Tema 6. Competència perfecta (2015)

Apunte Español
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 1º curso
Asignatura Economía I
Año del apunte 2015
Páginas 17
Fecha de subida 16/02/2015
Descargas 2

Vista previa del texto

TEMA 6. COMPETÈNCIA IMPERFECTA Els mercats poden ser de dos tipus diferents: de competència perfecta (tema 5) o de competència imperfecta (tema 6). De mercats de competència imperfecta n’hi ha de tres tipus diferents: 1. MONOPOLI.
2. OLIGOPOLI.
3. COMPETÈNCIA MONOPOLÍSTICA.
Ens fixarem com actua l’empresa en cada cas a l’hora de decidir sobre producció i preus.
1. MONOPOLI.
Un monopoli és un mercat en el qual:  No hi ha competidors. Una empresa tindrà el monopoli d’un producte si és la única que el produeix, és a dir, no té empreses competidores: ni empreses que produeixen aquest idèntic producte ni cap de substitutiu (que compleixi les mateixes funcions però que provingui d’una indústria diferent).
 Hi ha un sol venedor, el qual té tot el poder de mercat. Com s’ha dit anteriorment si l’empresa no té competència en la producció d’aquest bé serà la única venedora del mercat i per tant tindrà tot el poder de mercat.
 Les empreses no poden entrar o sortir lliurement del mercat. El fet que hi hagi una sola empresa que ofereix un producte i que aquesta tingui tota la quota de mercat significa que és quasi impossible que cap empresa pugui entrar-hi donat que l’altra tindrà economies d’escala i aquesta tindrà molts costos, és impossible que la pugui atrapar mai.
Una empresa que té el monopoli en la producció d’un bé determinat no és tant diferent de les altres, segueix tenint el mateix objectiu: maximitzar beneficis. Llavors, si aquesta empresa té tan poder de mercat i pot posar un preu superior als seus costos marginals, perquè no fixa preus desorbitats? Una empresa que té el monopoli pot vendre’l al preu que vulgui, no ha de competir amb ningú.
Malgrat tot, els límits els marca la demanda, si aquesta empresa fixa un preu desorbitat, encara que es tracti d’un bé que només ella ofereix al mercat, poca gent tindrà prou diners per permetre-s’ho o bé poca gent estarà disposada a pagar aquest preu per aquest producte. Encara que es tracti d’una empresa amb tota la quota de mercat s’ha d’adaptar a la demanda, posant un preu que els compradors puguin pagar. Malgrat això, sí que és cert que normalment els monopolis fixen preus bastant elevats, ja que al tractar-se de productes que només ofereixen aquestes empreses la gent els ho comprarà segur a elles, atès que no el poden obtenir d’altra manera.
PERQUÈ APAREIXEN ELS MONOPOLIS? Hi ha tres barreres d’entrada principals per les empreses que volen entrar al mercat del qual una empresa té el monopoli, aquestes barreres d’entrada alhora són els orígens del monopoli:  RECURSOS MONOPOLÍSTICS. Hi ha un recurs clau que és propietat única de l’empresa, això és una gran barrera d’entrada, si aquesta empresa és la única que té propietat d’aquest recurs les altres no tindran res a fer, donat que no poden vendre una cosa que no és propietat seva.
 REGULACIONS GOVERNAMENTALS. En ocasions les autoritats concedeixen a una empresa el dret exclusiu de produir un bé o servei; en ocasions es tracta de serveis que tenen molts costos de tal manera que ningú els oferirà en el sector privat. Ex. Renfe.
 PROCÉS DE PRODUCCIÓ → MONOPOLI NATURAL. Els costos de producció son tan elevats que només l’existència d’un únic productor farà que sigui eficient aquest negoci. A vegades el fet que ja hi hagi una empresa que ofereixi aquest servei fa totalment inútil que una altra empresa l’ofereixi, donat que la demanda és la mateixa, no augmentaria. Ex. Renfe.
Una indústria és un monopoli natural quan una única empresa pot oferir un bé o servei a tot un mercat amb menys costos que dues o més empreses. Sorgeix un monopoli natural quan hi ha economies d’escala en l’interval rellevant de producció.
Aquests són els costos totals mitjans d’una empresa que té economies d’escala. En aquest cas una única empresa pot produir qualsevol quantitat amb el menor cost possible. És a dir, donada una quantitat qualsevol de producció, si s’augmenta el número d’empreses, el nivell de producció per empresa és menor i el cost total mitjà és major. El cost total mitjà és menor si una sola empresa abasta tota la demanda.
