TEMA 3 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2015
Páginas 12
Fecha de subida 16/03/2016
Descargas 3
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Ciència Política INTRODUCCIÓ A LA CIÈNCIA POLÍTICA TEMA 3. LES DEMOCRÀCIES LIBERALS La Democràcia és la forma d’Estat predominat a Occident, entès com l’Estat liberal, democràtic, social i de dret. EUA, França, Espanya...
3.1. Democràcia antiga i democràcia liberal “Democràcia” és un concepte polisèmic (varia segons situació geogràfica i moments històric) i políticament carregat. La podem definir com el “sistema de presa de decisions on tots prenem decisions que d’alguna manera afecten a tots: participar en unes decisions que t’afectin”.
El concepte democràcia, fins al segle XIX, tenia una connotació negativa: es tenia per demòcrata aquell que volia alterar l’ordre establert). A partir d’aquí, s’estén el sufragi universal i llavors pren una connotació positiva.
Normalment, quan algú considera un règim democràtic segurament és perquè hi està d’acord (e.g.: si algú diu que el règim d’Hugo Chávez és democràtic), i viceversa. Com a politòleg, s’ha de tenir una visió tècnica i saber distingir els diferents conceptes de la paraula.
Avui en dia, la paraula es fa servir com a sinònim de democràcia liberal, però els orígens d’aquesta se situen en el sistema atenenc, molt diferent (“govern dels pobres”). Cal conèixer, per tant, les diferències entre ambdós sistemes per entendre l’origen de la democràcia liberal.
3.1.1. La democràcia antiga  El model atenenc  Espai temporal: estrictament, des de 507aC fins al 322aC, sofrint interrupcions i canvis constants. Sobretot cal destacar els conflictes que manté amb Esparta, que tenia un model polític oposat. Neix concretament al voltant d’Atenes, però no exclusivament (eg.: Tebas).
 Objectiu polític:  Evitar la tirania  Evitar el govern de minories privilegiades, és a dir, equilibrar la lluita de classes. Desconfien dels rics, els consideren una amenaça per la democràcia, atès el seu poder excessiu.
 Evitar l’hybris  “arrogància desmesurada” en l’exercici del poder. És la característica principal dels tirans: es creuen capaços de qualsevol cosa pel seu poder.
Inicialment (època d’esplendor de Pericles) la forma d’evitar l’hybris serà concentrar molt poder en l’Assemblea del poble, per evitar el 1 Introducció a la Ciència Política     poder de les minories privilegiades. A finals del segle V aC, Atenes entra en guerra amb Esparta, on la primera perdrà i es donaran una sèrie de decisions víctimes de la “hybris col·lectiva”: el poble atenenc es considerarà molt més poderós del que és.
Acabada la Guerra del Peloponès i després del govern oligàrquic d’Esparta, s’instaurarà una altra democràcia, on l’Assemblea continuarà sent l’òrgan principal però hi haurà: ▪ Contrapès dels tribunals ▪ Contrapès d’un òrgan de legisladors independent a l’Assemblea Per tant, durant el segle IV aC la democràcia atenenca experimentarà canvis, pensats per evitar els erros de la guerra del Peloponès.
Democràcia de caire electe i assembleari: no hi ha representants del poble, l’Assemblea del poble és la que “decideix”.
Ciutadania restringida: només homes atenencs lliures eren ciutadans de ple dret. Per tant, no tenien ciutadania dones, estrangers i esclaus. Tot i això, en aquella època, no existien restriccions de classe pròpies d’altres ciutats: era una ciutat molt inclusiva ja que donava drets de participació política a les classes més baixes, a diferència d’altres ciutats coetànies.
Democràcia directa i legalització del poder polític.
Valors fonamentals: llibertat i igualtat entre ciutadans. No obstant això, no vol dir que sempre es compleixin. Es concreten en: o Isonomia: igualtat davant la llei de tots els ciutadans, excepte dones, estrangers i esclaus.
o Isegoria: igual capacitat d’intervenir en l’Assemblea, igualtat davant l’àgora. La participació s’entenia com el fet d’assistir en l’Assemblea.
o Isocratia: igual capacitat d’influència en les decisions de l’Estat, igual poder.
 Crítiques al model atenenc Al final de la guerra del Peloponès sortiran crítics que qüestionaran la capacitat política d’Atenes, en front del fet de caure les assemblees en mans dels demagogs. Demagògia  oradors capaços de seduir al poble perquè aquest cedeixi a les seves baixes passions més que a la raó.
 Poca preparació dels ciutadans a l’hora de prendre decisions. Per exemple, Sòcrates estaria a favor d’una “tecnocràcia”: persones expertes en l’art de governar.
 Irracionalitat i irreflexivitat de les assemblees, que esdevenen presa fàcil dels demagogs. No es tracta només d’una qüestió de classes, sinó que la gent amb masses és més fàcil de manipular (el comportament és influenciat per l’entorn).
2 Introducció a la Ciència Política   Irresponsabilitat política  com que les decisions es prenen col·lectivament, mai se sap sobre qui recau la responsabilitat d’una decisió.
Desequilibri de classe  les assemblees democràtiques donaven massa poder als més pobres que feien servir per oprimir als més rics.
Respostes: 1. Models utòpics (Plató)  filòsofs que intenten plantejar un model de ciutat perfecte, diferent a la resta de règims. La ciutat ideal per Plató ha de ser interior (recordem que Atenes destaca per al força naval, on hi participa el poble ras-Tema 2).
2. Educació (Eurípides)  educant adequadament a la ciutadania evitarem que aquesta caigui en mans dels demagogs. És a dir, informar a la gent dels seus perills. Per això era tant important el teatre, que informava a la gent.
3. Governs mixtos (Aristòtil)  governs que barregin les diferents formes teòriques de govern en una forma mixta. Es proposa una barreja democràtica i oligàrquica per a que es barregin les virtuts i es trobi un equilibri. Es considera que la democràcia té uns problemes (els que hem vist) i també l’oligarquia: es considera plena d’enemics.
E.g.: que tothom es pugui presentar de magistrat però que s’esculli per votació. Tindràs llavors la classe de governants que necessites d’una manera més estable, ja que introdueixes mètodes democràtics.
 Models alternatius  Repúbliques oligàrquiques: Esparta. Assembles populars buides de poder, magistratures electives, predomini dels òrgans controlats per l’aristocràcia (com el Consell d’Ancians).
 Repúbliques “mixtes”: Roma (barreja elements democràtics, oligàrquics i, fins i tot monàrquics). Equilibri de poder entre magistrats (element monàrquic), Senat (element aristocràtic), i comicis (element democràtic). A la pràctica, però, sempre acabaven governant els més rics.
3.1.2. La democràcia liberal Robert Dahl presenta la “poliarquia”  si la democràcia és el govern del poble hauríem de ser capaços de fer un llistat amb condicions per tal de considerar que realment el poble també governa. Veure si tots tenim la mateixa influència (si mirem això actualment no trobaríem règims democràtics, perquè hi ha unes persones més influents que d’altres).
És, per tant, un tipus ideal: no es dóna en realitat però es tracta de veure fins a quin punts els règims polítics s’apropen a aquest ideal. Els règims democràtics 3 Introducció a la Ciència Política són els que s’apropen més, ja que la població té capacitat per participar en política, tot i que no tothom té el mateix poder, influència.
 Estats liberals on els drets polítics bàsics (sufragi, dret d'associació...)       estan estesos al conjunt de la població. Per tant, es diferencia dels Estats liberals perquè hi ha més drets polítics: és democràtic.
Lligat a l'Estat-nació, i per tant d'extensió superior al municipi (característica que els diferencia dels clàssics).
Democràcia constitucional  Constitució: llei suprema de la qual es deriven les altres lleis. Drets de ciutadania i separació de poders.
Democràcia representativa: el poble no governa, sinó els seus representants. En ocasions, complements participatius o directes (e.g:.
referèndums).
Democràcia electoral i de partits: els representants són escollits mitjançant eleccions, d’on en surten Parlaments que estan dividits en faccions delimitades (grups amb ideals concrets). Representació via eleccions lliures i plurals, i organització dels representants en partits.
Separació entre espai privat i espai públic, lligada a secularització (absència d’influència de la religió en el poder polític). En l’esfera privada, però, cadascú és lliure de exercir-ho.
Existència i paper rellevant de la societat civil en política, com a mitjancera entre els dos espais, i entre l'individu i l'Estat. Pluralisme.
Sindicats, patronals, associacions culturals... aquestes organitzacions tenen un pes específic en la formació de la política democràtica.
3.1.3. Formes d’Estat liberal-democràtic En trobem de dos tipus: a. Monarquia constitucional i parlamentària: en el passat aquests dos termes no sempre havien sigut sinònims, però actualment sí. Existeix un cap d'Estat vitalici i hereditari, vinculat a una dinastia reial, però no exerceix cap dels tres poders de l'Estat, els quals es troben articulats segons l'esquema del parlamentarisme. Avui en dia monarquia constitucional i parlamentària s’entén que són iguals.
b. República: el cap d'Estat és electiu, bé sigui mitjançant elecció directa per sufragi universal, bé per algun tipus d'elecció indirecta. El poder del cap d'Estat varia segons la forma de govern, però aquí sí que té uns poders i això no és contrari a la democràcia ja que ha estat escollit.
3.1.4. Separació de poders La relació que existeix entre ells és el que configura les formes de govern.
4 Introducció a la Ciència Política LEGISLATIU A nivell constitucional és el més important, ja que la seva funció és fer lleis  Estats de dret: tant governants com governats estan sotmesos a la llei; estableix i limita el poder del governant.
Es diposita en una assemblea de representants, que pot rebre diferents noms segons el país  Per conveni: Parlament en el cas dels països parlamentaris o semi-presidencials, Congrés en el cas dels països presidencials.
L’origen el trobem en les corts i parlaments medievals. De fet, els primers Parlaments els trobem al regne de Lleó, Catalunya... però eren molt diferents- En ells estaven representats els estaments. Trobem una ruptura crucial amb els parlaments medievals: pas del mandat imperatiu a mandat representatiu o Mandat imperatiu  autoritat que dóna algú a algú altre perquè actuï políticament amb el seu nom. Significa que algú particularment nomena a algú altre per representar la seva persona i els seus interessos particulars.
Per tant, és revocable. E.g.: els delegats representaven als nobles, no al conjunt de la societat.
o Mandat representatiu  algú et nomena representant i no el nomenes com a delegat d’uns interessos particulars, sinó que representa el conjunt de la societat que l’ha votat.
Actualment qui elabora les lleis i les porta al Parlament per a que les aprovi sol ser l’executiu, qui generalment té més capacitat per elaborar lleis més generals que el conjunt de diputats. Per tant, el Parlament, rara vegada aprova lleis que no provinguin l’executiu. Les funcions de facto actuals del Parlament, doncs, són realment unes altres i tenen un paper rellevant:  Garantir representació: que totes les parts de la societat, tota la pluralitat ideològica, estigui representada al Parlament.
 Garantir legitimació: això d’alguna manera desincentiva els moviments de ruptura ja que tothom pot ser representat (si aconsegueix els vots). No és necessari fer les coses d’una altra manera.
 Control legislatiu: l’executiu és incapaç d’aprovar lleis si no passa per l’aprovació del poder legislatiu. Això permet donar transparència al poder legislatiu perquè tothom pot saber què està passant. Fred d’excés al poder executiu.
 Control polític: fan un control de l’activitat política de l’executiu. Vigilen si el govern ha fet la seva feina o no.
Pot existir unicamelarisme (una cambra) o bicameralisme (2 organismes diferents). Aquest últim pot ser: ▪ Simètric: més o menys les 2 cambres tenen poder real i atribucions semblants. És necessària l’aprovació de les dos per fer política. E.g.: EUA 5 Introducció a la Ciència Política ▪ Asimètric: les dues cambres tenen atribucions diferents i sovint una té menys poder i funcions que l’altra. E.g.: Espanya o Regne Unit EXECUTIU Té com a funció l’aplicació de les lleis (el Parlament les aprova i l’executiu les aplica). De facto, a les democràcies liberals modernes coordina la seva formulació, per bé que sense el legislatiu no pot aprovar-les: l’executiu proposa lleis al Parlaments i aquest les accepta o rebutja. La seva relació amb el legislatiu, així com la seva legitimació democràtica, varia segons la forma de govern. És a dir, la relació entre executiu-legislatiu és la clau que diferencia els tres tipus de formes de govern (PARLAMENTARISME, PRESIDENCIALISME, SEMIPRESIDENCIALISME). Pot passar que el legislatiu aprovi una llei l’executiu l’apliqui a la seva manera. L’executiu té aquest marge de d’actuació.
JUDICIAL Interpreta les lleis i la seva aplicació, i per tant arbitra conflictes al respecte i determina quan, i qui, vulnera les lleis. En alguns països se li confereix la funció de revisar la constitucionalitat de les lleis: un ciutadà pot anar al Tribunal Suprem si veu que una llei viola la Constitució i així obrir una investigació.
