Resum capitol 2. Recordar el nacionalisme (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 1º curso
Asignatura Dimensió social de la persona
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 24/03/2016
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

CAPITOL 2. RECORDAR EL NACIONALISME BANAL El nacionalisme no es fàcil d’estudiar perquè hi ha pressupòsits de sentit comú. Si el nostre nacionalisme s’ha de recordar, hem d’anar més enllà del que sembla de sentit comú. La ideologia compren els hàbits de comportament i creença per fer que qualsevol món social sembla el món natural, fa que la gent oblidi que el seu món ha estat construït històricament.
La identitat nacional no és tan sols una cosa que es considerada natural posseir, sinó també una cosa que és natural recordar, més aviat és una dialèctica de record i oblit. Totes les nacions han de tenir la seva historia que es recorda i alhora s’oblida col·lectivament del seu passat històric recent. Es tan complexa que s’oblida el passat i el present. Els recordatoris rutinaris, o “onejos” que es fan són tan nombrosos que actuen de manera mecànica en comptes de conscients. El recordatori, en no ser experimentat com a tal és oblidat.
Els historiadors podrien oblidar el passat de la seva nació, alhora que els científics socials en poden oblidar la representació actual. No es fortuït, ni es causat per la distracció dels estudiosos, s’ajusta a un model ideològic en que el “nostre” nacionalisme s’oblida i desapareix en l’entorn “natural” de les “societats” i alhora es defineix com quelcom perillosament emotiu i irracional que es projecta en els altres.
Les banderes rutinàries escapen de la categoria de “nacionalisme”. La doble desatenció s’ha d’invertir amb un doble recordatori.
Banderes onejades i no onejades.
Als EEUU hi ha un “culte a la bandera”. Les banderes precursores es feien servir com senyals, punt de reunió pels soldats o presencia d’un capità al vaixell (mitjans útils per comunicar missatges). Avui duu una funció simbòlica del caràcter sagrat de la nació.
Per que senyal sigui afectiu, s’ha d’introduir a la consciencia dels receptors, no cal un impacte directe. N’hi ha que són conscientment onejats i homenatjats, d’altres no reben homenatges hi són allà com símbols. Potser si totes les banderes no onejades fossen retirades, de sobte, si que es percebrien. Proporcionen recordatoris banals del nacionalisme.
Les banderes rutinàries són diferents de les que ens criden l’atenció. A Irlanda del Nord els districtes catòlics tenen una tricolor irlandesa exhibida de forma generalitzada i a la zona protestant les voravies estan pintades amb el dibuix de la Union Jack. Quan un estat nació queda establert els símbols de nacionalitat són absorbits dins de l’entorn de la pàtria. Les banderes no són els únics símbols; les monedes i bitllets solen portar emblemes nacionals.
Psicològicament, el record i l’oblit conscients no són pols oposats, les tradicions no són ni oblidades ni recordades conscientment amb onejos de bandera col·lectius ni condemnades a una amnèsia col·lectiva. Els comportaments i els pensaments no són creats mai completament de nou, els parlants no són conscients de fins a quin punt les seves paraules es repeteixen i transmeten la gramàtica i la semàntica del passat. L’”habitus” es refereix als preparatius, practiques i rutines del món social i familiar, la “segona natura” que la gent ha d’adquirir per transitar de manera mecànica. Es la historia interioritzada i oblidada com a tal.
Els models socials de vida es poden descriure com habituació.
Nacionalisme perillós i nacionalisme banal Les definicions estàndard de nacionalisme el situen fora dels estats nació: “esforç per part dels membres de la nació per aconseguir autonomia territorial, unitat i independència.” La definició ignora com es conserven aquests elements. El nacionalisme, per tant, es considera la força que crea els estats nació o que amenaça l’estabilitat dels existents, prenent l’aparença de moviments separatistes o de feixisme extrem.
Hroch postula 3 etapes: les dues primeres descriuen com els intel·lectuals desperten interès per la idea nacional i com es difon, i la final quan el moviment massiu tracta de traduir la idea nacional. La vida corrent es assumida com a banal, el nacionalisme es extraordinari. Giddens el descriu com “fenomen abans de tot psicològic”. Els sentiments nacionalistes s’aixequen pel trencament de les rutines que posa en perill la seguretat ontològica. Té lloc quan es trasbalsa la vida quotidiana, lluny de la vida social de cada dia.
La psicologia del nacionalisme és una afecció extraordinària que colpeja en ocasions excepcionals. Les rutines banals, són barreres contra el nacionalisme. Si només s’aplica en aquest context s’escapa alguna cosa de la consciencia teòrica. El calendari anual de la nació reprodueix breus moments d’emoció nacionalista que esquitxen períodes llargs de calma.
Els grans dies de celebració nacional estan dissenyats perquè la bandera nacional es pugui onejar a consciencia tant metafòricament com literalment. En el temps intermedi, els ciutadans de l’estat continuen sent ciutadans i l’estat no desapareix. Arreu del mon, les nacions exhibeixen les seves banderes, dia rere dia.
El retorn d’allò reprimit “Allò reprimit ha tornat, i el seu nom es nacionalisme”, com quelcom que va i ve, Ignatieff il·lustra la facilitat amb que es pot presentar avui una descripció com aquesta del nacionalisme, com a perillós, emotiu i propi d’altres. El llibre d’Ignatieff expressa un punt de vista de sentit comú amb un missatge d’advertència. Descriu com les forces irracionals del nacionalisme ètnic sorgeixen per assetjar el món contemporani. Com exemple, el feixisme va tornar al centre d’Europa i es representa com que allò reprimit retorna anys desprès.
Tehranian també compta una historia de repressió y retorn com Ignatieff, durant la Guerra Freda “l’etnicitat i el discurs ètnic, van romandre reprimits perquè les pretensions ideològiques universalistes del comunisme i del liberalisme deixaven poc espai per a les afirmacions de lleialtats ètniques i nacionals.” El nacionalisme= desordre. L’afirmació que el nacionalisme torna implica que ha estat apartat.
Yatani i Bramel van concloure que el públic nord-americà considerava la confrontació entre dues grans ideologies universalistes com un conflicte entre dues nacions: comunisme i capitalisme. Ignatieff no oblida per complet el nacionalisme dels estats nació establerts. El recorda només per oblidar-lo. Distingeix entre nacionalisme “ètnic” (perillosa) i “cívic” (credo polític).
La retòrica es distancia i “nosaltres” se suposa que pertanyem a un món raonable, a un grau 0 de nacionalisme. Freud afirmava que la projecció es basa en oblit. El nacionalisme en la seva totalitat es projecta sobre els altres. El nacionalisme en la seva totalitat es projecta sobre els altres.
Oblidar la bandera saludada La gent oblida el rutinari oneig de la nacionalitat. Els alumnes d’escoles als EEUU romanen dempeus cada matí davant de la seva bandera nacional. Els antropòlegs s’han dirigit a les reserves dels nadius americans més que a les aules d’Iowa. Comprometre’s amb un tros dde tela de colors ha esdevingut tan familiar que sembla no merèixer cap atenció.
Un dels investigadors que ha cridat l’atenció sobre aquest ritual es Coles qui estudià les diferencies d’aquesta salutació al llarg de l’estat. En les escoles predominants negres es fa d’una forma superficial. Per altres, pot ser un moment d’autèntica emoció.
La significació de la cerimònia no disminueix perquè es tracta com una rutina i no com una intensa experiència. Per ell el “nacionalisme s’obre pas en gairebé cada cantonada de la vida mental”. Ni tampoc no projecta el nacionalisme sobre els altres. La seva posició és inusual en dos aspectes: tracta la salutació a la bandera com psicològicament important en els joves americans i considera que el nacionalisme és omnipresent al seu país.
Nacionalisme i sentit comú sociològic El sentit comú estarà implantat en els hàbits intel·lectuals dels qui es dediquen professionalment a la sociologia. Els manuals solen incloure els punts de vista acceptats. El nacionalisme no és una preocupació fonamental de la disciplina. Els sociòlegs han presentat la sociologia com l’estudi de la “societat”, suposant que existeix alguna cosa com una “societat” que funciona de forma no conflictiva.
Mann afirma que si pogués, aboliria totalment el concepte societat. “Nosaltres” els lectors sabrem si fa no fa què és una societat per sentit comú. Sovint passa que aquesta es crea a imatge de l’estat nació. Les “nacions” es veuen com a pobles amb una cultura, un territori delimitat i distingits per vincles d’interacció. La frase “ciència de la societat” implica que les societats es poden considerar com autosuficients.
La interrelació entre la nació i el món de les nacions ha estat en gran part ignorada per la sociologia ortodoxa, la sociologia està fins i tot menys equipada per estudiar cultures i èpoques, en què les formes de comunitat pel que sembla no estaven organitzades en entitats clarament independents. La problemàtica ha consistit a estudiar com els membres d’una “societat” esdevenen socialitzats en adoptar els “valors”, les “normes” i la “cultura” de la seva “societat”. La imatge de la “nostra” societat, però és un estat nació. Si allò reprimit retorna, en les futures edicions de manuals trobarem capítols sencers de nacionalisme com quelcom excessiu.
L’analisi dels autors sembla oblidar el sentiment de ser americans dels seus enquestats, el comparteixen els autors en onejar amb el seu text la seva nacionalitat. No suggereixen pas que els EEUU no podrà continuar sent els EEUU, i en tots els relats de la comunitat no esmenten la tradició a les escoles.
El nostre patriotisme – El seu nacionalisme Allò reprimit no està totalment oblidat en els escrits científics socials ortodoxos. Al “nostre” nacionalisme se li a trobat una nova identitat, compareix com patriotisme: una força beneficiosa, necessària i, sovint, nord-americana. Alguns científics coincideixen en que representen dues coses diferents. El nacionalisme es irracional, primari i s’aixeca en grups ètnics que reclamen uns orígens de sang comuna. Però no es refereix pas a societats d’immigrants que serien les patriòtiques. Aquest patriotisme no pot aplegar el nivell de compromís afectiu del nacionalisme.
Les lleialtats nord-americanes es basteixen com “patriòtiques”. Els “valors patriòtics” són amenaçats pels moviments nacionalistes. Aquests són irracionals. Uns altres científics els han diferenciat per direcció de les actituds definint el patriotisme com “la persistència de l’amor o afecció a un país.” El patriotisme es defensiu, el nacionalisme agressiu. El problema es distingir-les en la practica. Hitler imaginava que defensava Alemanya dels jueus. Al món tothom assegura actuar defensivament i anar a la guerra de manera inevitable. La pretensió que el nacionalisme i el patriotisme són psicològicament diferents s’ha de recolzar en proves de diferents condicions mentals o motivacions subjacents.
Kosterman i Feschbach sostenen que el patriotisme i el nacionalisme formen part de dimensions diferents i escales independents. Tot i les pretensions, les dades, mostren que ambdues escales estan relacionades. Els autors sembla que alguna cosa que no son els resultats empírics empeny als autors a lloar el patriotisme i criticar el nacionalisme.
Berhke sosté que milions de joves anaren a la guerra no per l’odi a l’enemic, sinó per una “voluntat de sacrifici”. Ningú no es pregunta quantes barres i estrelles es probable que es trobin al llarg d’un dia el nord-america mitjà. Ni quin efecte té tot aquest oneig.
...