Els costos totals mitjans augmenten a mesura que augmenta la quantitat venuda. Per exemple: suposem que una persona té un pont que travessa un riu, només ell és propietari del pont i no hi ha cap altre pont que travessi el riu, llavors podem afirmar que aquesta persona té un monopoli natural, té un recurs del que ningú més gaudeix. En aquest cas els costos fixes són molt alts, construir un pont costa molts diners, però a mesura que persones volen creuar el pont van disminuint els costos totals mitjans.
En el monopoli natural, però, així com els guanys d’un monopoli atrauen a noves empreses, en el cas del monopoli natural les empreses aspirants saben que no poden aconseguir el mateix baix-cost que l’existent ja que després d’entrar cadascuna tindria menys quantitat a repartir-se. En el cas del pont, si un sol pont no satisfà la demanda, el monopoli natural es pot acabar convertint en un mercat competitiu, però si el monopoli sí la satisfà l’aparició d’un altre pont només farà que els beneficis quedin repartits entre les dues empreses.
DECISIÓ SOBRE PRODUCCIÓ I PREUS.
Una vegada sabem com sorgeixen els monopolis podem veure com decideix una empresa monopolística la quantitat que produirà i el preu que cobrarà pel seu producte. L’anàlisi de la conducta monopolística d’aquest apartat és el punt de partida per veure si els monopolis són desitjables i esbrinar quines mesures podrien adoptar els governs en els mercats monopolístics.
Analitzem com funcionen els monopolis per saber si són desitjables i quines polítiques poden adoptar els governs respecte ells:  CORBA DE DEMANDA.
La diferència més important entre un monopoli i una empresa competitiva és que aquest primer escull el preu del producte que ofereix i en canvi una empresa competitiva és preu-acceptant, no pot escollir el preu al que vol vendre el producte sinó que ho fa el mercat. Si el monopoli puja una mica el preu els consumidors probablement compraran una mica menys però la demanda no canviarà molt, és bastant inelàstica. Si una empresa d’un mercat competitiu puja el preu del seu producte la demanda canviarà molt més, és molt més elàstica, donat que al haver-hi altres empreses que venen aquest producte el comprarà a una altra.
El primer gràfic (a) és d’una empresa del mercat competitiu, com podem observar la corba de la demanda és totalment elàstica, un mínim canvi en el preu provoca un gran canvi en la quantitat demandada. En canvi en el cas del monopoli no és tant elàstica, és cert que un canvi en el preu provoca un canvi en la demanda però aquesta corba és molt més inelàstica, encara que el preu augmenti hi haurà molta gent que seguirà comprant-li el producte donat que ningú més el ven.
L’empresa monopolística ha d’acceptar un preu més baix si vol vendre més producció, s’ha de moure dins la corba de demanda.
 COM DECIDEIX L’EMPRESA QUINA QUANTITAT PRODUEIX I A QUIN PREU? Per respondre aquesta pregunta sempre hem de tenir en compte l’objectiu de l’empresa: maximitzar beneficis (B = IT - CT), per tant hem d’observar la seva estructura d’ingressos: Les dues primeres columnes mostren la taula de demanda del monopolista: si produeix 1 litre d’aigua pot vendre’l a 10€. Si en produeix 2 pot vendre’ls a 9€... Si representéssim gràficament aquetes dues corbes obtindríem una corba de demanda representativa de pendent negativa: com més aigua es produeix menys costos es tenen per cada litre.
La tercera columna mostra l’ingrés total (IT = P x Q) de l’empresa monopolística: és igual a la quantitat venuda de la primera columna multiplicada pel preu de la segona.
La quarta columna calcula l’ingrés mitjà de l’empresa (IMe = IT / Q): és la quantitat que rep aquesta per unitat venuda. El calculem prenent la xifra corresponent a l’ingrés total de la tercera columna i dividint-lo per la quantitat de producció de la primera. L’ingrés mitjà sempre és igual al preu del bé, tant en el cas dels monopolistes com en el cas de la competència perfecta.
I la última columna calcula l’ingrés marginal (IM = + IT / + Q): és la quantitat de l’ingrés que obté per cada unitat addicional de producció. Es calcula dividint la variació de l’ingrés total per cada unitat addicional de producció.
L’ingrés marginal sempre és menor que el preu perquè l’empresa s’enfronta a una demanda amb pendent negatiu. Per exemple, si l’empresa eleva la producció d’aigua de 3 a 4 litres, el seu ingrés total només augmenta 4, encara que vengui cada litre per 7€. Per augmentar la quantitat venuda ha de baixar el preu del seu bé. L’ingrés marginal dels monopolis és molt diferent de l’ingrés marginal de les empreses competitives: quan un monopoli augmenta la quantitat que vol vendre produeix dos efectes en l’ingrés total (P x Q): o L’EFECTE OUTPUT O L’EFECTE PRODUCCIÓ: es ven més producció i per tant la producció és major (+ Q).
o L’EFECTE PREU: el preu baixa i per tant és menor (- P).
Quan una empresa competitiva pot vendre tot el que vol al preu de mercat, no es produeix cap efecte-preu. Quan produeix una unitat més, rep el preu de mercat per aquesta unitat i no rep menys per les unitats que ja venia. És a dir, com que l’empresa competitiva és un preu -acceptant, el seu ingrés marginal és igual al preu del seu bé. En canvi, quan un monopoli produeix una unitat més, ha de baixar el preu que cobra per cada una de les unitats que ven i aquesta baixada del preu redueix l’ingrés generat per les unitats que ja estava venent. Com a conseqüència, l’ingrés marginal del monopoli és menor que el seu preu.
Aquest gràfic representa la corba de demanda i la corba d’ingrés marginal d’una empresa monopolística (com que el seu preu és igual a l’ingrés mitjà, la seva corba de demanda també és la corba de l’ingrés mitjà).
Aquestes dos corbes sempre començen en el mateix punt de l’eix de les Y’s perquè l’ingrés marginal de la primera unitat venuda és igual al preu del bé. Però a partir de llavors l’ingrés marginal de totes les unitats posteriors a la primera és menor que el preu del bé. Per tant, la corba de l’ingrés marginal del monopoli es troba per sota de la corba de la demanda. L’ingrés marginal pot ser inclús negatiu quan l’efecte-preu produit en l’ingrés és major que l’efecte-producció. En aquest cas, quan l’empresa produeix una unitat més el preu baixa lu suficient perquè disminueixi l’ingrés total de l’empresa, encara que estigui venent més unitats.
 LA MAXIMITZACIÓ DE BENEFICIS.
El monopoli maximitza beneficis produint la quantitat on l’ingrés marginal és igual al cost marginal (IMg = CMg) En aquest gràfic podem observar la corba de la demanda, la corba de l’ingrés marginal i les corbes de cost d’una empresa monopolística.
Suposem en primer lloc que l’empresa està produint Q1, una quantitat petita. En aquest cas el cost marginal és menor que l’ingrés marginal, si produís una unitat més l’ingrés marginal seria superior als costos addicionals, per tant, els beneficis augmentarien. Per tant, quan l’ingrés marginal és superior que el cost marginal si l’empresa augmenta la producció obtindrà més beneficis.
En el cas de Q2 el cost marginal és superior a l’ingrés marginal i per tant, si l’empresa produís una unitat menys, els costos estalviats serien superiors a l’ingrés perdut. I per tant, si el cost marginal és major que l’ingrés marginal l’empresa pot obtenir més beneficis reduint la producció.
Com ja sabem, el punt de maximització de beneficis d’un monopoli és aquell en el que coincideixen l’ingrés marginal i el cost marginal. En aquest cas per tant, la producció que més beneficis aportarà a l’empresa és de Qmax, en el punt A.
En el tema anterior hem vist que les empreses competitives, que operen en un mercat de competència perfecta també escullen la quantitat de producció en la que l’ingrés marginal és igual al cost marginal. Quan ens referim a la norma de maximització de beneficis, les empreses i els monopolis funcionen de la mateixa manera. Malgrat tot, hi ha una diferència entre aquests dos tipus d’empreses: l’ingrés marginal d’una empresa competitiva és igual al seu preu, però l’ingrés marginal d’una empresa no competitiva (monopoli) és superior al seu preu.
Per tant, com troba el monopoli el preu en el qual maximitza els beneficis? Això ho hem de veure en la corba de la demanda, ja que és la que relaciona la quantitat que estan disposats a pagar els clients i la quantitat del producte determinat. Per tant, una vegada l’empresa escull (amb la norma de maximització de beneficis: IMg = CMg) la quantitat de producció que realitzarà utilitza la corba de la demanda per trobar el preu corresponent a aquesta quantitat. En el gràfic anterior aquest punt és el B. 1 Per tant, a la pràctica quan volem trobar el preu al que ven una producció determinada hem de seguir els següents passos:  Busquem la producció→ punt en el que IMg és igual a CMg (QMax)  Busquem el preu→ tirem amunt a partir d’aquest punt fins que trobem la Corba de la demanda, en el punt en què es troben dibuixem un punt i mirem el preu al que correspon.
 Ja hem trobat el punt de producció de l’empresa monopolística (quantitat-preu).
Per trobar els beneficis d’una empresa monopolística hem de restar els costos totals als ingressos totals. Aquesta operació és la mateixa que fèiem en empreses competitives.
EL COST DEL MONOPOLI DES DEL PUNT DE VISTA DEL BENESTAR.
Com ja hem vist el monopoli cobra un preu superior al cost marginal, a diferència de les empreses competitives. Això té dos efectes, un de positiu i un de negatiu: el monopolista guanya molts diners i el ciutadà paga un preu massa alt per un producte.
Recordem que havíem vist que l’excedent total mesura el benestar econòmic dels compradors i els venedors d’un mercat, aquest la suma de l’excedent del consumidor i l’excedent del productor.
L’excedent del consumidor és la disposició a pagar dels consumidors per un bé menys la quantitat que paguen realment per ell, és a dir, estan disposats a pagar un preu més elevat que el preu de mercat i això és bo per ells. I l’excedent de productor és la quantitat que reben els productors per un bé menys el que costa produir-lo: són els seus beneficis.
En el cas del monopoli els excedents (total, del consumidor i del productor) funcionen de manera diferent.
En un mercat competitiu l’equilibri entre demanda i oferta és un resultat lògic i desitjable. El funcionament del mercat fa que s’assignin eficientment els recursos i que l’excedent total sigui el més elevat possible.
1 Perquè no hi ha corba d’oferta? La corba d’oferta ens indica la quantitat que decideixen oferir les empreses donat qualsevol preu. Això té sentit quan parlem d’empreses competitives, que són preu-acceptants. Una empresa monopolística és un preudecisor, no té sentit preguntar-se què produiria una empresa en els diferents preus possibles donat que ella escull el preu i per tant, també la quantitat oferta.
Com que l’assignació dels recursos ocorre de manera diferent en el monopoli, el resultat no maximitza el benestar econòmic total, es produeix una pèrdua irrecuperable d’eficiència.
En aquest gràfic podem observar el que s’ha explicat anteriorment.
En el mercat competència de perfecta s’assignen els recursos de manera eficient i per tant hi excedents: ha dos el del consumidor i el del productor.
En el monopoli els recursos no s’assignen de manera eficient, ja que el preu del producte és més elevat que els costos marginals (a diferència del que passa en les empreses de mercats competitius en els quals preu és igual a cost marginal) i per tant, els seus beneficis són molt més elevats. Al assignar-se el preu d’aquesta manera es produeix una pèrdua irrecuperable d’eficiència.
LA PÈRDUA IRRECUPERABLE D’EFICIÈNCIA EN EL MONOPOLI.
La corba de demanda reflexa el valor que té aquell bé pels consumidors, mesurat mitjançant el preu el qual estan disposats a pagar. Per tant, la quantitat socialment eficient es troba en el punt en què conflueixen la corba de demanda i la corba de cost marginal (oferta), el punt A. Això és el que passaria si es tractés d’un mercat competitiu, malgrat tot, ara estem parlant d’un monopoli.
Els efectes que produeix el monopoli en el benestar els podem veure en el punt en què estaria el preu en un mercat competitiu i el punt en què està el preu en un mercat monopolístic. La diferència és molt gran.
El monopolista produeix una quantitat inferior a la socialment eficient (la de punt A) de tal manera que el preu és molt més elevat. La pèrdua irrecuperable d’eficiència que provoca un monopoli és semblant a la que provoca un impost i que ja hem vist anteriorment. La diferència entre els dos casos, és que en el cas de l’impost l’estat es queda els beneficis generats per tal de redistribuir-los en coses beneficioses pels ciutadans. En el cas del monopoli l’empresa és la que es queda el benefici. És per aquest motiu que els monopolis provoquen un cost en el benestar dels consumidors.
L’ACTITUD DELS PODERS PÚBLICS RESPECTE ELS MONOPOLIS.
Hem vist que els monopolis no assignen eficientment els mercats, produeixen una quantitat inferior a la socialment desitjada i per tant cobren preus superiors al cost marginal. Els poders públics poden actuar de quatre maneres respecte els monopolis: 1. LLEIS ANTI-TRUST. L’objectiu de les lleis-antitrust és fomentar la competència, les maneres en què ho fan és: impedir fusions entre empreses (que dominarien el mercat), dividir companyies (de tal manera que no el puguin dominar), fomentar fusions que donen lloc a sinèrgies... Ex. Si Apple i Microsoft volguessin fusionar-se els ho seria impedit mitjançant lleis anti-trust.
2. REGULACIÓ. La regulació consisteix en la creació de normes jurídiques que regulin el comportament dels monopolis, sempre evitant que aquests afectin negativament en les altres empreses i en la població majoritàriament. El tipus de monopoli que sol ser més regulat és el monopoli natural, que té com a objectiu impedir que s’imposin preus desorbitats, la manera com s’aconsegueix és mitjançant l’actuació dels poders públics.
Un tipus de regulació que és possible realitzar és la imposició del preu del producte, però aquest planteja dos problemes pràctics: o IMPOSICIÓ D’UN PREU PER SOTA DELS COSTOS TOTALS MTIJANS. Els monopolis naturals tenen per definició un cost total mitjà decreixent, quan això passa el cost marginal és menor que el cost total mitjà.
Aquest gràfic mostra la situació d’una empresa monopolística que té un elevat cost fix i un cost marginal constant.
Quan s’imposa aquest preu a aquesta empresa es fa per sota dels seu cost total mig, produint una pèrdua donat que li costa més produir una unitat que el que guanya venent-la. Si això passa aquesta empresa haurà de sortir del mercat.
Els organismes reguladors poden compensar a l’empresa de varies formes, cap de les quals és perfecta.
 SUBVENCIÓ. Una opció és la subvenció al monopolista, l’estat assumeix les pèrdues d’aquest, però si l’estat ha d’assumir aquestes pèrdues significa que haurà de pujar els impostos i per tant, s’estarà intentant solucionar un problema per els ciutadans creant-los un altre problema.
 PERMETRE A L’EMPRESA COBRAR UN PREU SUPERIOR AL COST MARGINAL. Si el preu regulat és igual al cost total mitjà, el monopolista obté un benefici econòmic nul i per tant, no li serveix de res produir perquè no genera beneficis.
 NO INCENTIU A REDUIR COSTOS. A més, la imposició d’un preu basat en el cost marginal com a sistema regulador també genera un segon perjudici. No dona cap incentiu al monopolista per reduir costos. En un mercat competitiu cada empresa intenta reduir els seus costos perquè això suposarà un augment de beneficis, però si un monopolista regulat sap que l’organisme regulador li baixarà el preu quan ell redueixi els seus costos no té cap incentiu per fer-ho. A la pràctica, l’organisme regulador resol aquest problema permetent que el monopoli es quedi alguns dels beneficis derivats de la reducció de costos, però no acaba de ser una solució perfecta.
3. LA PROPIETAT PÚBLICA.
La tercera política a la que recorren els poders públics per resoldre el problema del monopoli és la propietat pública. És a dir, enlloc de regular el monopoli gestionat per l’empresa privada, l’estat passa a gestionar ell mateix el monopoli. Aquesta solució és molt habitual en molts països europeus, en què els estats posseeixen i gestionen serveis públics com companyies de telèfon, d’aigua i d’electricitat. Això suposa un problema: els propietaris privats tenen un objectiu molt clar a l’hora de gestionar les seves pròpies empreses: maximitzar beneficis, si els que treballen en aquestes empreses privades no fan bé la seva feina són acomiadats. Però si els funcionaris públics que gestionen un monopoli no fan bé la seva feina no són acomiadats, els que tenen les conseqüències negatives de la pèrdua d’eficiència són els clients i els contribuents.
4. LA NO INTERVENCIÓ.
Havent vist que les tres anteriors actuacions dels poders públics respecte els monopolis no són molt efectives hi ha una última opció: la no intervenció. Aquesta es basa en què els poders públics no intentin resoldre les ineficiències de la fixació monopolística d’un preu.
LA DISCRIMINACIÓ DE PREUS.
Els monopolistes en ocasions realitzen discriminació de preus. Fins ara hem donat per fet que tothom qui volia un producte pagava el mateix preu, però això no sempre és així. En ocasions, encara que els costos de producció del producte siguin iguals, es cobren a diferent preu depenent del comprador.
Aquesta pràctica no és possible en un mercat competitiu, és a dir, en què hi ha competència d’empreses (qualsevol que no sigui el monopoli→ competència perfecta, oligopoli i competència monopolística). En un mercat competitiu hi ha moltes empreses que venen un bé determinat al mateix preu de mercat. Cap està disposada a cobrar un preu més baix a cap client, ja que totes poden vendre el que desitgen al preu de mercat. Si alguna tractés de cobrar un preu més alt a un client aquest compraria a una altra empresa, donat que es tracta d’un mercat competitiu. Per tal que una empresa practiqui la discriminació de preus ha de tenir poder de mercat.
El motiu pel qual un monopoli està disposat a cobrar preus més baixos per el mateix producte és per atraure als compradors potencials, que no estan disposats a comprar-te un producte a un preu molt alt però sí a un preu més baix. Si aquests dos grups de compradors estan en mercats diferents això serà possible. És a dir, s’obtindran els beneficis d’aquells compradors als quals els hi vens un producte a un preu més alt però també a aquells que no estan disposats a pagar aquest preu sinó un de més baix, d’aquesta manera l’empresa no es veu obligada a trobar un equilibri entre ambdós tipus de compradors i té molts més beneficis.
DISCRIMINACIÓ DE PREUS NO DISCRIMINACIÓ DE PREU Això és la discriminació perfecta de preus, que descriu una situació en què el monopolista coneix exactament el que està disposat a pagar cada client i per tant, cobra un preu diferent a cada un.
En aquest cas el monopolista li cobra a un exactament el que està disposat a pagar i obté tot l’excedent en cada transacció. El gràfic (a) mostra l’excedent del consumidor i del productor sense discriminació de preus i el gràfic (b) mostra els dos excedents amb discriminació de preus. Podem veure que si no es produeix discriminació hi ha pèrdua irrecuperable d’eficiència i en canvi si es produeix discriminació de preus no n’hi ha.
Sense discriminació de preus l’empresa cobra un únic preu superior al cost marginal, tal i com mostra el segon gràfic. El fet que es cobri un únic preu fa que hi hagi un excedent del consumidor (persones que estaven disposades a pagar més però que no ho han de fer perquè el preu és inferior al que ells estaven disposats a pagar), excedent del productor (diners que guanya el productor donat que els seus costos són inferiors al preu de mercat) però no es produeix cap pèrdua irrecuperable d’eficiència. Es realitzen tots els intercanvis mútuament beneficiosos, tot l’excedent generat pel mercat va a parar al productor monopolístic en forma de beneficis.
Naturalment a la realitat la discriminació de preus no és perfecta, les empreses divideixen la població en grups. Per tant, es realitza discriminació imperfecta de preus.
Aquests són exemples de discriminació de preus: preu d’entrada als museus amb descomptes en funció de les edats, preus de bitllets d’avió amb descomptes per anada-tornada o segons els dies de la setmana, vals de descompte per fomentar el consum, descomptes segons comprada o despesa mínima, ajuts econòmics per matrícules universitàries...
Com a conclusió, la discriminació de preus és una estratègia racional perquè maximitza beneficis, cobra a cada client un preu més proper a la seva disposició a pagar i no ho fa cobrant-los un preu únic a tots. Per implementar-la el monopolista s’ha d’assegurar que els mercats són independents.
2. OLIGOPOLI.
Fins ara hem vist les situacions més extremes: competència perfecta (mercat competitiu) i competència totalment imperfecta (monopoli). Però la realitat és que entremig d’aquests dos tipus de mercats n’hi ha dos més: oligopoli i competència monopolística. En aquests mercats sí s’hi troba competència però les empreses que conformen aquests mercats són prou importants com per no ser preu-acceptants sinó preudecisores.
L’oligopoli és una estructura de mercat en la qual pocs venedors ofereixen productes similars o idèntics. En aquest tipus de mercat es fa molt difícil l’equilibri entre la cooperació de les empreses i l’interès personal.
És a dir, les empreses podrien cooperar entre elles, llavors estarien formant un càrtel, que alhora formaria un monopoli en aquest cas, però pot no interessar-los això ja que llavors s’haurien de repartir els beneficis i la demanda seria la mateixa, no hauria augmentat, simplement se l’haurien repartit. Malgrat tot, el benestar del grup millora quan cooperen i actuen com un monopolista: produint menys quantitat a major preu. Però a cadascuna li interessen els seus propis beneficis.
Una estratègia que poden seguir les empreses, com s’ha comentat fa un moment, és formar un càrtel: posar-se d’acord per posar el preu, com si elles juntes tinguessin el monopoli, de fet, estarien actuant com un monopoli, i entre elles després es repartissin els beneficis.
Malgrat tot, encara que les empreses es posin d’acord no sempre se’ls possibilita, bàsicament tenen dues objeccions:  LLEIS ANTI-TRUST. Les lleis anti-trust no permeten que les empreses formin càrtels o trusts donat que tenen costos socials: s’imposen preus alts als compradors i aquests no tenen més opció de comprar el producte a aquestes ja que són les úniques que l’ofereixen.
 INTERÈS PERSONAL. Ja s’ha comentat, a vegades costa que les empreses es posin d’acord en una cosa que les beneficiaria a totes perquè cada una d’elles està mirant pel seu propi interès, això pot suposar que el càrtel o trust no s’acabi realitzant.
COM AFECTA AL RESULTAT DEL MERCAT EL TAMANY D’UN OLIGOPOLI.
Si els oligpolistes no formen cap càrtel cada un haurà de decidir pel seu compte quina producció realitzarà i a quin preu la vendrà. Aquestes decisions es veuen afectades per el número de venedors que hi ha a l’oligopoli. Els propietaris d’aquestes empreses han de tenir dues coses en compte:  EFECTE-PRODUCCIÓ. Com que el preu és superior al cost marginal, la venta d’una unitat més de producció eleva els beneficis.
 EFECTE-PREU. L’augment de producció eleva la quantitat total venuda, el qual redueix el preu del producte i els beneficis generats per totes les unitats venudes.
Si l’efecte producció és major que l’efecte preu, el propietari de l’empresa augmentarà la producció, si en canvi l’efecte producció és menor que l’efecte preu, el propietari de l’empresa no l’augmentarà i en algun cas inclús la disminuirà.
A més, com més empreses operin en aquest mercat menys importarà a cada una d’elles el que fan les altres, però com menys empreses formin l’oligopoli més poder de mercat tindrà cada una i per tant més afectarà a la resta una decisió de l’altra. És a dir, a mesura que augmenta la grandària de l’oligopoli l’efecte-preu disminueix, quan el monopoli és molt gran l’efecte-preu desapareix totalment. Però a mesura que disminueix la grandària, l’efecte-preu és major. Com més creix el número de venedors més s’assembla l’oligopoli a un mercat competitiu, el preu es va aproximant als costos marginals i la producció oferta al nivell eficient.
3. COMPETÈNCIA MONOPOLÍSTICA.
En un mercat amb competència monopolística hi ha moltes empreses que venen productes diferents, no idèntics, aquesta és la principal diferència amb l’oligopoli. Hi ha molts venedors, és a dir, moltes empreses que competeixen pel mateix grup de clients; diferenciació del producte, cada empresa produeix un producte que és diferent del de les altres i llibertat d’entrada, les empreses poden entrar o sortir del mercat sense cap restricció. Per tant, el número d’empreses que hi ha al mercat s’ajusta fins que els beneficis econòmics són igual a zero.
L’empresa monopolística decideix la producció de la següent manera: mirant quan els costos marginals són igual que els ingressos marginals. Hem de tenir en compte que cada empresa actua d’alguna manera com un petit monopoli: els productes que ofereix són diferents que els de la resta i per tant són únics, això fa que ella pugui posar el preu que vulgui i els compradors si el volen només li podran comprar a ella. Ex. Un escriptor publica un llibre i es ven a 10€, si vols aquest llibre l’has de comprar a aquest escriptor i al preu que ell demana, no hi ha més opció donat que la resta de llibres són diferents, no són idèntics a aquest.
Aquests dos gràfics són de dues empreses diferents que operen en un mercat de competència monopolística i són a curt termini. A curt termini el punt de maximització de beneficis es troba quan la corba del cost marginal conflueix amb la corba de l’ingrés marginal. En el primer cas (a) el preu és superior al cost total mitjà i per tant l’empresa té beneficis (tros de color blau). Però en el segon cas (b) el preu és inferior al cost total mitjà i per tant l’empresa té pèrdues (tros de color vermell).
