Pràctiques Perfetti (2016)

Pràctica Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Fisioterapia - 3º curso
Asignatura Fisioterapia en neurologia II
Año del apunte 2016
Páginas 12
Fecha de subida 18/01/2017
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González PRÀCTICA 2. Introducció al tractament de la paràlisi del VII nervi. Anàlisi de l’exercici des del punt de vista pedagògic i punt de vista cognitiu Els següents exercicis per a la paràlisi facial es poden fer en GRAU 1 (pacient no acompanya en res) i en GRAU 2 (pacient ens acompanya, ajuda una mica). Material: - Pals bucals - Amaukina (desinfectant) - Formes distàncies de tamany diferent Primer provarem a nivell cinestèsic i tàctil (GRAU 1 I 2). 1. Reconeixement de Distàncies amb la parpella Exercici: - Comencem per un reconeixement cinestèsic per la part esquerra de la cara. - El pacient tanca els ulls i fem una valoració de com tanca dels ulls. - Si suposem que el pacient té un ull obert, amb la mà protegida amb un guant, li ensenyem 4 posicions de l’ull i després el pacient amb la mà ens senyarà la posició en que es troba. - Primer comencem per l’ull sa (li ensenyem el que passarà amb l’ull afectat). Després amb el costat afectat i finalment en comparació. - A continuació es repeteix de forma bilateral, el pacient ha d’indicar amb ambdues mans en quina posició es troba cada parpella (no recolzar sobre els ulls només palpar suaument). - Per treballar altres parts de la cara (cella, comissura bucal), com l’ull no el pot tancar voluntàriament, el torna a obrir. Per això posem una cinta perquè tingui l’ull tancat durant tota la sessió. 2. Reconeixement de distàncies i direccions de les celles Exercici: - Mateix procediment que amb les parpelles, amb els nostres dits li anem col·locant les celles en diferents posicions i el pacient ens senyalarà en quina posició es troben, indicant-ho amb la mà. - Amb un bastonet de textura, el pacient ens indica la direcció de la cella movent el bastonet. - Després ho farem bilateral amb dos bastonets. Li senyalem distancies diferents i ens ha de dir amb cada dit/bastonet la direcció de cada cella. - Hem de fer moviments molt lents, fent sentir el moviment i la direcció. Si ho fem massa ràpid donem un estímul massa ràpid al múscul. 1 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González 3. Reconeixement de distancies i direcció de la comissura bucal Exercici: - Comencem amb distancies i continuem en direccions. - Ulls tancats. - Primer, li ensenyem 4 posicions dels extrems de la comissura bucal, comencem pel costat sa, després l’afectat i finalment en comparació (0 petó, 1 normal, 2 +, 3 ++, 4 +++). - De la mateixa manera que en els exercicis anteriors ens ha d’indicar amb els dits en quina posició es troba. - Amb grau 2, el pacient ens podria ajudar cap a la mateixa direcció. Li demanem moviment quan notem que comença el reclutament d’unitats motores. - Això ajuda al pacient a controlar millor el somriure, la parla, veient si està simètric. - Després faríem el mateix però en diferents direccions, cap avall, amunt, horitzontal, en diagonal, etc. Primer al costat sa, afectat, bilateral. - Recordar, fer el moviment suaument, sense moviments bruscos. Fins ara tots els exercicis eren cinestèsics (el pacient havia d’estar atent als moviments) 4. Reconeixement de superfícies tàctils Exercici: - Al tacte podem fer diferents zones per separat, anem resseguint i adaptant-nos al pacient: o Front de caudal a cranial, per elevar la cella i de medial a lateral. o Pòmul, de nas passem per la galta (zona inferior de l’ull). o Part superior del llavi fins la barbeta. - Ho repetim amb una altra textura. - Costat sa, costat afectat i bilateral (al mateix lloc i a mateix temps). 5. Reconeixement de formes i dimensions intrabucals Exercici: - Introduïm el pal bucal. - Quan sortim, hem de fer-li sentir la forma amb el llavi superior i inferior. - Va bé per notar les coses dins la boca, per saber si hi ha menjar. - Comencem amb el costat sa, després l’afectat i després bilateral. Canviem de formes i ens ha d’indicar la forma i les dimensions. Exercicis de GRAU 3 (pacient té mobilitat activa, però encara li falta). 6. Reconeixement de formes i dimensions en les diferents regions facials Exercici: - Full amb diferents cares. - Pacient i fisio en sedestació cara a cara. - Tapem amb un full la meitat de la cara (sana). - El pacient, va fent les cares i el fisio les ha d’endevinar. 2 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González PRÀCTICA 3. Tractament de l’extremitat inferior. Exemples d’exercicis neurocognitius ANÀLISI COGNITIU 1. Elaborar pregunta: PROBLEMA COGNOSCITIU. 2. HIPÒTESI PERCEPTIVA. (En l’exercici de les rodones, se la fa el pacient: informació cinestèsica de l’espatlla). Quina es la hipòtesi perceptiva que ha de tenir el pacient? 3. COMPARACIÓ o VERIFICACIÓ: comparar el moviment real que fa amb les hipòtesis que tenia en el cap. Altres instruments: imatge motora, llenguatge (guia per proposar un problema). ANÀLISI PEDAGÒGIC Anàlisi de l’exercici (punt de vista pedagògic): primer de tot què és un exercici? [definició: experiència interactiva entre fisio-pacient o pacient-objecte, que té un objectiu; està orientada a modificar el comportament del pacient (la experiència que fa amb l’exercici, ha d’estar destinada a que modifiqui el comportament).] Hem de tenir clar quina es la unitat de treball: seria aquell segment o part del cos, i la funció que té aquella part del cos (diàmetres diferents, unitat de treball: espatlla; funció: arribar a l’objecte (arribada). Ha d’anar la part del cos i la funció. En funció de l’exercici, pot varia la part del cos i la funció. L’exercici esta destinat a obtenir una modificació del comportament, per tant hem de tenir en compte: l’objectiu de l’exercici (ex: alteració funcional, pacient grau 1, fos capaç portar la ma sobre la taula per dinar, direcció determinada en direcció a la taula). No ha de ser sempre un moviment actiu, pot ser un comportament (mantenir la mà oberta damunt la taula, que sigui capaç de tenir la ma oberta mentre parla). Ha de ser FUNCIONAL, que sigui mesurable per fisio, família. Un altre aspecte a considerar, per ensenyar-li aquest objectiu, he de saber els continguts de l’exercici, instruments motors, sensitius i cognitius que he d’ensenyar al pacient durant l’exercici perquè aprengui a fer-lo. - Elements motors: primer de tot ha d’aprendre a controlar la reacció exagerada agregada a l’estirament (REAE). Ex espatlla: controlar REAE dels extensor de l’espatlla. - Elements sensitius: millorar la informació cinestèsica de l’espatlla. - Elements cognitius: fonamental perquè el pacient arribi a portar la ma sobre la taula, controlar la reacció i construir informació cinestèsica: l’ATENCIÓ. Ha de prestar atenció a l’espatlla en l’exercici. Un contingut seria el de millorar l’atenció a l’espatlla. La modalitat de l’exercici, haurem de descriure’l (descripció exacta de l’exercici): - Com estarà assegut, estirat, - Grau de l’exercici - Com tindrà els ulls (oberts o tancats) - Tipus d’objecte escollit per fer-ho (panell amb cercles, textures...) Després treballarem l’exercici per veure si aconseguim l’objectiu. 3 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González Raonament cognitiu i pedagògic de cada exercici: Exercicis per pacient neurològic que te problemes amb la direcció del moviment (quan camina, manté el maluc sempre en RE, freezing...): PARKINSON, HEMIPLÈGICS 1. Exercici direccions diferents de l’extremitat inferior (G1-2-3) Col·locarem varies direccions en el terra que son varies direccions en l’espai: - Primera recta, 3 a la dreta i 3 a l’esquerra. - Pacient assegut, cames paral·leles, peu que llisqui al terra. - Grau 1, fem presa proximal (al empeine) i una altra mes distal (avall del forat popliti). Fem moviment primer endavant, i després en les altres direccions (peu mateixa direcció que el maluc). - Fem el mateix cap a l’altra direcció (pacient tota la estona mirant). - Comencem exercici: mans als costats, ulls tancats; anem posant posicions. Pacient ens ha de dir en quin numero es troba i la direcció (ex: primer a la dreta, centre, tercer a l’esquerra...). - Fem exactament igual però en bipedestació (amb recolzament lateral, cadira): si fos hemiplègic HIPOTESI PERCEPTIVA (que es fa el pacient): part del cos mes més important que el pacient ha de tenir en compte: MALUC. La INFORMACIÓ mes important que ha de construir: CINESTÈSICA. - En bipedestació les mateixes direccions i el mateix procediment, dirigim el maluc en la direcció del peu. - Grau 2: demanant al pacient que ens ajudi amb el moviment, que acompanyi una mica. 2 opcions: i. No dic res al pacient, vaig a distal i ha d’adaptar el moviment proximal del maluc (ha de controlar més el moviment proximal). ii. Expressament diem que ens acompanyi amb el moviment. - Grau 3: dos opcions: i. Pacient (ulls tancats) pensa un número, porta peu i fisio l’endevina. Si falla li recordem, li ensenyem l’error, i repeteix. ii. Li dèiem al pacient que vaig cap a un lloc. - Amb tots els graus es torna al PUNT DE PARTIDA, SEMPRE. 2. Exercici relació pelvis-peu: reconeixement de les pressions (G2-3) - Pacient en bipedestació, recolza a una llitera, fisio assegut banc davant. - Ha de fer un reconeixement de la pressió de la pelvis relacionada amb el peu. - Objectiu: mantenir-se de peu amb el pes equitatiu. - Li ensenyem primer amb les mans diferents densitats. - Col·loquem una de les pressions a nivell de la pelvis. I amb l’altra mà a l’altra pelvis. - En base de la pressió, notarà diferent pressió a l’altre peu. - Pacient ha d’estar molt quiet. 4 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González - Preguntem: Quina de les dos permet entrar més pes en el peu dret? (pressió pelvis esquerra). Si una es dura i l’altra tova, la dura permetrà entrar més pes al peu contralateral. - Permet relacionar la pelvis amb els peus (normalment pacients no la senten), fonamental perquè facin be la fase de carrega, que comencin a sentir la pressió a la pelvis. HIPÒTESI PERCEPTIVA (que es fa el pacient): part del cos mes més important que el pacient ha de tenir en compte: PEU (turmell). La INFORMACIÓ mes important que ha de construir: CINESTÈSICA. - Passem a fer-ho amb dos. Primer una pressió i després l’altra (pressiono, deixo anar i repeteixo a l’altre costat). Preguntem quina de les dues es mes tova/dura. Ho ha d’endevinar, per la diferencia de pressió entre els dos peus (quina deixa entra més/menys pes en els peus). - Tenim 3 modalitats; i. Grau 1: Pacient quiet i només un costat. ii. Grau 2: Pacient quiet i dos costats. iii. Grau 3: Fisio quiet, pacient mou cap als costats. 1. Pacient mou en lateral i ha de notar en quin peu entra més pes (si es mes fluix, entrarà més pes en el homolateral). 3. Exercici bascules: reconeixement del pes del pacient, transferir el pes d’un costat a l’altra (G2-3) - Pacient bipedestació, fisio davant assegut. Pacient puja un peu (bo) i ajudem al dolent. - Pacient no pot mirar les bascules, ha de sentir el peus. - HIPOTESI PERCEPTIVA (que es fa el pacient): part del cos mes més important que el pacient ha de tenir en compte: PEUS. La INFORMACIÓ mes important que ha de construir: PES. - Si es hemiplègic i es el primer cop: comencem a ensenyar-li només en un costat, anem de 5kg en 5k (nois de 7 en 7). - Ha de dir si hi ha: i. Una mica de pes ii. Bastant pes iii. Molt pes - Grau 2: portem al pacient i ha de reconèixer les variacions de pes. - Amb els nostres genolls fixem la cama dolenta (un flexiona i l’altre estirat). Si el pacient està millor fixem només amb les mans. - Grau 3: pacient escull una posició i fisio observa una balança per endevinar (fixem a les pelvis). Exemple: vols anar amb una mica/bastant/molt pes a la dreta/esquerra? - Variant: es pot fer el mateix però les dos bascules en un sol peu (una avantpeu i l’altra retropeu) i l’altre sobre unes carpetes. - Un peu lleugerament avançat de l’altra. - Mà a nivell de la pelvis per guiar el moviment i l’altra damunt de la ròtula. - Pacient ha de reconèixer on recau el pes: taló, mig, base, punta dels dits. - Si amb una mà no es suficient, col·loquem una direcció. 5 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González 4. Exercici de reconeixement del pes a través de les motlles (G3) - Utilitzem un aparell (taula, amb tres motlles a sota). - Fisio davant assegut, pacient bipedestació. - Dos balances i una molla en forma de triangle. Primer peus a les peses i avança una cama a la molla. - Presa a nivell proximal de maluc. Va entrant el pes i ha de dir en quina direcció cau la taula de les molles. - El pacient ha de dir on estan les molles. - Canviem les molles de direcció i mentre el pacient va posant el pes, ha de notar on falta la molla (n’hi ha tres, una a les 12, 3 i 9). - Per pacients en grau 3, que ja tenen un control de carrega suficient, i en pacients en ultimes fases de l’hemiplegia (fase de carrega). 6 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González PRÀCTICA 4. Del perfil del pacient a l’exercici. Pràctica de la sensibilitat i de la imatge motora (IM) Perfil del pacient (hemiplègic): perquè el pacient té aquesta reacció exagerada a l’estirament (REAE). Podria ser degut a: - Falta de consciencia d’aquella part del cos (pacient no es conscient del que els hi ha passat). - Falta de sensibilitat d’una part del cos (pacient no reconeix correctament aquella part del cos). Primer de tot valoració global de tota l’extremitat inferior - Punt de vista cinestèsic: rol articular (moviment d’una articulació i el pacient ens ha de dir quina articulació estem movent: turmell, dits, genoll...). Capacitat que té el pacient de saber quina articulació li estan movent. - Direccions de moviment: amunt-avall, costats, rodones... (en quina direcció estem movent l’articulació). Observem si hi han modificacions del to muscular del tríceps sural (la REAE es menor). - Posicions (valoració cinestèsica de les articulacions): diferents posicions amb el turmell, de 1 a 4. El pacient ha d’identificar quina posició es troba. - Relacions espacials (relacionarem una part del cos amb un altra): moviment del turmell i els dits (de 1 a 4, els dits mes amunt, preguntem on estan els dits respecte el turmell). Quan trobem un problema, podem passar a l’altra extremitat. Li ensenyem exactament el mateix o li fem veure. Fem l’experiència en el costat sa, el pacient hi ha de prestar molta atenció, i la sensació que ha tingut en la cama sana, que pensi en el mateix en l’extremitat afectada (està activant les mateixes àrees cerebrals que activaria en la plegica). - Relacions temporals: seqüència de tres moviments, i el pacient ha de reconèixer l’ordre en que s’han mogut. Primer de tot ensenyem els moviments (turmell, genoll, maluc). Després pacient tanca els ulls i anem fent seqüencies diferents. Important valorar-ho perquè quan caminem el que fem son relacions temporals. Quan fem valoracions puntuals de posicionament o direccions s’activa més el lòbul parietal mes anterior (321), i quan fem relacions lòbul parietal més posterior (456). - Prova del copiar: Pacient ulls tancats, fem un moviment amb la cama plegica (perquè estem valorant sensibilitat cinestèsica, el que esta sentit el pacient en aquesta extremitat. La sana serà com un mirall del que esta sentit en la afectada), i l’ha de reproduir a l’extremitat sana. Ens hem de fixar en totes les articulacions, la distància de la posició d’un turmell o altra, etc. - Prova de sensibilitat cinestèsica amb un objecte: primer li ensenyem les diferents formes (full amb diferents línies). Li ensenyem cada una i que li posi un nom (ex: punxeguda, rectangular, arrodonida. Li fem una de les 3, i el pacient ens ha de dir quina es. 7 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González Si amb la plegica s’equivoca molt, ho fem primer amb la sana per veure si pot portar-se l’aprenentatge a la plegica. Per apreciar-ho ha de relacionar diferents parts del cos (maluc i genoll), tot i que el contacte estigui a nivell distal (taló). P.Ex: pacient té REAE al maluc. Fem totes les proves anteriors al maluc i podríem arribar a fer la imatge motora. Utilitzarem la part sana, col·loquem la cama ben alineada. IMATGE MOTORA Fem sentir un moviment a la cama sana i que el reprodueixi a la cama afectada. Ho fem per millorar la capacitat perceptiva del pacient o sempre que hi hagi algun problema és un instrument. Fem en el costat sa i s’ha d’imaginar el mateix moviment en el costat afectat (com si ho estigues fent però imaginant la mateixa sensació moviment recorregut. Després li fem a la plègica i el pacient ens ha de dir si correspon al moviment que s’havia imaginat. Podem fer servir-la tant en valoració (pacient disminueix la REAE), com durant el tractament (en qualsevol exercici, augmentar la atenció del pacient, etc.) Per valorar la sensibilitat tàctil, podem posar diferents textures i amb el taló ens ha de dir quina es la suau, rugosa, etc. Però no es suficient per afirmar que no té una afectació sensitiva. Hem de saber si es igual que en un costat sa, no es suficient que ho identifiqui només amb la sana, he de fer la PROVA DE COMPARACIÓ. He de tenir copies de totes les textures, primer en la extremitat sana i després en la afectada, i ha de reconèixer si es la mateixa. Fem el mateix amb les pressions, pes, etc. Hem vist les proves del com reconeix. Aquesta reacció pot ser degut a un problema perceptiu, o a problemes cognitius. En el moment que dirigim l’atenció del pacient en les proves a una part del cos, hem de comprovar si s’hi produeixen canvis. Tipus d’atenció: - Atenció selectiva o dirigida: reconeixement de posició (LHD). - Atenció dividida: més complexa, permet prestar atenció a diverses coses. - Atenció mantinguda: processos d’aprenentatge. Hem de saber quina de les atencions té alterada el pacient. Totes les proves bé, menys la de copiar= problema d’atenció dividida, incapaç de prestar atenció a diverses articulacions a la vegada (farem exercicis que el permetin relacionar diferents part del cos a la vegada). Pacient que sent el peu molt lluny, difuminat, cama deformada amb bonys (quan descriuen una part del cos)= procés cognitiu alterat. Imatge mental d’una part del cos totalment alterada, IMATGE MOTORA. Pacients tenen aquest específic motor (EM), mà amb boira, lluny, alterada representació d’aquella part del cos. 8 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González Concepte de la imatge motora: quan imaginem una acció s’activen les mateixes àrees cerebrals que s’activarien quan realitzes l’acció. Quan trobem REAE, hem de valorar la IM d’aquella part del cos. Com ho valorem: li diem al pacient si li fem el moviment, sent el mateix que s’havia imaginat. El llenguatge del pacient ens ajuda a determinar quina imatge motora té d’aquella part del cos. Podem modificar a través del llenguatge aquesta imatge mental. En ajudarà a amplificar la REAE. Com sabem si s’està construint una bona IM? Segons uns paràmetres: - Temps de la IM: temps que tarda en construir-se la imatge: tardaríem el mateix temps en fer l’acció i quan ens ho imaginem. Tant si van ràpids com lents, no està fent una bona IM. - Descripció de la mateixa imatge: que intenti imaginar des del moviment de la sana el moviment en la plegica. Amb molta resistència no seria correcta, s’està imaginant una IM patològica. Que ens expliqui exactament el que s’imagina. - Modificació del comportament: com saber si el pacient s’ha creat una bona IM. Si fem el moviment a la patològica, el REAE DISMINUEIXA, s’ha fet una bona IM. Aquests 3 paràmetres son els que hem d’avaluar, i modificar perquè arribi a tenir una bona IM. Després hi haurà un altre element: L’APRENENTATGE. MANTIGUI ELS CANVIS DE L’EM, dependrà de la seva capacitat d’aprendre, mantenir en el temps les estratègies neurocognitives. Per això necessitem una setmanes per veure si esta adquirint una bona IM. ESTANT TOTS ELLS RELACIONATS I INFLUEIXEN. FARIEM SERVIR LA IMATGE MOTORA QUAN... HI HAGI UNA ALTERCIÓ MOTORA (REAE), QUAN EL PACIENT NO PERCEP AQUELLA PART DEL COS, EN VALORACIÓ, TRACTAMENT, ETC. 9 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González PRÀCTICA 5. Exercicis neurocognitius per la recuperació de la funcionalitat de la mà FUNCIONS EXTREMITAT SUPERIOR 1) Primera funció, espatlla (arribada). 2) Aproximació del palmell a l’objecte (he d’orientar i aproximar el palmell a l’objecte). Ho faré a través del colze i del canell. Aquestes dos articulacions permeten organitzar aquesta funció 3) Presa. Presa que permet tocar l’objecte i començar a manipular. Intervenen els dits i canell. (no oblidem el palmell, estructura important, permet agafa objectes 3D). L’hem de relacionar a una funció determinada. Relació entre l’exercici i la funció. FUNCIONS EXTREMITAT INFERIOR 1) Oscil·lació 2) Propulsió 3) Amortiguació 4) Recolzament Cada un dels exercicis, els hem d’identificar amb les funcions. FUNCIONS TRONC 1) Simetria (pla frontal) / verticalitat 2) Prolungació (quan volem agafar un objecte que està més lluny de l’abast, el cos es prolonga amb l’ajuda del tronc). 3) Sosteniment (quan arribem a l’objecte però no desplaça el tronc. Sosté el tronc mentre executa un moviment) 1. Exercici de reconeixement de la línia mitja del cos en relació a les ES. La línia mitja del cos, es una línia imaginaria que separa el nostre hemicós dret de l’esquerra. Permet discernir on comença i acaba cada hemicós. Ens permet determinar on estan els objectes (esquerra o dreta). Lesions hemisferi esquerra, alteració de l’hemicos dret. Perden concepció de la línia mitja. 1cm a la dreta o 1cm a l’esquerra de la LM, els 2cm estan representats en els dos hemisferis, cosa que fa que puguem determinar si esta a la D o E. Afectació d’aquesta LM. Primer de tot hem de valorar la LM del pacient. Per on passa la LM. Amb l’índex o polze, assenyali per on creu que passa la LM. Un pacient, es desviaria amb la mà BONA. Pot fer-se amb ulls oberts o tancats (apareix més la desviació). Fem una línia recta i una desviada, comencem a construir la LM del cos, col·locant-nos davant del pacient, ha d’adonar-se de la diferencia. 10 FN.II – ETC (Pràctiques) Èlia González Un com hem construir la LM del cos, construïm una LM en l’espai (amb un pòster amb una LM vermella, que representa el cos del pacient). Hem de veure si pot fer la correspondència entre el pòster i el seu cos. Desplacem la LM del pòster i el pacient ha de dir quan cregui que correspon amb la LM del seu cos. Si falla, ens tornem a col·locar davant del pacient, i ens col·loquem la línia mitja, pacient ha de dir quan coincideix la LM del pòster amb la del nostre cos (a veure si amb 3ª persona ho reconeix). En casos extrems, ens podem col·locar una cinta a la LM del nostre cos, perquè el pacient vegi la correspondència entre les dues línies. Dues modalitats: 1. Posició de la ma respecte la LM del pòster, que va més lluny o més a prop. a. Primera: palmell coincideix amb el quadrant. b. Segona: més lluny. c. Tercera i quarta: encara més lluny. Pacient ha de dir lo lluny que es troba en la LM. Mateix exercici, però per comparació. Col·loquem les dues mans damunt del pòster a diferent alçada. Ha de dir si estan iguals o diferents. (cap endavant, allunyant-se i apropant-se). Ha de dir que hauria de fer per corregir-ho (portar mà D/E més lluny/a prop). 2. Posició de la mà en relació de la LM del pòster. Més a prop o més lluny. Distàncies igual que en el primer exercici. Mateix exercici, però bilateral. Amb les dues mans en posicions diferents, per comparació. 3. Bilateral combinat amb la comparació. Ha de reconèixer, on està cada mà respecte l’altre. Si la E/D està més a prop/lluny de la LM i si està mes lluny o a prop del pacient. 2. Exercici sobre el rol de la mà (estructura informativa) Moviment= estructures cognitives + estructures perceptives implicades. Exercicis de Perfetti: van sorgir arran d’un problema. Les EEII es recuperaven, però les EESS (sobretot la mà), costava molt, quedaven espàstiques. Aferències= informació. Diferents textures, fa que el pacient posi atenció a la mà i arribin moltes informacions, tant tàctils, cinestèsiques, etc. 2.1. Exercici subsidi del cub Per treballar la tridimensionalitat del palmell de la mà. Funció de la ES relacionada= presa, aproximació/orientació, informació cinestèsica. Es pot treballar, amb els cares dels cubs, els vèrtex o angles, les arestes; i adherir-hi textures. Son exercici a partir de GRAU 2 (ha de tenir un control proximal, i hi ha moltes adaptació, el pacient ha de superar problemes de les RAE. Hem d’evitar que apareguin els patrons espàstics patològics. Si fem un exercici i augmenta l’espasticitat, estem treballant incorrectament). 11 FN.II – ETC (Pràctiques) - - Èlia González Exercici de reconeixement de quines cares son les que estem tocant: davant/darrere, a dalt/avall, dreta/esquerra. Exercici de reconeixement dels vèrtexs/angles del cub. Si no ho reconeix verbalment, que ho indiqui amb l’altra mà. Exercici de reconeixement de les arestes del cub. Exercici de reconeixement de textures. Primer li ensenyem les textures i que les reconegui. Després les enganxem a les cares del cub. Ha de reconèixer amb cada dit (índex i polze), cada textura, i on estan col·locades. Integració de quin tipus d’informació?= tàctils i cinestèsiques. Exercici piràmide. N’hi han de més grans/petites i amplades. Serveix per treballar la relació entre polze i els altres dits (preses). Hi ha moltes accions on no podem veure parts del cos (quan agafem una ampolla, veiem el dit gros però no el del darrere). Preguntem si el que esta veient al davant correspon amb la placa tàctil del darrere. Integració VISUAL + TÀCTIL (ulls oberts), cinestèsica no perquè estan al mateix lloc. Podem posar 3 textures darrere i una davant. Ha de localitzar quina de les textures correspon a la del davant. El fisio mou la mà. Ara si que es integració VISUAL + TÀCTIL + CINESTÈSICA (té en compte tots els dits). O cada dit en una textura diferent i ha d’identificar quina és la que correspon amb el polze. 2.2. Exercici reconeixement de triangles Exercici de reconeixement de formes diferents. Mateixa presa cub per ensenyar al pacient, desprès amb ulls tancats. Fem sentir tot el perímetre del triangle fins el final. Es mouen dits, palmell i canell (funció de PRESA). Informació de tipus CINESTÈSICA (distància moviment canell i dits). Si canvio l’exercici, canvio la funció (podríem fer-ne un de grau 1, però amb la presa distal del fisio, ja no treballaríem la funció de presa si no d’arribada). 3. Exercici de reconeixement del pes de l’objecte Col·loquem el polze i l’índex agafant un objecte quadrat. Col·loquem un dels 3 pesos damunt (gran, mitja i petit). Braç recolzat a la llitera, i sostenint el quadrat. Fisio sempre al costat homolateral. Ha de dir quin pes es el que esta col·locat damunt del objecte. ULLS TANCATS. Ha d’estar pendent de la polpa dels dits, ja que contra més pes més pressió haurà de fer per aguantar la fusta. Es un exercici de GRAU 2 o més. També podem posar el pes en diferents costats de la fusta i ens ha de dir si està lluny o a prop (esquerra/dreta). Diguem on està i quin pes és. Si no es capaç de mantenir la fusta l’ajudem fent una petita pressió als seus dits. 12 ...

Tags: