Orientalisme (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Filosofía - 1º curso
Asignatura Història de la Cultura
Profesor E.S.
Año del apunte 2014
Páginas 2
Fecha de subida 10/04/2015
Descargas 15
Subido por

Vista previa del texto

Text 1 – Edward Said, Orientalismo 1. CAPÍTOL I Els francesos i britànics tenen una llarga tradició en l’orientalisme.
 Def 1 d’Orientalisme: és un mode de relacionar-se amb Orient basat en el lloc especial que aquest ocupa en l’experiència d’Europa occidental.
L’Orient ha servir perquè Europa es defineixi en contraposició a la seva imatge, la seva idea, la seva personalitat i la seva experiència. L’orientalisme expressa i representa aquesta part com un discurs que es suporta en unes institucions, un vocabulari, una ensenyança, unes imatges, etc, colonials.
 Def 2 d’Orientalisme: estil de pensament que es basa en la distinció ontològica i epistemològica que s’estableix entre Orient i Occident.
 Def 3 d’Orientalisme: institució col·lectiva que es relaciona amb Orient, relació que consisteix en fer declaracions sobre ell, adoptar-ne postures al respecte, descriure’l, ensenyar-lo i decidir sobre ell.
Conclusió: l’orientalisme és un estil occidental que pretén dominar, reestructurar i tenir autoritat sobre Orient.
La cultura europea ha manipulat i inclús dirigit Orient des d’un punt de vista polític, sociològic, militar, ideològic, científic i imaginari a partir de la Il·lustració. L’orientalisme manté una posició d’autoritat tant important que qualsevol persona que es plantegi parlar d‘Orient ha d’acceptar que té unes limitacions imposades.
Conclusió: l’orientalisme no és i no ha sigut un tema sobre el qual es tingui llibertat de pensament o acció.
 Orientalisme francobritànic: parlar d’orientalisme és parlar, bàsicament (encara que no només), d’una empresa cultural britànica i francesa, un projecte les dimensions del qual abracen camps que van des del territori d’Índia i el Mediterrani oriental fins a filosofies adaptades a l’ús local europeu, passant per les terres i els textos bíblics.
2. CAPÍTOL II Orient no és una realitat inerta, no està simplement allà.
 Vico: defensa la idea que els homes creen la seva pròpia història, així com els llocs geogràfics.
Per tant, Orient és una idea que té una història, una tradició de pensament, unes imatges i un vocabulari que li han donat una realitat i presència a (i per a) Occident.
 Tres puntualitzacions: a. És un error pensar que Orient va ser essencialment una idea o creació sense realitat corresponent: hi havia i hi ha cultures i nacions a Orient les vides, històries i costums del les quals posseeixen una realitat. Ara bé, l’orientalisme no tracta la correspondència entre ell mateix i Orient, sinó la coherència interna entre l’orientalisme i les seves idees sobre Orient, sense tenir en compte si hi ha una correspondència amb un Orient “real”.
b. Les idees, les cultures i les històries no es poden entendre ni estudiar seriosament sense estudiar la seva força (o més concretament les seves configuracions de poder): la relació entre Occident i Orient és una relació de poder i de dominació. Orient va ser orientalitzat perquè, en primer lloc, es va descobrir que era oriental, però sobretot perquè es podia aconseguir que ho fos.
De fet, l’orientalisme, segons l’autor, és més valuós com a signe del poder europeu-atlàntic sobre Orient que com a discurs verídic sobre Orient.
Exemple de la cortesana de Flaubert: la cortesana no parla de si mateixa, però el seu acompanyant la representa i la descriu com a típicament oriental.
c. No s’ha de pensar que l’orientalisme és una estructura de mentides o mites que s’esvairien si desveléssim la seva veritat: l’orientalisme és un cos de teoria i pràctica en el qual s’ha realitzat una inversió considerable, i, a causa d’aquesta, l’orientalisme ha esdevingut un sistema per a conèixer Orient, un filtre acceptat que Orient travessa per a penetrar en la consciència occidental.
 Gramsci: distingeix entre societat política i societat civil a. Societat política: formada per institucions estatals (exèrcit, policia, burocràcia central).
b. Societat civil: formada per associacions voluntàries (escoles, famílies, sindicats). La cultura funciona dins el seu marc, on la influència de les idees, institucions i persones s’exerceix a través del consens.
L’hegemonia (supremacia cultural, superior a la resta) és el que dóna a l’orientalisme durabilitat i força. L’orientalisme defineix als europeus contra tots aquells “no europeus”. La idea d’una identitat europea superior a tots els pobles i cultures no europees és l’element que contribueix a que aquesta cultura sigui hegemònica.
 Emergeix orient: Sota el lema de conèixer occident i l’hegemonia occidental imposada, emergeix un Orient complex, adaptat als estudis acadèmics, a les exposicions dels museus, etc. Sorgeix un món oriental, primer d’acord amb les idees generals sobre qui o què era un oriental i després d’acord amb una lògica detallada i governada no només per una realitat empírica, sinó també per una sèrie de desitjos, repressions, inversions i projeccions.
...