A llarg termini la situació canvia, el punt de maximització de beneficis és aquell en el qual el preu és igual al cost total mitjà.
SI BENEFICIS→ PÈRDUES. Quan les empreses estan obtenint beneficis, les que estan fora del mercat tenen incentius per entrar-hi. Aquesta entrada d’empreses dona lloc a un augment de l’oferta i per tant una disminució del preu. Aquesta nova entrada també augmenta les possibilitats dels clients d’escollir l’empresa a la qual volen comprar el producte, per tant, les demandes individuals de les diferents empreses disminueixen. En altres paraules, els beneficis fomenten l’entrada i l’entrada desplaça cap a l’esquerra les corbes de demanda des les ofertes que ja existeixen. Si la demanda disminueix aquestes empreses tenen menys beneficis.
SI PÈRDUES→ BENEFICIS. Si com passava al segon gràfic (b) les empreses tenen pèrdues, les que estan al mercat tenen un incentiu per sortir-ne. Si surten empreses els compradors tindran menys productes entre els quals escollir i per tant, les demandes individuals de les diferents empreses del mercat disminuiran. Per tant, en aquest cas, les pèrdues fomenten la sortida i la sortida desplaça cap a la dreta les corbes de demanda de les empreses que queden. Al augmentar la demanda de les empreses del mercat aquestes tenen més beneficis.
Aquest procés d’entrada i sortida continua fins que les empreses del mercat obtenen un benefici econòmic nul.
En el següent gràfic podem observar que la corba de la demanda quasi no toca la corba de cost total mitjà.
Per això diem que les dues corbes són tangents. Ho han de ser una vegada l’entrada i la sortida han reduït els beneficis a zero. Com que els beneficis per unitat venuda són la diferència entre el preu (que el podem trobar a la corba de la demanda) i el cost total mitjà, beneficis el màxims són zero si aquestes dues corbes es toquen sense tallarse.
Per tant, l’equilibri a llarg termini d’una empresa en un mercat monopolísticament competitiu té dues característiques:  A l’igual que en un mercat monopolístic, el preu és superior al cost marginal. Això es deu a que la maximització dels beneficis exigeix que l’ingrés marginal sigui igual que el cost marginal i que la corba de demanda tingui pendent negativa fa que l’ingrés marginal sigui inferior al preu.
 A l’igual que en un mercat competitiu (competència perfecta), el preu és igual al cost total mitjà.
Aquesta conclusió es deu a la lliure entrada i sortida que redueix els beneficis econòmics a zero.
La segona característica mostra la diferència entre la competència monopolística i el monopoli. Com que el monopoli només té un venedor aquest pot obtenir uns beneficis econòmics positius a llarg termini. En canvi, com en un mercat monopolísticament competitiu hi ha llibertat d’entrada, els beneficis econòmics d’una empresa d’aquest tipus es redueixen a zero.
En aquest gràfic es compara l’equilibri a llarg termini d’una empresa en un mercat de competència monopolística i l’equilibri a llarg termini en condicions de competència perfecta. Hi ha dues diferències molt importants:  EXCÉS DE CAPACITAT. En el primer gràfic podem veure que la quantitat que produeix l’empresa (quantity produced) és menor que la quantitat de producció eficient (efficient scale), és a dir, la quantitat que minimitza el cost total mitjà. Per tant, en competència monopolística les empreses produeixen en el segment descendent de les seves corbes de cost total mitjà. En aquest sentit la competència perfecta contrasta clarament amb la competència monopolística. Com podem veure en el segon gràfic la llibertat d’entrada al mercat fa que les empreses produeixin en el punt mínim del cost total mitjà. La quantitat de producció que minimitza el cost total mitjà s’anomena escala eficient de l’empresa. A llarg termini les empreses perfectament competitives produeixen en l’escala eficient mentre que les empreses monopolísticament competitives produeixen en una quantitat inferior. Es diu que aquestes empreses tenen un excés de capacitat en condicions de competència monopolística, és a dir, podrien augmentar la quantitat que produeixen i reduir el cost total mitjà de producció.
 EL MARGE SOBRE EL COST FINAL. La segona diferència entre aquests dos mercats és la diferència en la relació entre el preu i el cost marginal. En el cas de l’empresa de competència perfecta el seu preu és igual al cost marginal, però en el cas d’una empresa monopolísticament competitiva pot posar un preu superior al seu cost marginal, ja que l’empresa té un cert poder de mercat sempre.
...