Tema 10 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Actors i Institucions Polítiques
Año del apunte 2017
Páginas 4
Fecha de subida 07/02/2018
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Tema 10. Democràcia, xarxes socials i globalització Quin és l’impacte d’internet i de les xarxes socials en el funcionament de la democràcia? Les conseqüències polítiques de les xarxes socials (Vallespín)  El funcionament de la democràcia institucional es veu desafiat per l’ús creixent de les noves tecnologies, que introdueixen un soroll immens en els habituals canals de comunicació política i creen un nou model d’interacció política que s’escapa als controls tradicionals.
 L’espai públic s’escindeix en una pluralitat de percepcions del que passa (bombolla de filtres) que ja no pot ser vertebrada pels mitjans de comunicació de sempre.
 La seva característica fonamental é l’ erosió de tota autoritat a l’hora de definir la realitat, i la seva facilitat per posar en marxa formes d’expressió política que no es deixen reconduir amb facilitat a través de les vies partidistes.
 Això no les converteix en “anti-sistema”. Però sí que posa de manifest un nou tipus de crítica als marges del sistema que aquest ja no sap com canalitzar. D’aquí la importància de gaudir de mitjans de comunicació independents que sàpiguen connectar-los dins el que podríem anomenar “una esfera política unificada”.
La societat en xarxa i el perill de la creació de “bombolles de filtres” La “societat en xarxa”, teoritzada pel sociòleg Manuel Castells, representa la fi de la “societat de la intermediació”:  La crisi de les institucions d’intermediació (esglésies, sindicats, partits polítics… ) i la fragmentació del poder vinculat a la informació, així com un progressiu procés d’ “individualització” poden provocar un increment del conflicte i la polarització social entre individus i grups que viuen en les seves respectives “bombolles de filtres”.
[A les xarxes socials ens agrupem per interessos o identitats comuns. Veiem només la realitat a la que ens volem exposar, és a dir, la realitat dels nostres “amics virtuals”, o persones a les que “seguim”]  Aquest procés d’ “agregació electiva” comporta un perill d’endogeneïtat, i s’ha convertit en un factor de consolidació d’ “identitats resistència” (Castells) que estan aprofitant la xarxa per crear “comunitats virtuals” que poden acabar generant petites comunitats en xarxa cada cop més auto-referencials i desconnectades de la resta de la societat.
Les xarxes socials i la crisi de representativitat (Martínez-Bascuñán)  Hi ha una representació institucional de les veus filtrades des de l’esfera pública digital?  La veu compta com a poder d’influència en el procés de presa de decisions?  Les xarxes socials fomenten una expressió política basada en l’ideal de democràcia directa, ràpida i immediata, que ha afectat de forma ambivalent la dimensió representativa dels sistemes democràtics.
 Si això és així, el poder no s’exerceix només en la presa de decisions, sinó en exercir pressió per a prendre-les, en visibilitzar perspectives des de marcs lingüístics i hashtags; en poder, per tant, donar projecció pública a interessos i opinions.
 La representació, en aquest sentit, té a veure amb la influència política, amb l’habilitat o el poder de ser escoltat.
Les xarxes socials i la crisi de la representació  Amb les TICs la democràcia es pot pensar com un procés comunicatiu de molts actors polítics que desemboca en la presa de decisions.
 Tanmateix, l’augment en la complexitat de la intermediació política ha provocat també una crisi dels mediadors tradicionals entre societat i política, com ara els partits polítics.
 El ciutadà ja no necessita ser representat perquè ja pot representar-se a si mateix..
 Les TICs generen que entenguem els processos polítics no mediats com alternativa a la impersonalitat, l’alienació i la burocratització dels governs en les democràcies actuals. És a dir, ofereixen l’oportunitat de que els individus puguin opinar i prendre decisions col·lectives d’una forma descentralitzada i al mateix temps.
 La política no és només la relació “amb” els “afins”. És també relació entre estranys que no s’entenen en un sentit immediat i ràpid, sinó que interactuen a més a través del temps i la distància, i a través d’actors intermedis.
La crisis de la representació es produeix quan les forces polítiques no representen les posicions antagòniques que hi ha en l’arena social. El contrari de la representació, per tant, no és l’absència de participació, sinó l’absència de la pròpia representació.
 La transparència, la immediatesa i l’absència de representació que la gent creu trobar a la xarxa, lluny de crear relacions més autèntiques i pures en política, poden acabar negant la pròpia política.
 Un autèntic enfocament radical de democràcia hauria de començar per reconèixer un model integral en què les dimensions representativa, deliberativa i participativa no fossin excloents.
L’ “efecte ramat” i el perill del “narcisisme de l’opinió”  Twitter comença a ser un instrument que conforma l’opinió de les majories i representa una creixent tendència de promoció de l’opinió pública.
 Twitter és un instrument que no condueix a la reflexió, sinó a la mobilització. La força del seu impacte a través dels trending topics, per exemple, pot provocar un “efecte ramat” a la societat.
 La immediatesa i la simplicitat dels formats comunicatius de Twitter estaria facilitant la construcció d’aquest “efecte ramat” en la formació de les opinions quan algun tema salta a l’arena cibernètica.
 En aquesta esfera pública dominada per l’espectacle, en què l’opinió no serveix per “dialogar” sinó per “competir”, assistim al desenvolupament d’una lògica de “narcisisme de l’opinió”.
Quanta democràcia cap a les xarxes?  Quins efectes acabaran tenint les xarxes des d’un punt de vista normatiu sobre l’esfera pública?  La suposada democratització de les opinions ha evaporat el filtre per discernir sobre aquelles que poden tenir rellevància o validesa en termes de raonabilitat o legitimitat?  O per contra, hem entrat en un mercadeig de les opinions en competició on acabaran imposant-se aquelles més emocionals, o aquelles amb una formulació estratègica que tindrà més impacte perquè alguns internautes controlen millor que altres els formats i les tècniques específiques de les xarxes?  Si fos així, quanta democràcia cap a les xarxes socials? I quanta veritat? La globalització i la pèrdua de sobirania (el trilema de Rodrik) El trilema polític de la globalització proposat per l’economista Dani Rodrik afirma que les societat no poden gaudir simultàniament de: - mercats completament integrats globalment; - un govern democràtic, que prengui decisions amb un suport social majoritari; - i que aquestes decisions es prenguin en el marc d’una estructura política nacional (Estat-nació).
 Davant d’aquest trilema, les societat han de saber que com més gran sigui el compromís per complir dues d’aquestes tres condicions, més disposades hauran d’estar a renunciar a complir la tercera.
Opcions del trilema de Rodrik  Opció A: combinar el manteniment de la sobirania nacional i el compromís amb la integració de mercats renunciant a la democràcia com a forma de prendre decisions (ex. els països europeus abans de la primera guerra mundial i, actualment, la Xina)  Opció B: combinar el manteniment de la sobirania nacional amb un sistema democràtic sacrificant l’abast de la integració de mercats (ex. l’ordre econòmic de Bretton-Woods posterior a la II guerra mundial)  Opció C: combinar la integració de mercats amb un sistema democràtic renunciant a la sobirania nacional a favor d’un sistema polític democràtic global.
 L’actual crisi política i econòmica europea posa en evidència les conseqüències del trilema de Rodrik en l’àmbit europeu.
Politics without policies or policies without politics? (Vivien Schmidt)  El sistema polític europeu actual s’assembla a un sistema de “policies without politics”. Un sistema en el que es decideixen moltes polítiques públiques sense un debat polític previ.
 Els sistemes polítics nacionals dels Estats membres funcionen cada cop més com sistemes de “politics without policies”. Sistemes en què es produeix un debat polític però que no tenen la capacitat ni el poder per executar polítiques públiques eficaces, principalment en l’àmbit econòmic.
 La situació actual resulta insostenible, en la mesura que els ciutadans estan perden control democràtic en l’àmbit nacional sense guanyar-lo en l’àmbit europeu.
[S’ha avançat en un sistema econòmic molt integrat renunciant a la sobirania nacional però sense construir un govern democràtic europeu. Els programes d’ajust han sigut percebuts com il·legítims per atemptar contra el principi democràtic i la sobirania nacional.]  Els ciutadans europeus haurien d’escollir entre renunciar a la sobirania nacional per construir un sistema democràtic europeu, o renunciar a la integració monetària i fiscal europea per preservar un sistema democràtic en el marco de l’Estat-nació.
...