La crisi i les seves resistències a l'Estat espanyol (2012)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Comunicación Audiovisual - 1º curso
Asignatura Estructura Social i Política
Año del apunte 2012
Páginas 26
Fecha de subida 10/12/2014
Descargas 1
Subido por

Descripción

Professor: Enric Prat

Vista previa del texto

LA CRISI I LES SEVES RESISTÈNCIES El cas espanyol Estructura Social i Política Cristina Martín Martínez NIU 1331053 14/12/2012 1 ÍNDEX 0.- Introducció 1.- Punt de partida: La crisi 1.1.- Com va començar tot 1.2.- Les causes i els seus responsables 1.2.1.- Lehman Brothers 1.3.- L’expansió 1.3.1.- El problema de les hipoteques 1.3.2.- La globalització 1.4.- El cas espanyol 1.4.1.- El paper dels bancs 1.4.2.- La corrupció 1.4.3.- Els efectes de la crisi a Espanya 2.- Resistències 2.1.- Els moviments socials 2.1.1.- Formes d’actuació 2.1.2.- Efectes que poden generar 2.1.3.- El paper dels moviments socials a la democràcia 2.1.4.- Moviments socials vius 2.2.- Manifestacions 2.2.1.- El 15-M 2.2.2.- El paper de la policia 2.3.- Sindicats 2.3.1.- Evolució dels sindicats 2.4.- Plataformes d’efectes d’hipoteques 2.4.1.- Desnonament Express 2.4.2.- Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca 2.5.- Defensa de la sanitat i l’educació pública 2.5.1.- La sanitat 2.5.2.- L’educació 2.5.3.- Plataformes en defensa de la sanitat i l’educació pública 2.5.4.- La veu de la gent 2.6.- Influència de la crisi al moviment independentista català 2.7.- Acció dels joves 3.- Solucions 3.1.- Sistema financer 3.2.- Sistema econòmic 3.3.- Aspectes generals 4.- Conclusió 5.- Bibliografia i webgrafia 5.1.- Bibliografia 5.2.- Webgrafia pàgina 4 5 5 6 6 7 7 7 8 10 10 11 14 14 14 14 15 16 16 16 17 18 19 20 20 20 20 20 21 21 21 22 23 24 24 24 24 25 26 26 26 2 0.- INTRODUCCIÓ Quan hi ha un problema i ens aferrem a buscar la solució sense seguir el camí adequat, solem equivocar-nos. El camí passa per cercar les causes. ¿On ens vam equivocar? ¿Que va ocórrer? I des d’aquí buscar la solució.
Jordi Cabré A finals de l’any 2007, tot i que popularment es considera que va ser a l’any 2008, el món occidental i capitalista va entrar en una crisi que en un principi va ésser només financera però que poc a poc va anar convertint-se, també, en econòmica.
En un principi, tothom pensava que estaríem parlant només d’una crisi més, ja que aquesta és una de les característiques del nostre model econòmic – el capitalisme –, que cada cert temps es cau en crisi. Però aquesta crisi era diferent, tot i que els polítics ens van intentar mantenir enganyats per no preocupar-nos (o per no preocupar-se ells), des del principi. La bombolla immobiliària va anar creixent desmesuradament durant tot el principi del segle XXI gràcies a uns baixos tipus d’interès i una regulació laxa, el mercat desregulat, la falta de regulació, les hipoteques brossa, el dèficit públic i l’excessiva cobdícia dels banquers. Va ser aquesta combinació d’errors el que va portar a que la crisi assolís aquesta magnitud.
Des del seu començament fins avui dia, i ja han passat gairebé cinc anys, tots els països afectats han portat a terme noves polítiques per intentar solucionar el problema. Alguns, com Alemanya, tot i no haver aconseguit sortir definitivament de la crisi (de fet, encara cap país ho ha aconseguit), han encertat amb aquestes polítiques i van pel bon camí. D’altres, però, com Espanya, tot i haver posat en marxa mesures desconegudes fins ara, ni tan sols han començat a veure, com solia dir l’expresident del govern José Luís Rodríguez Zapatero, els brots verds. Va ser Zapatero, precisament, qui va dur a terme mesures populistes per intentar trobar aquesta desitjada solució a la crisi. Aquestes mesures, però, no van funcionar. Unes perquè, senzillament, eren inútils. I d’altres, perquè caminaven en direcció equivocada.
Així doncs, sembla que a Espanya encara li queda un llarg camí per sortir d’aquesta profunda crisi. Està clar que s’han de buscar solucions, innovar per poder sortir-ne. Però mentre algú troba aquestes solucions, la població cada cop pateix més directament – i amb més pobresa – els efectes d’una crisi que de moment ja ha deixat a més de cinc milions de persones sense treball al nostre país i que tampoc té compassió amb la resta de famílies que, tot i treballar (al menys, pel moment) cada cop tenen més problemes per arribar a final de més.
No és d’estranyar, llavors, que aquest sector de la població – que cada cop és més gran – no es quedi a casa lamentant les seves pèrdues, sinó que es llencin al carrer per queixar-se als polítics de tot el que està passant. La població està molt enfadada, i amb raó, perquè són ells qui estan pagant els errors d’un reduït nombre de banquers i polítics que mentre van poder es van omplir les butxaques a costa dels altres. Així doncs, les manifestacions cada cop són més 3 freqüents i més grans, així com també cada cop n’hi ha per més motius degut a que cada cop, també, són més sectors que es veuen afectats per la greu situació que estem patint.
I això és del que parlaré en aquest treball. De les respostes i resistències de la gent – i em centraré molt en el cas espanyol – a aquesta crisi que cada cop està destruint més famílies.
Però per poder entendre tot això, cal saber què és veritablement el que va passar durant els anys anteriors a la crisi, saber què és el que s’estava coent darrere les immobiliàries i els bancs.
I un cop tinguem clar això, podrem entendre perquè la gent ha reaccionat d’aquesta forma – veurem quina és aquesta forma (o formes) –, algunes de les conseqüències més evidents i, per últim, intentarem trobar-ne una solució per tot plegat.
