Tema 2: Teixit conjuntiu (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Biología - 1º curso
Asignatura Histologia
Año del apunte 2016
Páginas 10
Fecha de subida 22/03/2016
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

TEMA 2: TEIXIT CONJUNTIU No és el mateix que el connectiu. El teixit conjuntiu s’engloba dins del connectiu, és una de les formes especialitzades del teixit connectiu, així com el teixit adipós i el cartilaginós, que són altres especialitzacions del connectiu.
Generalitats     Està àmpliament distribuït per tot l’organisme.
Participa en diferents funcions però bàsicament 3: Fa de suport estructural (suport mecànic de l’epitelial) Participa de forma molt activa en el suport metabòlic (aporta a totes les cèl·lules epitelials nutrients, gasos metabòlics, hormones...perquè és un teixit vascular)  I participa de manera molt forta en processos immunològics, té funcions defensives.
Constitució Està format per una matriu extracel·lular (elaborada per una cèl·lula o conjunt de cèl·lules) que en el teixit epitelial vam veure que era molt pobre, a diferència d’aquesta que està formada per moltes molècules i és molt abundant, i també per diferents tipus cel·lulars, moltes cèl·lules i molt variades.
La matriu extracel·lular: constitució La matriu extracel·lular del conjuntiu està formada per 3 ítems principals (serveix per la resta de teixits connectius):  La substància fonamental amorfa: té la consistència d’un gel molt hidratat, que és molt important perquè gràcies a que és una estructura molt hidratada, hi haurà el transport per difusió de nutrients i altres molècules a altres cèl·lules com les del teixit epitelial. Sinó estigués hidratada la matriu, no es podrien nodrir les cèl·lules del teixit epitelial o altres cèl·lules com les del teixit cartilaginós.
A més, aquesta substància és una estructura que presenta una metacromàsia, (capacitat que tenen alguns colorants de tenyir estructures d’un color diferent a la que ells presenten, com per exemple el blau de metilè que té capacitat de tenyir d’un altre color que no sigui blau). Aquests tenyeixen d’un altre color perquè hi ha una gran quantitat de càrregues negatives, i degut a això hi ha el fenomen de la metacromàsia.
També és un estructura PAS positiva, una tècnica citoquímica que pot detectar sucres, glúcids. És a dir que la substància fonamental amorfa és molt rica en estructures glucídiques i per tant és PAS positiva. I també està constituïda per varis glicosaminoglicans, que es categoritzen en dues famílies: els sulfatats i els no sulfatats.
 No sulfatats: com l’àcid hialurònic.
 Sulfatats: hi ha varis. Si estan sulfatats tenen dues càrregues negatives, i si n’hi ha moltes, gràcies a aquestes, hi haurà metacromàsia de manera que el blau de metilè aglutinarà càrregues negatives dels glicosaminoglicans i els tenyirà d’un color diferent al blau. I per altra banda, com que hi haurà gran quantitat de carregues negatives, hi haurà una afinitat per càrregues positives, com les de l’aigua, per això la substància és una estructura tant i tant hidratada.
Organització espaial dels glicosaminoglicans Són diferents dels proteoglicans: L’àcid hialurònic, una molècula de glicosaminoglicà no sulfatat, del qual penja una proteïna d’ancoratge o d’unió, de la qual surt una altra proteïna central on hi ha ancorats els glicosaminoglicans sulfatats. I l’aigua, es troba en contacte amb aquests glicosaminoglicans sulfatats perquè són els que tenen les càrregues negatives.
Doncs els proteoglicans són els que estan formats per la proteïna d’unió, la proteïna central i tota l’aigua adherida a aquesta ultima pels glicosaminoglicans sulfatats. És a dir, un proteoglicà és tota l’estructura del glicosaminoglicà excloent l’àcid hialurònic. Aquest trinomi forma el proteoglicà.
I tot el conjunt de proteoglicans que estan units a la molècula d’àcid hialurònic, formen una nova estructura, l’agrecà, però tampoc inclou l’àcid hialurònic.
*El conjunt de proteoglicans s’anomena agrecà, però hi ha un tipus de proteoglicà que també s’anomena agrecà. De manera que en general, quan algú parla d’agrecà únicament, ens parlarà del conjunt de proteoglicans.
 Per fibres, que es divideixen en 3 grups:  De col·lagen: Estan distribuïdes àmpliament per tot el conjuntiu, per qualsevol tipus de conjuntiu. I poden arribar a tenir de diàmetre fins a 10 micres, és a dir que cauen dins del límit de resolució del microscopi òptic, perquè són prou grosses.
