El polític i el científic / El político y el científico (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública - 1º curso
Asignatura Fonaments de Sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 4
Fecha de subida 15/03/2016
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

Política i ciència – El científic i el polític Talia Martínez Pérez La política La política és tota classe d’activitat humana directiva autònoma. Weber decideix reduir aquest concepte a la influència sobre aquesta direcció d’una agrupació política, en concret l’Estat.
L’Estat es funda en la violència i la monopolitza dins un territori. És l’únic amb dret a exercir-la, i aquesta suposa el seu mitjà específic tot i que no és l’usualment emprat. Entendrem per tant la política com a l’aspiració a participar del poder o influir en el seu repartiment entre els Estats o entre els grups d’individus que els integren.
L’Estat suposa que unes persones es sotmeten a d’altres. Aquest domini s’ha de legitimar, i ho fa mitjançant: 1. Costum 2. Carisma 3. Legalitat: domini a l’Estat modern.
Weber es centra en la legitimació de tipus carismàtic i comenta que ha tingut lloc al llarg de la història.
Després parla de l’expropiació política de l’Estat envers els funcionaris: l’Estat ha concentrat tots els mitjans materials de dominació en mans dels seus dirigents i ha expropiat a tots els funcionaris estamentals que abans els posseïen per dret propi, substituint la jerarquia existent per la pròpia.
Han aparegut, així, polítics professionals que en comptes de cercar ser els dirigents carismàtics es dediquen a servir els dirigents polítics establerts. Es pot viure de la política o per a ella: allò ideal és que es donin ambdues coses. Per poder viure per a la política s’ha de ser econòmicament “lliure”. El polític professional sol ser-ho. Amb l’evolució dels polítics destacats sorgeixne els funcionaris professionals, abans hi havia casos aïllats (consellers de monarques, etc).
Lluita entre autocràcia i funcionaris professionals; es modifica amb el sorgiment dels parlaments  Els caps de partit volen adquirir poder, sorgeix la figura del 1r ministre.
DIVISIÓ FUNCIONARIS PÚBLICS:   Funcionaris professionals Funcionaris polítics Tipus polítics professionals: literats humanistes, literat mandarí xinès, noblesa cortesana, gentry anglesa, jurista (influència Dret Romà). Aquest últim és una figura clau en el desenvolupament de l’absolutisme, el liberalisme i la democràcia.
Els funcionaris polítics no han de prendre partit políticament parlant, han de ser imparcials, tot allò contrari als caps dels partits polítics.
El demagog ha estat el típic dirigent polític d’occident des del sorgiment de l’Estat constitucional.
Els més clàssics són l’advocat, el periodista i l’artista.
Política i ciència – El científic i el polític Talia Martínez Pérez Quan no existeix un líder carismàtic generalment acceptat, el partit pot caure sota la influència dels funcionaris  Burocratització Pugna entre els notables del partit i els seus funcionaris, i entre aquests i el sorgiment de nous notables distints als tradicionals.
Cacic polític: empresari capitalista polític que produeix vots pel seu propi compte i risc.
S’encarrega de procurar els vots i els recursos financers al partit mitjançant influències i suborns.
No te principis polítics ni conviccions Comparació entre sistema alemany i EUA (pàgs. 70-75 aprox) Existeixen 3 qualitats decisives per al polític: 1. Passió: en el sentit de la positivitat, de devoció apassionada a una causa.
2. Sentit de la responsabilitat: cap a la causa sobre la que se sent passió, la manera de guiar-la.
3. Sentit de les proporcions: saber guardar les distàncies amb les coses i els homes, amb la realitat, per tal de no perdre la calma.
La qüestió resideix en com unir en una mateixa persona aquesta passió i alhora una freda responsabilitat. La política s’ha de dur a terme amb el cap, però l’entrega a la causa només pot néixer de la passió. El polític ha de tenir molt d’autodomini i vèncer en tot moment la vanitat, que es troba tant en ambients acadèmics com en científics. No sol fer nosa per a aquesta última activitat però sí per a la del polític, perquè porta a l’ànsia de poder.
L’ànsia de poder és normal en el polític, menys quan comença a ser una mena d’embriaguesa personal i el desvia de la devoció a la causa. Només hi ha dos pecats mortals a la política: la falta d’objectivitat i la irresponsabilitat. Ambdós són causats per la vanitat.
Falta d’objectivitat  Es busca l’apariència del poder en comptes del poder real, i es contenta amb el poder mateix descuidant la finalitat.
El final de tota acció política difereix del seu significat originar, però sense ell queda buida de força interior. La causa al servei de la qual s’ha de posar el poder és una qüestió de fe.
Relacions entre ètica i política 1. Fal·làcia: es creu que l’ètica por ser molt coactiva.
Weber parla de la ètica tradicional, com ara la de l’evangeli (posar l’altra galta, no resistir el mal amb la força...), dir la veritat sempre... l’anomena “l’ètica absoluta”. Aquesta ètica absoluta no s’encarrega de les conseqüències, només d’allò “intrínsec” als actes. No és bona per al bon polític.
L’ètica pot seguir 2 màximes oposades: 1. Ètica de la convicció 2. Ètica de la responsabilitat Poden anar combinades però hi ha molta diferència entre regir-se per cadascuna d’elles en essència. La de la convicció seria aquella com l’evangelista; si les conseqüències són dolentes culparà al món. La de la responsabilitat és aquella en què es prescriu la consideració de les conseqüències dels pròpies actes; té en compte el defectes de la societat des d’un principi.
Política i ciència – El científic i el polític Talia Martínez Pérez Cap ètica por negar que a vegades la consecució dels bons fins impliquen accions dubtoses ni estipular fins a quin punt els fins justifiquen els mitjans.
En conclusió: qui es val de la violència per a qualsevol fi (i això és el que fan tots els polítics) es troba exposat a les seves conseqüències específiques. El que vol ser olític ha de ser responsable del que ell mateix pot arribar a ser +, perquè la feina específica de la política només es pot realitzar mitjançant la violència.
Però la política no només es fa amb el cap  aquí els defensors de l’ètica de la convicció tenen raó On s’ajunten ambdues ètiques? Pàg. 103 El científic Comparació entre els ajudants de professor alemanys i els d’Estats Units. La vida a Alemanya es nordamericanitza. En ambdós casos, que l’ajudant o el Privatdozent puguin arribar a ser professors depèn desmesuradament de l’atzar, en comptes de dependre de les capacitats.  +++ mediocritat Passa = amb les eleccions al Papa,, o els presidents dels EUA.
Nomenaments per altres professors: solen intentar ser objectius. S’ha de ser bon científic i bon profe  no tenen perquè anar de la mà A Alemanya es medeix un professor per la quantitat d’alumnes que assisteixen als ses cursos, encara que siguin mals científics, medint el nombre de matrícules.
Resultat: la mediocritat passa per sobre de gent més bona, que s’ha de consolar amb el sentiment de vocació. La ciència no són només càlculs freds com es creu, sinó que amaguen certa passió i vocació, que és el que dona lloc a la intuïció, la inspiració i per tant a les idees.
Aquesta inspiració científica depèn d’unes certes dots. Sobre aquesta base s’ha desenvolupat un culte a dues d’elles: 1. La personalitat 2. L’experiència personal (constitueix la primera i n’és una part essencial) En el món de la ciència, només té personalitat qui es dedica exclusivament al treball científic.
Igual que l’art no té cap direcció, la ciència es dóna en base al progrés, i tot descobriment queda superat i antiquat.
 Problema del sentit de la ciència -Quin sentit té esforçar-se per un projecte inacabat, dirigit a un progrés infinit? 1. Motius pràctics (pàg. 124)  Realment? No, en realitat no sabem més de les nostres condicions de vida. El que podem tenir es la certesa que en cas de voler-ho empre podem saber que en principi tot és calculable i controlable.
2. La ciència en sí mateixa, vocació Política i ciència – El científic i el polític Talia Martínez Pérez Però l’home del progrés, com que ho té tot per temporal, pot sentir-sse cansat de viure pro mai saciat. (p.127) Valor de la vocació científica i la ciència en la vida de la humanitat, no només en la de qui s’hi dedica.
Tradicionalment (Grècia, filosofies clàssiques): CIÈNCIA = VERITAT Actualment es creu que la ciència s’ha d’alliberar dels seus supòsits. Difícil. També inclouen religions, etc Posa exemples de com ciències modernes no es plantegen els seus supòsits Weber considera que no s’ha de fer política a les aules perquè els estudiants no poden contradir el professor, han de fer silenci Què aporta la ciència, per tant, a la vida pràctica i personal? 1. Coneixements sobre la previsió que permet el control tècnic de la vida, tant dels objectes externs com del propi comportament humà.
2. Mètodes de pensament, instruments i preparació per pensar.
3. Claredat En l’actualitat la ciència és una vocació, no una veritat absoluta.
...