CRÒNICA - L'esquerra de l'Eixample (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 8
Subido por

Vista previa del texto

L'esquerra de l'Eixample Cap a les cinc de la matinada ja és una bona hora per anar marxant. Al carrer, davant de la porta s'hi acumula gent que parla amb un volum de veu massa alt. Conscients d'això els porters proven de ferlos fora per deslliurar-se de la responsabilitat. Mentre tot això passa, taxistes i venedors ambulants de cerveses i entrepans busquen clients. La gent, però, va desfilant cap a Plaça Catalunya on, si tenen sort, no hauran d'esperar massa per pujar al primer tren del dia.
Després de tota la nit de festa és normal acabar cansat. A dos quarts d'una de la matinada el bar ja era ben ple. La planta baixa, llarga i estreta, estava atapeïda d'homes que reien i feien petar la xerrada per sobre de les notes de la cançó Blurred lines. Malgrat el seu caràcter descaradament masclista, la peça no va tenir cap problema per esdevenir un èxit l'any passat. I sembla que aquí, a Punto, tampoc no importava. Gran part dels clients s'amorraven a la barra esperant que algú els fes cas mentre els cambrers anaven amunt i avall. Darrere, un prestatge sustentava ampolles de whisky J&B de diferents colors que composaven un arc de Sant Martí. A la paret un rètol avisava: “Las invitaciones verdes solo se entregan con una consumición de combinado”. Les invitacions per accedir a les discoteques Arena fan que Punto acostumi a ser el punt de sortida de les nits de l'oci nocturn gai a Barcelona.
Els quatre cambrers seguien un esquema físic comú: eren homes amb un tors ben desenvolupat que tapaven amb samarretes arrapades per fer que encara es marqués més el treball al gimnàs. Dels trets comuns que aquests cambrers comparteixen n'hi ha un que sempre suscita debat. “Els altres no ho sé, però el brasiler és gai” ha afirmat amb una rotunditat que tan sols podia néixer de l'experiència un noi que seia en una taula. L'acompanyaven la seva germana i un amic, cap d'ells homosexuals, però sense cap prejudici quan es tracta de sortir de festa i, si es pot, ajudar a lligar al seu company.
Amb reggeaton de Henry Méndez de fons algunes parelles ballaven i d'altres es petonejaven. A aquelles hores eren, però, clarament minoria. Quan la nit acabava de començar tan sols es fan petons els que porten la parella de casa. Per a la resta de moment tot eren mirades.
El carrer presentava una activitat que seria impròpia a les dues de la matinada si no fos divendres.
Pel Gaixample, la zona d'ambient gai de Barcelona, hi circulaven grupets que cridaven i es desbocaven amb la seguretat que comporta jugar a casa. Cada cap de setmana el Teatre Coliseum és espectador de luxe de la massiva assistència que rep Arena VIP, la discoteca del seu costat. A dos quarts de tres de la matinada, però, encara no estava tan plena com ho estaria més tard. La primera sorpresa un cop dins havia estat que la proporció noi-noia dels assistents s'inclinava molt més cap al cantó femení que al bar d'abans. Segons explicava una noia, a Punto gairebé no hi van dones, Arena VIP és força mixt i Arena Aire és la discoteca lèsbica per excel·lència. Tot i tenir dues plantes, la festa s'acumulava a la de baix. La zona de ball tenia una tarima alta en forma de passarel·la al mig i dues de més baixes a dreta i esquerra. Des de dalt de les tarimes la multitud ballava el We can't stop de Miley Cyrus i s'exhibia buscant una mirada còmplice amb l'esperança d'agradar a algú que els pogués atreure. Pel que sembla, l'estructura de la sala busca donar protagonisme a aquells que pugen a la passarel·la amb un joc de llums que hi apuntava directament. En el joc del flirteig acostumen a guanyar aquells que es fan veure i no eren pocs els nois que portaven samarretes blanques que brillaven amb la llum negra.
Prop de les quatre la zona al voltant de la passarel·la estava tan atapeïda que costa moure-s'hi. Amb tot, la gent no deixava de ballar. Hi ha qui ho feia de manera més continguda i qui ballava movent tot el cos, de manera més efeminada. A aquelles hores les parelles que es petonejaven — homosexuals i heterosexuals— s'havien multiplicat. Segurament aquesta nit a molts els ha funcionat la tècnica de fer-se veure. A la pràctica, per un gran nombre d'homosexuals aquests tipus de locals són l'única manera de relacionar-se amb altra gent disposada a mantenir algun tipus de relació afectivo-sexual. Ja sigui a llarg termini o durant unes hores. La condició de minoria fa que encara que l'homofòbia desaparegués del món per art de màgia la població homosexual seguiria sentint-se, en algun moment, sola. Per pura matemàtica. És per això que es busquen punts de trobada com els locals d'ambient. Al cap i a la fi, com diuen els Manel quan versionen els britànics Pulp la vida s'acaba reduint en “riure i beure, i anar tirant i, si es pot, follar de tant en tant”. I no passa res.
...