra persona jurídica que només pot ser NO lucrativa (article 324.3 CC Catalunya).
La suspensió implica que temporalment es produeix la paralització d’alguna o de totes les activitats de la associació. Però de forma transitòria, pel que no significa la pèrdua de la personalitat jurídica, sinó que simplement es paralitza temporalment el funcionament de la associació. La causa de suspensió seria el no adequar-se la associació, en el seu funcionament, al que disposi la legislació al respecte.
La dissolució és la extinció de la associació i es produeix per les causes establertes en l’article 324-4 CC Catalunya. El cessament de la seva personalitat jurídica i existència en el tràfic jurídic. En aquest cas, cal liquidar la associació: articles 314-4 a 314-8 CC Catalunya. La mesura no és temporal sinó definitiva, és a dir, la associació acaba definitivament i les causes de extinció son: - Resolució judicial - Acord de la assemblea - Expiració del termini que es va preveure - Realització completa del fi que es va preveure - Impossibilitat d’aconseguir el fi previst - Menys de 3 socis per mort o baixa - Qualsevol altra causa que prevegin els estatus per dissoldre vàlidament la associació.
- Dissolució per concurs de creditors.
Règim econòmic de les associacions En els estatuts ha de constar el règim econòmic de la associació. S’inclou la administració, la comptabilitat i la documentació i les regles relatives al patrimoni inicial de la associació i als recursos econòmics amb els que compta pel desenvolupament de les seves activitats i el compliment dels seus fins.
La personalitat jurídica de la associació comporta que aquesta sigui titular del seu patrimoni. Tota associació ha de comptar amb un patrimoni. Aquest és necessari pel correcte desenvolupament i compliment dels fins que es proposa, el que avui dia reconeix la legislació al exigir la seva presència.
El patrimoni de la associació està format pel conjunt de titularitat actives i passives que pertanyen a la mateixa mentre es te personalitat jurídica.
El patrimoni inicial s’integra amb les aportacions que efectuen els associats que funden la associació, no es requereixen uns mínims. Aquest patrimoni s’anirà incrementant al llarg de la vida de la associació, ja amb noves aportacions, ja amb bens i drets que adquireixi la persona jurídica. Durant la permanència de la associació, els associats estan obligats a contribuir a les despeses de manteniment de la mateixa, i al pagament de les quotes, derrames i demés contribucions econòmiques que hagin previst els estatuts.
La associació és responsable, amb els seus bens presents i futurs, de les obligacions que hagin contret vàlidament els seus òrgans d’actuació.
Les fundacions. Concepte i principis. Classes.
Les fundacions es regeixen per la llei 1/82. En quant a la legislació catalana es pot definir la fundació com una persona jurídica que l’ordenament reconeix quan un o varis subjectes de dret, fundador o fundadors, disposen pel futur destí d’uns bens al servei permanent d’una entitat d’interès general. A diferència de la associació, aquesta fundació no te socis i els més característic és la seva causa, és a dir, el plantejament d’un fi altruista i d’uns mitjans per aconseguir-lo.
Classes de fundacions - Segons la persona que constitueix la fundació: - Creades per persones jurídic-públiques: es sometent al règim general de les fundacions, excepte que la llei que les creï estableixi el contrari - Creades per persones jurídic-privades: constituïdes per particulars.
- Segons el sector d’on son: - - Sector públic estatal: Es constitueixen amb una aportació majoritària, directa o indirecta, de la Administració General de l’Estat, dels organismes públics o demés entitats del sector públic estatal; i el seu patrimoni està format en més d’un 50% per bens o drets aportats o cedits per aquestes entitats. A més, tenen un règim especial.
- Demés.
Segons l’àmbit d’actuació: - Estatal: desenvolupen la seva activitat en tot el territori de l’Estat o principalment en el territori de més d’una CCAA.
- Autonòmic: Desenvolupen les seves funcions principalment en una CCAA.
Subjectes La fundació, donat el seu contingut patrimonial, es presenta com l’exercici del poder de disposició que ostenta tota la persona sobre els seus bens i drets dels que és titular.
En concret, la seva constitució es duu a terme a través d’un acte jurídic per mitjà del qual el fundador expressa la seva voluntat de destinació dels bens.
Poden constituir fundacions privades les persones físiques i les persones jurídiques, ja siguin aquestes públiques o privades.
Es preveuen regles específiques de capacitat per constituir-la, distingint entre les persones físiques i les jurídiques i l’acte a través del qual es constitueix: - - Persones físiques: si constitueixen la fundació mitjançant acto inter vivos, és necessari ostentar la plena capacitat d’obrar. Si es constitueix mortis causa, es requereix capacitat per testar, és a dir, ser major de 14 anys i tenir capacitat natural en el moment d’atorgament del testament, amb tot, la constitució en testament hològraf exigeix la majoria d’edat. En ambdós casos és necessari que el fundador gaudeixi del poder de disposició per mitjà d’actes gratuïts, dels bens i drets que formen la dotació de la fundació, és a dir, que no ha de tenir prohibida o limitada la disposició d’aquests a títol gratuït.
