Llenguatges Comunicatius Escrits i Audiovisuals [apunts] (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Llenguatges Comunicatius Escrits i Audiovisuals
Año del apunte 2013
Páginas 13
Fecha de subida 09/10/2014
Descargas 46
Subido por

Descripción

Professora: Lázaro.

Vista previa del texto

Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   Els  llenguatges  comunicatius     • • • • • Introducció  i  justificació  teòrica  de  l’assignatura   Què  i  quins  són  els  llenguatges  comunicatius  que  un  informador  ha  de  saber  usar?   Quines  característiques  tenen  aquests  llenguatges?   Què  és  el  llenguatge  audiovisual?  Quines  formes  expressives  usa?   Què  són  la  mediació  tecnològica  i  la  mediació  perspectiva?       Periodista:  Recull,  elabora  (dona  forma  pròpia  depenent  del  mitjà  de  comunicació)  i  transmet   informació.  Necessita  dominar  els  llenguatges  comunicatius  audiovisuals.     “So  i  imatge  naturals  ≠  So  i  imatge  audiovisuals”  (meditació  personal)     So  i  imatge  mediats  per:     - Mediació  tecnològica:  eina  que  es  situa  entre  l’emissor  i  el  receptor,  que  dóna  pistes   de  com  s’ha  de  preparar  aquest  missatge  (Ex:  a  la  radio  s’ha  de  suplir  la  manca   d’imatges,  per  això  s’utilitza  la  redundància  amb  les  dades  més  importants).   - Mediació  perceptiva:  L’important  és  tenir  en  compte  a  quin  receptor  va  dirigit  el   missatge  que  es  vol  transmetre.     - Convenció  expressiva  i  narrativa:  Quan  s’utilitzen  els  llenguatges  audiovisuals  per   narrar,  es  necessiten  conèixer  aquests  llenguatges  o  convencions  narratives  i   expressives.  (Ex:  Ppp,  Sincronia,  F-­‐out,  panoràmica,  flash-­‐back,  ritme,  pg,  seqüència,   música...)   - Univers  referencial  compartit:  referents  que  usen  els  receptors  per  descodificar  allò   que  veuen.       Llenguatge  audiovisual:  “Conjunt  sistematitzat  i  gramaticalitzat  de  recursos  expressius  que  han   estat  prèviament  imaginats  per  un  narrador  i  que  permeten  estimular  en  el  públic  sèries   organitzades  de  sensacions  i  percepcions  que  es  transformaran  en  missatges  concrets  i   complexos”.  (Ángel  Rodríguez  Bravo,  La  dimensión  sonora  del  lenguaje  audiovisual)         El  llenguatge  audiovisual  en  el  relat  informatiu:  la  imatge     Imatge  fixa:  Captura  i  paralitza  un  moment  de  la  realitat  que  se’ns  mostra  en  un  únic  quadre   (fotografia).  És  la  base  de  la  imatge  en  moviment.  (un  mínim  de  24  fotogrames  d’imatge  fixa   en  1  segon  donen  l’efecte  d’imatge  en  moviment,  degut  a  la  persistència  retiniana).       -­‐  Doble  accepció:                        PLA   Dimensió  espacial  <-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐-­‐>  Dimensió  temporal     àPla  en  el  sentit  de  l’espai:  tipologia  de  plans  (ex:  pla  general)   àPla  en  el  sentit  del  temps:  durada  del  fragment  d’enregistrament  que  s’utilitza  a  la  narració   audiovisual.       1   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals     Anna  Prats  Marín   Plans  (dimensió  espacial):  La  figura  humana  és  la  que  determina  els  plans.   o Plans  oberts:  mostren  el  context  en  què  es  dona  l’acció,  on  hi  ha  llunyania   entre  la  càmera  que  capta  i  allò  que  és  captat:   § GPG:  Gran  Pla  General  o  Pla  panoràmic.  Mostra  un  gran  escenari  o  una   multitud.  El  subjecte  o  no  està  o  bé  queda  diluït  en  l’entorn,  llunyà,   perdut.  També  s’utilitza  per  mostrar  paisatges.   § PG:  Pla  General.  Presenta  el  personatge  de  cos  sencer  i  mostra  amb   detall  l’entorn  que  els  envolta.  Abasta  gran  part  de  l’escenari  natural  o   decorat.  Integra  els  personatges  en  el  seu  ambient.   § PS:  Pla  Sencer.  Quan  la  figura  humana  es  mostra  de  cap  a  peus.   § PA:  Pla  americà  o  Pla  ¾.  La  figura  humana  es  mostra  des  del  cap  fins   als  genolls  o  la  meitat  de  la  cama.   o Plans  tancats:  el  protagonista  no  és  el  context  sinó  el  personatge  que  es   representa.   § PM:  Pla  Mig.  Tallen  al  subjecte  per  damunt  els  genolls.   § PMC:  Pla  Mig  Curt.  Capta  el  cos  des  del  cap  fins  a  la  meitat  del  pit.     § PP:  Primer  Pla.  Tallen  al  subjecte  per  les  espatlles  i  ens  situa  a  una   distància  d’intimitat  amb  el  personatge.  És  el  pla  expressiu  per   excel·∙lència  i  ens  permet  accedir  amb  gran  eficàcia  a  l’estat  emotiu  del   personatge.     § PPP:  Primeríssim  Primer  Pla.  Enquadra  tan  sols  un  detall  del  rostre:   ulls,  llavis,  etc.   § PD:  Pla  Detall.  Enquadra  una  part  del  subjecte  diferent  al  rostre.  La  mà   amb  un  cigarret,  la  corbata,  un  anell,  etc.               - - - PLANS  GENERALS:  són  descriptius  (ambients  i  situació  dels  personatges)   PLANS  MITJOS:  són  narratius  (acció)   PRIMERS  PLANS:  són  expressius  (personatges)   (PPP  i  PD  són  els  que  s’utilitzen  si  es  volen  retractar  objectes)   Enquadrament:  Allò  que  es  mostra  al  marc,  que  s’ha  de  decidir  prèviament.  Depenen   de  l’angle  en  què  es  fa  la  fotografia  o  el  vídeo:   o Contrapicat   o Normal   o Picat   L’enquadrament  vindrà  determinat  per  les  proporcions  de  la  pantalla.  (Ex.  3x4;  16x9;   etc.).     Camp/fora  de  camp  (=  Quadre  /  Fora  de  quadre):  Anomenem  camp  a  tot  allò  que  la   càmera  ens  fa  visible  en  un  enquadrament  determinat,  és  a  dir,  tot  allò  que  veiem  en   pantalla  perquè  la  càmera  ens  ho  vol  mostrar.  En  canvi,  el  fora  de  camp  és  tot  allò  que   no  veiem  en  l’enquadrament  però  que  d’alguna  manera  o  d’altra  forma  part  de   l’escena,  ja  sigui  perquè  l’enquadrament  ens  ho  suggereix  o  perquè  ens  ho  imaginem.   Jugar  amb  el  fora  de  camp  pot  ser  un  molt  bon  recurs  per  jugar  a  crear  expectatives,   interrogants...       Camp  /  contracamp  :  Quan  dos  personatges  estan  parlant  però  només  es  veu  un.  El   contracamp  és  veure  l’altre  amb  el  que  el  primer  personatge  està  parlant.     2   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   - Perspectiva:  Il·∙lusió  de  profunditat  en  una  imatge  2D.  Fórmules  per  treballar  la   perspectiva:   o Perspectiva  de  massa:  es  treballa  a  distribuir  elements  en  primer  o  segon   terme.  De  menys  volum  més  pròxim,  de  més  volum  més  lluny.   o Perspectiva  de  línia   o Perspectiva  de  to:  tonalitats  fosques  o  clares  donen  sensació  de  profunditat.   o Enfocament:  Es  pot  jugar  amb  l’enfocament  fent  que  el  que  està  al  fons  està   desenfocat  i  el  que  està  en  primer  terme  està  enfocat  o  a  la  inversa.   - Composició:  Relació  entre  els  elements  que  es  mostren  amb  els  límits  de  la  pantalla.   Organització  de  tots  els  elements  visuals  dins  l’enquadrament.  Formes  bàsiques  de   composició:   o Per  disseny:  s’utilitza  en  la  publicitat  i  el  cinema.   o Per  disposició:  es  treballa  amb  la  selecció  i  alhora  en  la  disposició,  ja  que   s’intervé  amb  l’organització  dels  elements.   o Per  selecció:  s’utilitza  per  a  la  cobertura  informativa.       La  regla  dels  terços  à  Derivat  d’un  principi  molt  antic  conegut  com  la  Regla  Àurea,  la   aplicació  de  la  qual  és  conseqüència  d’observar  que  les  formes  de  la  natura  que  la   respecten  resulten  agradables,  s’ha  obtingut  la  regla  dels  terços.  Si  es  divideix  la   pantalla  en  tres  parts  iguals  en  sentit  horitzontal  i  vertical,  les  línies  divisòries  es   creuen  en  quatre  punts  anomenats  “punts  forts”  que  resulten  ser  els  punts  en  què   millor  es  ressalten  els  centre  d’interès.     Principis  estètics  de  la  composició:   • Unitat:   Ø Centre  d’interès   Ø Necessitat  d’equilibri  (estàtic)     • Varietat:   Ø Necessitat  d’equilibri  (dinàmic)   Regla  dels  terços     - Unitats  narratives  (dimensió  temporal):     o Pla:  És  la  unitat  mínima  de  muntatge  que  s’enregistra  amb  continuïtat   temporal.  Pla  =  presa.     o Escena:  Fragment  de  la  narració  que  té  continuïtat  tan  pel  que  fa  a  l’espai   (escenari),  com  pel  temps,  amb  un  desenvolupament  cronològic  lineal  i   continu,  encara  que  per  si  sola  no  té  un  sentit  dramàtic  complet.   o Seqüència:  Unitat  de  divisió  del  relat  visual  en  la  que  es  planteja,  desenvolupa   i  conclou  una  situació  dramàtica.  La  seqüència  es  pot  desenvolupar  en  un  o   més  escenaris  i  incloure  una  o  més  escenes.     o Pla  seqüència:  Seqüència  narrada  en  un  únic  pla.  No  hi  ha  muntatge,  aquest  se   substitueix  per  una  imatge  plena  de  moviment  i  d’acció.   - Imatge  en  moviment:   o En  presa  fixa:  es  produeix  el  moviment  dins  el  pla.   o Moviments  de  càmera:  Els  moviments  poden  tenir  diverses  funcions:   § Descriptiva:     • Acompanyament  d’un  personatge  o  objecte  en  moviment.   • Creació  d’un  moviment  il·∙lusori  en  un  objecte  estàtic.   • Descripció  d’un  espai  o  una  acció  amb  sentit  dramàtic  unívoc.     3   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   Dramàtica:   • Definició  de  les  relacions  espacials  entre  dos  elements  de   l’acció.   • Relleu  dramàtic  d’un  personatge  o  objecte  important.   • Expressió  subjectiva  del  punt  de  vista  d’un  personatge.   • Expressió  de  la  tensió  mental  d’un  personatge.     Tipus  de  moviments  de  càmera:   § Panoràmica  (PAN):  És  una  rotació  o  gir  de  la  càmera  sobre  el  seu  eix.   La  càmera  es  converteix  en  el  centre  d’una  infinitat  d’esferes  des  de  la   que  es  poden  filmar  infinits  angles  i  punts  imaginaris.  La  càmera  es   subjecta  sobre  el  trípode  o  les  espatlles  i  pot  filmar  preses   ininterrompudes  de  360º  podent  variar  voluntàriament  la  direcció  de   la  seva  trajectòria.   § Tràveling  (TRAV):  és  un  moviment  de  la  càmera  en  l’espai   tridimensional  que  consisteix  en  el  desplaçament  de  la  càmera   horitzontal  o  verticalment  respecte  l’eix  del  trípode  que  la  suporta.   Aquest  desplaçament  permet  acostar-­‐se  o  allunyar-­‐se  al  motiu.  El   tràveling  pot  acompanyar  una  persona  (tràveling  paral·∙lel),  pot  també   acostar-­‐se  al  personatge  o  allunyar-­‐se  (tràveling  retro).  També  es  pot   fer  un  tràveling  circular  quan  descriu  360º  al  voltant  del  motiu   referent.   § Zoom  tràveling  òptic:  El  zoom  o  objectiu  de  distancia  focal  permet,   mitjançant  el  desplaçament  de  lents,  canviar  la  distancia  focal  amb  el   que  es  pot  seleccionar  a  voluntat.  El  zoom  d’acostament  sol  aplicar-­‐se   per  centrar  l’atenció  sobre  un  element  del  conjunt,  mentre  que  el   zoom  d’allunyament  s’utilitza  per  descobrir  l’escenari  a  partir  de  un   detall  o  allunyar-­‐se  d’una  situació.  Es  modifica  la  perspectiva  quan  es   fa  un  zoom.  (Zoom  in  à  S’aproxima;  Zoom  out  à  s’allunya).   §         - - Muntatge:  Operació  d’ordenació  i  connexió  de  les  imatges  i  els  sons.  És  l’última  etapa   de  construcció  del  producte  audiovisual.  De  gran  importància  per  a  la  construcció  del   significat.       Transicions:   o Tall:  considerada  “absència  de  transició”,  no  hi  ha  res  intermedi  que  modifiqui   el  final  d’un  pla  amb  l’inici  del  següent.  El  tall  dona  al  muntatge  dinamisme.   o Encadenat:  La  transició  entre  dues  escenes  és  més  suau.  Una  imatge  s’esvaeix   mentre  la  segona  imatge  ja  va  apareixent.  En  aquesta  substitució  d’una  imatge   per  una  altra,  hi  ha  un  moment  en  què  es  superposen.     o Fos:  Consisteix  en  la  gradual  desaparició  d’una  imatge  fins  a  deixar  el  quadre   en  un  color.  En  un  principi  els  fosos  anaven  de  la  imatge  al  negre,  però  en   l’actualitat  fonen  a  qualsevol  color.  És  molt  comú  al  cinema  con  en  televisió   començar  i  acabar  en  negre,  així  com  utilitzar-­‐lo  per  separar  escenes  o   seqüències  que  representen  situacions  distanciades  en  el  temps.   o Desenfocament:  Es  desenfoca  una  imatge  per  passar  ràpidament  a  la  següent   imatge  és  un  recurs  que  s’ha  aplicat  per  indicar  passos  de  temps  curts  o  canvis   d’  un  a  un  altre  espai.  S’utilitza  normalment  per  indicar  l’esvaïment  o  la  pèrdua   4   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   o o Anna  Prats  Marín   de  consciència  d’un  personatge  o  per  iniciar  un  flash-­‐back  en  els  records  del   personatge.   Escombrat:  És  un  efecte  que  es  produeix  en  la  fase  d’enregistrament  de  la   imatge  i  que  consisteix  en  un  gir  rapidíssim  de  la  càmera  que  produeix  un   efecte  visual  semblant  al  pas  d’un  element  que  ocupa  tota  la  pantalla,  tan  de   pressa  que  no  dona  temps  a  veure  del  que  es  tracta.  S’utilitza  per  passar  d’un   espai  a  un  altre  de  forma  instantània.   Cortinetes:  Consisteixen  en  la  utilització  de  formes  geomètriques  per  donar   pas  a  noves  imatges.  Poden  tenir  formes  molt  variades:  horitzontal,  vertical,   obliqua,  d’estrella,  d’iris...  S’han  utilitzat  al  cinema  tradicionalment  per  facilitar   els  canvis  d’escenari  i  els  seus  desplaçaments.  Es  tracta  d’una  tècnica  en  què  la   segona  imatge  envaeix  la  primera  i  ha  pres  múltiples  formes:  de  dalt  a  baix,   d’esquerra  a  dreta  i  viceversa,  passos  de  pàgina,  etc.       - - Continuïtat  –  ràcord:  Tant  durant  l’enregistrament  com  en  el  muntatge,  caldrà  tenir  en   compte  la  continuïtat  o  ràcord,  és  a  dir,  l’enllaç  adequat  entre  dues  parts  que  tenen   una  relació  conceptual,  espacial  o  temporal.     Per  aconseguir  enllaçar  de  forma  adequada  aquestes  dues  parts  i  donar  una  sensació   de  globalitat  i  de  coherència  s’utilitza  la  continuïtat  o  ràcord.       L’eix  d’acció  i  el  salt  d’eix:  Entenem  l’eix  d’acció  com  la   línia  imaginària  que  s’estableix  entre  el  subjecte  i  un  punt   en  l’espai  o  un  altre  subjecte.  Cal  ubicar  les  càmeres  de   manera  que  les  preses  respectin  l’eix  i  la  direccionalitat  de   l’acció.  Hi  ha  maneres  de  saltar  l’eix  sense  que  suposi  una   errada  i  pugui  ser  entès  per  l’espectador  sense  problemes.     Altres  recomanacions  pel  muntatge:   - Gradació  de  l’escala  de  plans:  Si  no  es  justifica  narrativament,  no  podem  passar  de   plans  molt  oberts  a  plans  molt  tancats  o  a  l’inrevés.   - Regla  dels  30º:  Si  en  el  muntatge  col·∙loquem  dos  plans  de  la  mateixa  escala,  cal  que   tinguin  una  diferència  de  l’eix  de  càmera  d’almenys  30º.  Si  no  ho  fem  així,  generem  un   salt  o  un  efecte  estrany  per  l’espectador.     El  so     So  natural  ≠  So  audiovisual  (so  +  imatge  /  so  radiofònic),  ja  que  existeixen  unes  diferències   tecnològiques  i  unes  diferències  perceptives.   Quan  parlem  d’un  so  audiovisual  normalment  parlem  d’un  so  acusmàtic,  ja  que  és  un  so  que   hem  aïllat  de  la  font  que  s’ha  emès.       Sentir   Nivells  d’escolta  (segons  Schaeffer)à     Escoltar       Reconèixer     Comprendre           Font  sonora  à  Qualsevol  objecte  físic  que   emet  un   soroll.  No  és  important,  l’important  és  el  so  que  se  n’extreu  d’aquesta.  Ex:  doblador  de  Clint   5   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   Eastwood.   Objecte  sonor  à  Qualsevol  objecte  que  podem  reconèixer  i  identificar  pels  seus  trets  acústics.   Ex:  La  veu  del  doblador  de  Clint  Eastwood.   Ens  acústic  à  Qualsevol  objecte  sonor  que  és  reconegut  per  l’oient  com  una  font  sonora   concreta  en  algun  lloc  de  l’espai  sonor  del  producte  audiovisual.  Ex:  l’actor  Clint  Eastwood.     -­‐  Diègesi  (història):  Forma  part  natural  de  l’acció  mostrada  i  de  les  coordenades  espai-­‐temps   de  la  narració  audiovisual.  Reconeixerem  tot  allò  que  forma  part  de  l’eix  diegètic,  perquè  és   comú  als  espectadors  i  als  personatges.  Tots  ho  poden  escoltar.  Pot  estar  en  quadre  o  fora  de   quadre.   -­‐  Extradiègesi:  Tot  el  que  no  es  justifica  per  una  vinculació  a  l’acció  o  les  coordenades  espacio-­‐ temporal  es  considera  que  pertany  a  l’eix  extradiegètic.     Sistemes  expressius  sonors:   § Expressió  oral:     § Música.  Diferents  usos:   o Ús  sintàctic:  Amb  valor  semàntic,  la  música  serveix  per  a  organitzar  i   estructurar  continguts.  La  major  o  menor  duració  dels  fragments  i  la  relació   d’aquests  amb  el  context  dona  lloc  a  diferents  tipus  de  separacions  o   insercions  musicals:   - Sintonia:  Es  tracta  d’un  fragment  musical  que  apareix  al  inici  i  al  final   del  programa.  Actua  de  marca  identificadora  del  programa  i  té  com  a   intenció  captar  l’atenció  de  l’oient.   - Ràfega:  És  una  frase  musical,  que  també  pot  ser  extreta  de  la  sintonia  i   la  funció  de  la  qual  és  actuar  de  separador  dins  d’un  mateix  bloc   temàtic.  L’ús  d’aquesta  és  opcional.   - Cop  musical:  L’oient  ha  de  tenir  la  sensació  de  cop  sonor.  S’utilitza  per   a  cridar  la  seva  atenció  en  un  moment  puntual  del  relat  radiofònic.   o Ús  descriptiu:  La  música  serveix  per  descriure  o  explicar  l’acció  mostrada.  Es   divideix  en:   § Ambiental  à  Diegètica  à  Objectiva   § Ubicativa  à  Extradiegètica  à  Subjectiva   § Expressiva  à  Extradiegètica  à  Subjectiva   § Efectes  sonors:  Anomenem  afectes  sonors  a  tots  aquells  sons  inarticulats  o  sorolls  (que   no  són  ni  música  ni  paraula),  que  serveixen  per  representar  la  realitat  ja  sigui  de   manera  objectiva,  però  també  subjectiva.     o Ús  descriptiu:  Els  efectes  serveixen  per  descriure  o  explicar  l’acció  mostrada.   Valor  diegètic.   o Ús  expressiu:  Els  efectes  expressen  emocions  (positives  i  negatives)  i  afegeix   nous  significats  al  producte,  cercats  pel  creador.   o Ús  narratiu:  Marca  la  transició  espai-­‐temporal  entre  una  seqüència  i  l’altra.     o Ús  ornamental:  Accessori  que  pot  reforçar  l’ambient  en  el  que  transcorre   l’acció.  No  és  imprescindible  en  la  història.   § Silenci:  El  silenci  és  una  forma  no  sonora.  És  una  sensació  perceptiva  d’absència  de  so.   Cal  una  caiguda  mínima  de  30  dB  del  so  que  estigui  sonant  i  que  la  desaparició  del  so   es  perllongui  durant  3  segons  com  a  mínim.   o Ús  sintàctic:  Amb  valor  semàntic,  el  silenci  serveix  per  a  organitzar  i   estructurar  els  continguts.     o Ús  descriptiu:  El  silenci  serveix  per  descriure  o  explicar  l’acció  mostrada.  Té  un   valor  diegètic.   o Ús  expressiu:  El  silenci  expressa  emocions  (positives  i  negatives)  i  afegeix  nous   significats  al  producte,  cercats  pel  creador.   6   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   § Anna  Prats  Marín   Expressió  oral  /  La  paraula:  És  per  molts  el  recurs  sonor  per  excel·∙lència.  Teoria   acústica  del  so:   o Fenomen  físic:     ⇒ Freqüència   ⇒ Amplitud   ⇒ Timbre   o Substància  perceptiva:   ⇒ To:  El  to  és  la  sensació  perceptiva  de  greu-­‐agut.  És  un  fenomen  físic   que  depèn  del  nombre  d’oscil·∙lacions  de  l’esfínter  glòtic  per  segon.   ⇒ Intensitat:  És  la  sensació  perceptiva  de  fort-­‐fluix.  És  un  fenomen  físic   que  depèn  de  l’amplitud  d’obertura  de  l’esfínter  glòtic.   ⇒ Timbre:  Sensació  perceptiva  de  complexitat  del  so.  Al  so  base  emès   per  la  laringe  (freqüència  fonamental  F0)  se  li  sumen  les  vibracions   produïdes  per  la  resta  d’òrgans  (ressonadors).   o Ús  expressiu  de  la  veu:     - Expressió  fonoestèsica:  part  de  l’expressió  sonora  oral  transmesa   mitjançant  trets  acústics  de  la  veu,  que  informa  sobre  la  forma,  la   mida,  la  textura,  el  tipus  de  moviment  d’allò  que  descriu  verbalment   l’emissor,  o  bé  sobre  l’actitud:  el  caràcter,  l’aspecte  físic  i  el  context  de   l’emissor.   - Actitud  sonora:  treball  amb  l’expressió  oral  per  tal  d’assolir  una   finalitat  comunicativa  determinada.     - Sintaxi  sonora:  Organització  dels  elements  d’un  text  per  tal  de   preparar  la  seva  oralitat,  donar-­‐li  sentit  al  text,  i  fer-­‐lo  comprensible.                 Elements  bàsics  del  muntatge  sonor   - Pla  sonor:  Efecte  acústic  que  es  relaciona  amb  la  percepció  d’intensitat  dels  sons.   Codificació  estàndard:                   Valors  del  pla  sonor:   • Permet  distingir  el  que  és  preferent  en  el  muntatge  sonor.   • Permet  generar  en  el  receptor  la  sensació  que  existeix  una  distància   determinada  entre  ell  i  els  sons  (ens  acústic)  que  està  escoltant.       7   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín     Construccions  del  pla  sonor:   • Manipulació  física  de  la  distància  de  la  font  sonora  i  el  micròfon:  El  pla  sonor  es   construeix  des  de  l’estudi  o  captant  els  sons  de  la  realitat.  Aquells  sons  que   han  de  sonar  en  PP  els  situarem  aproximadament  a  un  pam  del  micròfon;   aquells  que  han  de  sonar  en  2P  a  un  metre,  els  que  han  de  sonar  a  3P  encara   més  allunyats  (3  o  4  m).   • Manipulació  tecnològica:  Des  de  la  taula  de  mescles  o  editor,  es  gradua  la   intensitat  de  les  fonts  sonores.  Es  podrà  fer  tant  del  micròfon  com  d’allò  que  ja   estigui  enregistrat.     El  Primeríssim  Primer  Pla  (PPP):   • Es  reserva  exclusivament  per  a  la  veu.   • Es  fa  servir  per  mostrar  a  l’oient  que  qui  parla  en  aquest  pla  està  pensant,  està   fent  un  monòleg  interior.  La  sensació  perceptiva  de  l’oient  és  com  si  algú  li   parlés  a  l’orella.   • El  que  identifica  un  PPP  és  la  intensitat,  més  elevada  del  normal,  però  sobretot   l’actitud  sonora  del  parlant,  que  no  ho  podrà  fer  de  la  mateixa  manera  que   s’adreçaria  si  ho  fes  en  PP.     - Muntatge  sonor:  El  muntatge  sonor  és  l’operació  que  permet  combinar,  integrar  i   organitzar  les  diverses  formes  sonores  pròpies  del  llenguatge  sonor,  amb  l’objectiu   d’obtenir  un  discurs  que  resulti   coherent,  atractiu,  clar  i  entenedor  pel   receptor.  El  valor  del  muntatge  rau  en   la  nova  significació  que  prenen  els   diferents  elements  en  ser  combinats:   o Ordre   o Successió   o Combinació   o Harmonia     Figures  de  muntatge:   o Primer  Pla  (PP)   o Fade  in  (F-­‐in)   o Resol  (RS,  resol)   o Fade  out  (F-­‐out)   o Encadenat  (E)   o Fos  encadenat  (F/E)   - Espai  sonor:  Espai  que  el  receptor  reconstrueix  mentalment,  del  qual  en  percep  la  seva   magnitud,  en  el  qual  és  capaç  d’ubicar  objectes  físics,  relacionar  les  distàncies,  els   moviments  i  la  perspectiva  entre  els  diversos  ens  acústics  siguin  estàtics  o  en   moviment,  i,  fins  i  tot,  d’imaginar  que  és  en  un  punt  concret  d’aquest  espai.     Paisatge  sonor:  Conjunt  de  sons  que  ens  ajuden  a  recrear  en  la  ment  del  receptor   l’ambient  característic  d’un  lloc,  com  si  es  tractés  d’un  escenari  o  d’un  decorat.     Perspectiva  sonora:  Per  a  la  creació  de  relacions  espacials  de  distància  cal  establir  un   sistema  perspectivista  que  permeti  al  receptor  intuir  i  imaginar  les  relacions  de   proximitat  i  llunyania  dels  ens  acústics  que  reconeix  i  identifica.  La  perspectiva  sonora   aporta  al  receptor  la  sensació  d’un  espai  amb  volum.  La  perspectiva  sonora  és  bàsica   per  a  la  creació  de  l’espai  sonor,  sobretot  a  la  ràdio.     - 8   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín       Tema  4.  El  llenguatge  audiovisual  en  el  relat  informatiu:  la  imatge  i  el  so     § § § En  l’audiovisual  no  és  ni  més  important  la  imatge  ni  ho  és  el  so   El  so  no  enriqueix  la  imatge,  sinó  que  modifica  la  percepció  global  del  missatge  per   part  del  receptor   El  so  no  depèn  de  la  imatge,  actuen  conjuntament     Coherència  perceptiva   El  sistema  perceptiu  tendeix  sempre  a  actuar  de  manera  global  i  coherent,  fent  interactuar  a  la   vegada  tots  els  seus  sentits  i  a  tots  els  nivells.  El  llenguatge  audiovisual  usa  la  nostra  capacitat   perceptiva   i   la   nostra   cerca   de   coherència   per   tal   de   construir   sentit   dins   de   la   proposta   narrativa  audiovisual.     Hi   ha   propostes   naturalistes,   que   responen   als   mecanismes   lògics   de   coherència   de   la   percepció.   Altres   trenquen   la   lògica   perceptiva   i   que   el   receptor   és   qui   resol   a   traves   de   la   interpretació,  de  la  construcció  del  sentit.     Sincronia  imatge/so   S’entén   per   sincronia   la   coincidència   exacta   en   el   temps   de   dos   estímuls   distints,   que   el   receptor  percep  clarament  diferenciats.     En  el  cas  de  l’audiovisual,  el  treball  amb  la  sincronia  permet  la  connexió  de  la  imatge  i  el  so.   Segons   la   coincidència   temporal   dels   estímuls   de   la   imatge   i   el   so,   podem   parlar   de   diversos   tipus  de  sincronia:   ⇒ Sincronia  permanent  i  precisa:  El  receptor  percep  que  els  dos  fenòmens  (imatge  i  so)   provenen  de  la  mateixa  font  o  de  dues  fonts  en  relació  directa.   ⇒ Sincronia   extensa   en   el   temps:   No   és   una   sincronia   precisa.   El   receptor   percep   els   fenòmens  com  a  provinents  de  fonts  diferents,  però  que  busquen  harmonitzar-­‐se  en   moments  concrets:   o Els   punts   de   sincronia:   Determinats   moments   en   els   que   hi   ha   una   plena   coincidència  de  l’estímul  visual  i  l’estímul  sonor.  Es  tracta  d’un  recurs  narratiu   que   ens   permet,   per   exemple,   conduir   l’atenció   del   receptor.   És   possible,   també,  evitar  els  punts  de  sincronia  per  tal  de  controlar  l’impacte  emocional.   ⇒ Sincronia  puntual:  És  una  sincronia  esporàdica  i  no  buscada.  El  receptor  percep  els  dos   fenòmens  com  a  independents,  la  coincidència  dels  quals  és  accidental.     Ritme   Es  tracta  d’una  activitat  perceptiva  que  ens  permet  captar  una  estructura  determinada  per  raó   de  l’aparició  o  desaparició,  i  la  repetició  d’un  fenomen.   L’associem  a  moviment,  però  també  a  velocitat.   • Ritme   intern:   Determinat   pels   moviments   interns   de   plans   i   aspectes   com   l’enquadrament,  la  composició,  etc.   • Ritme   extern:   Determinat   pel   muntatge,   per   la   durada   dels   plans   i   les   figures   de   muntatge.   La  relació  sincrònica  de  la  imatge  i  el  so  ens  faciliten  el  treball  amb  el  ritme  audiovisual:   § Compassat:  l’estructura  de  la  forma  sonora  marca  els  aspectes  de  la  imatge.   § Es  força  la  desincronia     Aportacions  del  so  a  l’audiovisual   v Crea  impressió  de  realitat   v Facilita  la  continuïtat  narrativa   9   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   v Permet  economia  de  plans,  no  cal  que  tot  aparegui  a  l’enquadrament,  és  suficient  amb   el  so  fora  de  camp  o  ambient.   v Organitza  el  discurs  audiovisual  donant  cohesió  a  l’escena  per  damunt  del  pla  gràcies   al  so  amb  continuïtat.     Organització  de  la  imatge  mitjançant  l’àudio   El   so   juga   un   paper   essencial   en   la   narrativa   audiovisual   com   a   element   d’organització,   unificant   o   separant   estructuralment   seqüències   visuals   que   es   composen   de   múltiples   moviments  (interns  o  externs)  i  canvis  de  punt  de  vista.     Recursos  organitzatius  del  so   El  so  corresponent  a  un  pla  s’inicia  abans  que  el  propi  pla  o  s’allarga  un  cop  el  pla  ha  acabat.   L’efecte   d’encavalcament   (overlapping)   afavoreix   la   unió   formal   de   dos   plans   que   poden   pertànyer  a  imatges  diferents.   Una  música  o  un  so  ambient  que  s’estén  de  manera  homogènia  al  llarg  de  diversos  plans  de   continguts   visuals   molt   diversos:   el   so   cohesiona   aquests   plans,   amb   l’efecte   narratiu   d’acció   o   situació  unitària.   Es   manté   estable   el   punt   d’escolta   al   llarg   d’una   sèrie   de   plans   visuals   amb   punts   de   vista   diferents.   Aquest   recurs   permet   que   la   sèrie   de   plans   s’insereixin   en   un   mateix   espai   sonor   i   temps  narratiu.     El  guió  i  la  planificació  audiovisual   El  primer  pas  d’un  guió  audiovisual  és  tenir  una  idea.  Un  cop  es  té  la  idea  es  pensa  el  guió.  Es   defineix  guió  com  la  transcripció  escrita  esquemàtica  i  detallada  de  tots  els  elements  que  han   d’aparèixer  en  el  producte  audiovisual.  El  guió  ens  mostra  la  línia  narrativa  o  d’acció  que  ens   descriuen  com  s’estructura  aquesta  peça  i  totes  les  seqüències  i  els  elements  que  hi   intervenen  (tipus  de  moviment,  durada,  enquadrament,  transició,  etc.).     Etapes  del  guió   1. Des  de  que  parteixo  de  la  idea  fins  que  arribo  a  desenvolupar  el  guió  literari:     a. Idea:  descriure  allò  del  que  va  la  nostra  història.   b. Story-­‐line   o   sinopsi:   idea   desenvolupada   breument   (1   o   2   paràgrafs)   on   ja   podem   mostrar   l’estructura   narrativa   d’allò   que   anem   a   explicar   (depèn   del   gènere   que   es   treballa).   Incloure   els   personatges   rellevants   (presentar-­‐los,   incorporar-­‐los).   c. Argument:   detallar   amb   més   precisió   l’estructura   narrativa   i   els   personatges   de  la  sinopsi  però  de  forma  més  concisa.   d. Escaleta:   tipus   de   guió   que   serveix   per   apuntar   cadascuna   de   les   parts   de   l’estructura   global   del   producte   audiovisual.   Molts   productes   audiovisuals   es   conformen   amb   escaleta   com   a   guió.   Dir   els   temes   de   l’estructura   global   del   producte  audiovisual.   e. Tractament:   guió   en   el   que   es   distribueix   per   escenes   (dintre   de   seqüències)   tota  la  peça  audiovisual  i  caracteritzant  les  escenes  per  ubicació,  personatge  i   acció  que  tenen  lloc  en  cada  un  dels  moments.   f. Guió   literari:   escriure   les   escenes,   tot   allò   que   es   dirà,   com   el   diàleg   dels   personatges,  etc.     2. Del  guió  literari  fins  a  l’storyboard   a. Guió   literari:   escriure   les   escenes,   tot   allò   que   es   dirà,   com   el   diàleg   dels   personatges,  etc.   b. Guió   tècnic:   és   molt   semblant   a   una   fitxa   de   desglossament.   S’expliquen   els   tipus  de  plans,  la  durada  dels  plans,  com  es  tractarà  el  so  dels  fragments,  els   plans   del   so,   amb   el   micròfon.   Cada   una   de   les   coses   que   vull,   com   les   vull.   Ho   10   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   té  tot.  Descripció  del  pla,  el  moviment,  l’enquadrament,  el  so  que  s’incorpora  i   el  text  que  integra  d’allò  que  es  dirà.  Fent  coincidir  la  relació  del  text  amb  la   imatge  que  cobreix  allò  que  s’està  explicant.   c. Storyboard:  forma  gràfica  d’un  guió.  Serveix  per  visualment  fer  el  que  voldràs   gravar   amb   la   càmera.   La   publicitat   i   la   ficció   fan   servir   molt   l’storyboard   perquè   s’ha   de   convèncer   o   explicar   com   serà   l’anunciant   i   amb   l’storyboard   pots  veure  com  serà.     Etapes  de  la  producció   1. Preproducció:   preparar   tot   allò   que   necessitem   abans   de   sortir   amb   les   càmeres   al   carrer.  Molt  important  sobretot  quan  no  es  té  experiència  de  rodatge.  La  du  a  terme   l’equip  de  producció.   a. Guió   b. Planificació  tècnica:  eines  que  es  necessiten  per  fer  la  producció  audiovisual.   c. Disseny  de  producció:  feina  del  productor,  els  que  pensen  com  va  tota  la  cosa.   i. Planificació  artística:  gent  que  ha  de  sortir  en  el  producte  (tots  aquests   personatges  reals  o  de  ficció  que  apareixen  en  la  història)   ii. Planificació  de  producció  (pla  de  treball  i  pla  de  rodatge)   1. Pla   de   treball:   que   ha   de   tenir   present   un   productor   (permisos   hores  de  rodatge,  esmorzar,  maquillatge...)   2. Pla   de   rodatge:   organització   del   rodatge,   no   fer   en   ordre   els   plans  del  guió,  gravar  per  conveniència.   2. Producció:  moment  de  l’enregistrament.  Es  necessiten:   a. Equip  de  realització   b. Equip  de  producció   3. Postproducció:  muntatge  i  sonorització.  Un  cop  tinc  el  material  enregistrat  penso  com   l’acabo   de   fer.   Visionat   real   de   tot   el   que   tens   i   mires   què   es   pot   aprofitar   i   què   no.   En   funció  del  guió  i  del  que  es  pot  aprofitar  comences  un  guió  d’edició  i  muntatge.     Tema  5.  Altres  llenguatges  comunicatius   Llenguatge  escrit  per  a  mitjans  audiovisuals   -­‐  Característiques  dels  sistemes  comunicatius  audiovisuals:   § MEDIACIÓ  HUMANA:  Processos  perceptius:   o Reconeixement   o Selecció   o Interpretació   o Anticipació   o Inferència   o Retenció   § MEDIACIÓ  TECNOLÒGICA:  Mitjans  tradicionals   o Unidireccionalitat  dels  missatges   o No  retornabilitat   o Seqüencialitat   o Fugacitat     -­‐  Característiques  generals  dels  texts  audiovisuals:   ⇒ CLAREDAT   ⇒ SENZILLESA   ⇒ REDUNDÀNCIA     11   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   Anna  Prats  Marín   -­‐  Preparació  d’un  text  per  a  suports  audiovisuals      Condicionants  previs:   • Mitjà  de  suport  i  forma  de  transmissió/recepció:     o Ràdio:  text  percebut  exclusivament  a  través  de  l’oïda.   o TV/Cinema:   text   percebut   per   l’oïda   però   acompanyat   de   les   imatges   de   qui   ens   parla   o   acompanyat   per   altres   imatges   relacionades   o   no   amb   el   que   se’ns   està  explicant.   o Multimèdia:  qualsevol  possibilitat  perceptiva  (sonora,  visual,  textual).   • Extensió   temporal:   Temps   com   a   element   de   mesura   en   l’elaboració   de   textos   audiovisuals.   • Objectius  de  la  comunicació:   o Persuadir   o Entretenir   o Informar   o Opinar   o Altres...   -­‐Nivells  d’organització  dels  continguts:   • Superestructura:  L’estructura  formal  que  es  dóna  al  text  per  tal  de  presentar  les  idees   que  cal  explicar.  En  els  textos  informatius,  la  superestructura  es  relaciona  amb  els   gèneres  discursius  (notícia,  crònica,  reportatge,  etc.).   o Exemple  de  superestructura:  NOTÍCIA  AUDIOVISUAL   § Entrada   § Cos   § Tancament   • Macroestructura:   Fa   referència   a   la   selecció   i   l’organització   interna   de   les   idees   que   es   presenten   en   el   text.   Es   treballa   la   connexió   dels   diversos   continguts   i   la   coherència   semàntica   global   del   text.   La   selecció   dels   continguts   dependrà   dels   objectius   comunicatius  del  text.   o Exemple  de  macroestructura:     § Entradeta:  Què  ha  passat?  Qui  és  el  protagonista?  Quan  ha  passat?   § Cos:  Com  i  per  què  ha  passat?  (Pauta  de  causa-­‐efecte)   § Tancament:  Records  dels  fets  noticiosos  més  importants   • Microestructura:   Procés   d’escriptura   pròpiament   dit.   Es   treballa   la   connexió   interna   i   l’organització  dels  elements  que  composen  les  oracions  del  text,  tant  des  d’un  punt  de   vista   semàntic   com   sintàctic.   En   aquesta   fase   del   procés   es   trien,   s’ordenen   i   s’estructuren  les  paraules  i  les  frases  amb  criteris  lingüístics,  gramaticals  i  estilístics.   o Coherència  sintàctica:  eficàcia,  comprensibilitat,  claredat,  llengua  propera  a  la   parla.     o Simplicitat:  Frases  no  molt  llargues  (8-­‐30  paraules).  Frases  de  mides  diferents   per  evitar  la  monotonia.   o Redundància:   Recordar   les   dades   més   rellevants   del   text   i   evitar   la   redundància  negativa.   o Signes   de   puntuació:   Marquen   unitats   fòniques   no   unitats   gramaticals   (comes,   punt  i  seguit,  punt  i  apart,  punts  suspensius,  dos  punts,  signes  d’interrogació  i   admiració.   o Sintaxi:     § Predomini  de  l’ordre  gramatical  lògic  (S+V+CV)     § No  elidir  el  subjecte     § Verb  en  veu  activa,  no  perífrasis  verbals   § Complements:  CD  i  CI  darrera  el  verb.  CCT  i  CCL  davant  el  subjecte   § 1  frase  –  1  idea1   12   Llenguatges  comunicatius  escrits  i  audiovisuals   § § § Anna  Prats  Marín   Evitar  les  frases  subordinades   Evitar  inserir  clàusules  explicatives  entre  subjecte  i  verb   Ús  de  les  frases  coordinades  (i,  ni,  o,  o  bé,  així,  etc.)  o  la  coordinació   sonora.     Comunicació  gràfica     -­‐  Del  contingut  >  Cap  a  la  forma      El  missatge  inicial  es  converteix  en  un  missatge  gràfic  que  posseeix  contingut  i  continent.     - Disseny   gràfic:   El   disseny   gràfic   proposa   l’organització   dels   elements   gràfics   d’un   missatge  de  la  manera  més  eficient  possible,  és  a  dir,  evitant  introduir  distorsions  en  el   contingut  i  adequant-­‐se  i  afavorint-­‐ne  l’accés  al  receptor  al  qual  s’adreça.  Àmbits  del   disseny  gràfic:   o Edició  (premsa,  revistes,  llibres)   o Publicitat  (anuncis,  tanques)   o Imatge  corporativa  (logotips,  marques)   o Audiovisual  (cinema,  TV,  multimèdia,  publicacions  digitals)   - Composició:   Tasca   de   disposició   en   l’espai   compositiu   dels   signes   diversos   que   formen   part  del  missatge  tot  seguint  una  idea  directriu,  de  manera  que  s’obtingui  un  resultat   estètic   que   provoqui   l’efecte   desitjat   i   una   recepció   entenedora   i   agradable   pel   destinatari  (Daniel  Tena,  Diseño  gráfico  y  comunicación).   - Efecte   desitjat:   Recepció   entenedora.   Visió   comunicativa,   atenció   a   la   resposta   i   al   receptor.   Els   elements   gràfics   i   principis   compositius   són   els   responsables   que   el   receptor   descodifiqui,   entengui   i   respongui   d’una   manera   determinada   al   missatge   gràfic.  L’objectiu  no  és  fer  art,  ja  que  a  l’artista  no  li  interessa  la  interpretació  per  part   del  receptor  de  la  seva  obra.       - Espai  compositiu  i  signes:  Elements  gràfics  bàsics.   - Idea  directriu:  Tractament  dels  continguts.  Aspectes  creatius.   - Principis  bàsics  de  la  composició:     o Principi   de   la   unitat:   Cerca   d’una   estructura   que   presenti   la   idea   d’unitat   entre   els   elements   que   formen   part   d’un   mateix   contingut.   La   unitat   perceptiva   ajuda  a  establir  un  ordre  i  una  jerarquia  entre  els  diversos  elements.   o Principi   del   ritme:   entès   com   a   repetició   provoca   l’atenció   visual,   tot   i   que   el   trencament,  la  variació,  també  crida  l’atenció  del  receptor.   o Principi   de   la   proporció:   Cal   establir   una   relació   de   valor   (una   proporció   de   magnituds)  entre  els  elements  que  formen  part  de  la  composició.   o Principi  de  l’equilibri:  És  la  justa  mesura  entre  els  elements  d’una  composició   gràfica.  L’equilibri  pot  ser  estàtic,  quan  valorem  els  elements  i  els  considerem   iguals,   simètrics,   o   dinàmic,   quan   els   elements   no   són   iguals   i   han   d’equilibrar-­‐ se  a  partir  de  l’espai  gràfic.   o Principi   de   la   intensitat:   Tot   element   ha   de   manifestar   un   tractament   gràfic   que  l’individualitzi.  Cal  treballar  el  contrast,  tot  i  que  també  l’harmonia.   o Principi   del   moviment:   Tots   els   elements   formals   adquireixen   una   orientació   que  inicia  un  moviment  o  el  suggereix.   o Principi   de   disposició:   Els   diversos   elements   de   la   composició   gràfica   es   disposen  en  l’espai  segons  un  ordre  compositiu  que  els  relaciona  entre  sí.   13   ...