Tema 1 - Introducció a la Neuropsicologia (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Psicología - 3º curso
Asignatura Neuropsicología
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 06/04/2016
Descargas 11
Subido por

Descripción

Apunts tema 1 - Roser Pueyo

Vista previa del texto

TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA NEUROPSICOLOGIA 1.1.
DEFINICIÓ DE NEUROPSICOLOGIA I ESTAT ACTUAL La neuropsicologia és la neurociència que estudia la relació entre el cervell i la conducta. La conducta estudia també la cognició (atenció, memòria, percepció, moviment, llenguatge i execució) i l'emoció. Les estructures més bàsiques i motores com ara les subcorticals o el cerebel són també estudiades, per bé que parlarem bàsicament de còrtexs. Els problemes/lesions en àrees primàries, no ens seran importants, ja que si, per exemple, ja no hi veus (lesió visual primària), poc pot fer la neuropsicologia, així que aquí està el límit. Diferenciació entre fer neuropsicologia científica (ho poden fer inclús logopedes; és l'estudi de la interacció cervell i conducta) i neuropsicologia clínica (aplicació dels coneixements al tractament dels pacients) à 1980, l'APA estableix l'especialització del neuropsicòleg clínic. El neuropsicòleg visitarà població neurològica que hagi tingut tumors, malalties infeccioses i inflamatòries, trastorns degeneratius, traumatismes cranioencefàlics, etc., població psiquiàtrica i altres poblacions mèdiques i quirúrgiques (SIDA, malalties del cor, etc.), tant de població adulta com d’infantil (incloent trastorns de l'aprenentatge com les dislèxies i discalcúlies). Funcions: - Avaluació: o Diagnòstic diferencial: l’avaluació ens ajuda a fer diagnòstics en casos on pot semblar que hi ha malaltia però no hi ha. Ex: una persona gran que oblida coses pot patir demència o pot ser normal per l’envelliment. No només ens permet saber si hi ha malaltia sinó també quin tipus. o Delimitació de les funcions alterades i preservades: existeixen patologies que afecten a determinades àrees i funcions. Ex: tenir afectats uns tipus d’atenció i altres no. o Establiment de línia base: ens pot servir per a casos de TC on partim de la lesió i per veure com evoluciona (millora). També per veure involucions com en casos de demència per veure com s’empitjora. Ex: esclerosi múltiple, fem línia base de l'afectació per veure com evoluciona. o Eficàcia dels tractaments mèdics o farmacològics: ex: com alliberar líquid cefaloraquidi dels ventricles en casos d’hidrocefàlia (es perd el control motor, dels esfínters... i alliberant el líquid per via peritoneal amb vàlvules es millora). - Tractament neuropsicològic. Localització: - Àmbit de la salut: hospitals, centres de rehabilitació, consulta privada, universitats, etc. - Educació: pel tema dels trastorns de l'aprenentatge. - Forense: ex: si el que ha fet la persona és producte d'una lesió, o si la lesió per accident de cotxe incapacitarà la persona i haurà de ser indemnitzada, etc. 1.2.
HISTÒRIA DE LA NEUROPSICOLOGIA La neuropsicologia s'inicia al segle XIX pròpiament, tot i que la figura de Franz Joseph Gall és anterior, i la seva contribució també influeix. La frenologia és la disciplina que ell va idear, segons la qual en el cervell es troben les funcions mentals distribuïdes en 27 regions (ex: desig d'estrangular o tendència a menjar carn). 1. Segle XIX: 1.1. Broca: veu diferents pacients i a partir d'un d’ells amb problemes amb la parla, va identificar al frontal inferior l'àrea de Broca (44-45 de Brodmann), afàsia de Broca, clau en la producció del llenguatge. Diu que aquesta àrea és dominant a l'hemisferi esquerre. 1.2. Wernicke: observa en un grup de pacients amb problemes de comprensió del llenguatge, una lesió a una regió del lòbul temporal superior, l'àrea de Wernicke (22 de Brodmann), afàsia de Wernicke. També va adonar-se que hi havia pacients amb una lesió a les àrees que uneixen Broca i Wernicke, que entenen el que se'ls diu, expressen el que volen, però no poden repetir el que escolten (afàsia de conducció), lesió que es troba al fascicle arquejat. 1.3. Déjérine: treballa en un hospital de renom, havent estudiat medicina, on hi havia gent benestant (que sabia llegir i escriure). Va veure gent que perdia la capacitat d'escriptura i lectura, degut a lesions en àrees diferents a les de Wernicke i Broca, concretament situada a la POT (parieto-occipito-temporal), en el gir angular al final de la cissura de Silvi (àrea 39 de Brodmann). 1.4. Harlow: va associar la conducta a determinades zones del cervell, en concret al lòbul frontal, ja que una lesió aquí, provocava deficiències en la conducta. Es diu que va establir el primer correlat anatòmic-conductual. Va estudiar el cas d’en Phineas Gage (al qual una barra li va travessar el frontal): més o menys parlava, es movia, però a la que va intentar fer vida normal, es va tornar irreverent, tractava malament a les persones, va patir obsessions, etc. 2. Segle XX: 2.1. Neurocirurgia: a conseqüència de lesions similars de diferents pacients, permet fer estudis de grups i l'avenç del coneixement. Sobretot casos de tumors cerebrals i pacients epilèptics. Tres tipus d’intervencions: 2.1.1. Hemisferoctomia: extirpació parcial o total d’un hemisferi. Es va veure que als nens a qui se'ls extreia completament l'hemisferi esquerre, d'adults podien conservar la capacitat del llenguatge, fet que va donar lloc a les teories de plasticitat cerebral. També van permetre veure que aquest tipus d’intervenció té generalment millor pronòstic en nens, tot i que no sempre. Es va veure que amb el temps, la pèrdua de teixit o massa del cervell, fa que la resta es desplaci. D’aquí es passa a fer hemisferectomies funcionals o hemidecorticacions que consisteixen en “desconnectar” el còrtex, tallant els axons per “desconnectar-los” dels somes i així no perdent el teixit.
2.1.2. Lobectomia: extirpació parcial o total d’un lòbul. Amb la lobectomia es pretenia trobar el lloc d’origen de les crisis epilèptiques i extirpar-lo. El cas HM és un dels més famosos exemples: epilèpsia bilateral al lòbul temporal medial que li va afectar la memòria, de manera que se li va extreure bilateralment, extirpant escorça temporal, amígdala i formació hipocampal provocant amnèsia anterògrada, i va perdre també informació retrògrada d'abans de l'epilèpsia. Va permetre veure que no tota la memòria depèn d'hipocamp, i que hi ha diferents tipus de memòria. 2.1.3. Tècniques associades per simular ambdues tècniques: - Test de Wada o Test d'amital sòdic intracarotidi: s'injecta amobarbital a l'artèria caròtida que anestesia la meitat del cervell (5-10 minuts), de manera que es pot avaluar la funció de cada hemisferi per separat, ja que l’altre està adormit. - Estimulació elèctrica intracranial (Wilder Penfield): s’estimula el cervell mentre s’opera al pacient, el qual està despert (anestesia local), per veure si ha quedat alguna lesió. Aquests estudis van permetre conèixer més el cervell i a mesura que estimulava zones, Penfield va “mapejar” l’escorça sensorial i la motora i va representar l’homuncle de Penfield. - Callosotomies (Roger Sperry): tall dels axons del cos callós provocant la separació dels hemisferis totalment o parcial i permetent veure quines funcions requereixen la interacció interhemisfèrica. La presentació taquistoscòpica (tècnica dels camps visuals separats) o l’escolta dicòtica es veuran afectades per la decussació de la informació impossibilitada. 2.2.
2.3.
2.4.
I GM: les guerres van ser un esdeveniment que va permetre nombrosos estudis de lesions cerebrals de soldats i ferits de guerra. 2.2.1. Walter Poppelreuter: va ser un gran descobridor de les relacions que hi havia entre diferents regions de l'occipital i altres parts del cervell i els problemes de percepció (agnòsies). Va estudiar sobretot parietal i occipital. A part de coneixements, va deixar també eines per estudiar aquestes lesions com ara les figures de Poppelreuter (figures superposades) per avaluar agnòsia visual. II GM: 2.3.1. Luria: va fer proves per avaluar el funcionament de tot el cervell, i algunes encara s'utilitzen avui dia. Tenia una visió del cervell molt més àmplia i va establir models importants del funcionament del cervell. Important també en l'estudi de les apràxies. Guerra de Vietnam: va ser rellevant perquè abans d'enviar els soldats els van fer una bateria de tests per classificar-los entre nivells. Després de tornar, se'ls van tornar a fer els tests per comprovar quina funció havien perdut amb l'àrea de la lesió cerebral que patissin. Va aportar doncs, coneixements sobretot de l’evolució d’afectats al cap dels anys. L’avaluació dels soldats abans d’anar a la guerra va permetre tenir una mesura pretest de cara a posteriors anàlisis. 2.5.
