Tema 1 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Derecho - 2º curso
Asignatura Fonaments del dret administratiu
Año del apunte 2014
Páginas 9
Fecha de subida 24/10/2014
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

Fonaments del dret administratiu Tema I TEMA 1.- FONAMENTS CONSTITUCIONALS HISTÒRICS, CONCEPTUALS I 1.- Concepte d’Administració Pública El dret administratiu és el dret propi de l’administració pública. L’administració pública no es troba definida a cap llei però sí que hi ha lleis basades en els paràmetres constitucionals que ens venen a dir què és el que integra aquesta.
En el sistema hi ha diferents estructures -El poder legislatiu legisla -El poder judicial està integrat pel tribunal de justícia -El poder executiu és, en definitiva, el que dirigeix la política –ja sigui a nivell estatal, autonòmic o local – trobem una gran estructura a la qual denominem administració pública. És una gran estructura que engloba estructures molt diferents, englobades totes en el concepte d’administració pública. És més còmode parlar d’administració pública en singular perquè tant la CE com les lleis que regulen els diferents àmbits fan referència a aquesta. En el poder executiu trobem dos nivells de decisió: - Administració pública - Política o Govern central o Governs autonòmics o Governs locals Està formada per una sèrie de governs formats per elecció democràtica. Ara bé, aquests governs no formen una estructura separada i diferent de l’administració pública, sinó que s’integren a la seva pròpia estructura. D’aquesta manera el president del govern, juntament amb el consell de ministres és l’òrgan suprem de l’administració pública, la qual cosa no vol dir que totes les actuacions d’aquests òrgans de govern, especialment de l’administració de l’estat i en menor mesura de la de les comunitats autònomes, siguin purament administratives, sinó que poden adoptar decisions purament polítiques (per exemple quan es decideix establir decisions comercials amb un altre estat, o quan una CA decideix executar unes determinades polítiques de foment de l’educació). Això no ens ha de fer perdre de vista que aquests governs, en la seva tasca diària, estan integrats a dins del gran esquema de l’estructura de l’administració pública, amb la particularitat que aquesta administració, com no pot ser d’altra manera i com ens remarquen l’article 9 i 103 de la CE, està sotmesa a un règim jurídic propi. Per tant, quan parlem del dret administratiu estem parlant sempre de l’administració pública, tot i que aquesta actuï i es manifesti de diferents maneres.
L’administració pública està referida a la CE com diferents administracions públiques i a la llei 30/92 art. 2 com una sèrie d’estructures que integren l’administració pública. Bàsicament, aquestes estructures són: - L’administració general de l’Estat - Les administracions de cadascuna de les comunitats autònomes - L’administració local, integrada per municipis, províncies i altres entitats, que no tenen perquè ser homogènies a tots els territoris (comarques, àrees metropolitanes, etc.) - Entitats públiques que tenen finalitats de gestió de caràcter empresarial o financer que sempre que compleixin funcions de caràcter administratiu s’integren en l’àmbit de l’administració pública i centren la seva activitat en el dret administratiu.
1 Fonaments del dret administratiu Tema I 2.- Règim jurídic de l’Administració Pública: dret públic, dret privat i dret administratiu Una de les idees clau per entendre com s’estructura l’administració pública és que l’administració pública està integrada per persones jurídiques. Això és així perquè la personalitat jurídica els hi permet: - Per una part, ser subjectes de dret, tant en sentit positiu com negatiu, i aquesta condició de subjecte del dret és el que els hi permet crear i lligar relacions jurídiques - Per l’altra part permet que puguin ser les administracions públiques demandades davant els tribunals de justícia Lògicament, la personalitat jurídica és una ficció, una creació de la ment humana, ja que no la podem tocar com podem tocar i veure a una persona física. Ara bé, aquestes persones jurídiques funcionen a base d’uns elements personals i d’uns elements materials que tenen escrits, per tant, tindran persones físiques que les facin funcionar, per exemple, si parlem del municipi, aquest no seria res si no fos perquè hi ha unes persones que el governen, administren i actuen com a tal. Les persones jurídiques necessiten diners per fer funcionar aquestes estructures, pel qual han de tenir uns ingressos i mitjans materials (edificis, parcs mòbils, maquinària, etc.).
Diem que l’administració pública està integrada per persones jurídiques perquè aquestes són múltiples.
- L’administració general de l’Estat, regida pel president del Govern i pel consell de ministres, etc. és una persona jurídica única.
- En canvi, això no passa en els altres nivells de l’administració perquè cadascuna de les comunitats autònomes disposa de la seva administració pública i cadascuna d’aquestes administracions públiques és una persona jurídica, per tant, tan persona jurídica és Catalunya com Canàries. Estem parlant, doncs, que cadascuna de les comunitats té la seva pròpia administració pública amb personalitat jurídica - A l’administració local trobem municipis, províncies i altres entitats. Cadascun dels municipis, províncies, etc. té la seva pròpia personalitat jurídica.
- Tenim també una sèrie d’entitats públiques, que poden ser organismes autònoms o empreses públiques que poden ser cadascuna d’elles persones jurídiques.
A les tres primeres administracions les anomenem administracions territorials perquè el territori és part integrant d’aquestes administracions i no existirien sense aquest. En canvi, en les entitats públiques i moltes altres que existeixen els denominem no territorials, ja que el territori no forma part de la seva substància.
Les administracions públiques per una part fan complir, executen i estan sotmeses a les lleis, que els venen del poder legislatiu. Aquestes administracions, a la seva vegada, són un poder jurídic, que vol dir que són capaces de lligar relacions jurídiques i que tenen capacitat de legislar, és a dir, dictar disposicions de caràcter general a les que anomenem reglaments, que es poden fer per la potestat reglamentària. Tot i això la capacitat per a legislar és a un nivell inferior i subordinat a la llei.
L’administració pública està sotmesa al control últim del poder judicial. Al poder judicial una jurisdicció que rep el nom de jurisdicció contenciosa administrativa que té per objecte principal jutjar si els actes de l’administració pública s’ajusten o no al principi de legalitat.
 En definitiva, les estructures de l’administració pública es justifiquen en l’existència de persones jurídiques, que són les que fan funcionar l’administració pública i poden lligar relacions jurídiques i legislar i poden ser lligades en últim moment pel poder judicial.
Actua d’acord a normes jurídiques i al principi de legalitat, tant pel que fa a l’exercici i compliment de les lleis, com a la seva pròpia legislació, com quan produeix actes per a realitzar les seves tasques. Aquest 2 Fonaments del dret administratiu Tema I principi de legalitat, en realitat, està per definir en que consisteix exactament. Per exemple, si ens n’anem a l’article 9 de la CE, en el seu apartat 1 ens diu que els ciutadans i poders públics estan sotmesos a la constitució i a la resta de l’ordenament jurídic. Per tant, si l’administració forma part del poder públic executiu, està sotmesa a aquest ordenament, però això no es diu de manera directa. A l’article 9.3 tampoc es diu que l’administració estigui sotmesa concretament al dret administratiu. El 103.1 torna a recalcar la submissió plena a la llei de l’administració pública però tampoc es diu de forma específica que sigui al dret administratiu.
3.- Concepte de Dret administratiu Existeix una creació humana fruit d’unes determinades circumstàncies polítiques, socials i econòmiques, la qual ha produït una branca específica del dret, que és el dret administratiu. Aquesta branca específica és el dret que s’hauria d’utilitzar de forma habitual i normal en totes les relacions i actuacions de les diferents administracions públiques.
Deduïm que l’administració pública està subjecta al dret administratiu, el qual neix després de la Revolució francesa. És un sistema jurídic que no s’aplica de forma universal, els estats de dret que hi ha al món es regeixen en les seves relacions administratives per dues maneres de fer jurídiques: el dret administratiu i el “Rule of law” anglès. La majoria dels països del món que són fruit d’aquest contingent europeu van adoptar el sistema del dret administratiu. En el món anglosaxó, fora del continent europeu, funciona amb el “Rule of law”.
El dret administratiu es reconeix perquè la situació jurídica d'aquest poder públic, el qual denominem administració publica està a un nivell superior i desigual en la ciutadania. La ciutadania es troba en un estat de submissió respecte de la administració publica i del dret administratiu. Al mateix temps, aquest dret administratiu, ofereix unes garanties als particulars, la ciutadania perquè pugui defensar-se contra les actuacions de l'administració publica que entengui, cregui, que no s'ajusten a les regles del dret.
El dret propi comú habitual en el qual s’ha de moure i es mou l’administració, però no sols en el dret administratiu. Hi ha actuacions de l’administració que estan sotmeses al dret privat. Això passa per diferents circumstàncies: perquè creixen i s’implanten opcions polítiques que volen imposar una gestió privada de l’administració pública i la volen tractar com si fos una empresa mercantil, perquè diuen que l’administració pública està sotmesa quan actua d’acord al dret administratius a controls massa rígids i a formes massa complicades i llargues. Cada vegada es va apartant més i més a l’administració pública del dret administratiu, tenint en compte que això produeix diversos efectes com per exemple que la societat perd en gran part possibilitat el control de l’Administració Pública per altra part que els controls de dret provat acostumen a portar més corrupció, però els controls no són tan forts. De totes maneres, no tot és dolent, perquè hi ha actuacions de l’administració pública que pot ser utilitzant el dret privat es poden desenvolupar millor. Ara bé, el que hem de tenir molt clar és que l’administració pública té un dret propi de caràcter estatutari, estamental i que configura una situació i una regulació i una manera de fer en l’àmbit de la seva actuació que és molt diferent de les regles del dret privat. Per tant, el dret privat, el qual de vegades remet al propi dret administratiu i que es d’aplicació en molts casos, és completament diferent i està completament separat del dret administratiu, amb la qual cosa, quan l’administració actua conforme al dret administratiu ho a d’una manera completament diferent a com podria fer-ho una persona jurídica de dret privat.
El dret administratiu s’ha de definir pel seu objecte i contingut, ja que no està definit. El dret administratiu fa referència a l’administració pública. A qualsevol norma del dret administratiu, de forma directa o no tan directa, trobarem l’administració pública sempre. D’aquesta manera, el dret administratiu no té res a veure amb les relacions dels particulars entre ells.
3 Fonaments del dret administratiu Tema I El Dret Administratiu regula: - El dret administratiu regula en primer lloc l’organització de les administracions públiques. La CE ens diu quins són els grans trets d’estructuració dels diferents nivells de l’Administració Pública. La concreta administració es matèria de dret administratiu.
- En segon lloc el Dret Administratiu regula les diferents relacions entre diferents administracions públiques. Si partim de la base que l’administració pública està integrada per persones jurídiques, aquestes, quan es relacionen entre elles ho fan d’acord amb el dret, i la branca del dret que regula aquestes relacions s’integra en el dret administratiu.
- En tercer lloc, regula les relacions entre l’administració pública i les persones particulars. Per molt que ens sembli que de vegades l’administració pública ens imposa el seu poder (cosa que és veritat), aquest exercici de poder ha d’estar basat en regles jurídiques. El naixement del dret administratiu és el pas d’un estat absolutista a un estat en el qual es reconeix a la ciutadania uns drets, llibertats i garanties. És el trencament de la idea que el poder era absolut.
Aquest dret administratiu no tan sols comporta que existeixi un dret propi de l’Administració Pública. És diferent al dret privat, que es basa en dos grans principis o maneres de fer: el dret privat es basa en la igualtat de les parts que es relacionen en una relació jurídica i en l’autonomia de la voluntat En dret administratiu no es dona ni una cosa ni l’altra, ja que: - Es troba en una situació de preeminència respecte dels particulars (ex. Un agent de la circulació ens pot fer parar, ensenyar-li el carnet i denunciar-nos per infracció). Aquesta manca d’igualtat entre les parts no vol dir que els particulars estiguin indefensos enfront de l’administració, ja que l’actuació de l’AP ha de ser sempre conforme a la CE, les lleis i els seus propis reglaments i perquè els particulars disposen de mitjans de reacció enfront l’administració que poden involucrar fins i tot al poder judicial.
- No hi ha autonomia de la voluntat. L’AP no pot pactar el que vulgui, ni amb altres administracions ni amb particulars, sinó que s’ha de sotmetre a unes regles prèvies per a regular relacions jurídiques sotmeses a controls (interns i externs) propis de l’administració, ja que es considera que aquesta existeix perquè gestiona els interessos generals i perquè els diners que gestiona són públics.
4.- Orígens i evolució històrica del Dret administratiu Al segle XVIII Europa es comença a modernitzar i sorgeix el que es considera el primer estat modern europeu: Prússia. A Prússia s’instauren unes institucions que avancen al que després serà l’Estat de dret i l’estat contemporani. Per un costat es crea uns cossos de funcionaris als quals s’accedeix per mèrits i no simplement per un origen nobiliari o de casta. Per una altra part es crea també un accés per a tothom als comandaments militars, que fins llavors havien estat reservats a la noblesa. A més, es va començar a donar una certa potestat als tribunals per a que poguessin protegir alguns drets dels súbdits del regne, essencialment el dret de propietat.
A França, en els últims temps anteriors a la Revolució Francesa, la monarquia absoluta i centralitzada havia creat algunes institucions per a que els súbdits poguessin reclamar contra certes actuacions de la Corona del poder reial. Les decisions en aquest sentit eren molt poc operatives.
En aquell moment comença el període revolucionaris i es comencen a instaurar mesures d’aplicació d’aquests principis revolucionaris. L’Assemblea Nacional francesa, el Govern Francès i Lluis XVI es troben amb que els tribunals de justícia intenta posar traves i dificultats a l’aplicació de les mesures que anava dictant el govern i l’Assemblea Nacional, perquè aquests tribunals estaven la majoria en mans de la noblesa menor de caràcter provincial i, lògicament, el que decidia l’assemblea nacional francesa no els convenia als seus interessos. Aquí es va crear un conflicte polític que es va resoldre mitjanant una decisió contundent: l’Assemblea nacional al 1790 dicta una llei denominada “Llei 16-24 d’agost de 1790“, que prohibia als tribunals de justícia conèixer i jutjar qualsevol tipus de caràcter administratiu, així com també que cridessin i 4 Fonaments del dret administratiu Tema I citessin a les autoritats públiques a comparèixer davant els tribunals per raó de l’exercici dels seus càrrecs.
Tot això sota l’amenaça que els jutges que desobeïssin aquesta llei incorrerien en delicte de prevaricació.
La conseqüència va ser que el Govern i l’Administració francesos es van quedar completament immunes de qualsevol control judicial i, bàsicament, si els ciutadans volien reaccionar contra alguna actuació administrativa no tenien mitjans al seu abast per a poder-ho fer. Aquesta decisió xoca amb la idea revolucionària de que els ciutadans han de tenir una esfera de drets i llibertats que es puguin defensar davant el poder, tal i com es diu a la declaració dels drets de l’home i del ciutadà.
Es va idear així un sistema per a donar algun tipus de satisfacció i garantia a la ciutadania. Consistia en que el ciutadà que se sentís lesionat per una decisió administrativa podia formular una reclamació o recurs davant el Govern, fos quina fos l’autoritat que l’hagués adoptat. Els ministres de les diferents branques eren els encarregats de resoldre aquestes reclamacions i recursos.
Per resoldre aquestes reclamacions, els ministres havien de demanar un dictamen o opinió prèvia al Consell d’Estat, integrat essencialment per juristes. El problema era que el dictamen era obligatori demanar-lo però no era vinculant, amb la qual cosa, en aquella època, els ministres eren considerats per alguns autors com a “ministres i jutges”, ja que les seves decisions resolent els recursos no es podien portar a cap altra instància.
Així l’Administració es converteix en un cercle tancat, ja que ella decideix i ella es jutja a si mateixa.
Això va provocar que el Consell d’Estat anés elaborant una doctrina amb els seus dictàmens que, poc a poc, es va anar apartant de les idees del dret privat i de les idees del dret públic que havia regit abans de la revolució. Curiosament, aquest cos de doctrina i manera d’actuar de l’Administració immediatament se’l va denominar Dret Administratiu. D’aquesta manera les institucions de dret en general van anar patint una deformació al llarg del segle XIX, però és més, aquest cos de doctrina creat pel Consell d’Estat de França, va anar adquirint uns caràcters de solidesa doctrinal, d’independència del poder. D’aquesta manera els ministres, quan resolien els recursos, normalment ho feien d’acord amb el dictamen del Consell d’Estat.
El 1872 aquest sistema canvia i el Consell d’Estat es converteix en un tribunal per conèixer de tots els recursos i els ministres deixen d’ostentar les funcions que fins a aquell moment havien tingut, en definitiva, el Consell va passar a realitzar la funció de jurisdicció contenciosa-administrativa. Per tant, malgrat que a França, encara avui dia, es parli de jurisdicció contenciosa administrativa no és una jurisdicció judicial, sinó és que l’Administració es jutja a si mateixa (autotutela). Això funciona perfectament i els particulars queden perfectament salvaguardats.
Per tant, tot això crea una doctrina administrativa que, poc a poc, va conformant una nova manera d’entendre com ha d’actuar l’Administració Pública, en quin règim jurídic i com es tenen que salvaguardar i protegir el dret de les persones particulars. En conseqüència, la doctrina del Consell d’Estat va creant paulatinament el que coneixem com a Dret Administratiu.
El 1873, un any després, el Consell d’Estat dicta una sentència que s’ha considerat que és una de les bases fonamentals de l’evolució del Dret Administratiu: la sentència Blanco. Encara avui dia es considera que aquesta sentència va ser primordial per a senyalar la separació de l’Administració amb els Tribunals de Justícia.
Aquest sistema de Dret Administratiu s’expandeix per tota l’Europa continental i a tots els països que són d’alguna manera successors o fills seus. Aquest sistema passa a gairebé tots els països, encara que òbviament cadascun d’ells feia les seves matisacions. Evidentment passa també a Espanya, on alguns s’atreveixen a dir que és el més semblant a França.
Passa a Espanya el sistema a partir de la mort de Ferran VII, quan els exiliats liberals que estaven a França van importar aquestes mesures. El 1833 el que es va fer va ser instaurar-se la divisió provincial. Una mica 5 Fonaments del dret administratiu Tema I més tard, el 1846 es va instaurar la jurisdicció contenciosa-administrativa amb un sistema calcat al de França: una jurisdicció purament administrativa i no judicial.
L’evolució del Dret Administratiu espanyol, com a conseqüència que la nostra història ha estat molt diferent a la francesa ha fet que hi hagi moltes matisacions, com per exemple que el control últim de l’Administració Pública està en mans d’una administració purament judicial. Les institucions bàsiques de que l’Administració és un àmbit tancat i està en una situació de superioritat respecte dels particulars i pot conèixer amb caràcter previ el control judicial de recursos que li plantegen els particulars, totes aquestes idees passen al Dret Administratiu espanyol, al qual encara continuen. El que passa és que el Dret Administratiu és un dret que evoluciona segons les situacions polítiques, ambients socials i situacions econòmiques dels països, pel qual cadascun d’ells és una mica diferent, tot i que creats sobre una base idèntica.
Aquest sistema, però, com ja dèiem en altres apartats, té uns àmbits geogràfics, ja que hi ha un altre sistema: l’anglosaxó.
5.- La contraposició entre el règim administratiu i el “rule of law” Aquests sistemes són tant diferents per qüestions històriques, principalment perquè al Regne Unit no es va viure cap revolució.
El sistema d’estructuració anglès era molt diferent, ja que a França la monarquia era centralista i centralitzada, igual com ho va ser després la República. En canvi, a Regle Unit hi havia molta més descentralització i els municipis tenien uns poders molt amplis. A més d’això es reconeixien certs drets, a diferència del que passava a França. A més d’això els anglesos sentien molt antipatia pels francesos. Tot això va fer que el sistema francès no s’exportés al Regne Unit.
El sistema de control de l’Administració i el seu estatut jurídic a la Gran Bretanya, partint de la base que allí no hi havia Dret Administratiu, el control últim del poder de l’Administració Pública a la Gran Bretanya correspon, encara avui, als tribunals ordinaris, per tant, no hi ha jurisdicció contenciosa-administrativa. A més, l’Administració anglesa no té una situació privilegiada, sinó que es considera que està en un pla de més igualtat amb els ciutadans.
Això té avantatges i inconvenients. El principal inconvenient és que quan un ciutadà particular vol reaccionar o impugnar una situació o decisió de l’Administració li resulta molt més complicat, llarg i car que no a França, ja que se n’ha d’anar a un litigi civil contra l’Administració. A més a més, el tribunal que coneixerà aquella qüestió no té el grau d’especialització que tenen els tribunals en el sistema de Dret Administratiu. De totes maneres, per les idees diferents que tenen els britànics sobre les relacions jurídiques entre poders i particulars, aquest sistema els hi funciona. És a dir, és un sistema molt diferent al Dret Administratiu però que es desenvolupa en un àmbit molt diferent.
De totes maneres, la integració a la UE ha fet que tots dos sistemes hagin evolucionat, ja que s’han hagut d’adaptar a la normativa comunitària europea i dóna la casualitat que la idea que predomina a la Unió Europea, són idees heretades del Dret Administratiu, amb juristes formats amb aquest dret. Per això a la Gran Bretanya hi ha tantes resistències a l’aplicació del Dret europeu, perquè el veuen com una invasió del Dret Administratiu en el seu sistema propi.