4 1.- PUNT DE PARTIDA: LA CRISI 1.1.- Com va començar tot Tot va començar just al canviar de segle, quan l’any 2001, Alan Greenspan va voler evitar el col·lapse de la borsa després del fracàs de les “punt.com” reduint els tipus d’interès des del 6,5% al 3,5% en menys d’un any. Amb aquest tipus d’interès tan baix, els bancs van buscar rendibilitat en famílies amb pocs ingressos i una alta probabilitat de no poder retornar l’hipoteca. En tenir un risc força alt, aquestes famílies havien de pagar, alhora, un interès més alt, encara que els bancs van pensar que el perill quedava mitigat pel fet que el Alan Greenspan preu dels habitatges continuaria pujant per molt temps (o fins i tot sempre). A més, si cap dia tenien problemes, devien pensar, aquestes famílies podrien vendre la casa a un preu superior al de l’hipoteca i això els permetria retornar els diners.
Però, qui és Alan Greenspan? Alan Greenspan és un economista nord-americà que va ésser president de la Reserva Federal dels Estats Units entre 1987 i 2006. Quan a la seva participació en la bombolla “punt.com”, cal explicar què va ser aquest procés. La bombolla punt com va ser un període de creixement en els valors econòmics de les empreses dedicades als serveis i continguts web a Internet, que va tenir lloc entre el 1995 i el 2000 als països occidentals.
Aquestes empreses vinculades a Internet, van veure com el preu de les seves accions pujaven si al final del seu nom posaven “.com”. Durant els anys 2000 i 2001, però, va començar a produir-se una caiguda de les accions d’aquestes empreses.
L’esclat d’aquesta bombolla tecnològica, va generar un desplomament de les cotitzacions que va corregir la sobrevaloració del mercat entre 2001 i 2003, quan les cotitzacions van caure per sobre dels beneficis. El problema va ser que el preu de les accions es va mantenir per darrera del creixement dels beneficis i en aquest període les valoracions van continuar caient. Aquesta situació va impedir que les accions poguessin servir de matalàs al brusc canvi del cicle econòmic, perquè quan van caure els beneficis al 2008, les borses van caure en la mateixa quantia des d’un nivell més baix. Aquesta vegada, però, no es van corregir valoracions excessives; simplement, les valoracions es van desplomar. I aquí tenim l’inici de la crisi econòmica.
Cal destacar, que al començament de la crisi econòmica, es va acusar altre cop a Alan Greenspan, aquest cop per d’haver permès durant el seu mandat la proliferació dels anomenats derivats financers, que van ser la causa final de la crisi, i no haver permès la seva regulació. Greenspan, però, va mantenir sempre la seva posició de considerar que la crisi es produïa un cop cada cent anys i que el problema no eren els derivats, sinó la cobdícia. Per contra, en opinió de molts economistes, si Greenspan hagués actuat de forma diferent, és molt probable que la crisi s’hagués mitigat. A més, el documental “Inside Job” aprofundeix en aquesta teoria i sembla aclarir que Greenspan va ser advertit de les mesures que havia d’haver pres contra la crisi, les quals no va posar en marxa per conveniència pròpia.
5 1.2.- Les causes i els seus responsables Tot va començar als Estats Units. La derogació el 1999 de la Llei Glass-Steagall, que havia mantingut separats els bancs d’inversió dels bancs comercials, va fer crear bancs més grans, massa grans com per permetre la seva fallida: saber que eren massa grans per fallar va proporcionar incentius per l’assumpció de riscos excessius.
Al març de 2001, els Estats Units van entrar en recessió després de la ruptura de la bombolla “punt.com” la primavera de l’any anterior. Per tornar a fomentar la seva economia, la Reserva Federal va baixar de forma considerable els tipus d’interès bancaris, del 6% a l’1,75%. L’efecte immediat d’aquesta mesura és que l’activitat econòmica el sector immobiliari va créixer a l’alça i això va provocar un error irreparable per part dels bancs, que, atrets pel diner fàcil, van concedir hipoteques a famílies amb rentes baixes amb un tipus d’interès variable, el que popularment es denominen hipoteques brossa.
Per tant, els responsables d’aquesta crisi van ser les empreses hipotecàries, els bancs i les agències de qualificació, que van aprofitar-se d’aquets interessos tan baixos i, en part, de la ignorància de molta gent, que van ficar-se on no podien ja que no tenien pas consciència del que els hi podia passar.
1.2.1.- Lehman Brothers Per altra banda, cal destacar també el que va passar amb Lehman Brothers i les seves conseqüències. Lehman Brothers, fundada el 1850, va ser una companyia global de serveis financers dels Estats Units. Tot i haver sigut una empresa de gran prestigi, el 2007 es va veure seriosament afectada per la crisi financera provocada per les ja anomenades hipoteques brossa. Va ser la primera entitat financera en fer pública la seva fallida, però a partir d’aquí en van venir moltes més i aquest procés encara no ha acabat.
La preocupació pel risc moral va influir en la decisió de no rescatar Lehman Brothers. Alhora, però, aquesta decisió va conduir a la més gegantesca sèrie de rescats de la història.
Quan, més tard, es va tractar d’altres grans bancs dels Estats Units, es van deixar a un costat les preocupacions sobre el risc moral i es va permetre als directius dels bancs poder gaudir d’enormes primes per unes pèrdues de rècord, els dividends no van disminuir, i es va protegir als accionistes i als obligacionistes. De totes formes, fins i tot desprès dels rescats de diversos milers de milions de dòlars, l’FMI i el Tresor nord-americà es resistien a imposar mesures (regulacions) que poguessin haver fet que els “accidents” Mostra de com van caure les accions de Lehman Brothers fins la seva fossin menys probables i menys costosos, ja que creien que venta parcial el 2008 els mercats funcionaven bé per si mateixos. Així doncs, una bona regulació hagués pogut reorientar les innovacions de forma que augmentessin l’eficiència de l’economia i la seguretat dels ciutadans.
6 1.3.- L’expansió El que va començar com un problema hipotecari als Estats Units es va acabar contagiant a l’economia real del món sencer. Però, mentre que la crisi dels Estats Units va començar al sector financer i posteriorment es va estendre a la resta de l’economia, a molts països en vies de desenvolupament, els problemes de l’economia real eren tan grans que van acabar per afectar al sector financer. La crisi es va estendre ràpidament degut a les polítiques, especialment de liberalització del mercat de capitals i financer, que l’FMI i el Tresor nordamericà els havien endossat a aquests països.
