Conferència 6: La conducta prosocial (COMPLETA) (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 31/03/2016
Descargas 169
Subido por

Descripción

Conferència 6: La conducta prosocial (COMPLETA)

Vista previa del texto

Dimensió social de la persona Laura Casado Conferència 6: La conducta prosocial El cas de Kitty Genovese: Aquest cas va fer famosos a dos psicòlegs socials, que van desenvolupar una sèrie d’experiments per entendre la conducta de les persones en una situació com la d’aquest cas.
1. La conducta prosocial: els estudis de Latané i Darley 1.1: Experiment 1: Un subjecte es presenta a un laboratori de psicologia per participar en un estudi sobre els problemes de l’estudiantat en un campus universitari dels Estats Units.
Per preservar l’anonimat i afavorir l’obertura, se li diu que participarà en un debat juntament amb altres estudiant mitjançant un sistema d’intèrfon.
Cada persona ha de parlar per torn, perquè l’experimentador no hi prendrà part i no estarà escoltant.
El micròfon de cada persona serà accionar de manera aleatòria durant uns dos minuts, temps del que disposarà per fer la seva intervenció.
Després d’un primer torn de paraules, s’enceta un segon torn en el que les persones participants poden comentar el que han dit les altres.
Hi ha 3 condicions experimentals:  EL subjecte creu que només està ell i una altra persona.
 El subjecte creu que està ell i dues persones més.
 El subjecte creu que són sis persones les que participen.
El primer estudiant parla dels seus problemes d’adaptació a la vida universitària. Menciona que, a vegades, té crisis convulsives en èpoques d’examen. La resta intervé dient la seva. El subjecte experimental és sempre l’últim en parlar. La resta són còmplices.
En acabar el primer torn, el primer estudiant torna a parlar, però cada cop de manera més incoherent i amb evident esforços per respirar: “jo, uhh, si algú pogués ajudar-me a sortir, seria...Perquè eh...tinc ehh...una d’aquesta crisis...(ofects) em moro ehh-ehh...em moro ehhehhh...la crisi ehh-ehh (més ofecs i silenci) 1.1.1: Com reacciona el subjecte?  Quan sap que només ell ha sentit a la víctima  corre a ajudar-la en el 85% dels casos i triga una mitjana de 52” en decidir-se. (cal tenir en compte l’ambigüitat de la situació en la que es troba el subjecte).
 Quan sap que hi ha un altre participant que també pot ajudar, però la reacció del qual no coneix  intervé en el 62% dels casos amb una rapidesa mitjana de 93”.
 Quan sap que hi ha unes altres quatre persones  només reacciona en el 31% dels casos, amb una rapidesa mitjana de 166”.
Segons molts autors l’element rellevant és el nombre de gent.
1.2: Experiment 2: En un altre experiment, els subjectes arriben al laboratori un a un. Suposadament per participar en un estudi sobre investigació de mercats.
Dimensió social de la persona Laura Casado Cada subjecte és ubicats en un saló i se li demana que ompli uns qüestionaris. Mentre fa aquesta tasca, escolta a dos nens jugant a l’habitació del costat.
Al cap d’una estona, el joc esdevé baralla i pot escoltar com el més gran estomaca al més petit.
Hi ha 2 condicions experimentals:   El subjecte creu que és l’únic que s’adona del que està passant (condició de responsabilitat) El subjecte creu que un supervisor adult és present en el moment de la baralla (condició de no responsabilitat) 1.2.1: Resultats:   En la condició de no responsabilitat, només 1 subjecte d’entre 8 casos, intenta intervenir.
En la condició de responsabilitat, només 1 dels 12 casos hi ha un subjecte que intervé.
Sembla ser que la responsabilitat no és rellevant, ja que tant en una condició com en l’altre hi ha poca gent que intervé.  A què es deu que no intervingui? Segons l’explicació de Latané i Darley, es produeix una percepció alterada del que succeeix. Si bé en la condició de responsabilitat la majoria van afirmar que no semblava una baralla de veritat, en el cas de no-responsabilitat, tots els subjectes estaven convençuts de que es tractava d’una baralla autèntica.
