5- Islam rosa Lluc (fins Ali). Formació i expansió de l’Islam. Omeies i Abbàssides PART II (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 12
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

LA  LLEI  ISLÀMICA  I  LES  QUATRE  ESCOLES  ORTODOXES  (segles  VIII-­‐IX)     La  llei  islàmica   -­‐  El  faquí  o  alim  (o  ulema),  es  dediquen  a  l’estudi  de  la  llei.  Són  teòlegs  i  jurisconsults  alhora.   -­‐La  llei  islàmica  (fiqh)  regula  tot,  i  no  hi  ha  distinció  entre  religió  i  estat.  És  un  dret  revelat  i   per   tant,   immutable.   Les   fonts   són   la   saviesa   divina,   però   l’experiència   permet   avançar   en   la   seva   interpretació.   Així,   les   bases   de   la   llei   islàmica,   que   la   tradició   sunnita   accepta,   són   les   següents:   • • • • • L’Alcorà,  el  text  revelat  a  Mahoma  a  través  de  l’arcàngel.     La  Sunna  o  tradició   La   analogia   (quiyàs)   à   adaptar   els   nous   conflictes   que   abans,   en   l’època   de   la   revelació   i   de   la   Sunna,   no   es   trobaven,   mitjançant   analogies,   similituds,   amb   el   que   dicten  aquestes  dues  fonts.  Així,  també  es  crea  dret  per  analogia.   El  “consens  universal”  (ichmà)  o  unanimitat  en  les  opinions  dels  experts  respecte  les   interpretacions   de   la   llei.   És   a   dir,   si   tots   els   creients   estan   d’acord   amb   una   cosa,   s’accepta   com   a   vàlida.   Aquesta   opinió   comú   crea   norma.   Això   no   és   acceptat   pels   xiïtes,  perquè  per  a  ells  només  decideix  l’imam,  ni  per  certes  escoles.     La   “raó   humana”   (rai)   o   opinió   personal   d’un   expert   quan   no   hi   ha   precedents   respecte   a   un   cas   concret.   És   l’ús   del   seny,   de   l’enteniment.   Un   il·∙luminat   pot,   en   funció  de  la  seva  experiència  i  de  saber  l’Alcorà,  etc.,  acudir  a  la  raó  per  respondre  als   problemes  i  crear  dret.   -­‐L’estudi   de   l’Alcorà   i   de   la   Sunna   (   o"ciencia   de   la   tradició“)   adquiriren   molta   força   a   Madina,   Kufa,   Basora   i   Damasco,   i   s’estengué   per   molts   altres   indrets.   Gràcies   a   aquests   estudis   es   fonamentà  la  teologia  i  també  la  llei  (  fiqh)  islàmiques.     Les  quatre  escoles  ortodoxes   -­‐Les  quatre  escoles  jurídiques  islàmiques  considerades  ortodoxes  en  la  seva  interpretació  de   la  llei  musulmana,  es  desenvoluparen  a  partir  dels  segles  VIII  i  IX,  la  gran  època  "formativa"  de   la  teologia  islàmica,  i  arriben  fins  a  l’actualitat.         Escola   malequí   Málik  ibn  Ànas   Fundador   Localització   Al-­‐Àndalus,  Nord   d’Àfrica   Escola   hanafí   Escola  hanabalí   Escola  mutzalí   Abu  Hanifa   Ahmad  ibn  Hanabal   Vàsil  inb-­‐Ata   Països  turcs,   Àsia  central  i   Índia   Síria,  Mesopotàmia   Baixa  Mesopotàmia,   Península  aràbiga   1     Doctrina   Defineix  el  tronc   base  de  la   doctrina  sunnita.     Escolta  totes  les   fonts   d’informació   (Sunna,  Alcorà,   analogia  consens,   seny)   Alcorà  com  a   base  i  ús  de   l’analogia.   Disminueix  el   valor  de  la   Sunna.   La  +  rigorista  i  tradicional,  i   la  que  menys  es  presta  a   interpretacions  lliures  de   l’Alcorà.  Només  accepta   Alcorà  i  Sunna.   Rebutja  l’analogia  i  redueix   el  consens  només  a  quan  és   entre  els  companys  del   Profeta,  cosa  que  no  pot   durar  molt  de  temps.  La   possibilitat  de  fer  doctrina   nova  és  nul·∙la   Sembla  molt  lliure  a   primera  vista:  defensa   de  la  llibertat  de   l’home,  propugna  el   lliure  albir,  valora  l’ús   del  seny...   Però  no  permet  que   es  representi  n  Al·∙là  o   Mahoma.       ELS  ABBÀSSIDES   -­‐A   mitjan   segle   VII   els   Omeies   van   ser   vençuts   en   una   guerra   civil   per   una   nova   dinastia,   la   dels   abbàssides,   que   traslladaren   la   capital   a   Bagdad.   És   l’època   en   què   l’expansió   islàmica   s’aturà  i  molts  territoris  s’independitzaren  del  califat  (Al-­‐Àndalus,  Marroc,  Egipte,  Tunísia...),     tot   i   que   conservaren   la   religió   islàmica.   