TEMA 2 - Refuerzo (2015)

Resumen Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Psicología - 2º curso
Asignatura Psicologia Fisiològica II
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 24
Subido por

Descripción

Resumen del TEMA 2 - Refuerzo, de la asignatura Psicologia Fisiológica II, de la Universidad Autonoma de Barcelona (UAB). Entra en examen.

Vista previa del texto

PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 TEMA 2. REFORÇ 1. Naturalesa dels Sistemes Motivacionals Els estats motivacionals els podem definir com processos neurobiològics que dirigeixen l’organisme a buscar estímuls o situacions que assegurin la supervivència d’un mateix i el seu propi benestar. Com a exemples d’estats motivacionals podem diferenciar: la gana i la set, la conducta sexual, el contacte amb els altres, l’objectiu de superació, l’agressió, etc. Com és evident, no totes les motivacions aporten un estat de benestar a llarg termini, aquest és el cas de les drogues.
Estat Motivacional o “Dive”  és un estat en què certes condicions internes, com poden ser factors neurals i fisiològics, dirigeixen la nostra conducta, iniciant-la, guiant-la i mantenint-la per assolir una meta o un objectiu desitjat, és a dir, quelcom que ens aporti un benefici i un estat de benestar.
La definició més acurada per a poder explicar que entenem per objectiu o incentiu, seria la següent: és un estímul o una finalitat que existeix en l’ambient exterior, cap el que es dirigeix la conducta motivada per tal d’aconseguir un estat plàcid.
S’associen generalment a plaer i reben el nom de Estímuls Reforçadors o apetitius ja que augmenten la conducta.
Un dels principals objectius de les conductes motivades és satisfer les necessitats específiques, com la homeòstasi. Aquest procés actiu consisteix en el manteniment de l’equilibri i l’estabilitat interna. Si trobem un desequilibri en els processos reguladors de l’homeòstasi, llavors les conductes motivades s’activen per tal de corregir-lo.
Ara bé, podem observar que es donin motivacions sense cap tipus de desequilibri homeostàtic o cap dèficit intern. En aquests casos, els estímuls desencadenants externs tenen propietats apetitives reforçants, és a dir, que generen plaer i a l’hora són reforçants, i per això reben el nom de motivacions incentives. Aquests fenòmens se solen donar quan, tot i abans d’entrar en contacte amb aquell estímul apetitiu, el nostre cervell ja esta registrant estats de plaer en nosaltres (plaer anticipatori). Per exemple, a una persona que li agraden molt els dolços. El sol fet de veure un bombó, ja li estarà produint una sensació de benestar, tant sols olorant-lo, observant-lo o imaginantse’n el gust, abans i tot i menjar-se’l.
Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 1 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 Per tant, segons el que hem comentat en els dos últims paràgrafs, podem diferenciar dos tipus de motivacions: · La Motivació Reguladora / Homeostàtica: aquesta va dirigida a regular els equilibris interns. Ex. Tenir en un moment del dia nivells baixos de sucre · La Motivació No Reguladora / Incentiva: aquesta, en canvi, va dirigida a estímuls externs amb propietats intrínseques incentives.
Ex. Estar molt tip de menjar, però seguir menjant perquè aquell aliment en produeix molt de plaer.
Cal puntuar, però, que es dóna una relació bidireccional, interacció, d’ambdues motivacions que conclou en la Conducta Motivada: Una motivació forta augmenta el valor atractiu d’un incentiu débil. Els incentius atractius tendeixen a augmentar la força d’una motivació També podem fer un altre tipus de distinció en les motivacions: - Motivació apetitiva: impliquen un comportament dirigit a objectius associats generalment a processos hedònics positius, com menjar, beure, el sexe, etc., els quals ens proporcionen un plaer. Per tant, els estímuls apetitius produeixen un augment de les conductes d’aproximació.
- Motivació aversiva: impliquen tenir una motivació per escapar de condicions no plaents, com poden ser el fred i el dolor. Per altra banda, aquest tipus de motivació produirà un augment de les conductes d’evitació i escapament.
Trobem dos fenòmens bàsics que tenen lloc en les motivacions. La primera és que quan té lloc una motivació forta, aquesta augmenta el valor atractiu de un incentiu dèbil. Ex. Aconseguir algun objecte que sigui molt significatiu per nosaltres i no per la resta de gent; tindrem una gran motivació i a l’hora el reforç que produirà l’incentiu serà major. La segona és que quan els incentius són atractius tendeixen a augmentar la força d’una motivació. Ex. Donar diners, per realitzar una tasca, potser aquella tasca no ens motiva gaire, però al tenir el valor afegit del diners, la nostra motivació augmenta notablement preveient la recompensa si realitzem la tasca.
En aquest punt podem concloure que els principals components psicològics del reforç són l’aprenentatge, les emocions i les motivacions.
Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 2 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 Quan es reforcen les conductes motivades, per tant, aquestes tenen tendència a repetir-se i això ens fa sentir bé. Doncs, concloem que el reforç promou l’aprenentatge i que, a més a més, contribueix a la generació d’emocions positives i sentiments subjectius de plaer.
2. Substrat Nerviós del Reforç Per començar, una petita introducció a una de les tècniques més utilitzades per estudiar les addiccions, a més a més, de per localitzar certs punts de reforç en l’escorça cerebral. Aquesta rep el nom d’autoestimulació elèctrica intracranial (AEIC). És un model conductual de resposta instrumental que consisteix en la inserció de varis elèctrodes en diferents zones encefàliques.
A mesura que l’animal (aquest tipus de tècnica només s’ha aplicat en animals, especialment ratolins, ja que no seria ètic fer-ho amb humans) pressiona la palanca, o allò que produeixi una descàrrega, aprendrà que el fet de realitzar tal conducta li produeix un reforç i per tant una sensació de benestar. Varies característiques d’aquesta tècnica són que és persistent, que depenent del lloc on s’inserten els elèctrodes produeix o no reforç i, com a punt més destacable, dir que és de ràpida extinció, ja que a diferència de les conductes addictives, no produeix canvis plàstics en l’encèfal.
Cal puntuar, que depenent de la intensitat de l’estimulació el reforç pot passar d’apetitiu a aversiu i, per tant, produir el contrari al reforç i produir una conducta d’evitació i observar una brusca disminució de la taxa de resposta.
S’ha observat que tant l’administració d’agonsites com d’antagonistes de certs NT produeixen un avançament o retardament, respectivament, de la intensitat òptima, que és on es dóna el punt màxim de la taxa de resposta.
El següent punt a introduir és el Feix Prosencefàlic Medial (FPM). Aquest feix consisteix en un conjunt d’axons ascendents i descendents que connecten amb el mesencèfal i amb el prosencèfal basal, a més a més, de connectar les estructures que produeixen plaer. S’origina a la formació reticular, creua l’Àrea Tegmental Ventral (ATV), passa per l’Hipotàlem Lateral fins al Nucli Accumbens (ACC), l’Amígdala, el Sèptum i el Còrtex prefrontal S’han dut a terme vàries proves que ens poden confirmar la implicació d’aquest feix en el reforç. La primera, s’ha vist que l’estimulació elèctrica del Feix Prosencefàlic Medial o d’estructures properes té un efecte reforçant. La segona prova mostra com quan hi ha una privació d’incentius, al obtenir aquest reforçador l’alliberació de DA al ACC és major, i això és un indicador de major plaer. La última prova mostra com l’administració de drogues addictives produeix un gran augment de l’alliberació de DA, sobretot en primeres administracions. El que tenen en comú aquesta sèrie d’investigacions és que en totes s’observa un augment de DA al Nucli Accumbens.
Els principals components neuroanatòmics del Substrat Nerviós del Reforç, i que formen part del FPM són: · El sistema Mesolímbic: aquest va des de l’Àrea Tegmental Ventral fins al Nucli Accumbens.
L’estimulació elèctrica intracerebral d’aquest sistema en humans pot produir una sensació Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 3 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 molt reforçant. Ara bé, el punt més important a tenir en compte és la funció que té en el reforç. És l’implicat de detectar el reforç, hi ho pot fer gràcies a l’alliberació de DA que té lloc en el Nucli Accumbens.
· El sistema Mesocortical: aquest va des de l’Àrea Tegmental Ventral fins al Còrtex Prefrontal.
Aquest també està implicat en el reforç i la seva funció és la de valorar aspectes relacionats amb el reforç, com poden ser les respostes anticipatòries, de planificació i la valoració dels costos dirigits a aconseguir un objectiu. En addiccions tenen lloc canvis en aquesta via del reforç, inhibint-la i impedint així la valoració del cost que implica l’administració d’una droga, i preferint el benefici immediat que ens aporta.
Tornant una mica enrere, hem parlat dels components psicològics del reforç. S’ha vist que tant l’ATV com el ACC són estructures relacionades amb la motivació, és a dir, el fet de voler i desitjar aquell reforç. Per altra banda, també s’ha vist que el CPF es relaciona amb l’aprenentatge. I per últim, que l’Amígdala i el Nucli Pàl·lid Estriat es relaciona amb l’emoció, aquella sensació d’agradabilitat i plaer que experimentem al aconseguir el reforç.
