Tema 2.2. La resistència senyorial (2014)

Apunte Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 3º curso
Asignatura Historia Medieval de Catalunya
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 01/06/2014
Descargas 24
Subido por

Vista previa del texto

2.  LA  RESISTÈNCIA  SENYORIAL       Tindrà  lloc  una  lluita  pel  poder  i  la  riquesa,  pel  repartiment  d’aquests,  i  això  implicarà  una  nova   estructura  de  poder.     Exemple:  quan  el  comte  atorgava  un  castell  o  un  feu  a  un  veguer  o  altre  agent,  s’entenia  que   amb   el   feu   era   suficient   per   a   mantenir-­‐se   ell   i   sa   família.   Però   al   XI,   al   voltant   dels   nobles   també   estan   els   soldats,   que   poden   ser   20   o   100.   Per   tant,   un   feu   ja   no   era   suficient   per   mantenir  la  “família”.  Així,  quant  més  poder,  major  necessitat  de  tenir  més  feus  i  propietats,   per  poder  repartir  entre  els  teus  fidels.   Parlarem   de   les   revoltes   dels   nobles   que   precisament   provocaran   l’esmicolament   de   l’espai   polític.  Veurem  com  entre  1040  i  1060,  es  donarà  la  1a  revolta  feudal.       Les  revoltes   • • En   el   comtat   de   BCN,   revolta   encapçalada   per   Mir   Geribert,   senyor   d’Olerdola   i   que   s’enfronta  a  Ramón  Berenguer  I.     A  Pallars  i  Cerdanya  à  lluites  entre  els  nobles  i  els  comtes,  però  a  més  a  més,  lluites   entre  els  mateixos  membres  de  les  cases  comtals.     o Cas  de  Pallars  à  divisió  entre  el  comtat  de  Pallars  sobirà  i  Pallars  jussà.     I  aquests  lluites  les  aprofitaran  els  senyors  de  les  muntanyes  per  fer-­‐se  un  lloc   en  les  valls.   o I   a   la   Cerdanya,   lluites   amb   els   veïns   i   amb   la   casa   vescomtal,   lluites   que   els   nobles  aprofitaran  també  per  fer-­‐se  amb  el  poder.   o Hi   haurà   un   cavaller   en   Pallars-­‐Urgell   que   prendrà   la   iniciativa   i   anirà   a   la   frontera  eixamplant  els  territoris   Amb   aquest   mapa,   es   veu   clar   que   s’aprofiten   les   baralles   entre   cases   comtals,   l’afebliment,   per  usurpar  parcel·∙les  de  poder  als  comtes.     Arnau  Mir  de  Tost     Home   de   Frontera,   que   eixampla   les   seves   propietats,   no   en   detriment   comte   d’Urgell   (Ermengol),  sinó  dels  musulmans.   Entre  1034  i  38,  conquereix  la  vall  d’Àger  i  construeix  un  castell.     Actuarà   com   un   senyor.   Donarà   cartes   de   franquesa   (facilitar   la   colonització   dels   territoris),   presidirà  judicis  (prerrogativa  del  comte),  fundarà  una  canònica,  edificarà  castells  i  ponts  per   facilitar  colonització  d’un  territori  que  a  partir  d’ara  serà  seu.     Així,  eixampla  el  territori,  però  el  que  guanya  és  per  a  ell  i  no  per  al  comte,  amb  qui  no  es  porta   malament.     Arnau  Mir  de  Tost  és  Marit  de  Teresa  d’Àger.       Mir  Geribert   Es  revolta  contra  comte  de  BCN.   Era   net   de   Borrell   II,   per   tant,   un   membre   de   la   família   comtal,   i   també   relacionat   amb   la   família  vescomtal  de  Barcelona.   A  més  a  més  era  nebot  del  bisbe  de  BCN.   Per  tant,  es  un  home  de  cort  ben  situat.   