A més, són estructures acidòfiles, bàsiques, que es poden tenyir amb colorants àcids. També presenten una marcadíssima birefringència, és a dir, que si li projectes un feix de llum una part del feix de llum sortirà reflectida, no el travessarà completament, de manera que presenta una subestructura força complexa així, en el microscopi electrònic, observem que aquesta birefringència es dóna per una subestructura complexa en la que veiem que les fibres de col·lagen estan formades de fibril·les o microfibril·les que poden tenir un diàmetre, tamany variable (però sempre donat amb un regle escalat amb nm, de manera que queda fora del límit de resolució del microscopi òptic).
Per tant, per microscòpia òptica observem un feix de fibres de col·lagen, però per micro electrònica veiem que la fibra esta constituïda per fibril·les o microfibril·les que fan que sigui una subestructura molt complexa i birefringent.
L’electrònic, el que ens diu és que aquestes fibril·les presenten una regularitat espaial molt gran, perquè esta constituïda per un conjunt d’estriacions transversals que venen donades per una banda fosca i una clara i així successivament, que també estan regulades a l’espai. Aquestes estriacions es van repetint cada 67 o 68 nm al llarg de la longitud d’una fibril·la, que avarca des del començament d’una banda fosca fins el començament de la següent banda fosca.
Cadascuna de les fibril·les està formada per molècules de tropocol·lagen que presenten longituds de 280 a 300nm i diàmetres de 1.5nm. I aquestes molècules de tropocol·lagen estan formades per 3 cadenes polipeptídiques, pèptids formats per un conjunt d’aa, (que es disposen a l’espai de forma molt semblant a l’espiral duna llibreta). A les 3 cadenes polipeptídiques se’ls anomena cadenes alfa. Les molècules de tropocol·lagen a l’espai se situen separades entre elles i parcialment solapades, i el conjunts d’aquestes formaran una fibril·la.
 Al microscopi electrònic per poder contrastar les mostres utilitzem metalls pesats com el plom, que es situarà curiosament pels espais que separen les molècules de tropocol·lagen, i curiosament les zones tenyides de plom seran les que corresponguin a les bandes fosques, i les que continguin molt menys metall pesant correspondran a les clares. Si les molècules de tropocol·lagen que estan congelades les escalfo a la temperatura corporal, a 37.2 graus, poden passar dues coses: que es situïn a l’espai de la manera tant ordenada formant fibres que hem vist, formant els col·làgens formadors de fibril·les: col·lagen de tipus 1(ossos, tendons i lligaments i còrnia), de tipus 2(cartílag), de tipus 3(fibres reticulars), de tipus 5(ossos) i de tipus 11(cartílag i cos vitri) o bé que mai es formin fibril·les, les molècules de tropocol·lagen es disposen a l’espai formant altres estructures, com el col·lagen tipus 4 de la làmina basal, que quan es calenta mai forma fibril·les.
 Fibres elàstiques: el coneixement d’aquestes fibres tenen molta importància en la cosmètica perquè estan implicades en les arrugues.
En el teixit fresc, si són abundants aquestes fibres, confereixen a l’òrgan on es localitzen una coloració groguenca.
En el teixit conjuntiu, hi ha menys fibres elàstiques que de col·lagen, i el seu diàmetre és variable, però poden tenir fins a una micra de diàmetre, és a dir que es troben dins del límit de resolució del microscopi òptic. Per tant podrem observar fibres elàstiques solitàries i els feixos de fibres encara millor.
Disposició de les fibres en l’espai: adopten fins a 3 disposicions diferents - Estan disposades sota la forma d’estructures ramificades, en el conjuntiu tenen formes d’estructures bifurcades.
- En el vasos sanguinis, com l’artèria aorta, formen làmines constituïdes de fibres que estan perforades per permetre el pas de neurotransmissors.
- I en els lligaments, prenen una disposició de forma paral·lela.
Se sol estudiar sota el microscopi electrònic, on podem observar que les fibres estan formades per 2 elements: les microfibril·les i un material amorf, la elastina.
- Microfibril·les: color rosa, que no tenen res a veure amb les de les fibres de col·lagen, i aquestes, envolten la elastina i a mes, també poden estar immerses en aquesta substància amorfa.
I aquestes són conjunts de proteïnes d’estructura variable, i entre aquestes destaquen a fibril·lina i la fibulina.
- La elastina és la que dóna les propietats a la fibra. És una proteïna que té unes característiques que la fan peculiar: és insoluble en aigua i en àcids i bases diluïdes (dèbils), és molt rica en dues molècules: la desmosina i la isodesmosina (isòmer de la desmosina), és molt pobre en lisines, i està constituïda pel conjunt de tropoelastines.
Una tropoelastina (només una sinó no val) és un polipèptid més o menys llarg amb diferents aa, que és soluble en aigua i en àcids i bases dèbils. És molt vulnerable a les digestions enzimàtiques, és molt rica en lisina, i no presenta ni desmosina ni isodesmosina. 1 tropoelastina, té aquest conjunt de característiques contràries a les característiques de la elastina. A més, aquesta seqüència lineal d’uns 800 aminoàcids està segregada, té dos dominis: el domini hèlix alfa i el domini hidrofòbic, que és el responsable de les característiques elàstiques de la fibra elàstica.
Aleshores, 4 lisines de 4 tropoelastines diferents s’uneixen mitjançant un enzim, lisil-hoxidasa, i s’uneixen per formar una nova molècula de desmosina (4% del pes sec de la elastina) i el seu isòmer, isodesmosina(1% del pes de la elastina). Aquesta unió és irreversible, un cop es forma ja no es pot tornar enrere.
Dibuix que hem de desenvolupar en 3 dimensionscadascuna de les línies de la molècula d’elastina és una molècula de tropoelastina, però la resta de les altres 3 molècules queden darrere o davant. I aquesta elastina té capacitat d’estirar-se i plegarse gràcies al seu domini hidrofòbic.
 Fibres reticulars: sempre estan associades a vasos sanguinis i òrgans amb cèl·lules hematopoètiques, com els òrgans limfoides, o bé també les trobem en el pulmó. En general, en aquells òrgans que tinguin la capacitat de variar el seu volum, perquè és una fibra molt prima i està formada per col·lagen de tipus 1(os) i 3.
Amb les tincions convencionals no les podem tenyir, però sí que es tenyeixen molt bé amb sals de plata.
I a més, qualsevol fibra a la seva superfície apical presenta glicoproteïnes, i això fa que sigui una estructura PAS positiva, i això és el que els hi permet fixar sals argèntiques, de plata, i gracies a això les podem observar un cop tenyides.
 Proteïnes Hi ha moltes proteïnes diferents que formen la matriu extracel·lular: - Fibronectina - Laminina - Entactina - Tenascina...
Fi de la matriu extracel·lular Teixit conjuntiu: tipus cel·lulars El teixit conjuntiu està format per moltes cèl·lules, que es divideixen en dues grans categories: - Cèl·lules sèssils, fixes: cèl·lules pròpies del teixit conjuntiu.
 Adipòcits els podem trobar en el teixit conjuntiu, però quan predominen majoritàriament, aleshores ja ens hem de referir a ells i estudiar-los sota el teixit adipós.
 Fibroblasts és la cèl·lula encarregada d’elaborar i mantenir la matriu extracel·lular del teixit conjuntiu. És l’encarregat d’elaborar la substància fonamental amorfa, tot un conjunt de proteïnes i les microfibril·les. El seu precursor cel·lular són les cèl·lules mesenquimàtiques. I aquest el podem trobar sota dues formes: activa, implicada en un moment determinat en la elaboració de la matriu extracel·lular, i la inactiva que es dóna quan el fibroblast no participa en res. Però aquests, són estats transitoris en el temps i intercanviables, poden deixar de tenir activitat elaborativa de matriu, i després reprendre la elaboració dels components de la matriu del teixit conjuntiu.
o Fibroblasts actius: la microscòpia diu que el fibroblast té un nucli i fins a 2 nuclèols (per poder elaborar tants elements), un aparell de golgi molt desenvolupat, i són cèl·lules molt riques en reticle endoplasmàtic rugós i ribosomes lliures. Degut a això, el citoplasma del fibroblast actiu és una estructura basòfila, en canvi la del inactiu és acidòfila. En el seu citoplasma també ens trobem estructures delimitades per membranes com grànuls que són PAS positiu, fet que indica la presència dels components (glicosaminoglicans) de la matriu extracel·lular del teixit conjuntiu. A més, és una cèl·lula que patenta nombroses i llargues mitocòndries. El fibroblast actiu presenta capacitat de moviment, es desplaça pel teixit conjuntiu, té un desplaçament ameboide. Té un citoesquelet molt ben desenvolupat i la ordenació a l’espai és molt acurada, molt ordenada. La disposició espaial de la matriu, ve determinada per la direcció del moviment del fibroblast.
I el fibroblast actiu, no té capacitat de divisió de per si, sinó que únicament la assoleix quan hi ha alguna ferida, algun traumatisme que afecti al teixit conjuntiu. Aquesta capacitat, l’adquireixen pel silenciament i l’expressió de nous gens.
o Fibroblast inactiu: no participa en l’elaboració de la matriu extracel·lular, són cèl·lules de morfologia fusiforme. L’aparell de golgi és menor, te menys mitocòndries i sempre present un citoplasma acidòfil perquè ha perdut una part molt important de les cisternes del RER i REL. I té un citoesquelet molt poc desenvolupat. Són característiques contràries a l’actiu.
En aquest, les prolongacions citoplasmàtiques són petites i escasses. Encara que aquest que és inactiu, més tard pot tornar a ser actiu, són formes intercanviables en el temps.
Elaboració dels components de la matriu extracel·lular   Elaboració dels glicosaminoglicans i síntesi d’àcid hialurònic El fibroblast actiu presenta una forma molt activa en la formació de la molècula d’àcid hialurònica, que pot arribar a ser varies vegades més llarga que la longitud del fibroblast. El fibroblast, per elaborar l’àcid hialurònic, l’elabora a trossos de manera que forma els components dins la cèl·lula, els allibera a l’espai i a l’espai es forma la molècula d’àcid hialurònic. De manera que conforma es va desplaçant la molècula d’àcid hialurònic cap a l’esquerra el fibroblast el va sintetitzant cap a la dreta, es desplaça en sentit contrari, i d’aquesta manera va incrementant el seu tamany a trossos.
Síntesi de glicosaminoglicans sulfatats I paral·lelament a la formació de l’àcid hialurònic, alhora, el fibroblast va elaborant els glicosaminoglicans sulfatats que formaran juntament amb la proteïna central i la proteïna d’unió, els proteoglicans, components que seran elaborats a l’interior de la cèl·lula i després seran avocats a l’exterior de manera que el proteoglicà s’unirà a la molècula d’àcid hialurònic (conjunt de disacàrids ensamblats). En l’elaboració del proteoglicà, seran necessaris els nuclèols i les cèl·lules del RER, de manera que en la elaboració de la part proteica del proteoglicà necessitem els ribosomes. Aleshores, la cèl·lula uneix a la part proteica del proteoglicà els glicosaminoglicans a partir d’un mecanisme que depèn de l’actuació de serines en aquesta proteïna central, de manera que s’unirà el glicosaminoglicà a la serina. I les serines no estan disposades a l’atzar, sinó que segueixen una seqüència que determina el lloc on s’ancoraran els glicosaminoglicans sulfatats.
 De manera que la disposició a l’espai de la matriu extracel·lular, està relacionada i depèn del moviment del fibroblast actiu. Tindrem una disposició espaial concreta, com en l’exemple de l’agrecà.
Elaboració de la fibra de col·lagen (tant pels col·làgens formadors de fibril·les com pels no formadors de fibril·les): Per la formació de la fibra de col·lagen hi pot estar implicat més d’un fibroblast. Les cadenes polipeptídiques es començaran a formar al RER, passaran al golgi i es secretaran i quan el fibroblast elabora les molècules de tropocol·lagen (3 cadenes polipeptídiques) i en cada extrem afegeix un pèptid senyal, es passa a anomenar molècula de procol·lagen (NO de tropocol·lagen) perquè és soluble amb aigua, amb els líquids tissulars de la cèl·lula gràcies als pèptids afegits, a diferència de la molècula de tropocol·lagen que és insoluble en aigua. I un cop s’evoquen a l’exterior, al medi extracel·lular, se’ls hi trenca els pèptids senyals, i ara SÍ que parlem d’una molècula de tropocol·lagen que serà insoluble en líquids tissulars.
I de la mateixa manera es formen les fibres reticulars, amb els col·làgens de tipus I i III.
 Reticulars: cèl·lules que es troben de forma exclusiva en òrgans i teixits limfoides, estructures hematopoètiques, en llocs productors de cèl·lules sanguínies. Una cèl·lula reticular, és idèntica a un fibroblast, és un d’aquests fibroblasts però especialitzat en elaborar només aquells components de les fibres reticulars, de manera que quan es disposen en l’espai formen una xarxa. I en els forats blancs de la xarxa hi trobaré els pares, els avis de les cèl·lules sanguínies, els precursors cel·lulars de les cèl·lules sanguínies. Per això en la matriu també formen una xarxa.
 Mesenquimàtiques: són els precursors cel·lulars dels fibroblasts i morfològicament són molt semblants als fibroblasts inactius.
Les cèl·lules mesenquimàtiques són típiques de l’embrió, però quan es fa gran i és adult, aleshores parlem de cèl·lules mesenquimatoses, que són altre cop precursores de nous fibroblasts. És la mateixa cèl·lula però en diferents moments de la vida de l’individu. Aleshores, aquestes cèl·lules, tant les mesenquimàtiques com les mesenquimatoses actuen com a cèl·lules mare, que poden donar lloc a diferents línies cel·lulars: fibroblasts, adipòcits, cèl·lules òssies, cèl·lules mare...
- Cèl·lules mòbils, lliures: cèl·lules que provenen i migren d’altres llocs (sang) i van al conjuntiu on realitzen la seva funció.
Neutròfils, eosinòfils, basòfils, monòcits i limfòcits, són cèl·lules que es troben en el teixit conjuntiu i realitzen funcions defensives.
 Macròfag o histiòcit: es troba en el conjuntiu, té un tamany variable, poden arribar a tenir fins a 50 micres, i morfològicament és molt variable, té una capacitat molt gran de circular pel teixit conjuntiu, es van movent pel conjuntiu perquè tenen la capacitat de fagocitar tots els components danyats del teixit conjuntiu, així com bacteris, fongs...que puguin haver colonitzat aquest teixit.
- Té un nucli excèntric i en general no té nuclèols, de manera que no té capacitat de sintetitzar res, és una cèl·lula especialitzada en fer una única tasca.
- En el seu citoplasma hi ha lisosomes, amb enzims hidrolítics (amb proteïnes heretades dels seus precursors cel·lulars), així com fagosomes (allò que la cèl·lula fagocita i interioritza) i fagolisosomes (un fagosoma en el qual hi ha avocat els enzims hidrolítics continguts en el lisosoma).
- A més, també té un aparell de golgi desenvolupat i restes del RER (contradicció perquè té RER si no sintetitza res i té una única funció que és fagocitar? Doncs és una herència dels seus precursors, perquè sinó podrien sintetitzar proteïnes).
- Tenen una capacitat enorme de fagocitar, i tenen un origen important necessitem saber l’origen dels seus precursors cel·lulars.
Aquests precursors estan a la medul·la òssia i donen lloc a descendents, a monòcits, que abandonen la medul·la òssia i donen voltes pel torrent circulatori (2n compartiment) i en resposta a una infecció o bé a un traumatisme en el conjuntiu, abandonen el torrent i migren cap al teixit conjuntiu on finalitza la seva diferenciació, convertint-se en macròfag.
El precursor cel·lular del macròfag es el monòcit, i els dels monòcits els tipus cel·lulars de la medul·la òssia, doncs aquests primers són els que formen els enzims hidrolítics que després es troben els descendents i els que contenen RER que serà heretat pels altres.
Trobem dues grans categories d’aquests macròfags en un òrgan o teixit determinat: - Els residents que estan sempre en un indret determinat. Exemple: macròfags que estan sempre al pulmó i van patrullant.
Els lliures no estan sempre localitzats en un lloc determinat, es mouen. Exemple: seguint l’exemple anterior dels pulmons, quan hi ha una infecció, aquests macròfags residents es mouen, actuen i eliminen la infecció.
 Mastòcits: presenten entre 20 i 30 micròmetres de diàmetre. Són cèl·lules ovalades amb nucli esfèric i central. El citoplasma presenta una gran quantitat de grànuls de mida de 0.3 a 0.8 micròmetres de diàmetre, que cauen dins del límit de resolució del microscopi. Es caracteritzen per una elevada metacromàsia i són basòfils.
A la seva membrana, a la superfície cel·lular hi ha proteïnes de mb estructurals que es comporten com a receptors de la immunoglobulina E, que quan s’acobla a la proteïna receptora produeix que el contingut dels grànuls s’alliberi a l’exterior, i això comporti una sèrie de reaccions al·lèrgiques.
Continuació UNYBOOK slopezperez ...

Comprar Previsualizar