Banco central y política monetaria (2014)

Examen Español
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Relaciones laborales - 1º curso
Asignatura Introducción a la Economía
Año del apunte 2014
Páginas 11
Fecha de subida 06/10/2014
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

LLIÇÓ 10. RELACIONS ECONÒMIQUES INTERNACIONALS “La dificultat no radica tant en desenvolupar noves idees com en escapar de les velles” John Maynard Keynes 10.1. Moviments de mercaderies i de factors productius Característiques del comerç internacional: - Creixement del comerç internacional. Amb posterioritat a la II Guerra Mundial no ha parat de créixer el comerç mundial. El 2006 la suma d’importacions i exportacions representa el 60% del PIB global (30% en la dècada de 1970).
- Modificació de les partides amb més importància en el valor total dels intercanvis.
Han augmentat substancialment els denominats intercanvis “invisibles” (transferències, rendes de capital, serveis vinculats a la indústria de la informació) i els vinculats al comerç en electrònica i energia, mentre que disminueixen els intercanvis de productes agraris i metalls (en especial des de la dècada de 1980). En mercaderies, el 70% són béns industrials (maquinària, transport, etc.), i 30% productes primaris (combustibles, aliments, minerals i metalls).
- Fort creixement dels intercanvis financers. El moviment de divises ha crescut exponencialment, especialment des de finals del segle XX. El 2000 era un bilió al dia. El 2004, 1,85 bilions. El 2007, 2,25. El 2010, 4 bilions (quasi 30.000 milions a Espanya).1 - Més protagonisme de les empreses multinacionals en el comerç mundial. Entre 1980 i 2000 la participació del seu valor agregat en el PIB mundial ha passat del 5 al 7% i el percentatge que representen en el conjunt de les exportacions mundials va augmentar del 25% el 1980 al 33% el 1995 (poc més del 50% actualment). S’estima que el 20% de les exportacions d’Estats Units és entre matrius i filials de les corporacions multinacionals.
- Els països industrialitzats mantenen el primer lloc en el volum dels seus intercanvis, si bé ha augmentat el progrés dels països del Sud-est asiàtic, Índia, Xina i Brasil.
- Encara que el gran creixement dels intercanvis internacionals porta a dir que l’economia mundial s’ha globalitzat, cal assenyalar l’existència de tres grans blocs diferenciats, que corresponen a las àrees d’influència de Japó, Estats Units i la Unió Europea, amb interessos propi i fortes barreres envers l’exterior. Així, només el 20% del comerç internacional que realitzen els països d’aquests tres grans blocs està vinculat amb nacions alienes a cadascun d’ells. Espanya exporta només el 19% a països que no pertanyen a la OCDE i importa el 30% d’aquests països. En aquest àmbit destaca el paper de Xina com a productor mundial de productes de baix valor afegit.
Ara bé, mentre que una minoria de països gaudeixen de posicions molt favorables de cara als intercanvis internacionals, la gran majoria de las nacions es troben en 1 Banc Internacional de Pagaments de Basilea: http://ca.wikipedia.org/wiki/Comit%C3%A9_de_basilea 1 condicions de precarietat i gran dependència en quant a les seves relacions comercials amb l’exterior. Així, mentre que les exportacions d’Àfrica i Amèrica Llatina representaven el 20% de les exportacions mundials el 1948, aquest percentatge era inferior al 10% a principis del segle XXI. A més, els països més rics de la OCDE, amb el 19% de la població, té el 71% del comerç mundial de béns i serveis, el 58% de la inversió estrangera i el 91% de tots els usuaris d’internet, que es considera la base del nou comerç internacional.
Un indicador freqüentment utilitzat per conèixer el grau d’internacionalització d’una economia és el coeficient d’obertura, que assenyala el conjunt d’exportacions i importacions respecte al PIB (a Espanya , en béns i serveis, està entorn al 60% la darrera dècada): CO= ((X+M)/PIB)*100.