Hi ha països que atorguen a algú aquesta revisió Constitucional que està al marge del poder judicial i dels altres dos poders: Tribunal Constitucional  no forma part del poder judicial, és com un òrgan mediador.
3.1.5. Formes de Govern liberal-democràtic PARLAMENTARISME Pot donar-se tant en monarquies (Regne Unit, Japó...) com en repúbliques (Alemanya, Israel...). Característica principal:  El poder executiu (govern) es troba formalment subordinat al legislatiu, concentrat al Parlament, que escull el cap de l’executiu i pot destituir-lo. El cap de govern pot dissoldre alhora el Parlament i convocar eleccions  joc d’equilibris, estan lligats (el legislatiu nomena l’executiu).
La seva figura està separada de la del cap d’Estat: qui governa realment és el cap del govern, ja que el cap d’Estat fa una funció més “decorativa”, de representació de l’Estat.
Té el seu origen al règim liberal més antic: Regne Unit. Sorgeix de l’adquisició progressiva de poder dels parlaments medievals enfront dels monarques, i assoleix els seus trets definitius quan els governs deixen de respondre davant el monarca i ho comencen a fer davant el Parlament.
6 Introducció a la Ciència Política *Debilitats/crítiques: paradoxalment, amb el pas del temps en aquests sistemes s’afermarà el predomini de facto de l’executiu sobre el legislatiu, degut a l’existència dels partits. És a dir, es dóna massa de poder a l’executiu i l’existència de partits polítics fa que en els països parlamentaris s’hagi donat la volta a l’estructura parlamentària i, per tant, mani el cap de l’executiu.
PRESIDENCIALISME Només es dóna en repúbliques (EUA, Mèxic, Brasil), ja que el cap d’Estat ha de ser escollit. Característiques:  Les figures de cap d’Estat i cap de Govern estan reunides en la figura del President (coincideixen), que normalment és escollit per votació popular.
 El legislatiu està separat de l’executiu: ni el primer nomena el segon ni el segon dissol el primer (ni el Congrés pot destituir el president, ni el president el Congrés). Per tant, executiu i legislatiu s’escullen en eleccions separades, estan clarament diferenciats. A més, es pot donar el cas que el cap de l’executiu sigui de diferent “color polític” que la majoria del Congrés  és un sistema pensat per equilibrar el poder entre executiu i legislatiu: tenir un contrapès en algun lloc.
*Debilitats/crítiques  LINZ considera que és complicat que aquest sistema funcioni fora d’EUA i fa quatre crítiques a aquests sistemes: Conflicte de legitimitats: hi ha vegades que president i Congrés tenen atribucions mútues i això pot generar conflictes si es tenen discrepàncies sobre un mateix tema. Dubte: qui té més legitimitat per decidir? Rigidesa de mandats: això pot provocar que no es puguin adaptar a les diverses necessitats de la societat. Per exemple, el sistema parlamentari permet una adaptació més flexible.
Lògica de guanyador únic: l’executiu dels països presidencials se’l queda una sola força política. En els països parlamentaris es poden formar governs de coalició.
Estil presidencial de fer política: el president de la república en el països presidencials ha de representar l’Estat però a la vegada té un paper de líder de partit (pot tenir uns interessos que potser no representen tota la societat).
Aquest autor considera més inestable que el parlamentarisme  debat al respecte.
SEMI-PRESIDENCIALISME Només es pot Característiques: donar en repúbliques (França, Romania, Rússia).
7 Introducció a la Ciència Política  Híbrid entre formes anteriors: barreja entre Parlamentarisme i Presidencialisme.
 Executiu bicèfal dirigit per un President escollit i un Primer Ministre nomenat pel Parlament. És a dir, la figura del cap d’Estat i cap de govern és diferent. Aquí el cap d’Estat sí que té un poder real per fer coses, no és una simple figura representativa:  Poder en política exterior  Poder en les deliberacions del poder executiu  Capacitat de dissoldre l’assemblea nacional (Parlament)  el president pot dissoldre l’assemblea però l’assemblea no al president. Si la majoria de l’assemblea és del partit del president aquest té casi un govern amb total poder. Quan es dóna el contrari, el president té debilitat.
Quan pertanyen a partits diferents es parla de cohabitació.
E.g.: a França el cap d’Estat és l’Hollande i el Primer Ministre el Valls. El cap d’Estat s’ocupa més de la política externa, mentre que el Primer Ministre de la interna.
3.1.6. Sistemes electorals LIJPHART: els sistemes electorals són el conjunt de mètodes per traduir els vots dels ciutadans en escons de representants. Els escons són els càrrecs electes, ja es tracti de càrrecs parlamentaris, regidories...
Al centre de qualsevol sistema electoral hi ha el sufragi (que no només existeix en les democràcies liberals), que a les democràcies liberals és: ▪ Universal ▪ Lliure Aquestes ▪ Igual (“una persona, un vot”) característiques ▪ Directe. No esculls uns representants perquè votin per tu. El cas de el diferencien les eleccions presidencials a EUA és indirecte, perquè votes uns dels altres comissaris. Però aquests comissaris es comprometen a votar a un règims polítics.
candidat.
▪ Secret (protegir el dret a sufragi lliure) El sufragi s’expressa en eleccions, que tenen quatre funcions:  Generar participació  el ciutadà renova la seva lleialtat amb la comunitat política a la qual pertany.
 Produir representació  les institucions representatives que garanteixen el sistema democràtic.
 Proporcionar govern (directe-sistema presidencial- o indirecte-eleccions parlamentàries-).
 Oferir legitimació pel sistema: element clau per legitimar el funcionament d’un sistema demo-liberal perquè garanteix que la marxa 8 Introducció a la Ciència Política política del país es deu a les preferències populars expressades a través del vot.
S’ha de fer una distinció entre:  Sufragi actiu: dret a escollir o a votar  Sufragi passiu: dret a ser escollit, dret a presentar-se a unes eleccions.
No sempre van lligats! E.g.: les dones van arribar a presentar-se en càrrecs públics molt abans de tenir sufragi actiu A més, els requeriments per accedir-hi varien segons el país, però normalment tenen a veure amb l’edat, la ciutadania, la residència i el cens.
També s’ha de fer una distinció entre elector (persona amb dret a vot) i votant (persona que vota, que exerceix efectivament el dret a vot).
El procés electoral té unes fases: 1.
2.
3.
4.
5.
6.
Convocatòria d’eleccions Presentació de candidatures Campanya electoral Jornada electoral (les pròpies eleccions; quan acaba es procedeix al ↓ ) Escrutini (recompte dels vots) Període d’impugnacions  És una mena de “revisió” o registre que poden fer els representats de les candidatures o les formacions polítiques una vegada s’ha fet el recompte. Pot ser clau en casos en que pot guanyar un partit o un altre.
7. Proclamació dels resultats finals Elements del sistema electoral o Circumscripció o districte electoral: conjunt d’electors a partir dels vots els quals s’atribueixen un nombre determinat d’escons del total a escollir.
És a dir, conjunt d’escons que s’escullen per una unitat de persones determinades. Segons la seva magnitud poden ser:  Uninominals: només escullen un escó. E.g.: cada districte un escó  el diputat d’aquell districte (GB o EUA)  Plurinominals: s’escullen diversos escons, més d’un. E.g.: a l’Estat espanyol les eleccions són per llistes. No és un representant de la província de Barcelona qui va al Parlament, sinó un conjunt de representants.
Subjectes a gerrymandering  en països com EUA o GB, cada vegada que es renova el cens de població els districtes s’han de tornar a fer.
Com que no hi ha un criteri geogràfic clar, sempre hi ha la temptació de construir els districtes de manera interessada. És a dir, els polítiques poden dibuixar els districtes electorals de formar deliberada per assolit unes determinades majories polítiques. Gràficament: 9 Introducció a la Ciència Política NEGRE N BLANC B B B B B B Perquè en el primer no surti un “negre”, si parlem d’un partit molt racista, modifiquem els districtes: els barreja perquè en tots surti blanc.
o Forma de candidatura, que està lligada en part a la forma de districte.
Pot ser:  Unipersonal (si és uninominal, normalment no hi haurà llista).
 De llista (si és plurinominal, normalment hi ha llista). Les llistes poden ser: ▪ Tancades i bloquejades: només pots votar la llista i no pots decidir o altera l’ordre de la llista, ni taxar nom. E.g.: Congrés espanyol).
▪ Tancades i desbloquejades: només pots votar una llista i sí la pots modificar, alterar l’ordre o taxar algun nom. E.g.: Segona República Espanyola, Alemanya ▪ Obertes: pots votar candidats de diferents llistes. E.g.: Senat espanyol És molt complicat que un candidat, tot i ser molt popular, guanyi sense el suport d’un partit polític.
o Estructura del vot: com votes, com és el vot que diposites en una urna, forma en que s’emet el vot. Vinculada a la forma de candidatura.
o Barrera legal: quantitat mínima de vots que ha de superar cada partit o candidatura per a entra en el repartiment d’escons. Seria l’ “aprovat”, com treure un 5. És fixada per la llei (a Espanya has de treure un 3% o 5% dels vots per entrar).