A l’hora de jutjar què està passant estem condicionats per com ho estem veient, i allò que veiem variarà en funció de com ens sentim concernits respecte allò.
1.2.2: Explicació: Com podem explicar aquests resultats que semblen dependre del nombre de persones que són testimonis de la situació d’emergència?    La responsabilitat de l’acció es dispersa. Quanta més gent hi ha menys pressió sent una persona a intervenir.
L’eventualitat de la vergonya causada per haver definit malament la situació augmenta amb l’increment del nombre de gent.
La definició col·lectiva de la situació sembla dificultar una presa de decisions ràpida.  Si hem de definir entre tots el que està passant és molt més difícil 2. Arbre de decisions per intervenir en una emergència: 1.
2.
3.
4.
Advertir que passa alguna cosa.
Interpretar la situació en el sentit que algú necessita ajut.
Assumir una responsabilitat personal.
Decidir sobre la forma apropiada d’intervenir.  Quant més temps passa més difícil és intervenir, ja que es crea un ambient de calma en el que, com que ningú intervé, sembla que realment no està passant res.
5. Posar en marxa la conducta d’ajuda.
Dimensió social de la persona Laura Casado 3. Situacions que afavoreixen l’ajut: Hi ha situacions que afavoreixen la conducta d’ajut? 1. Quan obtenim una recompensa per la nostra ajuda.
 Experiment Ohaio: Un home pregunta pels carrers d‘Ohaio per una direcció a un vianant. L’ajudant li contesta al vianant de forma positiva o bé negativa.
Seguidament, la persona a qui se li havia preguntat veia com a una dona se li queia una bossa i no s’adonava. Les persones que havien estat reforçades anteriorment de forma positiva ajudava més a la dona que no pas les que havien estat reforçades negativament.
2. Quan estem de bon humor.
3. Quan algú més ajuda.
4. Quan les presses ho permeten.  La gent no ajuda si té pressa.
5. En fer una atribució d’altruisme.
6. Quan és normatiu.  Ajudar a algú altre que ens ha ajudat abans.
4.
   A qui ajudem? A les persones atractives.
A les persones que trobem semblants.
A qui pensem que s’ho mereix.
5. La conducta prosocial: l’altruisme.
5.1: Es pot ajudar per raons egoistes? Què cal per parlar d’altruisme? Una conducta es considera altruista quan d’altres persones se’n beneficien i, a més, es produeix sense que la persona que la porta a terme esperi rebre cap recompensa externa.
Els humans necessitem ajudar-nos uns als altres.
5.1.1: Quan es considera una ajuda egoista? Es considera des d’un punt de vista prosocial que la conducta prosocial pot ser egoista quan:    Quan ajudem els altres perquè ens identifiquem amb ells. Així, en ajudar-los, de fet ens ajudem a nosaltres mateixos.
Quan ajudem els altres per tal de rebre recompenses específiques o per evitar certs càstigs.
Quan ajudem algú per tal de lliurar-nos d’un estat negatiu. Exemple: Estem tristos i ajudem els altres perquè això ens fa sentir-nos millor.
6. La hipòtesi de l’empatia: Batson i els seus col·laboradors van proposar que el veritable altruisme prové de l’empatia.
Segons aquesta hipòtesi, la visió d’algú que necessita ajuda generaria emocions de condolença, compassió i afectes. Aquestes emocions, en ocasions, generarien l’empatia que actuaria com a Dimensió social de la persona Laura Casado motivació per portar a terme la conducta altruista, amb l’únic objectiu d’ajudar a la altra persona.
L’empatia seria, doncs, només una raó d’ajudar que no descarta la possibilitat de l’existència d’altres motivacions, com ara l’egoisme.
L’aflicció de l’altre, doncs, pot provocar dues reaccions:   Emoció vicària d’angoixa personal: Donaria lloc a una emoció egoista per reduir la pròpia angoixa que podria culminar amb una conducta prosocial per tal de reduir la pròpia angoixa.
Emoció vicària d’empatia: Suposaria una motivació altruista per reduir l’angoixa de l’altre, la qual cosa donaria lloc a una conducta d’ajuda per reduir l’angoixa de l’altre.  versió “altruista” ...

Comprar Previsualizar