On X=volum d’exportacions i M=volum d’importacions. A més, resulta interessant conèixer el coeficient de cobertura, és a dir, en quin percentatge les exportacions cobreixen les importacions (85,5% a Espanya el 2012, un màxim històric)2: CC= (X/M)*100 Així com la relació real d’intercanvi (RRI), que mostra la relació entre l’índex de preus dels béns exportats i l’índex de preus dels béns importats. En aquest darrer cas, si la relació disminueix, en el temps, el país necessitarà vendre cada cop més béns a l’exterior per mantenir un nivell estable d’importacions:3 RRI = Px/Pm 10.2. Principals teories sobre el comerç internacional.
Els primers estudis sobre comerç internacional els trobem amb l’aportació de l’escola mercantilista (segles XVI-XVII), que assenyalen que els Estats han d’afavorir les seves exportacions i limitar les importacions. Es considera el comerç internacional com un joc entre països de suma zero: el que un país guanya un altre ho perd. Amb els autors de l’Escola Clàssica (segle XVIII) s’aposta pel comerç internacional, que se suposa beneficiós per a tots els països. Entre les avantatges destaquen els beneficis econòmics que es produeixen amb l’extensió dels mercats: reducció de preus, ampliació de l’oferta, augment d’inversions, increment del nivell de renda, ampliació dels mercats laborals, etc. La base teòrica es troba en la Teoria de les Avantatges comparatives de David Ricardo4. Aquest autor indica que degut als diferents nivell de costos que cada país té per produir diferents productes, cada país s’haurà d’especialitzar en aquells béns en què sigui més eficient (obté un major rendiment respecte al cost o esforç necessaris per obtenir els béns). Si cada país s’especialitza d’aquesta manera, segons les seves avantatges comparatives, la producció mundial serà més elevada i pot augmentar la renda dels països que comercien.
2 La Caixa Una de les causes de les dificultats econòmiques dels països menys desenvolupats ha estat, precisament, l’empitjorament d’aquesta rati.
4 http://es.wikipedia.org/wiki/David_Ricardo 3 2 Al segle XX, els neoclàssics Hecksher5 i Ohlin6 aporten arguments similars als dels autors clàssics: cada país s’ha d’especialitzar en el que té avantatges comparatives però, definint aquestes, no tant per les diferències tecnològiques que incideixen en la productivitat (Ricardo), sinó en funció de l’abundància o escassetat de factors productius (a més dotació menor cost). Així, cada país s’especialitzarà en la producció de mercaderies per a la producció de les quals disposa de recursos abundants. Avui, Krugman7 assenyala la importància de la capacitat de cada economia per atraure tecnologia o capital humà que afavoreixi l’avantatge de la seva indústria.
L’èxit de les economies asiàtiques, orientades a l’exportació enfront de Llatinoamèrica (amb polítiques proteccionistes) ha donat arguments a favor dels qui defenen el lliure comerç.
Un darrer debat existent entre els economistes és si existeix convergència econòmica, és a dir, si els països evolucionen cap a apropar-se en termes de renda per càpita. Malgrat l’existència de molts estudis amb resultats dispars, podem concloure que no existeix un procés de convergència absoluta, és a dir, els països no convergeixen en un mateix nivell de renda per càpita. Contràriament, ha existit, després de la II Guerra Mundial, un procés de divergència econòmica entre els països més rics i els més pobres, amb un procés de polarització, tendint els països a concentrar-se en les cues de distribució de la renda. Així, sí es constata convergència condicionada o "clubs" de convergència (Quah, 1996), de manera que es dona convergència entre grups de països o regions amb unes "característiques similars" (països de la Unió Europea i aquests amb els de l’OCDE, est d’Àsia).8 Ara bé, entre els inconvenients del comerç exterior s’han assenyalat les següents: pèrdua de sectors productius, deslocalització, explotació del treball, pressió dels sectors financers, etc. Val a dir que, encara que un país es beneficiï globalment del comerç exterior, sempre hi haurà sectors que surten perdent (per exemple a Espanya, l’obertura econòmica de la dècada de 1970-1980 fa entrar en crisi a la mineria, la siderúrgia o la construcció naval). Les polítiques proteccionistes que s’acostumen a aplicar són: - Aranzels: impostos sobre els béns importats per augmentar el seu preu a l’interior del país i reduir el seu consum.
- Contingents: límits quantitatius a la importació.
- Barreres no aranzelàries: mesures administratives que impedeixen la lliure circulació de mercaderies (normes de qualitat, sanitàries, dumping –preus interns inferiors al cost de producció per abaratir el producte nacional–, limitació de les compres del sector públic a productes nacionals, subvencions a les exportacions, etc.).
Una crítica als països desenvolupats és que hagin practicat polítiques de liberalització del comerç entre ells, mentre que les mesures, aranzelàries i especialment no 5 http://es.wikipedia.org/wiki/Eli_Heckscher http://es.wikipedia.org/wiki/Bertil_Ohlin 7 http://es.wikipedia.org/wiki/Paul_Krugman 8 Dins d’un país, un bon exemple són les Comunitats Autònomes espanyoles.
6 3 aranzelàries, perduren amb els països en vies de desenvolupament. Així, mentre que la teoria i política econòmica es decanta a favor de l’obertura de mercats, es debat sobre quin model econòmic ha de guiar el comerç internacional i el paper dels organismes internacionals en el mateix (Organització Mundial del Comerç9, Fons Monetari Internacional10, Banc Mundial11, etc.) 10.3. Comptabilització de fluxos econòmics amb l’exterior: Balança de Pagaments La Balança de Pagaments és un document comptable (elaborat pel Banc d’Espanya al nostre país) on es registren de manera sistemàtica totes les operacions generades per les transaccions econòmiques realitzades entre els residents d’un país i els de la resta del món durant un any. Per a la seva confecció s’empra el sistema de la partida doble (cada transacció té la seva contrapartida), d’aquesta manera el saldo final està equilibrat.
La balança de pagaments està, per definició, en equilibri; és a dir, el seu saldo agregat és zero. Els comptes que composen la balança sí poden tenir, en canvi, un saldo positiu o negatiu. Per exemple, si la balança de béns (o balança comercial) del compte corrent té un saldo positiu (anomenat “superàvit”) vol dir que les exportacions del país (ingressos) superen les importacions (pagaments). Si el saldo és negatiu (anomenat “dèficit”) succeeix el contrari.
El sistema de partida doble que s’utilitza per registrar totes transaccions a la balança de pagaments implica que cada transacció es registra dues vegades: les anotacions efectuades en el compte corrent o el compte de capital reflecteixen la part no financera d’una transacció, mentre que les anotacions efectuades en el compte financer reflecteixen la part financera de la mateixa. Així, les transaccions realitzades en el compte corrent i el compte de capital tenen la seva contrapartida, amb signe contrari, en el compte financer. Exemple: l’empresa “A” importa un cotxe de Corea. El compte corrent registra una anotació en la balança comercial que ens indica que s’ha efectuat una importació d’un bé, mentre que el compte financer registra una anotació equivalent, i de signe contrari, que ens indica la manera en què s’ha finançat aquesta operació (l’empresa pot haver pagat al comptat o pot haver demanat un préstec).
Atenent a la naturalesa de les diferents operacions es distingeixen els següents comptes: 9 http://www.wto.org/indexsp.htm http://www.imf.org/external/spanish/index.htm 11 http://www.worldbank.org 10 4 * Balança comercial * Serveis Turisme i viatges Altres serveis * Rendes Treball Inversió * Transferències corrents Compte corrent Compte de capital * Transferències de capital * Adquisició actius immaterials no produïts Exclòs el Banc d’Espanya * Inversions directes d’Espanya a l’exterior de l’exterior a Espanya * Inversions en cartera d’Espanya a l’exterior de l’exterior a Espanya * Altres inversions Compte financer d’Espanya a l’exterior de l’exterior a Espanya * Derivats financers Banc d’Espanya * Reserves * Actius del Banc d’Espanya amb l’Euro-sistema * Altres actius nets Errors i Omissions COMPTE CORRENT: Registra les operacions de béns, serveis, rendes i transferències corrents. Exclou les transferències de capital i la venda o adquisició d’actius immaterials no produïts. Es subdivideix en quatre balances bàsiques: Béns Compra i venda de mercaderies que creuen les fronteres d’un país. Ex: cotxes.
Serveis Béns i serveis adquirits en un país pels turistes i resta de serveis: transport, assegurances, serveis jurídics, d’intermediació financera (comissions i despeses relacionades amb les inversions exteriors), etc.
5 Rendes - Rendes del treball: remuneració dels treballadors fronterers, estacionals i temporers.
- Rendes d’inversió: generades per cadascun dels actius i passius recollits al compte financer.
Transferències corrents - Privades: remeses d’emigrants, impostos, premis, etc.
- Públiques: les més importants són les que tenen com a contrapartida la Unió Europea. Entre els ingressos més significatius figuren els rebuts per subvencions a l’exportació i per compensació de preus de productes agrícoles (FEOGA-Garantia).
En els pagaments destaquen els recursos procedents de l’IVA i el PNB.
Les operacions incloses en el Compte Corrent es classifiquen en funció de la seva naturalesa d’INGRÉS o PAGAMENT pel país que realitza la balança: - Es consideren ingressos totes aquelles operacions que subministren divises al país que fa la balança de pagaments.
- Es consideren pagaments totes aquelles operacions que impliquen una sortida de divises pel país que fa la balança de pagaments.
COMPTE DE CAPITAL Inclou les transferències de capital i l’adquisició i disposició d’actius no financers. En el cas espanyol, les transferències de capital són, amb diferència, la rúbrica més important d’aquest compte. Es subdivideix en: Transferències de capital - Privades: per liquidació del patrimoni dels emigrants, inclosos els canvis de titularitat, de no resident a resident, al traslladar-se a Espanya, o viceversa.
- Públiques: la més important és la que recull els ingressos per transferències de capital del sector de les Administracions Públiques amb la Unió Europea. En aquest sentit, destaquen els fons pel desenvolupament regional (FEDER) i els anomenats fons de cohesió, que en el cas d’Espanya es destinen íntegrament a millores estructurals en projectes industrials i de medi ambient.
Adquisició d’actius immaterials no produïts Transaccions relacionades amb actius tangibles que poden usar-se en la producció de béns i serveis, però que no han estat produïts (per exemple, sòl i recursos del subsòl).
També inclou les transaccions relacionades amb actius intangibles no produïts (per exemple, patents, marques, concessions, etc.) Les operacions incloses en el Compte de Capital també es classifiquen depenent de la seva naturalesa d’INGRÉS o PAGAMENT pel país que fa la balança.
COMPTE FINANCER Està estructurat en quatre balances, diferenciades pel tipus d’actius i passius financers en que es materialitzen les operacions següents: 6 Inversions directes Inversions en les quals l’objectiu de l’inversor és obtenir una rendibilitat permanent a l’empresa invertida, assolint un grau significatiu d’influència en els seus òrgans de direcció.
Inversions de cartera Transaccions en valors negociables, exclosos els materialitzats en accions que compleixen els requisits per a la seva consideració com a inversions directes. Els components principals d’aquesta balança són les accions, obligacions i instruments del mercat monetari i financer.
Altres inversions Préstecs (comercials i financers), separant el curt del llarg termini.
Actius del Banc d’Espanya enfront l’Eurosistema Altres (Reserves i Altres actius nets) Les operacions incloses en aquests apartats es classifiquen depenent de la seva naturalesa de VARIACIÓ DE PASSIUS o VARIACIÓ D’ACTIUS: - VARIACIÓ DE PASSIUS: el concepte de passiu és el de “obligació o deute”. Per tant, totes aquelles operacions que comportin un augment de les obligacions o deutes pel país que fa la balança, es registraran com variacions de passiu positives (augment de passius). Alternativament, totes aquelles operacions que comportin una disminució de les obligacions o deutes pel país que fa la balança, es registraran com variacions de passiu negatives (disminució de passius).