Persones jurídiques: poden constituir fundacions sempre que les normes per les que regeixen no ho prohibeixin i l’òrgan de govern o el que sigui competent hagi acordat la constitució conforme a la normativa que sigui d’aplicació. A l’acord ha de constar la finalitat d’interès general perseguida.
També existeixen els beneficiaris, que son les persones que reben o son destinatàries de les activitats que desenvolupa la fundació, el col·lectiu genèric de persones externes a aquesta i als familiars i propers dels que la van constituir.
Constitució. Dotació. Estatuts.
- Elements de la fundació: 1. Dotació: La fundació, pel compliment dels seus fins, necessita la assignació d’un patrimoni inicial anomenat dotació, sense perjudici de que amb posterioritat pugui obtenir altres ingressos. Pot realitzar-se inter vivos i en testament, en ambdós casos és un acte unilateral gratuït, però no és estrictament una donació. A més, és un acte que es converteix en irrevocable, a partir del moment en que es realitza al complet el negoci fundacional inter vivos o a partir de la mort del testador si es fa un testament. A pesar de no ser una donació es tracta d’una atribució de bens sense correspondència, pel que son aplicables algunes normes de donació, sobretot en l’aspecte de revocació de donacions.
2. El fi de caràcter general: Previst en l’article 34 de la Constitució i presenta dos aspectes: un positiu i un altre negatiu. En el negatiu, serà interès general aquell que no és individual o d’un grup individualitzat de persones. En el positiu, serà d’interès general el que suposi un valor desitjable per la majoria de persones.
Per aquesta raó, queda exclosa la possibilitat de que els beneficiaris siguin persones concretes. Per tant, els beneficiaris han de ser col·lectius de persones indeterminades, més reduïts o menys reduïts. Una cosa a tenir en compte és que què l’interès sigui general no vol dir que hagi d’afectar a tots, sinó a un nombre indeterminat de subjectes, tot i que siguin reduïts, perquè el que importa és la generalitat de l’interès en potència, tot i que a la pràctica siguin pocs els interessats o afectats. Per un altra banda, que l’interès sigui general tampoc vol dir que sigui benèfic, entesa la beneficència com els socors del necessitat econòmicament.
3. La organització: Per la consecució del fi de la fundació es necessiten uns òrgans que administrin, representin i dirigeixin la fundació, així com regles que regeixin la seva activitat. El principal é el patronat format pels patrons. Correspon al fundador la facultat de determinar la organització de la fundació a través de la institució anomenada del protectorat, que crea per aquesta tasca en cara a fundacions i que està personalitzada en la Generalitat, segons l’article 15 de la llei de fundacions.
4. La personalitat jurídica: Comença des del moment en que hagin quedat vàlidament constituïdes, és a dir, des que comença a produir efectes la manifestació de voluntat del fundador o fundadors.
- Constitució de la fundació L’acta de constitució és el negoci fundacional pel qual els fundadors manifesten la seva voluntat de destinar determinat bens als fins d’interès general que tenen per convenients (articles 331-1.2 CC Catalunya). Pot ser un acte entre vius o mortis causa (article 331-2 CC Catalunya).
En la carta fundacional ha de constar: a) Les circumstàncies de les persones fundadores b) La voluntat de constituir la fundació c) Els estatuts amb el contingut de l’article 331-9 CC Catalunya.
d) La descripció de la dotació inicial.
e) La designació de les persones que formen el patronat (article 331-4 CC Catalunya) Pel reconeixement de la seva personalitat jurídica, en les fundacions cal inscriure-ho en el Registre de Fundacions (nacional o autonòmic), que a més tinguin efectes de publicitat (article 331-1.4 CC Catalunya) Òrgans i funcionament. Règim econòmic - Òrgans de la fundació El patronat és l’òrgan de govern i de representació de la fundació. Es composa d’un mínim de tres persones, una de les quals és el President. Ha de vetllar per a que es compleixi la finalitat de la fundació (article 332-1 a 332-12 CC Catalunya).
En les fundacions “petites” amb autorització del protectorat, els patrons poden exercir funcions de direcció i gestió. En les més importants pot haver una o més persones que no siguin patrones que compleixin amb aquestes funcions.
El protectorat és l’òrgan que vetlla pel correcte exercici del dret de fundació i legalitat de la Constitució i funcionament. L’exerceix el Departament de Justícia de la Generalitat (articles 336-1 a 336-4 CC Catalunya).