Era  senyor  de  diversos  castells  de  la  marca  del  Penedès   Matrimoni  amb  Dispòsia  de  Sant  Marí,  hereva  dels  Sant  Martí  (del  territori  de  Sant  Martí  Serrà)   D’entrada   es   professional   de   la   guerra,   viu   a   la   frontera,   té   conflictes   amb   laics   com   amb   l’església,  fins  i  tot  provocarà  la  destrossa  del  castell  d’Arampronyà...  es  bel·∙licós.     1041  à  encapçala  una  revolta  contra  el  comte  de  BCN  amb  altres  nobles  i  es  proclama  príncep   d’  Olèrdola.   En   el   mateix   any   à   pacta   amb   el   taifa   de   Tortosa   per   cobrar   ell   directament   les   pàries   (en   lloc   de  pagar  al  comte,  pagar  a  ell).   I  va  atacant,  duent  a  terme  accions  bèl·∙liques  contra  les  possessions  del  comte,  i  manté  lluita   oberta   amb   Ramón   Berenguer   I,   especialment   amb   Ermessenda,   ja   que   encara   és   menor   d’edat.     Hi  hagué  una  pugna  entre  RB  I  i  Ermessenda  primer,  perquè  ell  vol  controlar  ja  comtats  sense   Ermessenda.  Així,  Mir  atacà  les  propietats  comtals,  amb  ajuda  de  nobles  com:   • • Bisbe  de  Barcelona   Vescomte  Udalard  de  Barcelona     La  família  comtal   Es  el  moment  del  parèntesi  per  parlar  de  la  família  comtal:   • • • Es  a  principis  1040-­‐41  quan  RB  I  s’enfrontà  a  l’àvia  perquè  vol  governar  sol,  sense  ella.     1041  à  Ermessenda  li  cedeix  el  poder  però  es  retira  al  comtat  de  Girona,  governant   aquest  territori.  Arriben  a  aquest  acord.   A  mitjan  1040,  ja  RB  I  governa  sol  (governà  entre  1035-­‐1076)   • • • • Però   malgrat   els   disgustos   i   que   Ermessenda   veu   que   el   seu   nét   no   actua   seguint   l’ordre  tradicional,  es  retira,  però  amb  els  enfrontaments,  aprofita  la  situació  del  nou   matrimoni  de:   o RB  I  amb  Almodis  de  la  Marca  (casada  en  2es  núpcies  amb  el  comte  de  Tolosa,   i  coneix  a  RB  en  un  viatge  que  va  fer  ell  a  Narbona).   o Van  decidir  que  encara  que  ell  estava  casat  amb  Blanca  de  Narbona,  la  repudià   per   casar-­‐se   amb   Almodis,   que   també   estava   casada   (però   amb   matrimoni   trencat).   A  Ermessenda  no  li  agrada  gens  à  demanà  al  papa  Víctor  II    que  els  excomuniqui.     Coneixem  el  divorci  de  RB  I  gràcies  a  una  crònica  musulmana  d’  Al-­‐Bakri,  que  narra  la   història  de  la  unió  amb  Almodis.     Ermessenda  aconsegueix  l’excomunió:  augmenta  les  tensions  entre  l’àvia  i  el  nét.   La   situació   no   agrada   a   RB   I,   ja   molt   enfrontat   amb   la   seva   àvia.   Volia   aconseguir   control   de   tots  els  comtats  i  la  seva  àvia  no  li  deixava  governar  sol  perquè  ella  encara  tenia  drets.     Finalment,  al  1057  acaben  les  tivantors  entre  els  dos:  RB  I  aconsegueix  anular  l’excomunió  (a   canvi  d’un  substanciós  regal,  la  catedral  romànica  de  Barcelona).  El  papa  anul·∙là  els  anteriors   matrimonis  i  n’acceptà  el  nou.  Així,  RB  I  i  Almodis  van  ser  esposos  i  comtes  legítims  davant  dels   ulls  de  Déu,  perquè  ja  havia  pactat  amb  l’àvia.     Aquest   pacte   amb   Ermessenda   significa   que   aquesta   ven   els   seus   drets   sobre   els   comtats   (la   dècima   marital).   Així,   Ermessenda,   es   retira   als   seus   dominis   de   Besora   i   al   morir   (1058)   es   enterrada  a  la  catedral  de  Girona.       La  pau  amb  Mir  Gerbert   Així,  estem  en  el  moment  de  tivantors  de  RB  I  i  l’àvia,  i  amb  la  revolta  de  Mir  Geribert.  I  quan   acabi  els  enfrontaments  amb  Ermessenda,  el  que  farà  es  aconseguir  pactant  la  pau  definitiva  al   1059   amb   Mir   Geribert.   Així,   quan   ja   té   plens   poders   té   prou   força   per   acabar   amb   la   conflictivitat   iniciada   per   Mir   al   1041.   Al   1052   es   va   condemnar   Mir   però   continuà   fent   les   seves.  Només  ara,  al  1059,  es  pacta  la  pau.   Pacten   RB   I   i   Mir   i   aquest   últim   es   compromet   a   retornar   a   l’obediència   del   comte   i     retornar-­‐li   algunes  possessions,  com  el  Castell  del  Port.  Però  a  canvi  aconsegueix  que  una  sèrie  de  drets   esdevinguin  hereditaris  per  a  ell  i  successors,  com  el  castell  d’Eramprunyà.   Però   en   aquest   procés,   es   garanteix   que   continua   tenint   la   propietat,   però   el   control   efectiu   dels  castells  i  del  seu  terme  continua  en  mans  de  Mir  Geribert.  Es  a  dir,  nominalment,  son  del   comte,  però  qui  actua  en  aquests  dominis,  sense  tenir  en  comte  al  comte,  és  Mir  Geribert:  així,   en   certa   manera,   RB   I   aconsegueix   que   es   reconeix   l’autoritat,   aconsegueix   mantenir-­‐se   per   sobre  dels  senyors  feudals.   Mir   mor   al   1060   combatent   contra   musulmans   a   Mora   d’Ebre   amb   una   campanya   que   volia   apoderar-­‐se  de  la  Taifa  de  Tortosa.  Es  una  manera  d’expiar  els  seus  pecats.   Les  Convinences   Passada   aquesta   1a   revolta   feudal,   es   reajusten   les   relacions   entre   el   comte   i   els   nobles.   I   el   comte  estableix  pactes  individuals,  convenis  personals,  amb  cadascun  d’aquests  nobles:  el  que   es  coneix  com  a  convinences.     De  fet,  arran  d’aquests  pactes  de  RB  I,  va  donar  un  bon  tracte  als  revoltats:  no  van  sortir  tan   mal   parats.   I   de   fet,   RB   I   era   partidari   d’aquest   nou   sistema   de   relacions,   que   significa   el   feudalisme,  que  ara  sí,  ja  ha  triomfat.     Ell   es   partidari   del   sistema   feudal,   però   es   converteix   en   el   primer   de   tots   els   nobles,   un   príncep,  “el  primus  inter  pares”.  Així,  a  dalt  piràmide  trobarem  el  comte,  al  qual  tots  els  nobles   hauran  de  lliurar  fidelitat  i  oferiran  el  seu  consell  i  auxili  (consilium  et  auxilium).   Però   això   no   és   a   canvi   de   res,   sinó   a   canvi   d’uns   feus.   Això   vol   dir   que   RB   I   accepta   les   usurpacions  de  béns  i  drets  públics  que  s’havia  fet  (aquella  privatització  de  béns  i  drets  públics)   à  també  vol  dir  que  accepta  que  la  pagesia  quedi  sotmesa  a  la  noblesa.     Per  tant,  aquest  compromís  entre  les  dues  parts,  que  permet  reconciliació  i  que  a  partir  segona   meitat   del   XI   el   casal   de   BCN   comenci   a   concentrar   en   les   seves   mans   el   poder   sobirà   dels   comtats  catalans  estarà  en  la  base  de  les  relacions  feudals.   