1.3.1.- El problema de les hipoteques La crisi es va tornar global ràpidament, i no és d’estranyar, ja que una quarta part de les hipoteques nord-americanes havien anat a parar a l’estranger. Aquestes hipoteques, la majoria d’elles hipoteques brossa, van fer que els tipus d’interès interbancaris (com per exemple l’Euríbor) es disparessin i, amb ells, els pagaments mensuals de milions de famílies d’arreu del món, que van deixar de poder pagar les hipoteques. La morositat va augmentar, no només entre les famílies subprime (aquelles famílies amb risc de no poder acabar de pagar l’hipoteca) sinó entre totes les famílies del món. Les asseguradores van haver de pagar el que estava assegurat, però ja no tenien prou diners, fet que va provocar que fossin les primeres en caure.
1.3.2.- La globalització Des de fa temps, sembla clar que les economies regionals, les societats i les cultures s’han integrat a través d’una xarxa mundial de comunicacions, de transport i de comerç. La integració d’aquestes economies regionals – i nacionals – en l’economia internacional s’ha dut a terme majoritàriament a través del comerç, però no ens podem oblidar de la inversió estrangera directa, dels fluxos de capital, i sobretot (i cada cop de forma més evident) de la propagació de la tecnologia.
Així doncs, els mercats financers mundials estan íntimament relacionats, fins i tot ens podríem atrevir a dir que massa, ja que aquest és el fet que ha produït que una crisi que va començar a Estats Units es propagués per tot el món. Les economies de tots els països – o almenys de gairebé tots – depenen les unes de les altres. Això, en èpoques pròsperes, pot ser un guany enorme per molts països. Però, per contra, també pot ser un gran inconvenient en èpoques com la que estem vivint, ja que si no hagués sigut per aquesta globalització, molts països no haguessin entrat en crisi.
7 1.4.- El cas espanyol Durant els anys anteriors a l’inici de la crisi, Espanya havia permès que es desenvolupés dins seu una enorme bombolla en el sector de l’habitatge, i és per això que actualment està patint un enfonsament quasi total del seu mercat immobiliari. No obstant, a diferència dels Estats Units, les fortes regulacions bancàries d’Espanya han permès que els seus bancs suportin un trauma molt major amb millors resultats – tot i que, el que no és d’estranyar, és que en conjunt la seva economia ha sofert un impacte molt major pel qual encara li queda un llarg viatge per sortir-ne –. Les autoritats espanyoles no van saber anticipar com devien prevenir un desequilibri financer insostenible per més que el desequilibri fos progressiu i no resultes difícil preveure’n la trajectòria. A continuació veiem la diferència de preus des del començament de la crisi fins el 2011 i la seva relació amb els salaris: Font: Instituto Nacional de Estadística Font: Colectivo Ioé L’economia espanyola partia d’un procés de consolidació pressupostària que havia permès reduir notablement el deute com a proporció del PIB (el 36% el 2007). Per contra, les despeses van créixer precisament per la seva sensibilitat a la conjuntura i pel voluntarisme de les polítiques contra la crisi. Així, es va passar d’un excedent pressupostari del 2,2% del PIB al 2007 a unes necessitats de finançament que al 2008 van ser el 4,1% del PIB, al 2009 l’11,4% i al 2009 8 el 9,2%. El deute, lògicament, era l’única possibilitat de finançar a curt termini aquest desequilibri. Cal destacar que les Administracions Públiques són els agents de l’economia espanyola que estan protagonitzant durant la crisi el major desequilibri entre renta i despesa, és a dir, qui estan necessitant més finançament extern. Són elles les causants del desequilibri financer de l’economia espanyola, i elles qui haurien de corregir-lo: Font: Instituto Nacional de Estadística Els problemes fonamentals a Espanya van ser que el sector immobiliari representava una part massa gran de l’economia. El creixement immobiliari va fer que els salaris augmentessin perquè es necessitava gent per treballar a la construcció. Mentre les coses “anaven bé”, ningú no es preocupava de fer que l’economia fos més productiva i la productivitat no augmentava.
I, per últim els salaris van augmentar per sobre de la productivitat.
Així doncs, per més que el Govern doni les culpes de la nostra crisi a la situació financera internacional, la crisi espanyola és made in Spain. Quan Espanya era un país pobre, va basar el seu creixement en productes econòmics perquè els salaris, i per tant els costos de producció, eren baixos. A mesura que aquests anaven creixent, els salaris pujaven i la competitivitat desapareixia. En no poder competir venent productes més barats que els altres, Espanya havia d’innovar. Però no ho va fer. Enlloc d’això, va intentar perpetuar la situació contractant immigrants pobres, fet que no feia més que retardar les reformes: gràcies al fet que els immigrants acceptaven salaris miserables, les empreses no tenien incentius per intervenir en tecnologia o transformar-se en activitats de més valor afegit. Aquest fet, alhora, va provocar que milers d’immigrants vinguessin a Espanya en busca de feina. Aquestes dades les veiem reflectides a la taula següent: 9 Font: Instituto Nacional de Estadística Des del canvi de segle fins el començament de la crisi, el nombre d’immigrants a Espanya va créixer singularment. L’esclat de la bombolla immobiliària, però, va fer que aquestes xifres tornessin a baixar ja que cada cop hi havia menys llocs de treball i la vida dels immigrants nouvinguts a Espanya era molt difícil.
1.4.1.- El paper dels bancs Els bancs i caixes espanyols havien importat durant els anys d’expansió, estalvis, i no actius financers, de manera que la seva exposició als després denominats productes tòxics, difosos des del sistema financer nord-americà, va ser mínima.
El seu model de negoci, basat en la banca minorista amb una extensa xarxa d’oficines, era molt car i només podia sobreviure amb un elevat nombre d’operacions, especialment en uns temps en què el marge d’intermediació es contreia amb intensitat degut als baixos tipus d’interès i la competència.
Quan la crisi va començar, el crèdit va patir un creixement extraordinari, que va portar a aquestes entitats financeres i creditícies a importar massivament estalvi exterior per atendre a una demanda desenfrenada. Així, si pel sistema financer espanyol el problema de solvència no era inicialment important, si ho va ser el de liquiditat. Part d’aquests problemes de liquiditat que afectaren en un principi al sistema financer espanyol, i per extensió a l’economia, provingueren de la lenta actuació del Banc Central Europeu, el responsable de la política monetària per Espanya.
1.4.2.- La corrupció Des de la tardor de 2008 fins avui, els sistemes financer i econòmic, així com gran part dels polítics, es troben sota una permanent sospita per part de la població.
Per corrupció entenem l’acció d’una o vàries persones que manipulen certs mitjans públics en benefici propi, tergiversant les finalitats d’aquests en perjudici de la ciutadania, a la que haurien de servi i beneficiar. I això porta passant a Espanya, desgraciadament, molt de temps.
Tot va començar pel cobdiciós desig d’obtenir beneficis fàcils i riscos exagerats. Amb el beneplàcit dels responsables polítics (i cal destacar que molts polítics han sigut pròpiament els delinqüents en aquests casos), les autoritats financeres del país van consentir el disbarat: contractes hipotecaris amb lletra petita, taxacions expressament exagerades, brossa d’altres 10 bancs, etc. Els consells d’administració, particularment els de les caixes, van ser controlats per persones incompetents, fossin del partit polític que fossin, que es van limitar a assistir als consells d’administració i aconseguir diners fàcils. Els beneficis ficticis van ser fagocitats per aquesta gent, creant un gegantesc forat negre.
Mentrestant, els grans còmplices de les finances no deixaven de llençar a la població un enfilall d’excuses. Asseguraven que el nostre sistema financer era el més sòlid i que cap entitat financera estava en risc. Només cal veure com l’actual president espanyol, Mariano Rajoy, no deixa d’endarrerir l’arribada del rescat espanyol, per adonar-nos de que les persones amb poder a Espanya intenten mantenir enganyada la seva població perquè no vegin tot el que veritablement està passant. Tot i això, ja s’han descobert moltes de les trames més corruptes que s’han donat lloc a Espanya en els últims anys, com bé poden ser el Cas Malaya, el Cas Gürtel, la trama del propi Iñaqui Urdangarín, o la més recent de totes (tot i que encara no està resolta) en què el protagonista és l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos.
1.4.3.- Els efectes de la crisi a Espanya L’enfonsament de l’Estat del Benestar: L’Estat del Benestar està constituït, essencialment, per una sanitat i una educació públiques, pensions pels jubilats i ajudes a la dependència. Aquests quatre pilars, però, s’estan veien retallats, per les famoses retallades, de forma quantitativa i qualitativa. Això està provocant que tots els serveis públics es quedin per aquelles famílies amb menys ingressos i amb un pressupost inferior per atendre-les.
Les relacions laborals: Abaratiment dels acomiadaments laborals i apropament de la negociació a la realitat de cada empresa, però sense una protecció de l’Estat que cobreixi els vaivens de les trajectòries professionals, i els sindicats estan perdent cada cop més importància, així com la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales).
Per altra banda, i aquest és un dels efectes més rellevants i importants de la crisi, cada cop una part més nombrosa de la població es troba a l’atur i no té forma de trobar feina, ja que les empreses cada cop tenen més despeses, conseqüentment menys diners per pagar als seus treballadors, els han d’acabar acomiadant i aquests resten a l’atur sense gairebé possibilitats de tornar a reincorporar-se al mercat laboral ja que aquesta és la situació de la gran majoria d’empreses espanyoles en aquest moment. A les taules següents es veu reflectit l’augment de l’atur a Espanya durant els últims anys: Font: Instituto Nacional de Estadística 11 Font: Instituto Nacional de Estadística Font: Instituto Nacional de Estadística Europa: L’europeisme dels espanyols, abans força comú, s’està refredant al veure que no es resolen amb ajuda europea els problemes immediats espanyols. Europa ja no es veu tant com “la solució” (tot i que ho segueix essent), sinó com el problema. Tot i això, cal destacar que la moneda europea ha permès a l’economia espanyola poder finançar-se a uns tipus baixos i estables durant un llarg període de temps, que va ser aprofitat per augmentar la renta i l’ocupació, fer inversions i internacionalitzar moltes empreses espanyoles.
La Monarquia: La Monarquia està canviant. La necessitat de transparència de la Casa Reial ha augmentat amb la crisi econòmica (i molt més ara amb l’acorregut amb el cas Urdangarín.
ETA: La desaparició d’aquesta violència, tot i que encara no de la banda terrorista, és un canvi fonamental en l’entorn democràtic i de la crisi, de la qual no es troba gaire deslligada.
Els mitjans de comunicació: En aquest camp, moltes coses han començat a canviar i segurament només ens trobem al principi de la revolució. Impresos, audiovisuals i radiofònics, han servit per vertebrar i estructurar Espanya i algunes de les seves comunitats autònomes. La crisi econòmica, la crisi del mitjà imprès, Internet, les xarxes socials i la multiplicació dels canals de televisió, han soscavat aquest paper.
El moviment independentista català: Amb la crisi, les diferències econòmiques de les comunitats autònomes s’han fet evidents, i aquí trobem diversos problemes, ja que molts catalans demanen solucions, entre les quals trobem el pacte fiscal, però el Govern i la 12 Generalitat no han arribat encara a cap acord i el moviment independentista, després de l’última manifestació de l’onze de setembre, sembla tenir cada cop més força.
És per tot això, i d’altres elements (tot i que amb menys rellevància), que la població espanyola, i sobretot les famílies de classe mitja i baixa, s’estan veient greument afectades per aquesta crisi i cada cop tenen més problemes, sobretot d’àmbit econòmic. I és que, una de les mesures més importants que s’han implantat per intentar superar-la, i de la qual no hem parlat, és la pujada dels preus, dels impostos, i de la inflació en general, que podem veure reflectida en aquesta taula i fer-nos una idea dels problemes que tenen moltes famílies espanyoles per poder arribar a final de mes: Font: Instituto Nacional de Estadística 13 2.- RESISTÈNCIES 2.1.- Els moviments socials A diferència dels partits polítics, els moviments socials es presenten com fenòmens menys integrats i amb fronteres més difoses. Solen incorporar una pluralitat de nuclis (entitats estables, clubs, publicacions, col·lectius, etc.) connectats entre si mitjançant una articulació relativament dèbil, descentralitzada i poc o res jeràrquica. Les seves propostes no es limiten només a un sol àmbit o sector de la vida social, sinó que els seus objectius se situen en diversos àmbits de les relacions col·lectives. Així doncs, podem definir els moviments socials com actors polítics l’aparença dels quals canvia amb certa celeritat.
Algunes de les característiques que defineixen als moviments socials com a tals són:        La col·lectivitat de persones i grups, és a dir, la participació d’actors polítics col·lectius.
Actuen amb continuïtat però de forma fluctuant..
Actuen en nom d’una població o sector de la societat tractada amb injustícia, afectada per problemes o sensibilitzada per aconseguir drets.
Estan units per unes aspiracions o objectius compartits, uns valors i una identitat col·lectiva, però al seu interior hi ha debats i controvèrsies.
Tenen sistemes d’organització i de funcionament variables: institucionalitzats, no institucionalitzats i mixtes.
Utilitzen formes d’acció i estratègies de lluita variables.
Generen efectes en la societat 2.1.1.- Formes d’actuació Els moviments socials actuen de forma col·lectiva degut a que no tenen poder polític. Entre aquestes formes d’actuació, però, en trobem de legals però també d’il·legals.
Legals: Demanar coses amb signatures, manifestacions legals, vagues amb serveis mínims, etc.
Il·legals: Desobediència civil, moviments okupes, accions radicals, etc.
Cal destacar que, tot i que de vegades certes formes d’actuació són radicals, no per això són sempre violentes.
2.1.2.- Efectes que poden generar Externs: Substantius (com les peticions amb alguna finalitat), simbòlics (com la reivindicació de plantejar propostes noves), sensibilitzadors (com fer canviar d’opinió a la gent perquè vegin més enllà de les seves idees) i culturals (com les idees consolidades per sectors majoritaris de la població).
14 Interns: Es donen en els activistes.
Per poder valorar aquests efectes de forma correcta, es necessita tenir una perspectiva històrica de tot plegat:   Impactes a curt, mig i llarg termini.
Canvis culturals i polítics I, per altra banda, cal tenir en compte també que no sempre són unidireccionals:   Conquesta, consolidació, retrocés i anul·lació.
S’ha de lluitar per aconseguir drets, però també per mantenir-los.
2.1.3.- El paper dels moviments socials a la democràcia En contextos dictatorials, els moviments socials poden contribuir al canvi democràtic (ajudant en la conquesta de drets i llibertats democràtiques). Un cop s’assoleix la democràcia, aquests moviments es desenvolupen cada cop amb més intensitat ja que utilitzen drets i llibertats democràtiques per impulsar les seves activitats. Així doncs, amb les seves idees, propostes i accions, han contribuït a la construcció tant de la democràcia espanyola, com d’altres.
Els moviments socials qüestionen determinades polítiques dels governs i pressionen perque els governants tinguin en consideració l’opinió pública, arribant a reclamar que la població sigui consultada, i convertint-se d’aquesta manera en eines de control de les decisions i les actuacions dels governs, que és una tasca essencial per la construcció de democràcies actuals.
Al promoure formes d’acció col·lectiva, els moviments socials estan utilitzant canals d’acció política a l’abast de la població, situats fora de les institucions de l’estat, però interpel·lant a través d’ells a les autoritats i als grups que formen part d’aquestes institucions. La canalització de la participació de diversos sectors socials a través de l’acció col·lectiva ha suposat una extensió de la democràcia existent.
Així doncs, al reclamar mecanismes de participació política i de democràcia directa, els moviments socials estan qüestionant la delegació dels afers que afecten a la societat en professionals de la política i el fet que la participació política es limiti a emetre el vot en les eleccions. D’aquesta forma, s’estan situant en primer pla l’essència original de la democràcia, és a dir, que la possibilitat de deliberar i decidir políticament estigui a l’abast de tothom, i estan apostant per la conformació d’una ciutadania activa i participativa com feia temps que no es veia.
15 2.1.4.- Moviments socials vius Actualment, i tenint en compte la situació en què ens trobem, observem una llarga llista de moviments socials vius, entre els quals en destaquen, sobretot, els següents:             Obrer o dels treballadors Estudiantil Veïnal Feminista Per la mau i antimilitarista Ecologista i antinuclear De lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals Okupa i de les okupacions 15-M Pel dret a l’habitatge D’alliberament animal Independentista 2.2.- Manifestacions Que la societat està molt afectada amb totes les mesures que està prenent el Govern per intentar sortir de la crisi, és un fet, degut a que aquestes mesures intenten que els més pobres paguin pels errors que han dut a terme els més rics durant un llarg període de temps i dels quals ara no es fan càrrec. Seguint per aquest camí, no seria molt més lògic que pugessin els impostos a les famílies que sobrepassen un cert nivell de renta (força alt, òbviament), que no pas a aquelles famílies que ho passen realment malament per arribar a final de mes? Perquè a més s’ha de tenir un altre element en compte: tot i que aquestes famílies més pobles siguin les predominants, el que es recaptaria amb la pujada dels impostos dels rics seria major ja que un tant per cent realitzat a un nombre més alt sempre serà major. Així doncs, perquè no es duen a terme aquestes mesures? O bé, perquè no es baixa el sou d’aquelles persones, com sobretot els polítics i els banquers, que cobren milionades? És per això i encara més coses que la població està tan enfadada i surt al carrer a queixar-se i ser escoltada pel Govern (tot i que val a dir que aquest sembla no preocupar-se gaire per aquest aspecte) ja que aquesta és l’única forma legal que tenen de fer-ho. Però, com va començar aquesta onada de manifestacions i indignació popular? Cal que ens remuntem al 15 de maig de 2011.
2.2.1.- El 15-M El Moviment 15-M va ser un moviment ciutadà dut a terme el 15 de maig de 2001 a la Puerta del Sol de Madrid, on es van congregar una sèrie de protestes pacífiques amb la intenció de promoure una democràcia més participativa allunyada del bipartidisme entre el PP (Partit 16 Popular) i el PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) i del domini de bancs i corporacions, així com una autèntica divisió de poders i altres mesures amb la intenció de millorar el sistema democràtic.
« No som titelles en mans de polítics i banquers » « Democràcia real ¡JA! No som mercaderia en mans de polítics i banquers » Aquesta manifestació i les protestes que van començar a Madrid, es van estendre ràpidament per tot el país i, com va passar a la capital, milers de persones van acampar a places d’arreu d’Espanya per mostrar la seva indignació, i cal destacar que moltes d’aquestes acampades van durar setmanes.
Les persones que van participar en aquest moviment es consideraven preocupats i indignats pel panorama polític, econòmic i social espanyol, marcat sobretot per la corrupció dels polítics i els banquers. Així doncs, es va declarar que mitjançant la unió de la societat era possible construir un sistema més just, més democràtic, i en termes generals, millor, per la qual cosa van proposar el següent:       Acampats a la Puerta del Sol, Madrid Font: Cadena Ser Nova democràcia amb un alt contingut social Eliminació de les patologies de la democràcia representativa Democràcia participativa i directa Propostes socials contra la desocupació i per la millora de qualitat de vida, a favor del dret a l’habitatge, als serveis públics de qualitat i la reducció de la despesa militar.
Democràcia amb un contingut social més ampli.
Propostes polítiques: - Modificació de la Llei Electoral per garantir un sistema més proporcional - Establiment de mecanismes que garanteixin la democràcia interna als partits polítics: llistes obertes, elecció directa dels regidors i transparència en el finançament dels partits.
- Referèndums vinculants per qüestions d’envergadura (incloses les directives europees).
- Pressupost participatiu 2.2.2.- El paper de la policia El fet que en els últims mesos – des del 15-M – s’hagin multiplicat de forma tan prominent el nombre de manifestacions a l’Estat Espanyol ha tingut greus conseqüències en molts àmbits socials, però, segurament, el més destacat sigui el de l’àmbit policial.
L’actuació de la policia – i l’exèrcit – ha de realitzar-se d’acord a normes i procediments preestablerts. En la seva tasca de protegir les llibertats ciutadanes, no poden fer servir mètodes que vulnerin aquestes llibertats, tal com estan definides per les normes 17 constitucionals de cada país i pel dret internacional vigent. Això exigeix una particular vigilància per part de les autoritats polítiques, amb la finalitat d’assegurar que l’acció policial es desenvolupi sempre dins dels límits establerts per la llei.
Aquest aspecte, doncs, contrasta molt amb les imatges de les últimes manifestacions, com per exemple aquesta de la manifestació del 25-S d’aquest any a Madrid: Font: www.cuartopoder.es Aquesta situació de manifestacions constants se’ls està anant de les mans als policies – indiferentment de si són guàrdies civils, urbans, mossos d’esquadra, etc – fins arribar al punt en que ara ja és estrany que al dia següent d’una manifestació no surtin ferits a la televisió.
Com es pot arreglar aquesta situació? No hi ha una resposta clara per aquesta pregunta, el que si està clar és que els polítics han de prendre decisions quan abans millor perquè sinó, a aquest pas, cada cop hi haurà més ferits, i no seria d’estranyar que, fins i tot, morts. Un dels problemes, però, per dur aquesta pràctica a terme, és que els polítics no pensen ni molt menys en actuar d’aquesta forma. Només fa falta veure algunes de les reaccions de certs polítics en que diuen que l’actuació policial està essent fantàstica en cada manifestació. Sense anar més lluny, després de la manifestació ja esmentada del 25-S, el Ministeri d’Interior va felicitar a la Policia Nacional, dient que la seva actuació va ser proporcional.
2.3.- Sindicats El deteriorament de les condicions laborals no es veu contrarestat per respostes contundents de la classe treballadora o amb afiliació i organització dels treballadors en diferents sindicats.
Els motius per l’afiliació sindical són diversos: per un cantó estan les característiques generals (sexe, edat, nivell d’educació), els motius ideològics, el lloc de treball (dimensions de l’empresa, sector de l’activitat), etc.
Si fem un repàs ràpid de les xifres d’afiliació dels sindicats (segons els mateixos) amb major presència a Espanya, veiem que, amb una gran diferència, CCOO (1.140.000 afiliats el 2007) i UGT (888.414 afiliats el 2006) són els sindicats més populars. L’afiliació sindical total a Espanya, però, és només del 15’8% dels assalariats (el 2007), una de les taxes més baixes d’Europa.
Aquests treballadors pertanyen a la classe de treballadors tradicionals i es troben majoritàriament als sectors laborals millor remunerats (metall, sanitat, ensenyament, banca, etc.) o amb major seguretat laboral per l’activitat sindical.
De totes formes, no és d’estranyar que quan empitjoren les condicions i els treballadors estan mínimament organitzats, la resposta sol ser molt més contundent que quan no ho estan.
18 2.3.1.- Evolució dels sindicats Si els sindicats que ara són més petits tinguessin algun dia l’hegemonia sindical, canviaria la realitat del sindicalisme? Si bé per exemple la CGT no té exactament la mateixa praxis que UGT o CCOO, el fet de que el seu creixement es basi en el mateix mecanisme d’eleccions sindicals genera el risc de que els nous afiliats, en comptes d’unir-se al sindicat per les lluites realitzades, ho facin pels avantatges individuals que comporta esser delegat sindical mitjançant eleccions, alhora que, a l’acceptar subvencions estatals, creixerà la dependència del sindicat respecte a l’Estat, perdent així independència. I és que el problema procedeix del sindicalisme implantat rere els Pactes de la Moncloa, on es potencia el delegacionisme en mans de professionals sindicals mitjançant eleccions en detriment de les seccions sindicals o les assemblees autònomes, veritable eixos de poder pels treballadors i, històricament, molt més difícils de controlar.
En un context de crisi com l’actual, la debilitat de la classe treballadora implica que no hi haurà suficient capacitat de resposta entre les agressions de la patronal. És per això que es fa imprescindible organitzar-se per fer front a la crisi econòmica i a l’ofensiva contra els treballadors.
Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración Font: Ministerio de Trabajo e Inmigración 19 2.4.- Plataformes d’efectes d’hipoteques Com ja s’ha explicat anteriorment, la crisi econòmica està afectant greument a gran part de la població, i un dels sectors on més ho està fent és en el dels habitatges. Des de fa temps, s’està procedint a privar a moltes famílies de casa seva mitjançant resolucions judicials per un incompliment del contracte d’arrendament (falta de pagament).
2.4.1.- Desnonament Express El novembre de 2009, van entrar en vigor el Desnonament Express, una modificació de la Llei d’Arrendaments Urbans i la Llei d’Enjudiciament Civil. Aquesta nova llei es va crear amb l’objectiu de promoure el lloguer en un context de crisi immobiliària, creant mecanismes més ràpids i efectius en cas de no morositat o impagament del lloguer.
2.4.2.- Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca Contra aquesta mesura, s’han creat diverses plataformes per intentar combatre-la. La més destacable d’aquestes plataformes, és la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca, creada el 22 de febrer del 2012 a Barcelona. Aquesta plataforma denuncia el següent:    Hi ha milers de famílies en situacions dramàtiques, sense poder pagar l’hipoteca o a punt de deixar de pagar-la i moltes estan ja en fase d’execució hipotecària. La dolenta regulació del sistema bancari espanyol provoca no tan sols que corrin el risc de perdre casa seva i quedar-se al carrer, sinó també que mantinguin part del seu deute ja que ara els bancs estan taxant els mateixos habitatges a preus inferiors.
L’administració pública no proposa cap solució a aquest problema. A més, els criteris d’aplicació dels desnonaments deixen fora a les famílies amb major vulnerabilitat i, en molts casos, els bancs es neguen a aplicar-la, ja que no estan obligats.
Les persones hipotecades denuncien que són víctimes d’un frau hipotecari generalitzat i d’unes clàusules contractades abusives.
2.5.- Defensa de la sanitat i l’educació pública Amb totes les reformes i retallades que s’estan donant, sembla força evident que els sectors que més les estan patint són la sanitat i l’educació pública, pilars fonamentals tant d’aquesta democràcia com d’altres, però que pel govern semblen no tenir gaire importància.
2.5.1.- La sanitat Fins ara, la sanitat s’ha vist greument afectada per les següents decisions (sense tenir en compte les retallades econòmiques que fan que cada cop es disposi de menys materials i aquest sigui, alhora, de menys qualitat):    El copagament farmacèutic des de l’1 de juliol del 2012.
El pagament, en gran part, de les pròtesis ambulatòries.
La negació al finançament de fàrmacs per síndromes menors.
20     Pagament de part dels productes dietètics per part dels usuaris.
Retirada de la targeta sanitària a tots els indocumentats.
Obligació d’acreditació d’una residència de tres mesos a tots els turistes sanitaris.
Obligació d’acreditació de falta d’ingressos als joves majors de vint-i-sis anys.
2.5.2.- L’educació Igual que la sanitat, l’educació s’ha vist fins al moment greument afectada per una sèrie de decisions que podem resumir en les següents (altre cop sense tenir en compte les retallades econòmiques):          Pagament de 250€ per matricular-se a cicles formatius de grau superior.
Pujada del preu de les matrícules.
Increment del preu de les escoles oficials d’idiomes.
Increment de les taxes universitàries.
Més dificultats a l’hora d’aconseguir una beca.
Més alumnes per aula.
Abolició de la substitució de professors.
Més hores de classe pels professors.
Taxa de reposició de professors del 10%.
2.5.3.- Plataformes en defensa de la sanitat i l’educació pública Per tal d’intentar defensar els drets de la ciutadania a una sanitat i una educació públiques i de qualitat, des de fa temps, i com passa amb el cas dels desnonaments, s’estan creant una sèrie de plataformes per intentar combatre aquestes decisions i retallades que priven a molta gent d’aquests serveis tan bàsics. Així doncs, algunes de les plataformes més importants ara mateix són AcampadaBCN y Soy Pública.
El que posen en manifest aquestes plataformes és que són grups que volen una democràcia real en què el govern vertaderament es preocupi pels serveis públics, de forma que es canviïn lleis i tot el que faci falta, i per tant demanen l’acció ciutadana i la col·laboració del màxim de gent per tal de conseguir-ho.
2.5.4.- La veu de la gent La ciutadania està molt cabrejada amb aquesta situació ja que veu com, lentament, el govern els està traient ja no sols qualitat d’aquests serveis, sinó els propis serveis. És per això que últimament s’estan donant moltes manifestacions (en el cas de l’educació sobretot des de l’inici de l’actual curs lectiu) per intentar fer sentir-se. Cal destacar que la majoria d’aquestes persones no pertanyen a cap sindicat ni col·laboren amb plataformes, però no fa falta. El que intenten és que se senti la seva veu convocant manifestacions que molts cops són massives.
21 2.6.- Influència de la crisi al moviment independentista català La greu situació econòmica per la qual està passant Espanya ha fet ressorgir l’independentisme català, ja que aquests se senten enganyats al veure que el govern central espanyol no troba solucions a uns problemes que, potser, si Catalunya fos independent, no existirien en aquesta regió.
El que cal destacar, però, és que no tots els independentistes ho són per motius ideològics, sinó que una gran part ho són perquè creuen que el futur de Catalunya seria molt millor sense formar part d’Espanya, sobretot en àmbits econòmics.
És per això que l’última diada es va convertir en una gran manifestació independentista representada per un milió i mig de persones (que després el govern va reduir a només siscentes mil).
Manifestació de l’11-S a Barcelona Artur Mas va aprofitar aquesta situació de descontentament popular per proposar noves mesures polítiques relacionades amb l’independentisme. De la mateixa forma, i veient els bons resultats que va tenir la manifestació de l’11-S pels seus propòsits, va avançar les eleccions a president de la Generalitat de Catalunya dos anys, creient que obtindria la majoria absoluta i d’aquesta forma tindria més opcions de dur a terme les seves propostes. El resultat d’aquestes eleccions, però, que es van dur a terme el 25 de novembre de 2012, va ser el següent: Així doncs, el futur de Catalunya, respecte al seu paper dins d’Espanya, encara és incert i queden moltes coses per decidir. El que sí que sembla segur, és que la població jugarà un paper fonamental en les decisions que finalment s’acabin prenent.
22 2.7.- Acció dels joves Per norma general, els joves solen veure la política com una cosa abstracta i sense interès per ells. La situació en la que ens trobem, però, està fent que els joves s’interessin cada cop més per la política – i l’economia – de tal forma que, cada cop més, molts d’ells formen part de sindicats, plataformes i altres grups de lluita contra les injustícies socials.
L’intès d’aquest sector de la població per temes com la política i l’economia, entre d’altres, es déu a que moltes de les reformes socials que s’estan produint actualment afecten directament a aquest sector, especialment als estudiants i aquells que busquen treball però que no en troben. Només cal veure les xifres: la taxa d’atur juvenil a Espanya l’últim trimestre de 2012 ha arribat al 52%, de manera que se situa com a líder del rànquing europeu amb més atur entre els joves.
Així doncs, no és d’estranyar que s’hagin creat grups d’acció com ara Juventud Sin Futuro, que intenten, igual que les plataformes contra els desnonaments i les que vetllen per una sanitat i una educació públiques i de qualitat, proporcionar un futur digne, tot i que en aquest cas pels joves.