Modificacions estructurals i dissolució Si el fundador no ho ha prohibit i és convenient pel compliment de la finalitat fundacional, es pot produir: - La fusió per absorció i per integració en una nova fundació (article 335-2 CC Catalunya) La escissió per segregació (article 335-3 CC Catalunya).
La extinció de la fundació, per les causes establertes en l’article 223-4 CC Catalunya, determina un procés liquidador que ha de portar a terme el patronat i en el que intervenen les persones que designi el protectorat.
Funcionament de la fundació El control administratiu de les fundacions l’exerceix la Generalitat per mitjà d’aprovacions, qualificant els documents a inscriure. Tot i així, es demana autorització prèvia per evitar desviament del patrimoni en els següents casos: a) Agregació, fusió o extinció de la fundació.
b) Gravar (de gravamen) els bens de la dotació.
c) Invertir en empreses mercantils.
Cada any al tancar l’exercici, s’ha de fer inventari, memori, liquidació del pressupost anterior i formulació pel pressupost de l’exercici següent, i això es deu presentar abans dels 6 mesos de tancament de l’exercici. La Generalitat pot presentar inspeccions d’aquests documents i llibres. A més, advertirà també al patronat de les conseqüències i possibilitat si gestiona mal la fundació i pot suspendre les seves funcions suplint les seves facultats si no s’utilitzen correctament.
En cas d’extinció de la fundació, els bens sobrants només poden anar a altres fundacions o a altres entitats de lucre i de fins anàlegs. Si els estatuts no preveuen el destí concret dels bens, decidirà la Generalitat.
TEMA 14: EXTINCIÓ DE LA PERSONALITAT I EL PROCÉS SUCCESSORI 1. Extinció de la personalitat (CC art 32.) La personalidad civil se extingue por la muerte de las personas.
La mort posa fi a la capacitat jurídica. Considerarem que una persona ha mort quan es pugui confirmar el cessament irreversible de les funcions cardiorespiratòries o el cessament irreversible de les funcions encefàliques. [RD 2070/1999] Per tant, només el fet físic de la mort de la persona física, provoca la extinció de la personalitat, a diferència del que pasava amb el dret històric on s’admitia que la mort civil era diferent de la mort física. Es donava en dos supòsits: - Sanció penal quan es commutava una pena de mort perpetua.
Ingrés en determinades ordres religioses.
Actualment, només s’extingeix la personalitat, la mort a la qual s’assimila també l’anomenada declaració de mort. Els avenços de la medicina han fet que actualment s’hagi de precisar sobre quan es considera morta a una persona per saber quan se li poden extreure els òrgans.
Mort és quan es comprova la mort cerebral. Una vegada certificada la mort, desapareix la persona jurídica, és a dir, desapareixen els drets i obligacions i sobretot, s’obre la successió hereditària dels seus bens.
La mort s’inscriu en el Registre Civil per mitjà de la declaració de qui tingui la declaració de la mateixa corroborada pel necessari certificat mèdic de senyals inequívoques de mort.
L’enterrament haurà de realitzar-se al menys 24 hores després de la mort i si hi ha indicis de mort violenta es suspendrà la llicencia de l’enterrament fins que el jutge determini la possibilitat del mateix.
La mort. Constància i prova de mort.
Amb la mort d’una persona es produeixen moltes transformacions en el mon que el rodeja. D’una part, la persona perd les seves titularitats que seran objecte de transmissió mortis causa quan no tinguin objecte de drets personalíssims, o hagin sigut constituïdes voluntàriament d’aquest mode, que en aquest cas s’extingeixen amb la mort. També s’extingeixen algunes de les seves possessions jurídiques, que tenen com pressupost necessari la existència de la persona, com el matrimoni o la potestat sobre els fills.D’altra banda, determina la eficiència d’algunes disposicions, com les donacions per causa de mort o les disposicions testamentaries.
Amb tot, alguns bens o drets de la personalitat subsisteixen a la mort de la persona, així occore amb el dret a l’honor i a la reputació del difunt, amb el dret de rectificació i amb algunes facultats del dret moral de l’autor. L’ordenament, en tots aquests casos, legitima a la persona designada en el testament amb aquest fi o als qui resultin hereus per exercitar el que s’anomena la tutela post mortem de la personalitat pretèrita, això és, per actuar judicialment en defensa d’aquests drets quan el seu titular ha mort.
La prova de la mort La inscripció en el Registre Civil és la prova oficial de la mort d’una persona, i fa fe de la data, hora i lloc en que ha tingut lloc. La inscripció es practica en virtut de declaració de qui tingui coneixement cert de la mort.