No s’ha de confondre amb el llindar electoral  és com una “nota de tall”, i no està fixat per la llei. És el tall a partir del qual ja no tens escons, el número de vots que necessites per tenir un tant per cent, per tenir un escó en unes eleccions. És a dir, aquest número varia depèn del número de vots.
o Fórmula electoral: càlcul matemàtic mitjançant el qual es distribueixen els escons en funció dels vots de l’electorat. Hi ha diverses:  De tipus majoritari: tendeixen a afavorir o sobre-representar el partits majoritaris, ja que els hi donen més escons dels que realment els hi tocaria. Aquestes són les més comunes: Majoria relativa o simple: “el primer que arriba s’ho endur tot”, el que tingui més vots. First past the post Majoria absoluta: no n’hi ha prou en tenir els més vots, sinó que has de tenir una majoria absoluta. En cas de no tenir majoria absoluta hi ha diferents opcions. Per exemple, la segona volta  s’eliminen tots els candidats excepte els dos 10 Introducció a la Ciència Política que han obtingut més vots i es torna a votar per veure quin guanyar dels dos.
Vot alternatiu Vot únic no transferible...
 Proporcional ▪ Vot únic transferible ▪ Fórmules de la resta més gran: es calcula una quota, i en base d’aquesta dada busques quantes vegades la trobes en les votacions. La més habitual és la quota de Hare: es divideix el nº de vots entre el nº d’escons. Si surt 10.000 i tu tens 35.000 vots, et toquen 3 escons. Té un problema, perquè a vegades queden escons per distribuir.
▪ Fórmules de la mitja més elevada: calcular un quocient i a partir d’aquest atribuir tants escons com hi hagi als partits que hagin obtingut les mitjanes més elevades de la taula (llei d’Hont).
A B C 1 50.000 30.000 10.000 2 50.000 30.000 20.000 3 25.000 15.000 10.000 4 17.000 Fan les divisions tantes vegades com ho necessites per distribuir els escons. El primer en portar-se l’escó 1 seria el A perquè en la primera divisió ha obtingut més, el següent seria el B. En canvi, el C no entraria (això és un exemple de barrera legal i llindar electoral  ha obtingut uns vots però no el mínim per aconseguir escons).
Efectes i tipologia dels sistemes electorals S’ha de fer una distinció entre: Efectes mecànics: efectes sobre la conversió dels vots en escons. A partir del número de vots com es produeix aquesta proporció de vots als escons.
 Efectes psicològics o indirectes: efectes sobre el comportant de l’electorat (com votes). Exemple: Dreta 40%  guanya aquest perquè té més vots (efectes directes) Centre esquerra 35% Extrema esquerra  25%  per evitar que la dreta guanyi, alguns d’extrema esquerra votarien centre esquerra com a vot ÚTIL (efectes psicològics)  11 Introducció a la Ciència Política No tot depèn del sistema electoral, és a dir, no serveix per acabar de cop i volta amb els problemes d’un país. Per tant, el context d’aplicació importa: moment històric, lloc...
A grans trets, els sistemes electorals es divideixen entre:  Majoritaris (Regne Unit, EUA, França): representen al s partits que tenen més vots.
 Defensors  fomenten l’estabilitat del sistema perquè donen peu a Parlaments poc fraccionats i, per tant, un govern més estable. A més, els districtes uninominals permeten una relació més directa entre votant i diputat.
Crítics: limiten el pluralisme polític i dificulten el canvi i innovació del sistema. Els districtes uninominals fomenten el caciquisme.
 Proporcionals (Països Baixos, Israel): tots els partits segons la proporció de vots que tinguin.
 Defensors: fomenten la pluralitat, el canvi i la innovació.
Crítics: fomenten la inestabilitat política.
Trobem sistemes híbrids, que combinen les característiques dels dos tipus: barreja la llista proporcional amb el sistema uninominal. E.g.: el sistema proporcional mixt d’Alemanya, d’Escòcia... Primer es donen els escons als candidats uninominals (votes un diputat segons districte uninominal) i si la llista del partit té més vots, se li donen els escons que falten (llista desbloquejada).
12 ...