Manifestació de Juventud Sin Futuro el 18 d’abril de 2012 Per altra banda, cal destacar també que, cada cop més, més joves amb estudis i preparació marxen del país per buscar feina en altres llocs on tinguin més possibilitats, ja que aquí cada cop tenen més difícil l’incorporació al món laboral. És d’aquesta forma com els joves més preparats marxen per deixar el seu lloc a d’altres que no estan tan ben preparats i que d’aquesta forma devaluen molts sectors.
23 3.- SOLUCIONS La superació d’una crisi de vertadera importància com la present no és fàcil. Primerament es requereix la combinació de dos factors: és necessària la disposició a l’esforç i a la cohesió per part dels agents econòmics i, per altra banda, es requereix una direcció correcta de la política econòmica.
3.1.- Sistema financer Quan al sistema financer, es requereix que es transmeti confiança per així poder desenvolupar la seva delicada tasca d’intermediació entre estalviadors i inversors, és a dir, entre qui disposa de recursos presents i qui esperen generar-los amb ells en el futur. Per altra banda, s’hauria de guardar també un cert equilibri entre tres principis bàsics: la solvència, la liquiditat i la rendibilitat, mentre que la prudència hauria de presidir en les seves possibilitats de creixement.
3.2.- Sistema econòmic Quan al sistema econòmic, en el cas d’Espanya, l’economia espanyola necessita, per tornar a tenir un creixement vigorós, un programa de reforma de les seves institucions econòmiques que hauria de seguir les pautes següents:    Primer, flexibilitzar i fer més eficients als mercats de factors productius, treball i capital, que estan sent rèmores per la recuperació.
Segon, donar un impuls a la internacionalització, més enllà del problema de l’equilibri conjuntural de la balança per compte corrent.
I tercer, atendre la reputació internacional de l’economia espanyola, descuidada per anys, i que tan perjudicial resulta per la situació de les empreses espanyoles a l’exterior i les seves condicions de finançament.
3.3.- Aspectes generals Tot i que els apartats més importants per superar aquesta crisi es troben als sistemes financer i econòmic, no ens podem oblidar d’altres aspectes referents a la pròpia integració del país, tant interna com exteriorment, seguint passos com els següents:    Redoblar l’exigència d’eficàcia màxima en l’acció del govern.
Reforçar la cooperació amb les comunitats autònomes, titulars de fet i de dret de bona part de la despesa pública, però també de la prestació de serveis col·lectius bàsics, com la sanitat o l’educació.
Implicar-se en la política europea, considerant-la com a pròpia, doncs en ella s’han residenciat ara els instruments monetaris, els més poderosos en el terreny de l’estabilització.
24 4.- CONCLUSIÓ Actualment, hem arribat a un punt en què gairebé no hi ha cap conversa en què no aparegui la paraula crisi. La trobem a tot arreu, anem on anem, o fins i tot sense sortir de casa. És una cosa que ens acompanya sempre ja que forma part de les nostres vides sense que ho puguem evitar. Nosaltres, els ciutadans, no ens podem desfer d’ella perquè no tenim el suficient poder per fer-ho, motiu pel qual necessitem als polítics, als banquers, i altres persones amb alts càrrecs i molt poder. La pregunta és: com? I quan? La situació cada cop va a pitjor i sembla que ningú – amb poder – faci res per nosaltres. Potser perquè no els importa, potser perquè no els interessa.
De totes formes, no tota la culpa és d’aquests individus ja que la població, durant molt de temps, no va fer res per impedir que aquestes persones fessin el que van fer. Ara, però, ja és tard per lamentar-se dels errors del passat i s’han de buscar noves solucions, i una d’aquestes solucions passa per augmentar la productivitat del nostre país. Sense augments de la productivitat és impossible recuperar la senda d’un creixement vigorós i sostingut. Per tant, si el creixement depèn de la productivitat, i aquesta de les limitacions que tenallen els factors productius, resulta clar que la recuperació de l’economia espanyola requereix d’un fort impuls tecnològic, la sujecció a criteris econòmics en les decisions d’inversió pública, però molt senyaladament requereix un seriós esforç en capital humà.
Així doncs, queda clar que si el nostre govern vol evitar una catàstrofe, ha de concentrar-se en el foment de la productivitat, és a dir, portar a terme polítiques d’oferta que aconsegueixin que els treballadors mateixos generin una producció superior, però per aconseguir aquest objectiu hem de col·laborar tots. Necessitem que tota la ciutadania participi en aquesta tasca i per aconseguir-ho són necessaris uns líders que facin la seva tasca de manera creïble, equilibrada i responsable. Mentre no ho aconsegueixin, el pànic continuarà.
Per altra banda, és necessari organitzar-se, és necessari plantar cara a la crisi, a l’atur, als abusos empresarials, amb les mesures adequades, les que puguem proposar o qualsevol altre mesura que retorni una mica de justícia i dignitat als treballadors. És necessari denunciar la vergonya que suposa que l’Estat regali amb els nostres impostos diners als bancs, diners que no donaran pels subsidis de l’atur dient que no n’hi ha a les arques públiques i que és necessari retallar despeses.
Només amb la organització dels sindicats de classe, amb la recuperació de la consciència de classe social, de classe explotada pel capital, només amb la unitat dels treballadors independentment del sindicat al qual pertanyin, es pot aconseguir l’objectiu d’aturar l’ofensiva capitalista que pretén fer-nos pagar la crisi i sotmetre’ns, cada cop més, com a esclaus.
25 5.- BIBLIOGRAFIA I WEBGRAFIA 5.1.- Bibliografia      Caída libre – Joseph E. Stiglitz Doncs jo ho veig així – Xavier Sala i Martín De la crisis económica en España y sus remedios – José María Serrano Sanz Ciencia política – Josep Maria Vallès Crisis económica y resistencia obrera: la crisis mundial y sus efectos en España – Endka Alabort, Luis Buendía, Gaspar Fuster, Mario Obispo i Lluís Rodríguez 5.2.- Webgrafia                  www.idescat.cat www.ine.es www.burbuja.info www.democraciarealya.es www.juventudsinfuturo.net www.afectadosporlahipoteca.wordpress.com www.vientosur.info www.movimiento15m.org www.cuartopoder.es www.eldiario.es www.afectadosporlahipoteca.com www.stopdesahucios.es www.fadsp.com www.soypublica.wordpress.com www.acampadadebarcelona.org www.feteugt.es/data/iamges/2011/Comunicaci&C3%B3n/COMmanifiesto22octubre_ marcha_Madrid.pdf http://archivo.cnt.es/Documentos/plataforma/plataforma.htm 26 ...