Tema 13. La legislació i l’administració al litoral (2011)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencias Ambientales - 4º curso
Asignatura Geografia del Litoral
Año del apunte 2011
Páginas 10
Fecha de subida 31/08/2014
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

La legislació i l’administració al litoral Dr. Francesc Romagosa Tal com s’explica a la unitat introductòria de l’assignatura, el subsistema jurídicoadministratiu té un paper molt rellevant dins del conjunt del sistema litoral. Aquest subsistema inclou aspectes determinants en la concepció del territori litoral com són la seva legislació i ordenació, així com la gestió (o més ben dit, les gestions) que realitzen les diferents administracions en aquest espai. En aquesta unitat ens limitarem a analitzar el cas específic del litoral espanyol, ja que el litoral de cada país és un cas específic, amb característiques diferenciades.
La Llei de Costes Davant el procés de degradació general en què es trobava el litoral espanyol als anys vuitanta (urbanització, contaminació, ocupació del domini públic, etc.), va sorgir la necessitat de crear una nova Llei de Costes que substituís la de 1969, que no havia resultat efectiva en la conservació del litoral. Així, el 1988 es va aprovar l’actualment vigent Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes (un any més tard se’n va aprovar el Reglament que la desenvolupa: Reial Decret 1471/1989 i posteriorment s’han aprovat diferents reformes parcials: 2002, 2008, 2013). Aquesta llei és la més important que afecta el litoral, especialment la franja costanera. És la llei de la qual parlarem, si bé òbviament hi ha tot un conjunt de legislació que afecta el litoral de forma directa o indirecta (podríem citar, per exemple, la Llei estatal de Ports, de 1992, o en el cas de Catalunya la Llei de Pesca marítima, de 1986, o la Llei de Ports de Catalunya, de 1998).
Pel que fa a la Llei de Costes de 1988, es pot afirmar que els seus objectius principals són la protecció de les costes davant del procés de privatització i degradació. En aquest sentit, els principis bàsics d'aquesta llei són: - Principi publicista, en el que es defineix i es delimita el domini públic i se'n facilita el seu ús públic i es delimiten i defineixen unes servituds i zones d'influència.
- Principi conservacionista, en el que es garanteix la protecció del domini públic, la regulació dels usos a la costa, així com la imposició d'infraccions i sancions, entre d’altres aspectes.
De la Llei de Costes se'n poden destacar dos conceptes clau: a) el domini públic marítimoterrestre i b) les servituds i zones d'influència.
El domini públic marítimoterrestre La Constitució espanyola de 1978 diu en el seu article 132.2. que "són béns de domini públic estatal els que la llei determini i, en qualsevol cas, la zona marítimoterrestre, les platges, el mar territorial i els recursos naturals de la zona econòmica i de la plataforma continental".
Els tres principis bàsics del domini públic són: - Inalienabilitat (no hi pot haver canvi de propietat, són béns que no es poden vendre).
Són béns de propietat estatal i l’Estat els pot recuperar d’ofici (sense haver d’anar als tribunals) si un particular se’ls ha apropiat.
- Imprescriptibilitat (ningú no es pot apropiar d’aquests béns per haver-los posseït durant un temps determinat).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 1 - Inembargabilitat (no hi pot haver embargament, és a dir, ocupació i retenció de béns ordenada per l'autoritat judicial).
Així, la Llei de Costes es refereix al domini públic com a Domini Públic Marítimoterrestre (DPMT) per distingir-lo d'altres béns de domini públic, com el Domini Públic Hidràulic -les lleres dels rius- o els camins i vies de comunicació de domini públic.
La Llei de Costes estableix com a DPMT (articles 3 i 4) els següents sectors del litoral, tot fent una delimitació jurídica, més que física o ecològica: Figura 4.1. Sectors que conformen el DPMT Ribera Font: Suárez de Vivero (2007).
- Ribera del mar i de les ries, que inclou: o La zona marítimoterrestre (ZMT): espai comprès entre la línia de baixamar i el límit fins on arriben les ones en els majors temporals coneguts, a més de les zones més interiors que puguin resultar inundades per l'entrada d'aigua de mar (zones humides en contacte permanent o temporal amb el mar, marges de rius on es fa sensible l'efecte de les marees).
o Les platges i les seves dunes adjacents, ja siguin mòbils o fixades, fins al límit que resulti necessari per garantir l'estabilitat de la platja i la defensa de la costa.
o Els penya-segats que estan en contacte amb el mar o amb una zona marítimoterrestre (fins a la seva part superior).
o Els terrenys guanyats al mar.
o Els illots.
o Els ports de titularitat estatal (els altres ports formen part del Domini Públic Portuari, com és el cas, per exemple, dels ports de la Generalitat).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 2 El límit interior de la ribera del mar és, doncs, el límit interior del DPMT i s'ha d’atermenar (col·locar fites que delimitin el domini públic).
- Aigües interiors: les aigües interiors, com el seu nom indica, inclouen rius, llacs i aigües continentals, i per tant les aigües que trobem a la ribera del mar, però també les aigües que estan situades entre la costa i les línies de base recta (LBR), establertes pel govern d'acord amb el Conveni de Ginebra de 1958, que es tracen unint els punts més sortints de la costa. Hi ha sectors del litoral que, en ser relativament força rectilinis, no tenen LBR traçades i, per tant, no tenen tampoc un sector d’aigües interiors delimitades. Així, per exemple, a la Costa Brava només hi ha dos sectors amb aigües interiors: el que va de Portbou al Cap de Creus i el que va del Cap de Creus al Cap de Begur (Figures 4.2 i 4.3).
Figura 4.2. Delimitació de les aigües interiors a la Costa Brava Font: Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo (1992).
- Mar territorial: la zona de mar adjacent a la costa, el límit interior del qual està constituït per les línies de base recta (LBR) en cas que existeixin (si no hi ha LBR, el límit és directament el de la ribera del mar) i el límit exterior per les línies que són paral·leles a les línies de base recta i que es troben a una distància d'aquestes de 12 milles nàutiques (uns 22 quilòmetres, aproximadament), segons es va establir a nivell internacional a la Conferència de les Nacions Unides pel Dret del Mar (1982), que pot tenir delimitada una zona contígua adjacent de 12 milles nàutiques més. La diferència a nivell jurídic entre el mar territorial i les aigües interiors és que les aigües interiors es consideren plenament integrades dins el territori de l’estat i, per tant, aquest hi exerceix totes les seves competències legislatives i administratives (fins i tot les comunitats autònomes hi tenen competències: pesca, turisme...), mentre que al mar territorial l’Estat no hi té la sobirania plena, sinó que hi afecta el dret internacional i les aigües són lliures per la navegació comercial.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 3 Figura 4.3. Delimitació de les aigües interiors i el mar territorial a l’Estat espanyol Font: Dirección General de Costas (1999).
- Recursos naturals de la zona econòmica exclusiva i la plataforma continental: No es descriuen quins són aquests recursos naturals, però cal interpretar que són tant els recursos biòtics (pesca) com els abiòtics (petroli o altres recursos minerals del subsòl marí). La zona econòmica exclusiva és la zona marítima que s'estén des d'on s'acaba el mar territorial fins a una distància de 200 milles nàutiques (uns 370 quilòmetres), comptades a partir de les línies de base recta.
La diferència de tractament jurídic entre el mar territorial i la zona econòmica exclusiva és que al mar territorial l’estat té jurisdicció sobre tots els seus elements (aire, aigua i subsòl), mentre que a la zona econòmica exclusiva, únicament té jurisdicció sobre els recursos naturals, essent les aigües lliures a efectes de navegació marítima.
En relació amb els estats el mar territorial o la zona econòmica exclusiva dels quals se solapa amb l'espanyola, el límit exterior dels mars territorials o les zones econòmiques exclusives respectives ve definit per la línia mitjana o equidistant a cada estat, segons el dret internacional, i així es conformen les fronteres marítimes internacionals (Figura 4.4). Si allà on acaba la zona econòmica exclusiva d’un estat no entra en contacte amb una altra zona econòmica exclusiva d’un estat veí, s’inicia un sector marí d’aigües internacionals conegut com a alta mar.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 4 Figura 4.4. La Zona Econòmica Exclusiva (ZEE) a Europa Font: Suárez de Vivero (2007).
Aspectes rellevants del DPMT Tot bé de domini públic i, per tant, en el nostre cas d’estudi, el DPMT, pot tenir dos usos: - Ús comú. És aquell que correspon per igual a tothom, i aquí hi trobem l’ús general per a qualsevol persona: L’ús és lliure, públic i gratuït (passejar, romandre, banyar-se, navegar, embarcar i desembarcar, varar, pescar, recollir plantes, marisc, etc.), això sí, mentre es faci seguint la normativa específica. I en l’ús comú també s’hi inclou l’ús especial, que inclou usos que requereixen d’autorització, com ara els abocaments de residus o aigües residuals, l’extracció d’àrids (només per a regeneració de platges) i les instal·lacions desmuntables (bàsicament les anomenades “instal·lacions d’explotació de serveis de temporada”).
- Ús privatiu. Succeeix quan algú ocupa mitjançant instal·lacions fixes i permanents una part del domini públic, tot excloent la utilització per altres interessats (ex: ports, fars, dessaladores i altres instal·lacions que no puguin tenir una altra ubicació). En aquests casos l’Estat ha d’atorgar una concessió per l’ocupació del domini públic, que era inicialment de 30 anys, però amb la reforma de 2013 va passar a ser de 75 anys.
Què succeeix amb les edificacions existents contràries al què diu la llei? - Les que s’han construït il·legalment (sense els permisos pertinents) seran enderrocades, llevat que raons d’interès públic permetin una legalització (p ex.
edificis de valor històric o patrimonial). Així, des de la seva aprovació, la llei de Costes ha permès anar enderrocant al llarg de tot el litoral espanyol edificacions que clarament ocupaven el DPMT (edificacions sobre la platja o al seu llindar, com ara les guinguetes de la Barceloneta, platja de Castelldefels, però també grans edificis com un gran hotel al parc natural del Cabo de Gata, etc.).
- Les construïdes legalment (amb permisos municipals però contràries als principis de la llei) en teoria s’hauran d’enderrocar quan s’extingeixi la concessió que se’ls hi dóna d’ocupació provisional.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 5 Altres disposicions que afecten el domini públic serien: Pel que fa a qualsevol obra d’alteració de la costa: “Deberán prever la adaptación de las obras al entorno en que se encuentren situadas y, en su caso, la influencia de la obra sobre la costa y los posibles efectos de regresión de ésta” i “Cuando el proyecto contenga la previsión de actuaciones en el mar o en la zona marítimo-terrestre, deberá comprender un estudio básico de la dinámica litoral, referido a la unidad fisiográfica costera correspondiente y de los efectos de las actuaciones previstas.” (Art. 44.2 i 44.3) Així mateix es diu que “Para la creación y regeneración de playas se deberá considerar prioritariamente... la supresión o atenuacion de las barreras al transporte marino de áridos…” (Art. 44.4) L’article 44.5 estableix que “Los paseos marítimos se localizarán fuera de la ribera del mar”, per tant no formen part del DPMT.
Els propietaris dels terrenys contigus al DPMT tenen dret (prèvia autorització) a protegirse de la invasió del mar o de la sorra, sempre i quan no ocupin la platja ni produeixin alteracions negatives en la platja o en la zona marítimo-terrestre.
A més, és prohibit circular, aparcar i acampar a les platges (Art. 33).
Les servituds i zones d'influència La Llei de Costes estableix una sèrie de limitacions a la propietat (és a dir, servituds) dels terrenys emergits, adjacents i contigus al DPMT (Figura 4.5): - Servitud de protecció: És una franja continental de 100 metres d’amplada (ampliable a 200 metres) a partir del límit de la ribera del mar. En el cas de nuclis urbans o zones urbanitzables segons el planejament urbanístic vigent el 1988, la franja es redueix únicament a 20 metres d’amplada.
La finalitat és crear una franja de protecció del DPMT. Dins d’aquesta franja és prohibit: a) La construcció d’habitatges.
b) La construcció o modificació de vies de transport interurbanes.
c) Les activitats que impliquin la destrucció de jaciments d’àrids.
d) L’estesa aèria de línies elèctriques.
e) L’abocament de residus sòlids, runam i aigües residuals no depurades.
f) La publicitat.
Amb caràcter excepcional i per raons d’utilitat pública, el Consell de Ministres pot autoritzar a, b i d, però mai en la platja, zones humides, etc.
- Servitud de trànsit: És una franja de 6 metres d’amplada (ampliable a 20 metres) a partir del límit de la ribera del mar, inclosa dins la franja de servitud de protecció.
Està creada pel pas de vianants i de vehicles de vigilància i salvament, a excepció d'espais naturals. La franja ha d’estar lliure per poder-hi circular a peu. Hi és permesa la construcció de passeigs marítims.
- Servitud d’accés al mar: Dret de pas públic i gratuït, per a vehicles i vianants per garantir l'accés al DPMT. El planejament urbanístic hauria de preveure els accessos (“previsión de suficientes accesos al mar y aparcamientos”). En zones urbanes o urbanitzables hi hauria d’haver un accés com a màxim cada 500 metres (per a vehicles) o 200 metres (per a vianants).
- Zona d'influència: La seva amplada es determinarà en els instruments corresponents d'ordenació territorial i urbanística. Serà com a mínim de 500 metres des del límit interior de la ribera del mar. Però només és d'aplicació en sòls no urbans. Preveu que les construccions s’adaptin a l’entorn i mai poden superar la mitja del sòl Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 6 urbanitzable programat del terme municipal (és a dir, hi haurà una ocupació urbanística de baixa densitat).
Figura 4.5. Esquema de les servituds segons la Llei de Costes Font: Ministerio de Medio Ambiente (2008).
Valoració de la Llei de Costes No hi ha cap mena de dubte que la Llei de Costes suposa un gran avenç respecte la legislació anterior: és molt més progressista, en el sentit ambiental, territorial i social del terme. Garanteix el lliure accés i gratuït a totes les platges i trams de la costa de l’Estat espanyol. Permet delimitar bé els béns del domini públic. Una altra cosa, però, és que això darrer s’hagi fet, i s’hagi fet bé, ja que si féssim una anàlisi detallada municipi a municipi ens trobaríem de ben segur amb moltes incongruències: zones que clarament haurien de formar part del DPMT i que no en formen part per raons diverses; trams de litoral on no s’ha realitzat el deslinde -delimitació o atermanament- del DPMT; etc. Els recursos econòmics i humans per gestionar la llei són ingents i per això no s’ha arribat a desenvolupar del tot. Amb la modificació de la llei (2013) en alguns aspectos es produeix una involució (consolidació de la privatització de sectors de domini públic, aprovació d’excepcions de sectors urbans en zones de servitud de protecció, etc.).
Es constaten, endemés, algunes incongruències flagrants, com ara: - La llei s’anomena de costes, però ben mirat és una llei del domini públic marítimoterrestre, ja que no té una visió integral de les costes, i encara menys del litoral.
- La gestió realitzada s’ha centrat en actuacions de construcció de passejos marítims, obres d’infraestructura, regeneració platges...
- Hi ha hagut fins recentment una manca de planificació costanera.
- Altres lleis, de caire sectorial, tenen incidència sobre el litoral, però en molts casos de manera descoordinada amb la Llei de Costes (per exemple, no hi ha connexió amb la Llei d’Aigües).
- L’abast territorial del DPMT, gestionat pel govern central, se solapa parcialment (el sector emergit d’aquest DPMT) amb l’àmbit de gestió de les comunitats autònomes i els municipis, produint-se conflictes de competències entre administracions.
El paper de l’Administració al litoral La distribució de competències (és a dir, la potestat legislativa i executiva sobre una matèria) entre les diferents administracions públiques de l’Estat espanyol que afecten el litoral és un àmbit complex, que ha anat variant amb el pas dels anys en funció del desplegament autonòmic i l’aprovació de nous estatuts d’autonomia que han anat Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 7 atorgant noves competències a les comunitats autònomes, competències que inicialment (Constitució espanyola de 1978) eren assignades al govern central. En qualsevol cas, aquí no s’entrarà a l’anàlisi detallada de les diferents competències. Les més significatives apareixen detallades a la Figura 4.6.
Figura 4.6. Principals competències sobre costes i litoral a l’Estat espanyol Àmbit Zones costaneres Estatal Comunitat Autònoma Municipi Domini públic maritimoterrestre Zona de servitud del DPMT Urbanisme Delimitació, tutela i gestió Obres públiques d’interès per la comunitat autònoma Ús, seguretat i neteja de platges Ordenació del territori Sanitat Estudis, projectes i obres públiques d’interès general Legislació bàsica sobre pesca Protecció i recuperació dels valors naturals Pesca fluvial i en aigües interiors Informes sobre sol·licituds d’ús del Marisqueig i DPMT aqüicultura Sanitat i higiene Obres de defensa Drets d’ús i de pas Instal·lacions i ús de les obres de defensa Ordenació i promoció del turisme Aigües Planificació d’infraestructures i gestió i protecció de recursos hídrics (quan transcorren per més d’una comunitat autònoma) Abocaments en aigües exteriors Biodiversitat Marc legal Coordinació i promoció de les polítiques de protecció Depuració d’aigües Recursos i residuals infraestructures hidràuliques (quan transcorren per una sola Abastament d’aigües comunitat autònoma) Abocaments en aigües interiors Control i monitorització de la qualitat de les aigües de bany Gestió d’espais naturals protegits i instruments legals addicionals Acords internacionals Ports i navegació Ports comercials Ports esportius i pesquers Iluminació de costes i senyals marítims Control de vaixells Salvament marítim Font: Adaptació de Ministerio de Medio Ambiente (2005).
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 8 L’organigrama de les diferents administracions públiques que gestionen i planifiquen el litoral espanyol també és complex i canviant. Tanmateix, tot seguit es destaquen aquelles administracions que tenen un paper més rellevant en aquest àmbit.
El govern central té dos ministeris que tenen una incidència molt important al litoral: el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Amabient i el Ministeri de Foment.
- - Dins del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient hi trobem els següents òrgans directius: o Direcció General de Sostenibilitat de la Costa i del Mar: Està estructurada en demarcacions (per exemple: Demarcació de Costes de Catalunya) i en serveis provincials de Costes. És el departament que s’encarrega de la gestió de la Llei de Costes i, per tant, de la gestió del DPMT (control, atermenament, autoritzacions d’ocupació temporal, etc.), així com de la realització de projectes i obres de defensa del litoral, protecció i conservació dels elements que integren el DPMT, regeneració de platges, construcció i remodelació de passejos marítims, camins de ronda i accessos al mar, entre d’altres. També és qui controla la creació i gestió d’àrees marines protegides, entre altres competències.
o Direcció General d’Ordenació Pesquera: Encarregada de l’ordenació i planificació del sector pesquer (flota, indústria i mercats).
o Direcció General de Recursos Pesquers i Aqüicultura: Encarregada de la inspecció i control de la pesca en aigües exteriors, així com de l’aqüicultura, i de l’explotació sostenible dels recursos naturals del medi marí i de les pesqueres.
Dins del Ministeri de Foment cal destacar, dins de la Secretaria General de Transports, la Direcció General de la Marina Mercant, encarregada del salvament de la vida humana, la neteja d’aigües marítimes i la lluita contra la contaminació marina, així com de l’ordenació i control del trànsit marítim. De la Secretaria General de Transports també depenen directament els ports de titularitat estatal (en el cas de Catalunya, les autoritats portuàries de Barcelona i Tarragona).
Quant a l’organigrama autonòmic, és molt divers en funció de cada comunitat autònoma.
Aquí mencionarem l’exemple de la Generalitat de Catalunya, que té dos departaments amb competències directes sobre el litoral: - El Departament de Territori i Sostenibilitat té una Subdirecció General de Planificació Territorial i Paisatge que és l’encarregada d’elaborar i coordinar els plans d’ordenació del territori i del paisatge, així com fer el seguiment de la política urbanística. Dins d’aquest àmbit, per exemple, es va elaborar i aprovar (2004-2005) el Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner (PDUSC), la primera experiència de planificació urbanística del litoral català. El mateix departament també té un Servei de Ports, que s’encarrega, juntament amb l’empresa pública Ports de la Generalitat, de la gestió dels ports de titularitat autonòmica (el Domini Públic Portuari), que són tots els ports llevat dels de Barcelona i Tarragona. Des de l’aprovació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), el Departament també s’encarrega, a través del Servei de Costes, de la gestió del Domini Públic Marítimoterrestre (en coordinació amb l’administració central) que inclou les autoritzacions d’ocupació del DPMT i la gestió de les ocupacions temporals de les platges. També depèn d’aquest departament l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), responsable de l’aprovació dels plans i projectes de sanejament, així com del control de la qualitat de les aigües superficials, subterrànies i marines. Dins d’aquest darrer àmbit de gestió, l’ACA és la responsable del Programa de vigilància i informació de l’estat de les platges i zones de bany i del Programa de prevenció i neteja de les aigües litorals, dels quals parlarem a la següent unitat.
- El Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural té una Direcció General de Pesca i Afers Marítims, encarregada de l’ordenació del sector Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 9 pesquer, aqüicultura, confraries de pescadors, activitats nàutiques i subaquàtiques d’esbarjo, etc. Aquesta direcció general també té un Servei de Protecció dels Recursos Marins que, entre altres tasques, gestiona els esculls artificials així com fa el seguiment i control de l’evolució dels prats submarins de fanerògames. La Direcció General de Medi Natural i Biodiverditat, per la seva banda, s’encarrega de la gestió dels espais naturals protegits, tant terrestres com marítims.
Finalment, el darrer graó administratiu és el municipi. Les competències actuals municipals sobre la costa i el litoral a l’Estat espanyol són, essencialment, aquelles que tenen a veure amb l’urbanisme, és a dir, la planificació urbanística i les llicències urbanístiques, que està en mans dels ajuntaments i que és una matèria que té una rellevància cabdal quant a la configuració territorial i els impactes paisatgístics i ambientals en els municipis litorals. Si bé és cert que les competències en ordenació del territori es troben en mans de les comunitats autònomes, com que aquesta ordenació en la major part d’autonomies fins ben recentment ha brillat per la seva absència, l’urbanisme a escala municipal (sovint sense uns criteris d’ordenació territorial i d’integració al paisatge litoral) és el que ha primat arreu.
Però a banda de l’urbanisme els municipis també tenen altres competències relacionades amb el litoral, com és el cas del manteniment de les platges i llocs públics de bany en les degudes condicions de neteja, higiene i salubritat, així com vigilar l’observança de les normes i instruccions dictades per l’Administració de l’Estat sobre salvament i seguretat de vides humanes, tal com indica la Llei de Costes. Els ajuntaments també poden explotar els serveis de temporada que poden establir-se a les platges i, en qualsevol cas, han d’elaborar anualment els Plans d’usos de temporada de les platges. Aquests plans, són uns plans molt senzills que distribueixen, com el seu nom indica, la col·locació dels diferents serveis, equipaments i usos que s’instal·laran durant la temporada d’estiu a la platja. Inclouen una memòria i un conjunt de plànols que delimiten les zones que ocuparan les instal·lacions de tot tipus (sempre desmuntables i en cap cas superant el 50% de la superfície de la platja emergida en marea alta) i un conjunt de normes, d’acord amb el que estableix el Reglament de Costes (1989) amb l’objectiu d’una ordenació coherent d’usos que, alhora, eviti conflictes entre usuaris. Aquests plans han de ser aprovats per les administracions superiors (Generalitat, en el cas de Catalunya).
La complexitat en l’entramat de competències i administracions que entren en joc en la gestió dels diferents aspectes que trobem al litoral fa evident la necessitat de coordinar aquestes competències i les diferents administracions, així com impulsar una gestió integrada del litoral, concepte que s’abordarà a la darrera unitat del curs.
Geografia del Litoral - Bloc 3 Unitat 4 La legislació i l’administració al litoral 10 ...