Descartes, Diderot i Du Bus (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 3º curso
Asignatura Historia de la estetica en epoca moderna i contemporanea
Año del apunte 2016
Páginas 2
Fecha de subida 25/02/2016
Descargas 5
Subido por

Vista previa del texto

19.02.16 De bus És un moment d’inflexió i de transició, quan es comença a crear un públic nou per l’art, burges, mes enllà de la cort i comença a aparèixer el que després s’anomenarà la opinió pública i de Bus. Considera que el jutge mes competent es el públic i que el criteri es que el públic diu una tragèdia/òpera se senti touche, commogut per aquella obra, es a dir, que s’identifiqui amb el que veu a l’escenari.
I aleshores aquest públic te la ment entretinguda, activa sent el seu estat emociona intensificat, surt de l’avorriment, al 18 comença a sortir un tema central a partir d’ara que es l’avorriment, relacionada amb la societat burgesa. Ell considera que també l’artista veu en el moment de crear intensificats els seus efectes i que l’artista es un esser de sang calenta, quan ell parla de geni ens parla d’una qualitat de sang, els poetes, pintors no poden inventar a sang freda.
De la mateixa manera també creu que el sentiment que es veu commogut, touche en el públic es també, un sentit, un do, una potencionalitat que esta en tots els homes.
Però en uns mes que en altres i es pot educar mes o menys.
Text 119: seva definició del geni que molt semblant al que ja havia dit Vasari quan parlava de Rafael, de la facilitat el faré. El geni rep de la natura la facilitat de fer i be el que als altres els hi costa molta esforç.
El geni te aquesta característica de la facilitat, i es evident que aleshores això es una qualitat singular, que es pot desenvolupar, cultivar però que es natural, en el cas del sentiment dèiem, que en el geni o qualsevol esser humà es una capacitat també natural i es un sentit intern i ell diu que igual com els sentits externs: oïda, vista no son igual perfectes i aguts en totes les persones pot ser que alguns tinguin la capacitats de emocionar-se mes fàcilment o be perquè el seu cos esta mes disposat o be perquè ho ha perfeccionat a traves de l’educació/practica. Es rara que neixin sense aquests sentiment però si no tenen ja no “tiene salvacion”.
Sentit externs: els 5 sentits de tota la vida.
Sentits interns: Ja en Aristòtil i alguns autors medievals, que idees comunes, que no podem aprofundir perquè bastant personal depèn de l’autor. Com el sentit comú en Descartes, això ja apareixia ja ne els romans quan es diu que no te sentit comú el que interrompin un savi quan explica algo important, aquesta idea del sentit comú que et fa fer les coses adients esta bastant en la mateixa línia del bons sans de Descartes, però després un altre concepte de sentit intern que prové de Aristòtil i que anomenava Koine, aisthesis (sentit comú): que era una sensació comuna als essers humans i per la qual tots els sentits/sensacions convergien en una representació/imatges que fa passar de la sensació visual, tàctil, auditiva a una global. No nomes veig el dit, i el toco, sinó que el conjunt dels sentits/sensacions, s’unifiquen en una percepció global conscient de la mateixa que farà que sàpiga que estic veient i tocant un dit. El sentit intern i comú te caràcter de sensació però es global que no lligat a cap òrgan i te coneixement i judici i lligada a la imaginació perquè jo tinc representació de dit.
El concepte sentit comú/sentiment i imaginació van junts. Sisè sentit diu De Bus, però en veritat diu el mateix: fem imatge sobre allò i desprès judici sobre allò i coneixem. El de Descartes no tan a prop del que hem explicat ara, però també en Descartes te caràcter de representació i coneixement. Llavors son conceptes que no son exactament iguals però que molt a prop estan i poden ocular entre el seny que es fer les coses adequades i aquest altres aspecte que en permet judicar que esta be a partir de tots els sentits, la imaginació i de la meva reacció emocional. Però això en de bus, nomes s’apunta, estem al principi d’aquesta reflexió i el que s’apunta nomes amb aquest amb Diderot ja apareix amb mes claredat i a Anglaterra també sobretot amb un autor que es diu Shaftesbury que va influir molt en Diderot.
Diderot: un dels mes importants del s. XVIII a França, ell va ser el gran artífex i director principal junt amb d’Alembert de l’enciclopèdia però ell mes important.
Personatge polièdric amb moltes cares de manera que es pot considerar com una síntesi del 18.
Text 131: Desprès d’aquesta experiència tancat ell va mantenir to prudent i va publicar molts textos però també va deixar molts sense publicar. Utilitza molt la paradoxa, en front del dogme/doxe, la paradoxa: juga amb contradiccions amb elements aparentment contradictoris. I per fer-ho li va molt be la forma de diàleg i moltes de les seves obres son diàlegs en els quals cada argument es porta al seu extrem.
...

Comprar Previsualizar