- VARIACIÓ D’ACTIUS: el concepte d’actiu és el de “possessió d’un bé o possessió d’un dret sobre aquest bé”. Per tant, totes aquelles operacions que comportin un augment del bens o de drets sobre bens pel país que fa la balança, es registraran com variacions d’actiu positives (augment d’actius). Alternativament, totes aquelles operacions que comportin una disminució de bens o de drets sobre bens pel país que fa la balança, es registraran com variacions d’actiu negatives (disminució d’actius).
La partida d’errors i omissions El Banc d’Espanya elabora el document de la balança de pagaments a partir de l’estimació de moltes partides i, en molts casos, sense coincidència en el temps entre la transacció real i la financera. Per aquest motiu, el saldo matemàtic de la balança pot resultar diferent de zero. Per corregir aquestes deficiències en les dades estadístiques, s’inclou una partida addicional anomenada “errors i omissions”. L’import d’aquesta partida és equivalent, amb signe contrari, al saldo “provisional” de la balança de pagaments: Errors i Omissions = - (Saldo C. Corrent + Saldo C. Capital + Saldo C. Financer) Veiem, doncs, que la finalitat d’aquesta partida és la d’equilibrar estadísticament el saldo de la balança de pagaments, de manera que: 7 Saldo Balança = (C. Corrent + C. Capital + C. Financer) + Errors i Omissions = 0.
Sector exterior Espanyol Espanya normalment té un fort dèficit per compte corrent, com a conseqüència d’un dèficit de la balança comercial que no sempre és compensat pel superàvit del sector turístic. Així, destaca el saldo normalment negatiu de la balança comercial, les rendes i els serveis (excepte el turisme), especialment la primera. Ara bé, amb la crisi s0han reduït força les importacions (per la caiguda de la renda dels espanyols) i han augmentat les exportacions. Les transferències corrents han passat de ser positives a negatives a partir de 2004 (bàsicament per la immigració), si bé amb la crisi quasi es compensen les entrades i sortides.
El tradicional dèficit per compte corrent són una senyal de la manca de competitivitat exterior de l’economia espanyola, malgrat el seu elevat nivell de desenvolupament. Les exportacions a la Unió Europea representen quasi el 69% del total d’exportacions (2008), mentre que les destinades a països no-UE són el 31%. Entre els principals clients, Espanya té a França (quasi 20%), Alemanya (entorn del 12%), Portugal, Itàlia i Regne Unit (8-10%). Les principals importacions provenen, per ordre, d’Alemanya, França, Itàlia, Xina, Regne Unit, Estats Units, Països baixos i Portugal.
Compte corrent espanyol (milions d’euros) 45000 35000 25000 15000 5000 -5000 -15000 -25000 -35000 -45000 -55000 -65000 -75000 -85000 -95000 -105000 -115000 2003 2004 2005 CUENTA CORRIENTE 2006 2007 2008 Balanza comercial 2009 Servicios 2010 Rentas 2011 2012 ago-13 Transferencias corrientes Font: Banco de España. BALANZA DE PAGOS Y POSICIÓN DE INVERSIÓN INTERNACIONAL DE ESPAÑA 8 10.4. Tipus de canvi i sistema monetari internacional i europeu 10.4.1. Tipus de canvi Els intercanvis comercials requereixen intercanvis de monedes per procedir als pagaments i, per tant, cal fixar els valors relatius de cada moneda enfront les demés. El preu d’una moneda és el tipus de canvi. Les monedes no pròpies (divises) es demanden per diversos motius: - Per efectuar els pagaments corresponents a les transaccions que es desitgen realitzar.
Per obtenir rendibilitat en funció dels diversos tipus d’interès.
Per especular “jugant” amb el tipus de canvi.
La demanda de divises (dòlars per a un europeu, per exemple) està influïda per: o Renda interior: els augments de renda acostumen a generar un augment del consum que, en part, procedeix de l’exterior. Per comprar els productes estrangers augmenta la demanda de divises.
o Preus relatius: si s’encareixen els béns nacionals respecte als estrangers augmentarà la demanda de divises per comprar els béns estrangers.
o Tipus d’interès: si els tipus d’interès nacionals disminueixen en relació amb els de l’exterior és més atractiu invertir a l’exterior i, per tant, augmenta la demanda de divises.
o Tipus de canvi: quant més baix el tipus de canvi de les divises en relació amb la moneda nacional (quant menys euros cal pagar per un dòlar) major serà la quantitat demandada de divises.
Val a dir que els mateixos factors, a la inversa, incideixen en la demanda de la nostra moneda per part dels estrangers.
Depenent dels factors enumerats, la demanda i l’oferta de cada divisa determina el seu tipus de canvi d’equilibri. Una depreciació és la pèrdua de valor d’una moneda (augment del tipus de canvi de la divisa ja que calen més quantitats de monedes nacionals a canvi de l’altra moneda). Una apreciació és l’augment de valor de la moneda nacional. Els governs poden intervenir en els mercats de divises i alterar els tipus de canvi. Per exemple, davant una depreciació de l’euro es pot intentar frenar la pèrdua de valor mitjançant diversos mecanismes: - - - Comprant euros al mercat a canvi de dòlars. Es retiren euros i s’incorporen dòlars al mercat, augment el valor de l’euro enfront el dòlar. Intervenció directa de compra o venda al mercat de divises.
Limitant la demanda de dòlars: dificultant les importacions de béns d’Estats Units, restringint la inversió europea a EE.UU., restringint la quantitat de divises que els europeus poden canviar per dòlars. Control dels intercanvis comercials o de capital.
Restringint la demanda agregada europea (reduint el consum) per baixar les importacions, i elevant els tipus d’interès (fent menys atractiva la inversió a EE.UU.) Aplicació de polítiques econòmiques.
9 El govern (BCE al nostre cas) també pot modificar, directament, el tipus de canvi. Una devaluació implica una reducció del preu de la moneda nacional respecte a una altra (calen més monedes nacionals per una moneda estrangera). La devaluació comporta un abaratiment dels productes nacionals a l’exterior (taronges valencianes a EE.UU.) i un encariment dels productes que es paga amb divisa estrangera (petroli). Per tant. Una devaluació permet augmentar les exportacions envers les importacions, si bé l’augment dels preus importats pot generar inflació. Una revaluació és l’efecte contrari.
Actualment, cal esmentar que la major part dels intercanvis de divises es realitzen amb fins especulatius, no per comprar i vendre mercaderies (es creu que el 95% de l’intercanvi de divises és especulatiu). Aquests moviments generen diversos efectes: - Drenatge de recursos de l’activitat productiva a l’especulativa.
Inestabilitat al mercat de divises.
Incapacitat de les autoritats monetàries per resistir els “atacs” especulatius per la inexistència de reserves suficients per fer front a aquests atacs.
10.4.2. Sistema monetari internacional El sistema monetari internacional és el conjunt d’institucions, convencions i normes existents per organitzar i controlar els mecanismes internacionals de pagaments. El primer sistema monetari es va instaurar al 1850 quan es declara la lliure convertibilitat de les monedes, de manera que qualsevol moneda era immediatament convertible en or.
El valor de cada moneda quedava definit per l’equivalència a una determinada quantitat d’or en poder dels bancs centrals. El moviment de les reserves d’or garantia els canvis fixes entre monedes, de manera que era un sistema de canvis fixes i, essent l’or la reserva, s’anomenava sistema de patró or. Aquest sistema es va anar deteriorant, a l’admetre els governs la convertibilitat de monedes en altres divises diferents a l’or.