Així,   es   una   reconciliació   entre   el   comte   i   els   senyors   feudals,   que   significa   un   canvi   en   l’equilibri  de  forces  i  que  les  bases  de  poder  han  canviat:  qui  té  més  poder  ara  és  qui  té  més   vassalls.  I  això  significa  també  més  força  militar,  basada  en  l’auxili.   Així,   el   comte   ja   no   serà   aquell   jutge,   persona   investida   d’autoritat   que   jutjava   en   aquelles   corts  i  judicis,  sinó  que  serà  el  cap  de  l’aristocràcia.  I  en  compensació  a  que  els  nobles  quedin   sotmesos   al   poder   comtal,   el   comte   abandonarà   la   pagesia   a   la   jurisdicció   dels   senyors   dels   castells.  Qui  més  perd  amb  tot  això  és  la  pagesia.   Així,  el  comte  reconeix  la  usurpació,  però  continua  estant  a  dalt.         Els  Usatges   Així,  nova  situació,  i  la  llei  visigòtica  no  responia  a  la  realitat  que  anava  evolucionant  i  calia  una   nova  legislació,  unes  noves  bases  jurídiques  que  contemplessin  la  nova  situació.  Per  tant,  cal   codificar  aquest  nou  equilibri  de  forces.  I  aquest  nou  codi  jurídic  són  els  Usatges  de  BCN.   Quan  parlem  d’establir  les  bases  jurídiques  de  la  nova  situació    vol  dir  que  també  s’accepta  la   violència:   el   nou   codi   l’accepta   com   fet   inherent   al   comportament   de   l’aristocràcia.   I   també   accepta   la   nova   forma   de   distribució   entre   els   poderosos   del   fruit   del   treball   pagès:   accepta   aquest  repartiment  del  poder  i  la  redistribució  de  l’excedent  dels  pagesos  entre  poder  comtal  i   senyors  feudals.  Per  tant,  la  nova  situació  es  legalitza.     Per   tant,   el   usatges   són   una   recopilació   de   normes   jurídiques   basades   en   el   costum:   el   que   succeeix  esdevé  inherent  a  la  societat,  i  com  es  un  costum,  es  un  dret  consuetudinari.  I  es  un   costum  basat  en  el  feudalisme.   La   1a   referència   documental   dels   usatges   es   del   1173.   Però   la   tradició   situa   la   promulgació   del   nucli   més   antic   dels   usatges   a   Ramon   Berenguer   i   Almodis   al   1068,   acabada   la   1a   revolta   feudal.  Altres  historiadors  ho  vinculen  a  RB  III  o  a  RB  IV.  Però  es  un  codi  adaptat  en  diversos   moments.  El  nucli  inicial  seria  d’època  de  RB  I  i  Almodis,  i  la  compilació  més  definitiva  es  dels   segles  XII-­‐XIII.  De  fet,  la  darrera  redacció  dels  usatges  és  en  temps  ja  de  Jaume  I.     El   codi   està   compost   per   174   usatges,   i   hi   ha   elements   que   procedeixen   del   Liber   Iudiciorum   (llei   visigòtica),   de   les   etimologies   de   Sant   Isidor,   de   col·∙leccions   canòniques,   de   preceptes   comtals,  i  també  disposicions  que  es  van  prendre  en  les  assemblees  de  Pau  i  Treva.     Així,   amb   els   usatges   es   pretén   legislar   d’acord   amb   la   nova   realitat,   i   dona   solució   als   problemes   que   aniran   sorgint,   a   les   noves   relacions   feudo-­‐vassallàtiques,   i   també   servirà   per   definir  el  tracte  privilegiat  que  requereix  aquesta  nova  noblesa  feudal  emergent.  Però  també   els  usatges  garanteixen  el  restabliment  de  la  pau  social.         ...

Tags: