La Xina de Mao (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Geografía - 1º curso
Asignatura Història del Món Actual
Año del apunte 2014
Páginas 5
Fecha de subida 03/06/2014
Descargas 4
Subido por

Vista previa del texto

La Xina de Mao Zedong (1949-1976) La transformació econòmica i social post-revolucionària La Xina de la postguerra civil era un país devastat i pobre, encara amb les estructures de l’imperi. El Partit Comunista implanta un règim virtual de partit únic, amb molta presència al camp. Una immediata revolució agrària elimina el tradicional poder dels terratinents feudals.
El nou govern garanteix drets a les dones i elimina la poligàmia. S’intenta construir una societat sense classes i s’estenen els serveis educatius i sanitaris. L’altra preocupació és la reconstrucció i nacionalització de la producció.
La població en general va donar suport a aquest augment de la producció i a les reformes.
Les primeres campanyes del Partit Comunista El PC llança una sèrie de campanyes per accelerar la transformació revolucionària del país. La primera (1950-1952), lligada a la reforma agrària, és una campanya contra els contrarevolucionaris (terratinents i militants KMT) que va portar milions de morts.
Al mateix temps es llança la campanya dels 3-5 antis: contra corrupció, burocràcia i sobretot propietaris i capitalistes, amb la voluntat d’eliminar aquestes classes del país. A finals dels 50, el partit llança la campanya anti-dretes. El resultat és que a finals dels 50 el partit ha eliminat amb brutalitat qualsevol oposició (real o eventual).
La política exterior xinesa dels anys 50 La Xina de Mao i la URSS signen molt aviat un tracte d’amistat i col·laboració. Seguint el tractat, la Xina es va identificar amb el model soviètic, denunciant l’imperialisme dels EUA. Ocupen el Tibet. Amb la desestalinització, però, totes dues postures (URSS i Xina) es van allunyant.
Entre 1956 i 1957, el Partit, sobretot gràcies a Zhou Enlai (primer ministre i mà dreta de Mao) va llançar la Campanya de les Cent Flors. La idea era encoratjar el poble per que expressés públicament les seves idees. La campanya agafa força quan el mateix Mao la va estimular amb la famosa frase “que cent flors floreixin” el 1957. El resultat va ser milions de cartes al Partit amb un progressiu augment en contra del règim. Mao va tancar bruscament la campanya (en contra de Zhou) preocupat per la desestalinització a la URSS.
El Gran Salt Endavant (1958-1961) Aquesta campanya té a veure amb la ruptura amb la URSS: Xina ha de crear un nou model econòmic i no imitar el soviètic. Aquest nou model s’ha de basar en la determinació dels treballadors revolucionaris i en la gran quantitat força-treball. Els dos punts claus són: més producció agrària i més producció industrial.
Pel que fa a la producció agrària, es formen les Comunes Populars, en les quals milions de pagesos abandonen les seves comunitats per viure en comunes en la devastació de la tradicional agricultura. Va ser important la lluita contra els ocells que, segons Mao, eren els responsables de la destrucció de les collites.
Pel que fa a la industrialització, Mao va obligar a milions de xinesos a fondre, en petits forns domèstics, tots els metalls, convençut de que amb aquest esforç de masses Xina superaria la producció del Regne Unit.
La tragèdia Els resultats van ser catastròfics. La lluita contra els ocells va provocar plagues de llagostes. La producció agrària a les comunes no era suficient. Amb milions de persones que marxaven cap a les indústries, la producció agrària va caure i no va poder alimentar les ciutats. L’acer dels forns domèstics era qualitativament inútil. Els buròcrates del Partit amagaven la realitat i aquells que podien criticar havien estat reprimits.
Mao va reaccionar intensificant encara més la campanya que es va topar amb sequeres i inundacions que van destruir les collites. El resultat va ser una fam espantosa, amb potser més de 40M de morts, casos de canibalisme, destruccions de cases, de tota economia rural i milers d’assassinats. Va ser l’operació política més catastròfica del segle XX.
Correcció i aïllament de Mao (1961-1965) A partir de 1960 les polítiques del Gran Salt Endavant van ser criticades per exponents del règim. Zhou i Deng, dos dels màxims càrrecs del Partit, posen en discussió el paper de Mao.
Entre 1961 i 1964, Mao va viure retirat de la política, sense grans poders. Els nous dirigents van abandonar les polítiques del Gran Salt, tornant a permetre el petit comerç privat. Mao, cada cop objecte de més crítiques, era només utilitzat com a referent moral i estava cada vegada més espantat ja que no volia patir un destí semblant al de Khrusxov.
El retorn de Mao i la revolució cultural (1965-1966) A partir de 1965 Mao torna a la política, imposant la seva dona Jiang Qing com a ministra de cultura. A l’estiu de 1966 Mao llança la Revolució Cultural. Els objectius eren: - Tornar a imposar el seu poder.
- Eliminar tota resistència al procés revolucionari.
- Utilitzar els elements més revolucionaris contra els menys radicals del govern.
- Transformar radicalment la societat i donar-li una nova empenta revolucionària.
Els joves estudiants van estar molt a favor de la revolució, i van constituir les “Guàrdies Roges”.
Aquestes armades van començar a atacar tot allò que consideraven resistència.
En el fons, va ser una lluita de poder dins del partit.
Els anys del caos (1966-1968) Xina va precipitar en el caos més absolut durant uns dos anys, en un estat de total anarquia.
Els Guàrdies Rojos atacaven i destrossaven tot allò que consideraven antic. Es constituïen comitès revolucionaris, els intel·lectuals eren purgats públicament i condemnats a una reeducació.
A partir de 1968, les coses es van alleujant lentament sobretot gràcies a Lin Biao, principal col·laborador de Mao i a l’exèrcit que va establir l’ordre a les ciutats. Els joves estudiants van ser enviats al camp per a ser reeducats.
Els anys finals de Mao (1968-1974) Durant els darrers anys de vida de Mao va continuar el lent retorn a la normalitat. Mao es converteix en una divinitat comunista. Lin Biao, però, havia apagat certament el fervor revolucionari, i Mao estava malalt.
L’any 1971, Lin Biao intenta un cop d’estat contra Mao, que fracassa, i marxa a la URSS. Mao comença a rehabilitar dirigents del passat, també Zhou, que contribueix a normalitzar la situació. En canvi, la dona de Mao continuava apostant pel radicalisme revolucionari i augmenta el seu poder. Tot i això, en termes generals, la situació a Xina s’anava calmant.
Canvis a la política exterior Després de la ruptura amb la URSS, la Xina no va tenir veritables aliats, tampoc entre els noalineats. Entre 1961 i 1964, els nous dirigents intenten tornar a apropar-se a la URSS. Durant la Revolució Cultural, Xina queda aïllada i fabrica material nuclear i s’enfronta a la Índia. L’any 1969 hi ha un enfrontament a la frontera amb la URSS.
L’any 1972, Xina i EUA tornen a contactar per marcar més distàncies amb la URSS.
Mort de Mao i la Banda dels 4 (1974-1976) Entre aquests dos anys, hi ha un enfrontament entre els més moderats (Deng, etc) i els més radicals (la Banda dels 4 de la dona de Mao).
La mort (gener de 1976) de Zhou va provocar una gran commoció popular. Mao, cada vegada més malalt, acaba morint el setembre. Llavors, qui governa és la banda dels 4 (tres senyors més la dona de Mao), tot i que Mao, al morir, va designar com a successor Hua Guofeng i no a la seva dona. Aquesta va ser la darrera oportunitat del sector més radical. La població, en canvi, volia pau i calma i no noves campanyes revolucionàries.
Hua Guofeng i l’ascens de Deng Després de la mort de Mao es va produir l’últim enfrontament entre radicals i moderats. La Banda dels 4 va programar un cop d’estat contra Hua però va fracassar. Hua modera els aspectes més extrems del culte de Mao. Fa una transició suau i moderada.
El problema és que Hua no era massa carismàtic ni tenia gaire suport dins el partit. Deng va tornar des del Sud posicionant-se com a nou home fort del país. A finals de 1978, Deng es fa amb el control del partit i prepara una sèrie de canvis fonamentals. Deng és l’home que implanta el capitalisme a la Xina i la converteix en la potència econòmica que és actualment.
Balanç Mao POSITIUS: els morts per fam són més abans de la revolució que després. / Acaba amb l’analfabetisme. / Els xinesos vivien millor i més que abans de 1949 / Xina es va convertir en un país modern i industrialitzat / Mao va acabar amb tradicions feudals i va garantir l’estabilitat de la Xina.
NEGATIUS: els progressos es podrien haver aconseguit també sense tanta guerra / Les polítiques econòmiques de Mao van fer que es desenvolupés més tard respecte a altres països / El creixement econòmic era molt relatiu si es compara amb el de la URSS o Occident. / El Gran Salt Endavant va resultar catastròfic / Moltes polítiques del partit van ser criminals. / La destrucció va ser immensa.
...