L’any 1944 es celebra la Conferència de Bretton Woods que un sistema d’intercanvis on les monedes mantenen una paritat fixa amb l’or o el dòlar i els bancs centrals es comprometen a mantenir la paritat (tipus de canvi) acordada mitjançant compres o vendes de monedes nacionals i divises. Es fixa un sistema de tipus de canvi fixes però ajustables.
El creixement de renda dels països europeus, amb una major presència al comerç internacional, demandaven, cada cop més, transformar en or les seves reserves de dòlars (EE.UU. paga amb or els dòlars rebuts). Cap a 1964 ja no existeix una relació entre el valor de la moneda i les reserves d’or oficials dels EE.UU. Així, el 15/08/1971 EE.UU.
declara la no convertibilitat del dòlar i s’instaura el sistema de patró dòlar. Les successives devaluacions del dòlar (per pagar els dèficits per compte corrent d’EE.UU.), s’acaba el sistema de tipus de canvi fix i es deixa que les monedes fluctuïn lliurement, instaurant-se un sistema de tipus de canvi flexibles, sense paritat oficial de les diferents monedes respecte al dòlar o qualsevol altra moneda. Ara bé, a la pràctica, els bancs centrals han intervingut per a què els tipus de canvi s’adeqüin als nivells desitjats, comprant o venent divises, establint el denominat sistema de flotació bruta. Actualment existeixen diversos règims canviaris: - Vinculació a una sola moneda. Un país vincula la seva moneda a una de les principals monedes (dòlar o euro) i no reajusta, pràcticament, la seva paritat. Quasi 10 una tercera part dels països en desenvolupament apliquen aquest sistema (moltes excolònies europees).
- Flexibilitat limitada enfront a una sola moneda. El valor d’una moneda es manté dins de certs marges respecte a la que li serveix de vincle. Ex: alguns països d’Orient Mig amb el dòlar.
- Flexibilitat limitada mitjançant acords de cooperació. Combina la vinculació de diferents monedes entre sí (candidats a entrar a l’euro).
- Flexibilitat mitjançant flotació controlada. El Banc Central fixa el tipus de canvi però el modifica freqüentment segons diversos indicadors: saldos de la balança de pagaments, les reserves disponibles, l’evolució dels mercats, etc. Ex: euro-dòlar, en teoria la flotació és lliure, però a la pràctica es controlen les fluctuacions.
10.4.3. Sistema monetari europeu El Tractat de la Unió Europea, conegut com Tractat de Maastricht (de 7 de febrer de 1992), va impulsar definitivament el projecte de la Unió Econòmica i Monetària (UEM). En aquest s’establien les condicions que tots els països haurien de complir per entrar a la UEM, que van ser els següents: 1. Inflació menor o igual a 1,5 punts per sobre de la inflació mitja dels 3 Estats amb menys inflació.
2. Dèficit públic / PIB menor o igual al 3%.
3. Deute públic / PIB menor o igual al 60%.
4. Tipus d’interès menor o igual a 2 punts per sobre del tipus d’interès mig dels 3 Estats amb menor inflació.
5. Tipus de canvi: permanència en la banda estreta de fluctuació monetària durant un mínim de 2 anys i sense devaluar.
Donat el quadre macroeconòmic dominant, a la pràctica el Tractat de Maastricht suposa una reducció del pes del Sector Públic en l’economia. La UEM suposa: - Adopció d’una moneda única pels països de la UE que així ho desitgin: l’euro.
- Centralització de la política monetària i canviaria en una única institució, el Banc Central Europeu (BCE). Els països, individualment, no poden devaluar la moneda.
- Beneficis: estabilitat macroeconòmica; reducció dels costos de transacció per l’existència de monedes diferents en el context de la UE; eliminació de la incertesa en el tipus de canvi.
- Costos: pèrdua d’autonomia per a respondre a les crisis econòmiques per la supeditació del Banc d’España al Sistema Europeu de Bancs Centrals (per exemple, no es pot devaluar la moneda per millorar la competitivitat a curt termini).
11 ...