Resum del llibre "Teen Film: a critical introduction" (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Història del Cinema Clàssic
Año del apunte 2015
Páginas 2
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 1
Subido por

Vista previa del texto

Ofèlia Carbonell Torrents Teen FILM, per Catherine Driscoll Catherine Driscoll, professora de gènere i estudis culturals a la Universitat de Sidney, proposa un estudi sobre les diferents postures i tractaments del cinema adolescent o les teen movies a través de l’anàlisi de les pel·lícules cabdals del gènere. Com indica el títol, es tracta d’una introducció crítica, és a dir, una aproximació al seu estudi fins al dia d’avui. A l’hora de treballar els exemples i tendències de diferents períodes, Driscoll discuteix les postures dels diferents autors (Doherty, Shary, Considine…), les compara i en fa una crítica partint de les seves pròpies conclusions.
Driscoll justifica la selecció d’exemples molt centrada en Estats Units, ja que va ser on la youth culture va veure el seu desenvolupament, que amb l’expansió del model consumista americà postsegona guerra mundial es propaga pel món. Tot i així, l’autora apunta que sovint la imatge presentada en els teen films no és tampoc un reflex del jovent americà sinó més aviat un model moral per aquest.
El llibre es divideix en tres parts: una primera, on s’estudia la història del gènere: pre-segona guerra mundial, amb l’emergència de les estrelles juvenils, els anys 50, amb la institucionalització del gènere i el seu aparent renaixement als 80. La segona, on tracta les diferents convencions en la caracterització de l’adolescència a la gran pantalla, i finalment una tercera on l’autora considera les possibilitats d’un nou enfocament del gènere.
En la introducció, Driscoll explica que el seu estudi es basa en la vessant més sociològica del gènere, ja que considera que en molts casos les teen movies destaquen pel seu contingut més que per innovacions estilístiques. Seguidament discuteix què és allò que realment defineix una teen movie: els teens són el subjecte de l’argument, el públic observador o ambdós? Segons Driscoll “there are certainly narrative conventions that help define teen film: the youthfulness of central characters (…) young heterosexuality frequently with a romance plot; intense age-based peer relationships and conflict with those or older generations.” Prossegueix explicant que, si bé les teen movies van dirigides a una audiència juvenil, el seu gaudi no és exclusiu d’aquests i se sol associar més aviat a un públic familiar. Observa que la paraula teen marca un seguit de tendències i caràcters més que no pas una franja d’edat biològica, fet que exemplifica amb varis personatges que ja són ben entrats a la vintena, de manera que es podrien considerar representacions del concepte de joventut. Driscoll considera la distinció que alguns autors fan entre youth movies, centrades en imatges de la subcultura i la rebel·lia en general, i les teen movies, que es desenvolupen sobre les principals institucionalitzacions de l’adolescència: el nucli familiar i l’escola.
De la secció dels anys pre-segona guerra mundial, destaca el plantejament dels diferents precedents pel gènere quan al cinema encara no s’ha format la imatge del teen. El més important d’aquests seria la figura de la ingènue, aplicable a personatges masculins o femenins caracteritzats per una innocència i puresa distintiva. Aquest arquetip el podem trobar com a contrapunt moralitzant de la història així com a recurs còmic (com seria el cas de molts papers de Charles Chaplin). Durant els anys 20 i principis dels 30 es comencen a plantejar l’adolescència com a problema mostrant el retrat de conductes reprovables en films de juvenile criminals o les flapper girls. Durant aquest període, amb el sorgiment de diverses produccions entorn estrelles juvenils sota el model de clean teen, com el conjunt de pel·lícules d’Andy Hardy (tractant els conflictes de l’adolescència però assolint la seva solució sovint per la intervenció d’un adult), es construeixen els fonaments del que serà el teen film com a gènere, mode de producció i de distribució.
El capítol dedicat a la producció dels anys 50, la cronologia que ocupa el tema que vaig escollir, s’estructura entorn de The Wild One, Rebel Without A Cause, The Blackboard Jungle i Gidget.
Cada un d’aquests films exemplifica els diferents temes que es tracten en el gènere: la delinqüència juvenil o l’adolescència com a problema, les seves institucions reguladores i la joventut com a celebració.
El final de la guerra marca importants canvis sociològics que es veuran reflectits en la producció cinematogràfica i la seva rebuda. L’autora planteja els diferents factors que propicien el sorgiment de què anomena la youth culture, de caràcter retroalimentari; pren els models de rebel·lia i de Ofèlia Carbonell Torrents contestació a la parent culture i en crea de nous en forma de rock ’n’ roll o les teen movies mateixes. Aquest fenomen crea un moral panic que fa que públic més enllà de l’adolescent s’interessi per les representacions de la joventut en pantalla.
D’acord amb Doherty, Driscoll considera The Wild One un important precursor per l’estandardització del gènere. Reprenent temàtiques ja vistes anteriorment, el film es centra en la joventut com a problema, exposant les conductes del delinqüent juvenil i recreant-se en el conflicte entre el món adult (els habitants del poble) i el teenage-monster. Aquesta presentació de l’adolescència com una cosa negativa sense justificació ni redempció clara, forma part del procés de renovació cinematogràfica que té lloc en la crisi de Hollywood dels anys 50. L’adolescent del code-production, mostrat com a model a seguir per l’espectador jove, ja no és interessant, i es busca una nova interpretació. A Rebel Without a Cause ja podem veure aquesta dualitat: és una història que tracta alhora temes de juvenile delinquent i les institucions de l’adolescència, que han acabat fracassant.
En aquesta època també es comença a fer visible la importància de l’institut com a institució reguladora de la joventut, tot i que serà més social més que educacional. Aquest nou fracàs d’una institució en el món juvenil serà retratat en films com The Blackboard Jungle. Driscoll apunta que ens trobem davant un gran canvi sociològic pel qual les institucions no estaven preparades, aquesta nova generació de joves, els Baby Boomers, havien vist amb la guerra destruïdes les seves comunitats.
Finalment, l’autora pren les pel·lícules de Gidget com a mostra de l’evolució de les produccions clean teen de les dècades anteriors. Es tracta de narratives entorn la classe mitjana blanca que destaquen per aquest primer acostament a temàtiques exclusivament femenines marcades per la individualització a través del romanç. Si bé també es retrata el xoc generacional, en aquest cas es tracta d’un enfrontament més aviat còmic. Igual que els clean teens dels 40, tenen una clara funció modèlica, el que l’autora anomenat moral mainstream. Amb aquests films es restableix una clara relació amb la música d’actualitat, presentant una imatge de “mass produced ideal of adolescent commodity”.
L’autora finalitza el capítol concloent que en els 50 es forma l’arquetip de teen que veurem repetit en les produccions posteriors, el jove delinqüent, conflictiu i cool, marcarà els convencionalismes de quin aspecte ha de tenir l’adolescència, a més d’obrir el que anomena teenage market.
En la segona part prossegueix a analitzar els diferents arquetips o temes que conformen les teen movies, altra vegada treballant sobre pel·lícules de diferents èpoques. L’autora planteja més que res, com evolucionen els arquetips formats durant els teen films dels 50 durant les dècades posteriors i quins d’ells tindran més rellevància. En aquesta segona part també tracta els principals temes del gènere, i explica com alguns acabaran derivant el subgènere, estableix una relació entre les slasher films i les teen horror films dels 50 comparant pel·lícules com I Was a Teenage Werewolf i Scream, o les college party movies amb Gidget. La resta de llibre es centra en produccions i tendències més aviat contemporànies.
El llibre està escrit de manera entenedora i estructurat clarament. L’anàlisi dels films sempre va precedit per una breu explicació del seu argument, i la comparació entre ells sempre es fa després d’haver-los tractat individualment. Com he dit al principi, l’autora es recolza en el treball d’altres estudiosos per enriquir l’explicació de cada tema, però sempre ho fa de manera crítica, analitzant al seu torn les posicions dels dits autors. Si bé és veritat que l’autora fa servir alguns termes bastant abstractes per referir-se a qüestions sociològiques o culturals, inclou una breu explicació en introduir-los. He vist que per entendre el seu estudi ajudava molt el fet d'haver vist les pel·lícules de les quals parlava, però com que les explicacions són molt completes, les seves propostes són fàcils d’entendre. Degut a la meva poca experiència en escrits entorn els cultural studies, no sabria criticar l’obra degudament, però l’he trobada molt interessant i he après moltes coses noves.
...

Tags: