Les transformacions dels set-cents (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 15/10/2014
Descargas 10
Subido por

Descripción

Les transformacions econòmiques i socials ocorregudes durant el segle XVIII

Vista previa del texto

Les transformacions dels set-cents Cal començar dient que, des de l’Edat Mitjana fins al 1714, Catalunya compte amb les característiques d’un estat sobirà, però, cal tenir en compte, que aquestes no es corresponen amb les dels estats sobirans del segle XX. Aquestes característiques pròpies d’un estat sobirà amb les que compta Catalunya fins al 1714, són, principalment, dues. En primer lloc, compta amb institucions polítiques pròpies, les quals, es divideixen en dos òrgans. Es divideixen en el parlament, format per les corts, sobre les quals recau el poder legislatiu, essent la seva funció, fixar els impostos; i el poder executiu, format per la Diputació del General, la funció de la qual era recaptar i gestionar els impostos fixats pel poder legislatiu. Cal destacar que, més tard, aquest òrgan passarà a anomenar-se Generalitat de Catalunya. En segon lloc, també compta amb un sistema de lleis propi aprovat per les corts, algunes de les quals són: - Moneda pròpia.
Impostos propis fixats per les corts, de forma que són diferents als dels territoris veïns.
Hi ha una llengua oficial única: el català.
A principis del segle XVIII, aquest estat català, que fins aleshores presentava un molt bon estat de salut, comença a patir una certa decadència, presentant símptomes d’envelliment. La causa fonamental és doble. La principal és el fet que el monarca de Catalunya fos compartit amb altres territoris europeus. Aquests fet significa que el monarca, al llarg del seu regnat, visitava el principat en molt escasses ocasions. I aquí és on existeix el problema. D’acord amb el sistema de lleis català, les corts només es podien reunir amb la presència del rei, de forma que, si aquest visitava Catalunya en escasses ocasions, les ocasions en les que les corts es podien reunir eren també escasses, fet que en dificultava i, fins i tot, bloquejava el seu funcionament. La segona raó és que la pròpia Catalunya no coneix la seva millor època, mentre, en altres territoris peninsulars i europeus viuen un moment de màxima esplendor. (En el cas d’Europa, és una època de gran expansió i grans descobriments). En aquesta època, Catalunya és un país molt despoblat, amb tants sols 400.000 habitants a causa de la pesta negra. Així doncs, en aquesta època, Catalunya es troba en hores baixes.
Malgrat la decadència en la que es troba submergit el país, els catalans encara se senten tant identificats amb el seu sistema que, després d’haver acceptat com a rei a Felip V i haver-li jurat fidelitat, quan comencen a intuir i témer que la figura del Borbó amenaça de mort la sobirania catalana, consideren que, per defensar aquest estat sobirà, val la pena arriscar-se a trencar el jurament de fidelitat amb el rei i donar suport a Carles d’Absburg embarcant-se en una guerra amb l’esperança que, si Felip V la perd, Catalunya pugui conservar la seva sobirania. S’inicia, doncs, la guerra de Successió.
Aquesta és una guerra en la que hi estan implicats tots els països europeus i, a la vegada, una guerra hispànica que provoca la divisió dels diferents territoris que integren Espanya, dividint-se entre els partidaris del Borbó i els de Carles d’Absburg. En la seva dimensió europea, en aquesta guerra es dirimeix quina és la principal potència europea, mentre que, pel que respecta a la seva dimensió hispànica, es dirimeix el model de monarquia hispànica. Per una banda, els partidaris de Carles defensen una monarquia federal, mentre els borbons defensen una Espanya unitària.
El resultat de la guerra és la victòria de Felip V, que, aleshores, inicia una política totalment en contra de Catalunya impulsant el Decret de Nova Planta (1716), el qual comporta el següent: - Liquidació de les corts catalanes.
Supressió de la Generalitat de Catalunya.
Abolició de les lleis catalanes, estenent a Aragó, València, les Illes Balears i al principat de Catalunya, les lleis de la corona de Castella, convertint-se Espanya, doncs, en un estat unitari tal i com reclamaven els partidaris del Borbó. Malgrat aquest fet, hi ha dues lleis que no es liquiden: El dret civil i la llei d’herència pròpia de Catalunya on hi ha un hereu.
Tot això, ve acompanyat d’un desmantellament cultural o lingüístic. En altres coses: - Se suprimeixen els 5 centres d’estudis superiors i es crea una nova universitat situada a Cervera, emplaçament que es deu a l’objectiu d’allunyar la universitat al màxim de Barcelona, considerada la zona més revolucionaria. Aquesta universitat serà la única fins el 1835.
- El català deixa de ser llengua oficial, essent substituït pel castellà.
Sobre la població catalana, l’impacte d’aquesta última reforma és escàs, ja que la majoria de gent era analfabeta. La gent continua parlant català, ja que és l’única llengua que saben, i només les elits són les que en pateixen les conseqüències, ja que han d’utilitzar el castellà per dirigir-se a l’administració i llegeixen també en aquesta llengua, ja que els llibres en català són prohibits.
Així doncs, el 1714, les característiques diferencials de Catalunya que s’havien forjat durant l’Edat Mitjana són suprimides o, si més no, sufocades i posades en perill de desaparició, com per exemple, el català. Per tant, allò que havia fet de Catalunya un territori diferent a la resta d’Espanya, és liquidat per Felip V.
El que resulta sorprenent, però, és que, a partir del 1714, davant aquesta repressió per part del rei, la societat catalana és capaç de generar una sèrie de trets diferencials nous que no tenen res a veure amb els eliminats per Felip V. Ara, es tracta de trets diferencials de caràcter econòmics i social que reforcen les diferències amb Espanya i, a mitjà termini, seran els que impossibilitaran que Catalunya es converteixi, simplement, en una província espanyola. Aquests nous trets diferencials són els següents: Entre el 1714 i el 1800, la població catalana es dobla, passant de 400.000 a 900.000 habitants, destacant, a més, que es tracta d’un creiexement vegetatiu, és a dir, sense rebre immigració. Cal destacar que es tracta d’un tret diferencial perquè, amb el mateix temps, el creixement a Espanya és molt inferior. Si aquest creixement és gran a Catalunya, a la ciutat de Barcelona en concret encara ho és molt més, passant de 35.000 a 125.000 habitants, és a dir, quadruplicant-se, fet que es deu, principalment als moviments migratoris interns, produint-se un èxode rural.
Aquest gran creixement demogràfic té unes conseqüències econòmiques importants, fent necessari el creixement de l’agricultura. A l’haver-hi més gent, s’han de produir més aliments, però, a la vegada, l’augment de la població significa que hi ha més mà d’obra i, per tant, permet que aquest creixement de l’agricultura sigui possible. El creixement demogràfic fa necessari i permet un creixement de l’agricultura, el qual permet millorar les condicions de vida i, per tant, permet que la població continuï creixent. Així doncs, la revolució demogràfica i la revolució agrària són dos fenòmens retroalimentats.
En el desenvolupament de l’agricultura catalana del segle XVIII, s’hi diferencien 2 fases. Per una banda s’experimenta un canvi quantitatiu que consisteix en l’augment de les terres de conreu per augmentar la producció i, per l’altra, es produeix un canvi de mentalitat en una part de la Catalunya rural que provoca que una part de l’agricultura catalana experimenti una transformació qualitativa. Referent a aquesta segona transformació, cal dir que, fins aleshores, l’objectiu de l’agricultura era l’autosuficiència, de forma que es practicava una agricultura de subsistència, essent una agricultura de dimensió molt local. El canvi de mentalitat, doncs, consisteix en que una part dels pagesos catalans comencen a tenir com a objectiu conrear allò que els generi el màxim de beneficis econòmics, passant d’una agricultura tradicional a una agricultura capitalista, fet que provoca la necessitat d’haver d’abandonar l’agricultura local que es practicava fins aleshores per passar a practicar-ne una de més distància.
Aquest canvi de mentalitat es tradueix en un canvi del conreu, desenvolupant-se molt més la vinya, essent aquest el motor del canvi. Els pagesos descobreixen que dedicant-se massivament a la vinya poden obtenir uns productes finals que poden ser exportats tant lluny com calgui, ja que tenen una enorme demanda des de l’exterior de Catalunya, de forma que el benefici és molt més elevat. Així doncs, s’abandona el conreu del cereal i es comença a conrear la vinya massivament. Aquest fet, però, comporta un problema i és que si no hi ha blat no es pot fer pa. Ràpidament, però, es troba la solució, essent aquesta la segona dimensió del canvi. La solució passa per augmentar les importacions i les exportacions amb les colònies espanyoles d’Amèrica, exportant productes alcohòlics i important blat. Aquests blat importat, a més, resultat més econòmic que el conreat a Catalunya, de forma que augmenten els beneficis.
Així doncs, la revolució agrícola arrossega cap a l’aparició d’unes relacions comercials transatlàntiques amb les colònies espanyoles a Amèrica.
En un principi, els vaixells que porten productes alcohòlics a Amèrica, tornen a Catalunya buits, fet que no resulta del tot rendible als comerciants catalans, de forma que, per tal que aquests vaixells no hagin de tornar buits, es comença a comerciar també amb canyes de sucre o pells d’animals entre molts altres productes. Ara, doncs, la relació comercial entre Catalunya i Amèrica ja es totalment bidireccional.
A mesura que el comerç català amb Amèrica comença a esdevenir important, els comerciants catalans comencen a negociar amb el rei perquè els estalviï fer escala a Cadis –on era obligatori- i ho aconsegueixen, fet que els permet augmentar encara més la productivitat.
En aquest moment, encara queda un últim canvi. A partir del 1740, com que el comerç amb Amèrica ja està del tot consolidat, es comença a pensar en què més es podria comerciar que els aporti encara més beneficis. El resultat d’aquesta reflexió és l’aparició del comerç d’indianes, uns estampats de colors que reprodueixen les teles orientals destinades al comerç colonial amb Amèrica. (Vegeu apunts “La industrialització catalana” de 2n de batx.  pàg. 10). Aquest comerç d’indianes permet una mà d’obra barata i sense necessitat de ser sofisticada, fet que és una clara avantatge.
En resum, el que passa a Catalunya des de mitjans del s. XVIII és que s’inicia una revolució industrial (la primera d’Europa i la única d’Espanya).
Aquest seguit de canvis que experimenta l’economia catalana en el s. XVIII també efecte directament a la societat, ja que l’economia d’un país no pot canviar sense que canvi la seva estructura social, tal i com, en el seu moment, va afirmar Karl Marx.
Així doncs, ens trobem en el s. XVIII, no només davant un país que ha augmentat la seva població o ha desenvolupat el comerç amb Amèrica, entre moltes altres coses, sinó d’un país la societat en general del qual és diferent de com ho era a principis de segle, apareixent la llavor del que 70 o 80 anys més tard serà la burgesia (apareix una incipient burgesia) i la classe treballadora. A finals del segle XVIII, doncs, a Catalunya ja hi ha una protoburgesia i un protoproletariat, essent l’únic territori espanyol on això succeeix. Aquestes noves classes socials tenen nous interessos i una nova mentalitat totalment diferents als de la resta de l’Espanya rural.
...