El sistema del Rule of Law regeix als Estats Units, al Canadà, a Austràlia, Nova Zelanda i a altres països que havien estat colònies del Regne Unit.
6 Fonaments del dret administratiu Tema I La conclusió dinal que n’hem de treure és que tots dos sistemes són vàlids i poden ser perfectament aplicats, però es desenvolupen i s’apliquen en cultures jurídiques i socials diferents i a països que tenen una història molt diferent al continent europeu i als països que s’han mogut en un sistema al contorn de França.
6.- Bases constitucionals del Dret administratiu i de les Administracions Públiques: Estat de Dret, democràtic i social; articulació territorial autonòmica i integració a la Unió Europea Aquestes tres circumstàncies influeixen en la conformació de l’ordenament jurídic administratiu i en les administracions públiques.
1) Estat de Dret, democràtic i social Avui, l’AP s’ha de concebre com una estructura que no pot viure al marge de la idea cabdal que consagra la CE: l’Estat de dret. S’ha de destacar algunes característiques: La CE ens diu que aquest Estat de dret és democràtic i social.
- És molt fàcil entendre què vol dir un Estat de dret democràtic, ja que sense democràcia no hi hauria Estat de dret.
- Des del punt de vista de les administracions públiques no es tan senzill entendre perquè el denominem social. Social implica que les administracions públiques tenen al seu càrrec una sèrie de missions i activitats que han de tenir per objecte intentar garantir el benestar de la major part de la població. Per la via doctrinal el benestar es mira des del punt de vista que després de les Guerres Mundials hi ha hagut una corrent d’opinió majoritària en el sentit que a les poblacions se’ls havia d’assegurar una sèrie de prestacions bàsiques (com l’educació, seguretat social, assistència mèdica, serveis socials, etc.). A més dels drets i llibertats fonamentals que poden ser objecte d’emparament constitucional hi ha tota una altra sèrie de preceptes que fan referència a un altre tipus de drets i actuacions dels poders públics. Aquestes declaracions constitucionals conformen la base de l’Estat de Dret social. Per tant, són aquestes orientacions les que en gran part justifiquen l’existència de la pròpia Administració Pública, ja que si la seva actuació no es fonamentés en unes orientacions en uns paràmetres de benestar general de caràcter social, aniria a una concepció molt enrere del s.XIX.
L’Administració Pública no és neutral ni asèptica. Està influenciada per la política del moment, perquè, de tan en quan les persones que dirigeixen l’Administració Pública són elegides per sufragi, la permanència d’aquestes persones al front dels òrgans administratius determinarà la política que segueix l’Administració Pública.
Per una altra part, aquesta crisi econòmica brutal que estem passant ha provocat que les administracions públiques hagin vist molt disminuïdes les seves possibilitats d’ingressos i despeses, i en conseqüència, l’aplicació de polítiques de caràcter social pateixen una manca de fons econòmics. Enllaçant la orientació política amb la manca de fons econòmics s’ajunta tot això amb una preponderància de que l’Administració s’ha de reduir i deixar pas a una iniciativa privada molt forta i ha de perdre el protagonisme que té en molts aspectes. Però quan parlem de competències de caràcter social a l’Administració Pública estem disminuint el grau de benestar i infringint les orientacions que dóna la Constitució Espanyola.
Arribem a unes conclusions: - L’AP com a poder públic ha de salvaguardar i fonamentar la llibertat i la igualtat - L’AP ha de remoure obstacles per a que això sigui possible - L’AP ha de fomentar la participació en la seva presa de decisions 7 Fonaments del dret administratiu Tema I En un sistema de règim administratiu, l’AP no es troba a la mateixa alçada d’igualtat que les persones particulars, ja que té unes prerrogatives i privilegis que la situen per sobre d’aquests. Aquestes prerrogatives i privilegis només es justifiquen perquè els interessos generals públics han de passar per sobre dels interessos privats i particulars. Això no significa que l’AP pugui violentar aquests drets dels particulars, ni que els pugui ignorar.
Guarda un equilibri amb els drets dels particulars. En aquest sentit, una de les institucions públiques que és cabdal per intentar trobar aquest equilibri és l’existència d’una jurisdicció, un ordre processal del poder judicial que és la jurisdicció contenciosa administrativa. L’article 8 de la LOPJ li atorga dues funcions fonamentals: - Poder jutjar si els reglaments s’ajusten al principi de legalitat - Si les actuacions de l’Administració Pública s’ajusten també a aquest principi.
Hi ha un bloc normatiu que comença a la Constitució i es va formant amb les lleis i el reglament. De tot, en surt com actua l’Administració Pública, quines decisions pren, però com que el Dret administratiu neix en un context històric de desconfiança cap als poders públics, per això existeixen mecanismes de correcció o esmena, com es el cas de l’existència de la jurisdicció contenciosa-administrativa.
2) Integració territorial L’Administració Pública pateix un canvi radical en l’aprovació de la Constitució Espanyola i l’articulació de les autonomies. Pensem que les Administracions autonòmiques són una estructura que només s’havia donat – i de forma molt limitada – en l’època de la Segona República. Per tant, entre l’Administració Central de l’Estat i l’Administració local (províncies, municipis, etc.) no hi havia absolutament res.
Llavors, la CE el que va fer va ser introduir una nova organització i estructura administrativa, que són les Comunitats Autònomes. Aquestes, a més de disposar de poder legislatiu tenen una estructura administrativa, tenen Administració Pública, que és la que conforma una nova manera de gestionar els afers públics i de legislar i d’actuar d’acord amb el dret administratiu.
D’aquesta manera, hi ha moltes parcel·les de l’actuació administrativa que són tant pròpies de les Comunitats Autònomes que és materialment impossible intentar reduir-les a una espècie d’unitat o característiques comunes.
Ara bé, Estem en un sistema de Dret Administratiu, i per tant, tant la legislació autonòmica com la seva estructuració i actuacions s’ajusten totes elles, i així ho han de fer, als paràmetres generals del que considerem el dret administratiu.
Per una altra part, l’articulació administrativa a nivell autonòmic fa que s’hagin de buscar sistemes de col·laboració i coordinació entre les diferents Comunitats Autònomes, sobretot per a aquells aspectes que es considera que tenen un caràcter més o menys comú. Per a aconseguir aquesta coordinació han sorgit unes estructures que han estat absolutament noves en el dret administratiu: les conferències sectorials. És a dir, la reunió de tots els consellers de totes les CA interessades en un tema, junt amb l’Administració Pública central de l’Estat per intentar trobar unes polítiques comunes combinades i, per altra part, el que les Comunitats Autònomes puguin signar convenis entre sí per gestionar polítiques comunes.
3) Integració a la Unió Europea Fa referència a la pertinença a un ordenament. Quan el Dret Administratiu es va anar formant al llarg del s.
XIX i el segle XX, no hi havia Unió Europea ni res semblant, la qual cosa va fer que tots els ordenaments jurídics dels Estats membres de la Unió Europea haguessin hagut de fer un esforç d’adaptació de les seves institucions jurídiques al Dret europeu que s’ha d’aplicar.
8 Fonaments del dret administratiu Tema I La conseqüència doctrinal i pràctica és que el Dret Administratiu ha adoptat algunes maneres de fer del “Rule of Law”, especialment pel que fa a la gestió privada de determinats poders públics.
Amb la qual cosa, podem arribar a la conclusió que avui a les Administració Pública estan sotmeses al dret de l’Estat però una part important d’aquest propi dret administratiu es transposició de dret comunitari. A mes sabem que existeix un poder judicial a la Unió Europea que pot arribar a jutjar si la legislació i actuació dels Estats membres es troba o no ajustada al Dret europeu. Això també ha tingut una importància decisiva en el sistema d’articulació de drets i llibertats de l’Administració Pública, en tant en quant existeix una última instància judicial (TEDH), que pot també sentenciar si els tribunals nacionals i fins i tot el Tribunal Constitucional, s’han ajustat al Dret Europeu.
Tot això ens porta a una reflexió final. Quan diem que el Dret Administratiu va nàixer ahir no solament és cert, sinó que és un dret que experimenta unes transformacions diàries tant importants que és molt difícil pronosticar quines seran les seves orientacions d’aquí uns anys. En principi, el pes decisiu del Dret comunitari europeu ha de ser un element importantissim per com es conformarà el Dret Administratiu i com es conformarà l’actuació de les Administracions en el futur.
9 ...