Traumatismes cranioencefàlics: amb l'aparició dels vehicles s'incrementen les lesions cerebrals, que permeten estudiar. A diferència de les guerres, on les edats dels soldats eren similars, fet que no possibilitava generalitzar a altres poblacions, les lesions pels accidents de trànsit amplien l'edat. Per exemple, alguns infants que van patir els accidents van permetre estudiar com evolucionaven els traumatismes cranioencefàlics al llarg del temps i el desenvolupament de la persona. 2.6.
Neuroimatge: a la dècada dels 70 apareix la tomografia computeritzada (TC), als 80 la ressonància magnètica estructural (eRM) i als 90 la ressonància magnètica funcional (fRM). Això revoluciona la neuropsicologia perquè va permetre veure què passava exactament al cervell, on era la lesió, etc. sense que aquest hagués de morir per fer-ne l’autòpsia. Les tècniques de neuroimatge permetien veure exactament el què, en el mateix moment, i sense la necessitat d'haver mort prèviament, amb un grau de fiabilitat molt elevat. 2.6.1. Tècniques de neuroimatge estructural: TC i RM. És més probable que els pacients ens la portin, molt més probable que tècniques funcionals. § Tomografia Computada (TC): passen raigs X pel cervell i permeten veure la imatge. És una tècnica molt ràpida i s'utilitza molt. A nivell anatòmic és simple i més limitada perquè només permet un tall horitzontal/axial. No ens permet veure la diferència entre substància blanca i gris (en aquest sentit no té una clara resolució). Terminologia clau: Hipodensitat (negre) i hiperdensitat (blanc). Quan el teixit que travessen els raigs és molt dens (os, sang), parlem d’hiperdensitat. Per contra, quan aquest és molt poc dens (líquid cefaloraquidi i lesions) parlem d’hipodensitat. § Ressonància Magnètica Estructural (RM): té una major resolució espacial perquè es pot presentar en els diferents talls/plans (coronal, axial o horitzontal i sagital o vertical). Permet diferenciar clarament entre substància gris i blanca. Terminologia clau: no parlem d'hiper o hipodensitat, sinó d'hiper o hipointensitat. La imatge més negra és hipointensa, mentre que la imatge més blanca és hiperintensa. Hi ha diferents potenciacions, però les que s'utilitzen més en la clínica són: è RM potenciada en T1: segueix la lògica de grisos similar a la TC (els ventricles es veuen hipointensos -negres- igual que en la TC hipodensos, i la sang i os hiperintensa -blanca-). è RM potenciada en T2: els ventricles i les lesions es veuen hiperintensos (blancs), i la sang i l’os hipointensos (negres). A nivell general, la T2 és millor per veure patologia que tingui líquid (LCR i lesions hiperintenses), mentre que la T1 és millor per veure l'estructura (més nítida). 2.6.2. Tècniques de neuroimatge funcional: PET, SPECT, fRM (la fRM en estat de repòs "apunta a maneres". Ens permet veure que en estat de repòs, tot i no fent res, hi ha àrees del cervell que estan actives -tenen una línia base d'activitat-. S'està veient que algunes patologies es podrien explicar perquè en estat de repòs, els pacients tenen activacions anòmales). 2.6.3. Noves tècniques estructurals (variants de la RM): § Espectroscòpia per RM (MRS): té com a base la ressonància magnètica. S'utilitza per analitzar determinats metabòlits en certes àrees del cervell on ja es coneix la lesió, i se n'extreuen conclusions. Ens permet veure el metabolisme d’aquella regió, sobretot en substàncies com la blanca o la gris. § RM per difusió (DWI) i RM per perfusió (PWI): la de difusió ens permet identificar la zona del cervell necrosada o infartada, a pocs minuts de la lesió. La de perfusió ens serveix per localitzar la zona del cervell que, sense estar necrosada, no funciona correctament (poc flux de sang i dèficit d’O2). La zona blava és zona no irrigada o no correctament. § DTI o Tensor de difusió: també basada en la ressonància magnètica. Es basa en el moviment de les molècules d'aigua de les cèl·lules del cervell. Segons el moviment de l'aigua podem inferir com està de densitat i mielinització (com està de fibrada) la substància blanca. Ens permet reconstruir els tractes del cervell, veure un dibuix de la substància blanca. Agafar un pacient lesionat i veure les connexions i tractes de substància blanca del cervell. Es pot arribar a fer un connector; fer un dibuix de tots els tractes i veure quines parts del cervell es connecten amb quines, dibuixant com el cervell està connectat (connectoma). L'aplicació està encara en fase d'estudi, de manera que no s'utilitza encara en clínica. ...