Fins ara només hem parlat de la Dopamina com a principal neurotransmissor del reforç, però no és l’únic. La Dopamina s’encarrega d’aportar un valor predictiu al reforç, és a dir, dóna un significat als estímuls amb valor reforçant positiu i negatiu i produeix la motivació d’actuar segons si aquest ens proporcionarà benestar o no.
Ara bé, com hem dit abans, aquest NT no és l’únic, també destaquen els Opiacis Endògens com les encefalines i endorfines. Aquests s’encarreguen de proporcionar un valor hedònic del reforç, és a dir, ens fan experimentar un sentiment real de plaer.
S’ha vist també que agonistes dels receptors μ com la morfina incrementen el plaer i disminueixen l’aversió i, en canvi, que els antagonistes d’aquests receptors, com la nalaxona, produeixen l’efecte contrari, la reducció del plaer.
3. Motivació incentiva i addicció L’addicció es pot definir com un estat caracteritzat per una compulsió o impuls incontrolat per prendre una droga o realitzar una conducta on existeix una pèrdua sobre l’autoadministració.
A més a més, aquesta conducta infereix en la vida social de la persona i pot provocar un grau d’ansietat alt a causa del síndrome d’abstinència.
En tot procés d’addicció apareixen certs fenòmens que la mantenen i fan més difícil el seu control. En primer lloc trobem la tolerància. Aquest fenomen consisteix en un estat de menor efecte de la droga com a resultat de l’exposició repetida a la mateixa. És conseqüència de l’intent de l’organisme per compensar els efectes de la droga, per tal de mantenir l’homeòstasi. A la vegada, el context pot ser influent en aquest fenomen, arribant-se a donar un Condicionament Clàssic dels estímuls associats al moment i al fet de prendre la droga.
Un altre fenomen que té lloc és el síndrome d’abstinència. En aquest cas apareixen una sèrie de símptomes fisiològics i/o emocionals que es donen després de la retirada de la droga.
Aquest símptomes solen ser els oposats als efectes de la pròpia droga i estan originats per l’activació de mecanismes compensatoris que s’oposen als efectes de la droga. Diferenciem dos grups de símptomes causats pel síndrome de l’abstinència: en primer lloc, els que reben el Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 4 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 nom de Fisiològics –Somàtics. Aquests es corresponen amb aquells símptomes que impliquen efectes contraris als produïts per l’administració de la droga.Per altra banda, trobem els anomenats Emocionals- Motivacionals que impliquen manifestar estats d’anhedònia (incapacitat d’experimental plaer) i/o disfòria (irritabilitat amb ansietat i/o depressió).
Cal puntuar que el grau de símptoma d’abstinència variarà segons la persona i la quantitat i tipus de droga que s’administra.
3.1. Ànsia o desig (Craving) i recaiguda El desig d’experimentar els efectes d’una substància psicoactiva que ja ha estat provada anteriorment rep el nom d’ànsia o craving. Aquest símptoma se sol desencadenar a causa dels estímuls contextuals associats al fet de prendre la droga. Ex és probable que un alcohòlic que veu una ampolla de licor senti la necessitat de prendre’n una copa en situacions en les que ho solia fer o en aquelles que se la prenia per tal de reduir altres símptomes que li causaven un malestar.
En alguns experiments s’ha vist que la recaiguda causada pels estímuls associats prèviament a la cocaïna impliquen tant a l’amígdala com al sistema mesolímbic dopaminèrgic. Per tant, es creu que l’amígdala està implicada en l’ànsia condicionada per les drogues.
Seguint amb els estudis, s’ha observat que el consum continuat i a llarg termini de drogues produeix canvis en el cervell a llarg termini. En experiments amb animals de laboratori s’han trobat canvis en la funció del cervell després de l’administració de drogues addictives. Varis estudis han mostrat que la potenciació o depressió a llarg termini depenent del receptor NMDA pot tenir lloc en el Nucli Accumbens i en L’Àrea Tegmental Ventral.
Algunes de les causes que ens poden portar a una recaiguda són situacions quotidianes. Per exemple, l’estrès augmenta la vulnerabilitat davant el poder addictiu de les drogues estimulants. El fet de patir desig o ànsia augmenta la probabilitat de recaiguda fins i tot anys després del darrer contacte amb la droga, ja que l’addicció s’ha de definir com un trastorn crònic que es pot tractar, però no curar.
3.2. Per què un individu es converteix en addicte? Trobem dues fases en el procés de consum de drogues que impliquen un cert nombre de símptomes. Una d’elles sempre es donarà, però l’altra depenent de la nostra vulnerabilitat es pot donar o no.
La primera fase es la d’inici, on es dóna el reforç positiu. En aquesta fase diferenciem símptomes com que la persona busca aquelles propietats incentivadores i placenteres de la substància que està prenent, busca la immediatesa de l’efecte reforçant a curt termini envers els possibles efectes nocius que pot tenir la seva administració a llarg termini (inhibició del sistema mesocortical), el consum repetit de la substància augmenta el plaer anticipatori (condicionament del context, sentim plaer fins i tot abans d’administrar-nos la substància).
El reforç positiu ens permet explicar perquè les drogues més addictives són aquelles que tenen efectes immediats.
Tots els reforçadors naturals tenen un efectes fisiològics en comú, que causen l’alliberació de Dopamina en el Nucli Accumbens. Es creu que aquesta alliberació sembla ser una condició necessària, però no suficient, per a que tingui lloc el reforç positiu.
Una vegada estem en aquest punt, segons la pròpia vulnerabilitat ens podem mantenir en aquesta fase o passar a la següent.
Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 5 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 La segona fase és la de manteniment i és on es dóna el reforç negatiu. Aquí, observem símptomes com que el consum repetit de la substància disminueix els seus efectes plaents (Tolerància), hi ha un augment del síndrome s’abstinència  la persona ja no pren la droga pel reforç que li proporciona sinó per evitar lo negatiu que li comporta no prendre-la, hi ha un augment del desig o craving.
El reforç negatiu consisteix en posar fi a un estímul negatiu i ,per tant, la conducta que ens permet fer-ho serà reforçada. Els efectes de l’abstinència són desagradables, però tan aviat com es pren la droga, aquests desapareixen, produint un reforç negatiu a la conducta de prendre la droga. Ex. L’alcohol pot reduir les sensacions d’ansietat. Si una persona es troba en una situació que li fa experimental ansietat, veurà que prendre una copa o dos el fa sentir millor i la conducta es reforçarà negativament.
S’ha vist que els canvis neurològics que es donen són la base de fenòmens com el consum compulsiu de la substància, la pèrdua de control sobre la autoadministració i l’aparició d’estats emocionals negatius al suspendre el consum.
El consum repetit de drogues d’abús produeix canvis en el sistema Dopaminèrgic Mesolímbic, a més a més, dels efectes aguts sobre d’altres sistemes.
Com ja hem comentat, estudis amb animals de laboratori han mostrat canvis en la funció del cervell després de l’autoadministració de drogues addictives. En experiments amb cocaïna s’han trobat canvis com l’enfortiment de la transmissió sinàptica entres les sinapsis glutamatèriques i les neurones dopaminèrgiques de l’Àrea Tegmental Ventral. També s’han trobat augments de ramificacions dendrítiques en les neurones del Nucli Accumbens i l’Escorça Prefrontal. Aquesta plasticitat cerebral provoca la sensibilització a la droga i als estímuls contextuals, és a dir, al tenir més espines dendrítiques, aquestes són més receptives i un estímul molt dèbil pot fer que aquesta neurona reaccioni, quan abans de l’administració necessitàvem un estímul de major intensitat.
Com a conclusió del circuit de l’addicció podem dir què: en una persona addicta, el valor reforçant està molt reforçat, l’interés és més alt, i a més a més, el context s’ha condicionat, de manera que les característiques d’aquest context poden potenciar la conducta. Per acabar-ho d’arrodonir, el control inhibitori de la nostra escorça prefrontal està inhibit, i això desencadena en que no contemplem les conseqüències negatives del consum.
4. Tipus de drogues 1. Opiacis Els opiacis actuen com a agonistes dels receptors opiacis. L’opi és la resina d’una planta amb propietats inductores a la somnolència. Els receptors dels opiacis produeixen analgèsia i redueixen els efectes inhibitoris del dolor quan l’animal està lluitant o aparellant-se.
L’administració d’opiacis produeix l’augment del nivell de dopamina en el ACC.
Varies regions del cervell, com la Substància Gris Periacueductal, el Locus Coeruleus i l’Amígdala estan implicades en els efectes del síndrome d’abstinència produït per opiacis.
2. Psicoestimulants: Cocaïna La cocaïna coma inhibidor de la recaptació de les catecolamines, és a dir, és un potent agonista dopaminèrgic, activa el sistema mesolímbic i reforça la conducta de búsqueda de droga.
Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 6 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 S’obté de la fulla de coca. Els seus efectes són eufòria, activació conductual i disminució de la sensació de fatiga i gana.
La cocaïna s’uneix i desactiva les proteïnes del transportador de DA, bloquejant així la recaptació de DA després d’haver estat alliberada pels botons terminals.
A causa dels seus efectes potents i ràpids és el reforçador més efectiu de totes les drogues disponibles.
Alguns dels efectes alarmants de la cocaïna és un comportament psicòtic caracteritzat per al·lucinacions, deliris de persecució, canvis bruscs d’humor, conductes repetitives, etc.
Algunes dades suggereixen que el consum de cocaïna pot tenir efectes adversos a llarg termini en el cervell, ja que es veu una disminució del nombre de transportadors de DA al Nucli Caudat i Putamen, pertanyents als Nuclis Estriats.
3. Psicoestimulants: Amfetamina i derivats Produeixen efectes similars als de la cocaïna però en menor efecte.
En el cas de l’amfetamina, aquesta inhibeix la recaptació de DA (igual que la cocaïna), però el seu efectes més important és estimular directament l’alliberació de DA des dels botons terminals.
4. Derivats del Cannavis Sativa Els derivats del Cannavis Sativa són agonistes dels receptors cannabinoides CB1 i CB2. Els principis psicoactius són els anomenats cannabinoides con el Tetrahidrocannabinol (THC). Els cannabinoides produeixen efectes en el comportament motor, en la secreció d’hormones, en els processos d’aprenentatge i memòria, produeixen analgèsia, etc.
Els receptors cannabinoides endògens, com l’anandamida, recullen la concentració que hi ha en l’espai sinàptic quan algú en consumeix. Aquests receptors estan molt repartits per l’encèfal i sobretot en trobem un gran nombre en l’Hipocamp, fet que explica la gran afectació de la marihuana en la memòria. Com totes les dogues addictives, la administració de cannabionides produeix l’alliberació de DA en el ACC.
5. Nicotina La nicotina actua com a agonista dels receptors nicotínics de l’acetilcolina.
La nicotina és una amina present en la planta del tabac. Aquesta té efectes com: la disminució de l’ansietat i l’augment de l’activació conductual. El consum crònic va associat al desenvolupament de la tolerància i la síndrome d’abstinència és bàsicament emocionalmotivacional.
L’administració de nicotina augmenta l’alliberació de DA en el ACC. Tant a l’ATV com al ACC hi ha receptors nicotínics que es desensibilitzen per l’administració sostinguda de nicotina, disminuint la seva capacitat de resposta.
La combinació de nicotina amb altres substàncies presents en el fum del tabac són cancerígenes i condueixen al càncer de boca, pulmó i esòfag.
6. Alcohol Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 7 PSICOLOGÍA FISIOLÓGICA II CURSO 2014-2015 L’etano és un derivat de la fermentació de carbohidrats vegetals. Produeix reaccions bioquïmiques i alteracions en tot l’organisme responsables de les alteracions hepàtiques i cardiovasculars.
L’etanol en dosis baixes és estimulant, mentre que en dosis més altes és depressor (sedant), poden derivar en efectes hipnòtics, anestèsics i fins i tot la mort.
L’alcohol té dos lloc principals d’acció: funciona com un agonista indirecte dels receptors GABA i com a un antagonista indirecte dels receptors NMDA.
L’administració d’etanol també produeix una major alliberació de DA al ACC.
Varis estudis mostren una alta correlació entre el consum d’alcohol i els accidents de trànsit; també contribueix a la violència i l’agressió.
El consum d’alcohol per part de dones embarassades produeix malformacions físiques en el fetus, a més a més de greus malformacions cerebrals. Aquesta malaltia rep el nom de Síndrome Alcohòlica fetal.
La síndrome d’abstinència per alcohol pot ser molt greu; està relacionat amb una disminució de l’activitat gabanèrigca i una hiperactivitat dels receptors NMDA.
7. Drogues de disseny: MDMA Aquestes drogues estan compostes d’èxtasi. L’estructura química s’assembla a la d’alguns NT com l’amfetamina i la mescalina.
Aquestes produeixen un increment immediat de les concentracions sinàptiques de Serotonina, Dopamina i Noradrenalina. A llarg termini produeix una disminució dels nivells de Serotonina.
Produeix uns efectes tant potents al facilitar la gran alliberació de 5-HT, DA i NA i, a l’hora, al produir la inhibició de la MAO.
A més a més, l’administració d’aquestes substàncies produeix un efecte degeneratiu dels terminals serotonèrgics a llarg termini.
Té efectes tòxics greus i potencialment mortals com: cops de calor (hipertermia), hemorràgies i infarts cerebrals, hepatitis aguda, convulsions, la síndrome serotonèrgica, etc.
Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) - SAMUEL GARCIA LANZO 8 ...