Estan obligats a promoure la inscripció per la declaració corresponent els parents del difunt fins el quart grau de consanguinitat o el segon d’afinitat i els habitats de la seva mateixa casa o, en el seu defecte, els veïns. Si la mort te lloc fora de casa, estan obligats, també, el superior de l’establiment o cap de família de la casa en que estigués esdevenint o la autoritat governativa.
La declaració ha de formular-se en el qüestionari oficial imprès, amb caràcter immediat a la mort i ha d’anar acompanyada de certificació mèdica de defunció en la que, a part del nom, cognoms, caràcter i nombre de col·legiació del que subscriu, constarà que existeixen senyals inequívoques de mort, la seva causa, data, hora i lloc de la mort i mencions d’identitat del difunt, indicant si és conegut per ciència pròpia o acreditada, i en aquest supòsit, documents oficials examinats o mencionats d’identitat de la persona que afirmi les dades, la qual també firmarà el part.
Commoriència i mort consecutiva derivada d’un mateix succés. Modificació de l’article 211-2 del Codi Civil de Catalunya per la Llei 6/2015, del 13 de maig, d’harmonització del Codi Civil de Catalunya L’article 33 del Código Civil espanyol diu que: “Si se duda, entre dos o más personas llamadas a sucederse, quien de ellas ha muerto primero, el que sostenga la muerte anterior de una o de otra, debe probarla; a falta de prueba, se presumen muertas al mismo tiempo y no tiene lugar la transmisión de derechos de uno a otro”.
La primera situació (mort abans que) és la premoriència, i la segona situació (morts al mateix temps) és la commoriència.
Aquest supòsit que recull l’article 33 del Codi Civil és el que es refereix a dues persones cridades a succeir-se, ja sigui recíprocament, ja sigui una successora de l’altra. I en aquests casos, es dubta de qui mor primer, és a dir, qui premor, i això pot arribar a funcionar, tot i que no hagin mort al mateix lloc, sinó que en moments indeterminats en llocs diferents, tot i que allò normal és que aquest precepte s’apliqui en situacions d’accidents.
Aquest precepte necessita requisits per ser aplicat: - - Persones cridades a succeir-se entre si, com que és un requisit essencial en la successió que l’hereu sobrevisqui al causant, d’aquí la transcendència de determinar la premoriència si és que es vol heretar de la persona que diem que va sobreviure a la altra, o bé de donar entrada a la commoriència com el qual no hi hauria possibilitat d’heretar en aquesta línia.
Existència d’un estat de dubte sobre qui ha premort, per això, qui sigui l’interessat en que no es transmetin els drets entre si, haurà de provar la situació de commoriència, mentre que aquell que al·legui la mort anterior d’un o d’altre, per poder heretar haurà de provar aquesta alhora.
Exemple: Carles i la seva filla Jana moren en un accident de circulació, Es dubta sobre qui dels dos ha mort primer. Jana és filla de Carles i de la seva esposa, Judith, de qui es va divorciar. Al morir, Carlos estava casat amb Maria.
Article 211-2 CC Catalunya: “La crida a una successió o transmissió de drets a favor d’una persona que depèn de que hagi sobreviscut a una altra, només tenen lloc si aquesta ha viscut al menys 72 hores més que la persona a qui havia de sobreviure”.
No resol la qüestió de la determinació del moment de la mort, sinó que estableix un de temps mínim que ha de transcórrer entre la mort d’ambdues persones per a que es puguin transmetre qualsevol tipus de dret.
No es tracta d’una presumpció de commoriència (article 33 CC espanyol). És essencialment una norma de capacitat successòria.
Tipus de vocació successòria - La successió testada o voluntària La successió hereditària s’anomena testada, testamentaria o voluntària quan es regeix per les regles establertes pel causant en el testament. L’article 667 del Código ofereix una noció del testament: “acte pel qual una persona disposa per després de la seva mort, de tots els seus bens o de part d’ells”, malgrat que el contingut del testament no tingui perquè ser exclusivament patrimonial (tot i que en la teoria i en la pràctica, la major part del mateix es destini a fer atribucions patrimonials als successors: hereus o legataris).
La importància del testament radica en que és el vehicle que serveix al causant per exposar la seva “última voluntat” i per això l’ordenament atribueix unes característiques: - La voluntat testamentaria és essencialment revocable i el testador podrà modificar-la en qualsevol moment i de forma lliure (art. 737 CC). La essencial - - revocabilitat del testament fa que, en cas d’existència de diversos testament atorgants per una mateixa persona, només l’últim d’aquests serà el considerat com a vàlid. Per tant, no és d’estranyar que existeixi un registre d’actes d’última voluntat, dependent del Ministeri de Justícia.
El testament és un acte de caràcter personalíssim, no pot realitzar-se a través d’un mandatari o un representant. D’aquí, que com ja hem vist, consideri oportú la llei rebaixar la edat hàbil per testar als catorze anys.
Si la successió testada es fonamenta en la voluntat del causant, és natural que la llei procuri que aquesta quedi clarificada de la millor manera possible, per que una vegada mort el causant, no es generin dubtes i discussions sobre el voler del testador. Ha de ser interpretada la configuració del testament com un negoci jurídic formal o solemne, no es tracta tant de dificultar l’atorgament de testaments, com de garantir la coherència entre la voluntat testamentaria i el vehicle portador de la mateixa.
Formes testamentaries: L’atorgament del testament només pot portar-se a terme per mitjà d’alguna e les formes testamentaries previstes legalment.
Conforme al Código Civil, existeixen els testaments comuns i els especials: - Testaments comuns: - Hològrafs: Redactats de puny i lletra i firmats pel testador que ha de ser major d’edat.
- Oberts: Expressant-se el testador a la seva voluntat front el notari i, en el seu cas, dos testimonis que arribin a conèixer la voluntat testamentaria.
- Tancats: El testador entrega al notari i a dos testimonis davant de notari i, en el seu cas, testimonis que arribin a conèixer la voluntat testamentaria.
La nova llei 30/1991 de 20 de desembre actua sobre la modificació del Código Civil en matèria de testaments. Suprimeix amb caràcter general el requisit de la existència de testimonis, mantenint-los únicament quan el testador no sap o no pot llegir o escriure, o no pot firmar, o quan el testador o el notari així ho sol·licitin.
La forma més comú és la segona de les relatades amb anterioritat, llevat que es desitgi mantenir en el més absolut secret les disposicions patrimonials per causa de mort.
- Testaments especials: - Atorgats en temps de guerra (testament militar) - Durant un viatge marítim - En un país estranger Contingut patrimonial del testament: hereu i legatari El contingut patrimonial típic del testament, consisteix fonamentalment en designar els successors del causant, per quan es produeixi la mort d’aquest. En cas de que la atribució patrimonial es realitzi sobre la seva totalitat o sobre una part alíquota de la herència per a que li succeeixi de forma general a títol universal, es produeix la denominada institució de l’hereu.
Pel contrari, quan l’atribució es realitza de forma concreta sobre un determinat bé o dret de la massa hereditària, atribuint al successor aquesta condició a títol particular, es parla de legatari.
- La successió forçosa: els legitimaris Existint diversos parents – denominats legitimaris – el testador no pot disposar lliurement de tota la herència, sino que ha de reconèixer els drets que el Código Civil atribueix a tals legitimaris, anomenant-los hereus forçosos. S’ha de dir que aquests no estan obligats a heretar de forma forçosa. Els legitimaris son: a) Els fills i descendents respecte dels seus pares i ascendents.
b) A falta dels anteriors, els pares i ascendents respecte dels seus fills i descendents.
c) El vidu o vídua en la forma que estableix el Código Civil Els fills i descendents, en cas d’existir, exclouen del dret a la legítima als pares i ascendents. Pel contrari, el cònjuge vidu concorre a la legítima amb qualsevol de tals grups de parents en línia recta.
La legítima dels fills i descendents La quota legitimaria dels fills i descendents equival a les dos terceres parts de la herència de qualsevol dels seus progenitors, podent aquests destinar un de tals tercis a millorar a qualsevol dels seus fills o descendents. La existència de la millora (que ha de ser del màxim del terç de la herència, però no te per què esgotar-la) fa que en la pràctica es parli de: - Legitima llarga: els dos terços referits per no haver utilitzat cap dels progenitors la facultat de millorar Legitima curta: el que resta dels dos tercis (que haurà de ser com a mínim un terç) després de tenir en compte la millora o millores realitzades pel causant.
Quan algun dels fills o descendents hagi sigut judicialment incapacitat, el testador podrà establir una substitució fideïcomissària sobre el terç de legitima estricta, sent fiduciaris els fills o descendents judicialment incapacitats i fideïcomissaris els hereus forçosos.
Legítima dels pares i ascendents La porció legítima varia segons: - Si son els únics legitimaris amb dret a heretar. En aquest cas, la seva legítima equival a la meitat de la seva herència.
Concorrin amb el cònjuge vidu. Aleshores, es redueix la legítima de pares i ascendents a un terç de la herència.
Legítima del cònjuge vidu La legítima del cònjuge vidu es caracteritza per constituir una atribució patrimonial en usdefruit. D’altra part, constitueix un pressupost necessari de tals drets, que els cònjuges no es trobessin separats en el moment d’obrir-se la successió, llevat que, estant-ho prèviament, s’haguessin reconciliat. El cònjuge vidu pot ser l’únic legitimari o concorre amb qualsevol dels demés grups de legitimaris: - En el primer cas, tindrà dret al usdefruit dels terços de la herència, és a dir, la mateixa quota correspondrà als fills i descendents, però només en usdefruit.
Si concorre amb fills o descendents, tindrà exclusivament dret al usdefruit d’un terç, que el Código Civil identifica amb el terç destinat a millora.
En cas de que el cònjuge vidu concorri a la herència amb pares o ascendents, la seva quota legal usufructuaria afectarà a la meitat de la herència.
La successió intestada En cas de que no hagi testament, s’obre la successió intestada, també denominada pel Còdigo successió legítima.
La falta d’hereus voluntaris o testamentaris obliga al legislador a establir quins seran els hereus del causant en tal cas, designant a certs familiars, per entrendre que allò s’aproxima al que haguessin desitjat la major part de les persones.
En contra del que a primera vista pogués parèixer, la successió intestada és summament freqüent, doncs la imprevisió unida a certs atavismes fa que moltes persones morin sense atorgar testament.
Convé, per tant, assenyalar breument les regles legals relatives a la successió intestada, respecte de la qual estableix el Código quatre ordres de successors de forma excloent: 1. La línia descendent: l’article 930 del Código Civil espanyol és determinant al establir que “la successió correspon en primer lloc a la línia recta descendent”, és a dir, als fills i, en el seu cas, demés descendents, els quals heretaran amb exclusió entre els descendents en línia recta, però no sempre de la mateixa forma: a. Si només hi ha fills, la herència es dividirà entre ells per parts iguals, en quant la coincidència de grau de parentesc amb el causant (primer grau en línia recta) els fa d’igual condició. Hereten, per tant, per caps.
b. Pel contrari, si existeixen fills i altres descendents en línia recta de fills que haguessin mort, la qüestió és complica una mica, en quant per mantenir la igualtat entre les diverses “rames familiars” del causant s’ha d’entendre que els nets ja orfes hereten quant li correspondria al seu pare, fill del causant. Per això diu el Código que hereten per drets de representació i no per dret propi.
c. En cas de que tots els descendents siguin nets o besnéts, heretaran igualment per estirps i per dret de representació. Per tant, la quota hereditària concreta de cada net o besnét dependrà del nombre de persones que integren cada una de les estirps o rames filials del causant.
2. La línia ascendent: l’article 935 del Código Civil espanyol disposa que “a falta de fills i descendents del difunt li heretaran els seus ascendents”. Si els pares han sobreviscut al causant, heretaran ambdós per meitat i, sobrevivent només el pare o només la mare, el supérstite tindrà dret a tota la herència, el qual no requereix major explicació. Respecte als ascendents de segon i successius graus en línia recta, els criteris fonamentals de distribució d’herència son: a. Que el grau més pròxim exclou al més remot. Per tant, havent avis, tot i que sigui només un dels quatre, els besavis no tindran dret a la herència.
b. Que, existint ascendents del mateix grau, la herència s’haurà de dividir per línies (maternes i paternes) i dins de cada una d’elles per caps.
3. El cònjuge vidu: Si no existeixen descendents ni ascendents, la íntegra herència correspondrà al cònjuge vidu, sempre que no estigués separat de fet o de dret.
a. Modificats els articles 956, 957 i 958 del Código Civil relatius a la successió a favor de l’Estat. Els expedients relatius a la declaració d’hereus quan no hi hagi testament a favor dels parents colaterals i a la protocol·lització de testaments manuscrits tancats i altres atorgats verbalment surten de la jurisdicció voluntària per configurar-se com expedients notarials.
b. Modificat l’apartat 6 de l’article 20 de la llei 33/2033, de 3 de novembre, de Patrimoni de les Administracions Públiques relatiu la successió legítima de la Administració General de l’Estat i de les CCAA; es refereix a la condició d’hereu abintestat del cònjuge el qual, tot i que existeixin descendents o ascendents en la successió intestada, tindrà dret a la seva legítima en els terminis anteriors. Això és, la legítima del cònjuge vidu és operativa, tant el cas de successió testada, com en la intestada.
4. Els parents colaterals: En el supòsit de que el causant intestat no tingués descendents, ni ascendents, ni cònjuge, superstites o sobrevivents, heretaran els parents en línia colateral, és a dir, els germans, nebots i, en últim cas, els cosins-germans els quals, a l’igual que els possibles tites-avis o nebots-nets, son parents en quart grau.
5. L’Estat: a falta de parents i familiars ressenyats en quant precedeix, heretarà l’Estat (o algunes CCAA com Navarra i Catalunya), el qual destinarà els bens de conformitat amb allò disposat en l’article 956 del Código Civil espanyol.
Objecte de la successió: la herència. El causant de la successió La herència és el patrimoni d’una persona en el moment de la seva mort, compost pels drets i obligacions del causant que no se extingeixen per la seva mort. És una universalitat, pluralitat de bens diferents i dotats d’unitat jurídica.
L’ordenament jurídic en ocasions interpreta la herència com un patrimoni separat, per això es permet que l’hereu accepti a benefici d’inventari.
Els creditors del causant poden sol·licitar el benefici de la separació de patrimonis per poder cobrar del patrimoni del causant perquè potser que l’hereu no tingui suficient actiu.
- Composició de la herència: actiu i passiu L’actiu està compost per tots els drets transmissibles, excepte els personalíssims o familiars. Es transmeten els drets patrimonials.
El passiu son les obligacions del causant que no s’extingeixen per la seva mort.
- Subjectes i objectes de la successió El causant de la successió és la persona física morta, el patrimoni de la qual és objecte d’ordenació a conseqüència de la extinció de la personalitat.
EL successor és la persona física o jurídica que passa a ocupar la posició del causant. El que pot ser títol d’hereu (succeeix tot el seu dret al causant) o legatari (adquireix relacions o bens concrets).
L’objecte és una universalitat, la herència que constitueix el patrimoni que està en trànsit entre el causant i el successor, comprèn totes les relacions jurídiques transmissibles que activa o passivament correspondrien al causant, però no les personalíssimes.
Actius: a) Bens i drets susceptible de valoració econòmica b) Ius delationis: dret que està dins del patrimoni de les persones. La possibilitat d’acceptar o no les persones la tenen tant les persones que estan dins de la herència com els successors d’aquests en cas de mort.
c) Situacions de fet (possessió).
Passius: a) Deutes del causant, obligacions generades per la successió (després de mort). Càrregues hereditàries: legitimes, llegats, fideïcomisos.
Classes de successió a) Voluntaria: es la que es regeix per la autonomia privada. Prima respecte la legal. Es pot ordenar per: o Pacte successori o successió contractual: acord entre dos o més persones que conviuen la successió (article 431-1 CC de Catalunya) o Testament: negoci jurídic unilateral (article 421-1 CC de Catalunya).
b) Legal, ab intestato o successió intestada: només te lloc a falta d’hereu instituït i és incompatible amb l’heretament i amb la successió testamentaria.
El successor. Títols successoris: l’hereu i el legatari - Els títols successoris i la seva atribució. Classes: El títol universal és el que posseeix l’hereu. Disposa de la totalitat de la herència.
El títol particular és el que posseeix el legatari. Disposa de bens determinats.
A Catalunya no es pot repartir l’herència en llegats, i això pel principi de necessitat d’institució d’hereu. De manera que procedeix la correcta interpretació del testament per saber amb exactitud qui es pretén hereu i qui legatari, és a dir, qui ha d’interpretar correctament el testament a fi d’esbrinar la vertadera voluntat del causant.
- El títol d’hereu. El títol de legatari. La seva eficàcia i atribució.
L’hereu és el successor a títol universal, és a dir, ocupa el lloc del causant en totes les relacions jurídiques que hagi deixar vacants, excepte en les que s’extingeixen per la seva mort o excepte en les que la llei sustrau de la herència i les assigna un destinatari determinat. Succeeix en tot el dret del seu causant i tant en les relacions actives com en les passives. L’hereu, a l’ocupar la posició del causant, esdevé propietari dels bens amb el mateix títol d’adquisició que el causant, és a dir, si el causant era propietari d’una cosa en virtut d’una donació, l’hereu també es considerarà donatari en aquesta cosa.
També queda vinculat als actes propis del causant. Els hereu queden vinculats pels contractes celebrats pel seu causant.
El legatari és el beneficiat per la voluntat del causant amb una atribució particular mortis causa.
La obertura de la successió. Fases d’adquisició de la herència Es distingeixen diferents fases: a) L’apertura de la successió: que es produeix en la data de la mort del causant o declaració de mort. A l’apaertura de la successió es produeix l’anomenada “vocació” a tots els successors del causant. La vocació és simultània.
b) La “delació” de la herència: que és l’efectiu oferiment al primer o primers successors cridats per a que puguin acceptar la herència. La delació pot ser simultània o successiva en un termini de 30 anys o interpellatio in iure, en un termini de 2 mesos. Si resulta que el cridat repudia la herència, la delació es donarà en un moment posterior a que el primer successor repudi la herència després al segon cridat. El que tingui interès directe en la acceptació de la herència, demanarà al jutge que posi termini immediat per acceptar o repudiar la herència. Si en aquest termini no fa res, s’entén que la ha repudiat.
c) La opció o decisió de l’hereu: si és favorable és tradueix en “la acceptació” de la herència. Capacitat d’obrar. Menors. Classes: expressa, tàcita, a benefici d’inventari, 6 mesos des de la delació. Menors incapacitats, administració. Fa perdre les opcions dels substituts per adquirir la herència.
Implica que l’hereu ha de tenir plena capacitat per obrar. Els menors a partir dels 14 anys poden testar, però es considerarà que la han acceptat en exercici d’inventari. En cas de que siguin menors de 14 anys també ho accepten en exercici d’inventari, però amb la condició de que no tingui càrregues.
a) La acceptació tàcita: de la herència es dona quan l’hereu es comporta de manera que no deixa dubtes a que està actuant com si ja fos titular dels bens.
b) La acceptació pura: accepta sense cap condició i en benefici d’inventari la accepta, però sabent que conté la herència. Així es fa càrrec de la herència fins que la suma que tingui d’herència (quantitat d’herència) c) La repudiació és un negoci jurídic unilateral de forma expressa.
La delació passa al segon cridat. L’efecte és que la delació passaria al següent de la llista. Si és l’únic hereu, es declararia nul perquè no hi ha hereu. Desapareixeria la successió testamentaria. La repudiació no pot ser tàcita. Es considera una pèrdua de dret.
Testaments, codicil·lis i memòries testamentaries: concepte El testament és un acte formal, unilateral, personalíssim i essencialment revocable, per mitjà del qual una persona regula, per després de la seva mort, la seva successió per mitjà de la institució d’un o més hereus: a) Testament notarial obert: el testador expressa la seva voluntat al notari que és qui redacta el testament que firma el testador i dos testimonis. És un testament públic i no secret.
b) Testament notarial tancat: consta de dos fases: la redacció, que duu a terme el testador; la autorització i protocol·lització per part del notari. És un testament públic i secret.
c) Testament hològraf: ha de ser redactat de forma manuscrita pel testador i es presentarà front el jutge o funcionari competent per a la seva adveració i posterior protocol·lització notarial. És un testament privat i secret.
El codicil·li és un acte de disposició per causa de mort per mitjà del qual s’atorguen disposicions a càrrec dels hereus testamentaris o abintestats (llegats). Han de ser atorgats amb les mateixes solemnitats externes que els testaments.
La memòria testamentaria és un acte de disposició per causa de mort de contingut limitat (disposicions que no excedeixen del 10% del caudal relicte) i tipificat que complementa un testament.
La successió intestada: ordres i graus Els supòsits d’apertura de la successió intestada. La aplicació del principi “nemo pro parte”.
La successió intestada s’obre quan: a) El testament resulta invàlid b) Quan no hi ha testament c) Quan es repudia la herència Article 441-CC de Catalunya: Obertura de la successió intestada – La successió intestada s’obre quan una persona mor sense deixar hereu testamentari o en heretament o quan els nomenats no arriben a ser-ho.
En quant al principi “nemo pro-parte”, a Catalunya, la successió ha d’ordenar-se per un títol únic; no poden concórrer hereus legals i voluntaris i, per tant, sols es poden recórrer a la herència intestada en cas de que no s’hagi determinat un hereu.
Per tant, en el dret civil català s’estableix: 1er heretament; en el seu defecte: 2on testament; en el seu defecte: 3er llei.
Article 411-3 CC de Catalunya: 1. Els fonaments de la vocació successòria son l’heretament, el testament i l’establert per la llei. 2. La successió intestada sols pot tenir lloc en defecte de l’hereu instituir, i és incompatible amb l’heretament i amb la successió testada universal. 3. La successió testada universal sols pot tenir lloc en defecte de l’heretament.
Tot i així, i en contraposició a l’establert en el Codi de Successions, en dret civil comú, l’article 658 del CC espanyol estableix que la successió pot referir-se en part per la llei i, en part, per la voluntat del testador.
La successió intestada actua de manera subsidiària, a falta de successió voluntària. La llei determina les persones cridades a la successió. Son, segons l’article 441-2 CC de Catalunya, : a) Els parents del causant per consanguinitat o per adopció amb determinats límits.
b) El cònjuge vidu o parella establerta.
La llei també estableix l’ordre a succeir. La herència es difereix als fills del causant per dret propi i als seus descendents per dret de representació (article 442-1 CC de Catalunya). El cònjuge te dret al usdefruit de tota la herència (article 442-4 CC de Catalunya): 1) A falta de fills i altres descendents succeeix el cònjuge no separat o convivent de parella estable supervivent. Els pares del causant tenen dret a la legítima (article 442-3.2 CC de Catalunya).
2) Si falten fills, descendents, cònjuges i convivents, succeeixen els pares del causant a parts iguals. Si falten els pares, la resta d’ascendents de grau més pròxim (article 442-9 CC de Catalunya).
3) A falta de tots els anteriors, succeirà la Generalitat de Catalunya (article 442-12 CC de Catalunya).
...

Comprar Previsualizar