Apunts del 1r Examen d'Arqueologia (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 1º curso
Asignatura Arqueologia
Año del apunte 2015
Páginas 26
Fecha de subida 12/04/2016
Descargas 21
Subido por

Descripción

Apunts del 1r Examen de l'assignatura amb la professora Martínez.

Vista previa del texto

Introducció general L’arqueologia (“archos”, vell i “logos, estudi) estudia els grups humans i les societats humanes del passat a partir de les seves restes materials.
Aquestes restes han estat trobades en un lloc concret que s’ha preservat parcialment o en gran part en el marc de l’espai/temps. A partir de les restes es poden veure les pautes del comportament d’aquells humans de societats passades.
Aquest estudi es dóna gràcies a que l’ésser humà ha ocupat cert territori i ha utilitzat els seus recursos al llarg d’un temps determinat. Es tracta tant ambients antròpics (corresponent a l’home) i/o els ambients biològics; per reconstruir com l’ésser humà s’ha desenvolupat en un temps concret al llarg del temps.
Estratigrafia: Cada terreny té una sèrie de sediments, anomenats estrats, on es troben les restes. Com més avall, en general, més antic és l’estrat.
Un jaciment es forma a partir de diferents capes d’estrats, cada estrat amb una història diferent (adaptant-se als paràmetres lògics).
La arqueologia treballa a la inversa de com s’ha format la estratificació. Cada cosa abans d’excavar-la s’ha de documentar a partir de fitxes d’unitat estratigràfica (UE). Desprès de l’excavació, ve la fase de laboratori.
“De la integració de totes les dades arqueològiques, s’escriu i s’entén la civilització o societat en el moment determinat estudiat”.
Estudi del registre arqueològic amb mètodes científics Registre arqueològic: Restes materials (directes/indirectes) derivada en la vida humana en tots els temps (Tot el trobat en el jaciment, en els estrats). A partir de les restes hem d’arribar a descobrir com es comportava la societat a la qual la resta pertanyia.
Metodologia: Documentar, excavar, tractar, classificar, recuperar restes, estudiar, seguir protocols... (molt ampliable i depenent de la situació).
La història també estudia el passat i les conductes humanes; utilitza la escriptura, les seves restes escrites. Poden ser epigrafia(escriptura en pedra) i numismàtica(en moneda); o si es en paper, paleografia i arxivística.
Les disciplines tenen un mateix objectiu amb diferents mètodes. Per exemple, la història de l’art té com a mètode el estudi en si de l’art, també a partir del seu context.
Periodització El període entre prehistòria i la història podria considerar-se com a protohistòria.
La terminologia BP significa Before Present (1950).
Paleolític: Fa 2,85 milions d’anys a Àfrica i fa 1 milió d’anys va arribar a Europa.
Mesolític/Epipaleolític: Fa 12.000 anys.
Neolític: Fa 10.000 anys a Orient Mitjà, Expansió de l’agricultura i la ramaderia entre societats caçadores-recol·lectores cap a Europa (8000-2000 aC).
Edat del Bronze: Antic: (2000-1500 aC), Mitjà: (1500-1200 aC), Final: (1200-725 aC).
Edat del Ferro: 2000 aC a Iran, a Europa 1200 aC, especialment a partir del 725 aC a partir de la conquesta romana.
La etnoarqueologia és la producció material, estudi de les societats del passat i de l’actualitat que no van entrar a l’època dels metalls. És la barreja de l’antropologia i l’arqueologia, acompanyats de mètodes de participació i estudi.
Processos de producció Ceràmica a l’antiguitat. La ceràmica és molt pràctica, és un dels documents més antics que ha deixat l’home. La ceràmica tradicional, no industrial òbviament, s’usa per intentar recuperar, comprendre les accions dels ceramistes del passat; per fer una extrapolació social (tallers ceràmics...).
TEMA 1: Principis i teories transdisciplinars FONTS D’INFORMACIÓ D’INTERÈS - Xarxa de Biblioteques de la UB, CRAI.
La xarxa, Wikipedia, Internet Archive Arqueologia a Catalunya MOOC’s I . Principis transdisciplinars 1. Sistemes i dinàmica de sistemes Sistema: Conjunt d’elements interrelacionats (Relació-Causalitat) Dinàmica de sistemes: conjunt de relacions entre els elements canvien aquests elements al llarg del temps.
Sistema tancat: és tancat si cap dels seus elements està relacionats a elements externs al sistema (Ex. Tancat a la matèria). Sistemes aïllats tenen un problema: Tot el canvi condueix el sistema cap a l’equilibri termodinàmic, estat en que per definició no hi ha canvi (Tenir un punt final). Un sistema aïllat o es podria observar.
Sistema obert: almenys un dels seus elements està relacionat a un element extern del sistema (Tots els sistemes que podem observar són sistemes oberts).
L’interessant del sistema obert és la auto-organització. Un sistema obert però també té un punt i final quan s’acaba la font que permet el sistema.
La teoria dels sistemes té un debat d’atomisme i d’holisme. El primer entén els elements per entendre el sistema i el segon entén el sistema per entendre els elements.
2. Sistema complex Conjunt d’elements interrelacionats. Un sistema només és aprehensible com a construcció mental humana. No obstant... La voluntat de pensar un sistema és sempre representar fenòmens reals. La complexitat d’un sistema acaba amb el mapa còsmic.
Sistema social: Una societat és més que un sistema d’organismes, és un sistema d’organismes amb mentalitat. Els individus tenen rols diversos, segons el seu context i situació, aquests formen expectatives de com han d’actuar els altres. La interacció esdevé estructura percebuda com a externa a un mateix i a vegades com a violentament imposada.
Sistema social complex: Per entendre es societats del passat, la història i la arqueologia han de desenvolupar-se com a ciències de la complexitat. Les dues son capaces d’integrar-se a l’estudi general dels sistemes complexos, juntament a disciplines diferents.
3. Ciència generativa És una ciència transdisciplinar i es desenvolupa simultàniament en diverses disciplines: Lingüística, computació i ciències socials (Epstein). En totes s’intenta reproduir fenòmens complexos a partir d’elements i relacions senzilles.
Determinisme: Considera que tot esdeveniment està determinat per una cadena de causalitat, que no existeix la aleatorietat i diu que l’estat present determina l’estat futur. El creà Laplace.
Determinisme d’emergència: Els sistemes deterministes no aguanten les complexitats, no són vàlids en les ciències socials (D’unes mateixes característiques no s’obtenen els resultats iguals, sempre són diferents).
II . Teories transdisciplinars 1. Teories de l’individu i de la societat Utilitarisme: Va ser la primera corrent de pensament social. Segons Mill els individus persegueixen allò que els porta a la major utilitat i la millor situació individual és aquella en que la utilitat i la millor situació individual és aquella en que la utilitat és màxima. Però la millor situació per tots els individus és aquella en que es maximitza el total d’utilitat.
Funcionalisme estructural de Durkheim: Focus en les estructures socials, explica la estabilitat de la societat, la realitat social ocupa un pla diferent dels fenòmens físics i biològics. Les estructures socials s’adapten a diferents condicions com si fos un organisme (amb vida pròpia): Materialisme: Entén la matèria com a element constituïda de tots els fenòmens de la natura.
Materialisme històric (MARX): El motor de canvi de qualsevol societat és la necessitat dels individus de sostenir-se, la qual es satisfà a través del treball.
L’estructura social es divideix en parts. L’economia és la causa i la ideologia és la conseqüència. S’entén que qualsevol canvi social comença amb l’economia (capital, modes de producció, divisió del treball, etc.) Behaviourism: Corrent trencadora de la psicologia. Proposa que l’estudi de la ment hauria de fer-se estrictament a través de l’observació del comportament i no utilitzant símbols o supòsits sobre l’estructura de la ment. Són els precursors del concepte “condicionament”.
Teories de l’acció social: Síntesi de les corrents positivistes i les reflexions de filòsofs idealistes com Max Weber, reacció al Behaviourism. “Estructura de l’acció social” de Parsons. Merton va defensar el desenvolupament de teories de rang mitjà, entre les quals és l’existència de disfuncions i de conseqüències no intencionades de l’acció social.
Individualisme metodològic: Els fenòmens socials són explicables per les propietats dels individus.
Teoria de l’elecció racional: Individus decideixen amb racionalitat, és a dir, escullen allò que consideren lo millor.
Racionalitat limitada: Raó dels individus és limitada per la informació a la qual tenen accés, per la seva capacitat de processar aquesta informació i per el temps que disposen per prendre les decisions.
Teoria de jocs: Àrea de la matemàtica que estudia la presa de decisions davant de incentiu (joc), amb el supòsit de racionalitat. La racionalitat individual és contraria al millor resultat.
Irracionalitat: La racionalitat és útil per explicar el comportament humà, però no es suficient. Hi ha explicacions alternatives.
2. Teories de l’evolució Canvi de les característiques d’un sistema al llarg del temps. Té acceptacions diferents: progressivisme, adaptacionisme, seleccionisme.
Lamarckisme: transmissió de característiques heretades. Necessitat ambiental com a motor de canvi.
Darwinisme: evolució com a transmissió i selecció de característiques heretades amb modificació aleatòria.
Darwinisme social: concepció mal entesa. Progressivisme va ser la concepció dominant de pràcticament tot el segle XX.
Neodarwinisme: allò heretat com a gens (junt amb Mendel) Evolució progressiva: canvi és proporcional al pas del temps, ja que només depèn de mecanismes interns, acumulatius i teleològics(progrés).
Evolució adaptacionista: El canvi es dona com a resposta a les fluctuacions externes i els mecanisme interns només s’encarreguen de mantenir l’estabilitat del sistema (homeòstasi).
Evolució seleccionista: El canvi es dóna a través de la generació de varietat entre unitats, depenent de dinàmiques internes i la selecció o reproducció diferencial d’aquestes unitats per dinàmiques externes. La selecció pot ser negativa o positiva (fins l’edat reproductiva o fecunditat).
3. Teories de la història L’existència d’una teoria social interessada en el passat no es dóna fins a finals del segle XVI.
Edat mitjana: informació continguda a la Bíblia, als textos clàssics, a les traduccions i a les llegendes. Total oblit dels fets de l’antiguitat a Europa i proper Orient.
Segles XV i XVI Renaixement: Idea de l’ésser humà com a centre del univers.
Contactes amb pobles americans. Inici dels antiquaris i gabinets de curiositats, interès pels clàssics. Es proposa (Petrarca) la divisió de la història en dos eres (antiguitat clàssica i anys obscurs). Excavacions arqueològiques a Roma. Focus en el valor estètic de les restes del passat. Normalment les troballes s’utilitzen com a objectes de decoració de palaus. Descobriment de Pompeia.
Segles XVII i XVIII La il·lustració. Primeres definicions sistemàtiques i catalogacions. Determinisme lineal: Acceptació que les lleis humanes condueixen al progrés. Europa és entesa com el paradigma del progrés envers altres cultures.
Es donen les primeres manifestacions dels estats europeus a la recerca de la seva identitat i dels elements que el permetien entendre el seu passat. Cultura material com a font de coneixement del passat per la reconstrucció històrica. Principis d’estratigrafia: superposició, horitzontalitat original, continuïtat lateral.
Wincherman intenta contextualitzar els objectes arqueològics de Grècia i Roma utilitzant fonts escrites. Jefferson realitzà el que es considera la primera excavació pròpiament científica d’un jaciment arqueològic. Va tenir en compte els principis d’estratigrafia per fer deduccions i reconstruir les accions del passat.
Cap a finals de la il·lustració, el embrionari concepte d’evolució es nodreix dels descobriments del passat.
Segles XVIII i part del XIX: del positivisme cap a l’evolucionisme. Creu que el coneixement és empíric (experiència a través dels sentits per l’assoliment del coneixement). Destaca August Comte, que proposà un esquema progressiu en tres estudis de la evolució del coneixement humà en qualsevol camp (teològic, metafísic i científic). L’anomena unitat psíquica dels éssers humans. Considera els factors ambientals que afecten a les societats que han evolucionat al llarg del temps i de la idea de progrés considera que el canvi no és només degut a una seqüència d0estats diferents sinó que té una finalitat, la millora.
Es desenvolupa la paleontologia, la genealogia, la biologia, la sociologia, l’antropologia, etc.
Hi ha descripció detallada de les restes arqueològiques que porta a l’establiment d’unes classificacions i tipologies d’artefactes a partir de similituds formals. Es desenvolupa el concepte de fòssil-guia. L’evolucionisme es va crear basat en la creença en el progrés lineal i inexorable de la cultura humana. Europa és el paradigma del progrés.
Finals del segle XIX: teoria evolucionista: seqüència lineal dels períodes.
S’accepta la idea de la progressivitat de l’evolució, almenys en gran escala.
Tanmateix, la pràctica de la història i l’arqueologia es va realitzar en gran part en un marc historicista, que s’absté de fer inferències culturals o generalitzacions (teories de baix nivell epistemològic). Aquesta corrent pràctica va ser la responsable d’un gran desenvolupament de la metodologia arqueològica i les tècniques d’excavació i de documentació, a més de posar en evidència una major escala del passat humà.
4. Arqueologia cultural historicista: segles XIX-avui Tendència voluntària i informal de troballes, documentació i fins i tot excavació de les restes del passat. S’interessa en cercar similituds en tipus deposicionals. Es realitza estudis estratigràfics per crear successions de cultures materials. Neix la numismàtica i la epigrafia.
Lartet va fer una cronologia del període geològic quaternari a partir de l’estudi de mamífers i intentar associar restes paleolítiques a aquests períodes.
De Martillet va fer una seqüència crono-cultural del paleolític europeu. Interessat per la pintura parietal i els sistemes d’enterrament dels prehistòrics. Hi ha un interès per l’origen i evolució de l’ésser humà.
Schliemann va fer el descobriment de Troia i Niones amb l’objectiu de demostrar que la Ilíada descrivia escenaris històrics.
A partir de 1870 hi va haver una expansió de missions arqueològiques europees a Egipte, Proper Orient i a l’Àsia Central. També a Amèrica amb cultures precolombines.
Transcripció de l’egipci i accés a la interpretació de l’epigrafia a partir de la Pedra Rosseta trobada per Napoleó.
5. A mitjans del segle XX: Arqueologia cultural historicista Martiner Weeler va fer excavacions estratigràfiques amb la voluntat de només recopilar artefactes sinó fets (significació dels artefactes).
TEMA 1: Corrents teòriques de l’arqueologia 1. Difusionisme (finals del segle XIX a inicis del segle XX) - Auge del nacionalisme. Interès nacional per la història.
Tipologies i periodització: Els arqueòlegs buscaven l’origen de les cultures materials que trobaven.
Idea de l’existència de nuclis de difusió cultural primigenis i explicació del canvi cultural per difusió, migració o invasió.
DUES ESCOLES IMPORTANTS: I. Alemanya: intenta glorificar la raça alemanya, idea marcada per falta de cientificitat. Konina realitza un treball de la llengua i origen de la llengua indoeuropea. Hi ha una idea de superioritat racial.
II. Gran Bretanya. Gordon Childe (1893-1957). Interès per la identificació de pobles prehistòrics i especialment de l’expansió dels pobles indoeuropeus en l’origen de la civilització occidental. Té una òptica marxista. Creador del concepte de Revolució Neolítica.
2. Processualisme. S.XX anys 60 Renovació de la disciplina. Es critica la manca d’un paradigma científic: defensen l’aplicació del mètode científic de les ciències naturals.
OBJECTIUS: - - Reconstruir completament els processos que van generar la cultura material humana. Defensen només l’ús de mètodes científics i la col·laboració amb ciències auxiliars.
Aconseguir aproximació científica a la cultura. Passar del cas particular al coneixement general per trobar lleis generals del comportament humà.
S’oposa a l’arqueologia historicista que evitava qualsevol generalització.
NOMS CLAUS: Clarke, Watson, Renfrew, Earle, Schiffer i sobretot BINFORD.
Aquest últim va fer un llibree important “New prespectives in Archaeology” (1968) En estudis prehistòrics es recolza l’ús de l’antropologia cultural per tal d’ajudar a establir analogies entre grups primitius. Entén la cultura material com un sistema obert.
És possible reconstruir tots els subsistemes a partir de l’estudi científic de les restes del passat.
ARQUEOLOGIA CONDUCTAL: anys 70’s.
Schiffer: preocupació proccessualista per la reconstrucció dels comportaments quan van generar les restes. Estudià les mateixes restes i analogies etnogràfiques i experimentació.
ARQUEOLOGIA DARWINIANA: anys 80’s.
Shemam: entén que el camp de la cultura s’apliquen els principis de l’evolució darwiniana. Consideren la interacció entre l’evolució biològica i cultural de l’ésser humà.
ECOLOGIA DEL COMPORTAMENT HUMÀ: anys 80’s.
Bird, O’Connell.
ARQUEOLOGIA COGNITIVA: anys 70’s C.RENFREW. Preocupació per entendre l’estat i l’evolució de la ment en el passat: Focus en el llenguatge i en la formació de ideologies prehistòriques (estructuralisme).
TEORIA DE LA COMPLEXITAT EN ARQUEOLOGIA: a partir dels anys 50.
KOHLER. Es preocupa per caracteritzar in entendre l’emergència de complexitat en les societats del passat. Mètodes molt diferents de la majoria de corrents; té com a base el individualisme metodològic.
3. Post-processualisme, Gran Bretanya, anys 80 del segle XX – fins l’actualitat Michael Shanks, Christopher Tilley, Daniel Miller CRÍTICA A LES TEORIES PROCESSUALISTES - Entendre l’arqueologia com a ciència natural no ho creuen. Plantegen que s’ha d’entendre en el context de les humanitats.
Debilitat en la constatació de les hipòtesis de partida.
Crítica al determinisme processual (res no és causa-conseqüència d’un fet).
Crítica a la imparcialitat del processualisme. Diuen que la subjectivitat del arqueòleg impedeix en si l’objectivitat.
Apel·len a la moral per no involucrar-se en moviments euro cèntrics, masclistes, etc. Molts post-processualistes segueixen paradigmes feministes, marxistes, etc.
IAN HODDER (1948): L’arqueologia interpretativa, on defensa l´ús de mètodes fora del positivisme. Diu que tot el que s’extreu són interpretacions.
TEMA 2: El jaciment arqueològic Estratigrafia i cronologia relativa La pràctica donada al camp i al laboratori dóna a una teoria que porta a una interpretació.
Bibliografia: CARANDINI, A.1997, “Historias en la tierrra. Manual de excavación arqueològica”; HARRIS, E.C.,1991, “Principios de estratigrafia arqueològica” Què és un jaciment arqueològic ? Un jaciment arqueològic és un espai on trobem restes del passat antròpic. L’estat d’un jaciment depèn dels processos naturals i processos antròpics. En un jaciment trobem elements que ens indiquen o poden indicar si el jaciment s’ha mogut o no.
DEFINICIÓ: “Localització geogràfica definida i funcionalment significativa que conté evidències físiques d’un conjunt articulat d’activitats humanes desenvolupades en el passat o les seves conseqüències, així com un conjunt d’estructures associades”.
Aquestes formes d’hàbitat poden aparèixer d’una forma o una altra, segons la natura del jaciment i de la societat que els va crear. Mai hi ha dos jaciments iguals.
Registre arqueològic estratigràfic Restes materials directes i/o indirectes derivades de l’origen antròpic i restes de factors naturals/geològics que fa una estratificació.
El què identifica un jaciment és el registre estratigràfic.
ESTRATIGRAFIA Terme pres de la geologia per definir la successió de nivells, sediments i dipòsits que conformen un jaciment arqueològic.
Estudia la seva composició (d’estrats), el seu aspecte topogràfic, el seu contingut artefactual, etc. Per tal d’interpretar com i quan es va formar.
La estratigrafia estudia les relacions cronològiques i seqüencials que s’estableixen entre els estrats i les restes arqueològiques d’un jaciment.
La seqüència estratigràfica és l’ordre de la deposició dels estrats i d’elements d’origen antròpic en un lloc determinat al llarg del temps. Generalment són multilineals per l’existència d’una multiplicitat de sectors ocupats.
L’anàlisi de l’estratigrafia arqueològica es recolza en els principis d’estratigrafia geològica.
La formació de l’estratificació arqueològica/geològica esdevé per cicles, és a dir, a partir de períodes de molta activitat, de menor activitat i de pausa.
Les formes d’estratificació geològica són resultat de: - Erosió/destrucció (agents naturals) Moviment i Transport (aigua, vent, etc.) Deposició/Acumulació (gravetat) La estratigrafia geològica evidencia una successiva deposició de materials seguint un cicle cíclic d’activitat i pausa.
Es donen gràcies a erosions, abrasions, caigudes de detritus, moneres, dunes, riades, etc.
Tots comporten el desplaçament dels materials i la seva deposició en una depressió.
LLEIS D’ESTRATIFICACIÓ: llei de superposició, llei d’horitzontalitat original, llei de continuïtat original, llei de successió estratigràfica.
RESUM L’objectiu de l’arqueòleg no es només entendre les restes, sinó com s’ha format la seqüència estratigràfica i com les restes han anat destruint-se. L’arqueòleg treballa amb l’eix espacial X, Y i Z.
Seqüència antòpica-----Construcció---- ús------ destrucció Principis de formació de l’estratigrafia arqueològica Combina deposicions i elements materials d’origen natural i antròpic i no està directament subjecte a les lleis d’estratigrafia geològica.
- Llei de superposició: un estrat A cobreix un estrat B, el últim és anterior (sempre hi quan es trobi en el seu estat primari).
Llei d’horitzontalitat original: els estrats tendeixen a adoptar una disposició horitzontal. Si tenen superfície inclinada és perquè la conca de deposició baixa.
Llei de continuïtat general: els estrats presenten una extensió limitada per els límits del seu basí de deposició. L’amplada va disminuint progressivament cap als costats.
Aquestes lleis tracten principis físics dels estrats. Les relacions estratigràfiques s’han de determinar i documentar per poder establir la seqüència estratigràfica de l’ocupació d’un jaciment arqueològic.
- - Llei d’identitat arqueològica: els estrats es daten en funció del que contenen i ha de ser de cronologia posterior als materials als que contenen. Si trobem restes idèntiques en dos estrats podem suposar que tenen una cronologia similar.
Llei de successió estratigràfica: cada estrat ocupa una posició exacta en la seqüència, té contacte físic amb altres estrats o rectes a les que cobreix, es recolza, etc., i amb les que la cobreixen, reomplen, etc.
RESUM: La estratigrafia és una deposició que pot ser de tipus natural (estrats) i de tipus antròpic (estructures/artefactes, ecofactes, estrats).
Tipologia d’unitats interpretatives fonamentals 1.
2.
3.
4.
5.
Preparació del terreny per a la construcció Construcció primària Vida i construccions secundàries Reutilitzacions i construccions terciàries Espoliacions, destruccions, abandons.
Tot jaciment arqueològic està estratificat; tota resta arqueològica continguda en un jaciment té una posició estratigràfica.
L’estratigrafia es descomposa en unitats estratigràfiques (UE) que poden ser de caràcter natural o antròpic.
L’estratificació s’ha d’estudiar i analitzar els estrats pròpiament per entendre les causes antròpiques i/o naturals que l’han format.
Processos de formació del jaciment arqueològic L’arqueòleg també ha d’estudiar com ha succeït i s’ha format l’estrat.
- Deposicions: Processos que donen lloc a la deposició de materials en un lloc determinat (tant materials com antròpics).
- Post-deposicionals: donen lloc en un sistema complex de canvis constants de la litosfera o de l’home que han afectat el jaciment i que transformen les restes de l’activitat humana del passat.
Diferents processos post-deposicionals 1. Geomorfològics Dinàmica de canvis de la superfície terrestre per efectes fisicomecànics, edafomecànics, catastròfics... Depenen del terreny, climatologia, hidrologia..., Edafo-químic: Interacció contínua de l’aigua, solucions minerals, microfauna, bactèries, fongs...
Catastròfics: erupcions, terratrèmols, etc.
2. Biogènics Alteració dels dipòsits arqueològics per plantes i animals.
3. Antropogènics Alteració dels dipòsits per activitat continuada de l’home, desforestacions... etc.
Mètodes d’excavació de jaciments arqueològics Integra elements d’origen divers: antropogènic, biogènic, fisiogènic.
1. Primers mètodes (obsolets) - - - Mètode de trinxeres: Segle XIX. L’interès que tenia era recercar restes arqueològiques de valor, no es considerava el valor de l’estrat. Excavació de trinxeres longitudinals (interès en les necròpolis). Thomsen fa un estudi dels materials d’assentaments prehistòrics i intenta classificar el material: sistema de les 3 edats prehistòriques. Worsaal: 1821-1885. Començà a interessar-se per la estratigrafia.
Segle XIX. Finals: Excavació i anàlisi de les seccions estratigràfiques. Excavació arbitrària donada a la recuperació d’artefactes, però sense incidir en detall en la natura dels estrats (es fan plànols estratigràfics).
Principis del segle XX: Mètode del quadrant, semblant al de trinxeres. Es publiquen ja els resultats. Interessa ja la documentació.
Mitjans segle XX: Mètode de la quadricula/testimonis: Mètode conegut com mètode de Wheeler. Exposa una excavació d’àrees documentant l’estratigrafia. Entre els quadres es conserva un testimoni de l’estratigrafia.
- Problemes d’aquest sistema: Testimonis dificulten les relacions entre restes i estratigrafia en els diferents quadres.
La posterior excavació dels testimonis es complica per pròpia destrucció.
Si el ritme d’excavació en cada quadre no és el mateix, dificulta la comprensió de l’estratigrafia horitzontal i continuada.
2. SISTEMA DE REGISTRE ESTRATIGRÀFIC Dissenyat per HARRIS i CARANDINI.
Exposa que tot jaciment està estratificat i tota resta arqueològica té una posició estratigràfica.
Cada acció es preserva al jaciment arqueològic. Es considera una Unitat Estratigràfica (UE) cada una de les accions que s’han succeït en el passat. Cada una es caracteritza per textura, color, composició edafològica...
“Excavació estratigràfica i extensiva, documentant la seqüència estratigràfica (UE) en un diagrama –HARRIS MATRIX- i de forma documental, infogràfica i fotogràfica”.
1.
2.
3.
4.
5.
Excavar en extensió: plantes, infografia Excavació estratigràfica: seccions Realització de fitxes de registre d’UE Registre fotogràfic MATRIX HARRIS (diagrama) Unitats estratigràfiques Són accions/actes de les evidències que s’han format en el passat de l’ésser humà que es poden documentar com a tal (hi ha processos post-deposicionals que afecten a aquestes evidències).
Es poden manifestar en forma d’estrat, d’estructures, d’artefactes i d’elements negatius (extraccions).
Els estrats ens donen informació molt important de la seqüència estratigràfica que no ens poden donar les estructures i els artefactes: Restes orgàniques.
Cada evidència de cada acció pot ser una UE, depèn de les accions. A vegades un seguit d’evidències pot ser una sola acció.
Constitueixen la matriu deposicional del registre arqueològic.
Una UE és la unitat mínima d’acció del passat identificable en el moment de l’excavació arqueològica.
Representen els moments d’activitat en la formació del registre arqueològic. Els seus límits o contorns –INTERFASE- representen la pausa.
Es composen en: 1. Elements positius, constructius (arquitectònics) amb els seus materials.
Normalment apareixen enderrocades produint una sedimentació diferencial de la destrucció al seu voltant- UE positives (unitat estratigràfica).
2. Sediments acumulats. ESTRATS.
3. Elements negatius que es produeixen al subsòl per construir estructures. Aquests estrats acostumen a ser antròpics. En realitzar aquestes accions s’excaven i alteren estrats existents prèviament- UE NEGATIVES.
Segons la formologia les podem anomenar verticals o horitzontals.
CONCEPTES NECESSÀRIS Arqueologia preventiva: necessària al trobar-se un jaciment arqueològic esporàdic Arqueologia programada: jaciments, generalment protegits, on es vol promocionar el coneixement i la cultura.
Organització espacial teòrica del jaciment arqueològic Hi ha sempre una divisió teòrica de l’espai.
Pots realitzar aquesta divisió per zones per tal d’estudiar les diferències i els punts concrets dels jaciments.
Per excavar sempre es delimita l’espai a una secció per estudiar-la a més profunditat.
Registre d’UE: Formes de documentació (fitxes) de la UE.
Fitxes de cada UE obtenim les característiques de la UE, la seva mesura, els materials que conté i les seves relacions físiques amb altres UE.
Es pot considerar la fitxa amb dades cronològiques absorbides al observar els materials i les UE obtingues. Aquestes fitxes, a nivell genera, són totes iguals; però com s’organitza la informació depèn del jaciment i de la zona en concret.
Documentació fotogràfica És totalment necessària la documentació de totes les UE, sempre amb l’escola corresponent. També es poden fer fotografies en el conjunt (sectors).
Instruments de mesura específics poden ser el nivell òptic, que estudia la profunditat, o el teodolit, que mesura la distància, els angles i la profunditat de forma georeferenciada.
Es dibuixa generalment a mà, amb l´ús de la planimetria, a escala i a paper mil·limetrat.
Diversos fets arqueològics que tenen una funció comuna es poden anomenar en conjunt: conjunt arqueològic.
Normalment, la zona o sector d’excavació, és un d’aquests conjunts. Això es dóna perquè podem trobar en una mateixa zona diferents fets que, en conjunt, formen el conjunt arqueològic.
S’han de GEO referenciar els punts sempre. El sistema emprat és el GPS (coordenades cartesianes X,Y i Z). Respon a un sistema de coordenades amb uns eixos X i Y. Les planimetries també han d’nar orientades respecte els punts cardinals.
Referenciar la profunditat Tota cota ha d’anar referida a un punt zero que s’ha de mantenir inalterat durant les successives campanyes d’excavació.
El punt zero ha d’estar referenciat respecte a la seva alçada sobre el nivell del mar. Es sol situar en el lloc més estable i elevat del jaciment.
Les seccions La seva alçada es respecte el nivell òptic, no des del punt 0.
Desprès de registrar les dades, s’ha de sistematitzar les fases que impliquen els factors del temps. S’han d’establir relacions estratigràfiques entre la UE i les agrupacions d’UE.
Les UE agrupades formen grups d’activitats relacionades amb esdeveniments/períodes.
S’usa un diagrama.
Identificant les UE reconeixerem el que ha succeït en un lloc en un moment determinat: podrem conèixer la composició o la cronologia relativa, la posició (georeferenciació) i podem documentar-la a partir de fotografies, dibuixos, etc.
La infografia seria doncs la planimetria a nivell de UE i augmentant (X, Y) i a nivell seqüencial trobaríem les seccions/alçats.
D’una composició hem de fer la fitxa d’UE, la relació d’UE i les hem d’explicar.
Hem de valorar les particularitats de cada UE.
1. Cada UE té una posició única. La seva posició representa la datació relativa d’una unitat amb la resta a partir de les relacions interfacials entre UE.
2. Cronologia: Tota UE és un segment temporal. Es caracteritza per un temps de creació.
“Cada UE s’ha d’agrupar o relacionar amb les altres perquè esdevingui objecte de datació i interpretació”.
RESUM 1. Identificar UE: Positiva (acumulació o construcció formen un dipòsit) o Negativa (destrucció, erosió, sedició serien un tall).
2. Relacions físiques d’UE. Seqüència física.
3. Diagrama estratigràfic o matrix. Seqüència estratigràfica temporal.
4. Interpretació. Activitats o agrupacions d’UE, Grup d’activitats, Períodes(destruccions, espolis...) , etc.
TEMA 3: Anàlisi de la cultura material arqueològica Artefactes i ecofactes són fabricats per l’ésser humà amb el propòsit funcional, portàtils, i resten inherents els aspectes culturals de la societat que els va fabricar i utilitzar.
CULTURA MATERIAL: Les restes que trobem en un jaciment manufacturat per l’ésser humà. Hem de contextualitzar els artefactes en el marc cronològic, espacial, històric (tots els àmbits) corresponents per reconstruir les societats passades. Al contextualitzar, ens permet saber quan es va formar l’estrat que els comprenia.
S’han de considerar els àmbits en el que s’empra un objecte: - Material: com s’empra per sobreviure Social: objectes necessaris per l’organització social.
De les idees: objectes relacionats amb les idees, els valors i les creences.
Molts objectes poden compartir totes les classes.
Anàlisi de la cultura material per via directa. Interpretació interpretable arqueològicament - PROCEDÈNCIA: lloc de trobada CRONOLOGIA: relativa FUNCIONALITAT FORMAL: disseny, dimensions...
PROVINENÇA: relativa. Lloc d’origen. És fàcil errar aquest anàlisi ja que hi ha perill per l’existència d’imitacions.
A L’EXCAVACIÓ El primer que s’excava es separa tot el que és susceptible de una UE.
Tot el material d’una UE ha d’anar junt però alhora separat de les coses susceptibles: Sempre etiquetat.
CAP AL LABORATORI El primer procés que s’ha de fer amb la ceràmica és la seva neteja. Els metalls, per exemple, no ho necessiten. Es pot fer amb aigua i/o amb pinzells per netejar.
Identificació de contextos ceràmics El primer que s’ha de fer és classificar els materials i/o si es pot, relacionar-los amb altres que s’hagin trobat amb característiques similars. A cada fragment ceràmic s’apunta l’any d’excavació i el nombre d’UE.
A continuació es divideixen en categories funcionals (àmfores, recipients...).
Generalment, de tot allò que té forma es dibuixa a mà amb ajuda del peu de rei. També s’intenta establir el diàmetre del recipient. LA forma de representació de la ceràmica és una meitat on es veu l’exterior i l’altre la interior. És un paràmetre internacional.
Classificació ceràmica - ANÀLISI: 1. Mitjançat l’ús de textos d’inventari de materials.
2. Tipologies ceràmiques (diccionaris més o menys) que tenen en compte les característiques principals (vies directes en general).
3. Quantificació dels individus ceràmics per tipologies per UE.
Contem amb una cultura material que correspon a variants infinites de forma segons la funció.
Tipologia: definir-se pels seus atributs de pasta, forma i decoració.
Classes tipològiques: conjunt de ceràmiques fabricades per un taller, o un grup d’ells, englobant una noció d’origen i procedència.
La tipologia: aspectes cronològics, culturals, socials, artístics, psicològics i individuals.
- 4. Datació relativa de cada UE a partir dels contextos arqueològics i de les relacions estratigràfiques.
QUANTIFICACIÓ 1. Formes: vores, bases i nanses 2. Informes 3. Individus ceràmics: Objecte aïllat amb característiques pròpies. Constitueix una unitat de mesura. L’objectiu de l’arqueòleg es conèixer el nombre de ceràmiques que hi havia en una zona.
- Com es quantifica ? Per fragments, però acabant quantificant individus, sempre. (nombre mínim d’individus (MNI), nombre màxim d’individus (NMx), pes, equivalent vasos.
Tenim 3 mètodes, però cap dels 3 és complet: per fragments, per nombre d’individus, pes/equivalència de vasos.
DATACIÓ RELATIVA S’ha de datar la ceràmica per poder situar-la en el temps, així com en el seu estrat.
S’ha d’utilitzar sempre la cronologia més moderna si trobem materials a dins.
També s’ha de tenir en compte molts factors (com per exemple la estratigrafia).
LA CERÀMICA La ceràmica és el primer material sintètic creat per l’ésser humà. Combina els quatre elements bàsics: terra, aigua, foc i aire.
Les primeres evidències d’uns materials argilosos durs daten del 30000 BC i es varen trobar a la República Txeca.
Les primeres evidències de fabricació ceràmica estan documentades a Àsia fa uns 10000 BC, a Europa fa 8000 BC.
Fonts d’informació per estudiar-la - Estudi arqueològic per via directe: mètode arqueològic.
Estudi etnoarquelògic: aprendre dels artesans actuals que utilitzen metodologies de fabricació tradicional.
Arqueologia experimental: reproduir-ho, anar experimentant amb diverses condicions fins arribar al mateix resultat.
Arqueometria: anàlisis de tot tipus de les parts.
Fonts escrites: manuals tècnics.
Iconografia PER VIA INDERECTA: ARQUEOMETRIA - L’adscripció de ceràmiques a les xones de provinença només es podrà fer mitjançant tècniques analítiques junt amb la via directa.
DATACIÓ ABSOLUTA: analítiques específiques.
Anàlisi del coneixement tecnològic de les societats del passat només es podrà fer mitjançant l’anàlisi arqueomètric.
L’estudi arqueomètric aplica ciències de la terra i ciències experimentals a les restes materials. Es basen en l’estudi de 3 nivells diferents del material: nivell atòmic, nivell mineralògic i nivell petrogràfic (tipus de roca).
Provinença Determinats objectes conserven inalterada la matèria primera. Presenten una similitud directa amb materials geològics.
La provinença d’un artefacte pot ser identificada amb l’anàlisi del material (composició química, mineralògica i/o petrogràfica del material).
Altres objectes presenten graus de variació de la matèria primera.
Similitud indirecta amb materials geològics, però contenen informació sobre aquests canvis induïts per la tecnologia.
La pasta de les ceràmiques són el resultat d’unes matèries primeres determinades i d’uns processos tecnològics determinats.
Anàlisi natural: composició de la matèria.: químic, mineral, petrogràfic...
Anàlisi cultural: processos tecnològics: caract. Temperatures de cocció, propietats...
A partir de l’anàlisi petrogràfic es requereix d’un microscopi. La ceràmica és un producte manufacturat a partir d’argiles i altres compostos materials. La seva PASTA ha de reflectir el medi geològic del que s’ha extret la matèria primera.
Tecnologia ceràmica: determinar els processos tecnològics de manufactura utilitzats en la fabricació, ordre d’excavació. Des de la selecció de la matèria primera fins al producte acabat.
L’anàlisi petrogràfic és genial per estudiar imitacions de la ceràmica.
Anàlisi de composició mineralògic dels artefactes DIFRACCIÓ DE RAIGS X Permet conèixer els minerals de la pasta argilosa, els minerals formats durant la cocció en funció de la temperatura i l’atmosfera, els minerals originats un cop enterrades les ceràmiques per processos d’alteració i contaminació.
Ens serveix per fer anàlisi de provinença de l’artefacte ceràmic i/o dels pigments.
Quan es saben les fases cristal·lines davant la cocció, ens permet saber la temperatura de cocció equivalent de cada ceràmica.
Una mateixa matèria presentarà diferents resultats segons l’atmosfera de cocció: com més oxidant més tonalitats avermellades, com més fosc, més reductor.
Anàlisi de la composició química dels materials arqueològics Ens permet saber elements químics que estan presents en un objecte arqueològic i també la seva quantitat.
- Fluorescència de raigs X Activació Neutrònica (AN) La microscòpia electrònica de rastreig (MER) Aquesta tècnica combina propietats òptiques a partir d’un senyal elèctric. Permet veure la transformació de la matèria argilosa, el canvi en la microestructura i en l’estadi de sinterització, així com microanalitzar elements de mida petita, com ara els vernissos.
L’augment de temperatura porta a la vitrificació del vernís, amb un estadi de sinterització de la matriu més elevat.
La matriu presenta una microestructura contínua o cel·lular depenent de la presència de carbonats. Els dos tipus de matriu es comporten diferent durant la cocció i presenten propietats diferenciades.
REVESTIMENTS PICT`ROICS: - Blau egipci: silicat de calci i coure preparat artificialment.
Pigment groc i marró: sediment natural en hidròxid de ferra: OCRE.
L’anàlisi del MER permet identificar alguns dels processos d’alteració de la pasta ceràmica durant el context de la disposició marina.
Anàlisi de les propietats mecàniques i tècniques Avaluar les propietats de les pastes ceràmiques per estimar l’adequació de cada artefacte a la seva funció (duresa, plasticitat...).
Es té un compte la composició del material, les característiques finals resultants de l’aplicació dels processos tecnològics, la morfologia, etc.
Les dades de caràcter absolut porten a establir hipòtesis sobre els canvis tecnològics en la manufactura ceràmica.
Les propietats necessàries suposen l’estudi de l’aparició i propagació de les fractures.
Conceptes bàsics: resistència mecànica i la tenacitat.
ANÀLISI DELS ELEMENTS FINITS Aplicació de tècniques modernes mitjançant simulació per avaluar el disseny i les fractures de les àmfores, mirant així els punts més febles.
Mirant els usos durant la seva creació i funció.
Cronologia de les ceràmiques. La termoluminescència Els materials amb una estructura cristal·lina, com la ceràmica, contenen quantitats d’elements radioactius, que es van desintegrar a un ritme constant i conegut.
Quan la ceràmica va ser cuita, tots els elements radioactius desapareixen i a partir d’aquest moment, la ceràmica començarà a acumular-ne novament.
La termoluminescència és l’emissió d’energia en forma de llum que emet un sòlid en ser escalfat.
En escalfar de nou la ceràmica a 500 graus Celsius o més, els electrons radioactius s’escapen reajustant de nou a 0.
L’excés energètic resultat d’alliberament termoluminescència que pot ser mesurada.
origina Requereix d’un control de radioactivitat de l’entorn.
La intensitat de llum dependrà.
emissió d’una com a AVANTATGES - Serveix per datar mostres de material inorgànic de fins 50000- 80000 anys.
Es data l’activitat humana (producció de ceràmica).
No necessita ser calibrada.
DESAVANTATGES - Menys precisa que altres tècniques de datació absoluta. Però pot contrastar a estudis dolents amb C-14.
S’han de considerar les condicions d’enterrament de les ceràmiques, es poden produir alteracions.
TEMA 4: LOCALITZACIÓ DE JACIMENTS ARQUEOLÒGICS Assentar- se ens va produir un canvi revolucionari molt important.
Apareix l’agricultura que va fer que augmentés en creix la capacitat de producció.
Mètodes d’excavació utilitzats quan l’objectiu és l’atenció d’informació de caràcter puntual relacionat amb una problemàtica concreta: 1. RASA 2. SONDEIG Sempre que hi hagi una remodelació de la terra, actua la feina de l’arqueòleg.
Rases i sondejos Tall de forma quadrangular o rectangular de dimensions variades.
Permet confirmar l’existència de jaciments quan només es coneixen algunes restes.
Permet verificar certes hipòtesis sense la necessitat d’excavar tot el jaciment en extensió.
Informa de les característiques generals de la zona en que s’ha fet.
La informació no es pot generalitzar a altres parts del jaciment.
La prospecció arqueològica Tècnica per identificar i extensionar jaciments arqueològics.
Lectura, reconeixement sobre el terreny de diferents elements que formen el paisatge, elements antròpics que es troben en el territori mitjançant la seva identificació i localització i l’anàlisi de la seva relació estratigràfica.
La prospecció és una tècnica emprada per localitzar jaciments arqueològics i/o aproparnos al coneixement del paisatge arqueològic.
MÈTODES - De superfície Aeri: podem veure estructures: fotografia aèria Geofísica Química Prospecció de superfície Ideal per zones rurals i/o de camp ja que és molt més clara la zona en qüestió.
Fases del treball - Delimitació de l’àrea Consulta cartogràfica, toponímia, textos, etc.
Treball de camp: prospecció Treball de laboratori Interpretació de les dades Desenvolupament condicionat per: - Prospecció programada Prospecció en el marc de l’arqueologia preventiva S’ha de georeferenciar les restes trobades amb GPS i delimitar en planta la dispersió de ceràmiques i dibuixar en planta i secció les estructures negatives documentades.
S’utilitza el GPS per identificar el punt de tot allò que anem trobant.
Fer-ho en un medi no conreat és més difícil.
Hi ha tres tipus en funció dels objectius: 1. ORIENTADA: prospecció a uns llocs determinats en funció de la topografia i elements determinats.
2. SISTEMÀTICA: totalitat del territori. Permet identificar no només el poblament sinó els buits en un sistema de poblament.
3. INTENSIVA SOBRE UN JACIMENT. Prospecció de forma específica a aquell jaciment. S’estudia l’assentament en si. Es pot confirmar les dades superficials o contrastar les hipòtesis seguides de la prospecció.
Prospecció aèria Es fa amb un avió o dron a vol rasant.
Els elements que es localitzen s’estudien de forma diacrònica (del més nou al més antic).
Hi ha evidències de tot tipus: des de parcel·laries a formes de bosc estranyes a causa d’un nucli de construcció en el passat.
Fotografia obliqua Fer una foto obliqua des de un avió a un terreny en concret.
Fotografia aèria vertical i fotointerpretació Actualment, amb les fotografies de satèl·lit, normalment aquestes verticals ja no s’utilitzen tant, tot i que les que estan fetes en major antiguitat són molt útils per veure l’evolució del territori.
El tipus d’imatge que s’obté s’anomena fotograma.
És molt important per completar i contrastar la informació.
Consisteix en, des de un avió, fer fotos en posició vertical amb un solapament d’un 60% entre dues fotos consecutives i d’un 25% entre dues passades.
Utilitzant un estereoscopi es pot obtenir una visió 3D entre dues fotos i poden veure l’alçada d’aquests elements i la seva mida.
La fotointerpretació és l’estudi d’aquestes fotos extretes de la fotografia vertical.
Prospecció geofísica La geofísica és la ciència que s’ocupa de les propietats físiques de la terra. Es pot interpretar estructures o evidències antròpiques. Capta la realitat de les forces o camps del sòl quantificables de manera ordenada en l’espai.
S’expressa gràficament aquestes mesures: es generen mapes de propietats (anomalies) del subsòl que permeten identificar restes antròpiques.
Hi ha dos grans mètodes: Els passius, que hi ha presència i intensitat de senyals associades amb les propietats dels materials presents al subsòl que no es poden controlar ni manipular (el prospector no rep senyals). I els actius, que el prospector emet unes senyals per crear un camp determinat de manera que es coneixen tots els paràmetres, es poden controlar i mesurar la resposta.
Els dos tipus de mètodes són tècniques amb un cost econòmic alt i s’hauria de tenir un objectiu d’estudi molt clar.
S’ha de limitar el terreny que es vol prospectar. Es pot fer amb una retícula on es poden georefernciar i localitzar les zones prospectades.
MÈTODES MAGNÈTICS És un mètode passiu que mesura l’amplitud del camp magnètic terrestre. Es basen en les diferències amb el subsòl prospectat. S’originen en general gràcies als canvis dels ions òxid de ferro al llarg del temps, que originen diferents camps.
Magnetometria o prospecció magnetotèrmica Detecta variacions locals en el camp magnètic terrestre. Poden tenir origen en un origen geològic o antròpic. Qualsevol objecte amb una susceptibilitat magnètica diferent de l’entorn crearà un contrast de magnetització.
El resultat és un mapa amb les atraccions positives o variacions magnètiques del territori prospectat.
Les qualitats dels resultats depenen del terreny i de les restes.
La detecció magnetotèrmica redueix a partir de 1,5-2 m de profunditat.
El gradiometre magnètic Mesura la variació de la intensitat del camp magnètic per unitat d’espai en funció d’una referència local. S’obté un mapa magnètic que ens informa d’anomalies per restes metàl·liques i altres estructures magnètiques del seu entorn.
És molt eficient i de magnètic, és el sistema de prospecció més ràpid.
MÈTODES ELÈCTRICS Són mètodes actius on s’emet senyals elèctrics. Es basen en el contrast entre les propietats elèctriques de les restes i del seu context. Es mesura la dificultat (resistència) en un corrent elèctric pot travessar el subsòl.
Prospecció geofísica elèctrica o resistivitat elèctrica Mesura el grau de dificultat amb la que un corrent elèctric pot trencar el sòl.
Depèn de la conductivitat elèctrica. Com més conductor de la electricitat, menys inferior serà la seva resistència i viceversa. Es delimita l’espai amb cinta mètrica.
El resisitivímetre reconeix i localitza les diferències o alteracions del sòl a la resistivitat elèctrica.
- Baixa resistivitat: grans concentracions de ions i el material orgànic afavoreix el pas del corrent elèctric a través del terra, creant poca resistència elèctrica.
Alta resistivitat: sòls secs, estructures en pedra o els nivells de terra grollera o complicada que podrien relacionar-se amb camins, vies o paviments.
MÈTODES ELECTROMAGNÈTICS És un mètode actiu on s’emet senyals. Depèn del mètode s’estudien diferents paràmetres.
Detector de metalls Produeixen un corrent que crea un camp magnètic secundari. Es rep un so proporcional a la presència o no d’objectes metàl·lics.
Prospecció de susceptibilitat magnètica Mesura el magnetisme natural present als materials o a la propietat dels materials per magnetitzar-se quan són exposats a un camp magnètic.
Es requereix d’instruments actius que injecten senyals al subsòl, creant un feble camp magnètic, i mesurant la resposta o susceptibilitat magnètica dels materials del subsòl.
Mesura de la conductivitat del sòl Mètode invers a la mesura de la resistivitat. S’emeten camps magnètics que provoquen uns corrents en el subsòl. Les zones que tenen més conductivitat i les que tenen metalls tindran diferent redacció.
Georadar o radar de penetració terrestre Mètode més utilitzat actualment.
Emet ones electromagnètiques d’alta freqüència en el subsòl. Capta d’una segona antena, a mesura que s’avança pel terreny, de la devolució de la ona. Mesura el temps que triga en ser retornada i la seva intensitat que té la ona per inferir-ne les propietats fisques dels materials presents al subsòl.
En resulten radiogrames que expressen en l’eix horitzontal el desplaçament de l’antena de georadar sobre el terreny i, en l’eix vertical, el viatge dels polsos en profunditat, de manera que n’obtenim una visualització equivalent a un perfil o secció de l’àrea explorada.
Tècnica time-slicing: programar per moure en determinats temps i en determinades capes el georadar.
Prospecció química - Anàlisi dels fosfats: les activitats humanes produeixen moltes deixalles que contenen molt de fòsfor, això s’acumula al voltant dels assentaments. Amb les dades de més o menys concentracions es poder fer mapes de zones de jaciment en una quadricula. L’anàlisi químic pot servir per interpretar les diferents zones d’ús d’un jaciment. S’utilitza per fer aquestes prospeccions el analitzador portàtil de raigs X, que permet fer un anàlisi químic de sols geològics, els fet arqueològics, estructures, etc., “in situ” al jaciment i/o al laboratori.
TEMA 5: Arqueologia del territori Actualment s’estudia a partir de l’arqueomorfologia.
Arqueologia espacial L’estudi del territori, inicialment en els anys 60, s’anomena arqueologia espacial.
Posen en aspecte l’anàlisi d’altres disciplines junt amb l’arqueologia per entendre i veure la intenció de l’home amb l’entorn i altres grups d’humans.
- Models econòmics: Anàlisis de la relació entre l’assentament i l’entorn en base a la captació de recursos (temps, distància, etc.).
Models basats en les relacions entre els grups humans o entre els assentaments: es veuen i es creen jerarquitzacions.
Arqueologia del paisatge (anys 80-90) Articulació de les societats amb el seu entorn. Dos corrents principals: - Estudi dels cadastres: context francès dels anys 80 Anàlisi arqueomorfològica del paisatge: Estudia el reconeixement de les formes del paisatge agrari antic i reconstrueix les activitats humanes que han propiciat la formació i evolució dels paisatges a partir de les formes visibles, documentació, etc.
El paisatge com a arqueologia - El paisatge s’entén com a un conjunt d’elements dinàmics on trobem relacions físiques com antròpiques.
El terme territori es refereix al concepte de paisatge humanitzat.
Reflex d’una continuada acció antròpica és in element arqueològic en si mateix i objecte d’estudi de l’arqueologia del territori.
L’estudi del paisatge requereix d’un mètode d’anàlisi diacrònic.
METODOLOGIA DE L’ARQUEOLOGIA DEL PAISATGE 1.
2.
3.
4.
5.
6.
Anàlisi documental Documentació escrita, Interpretació de textos.
Cartografia Carta arqueològica, memòries d’excavacions anteriors Anàlisi documental fotogràfic (foto aèria i fotointerpretació) Prospecció Excavació Anàlisi del paleoambient Anàlisi arquemorfològica (SIG) Documentació escrita L’anàlisi documental diacrònic de les fonts escrites permet contrastar i datar de forma absoluta les seqüències cronològiques. També constatar l’existència d’elements que poden trobar-se o no en l’actualitat. Ens permet reconstruir el paisatge de l’època que s’està estudiant. Informa, pot fer-ho, de l’evolució del medi al llarg d’una cronologia.
D’época romana hi ha una font molt important: “Corpus Agrimenorum Romanum”, que són tractats i escrits recopilats en època flàvia (69-96 dC) sobre models d’ocupació i organització del territori. També tenim fonts històriques que fan al·lusió a fundacions colonials, parlant, sobretot, de vies de comunicació i també organitzacions territorials d’aquests territoris. També hi ha formes d’escriptura epigràfica que ens aporten informació.
De documentació medieval hi ha molta informació cadastral i de forma parcel·laria.
Poden trobar informació local cosa que abans no passava.
Si tenim informació s’ha de fer un estudi diacrònic i podrem obtenir una imatge del territori antic sobre els quals podrem fer un estudi geomorfològic. També podem obtenir certa informació de l’organització relativa del territori, així com identificar elements preexistents.
Una font també molt important és la toponímia. S’han de conèixer però les alteracions que els noms poden haver patit al llarg dels temps.
Quan s’estudia de forma diacrònica hem de situar en el temps els elements, captar la dinàmica de canvi i comparar transformacions paisatgístiques de diversos períodes històrics.
Anàlisi arqueomorfològica del territori La superposició de tots els elements defineix diferents períodes de la història del paisatge i constitueix un paisatge arqueològic.
És possible per tant estudiar una determinada fase en l’evolució del territori a partir de l’estudi del paisatge actual, reflex dels períodes anteriors.
L’anàlisi arquemorfològic es tracten les dades mitjançant l’ús de sistemes d’informació geogràfica en el temps (SIG) (mapes, dades referenciades, fotografies aèries, remote sensing...).
...