Bloc 3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 4º curso
Asignatura Historia global en el món modern i contemporani
Año del apunte 2016
Páginas 7
Fecha de subida 30/03/2016
Descargas 21
Subido por

Vista previa del texto

BLOC 3. RUTES ENTRE 1871 I 1914 (I II): UNA "VIA PECULIAR" PER A LA NOVA ALEMANYA? 01/03 Aquesta via no pot ser explicada només per qüestions endògenes. El Keiserreich és un imperi, igual que el francès i que el britànic. Tot i això, la diferència radica en que el seu imperi es va donar principalment dins Europa, i no fora. La seva dinàmica, doncs, s’ha d’explicar per raons globals i a partir de polítiques (que en molts sentits s’assemblen molt a les franceses i britàniques), però amb la diferència que la història imperial alemanya es va donar principalment dins el continent europeu. És en aquests primers anys quan podem veure l’origen de dinàmiques que posteriorment donaran lloc al nazisme. Això no vol dir que aquests anys siguin els determinats per entendre Auswitch, perquè hauran molts d’altres.
És el resultat del xoc de dos imperis, l’alemany i el rus, en la frontera ruso-alemanya, la més conflictiva del segle XX.
1. L’unificació alemanya i el Deutsches Reich (1871-1918) com a “ruta peculiar” (“Sonderweg”) cap a la modernitat europea: els grans debats historiogràfics de l’últim terç del segle XX.
El mapa que veiem mostra l’imperi alemany, de naturalesa federal, durant el 1871, moment després de la victòria contra França, i l’annexió de territoris danesos.
El llibre “Germany’s Aims in the First World War”, escrit per Fritz Fischer, 1erà el primer gran estudi sobre els objectius alemanys durant la IGM. Posarà l’èmfasi entre la semblança del front oriental de 1914 i el front oriental de 1939. Dit d’una altra manera, Fischer estarà buscant una connexió entre la política alemanya a Polònia al 39 i les polítiques del Kaiser Reich quan va atacar Rússia al 1914, moment en que Polònia no existia encara. Durant els primers anys de la guerra, els alemanys avançaran molt de pressa en aquest front del 1914. Per tant, Fischer busca les connexions entre els objectius militars a l’Est, del 1914 i els posteriors, cercats per Hitler. Molts historiadors parlen de la I i la II GM com una segona guerra dels 30 anys, de fet, és un dels historiadors pares d’aquest concepte. En els anys que estava escrivint Fischer, durant els 60, era el moment de silenciar Auswitch. Un altre exemple és el llibre “The peculiarities of German history”, escrit per David Blackbourn i Geoff Eley, qui tenien la idea de cercar en el segle XIX, les peculiaritats alemanyes.
Els de l’Escola de Bielefeld estaven pensant en un tipus ideal, durant els anys 70 i 80 del segle XX, ja que eren escriptors que s’havien format durant la guerra freda i a més, als EE.UU. Era la idea de que la modernitat econòmica hauria d’haver estat el model de la modernitat social i política. Un modern mundial anglosaxó basat en l’estabilitat política i en el creixement econòmic basat en el capitalisme, una tècnica que es va portar a terme pels EE.UU. a una gran quantitat de països asiàtics i sud-americans. Per tant, el que opinen els membres d’aquesta escola era que, tot i que a Alemanya havia estabilitat econòmica, no va haver-hi la construcció d’una democràcia parlamentària que generés espais socials amb suficient pes.
Les taxes de creixement de l’Alemanya unificada a partir del 1871 es mostren en aquesta taula, i ens deixen veure com cap altre país de l’Europa continental presentarà de manera constant taxes per sobre de l’1,2 anual del PIB, sobretot fins 1910. El pes del sector agrari continuarà estant mutable. Alguns indicadors ens diuen que la transformació de l’agricultura alemanya en aquests anys resultarà molt significativa sobretot en els espais que mentalment associaríem amb aquests terratinents de la zona oriental de Prússia. Prússia s’ha construït com l’estat més gran que formarà l’Imperi, s’expandirà cap a occident però també cap a la Oriental. Precisament, en aquests districtes prussians, on el pes del latifundi és mes gran, és on l’augment de la productivitat per hectàrea ha estat més significatiu en els primers anys abans de la IGM.
Pel que fa a l’autoritarisme polític, podem veure un exemple. Quan ens mirem de prop la història de les monarquies europees del segle XIX, veiem com els matisos son més important que els titulars. Alemanya tenia des de 1871 un parlament, un Reichstag, basat en el sufragi universal masculí, sense restriccions. La gran tasca de Beder i companyia, serà mostrar que això era una FICCIÓ. Si que havia un Reichstag que va existir de manera ininterrompuda fins la IGM, però que el sistema era un sofisticat model de pesos i contrapesos que realment buidaven de poder real el Reichstag. L’imperi neix de la guerra contra França, però de fet una cadena de guerres on el pes i la iniciativa la porten els prussians, de la mà de Bismark. Per tant, constitucionalment, l’emperador és el rei de Prússia. El primer ministre formarà govern amb membres del Bundesrat (cambra alta o Consell federal), i no del Reichstag (cambra baixa), ja que el sistema alemany estava format per dues cambres. Per tant, els senadors nomes poden ser triats entre els membres del Bundesrat. Cada estat envia al Bundesrat els seus delegats, o senadors, en funció de sistemes electorals que cada estat pot regular per si mateix. Cada estat és sobirà per establir el seu propi sistema electoral. El Bundesrat, de fet, podia vetar qualsevol elecció del Reichstag amb 15 vots i 58 delegats. Prússia només ja enviava 17. El Reichstag, de fet, era només una cambra legislativa fortament controlada pel Bundesrat, un organisme que no estava escollit per sufragi masculí. El 5% dels majors contribuents triaven 1/3 dels diputats de la cambra de Prússia, mentre que el 85% l’altre terç i el restant l’altre terç.
L’alemanya guillermina és la pionera de la construcció del que coneixerem com l’estat del benestar. De fet, la seguretat social és una creació alemanya d’aquest moment, i és com Bismark batejarà un sistema de finals dels anys 80 del segle XIX. Serà un mecanisme d’estabilització de la classe treballadora a partir de la implicació de l’estat en uns àmbits concrets de l’estat. Aquest sistema és molt diferent del neozelandès o el canadenc que estan sorgint ara, que eren finançats amb els diners de tothom. El sistema alemany, pel contrari, neix com a sistema contributiu, on qui està pagant el cos de la futura pensió son els treballadors amb part del salari, i els empresaris amb part de la quota. A més, aquest sistema neix molt selectiu, només arribant a un terç de la població treballadora. Exclou d’arrel població flotant i jornalers entre altres. Si el parlament és un parlament buit, en termes d’atribucions polítiques, ¿on es farà fort l’SPD? Precisament en aquesta xarxa d’oficines de gestió del sistema de pensions, sobretot a les àrees regionals i provincials. L’SPD, al no tenir força des de dalt, l’aconseguirà des de baix. Abans de la IGM, l’SPD era la gran força, sense cap mena de discussió. No es pot entendre el que passarà a Alemanya després de 1918, sense entendre que la hiperinflació dels anys 20 i el col·lapse econòmic dels anys 20, trencarà aquesta capacitat dels treballadors de portar a aquestes caixes de seguretat social, part dels seus ingressos. I el poder nazi basarà el seu auge en la promesa de reconstruir aquesta xarxa.
Aquesta revolució hauria estabilitzat el sistema polític per la via d’incloure una part de la població industrial de determinats sectors. La idea de l’imperi de Bismark té més prestigi dirigida cap a l’interior, més que cap a una projecció global. Donar prestigi al règim en termes interiors, i estabilitzar-lo en termes polítics. Així, el que opinen aquests historiador com Wehler, és que les arrels d’aquest autoritarisme bel·ligerant s’han plantat abans del 1933. La idea d’Auswitch és la modernitat aplicada al servei de la tirania genocida. Aquesta idea ja estava en potència en el Kaisereich. La responsabilitat és essencialment alemanya, però està estant acotada a les elits.
De tal manera que la majoria d’alemanys serien les primeres víctimes del nazisme, com ho havien estat de la mateixa forma, de l’imperi del Káiser. Aquesta és bàsicament la teoria.
Habermas i Wehler doncs, dèiem que no es podia normalitzar ni treure càrrega a l’excepcionalitat del que representarà el III Reich. Ells creuen que han de mirar quins elements de la història alemanya fixen aquests elements de continuïtat.
Per tancar el primer punt veiem un fragment de Dieter Langewiesche “La época del Estadonación en Europa”, un dels primers que diu que el que neix al 1871 és una cosa que fa servir el passat per legitimar una realitat en molts sentits radicalment nova. I només si entenem la naturalesa d’aquesta realitat, on el canvi és molt important; només si entenem la dimensió nova de l’imperi nascut al 71, la seva dimensió, sobretot la no Alemanya (era un imperi alemany que governa a milions de no alemanys), entendrem les circumstàncies posteriors. Aquestes circumstàncies valdrien per altres estats, com l’Itàlia. Llavors, la premissa és, una vegada creat l’estat nacional, es pot crear un imperi per governar als seus integrants. L’imperi prussiàalemany es construeix en una guerra contra Àustria, així com als alemanys austríacs que vivien a l’imperi austro-hongarès. De fet, el que opina l’autor és que Alemanya es va reduir territorialment, al separar-se de la història alemanya Àustria, antic centre de la cultura alemanya. Al trencar-se amb Àustria, es va poder unificar l’imperi Alemany dins de les seves pròpies fronteres protestants. De tal manera que amb l’imperi que neix al 1871 els protestants son mes de 2/3 de persones mentre que els catòlics representen una minoria. Quasi més de la meitat d’aquests últims no són alemanys culturalment i lingüísticament parlant.
2. Alemanya , 1870-1914: gènesis imperials i globals de la nació moderna (I). L’exemple de les polítiques de “Germanització de la Terra” a la frontera oriental de Prússia (1880s-1918).
El problema amb l’imperi Alemany és que una gran part de la seva història no va tenir lloc a escala global, sinó a Europa.
La més gran minoria no alemanya que tenia la ciutadania, eren els polonesos. Els polonesos son catòlics, mentre que els alemanys són protestants. Si sumem els polonesos, amb les altres minories que tenen afinitat amb els polonesos, com els lituans, una altra minoria al nord, fa una suma de 4 milions llargs de persones. Entre el 15 i el 20% de la població de l’imperi. Quan va incorporar Prússia els seus territoris més orientals, com Köninsberg, West Prusia, Silèsia, Posen, etc., ? Després del desmembrament de Polònia i de la seva repartició entre Rússia, Prússia i Àustria. Això vol dir que quan es produeixen les guerres alemanyes del XIX, Prússia ha aportat un territori a l’est significatiu.
Si veiem el mapa etnogràfic de Pomerània i Posen, veiem com sobre el fons vermell apareixen unes taques negres: en vermell és la població de parla polonesa; en verd els territoris que a partir de 1875-80 han estat ocupats per colons de parla alemanya. Això és el que Bismark dirà com política de germanització de la terra. En trenta anys s’instal·laran més de 150.000 colons alemanys entre polonesos que, tot i que eren ciutadans alemanys, no eren de llengua ni cultura alemanya. Son aproximadament el mateix nombre d’alemanys que emigraran a finals del XIX i principis del XX. Com dirà Sebastian Conrad, l’autèntica colònia dels alemanys no són ni Camerun, ni Namíbia, sinó la frontera polonesa. Conrad recorda en el seu llibre que gairebé tot un gènere literari es popularitzen presentant la frontera polonesa com una mena de “salvatge Est” a colonitzar per alemanys.
El Papa al 1861 i al 1854 emetrà una sèrie d’encícliques fent que el catòlic no es pugi situar a favor de cap causa que no sigui el catolicisme, en un context de guerres internes a Itàlia. Bismark iniciarà una lluita contra el catolicisme davant d’aquesta posició del Papa. Conrad diu que no es casualitat que la noció de Kulturkampf sigui alhora un combat entre protestantisme i catolicisme, però també un combat entre nocions de cultura més o menys desenvolupada. Un segon significat de Kulturkampf serà portar la cultura als que s’han quedat aturats en la història: els catòlics.
08/03 El 1885 es crea una agència de colonització prussiana a Berlín, el mateix temps que té lloc la conferència de Berlín a propòsit del repartiment de les potències europees del continent africà.
Sebastian Conrad (2010) puntualitza com l’expansió imperial alemanya no es centra únicament en territori no europeu. És en el cas de Polònia cap on es buscarà aquesta expansió des de Berlín, un país que és un estat-nació que té una naturalesa imperial i que contempla en el seu interior uns 6 milions d’alemanys des del punt de vista lingüístic. Berlín de Bismark estava aplicant polítiques imperialistes-colonialistes, així com França i Gran Bretanya ho estava fent en territoris extra europeus, en el territori polonès. La política del Kulturkampf buscava recuperar per part de l’Estat de l’educació, a la Prússia oriental s’ha de veure no només com una política de secularització sinó també com una política anti-polonesa. El concepte de Kulturkampf (‘lluita cultural’) té una connotació de com allò que s’imposa en comunitats on no hi ha cultura, en pobles naturals no culturitzats, havent una dimensió en lectura de graus de civilització. Es produeixen durant la dècada de 1870, i s’ha de llegir no només en clau secularitzadora sinó també, i fonamentalment, anti-polonesa.
S. Conrad també ha tret a la llum un seguit de projectes anteriors a 1914, de la lliga ‘pangermànica’ que havia generat al 1902 una projecte legal per a segregar els colons alemanys dels alemanys polonesos de parla no alemanya. L’altre projecte elaborat al 1912és que en cas d’una guerra amb Rússia la Polònia que es guanyés Rússia s’exclouria Polònia de la constitució.
Parlem d’una polític d’estat d’excepció, i que no seria tan diferent del model francès a Algèria, en que hi havia tres departaments i la resta de territori sota control militar.
L’estudi de Michael Mann que va poder fer en l’estudi de bases més completa dels criminals de guerra nazi és el punt de partida de la seva obra, , El lado oscuro de la democràcia. Un estudio sobre la limpieza ètnica (2009). La majoria no eren grans comandaments del Tercer Reich sinó de nivell mitjà o baix, que van dirigir camps nazis o van participar en matances a l’est europeu.
Una de les primeres conseqüències de la Primera Guerra Mundial, és que Alemanya perd part de territoris de l’est que passaran a formar part de la nova Polònia independent, uns territoris que havien estat centre principal de les polítiques de “germanització de la Terra”. La implantació d’alemanys ètnics era recent i això va justificar a les potències aliades a donar les terres a la nova Polònia.
Michael Mann ha demostrat que els territoris perduts per Alemanya al 1918 son aquells que aporten proporcionalment més criminals de guerra, de nivell baix. De pràcticament tots els territoris perduts el 1918-1919 van sortir molts criminals de guerra nazis que eren ètnicament alemanys. Els orígens dels assassinats massius resideixen en gran mesura en el ressentit revisionisme imperial ètnic, amb independència del posterior antisemitisme local. Michael Mann ha trobat que molts criminals de guerra nascuts en aquets territoris, estan censats al 1933 a l’empetitida Alemanya, per tant, no viuen com a polonesos abans de 1933 quan Hitler arriba al poder, i això es deu a que a la Polònia s’havien polititzat en les vies pan-germàniques, en les polítiques de germanització, i les noves autoritats poloneses ho saben. L’estudi de Mann afirma que hi ha una continuïtat entre el que havia passat abans del 1914 influeix en el que passarà durant la Segona Guerra Mundial. Els criminals no són membres de l’exercit sinó civils que acabaran participant massivament en les polítiques genocides nazis.
3. Alemanya, 1870-1919: gènesis imperials i globals de la nació moderna (i II). Arrels globals/imperials de l’antisemitisme a l’Alemanya del segle XX.
La política antisemita com a política de masses no és una invenció nazi, sinó que beu de l’antijudeisme de l’Europa cristiana de la Edat Mitjana i Moderna. Cal tenir en compte que l’antijudeisme es basa en arguments religiosos, mentre que a partir de la segona meitat del XIX el prejudici religiós es transforma en un discurs racialitzat. El Tercer Reich serà la última derivada i la més radical d’una política que ha nascut molt abans dels anys 20, i que s’està forjant en el cas alemany en la mateixa frontera imperial. La conversió de la conversió de l’anti-judeisme a l’antisemitisme té lloc al mateix temps que l’assimilació de les comunitats jueves en els nous Estats–nació, que els hi donen la ciutadania, i els jueus es germanitzen completament, i mentre això està madurant, re-emergeix una nova forma de prejudici ara com antisemitisme.
L’antisemitisme no es pot llegir en clau nacional alemany, el nacionalisme alemany no es radicalitza per raons únicament internes, sinó que a causa d’una dinàmica global i tensions interimperials. La dinàmica que ha de ser explicada en clau d’història alemanya, però no únicament.
L’antisemitisme com a política cultural moderna del segle XIX tardà, es pot entendre com a fenomen global europeu, que s’ha d’entendre en la lògica política imperial, sigui a Algèria o als territoris de Polònia alemanya. El marc és de tensions inter-imperials, entre imperis que actuen fora d’Europa però també en territoris europeus, que seran governats com si fossin un altre continent.
La frontera Germano-Russa cap al 1900 és probablement la frontera més porosa d’Europa, en un doble sentit. En primer lloc, els càlculs parlen que en els trenta anys anteriors al 1914 un flux de mig milió de treballadors estacionals russo-polonessos emigren estacionalment a l’Imperi alemany, gràcies a un gran mercat de treball agrari estacional. Es treball no qualificat, barat, sovint amb brigades familiars, que va i ve. Aquest mig milió de russos-polonesos, molts d’ells jueus (que tenen molt poc a veure amb la minoria jueva alemanya que és urbana i de classe mitja-alta), estan ocupant els llocs de treball de molts d’alemanys, que al mateix temps han estat expulsat de les seves terres i han emigrat a la conca industrial minera de l’Alemanya oriental.
Aquests estan essent reemplaçats per molts treballadors jueus polonesos i russos.
Per altra banda, es calcula que més de 5 milions de persones, russo-polonesos pobres, travessen la frontera entre Rússia i Alemanya, en una frontera on neix el primer passaport modern.
L’Imperi Alemany establirà una cadena de duanes amb mecanismes de control de l’emigració, essent una resposta al segon gran moviment demogràfic. El destí d’aquestes persones era emigrar, sobretot als Estats Units. S’havia de creuar Alemanya ja que les rutes transnacionals sortien dels ports del nord d’Alemanya de la costa del Mar Bàltic. Veurem la proliferació a la premsa alemanya dels Ostjuden, els jueus orientals, i també es utilitzat amb connotacions negatives, i es comença a establir com a imatge d’aquests milions de jueus russo-polonesos. Un estereotip negatiu nou que es projecte sobre un món jueu no alemany, fonamentalment eslaus, s’està girant també cap als jueus alemanys. És un estereotip negatiu el del jueu oriental, que implica pobresa, mobilitat sense control, malaltia (té lloc una epidèmia de la que són culpats), i radicalisme polític (els jueus russo-polonesos com a socialistes, creen el seu partit socialista).
Una part d’aquest discurs de presentar el jueu oriental com la quinta essència de totes aquestes coses, és un discurs que en molts cassos es avalat i produït pels jueus alemanys, qui es volen diferenciar dels jueus de l’est.
La majoria dels jueus europeus vivia a la part polonesa de l’Imperi Rus i enfrontaven una important contradicció, d’una banda un gran nombre de jueus europeus no havien estat afectats pel judaisme reformant, no havien estat afectats, per tant, pels processos d’assimilació, un procés de secularització i d’abandonament de la comunitat religiosa que si havien tingut lloc com Alemanya. Així, el poder dels líders rabínics estava en molts sentits intacte.
L’argument de Conrad és que en la frontera russo-alemanya abans de 1914, és que l’antieslavisme i l’anti-judeisme es fusiona en una nova forma de discriminització, ja que els jueus emigrants, són tan eslaus com jueus, fusionant-se una forma política vella amb una de moderna.
Si afegim que l’Imperi rus esta exportant a alemanya una part de les seves tensions, radicalisme, socialisme, etc. provocant un xoc de refugiats. La qüestió jueva a l’Imperi rus es localitza en aquesta frontera de l’Imperi rus, amb alemanya, i s’explica per una dinàmica russa concreta. La pregunta és perquè es fonen l’anti-eslavisme i l’anti-judeisme en un nou prejudici, ara basat en la diferència racial.
La dimensió nacional és important, ja que si els jueus russos són una raça diferent, de manera que cap jueu, tampoc els alemanys poden ser alemanys genuïns. Per això, els soldats alemanys de família jueva que han lluitat a la Primera Guerra Mundial demanen la nacionalitat, essent aquest un dels grans drames de famílies que han lluitat per la nació alemanya en la Primera Guerra Mundil, i després seran assassinats per aquesta en la Segona Guerra Mundial.
La història russa es tan important o més que l’alemanya per entendre la presencia de gran quantitat de jueus esclaus a les fronteres entre els dos imperis. L’Imperi tzarista va confiar legalment entre 4 i 5 milions de jueus, aleshores russos, des de 1830 fins a la Primera Guerra Mundial a una mena de gran gueto territorial jueu dins de l’Imperi rus durant el segle XIX. Això s’explica a l’Imperi rus del segle XIX, quan fins a la dècada de 1860 és l’únic territori europeu on la servitud pagesa continua essent legal, de manera que el confinament de la població jueva és una política més d’aquesta restricció de moviment de l’Imperi rus. Quan la servitud pagesa sigui definitivament desmuntada, només algunes restriccions que tenien la comunitat jueva, només per aquells ‘jueus eminents’, i la restricció de moviments i vigència continua vigent durant la segona part del segle XIX, i haurem d’esperar al 1917 perquè el gruix d’aquesta legislació sigui definitivament eliminada. El que San Petersburg estava fent confinant en aquest territori milions de jueus russos procedents de l’interior de l’Imperi estava russificant el territori, és a dir, esta utilitzant la política de confinament jueu per a russificar territoris que no eren russos, sinó polonesos, també en llocs com al Mar Negre o al sud d’Ucraïna. Seran llocs on, durant la Segona Guerra Mundial, l’antisemitisme sorgirà de baix, del poble, i no pas dels dirigents nazis que havien conquerit aquells territoris. Aquest xoc imperial en aquesta frontera alemany-russa el qu3e fa d’aquesta qüestió de la mobilitat dels jueus orientals un element creixent durant els trenta o trenta-cinc anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.
Auschwitz es a Polònia perquè gran part de la comunitat jueva europea es localitza allà, degut la política de russificació, així com les noves emigracions cap a l’alemanya polonesa en busca d’oferta de treball en l’activitat agrària estacional. Els tres milions llargs de jueus polonesos és el resultat d’aquesta tensió entre imperis que ha tingut lloc durant el segle XIX.
El sistema de duanes que buscava controlar els acreditaments que havien de presentar els treballadors, així com els controls lingüístics, etc. iniciant-se una política de selecció a la frontera, que la Primera Guerra Mundial trencarà, però ja es mostra com la comunitat jueva es controlava en base a idees com el nacionalisme higiènic (als controls hi havia metges que passaven revisions) i la superioritat cultural.
Conrad també és el primer que ha llegit com una mateixa història, el que té lloc en aquest territoris amb zones com Austràlia a partir de 1901-02. Si la llegim com una historia global com la construcció d’un Estat-nació europeu que neix en estructures imperials, el que esta fent Alemanya no es tan diferent del que esta passat a Austràlia amb les polítiques de ‘blanquejament’, o a Washington que prohibeix la migració xinesa amb arguments molt semblants (radicalisme, higiene, pobresa...) i en un període de temps molt semblant.
Una part del debat sobre les arrels de les polítiques genocides alemanyes dels anys 20 i 30 han posat en èmfasis les guerres alemanyes a africanes. El petit imperi alemany anterior a la Primera Guerra Mundial s’ha desenvolupant durant els anys 80 i 90 del segle XIX, amb zones puntuals d’Àfrica, les illes Filipines, etc. No és casualitat que simultàniament que esta aplicant aquestes polítiques de germanització a la frontera polonesa, estigui desplegant a l’Àfrica alemanya, polítiques de doble dret, es a dir separació radical entre africans i europeus, o que respongui a l’aixecament de l’Herero amb una política genocida.
Mark Mazover (El Imperio de Hitler, 2008) fa un estudi de les polítiques d’ocupació, de com Berlín assimila Polònia i Ucraïna, i que a partir de 1939 Berlin recupera polítiques anteriors a 1914 i les radicalitza, governant un territori amb una visió de política imperial. Hi ha una línia de continuïtat entre projectes anteriors de 1914 i projectes de 1930. Els territoris recuperats en la Segona Guerra Mundial (perduts al 1918), ocupant-los militarment a partir del setembre del 1939, els nazis portaran a l’extrem les velles nocions de governar en termes nacionals i biològics una territoris que es una barreja singular de comunitats en una zona de xoc entre imperis.
Dividiran les poblacions d’aquests territoris en Alemanys del Reich, en colons alemanys (que havien desplaçat a través del pla general de l’Est, a mesura que s’avança militarment l’exercit alemany, tot recuperant la política de germanització), els alemanys dins la DVL (dividits en 4 classes). Les 4 categories dels alemanys de la DVL (Llista del Poble Alemany), suposaven que les classes 1 i 2 rebien documents blaus, la classe 3 rebia documents verds i categoria de ‘membre dels estats’, els membres de la categoria 4 no es podien casar amb membres d’altres classes, quedaven exclosos d’opcions a ciutadania, així com molts cops quedaven baix sota vigilància policial (text de Mark Mazover). Tot això, neix d’una tradició dels eslaus polonesos que no poden formar part de la nació, s’ha de llegir l’administració dels territoris ocupats pel Tercer Reich en tradicions polítiques anteriors al 1914.
...

Comprar Previsualizar