Fisiologia Animal T3 Regulació Sistema Cardiovascular + Sistema Limfàtic (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Bioquímica - 2º curso
Asignatura Fisiologia animal
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 02/04/2015
Descargas 4

Vista previa del texto

control del sistema cardiovascular mecanismes d’autoregulació.
La finalitat principal de la regulació del sistema cardiovascular es basa en intentar mantenir la pressió sanguínia adequada perquè cada òrgan rebi el flux òptim per funcionar. És molt important la regulació de la pressió perquè si els capil·lars reben un augment sobtat d’aquesta podrien petar-se.
Els mecanismes locals de regulació o mecanismes d’autoregulació depenen de cada teixit, i com més irrigats estan més control requereixen (fetge, sistema nerviós, ronyons). Dins d’aquests mecanismes trobem els miogènics i metabòlics. La regulació miogènica és intrínseca de la musculatura llisa que envolta els vasos sanguinis. Responen a canvis de pressió: quan augmenta la pressió arterial la mateixa musculatura es relaxa, provocant una vasodilatació. Quan augmenta la pressió, es produeix una vasoconstricció per baixar el flux sanguini. En quant a la regulació metabòlica, es basa en que els vasos responen vasodilatant-se en presència de determinats elements de la sang que són: baixa concentració d’oxigen, alta concentració de diòxid de carboni, pH baix (per la presència d’àcid làctic o de CO2), alta concentració de K i alta concentració de productes de la desfosforil·lació de l’ATP (ADP, Pi). La vasodilatació farà que s’augmenti el flux sanguini i que l¡oxigen arribi millor i més ràpid als teixits.
Mecanismes de control a nivell nerviós.
A nivell central, el centre regulador del sistema vascular està al bulb raquidi, concretament a la medula oblonga. Aquest controla el SN Autònom. A nivell de SN parasimpàtic regula la freqüència cardíaca, tenint així un efecte directe sobre el cor. El sistema nerviós simpàtic actua a nivell cardíac i de vasos sanguinis tot controlant la seva musculatura llisa, tant del sistema arterial com del venós. El centre de control cardiovascular rep la informació sensorial a través de baroreceptors i quimioreceptors, que s’estimulen pels canvis en la pressió sanguínia i la concentració d’oxigen, CO2 i pH respectivament.
El sistema cardiovascular també pot estar controlat a nivell de còrtex. Les motoneurones de la musculatura esquelètica envien informació del moviment que s’està fent per adequar la pressió del sistema cardiovascular al moviment.
El sistema límbic també té influència sobre el sistema cardiovascular. Les emocions que sentim poden determinar canvis en la pressió arterial. És essencial l’hipotàlem.
Els baroreceptors es troben principalment a les parets de la túnica externa de les artèries: els que trobem a les caròtides (porten la sang a cervell) són els sinus carotidis, i els que estan a la sortida de l’aorta constitueixen l’arc aòrtic. També ens podem trobar en algunes artèries de la zona toràcica. Tots aquests baroreceptors enviaran la informació al centre de control cardiovascular i després aquest actuarà regulant la freqüència cardíaca o bé el sistema vascular a través de la vasoconstricció-dilatació. En resposta un augment de la pressió arterial hi ha inhibició del SN Simpàtic. Això baixa la freqüència cardíaca i provoca una vasodilatació que resultarà en una baixada de la pressió arterial. Amb la vasodilatació, a més, les venes s’ompliran de sang i disminuïrà el retorn venós. El volum sistòlic baixarà i amb ell la pressió arterial. A nivell de SN Parasimpàtic només afecta al cor baixant la freqüència cardíaca, que reforça l’acció inhibitòria del sistema simpàtic.
Si, per contra, baixa la pressió arterial cal que augmentem l’activitat simpàtica, que augmentarà la freqüència cardíaca i la força de contracció. A nivell vascular es produeix una vasoconstricció arterial i venosa, per augmentar el retorn venós. Es produeix una inhibició del sistema nerviós parasimpàtic que reforça l’efecte de l’activació del simpàtic.
Els quimioreceptors detecten els canvis en la concentració d’oxigen i de CO2. Poden ser de dos tipus: perifèrics, i els trobem vora els baroreceptors. Els que estan a la paret de les caròtides són els cossos carotidis i els que estan a l’aorta són els cossos aòrtics. Els altres quimioreceptors es troben al bulb raquidi.
Principalment els cossos carotidis són sensibles a canvis de la concentració d’oxigen mentre que els del bulb raquidi (també anomenats “centrals”) són sensibles a canvis de CO2. Quan baixa la pressió arterial hi ha menys perfusió dels teixits, amb la qual cosa hi arriba menys oxigen i s’acumula CO2 a la sang. Això és detectat per quimioreceptors i enviat al centre de control cardiovascular. Activen el SN simpàtic i actua principalment a nivell vascular augmentant la vasoconstricció i per tant de la resistència perifèrica i en últim terme augmentant la pressió arterial. A nivell cardíac actuen incrementant la freqüència cardíaca.
Mecanismes de control a nivell hormonal Els efectes de la regulació de la pressió arterial a nivell nerviós són molt ràpids (per exemple adequar la pressió arterial quan passem d’estar asseguts a estar drets), però també necessitem regulació a llarg termini.
Això es fa a través de mecanismes hormonals. Hi ha hormones que actuen controlant el diàmetre dels vasos a través de l’estimulació de la musculatura llisa i també hi ha hormones que actuen regulant la funció renal, concretament el nivell de diüresi.
Hormones que actuen a nivell de vasos: poden ser hipertensores o hipotensores. En el primer tenim la vasopresina o ADA i també l’angiotensina 2. La seva secreció s’estimula per la baixada de la pressió arterial.
Són vasoconstrictores. L’angiotensina estimula la secreció d’aldosterona que té efectes en la funció renal. Les catecolamines (adrenalina i noradrenalina) es fan a la medul·la adrenal i tenen un efecte vasoconstrictor. La seva secreció no és en resposta a canvis en la pressió, sinó en situacions d’estrés o d’exercici físic.
En quant a hipotensores tenim el PNA que té un efecte vasodilatador per la qual s’alliberen quan la pressió arterial puja massa. Les prostaglandines tenen el mateix efecte però a nivell local.
Hormones que actuen a nivell renal: l’ADH té paper hipertensor. El seu paper fonamental és baixar el volum de diuresi augmentant la reabsorció d’aigua a nivell renal perquè no es perdin líquids. L’aldosterona té el mateix efecte: la seva funció consisteix en retenir sodi i excretar potassi. El PNA (pèptid natiurètic atrial) augmenta la diüresi, té l’efecte contrari, per la qual cosa és hipotensora.
circulació limfàtica És molt important en la regulació de l’homeòstasi. Té 3 funcions bàsiques: afavorir el drenatge de líquids de l’espai intersticial degut a l’excés de filtració, absorció de greixos de la dieta, i de defensa. Als òrgans limfàtics (melsa, timus) és on es diferencien els limfòcits.
El sistema limfàtic està organitzat en vasos limfàtics.
Aquests vasos són petits i tenen els extrems tancats. Estan pel mig de la microcirculació (capil·lars i altres), de la qual recullen l’excés de líquid. Les parets estan fetes de tres capes de cèl·lules endotelials, i els porus entre elles són molt grans i permeten el pas de limfòcits i lípids a circulació sanguínia ràpidament. Igual que les venes, tenen vàlvules internes que permeten la regulació del flux en una sola direcció. Els vasos acaben als conductes toràcics i aquests aboquen el seu contingut a circulació sanguínia a nivell de la vena subclàvia.
No tots els teixits tenen el sistema limfàtic igual de desenvolupat. On ho està més és al sistema digestiu, al pulmonar i al fetge. Lògicament el sistema limfàtic no té cor i per tant el moviment de la limfa és molt lent; les bombes que promouen el moviment són la contracció de la musculatura llisa dels vasos limfàtics, que és autoexcitable. Fan unes ones peristàltiques que fan que avanci en un sentit, ajudat per les vàlvules.
A més tenim factors que intervenen en el retorn venós de la limfa: la bomba muscular esquelètica i la bomba respiratòria. Quan es contrauen els músculs esquelètics que rodegen els vasos limfàtics això promou el moviment del líquid, i també la pressió intratoràcica negativa ajuda a l’expansió dels vasos i al moviment de la limfa.
La composició de la limfa és molt similar a la del líquid intersticial: en funció del teixit per on ha passat tindrà una composició més o menys similar a aquest. Per exemple, si passa pel fetge, immediatament després tindrà una concentració proteica molt alta perquè és un òrgan en el qual es sintetitzen moltes proteïnes. En el seu pas per el sistema digestiu, s’incrementarà molt la proporció de lípids.
...