El   1055,   els   turcs   es   van   apoderar   de   Bagdad   i   el   califat  va  desaparèixer,  però  els  turcs  s’havien  convertit  a  l’islamisme  i  van  ser  continuadors  de   la  política  de  conquesta  àrab.     Procés  de  conquesta   -­‐El   canvi   de   dinastia   ve   rere   la   revolta   originada   a   les   terres   afganeses,   turkmenistanes   i   iranianes,   el   (Khurasàn),   zones   marginals,   on   tropes   acantonades   que   no   reben   salaris,   al   ajuntar-­‐se   amb   els   miserables   de   Mesopotàmia   (Iraq,   est   de   Siria,   kuwait)   dona   lloc   a   la   revolta  d’Abul  Abbàs.     -­‐Propugna  que  tots  son  iguals  davant  la  comunitat.  Qualsevol  creient  té  els  mateixos  drets  i   deures.   Prometen   l’arribada   d’una   etapa   de   justícia.   Reivindicació   bàsica,   que   ajuda   a   entendre   el   triomf   rapidíssim   de   la   revolta   abàssida   arreu,   ja   que   diu   que   a   les   altres   zones   d’Aràbia,  que  no  són  àrabs,  que  tenen  els  mateixos  drets  que  ells,  perquè  són  creients  iguals.   Característiques  fonamentals   -­‐El   canvi   dinàstic   comporta   el   trasllat   de   la   capital   a   Bagdad   i   una   profunda   orientalització   cultural   i   de   la   cort.   La   revolta   abbàssida   acaba   amb   la   preponderància   aràbiga.   Damasc   era   una  capital  massa  àrab  i  per  això  es  traslladà  a  Bagdad.  I  la  orientalització  és  la  proposta  que   demostra   l’acceptació   d’estructures   no   àrabs,   sinó   perses.   Així,   es   crea   la   figura   del   visir,   el   divan,  la  sensualitat  en  la  cort...  tot  a  partir  d’elements  perses  o  hindús.     -­‐Però   tot   i   que   prometen   igualtat   i   adopten   formes   de   govern   oriental,   l’igualitarisme   s’esvaeix   i   no   compleixen   les   promeses.   L’única   diferència   és   pot   ser   que   s’acaba   amb   el   maltractament  dels  no  àrabs.     2     -­‐És   per   aquest   incompliment   que   al   llarg   del   califat   aniran   sorgint   revoltes,   la   majoria   de   contingut  social,  com  per  exemple  les  fatimites.     -­‐També  és  l’època  de  màxim  apogeu  comercial  i  de  la  vida  urbana   -­‐I  s’acaba  l’expansionisme  territorial  à  s’estabilitzen  les  fronteres     Els  inicis  del  califat   -­‐Es   va   escollir   a   Abul-­‐Abbàs   com   a   nou   califa   (750-­‐754)   i   s’ensanyaren   contra   els   omeies,   procedint   a   eliminar-­‐los.   Després   procediren   a   enfrontar-­‐se   als   xiïtes   i   jarixites.   A   partir   del   segle   IX   aniran   apareixent,   però,   principats   xiïtes   arreu,   cosa   que   permetrà   la   reconquesta   bizantina.   -­‐El  triomf  de  la  revolució  abbàssida  el  750  suposà  el  fi  del  monopoli  dels  conquistadors  àrabs,   representats   pels   omeies,   i   la   creació,   per   solucionar   els   problemes   de   legitimitat   dinàstica,   d’un  autèntic  poder  islàmic  on  els  mawles  o  recent  conversos,  els  no  àrabs,  participarien  en   les  tasques  de  govern.   Des  del  primer  moment,  els  abbàssides  insistiren  en  el  poder  legítim  de  la  seva  dinastia  i  el   poder  califal,  des  de  llavors,  fou  concebut,  essencialment,  com  a  jefatura  religiosa.     Formes  de  govern   -­‐Els  abbàssides  van  crear  una  vertadera  monarquia  islàmica  en  la  qual  confirmaren  els  drets   absoluts   dels   descendents   d’Abul-­‐Abbàs,   oncle   de   Mahoma,   front   els   usurpadors   omeies.   El   califa   seria   elegit   sempre   d’entre   la   nissaga   abbàssida,   i   el   califa   regnant   seria   qui   escolliria   succesor.     -­‐Van   restaurar   la   unitat   de   la   Umma,   suprimint   privilegis   de   l’exèrcit   àrab   i   establint   una   teòrica  igualtat  entre  tots  els  musulmans.   -­‐Només   el   7è   califa,   al-­‐Mansur   (813-­‐833)   s’eregeix   en   IMAM   (guia),   imitant   els   xiites.   Però   aquest   “cessaropapisme”   (unificació   del   poder   polític   i   religiós   en   una   mateixa   persona)   fou   combatut  pels  ulemes  (doctors  de  la  llei  islàmica,  estudiosos  i  intèrprets  de  l’alcorà  i  la  tradició,   experts  en  qüestions  jurídiques  i  teològiques),  que  tenien  gran  incidència  sobre  el  poble.     -­‐ Els   abbàssides   continuaren   desenvolupant   i   perfeccionant   les   institucions   administratives,   copiant-­‐les  de  les  perses  (front  les  Síries  dels  omeies,  més  occidentals),  obra  que  representà   aquesta  orientalització  de  l’islam,  fet  ratificat  al  establir  a  Bagdad  la  capital  (762).       Apogeu  abbàssida  (750-­‐850)     3     -­‐Mort  l’últim  califa  omeia,  Merwàn  II  (750),  el  primer  califa  abbàssida,  Abu-­‐l-­‐Abbas  (750-­‐754)   rebé   el   títol   de   al-­‐Saffah   (el   sanguinari),   per   la   convicció   amb   que   imposà   seues   idees,   exterminant   a   tors   els   enemics,   en   especial   els   omeies,   excepte   Abd-­‐al-­‐Rahman,   que   poc   després  fundaria  l’emirat  omeia  independent  a  al-­‐Àndalus.       -­‐El  seu  germà,  Al-­‐Mansur  (754-­‐775),  reorganitzà  l’Estat  i  fundà  la  nova  capital,  Bagdad.     La   influència   persa   es   feu   predominant,   i   els   seus   principals   col·∙laboradors   polítics   foren   perses  o  orientals.     -­‐Amb   els   abbàssides,   el   califa   es   va   convertir   en   jutge,   general   i   administrador   suprem,   del   qual  derivava  tota  la  autoritat  legítima.  El  respecte  a  aquest  paper  que  encara  quan  l’imperi   abbàssida   es   desfeu,   els   emirs   i   reis   musulmans   van   seguir   buscant   els   seus   diplomes   per   legalitzar  i  consolidar  la  seva  posició.   -­‐Per  dirigir  l’administració  crearen  la  figura  del   visir  (wazir),  d’origen  persa,  que  controlava  tot   per   delegació   del   califa.   L’administració   es   convertí   en   un   instrument   eficaç,   dividida   en   nombrosos  ministeris  i  departaments,  que  reberen  el  nom  de  diwans.  Destacava  el  Diwan  del   tresor  (controlava  tota  la  fiscalitat  i  elaborava  els  pressupostos  de  l’Estat),  el  de  la  cancelleria,   correus,   de   polícia,   justícia,   etc.   Era   un   sistema   sotmès   a   les   tensions   en   la   família   califal,   en   especial  pels  temes  successoris.       Harum  al-­‐Rashid  (786-­‐809)   -­‐L’apogeu  cultural  va  ser  en  l’època  d’Harum-­‐al-­‐Rashid  (786-­‐809),  fill  d’al-­‐Mahdi.  Els  primers   anys  del  seu  regnat  governà  la  poderosa  família  dels  barmakís,  de  la  qual  es  lliurà  en  803,  quan   foren  assassinats  massivament,  moment  en  què  s’abandonà  la  influència  persa  per  l’àrab.     -­‐El   califa   guanya   gran   popularitat   gràcies   a   les   campanyes   contra   Bizanci,   que   comprà   la   pau,   i   les  de  Transoxiana  i  Nord  d’Àfrica.     -­‐Mantingué   relacions   diplomàtiques   amb   sobirans   indis   i   Carlemany.   És   dona   el   gir   cap   a   Europa.  Són  plenament  orientals,  però  s’adonen  que  també  hi  ha  Bizanci  i  el  món  carolingi.  No   és   una   amistat   íntima,   però   es   fan   intercanvis   (epistolars,   de   regals,   de   coneixements...).   Europa  i  l’Àsia  islàmica  es  retroben.     -­‐Tingué  gran  fama  arreu,  en  especial  a  l’Europa  carolingia  i  a  Bizanci.   -­‐Representa   una   profunda   humanitat   i   fou   l’època   de   les   grans   construccions   públiques   (palaus,  canals...)  i  dels  jardins.     -­‐Harum-­‐al-­‐Rashid   morí   en   una   campanya   contra   Samarcada,   convertint-­‐se   en   un   personatge   legendari   i   protagonista   de   nombrosos   contes   de   les   mil   i   una   nits.   El   seu   regnat   marca   la   fastuosa  culminació  dels  abbàssides  i  Bagdad.   4     A  la  seva  mort,  pugen  successivament  al  califat  els  seus  tres  fills.     Al-­‐Mamum   -­‐Puja   després   d’una   guerra   civil   i  intervé   en   les   polèmiques   teològiques,   entre   partidaris  del   determinisme  i  de  la  llibertat  d’acció  del  creient,  del  lliure  albir.     -­‐És   l’època   d’aproximació   a   la   cultura   occidental,   i   sobretot   a   Grècia,   fins   al   punt   que   se   li   apareix  Aristòtil  en  somnis.  El  resultat  és  un  enorme  interès  per  aquest  autor,  i  es  tradueix  a   l’àrab.  Així  es  com  salva  a  Aristòtil  i  el  vulgaritza,  fet  que  permetrà  que  després,  al  segle  XIII,  es   redescobreixi  amb  plenitud  a  occident.  També  tradueix  molts  altres  clàssics  grecs  (de  ciències,   filosofia,  medicina  i  literatura).   -­‐Fa   construir   la   “casa   de   la   saviesa”   a   Bagdad,   una   biblioteca-­‐scriptorium,   i   la   gran   universitat   de  Bagdad.   -­‐I  manté  contactes  amb  Bizanci  à  A  Bizanci,  amb  l’època  iconoclasta,  hi  ha  gran  intolerància.   Per   això,   els   grans   eclesiàstics   com   Joan   Damascé   (749)   marxen   al   món   islàmic,   on   hi   ha   llibertats  per  analitzar  la  doctrina  cristiana.  Joan  de  Damasc,  és  així  com  pot  dir  el  que  creu  que   és  ortodox  i  pertany  al  que  es  digué  en  els  primers  concilis.       Al-­‐Mutasim   Al-­‐Mutasim  és  qui  trasllada  capital  a  Samarra  per  protegir-­‐se  de  la  inseguritat  de  Bagdad.    Però   aviat  caigueren  en  la  nova  òrbita  d’una  nova  guàrdia  palatina,  la  guàrdia  turca  dels  mameluks   (esclaus  blancs),  el  poder  dels  quals  va  anar  augmentant  fins  aconseguir    controlar  la  successió   al  tron.     Majors  assoliments  dels  abbàssides   Els  majors  assoliments  dels    abàssides  foren  la   intensa  vida  urbana,  un  comerç  desenvolupat  i   la   definició   cultural   del   món   islàmic,   integrant   tant   valors   socials   àrabs,   ètnia   iraniana   i   ciències  hel·∙lenístiques,  dins  del  marc  de  la  fe  islámica.       Un  món  urbà     El  règim  abbàssida  representà  el  triomf  de  la  ciutat  i  la  vida  urbana,  fundada  en  el  comerç  i   l’artesania.  Bagdad  es  convertí  en  la  nova  cruïlla  de  l’univers  à  els  productes  hi  arribaven  per   via   fluvial   o   terrestre.   La   nova   capital   es   va   reconstruir.   Forma   radiocèntrica,   hereva   de   les   ciutats   iranianes.     Bagdad   era   el   símbol   del   triomf   abbàssida.   L’imperi   es   governava   des   del   palau,  al  centre  del  cercle.       5     Justícia     -­‐Hi   havia   personalitat   de   la   llei.   Es   seguien   les   fonts   de   l’Alcorà   i   la   Sunna,   però   no   hi   havia   un   criteri  fix,  sinó  que  hi  havia  diverses  escoles.     Fiscalitat     Els   primers   califes   abbàssides   à   reforma   fiscal   à   acaba   amb   l’empobriment   del   tresor   i   l’abandó   de   terres.   Es   retornà   al   repartiment   de   collites   en   què   només   es   calculaven   les   quantitats  de  collites  aconseguida  de  forma  efectiva  à  política  fiscal  destinada  a  afavorir  el   desenvolupament  agrícola  i  a  suprimir  els  impostos  sobre  la  terra  no  cultivada.         Es   fa   per   manera   que   els   camperols   no   estiguin   sotmesos   a   fiscalitats   abusives,   per   perill   d’abandonament  de  terres.  Tanmateix  els  abusos  fiscals  hi  són  i  molt  forts.       Revolució  agrícola   -­‐Es   crearen   canals   de   regatge,   dels   quals   es   feu   càrrec   l’Estat.   Afavorí   la   multiplicació   de   collites  i  la  introducció  de  noves  espècies.  Sobretot  es  desenvolupà  a  la  zona  d’Iraq.   -­‐Les   noves   espècies   introduïdes   foren:   cocoter,   mongetes,   espinacs,   cireres,   préssec,   raïm,   plàtans  i  llimones.   -­‐Es  tenia  cura  en  mantenir  la  principal  font  de  fiscalitat  i  s’eliminà  l’estació  morta  de  l’estiu   amb   plantes   tropicals:   cotó,   canya   de   sucre,   melons,   albergínies,   i   plantes   tintòries   (agricultura  de  tipus  indi)   -­‐Es  suprimí  el  guaret  à  adobs  i  airejament  de  la  terra.     La  producció   -­‐A  Egipte  és  de  10/1  en  cereals  (molt  elevada)     -­‐A  l’Irak  es  de  20-­‐30/1,  encara  més.     -­‐Comparem-­‐ho  amb  el  2-­‐3/1  d’Occident!     Productes  de  luxe       -­‐Vidres  refinats       6     -­‐El   paper   arriba   gràcies   a   presoners   xinesos,   a   partir   del   751.   La   primera   fàbrica   s’instal·∙la   a   Samarcanda.  És  un  producte  d’extremada  importància  i  enorme  transcendència,  ja  que  supera   el   problema   del   papir,   el   seu   cost,   així   com   el   del   pergamí,   que   també   resultava   caríssim.   Comprar  un  llibre  era  el  sou  anual,  un  cost    enorme,  i  l’arribada  del  paper  facilitarà  la  gestió   administrativa,   la   vehiculació   de   les   comunicacions,   de   la   informació,   i   del   saber   (es   podrà   escriure   més   barat   sobre   cada   matèria)   à   revolució   tecnològica,   però   també   administrativa   i   cultural,  perquè  tenir  a  l’abast  els  clàssics,  serà  un  gran  avanç.     -­‐L’administració  adoptarà  el  paper  el  799.     -­‐El   794   ja   hi   ha   fàbriques   de   paper   a   Bagdad   i   d’aquí   passen   (s.   X)   a   Egipte   i   arriben   a   al-­‐ Andalus   al   segle   XI   (Xátiva).   Aquí,   a   la   Corona   d’Aragó,   al   segle   XIII,   amb   Jaume   I,   s’usarà   el   paper.  Gran  innovació.     Grans  rutes  comercials       -­‐Els  interessa  la  orientalització  de  la  seva  economia,  i  per  això  comercialitzen  cap  al  mar  roig,   l’índic...  Ja  no  fa  por  el  mar,  es  una  cosa  de  cada  dia,  i  es  llancen  al  mar  i  a  la  seva  conquesta,   d’un  món  que  queda  llunyà.     -­‐Pèrsia  es  un  lloc  clau  per  això,  permet  desplaçar-­‐se  des  de  el  mar  roig  cap  a  tot  arreu,  centre   de   la   nova   xarxa   que   mira   fortament   cap   a   Orient,   més   que   cap   a   la   Mediterrània   i   l’Àfrica,   que   se’ls   hi   escaparà   aviat   i   no   ho   controlaran.   I   monopolització   del   comerç   de   les   espècies,   que  sempre  es  d’Orient.  Tot  ve  d’Orient.   -­‐Llocs  cap  on  comercien:     • Direcció  Mar  Roig  i  l’Índic.     • Vers  l’India,  Java,  Xina  (Cantón)     • Des  de  Pèrsia,  cap  a  l’Uzbekistán,  Xina     • Des  de  Pèrsia  cap  a  Rusia     • Cap  a  la  Mediterrània  i  l’Àfrica  transahariana.     -­‐Els  mercaders  estrangers  són  molt  nombrosos  dins  l’Imperi  islàmic.     Decadència  abbàssida     -­‐Com   hem   dit,   només   s’adopten   formes   de   govern   oriental,   i   s’esvaeix   la   idea   de   l’   igualitarisme  promesa  (l’única    diferencia  es  que  s’acaba  amb  el  maltractament),  per  això  les   revoltes  que  surten  arreu  son  de  contingut  social,  com  les  fatimites  i  les  que  veurem  ara.   7     -­‐A  partir  de  la  segona  meitat  del  segle  IX,  el  califat  es  va  anar  disgregant,  controlant  de  fet  tan   sols  l’actual  Irak,  mentre  que  els  esclaus  turcs  s’apoderaren  de  grans  àrees  (Besora,  Delta  de   l’Eufrates...).  I  alhora,  la  secta  herètica  dels  càrmates,  molt  forta  entre  els  beduins,  assolà  Síria,   Aràbia  i,  fins  i  tot,  Egipte,  arribant  a  saquejar  la  Meca  en  930.   Però  la  disgregació  de  l’Imperi  no  correspon  encara  a  l’època  de  decadència:     -­‐En  l’aspecte  cultural  i  científic  és  una  època  brillantíssima.   -­‐Però  en  l’àmbit  polític  i  social  →  enfonsament  i  ruïna.   • A  l’Irak  sorgeixen  moviments  d’oposició  religiosa  amb  rerefons  social.   • Fora  de  l’Irak  apareixen  emirats  autònoms  i  independents  =  fraccionament  del  món   musulmà   a   principis   del   s.   X.   Apareixen,   per   exemple,   els   xiïtes   fatimites   al   Magreb   (109-­‐1171)  i  a  Síria  i  Egipte,  els  quals  funden  califat.  I  també  apareix  el  califat  cordovès   (929-­‐1031)   • La   dinastia   Macedònica   prengué   l’ofensiva   amb   resultats   sorprenents   (Basili   I   i   Lleó   VI)   • Els   primers   símptomes   foren   les   fortes   repressions   del   califa   al-­‐Mutawakil,   en   voler   imposar   per   la   força   el   sufisme   (tradició   mística   islàmica   de   caràcter   esotèric   que   abasta  gran  amplitud  de  pràctiques  dedicades  a  l’amor  diví  i  al  cultiu  del  cor,  amb  la   finalitat  d’accedir  a  la  “presència”  i  coneixement  de  Déu  directament,  i  no  per  mitjà  de   normes   i   formules   de   la   llei   islàmic).   A   la   seva   mort   (861)   →   revoltes   socials   generalitzades.   • VISIR:   Figura   creada   pels   abbàssides,   a   imitació   de   Pèrsia.   És   el   que   “ajuda   a   dur   la   càrrega”.   Les   seves   atribucions   no   són   definides.   Varien.   A   partir   del   segle   X   es   fan   amb  l’exèrcit,  i  són  els  àrbitres  dels  califes  i  del  califat.       Les  revoltes   -­‐Trobem,  com  hem  dit,  un  munt  de  revoltes  arreu  l’imperi  pel  descontentament  que  generà   la  política  abbàssida,  que  no  complí  les  promeses.   -­‐La  revolta  de  Zany  (Rebelión  Zanj)  consistí  en  una  sèrie  de  petites  revoltes  d’esclaus  negres   contra   àrabs   que   finalment   culminà   en   una   gran   revolta   generalitzada.   Va   tenir   lloc   prop   de   Bàssora   (Irak)   i   va   ajudar   a   que   es   produïssin   moviments   secessionistes   (de   separació,   de   separació  de  l’Imperi)  a  Turquestan  i    Egipte.   8     -­‐La   revolta   kàrmata   à   simple   secta   religiosa   que,   amb   connotacions   “comunistes”   (en   referència   a   la   predicació   de   comunitat   de   béns   i   fins   i  tot  a  dones),  triomfa  entre  artesans  i   obrers.   Degenera   en   reivindicació   social.   Tingué   un   gran   èxit   a   Bahrain.   Arribaren   a   Irak,   el   desestabilitzaren   i   atacaren   rutes   caravaneres,   assaltaren   la   Meca   i   s’enduren   la   Kaaba,   la   Pedra  Negra  de  la  Meca.   -­‐Els  ismaïlites  proposaren  una  renovació  intel·∙lectual  i  religiosa,  i  resultaren  ser  una  variant  del   xiïsme.   -­‐Els  fatimites  van  crear  una  dinastia  xiïta  fatimita,  que  pretenia  descendre  d’Ali  i  Fàtima,  filla   del   Profeta.   S’apoderaren   del   nord   d’Àfrica   i   hi   van   regnar   des   de   909,   i   a   Egipte   des   de   969   i   1171.   • • La   dinastia   fou   fundada   per   Obeid   Allah,   qui   es   refugià   a   Tunísia   on   es   revelà   com   el   mahdi  o  hereder  d’Ismail,  l’últim  imam  visible.  La  creença  arraigà  amb  rapidesa  entre   els  berbers  Kotama,  exaltant  els  seus  sentiments  anti-­‐àrabs  i  d’oposició  als  aglabís.  En   909,   Obeid   Allah   s’apoderà   de   la   capital   aglabí   i   es   reconegué   com   imam.   Després   s’estengueren   pel   Nord   d’Àfrica.   Van   acumular   grans   riqueses   gràcies   a   ser   intermediaris   comercials   entre   Orient   i   occident.   I   crearen   una   administració   eficaç   i   finances  sanejades.     Però  a  principis  del  segle  XI,  es  va  arribar  a  la  decadència.  Al  XII,  el  poder  passà  a  mans   del  visir  i  es  produí  la  penetració  dels  creuats  en  Siria  (el  seu  domini  havia  arribat  aquí).   Un   cap   militar,   Saladí,   va   destituir,   en   1171,   l’últim   califa   Fatimí,   al-­‐Adid,   i   restablí   a   Egipte  l’autoritat  del  califa  de  Bagdad.   -­‐El  drussos  fou  una  altra  secta.  Aquesta  va  néixer  entre  els  mateixos  fatimites  quan  s’imposà   el   fanatisme   religiós   i   la   intolerància   total   sobre   els   dimmis.   Fou   una   revolta   copte,   dels   no   musulmans,   que   protestaven   contra   els   abusos.   Aquest   tipus   de   revoltes   eren   constants   focus   de  desestabilització  d’Egipte.  Els  drussos  foren  perseguits  i  van  haver  de  fugir.     La  nova  cultura  de  l’època  abbàssida     -­‐Molts  autors  han  considerat  que  la  cultura  islàmica  nasqué  amb  els  abbàssides,  al  segle  IX,   com  a  resultant  de  les  disputes  filosòfiques  i  religioses.     -­‐En   general   dominava   llavors   la   llengua   dels   conqueridors,   però   tanmateix   es   reconeixien   altres  llengües  i  literatures,  fins  i  tot  la  jueva  i  cristiana.   -­‐Des   de   mitjan   segle   VIII,   el   principal   focus   cultural   foren   les   ciutats   iraquianes,   en   especial   Bàssora,  pels  treballs  jurídico-­‐religiosos.  Però  al  segle  IX  li  prengué  el  lideratge  Bagdad,  gràcies   a  la  cort  i  els  alts  funcionaris  (kuttab’s),  que  s’envoltaren  de  gent  del  saber.     9     La  moneda   -­‐Fora  de  Bagdad,  hi  havia  monometalisme:     • • • A  Pèrsia  (orient)  la  moneda  només  era  de  plata   Al  món  carolingi  també  s’usava  la  de  plata   A  Bizanci  (occident)  era  només  d’or   -­‐Això   marcava   diferències   en   les   riqueses.   Però   el   món   islàmic   assumia   tant   la   moneda   d’or   com  la  de  plata  à  s’usava  el  Dinear  d’or  i  el  Dirham  de  plata.     -­‐Els  islàmics  vehicularan  l’intercanvi  de  productes  o  bé  l’ús  de  la  moneda  de  coure  (felús)  en   les  transaccions  habituals.  És  un  tipus  de  moneda  que  fins  i  tot   pot  ser  encunyada  per  Bizanci   i  usar-­‐se  en  terres  islàmiques  i  viceversa.  I  això  també  passava  amb  la  moneda  d’or  à  l’or  és   l’or  i  val  vingui  d’on  vingui.   -­‐A   més   a   més,   l’encunyament   de   plata   i   or   era   considerat   una   obra   sagrada   à   la   moneda   era   sagrada,  ja  que  sobre  ella  en  parlava  Déu  a  travès  de  l’arcàngel,  i  per  això,  calia  mantenir-­‐ne  la   qualitat.     Comerç  abbàssida   -­‐Des   del   segle   IX   el   comerç   estava   molt   dirigit   cap   a   occident,   concretament   cap   a   Sicília   i   Creta.   La   societat   islàmica   era   ja   una   societat   de   consum   i   els   mercaders   feien   fortuna   de   forma  ràpida,  i  també  invertien  en  terres  i  en  la  compra  d’esclaus.   -­‐El  centre  del  comerç  fou  el  golf  pèrsic.   -­‐Arribaren  a  la  India,  Ceilan  i  Xina,  i  el  comerç  va  estar  molt  vinculat  amb  la  indústria  del  paper   de  Xina,  així  com  amb  la  ceràmica,  la  canya  de  sucre,  els  sabons,  perfums  i  teixits  de  luxe.   -­‐l’Estat  controlava  la  producció  i  el  comerç  del  diner  es  desenvolupà  força.     La  disgregació   El  que  veurem  finalment  és  la  disgregació  final  de  l’imperi  abbàssida  en  molts  territoris  (món   omeia   hispànic…   mirar   mapa):   apareixen   un   munt   d’estats   tant   a   Orient   com   Occident.   L’imperi  ja  no  és  vertader.  L’únic  element  de  cohesió  es  la  cultura  i  el  comerç.     La  fi  de  Bagdad,  el  califat  abbàssida  del  Caire  i  la  fi.   En   1258,   Mutasim,   califa   nominal,   morí   quan   el   khan   mongol   Hulagi   prengué   Bagdad.   Els   supervivents   de   la   família   abbàssida   foren   acollits   pels   sultans   mamelucs   del   Caire,   i   una   10     nova   sèrie   de   21   califes   a   títol   honorífic   continuà   a   Egipte   fins   1517,   quan   el   país   fou   conquistat  pel  sultà  otomà  Selim  I.   Comentaris  de  text       LOS  CHIITAS  Y  EL  IMANATO.     •  El  vocablo  shiá  significa,  en  el  lenguaje  común,  "compañeros  o  seguidores";  pero  en  la  terminología  de  los  legistas   y   de   los   teólogos,   lo   mismo   antiguos   que   modernos,   se   emplea   para   designar   a   los   partidarios   de   Alí   y   de   sus   descendientes.  Pues  bien,  los  shiitas  concuerdan  en  declarar  que  la  nominación  de  un  imam  no  es  de  aquellas  cosas   ordinarias   que   se   abandonan   a   la   decisión   del   pueblo;   que   el   imam   es   el   pilar   de   la   religión   y   la   base   del   Islamismo;   que   el   Profeta   no   debe   descuidarlo;   que   no   tiene   derecho   a   dejar   la   elección   de   un   imam   a   la   comunidad   musulmana;   que   su   deber   le   obliga   a   asignar   uno;   que   el   imam   es   absolutamente   impecable;   que   Alí   fue   la   persona   designada  por  el  Profeta  para  llenar  las  funciones  de  imam.  Apoyan  esas  opiniones  en  ciertos  textos  que  ellos  han   recibido  por  la  vía  de  las  tradiciones,  a  las  cuales  dan  interpretaciones  de  acuerdo  con  su  propia  doctrina;  textos,   por   cierto,   desconocidos   para   los   críticos   más   aptos   de   los   hadits   que   se   relacionan   al   Profeta   e   ignorados   de   los   doctores  transmisores  del  conocimiento  perfecto  de  la  ley.     •(IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  lib.  III,  c.  XXVII.).         “Las  cualidades  requeridas  en  un  imán  son  en  número  de  cuatro:  el  saber,  la  probidad,  la  aptitud  y  la  sanidad  de  los   sentidos  y  de  los  miembros  que  influyen  en  la  actividad  del  espíritu  o  del  cuerpo.  Se  ha  agregado  todavía  una  quinta   condición,   la   de   pertenecer   por   nacimiento   a   la   tribu   de   Qoraish;   pero   este   requisito   ha   sido   revocado   por   indecisión”.     •(IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  lib.  III,  c.  XXVI).         EL  CARGO  DE  VISIR.     •   Bajo   los   abásidas,   la   potencia   del   imperio   adquirió   mayor   apogeo   y   las   funciones   del   visir   alcanzaron   gran   importancia.  Este  ministro,  ya  convertido  en  lugarteniente  del  califa,  tenía  la  autorización  de  nombrar  a  todos  los   funcionarios   del   gobierno   y   destituirlos   a   voluntad;   ocupaba   en   el   imperio   muy   prominente   posición:   todas   las   miradas  se  dirigían  a  él,  y  todas  las  cervices  se  inclinaban  en  su  presencia.  Encargado  de  la  distribución  de  haberes   de  las  tropas,  obtuvo  el  control  de  la  oficina  de  contabilidad,  a  fin  de  reunir  y  repartir  las  sumas  requeridas  al  efecto.   En   seguida   se   acordó   añadir   a   su   jurisdicción   la   dirección   de   la   oficina   de   correspondencia   y   comunicaciones,   con   el   objeto  de  proteger  mejor  los  secretos  contenidos  en  las  órdenes  dimanadas  del  califa,  y  vigilar  la  conservación  del   buen  estilo  en  la  redacción  de  los  documentos.  Tal  precaución  habíase  vuelto  una  necesidad,  debido  a  que,  entre  la   masa   del   pueblo,   la   lengua   ya   se   había   corrompido.   El   visir   obtuvo   también   el   derecho   de   sellar   los   documentos   permanentes   del   soberano,   a   fin   de   impedir   que   su   contenido   fuera   conocido   y   divulgado.   De   esta   suerte   reunía   las   dos   administraciones,   la   civil   y   la   militar,   dentro   de   sus   atribuciones   ordinarias   como   colaborador   y   consejero   del   califa  (vizarat  tanfidz).     •  Luego  vino  la  época  en  que  los  califas  abásidas  se  dejaban  arrebatar  el  poder.  Durante  este  periodo,  la  autoridad   pasaba  alternativamente  del  califa  al  visir  y  viceversa.  Para  ejercer  de  una  manera  legítima  esta  autoridad  usurpada,   el  visir  se  hacía  otorgar  un  diploma  por  el  cual  el  califa  lo  constituía  lugarteniente  suyo  (vizarat  tafuid)     •IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  lib.  III,  c.  XXXIV         LA  MONEDA  EN  EL  ISLAM,  segons  Ibn  Jaldun.       “Finalicemos   nuestra   exposición   acerca   del   tipo   monetario   con   la   explicación   de   lo   que   se   entiende,   en   términos   de   jurisprudencia  musulmana,  por  dirham  (Ag)  y  dinar  (Au),  dando  a  conocer  el  valor  legal  de  estas  dos  monedas.  Esto   es:   el   dirham   (Ag)   y   el   dinar   (Au)   varían,   en   peso   y   valor,   en   los   diversos   pueblos,   diferentes   capitales   y   distintas   11     provincias.  Pero,  como  la  ley  divina  hace  mención  de  ambos  y  los  relaciona  a  muchas  decisiones  relativas  al  diezmo,   a   los   matrimonios,   a   las   penas   pecuniarias,   etc.,   se   precisa   que   en   materia   de   legislación   estas   divisas   tengan   un   valor  fijo,  determinado  por  las  disposiciones  de  la  propia  ley,  y  que  sirva  de  base  a  los  juicios,  a  exclusión  de  otras   monedas  corrientes  cuyo  valor  no  esté  determinado  por  la  ley,  …“Todas  estas  evaluaciones  son  determinadas  por  el   consenso   unánime   de   los   doctores,   ya   que,   en   los   tiempos   del   preislamismo,   había   entre   los   árabes   dirhams   de   distintas  especies”.     •IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  p.  482.       12     ...

Tags: