TEMA 3 (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 1º curso
Asignatura Introducció a la Sociologia
Año del apunte 2016
Páginas 8
Fecha de subida 20/03/2016
Descargas 11
Subido por

Vista previa del texto

Introducció a la Sociologia INTRODUCCIÓ A LA SOCIOLOGIA TEMA 3. SOCIETAT, CULTURA I PROCÉS DE SOCIALITZACIÓ  Problemàtica sociològica-antropològica referida a la necessitat biològica de l’ésser humà de viure sota paràmetres culturals Els humans som animals socials per naturalesa (en tant que animals). Tanmateix no som els únics animals socials, tot i que la sociabilitat dels éssers humans és més problemàtica. Trobem dues branques evolutives en els animals:  Vertebrats (formigues, abelles...)  Invertebrats (mamífers) En ambdós branques observem que les espècies més evolucionades són aquelles on hi trobem present l’element social  la societat. Però en el món dels invertebrats els animals són socials per naturalesa, no per necessitat. És a dir, segueixen unes pautes estrictament genètiques que fan que les seves estructures socials es mantingui sempre iguals (e.g.: una família neix obrera, i així ho seran els seus descendents. Per què? Per genètica).
En canvi, en el món dels vertebrats, a mesura que pugem en l’escala evolutiva –sobretot en mamífers- veiem un procés de socialització més complex. Els humans vivim en societat perquè en solitari ni tant sols podríem créixer, ja que no tenim capacitat de supervivència. Per tant, el humans vivim en societat per necessitat. A més, no tenim un repertori genètic o pautes que ens determinin com viure socialment. Això fa que hi hagi una gran diversitat de formes de socialització i de cultura, molta pluralitat en grups socials (societats igualitàries, jerarquitzades...).
Aquesta diversitat de formes socials depèn de l’adaptació en l’entorn, de la cultura, de la capacitat d’inventar pautes de conducta... entre d’altres. La cultura, per tant, ens separa de la resta d’animals, ens fa ser diferents.
El que sí que és cert és que no trobem individus que visquin sols (a excepció de casos –tot i que han viscut anteriorment en societat- o, inclús en persones abandonades, s’ha vist com han tingut que créixer amb l’ajuda d’altres animals).
Per tant, des d’un punt de vista biològic ja veiem que és com si l’espècia humana tingués una “incompletitud” biològica: és com si nasquéssim a mig fer, ja que hem d’aprendre moltes coses per a poder sobreviure (caminar drets, llenguatge, protegirnos del fred, calor i Sol perquè no tenim pèl...). En el cas del cervell succeeix el mateix: al néixer, els nostres circuits neuronals no s’han desenvolupat del tot.
Això ens condiciona, ja que hem d’aprendre moltes coses i donar respostes constants per poder sobreviure. Però té un avantatge: el cervell és molt potent i ens permet incorporar infinitat de coneixements.
1 Introducció a la Sociologia Per tant, el que ens acaba de programar és la vida en societat i la cultura: la cultura és una manera de satisfer les necessitats biològiques dels éssers humans  sembla ser que som el producte de la nostra genètica però també de la cultura. En resum, la cultura és una eina per a sobreviure. De fet, sembla ser que allò que ens ve donat per la cultura acaba determinat qui som.
Però, què és una cultura? Una cultura està feta d’un fons comú de coneixements (resultat d’una acumulació de descobriments) i convencions (per a coordinar el treball i arbitrar els conflictes). A més, s’adquireix mitjançant una combinació de predisposicions innates (ja que la necessitem per a sobreviure) i aprenentatge. Necessitem la cultura, per tant, per a esdevenir del tot socials.
Per altra banda, els éssers humans ja hem dit que aprenem motles coses al llarg de la nostra vida, com caminar o un llenguatge (aquesta última és una construcció humana que respon a necessitat humanes), gràcies a una estructura cerebral que ens predisposa a poder aprendre-ho. Però també aprenem a ser individus, que varia segons la cultura en que hem crescut.
Però no necessàriament totes les societats humanes estan formades per “individus”, en el sentit de que hi ha determinades cultures (més aviat recents) que han propiciat el desenvolupament de una consciència individual. Del contrari, hi ha cultures on la gent se sent individu  cultures no individualistes.
La cultura individualista que hem mencionat, és a dir, l’individualisme, és el producte del món occidental –i en molts casos també té a veure amb el cristianisme- que s’ha anat expandint pel món. D’alguna manera això té el seu origen en l’Antiga Grècia, el Renaixement, la Reformar Luterana, la Il·lustració, el capitalisme... cultures en que l’individu guanya importància en detriment de la societat. De fet, en les societats occidentals aprenem des de ben petits a ser i sentir-nos individus.
Aquesta identitat individual és el resultat d’una combinació del programa ontogenètic cognitiu de l’organisme (unes instruccions genètiques que es van desenvolupament a mesura que creixem) amb els estímuls, socials, institucionals, culturals on aquest es desenvolupa. És a dir, és el resultat d’una barreja entre allò genètic i les influències exteriors que rebem al llarg del creixement i aprenentatge de la nostra vida.
 Al llarg de la nostra vida se’ns obren diferents “finestres cognitives”, situacions en les quals estem més capacitats d’aprendre en aquell moment. Això genètic es mescla amb uns estímuls exògens i creem així la nostra pròpia identitat individual.
Sense vida social els individus no existirien, ja que sense altres individus no podríem relacionar-nos ni configurar el nostre “jo”: els demés fan de límit i mirall de la nostra persona (Gaspar Hauser, Victor de l’Aveiron*). Però no tota vida social afavoreix la 2 Introducció a la Sociologia creació d’individus: per a que els individus tinguem consciència, necessitem unes determinades condicions en la societat i un marc que ens permeti certa llibertat. E.g.: un esclau difícilment se sentirà com a individu i, si s’hi sent, s’hi sentirà en la mesura que es rebel·li contra l’esclavitud.
Per tant, l’existència separada i autònoma d’individus només és possible en societats lliures (e.g.: els esclaus no poden ser individus ja que no decideixen res en la seva vida), atès que societats grupals i molt tancades limiten o inclús anul·len la llibertat d’un ésser humà, i per tant, la seva projecció com a individu.
 Jean Itard, Victor de l’Aveyron, Madrid, Alianza, 1982 Tot això ha estat estudiat per l’antropologia, la biologia, la etologia, la psicologia social... Però també és rellevant per la sociologia. A mitjans dels anys 70 va sorgir la idea d’una nova ciència que barregés ciències socials i naturals: la sociobiologia.
Aquesta nova ciència, impulsada per E.O. Wilson, pretenia explicar la conducta en societat de tots els animals, un punt de vista bastant determinista biològicament.
Aquesta ciència té un problema, i és que és reduccionista. El reduccionisme és reduir les causalitats interrelaciones d’un fenomen complex a una sola causa. En aquest cas s’intenta explicar la complexitat de la societat a partir d’una qüestió estricament biològica: tot ve de naturalesa i genètica.
En canvi, el punt de vista sociològic posa l’èmfasi en la cultura, l’aprenentatge i la estructura social. En aquest cas, però, es descuida i s’oblida –en certa mesura- el punt de vista biològic.
El procés de socialització La cultura i la capacitat d’aprenentatge són fonamentals en l’espècia humana, sobretot a poder a sobreviure. A més, podem aprendre una àmplia gamma de conductes, habilitats, llenguatges, significats... així com aprendre i viure diferents continguts culturals. Però, vulguem o no, normalment aprenem aquelles coses dominants del nostre entorn cultural. Per molt que ens obrim a d’altres cultures sempre ho fem partint de la nostra, tot i que ens podem adaptar a d’altres cultures  d’aquí la gran diversitat cultural de l’espècie humana.
Aquest aprenentatge, alhora, ens ensenya a ser dones o homes: el fet de néixer amb un sexe biològicament és més complicat del que sembla, atès que no en totes les societats s’entén de la mateixa manera ser dona, home nen... És el que s’anomena rol o paper social.
El fet que s’atribueixin diferents papers a homes i dones té a veure amb la cultura i amb l’estructura social i econòmica de cada societat. En la nostra, impera el capitalisme, íntimament lligat a una cultura patriarcal.
3 Introducció a la Sociologia  La socialització és un procés mitjançant el qual els éssers humans interioritzen els continguts culturals de la seva societat. És així com esdevenen membres competents en una determinada societat i poder funcionar així en el seu entorn social.
La socialització promou aquells valors, pautes de conducta, habilitats i costums “acceptades” en una societat determinada. És a dir, allò que està bé o no sempre depenen de la cultura en que ens trobem.
Amb la socialització s’assoleix la continuïtat cultural i social: és com un procés de reproducció social però és més complicat del que sembla i té els seus errors.
Socialització primària Sistema Social Control Social Socialització secundària Desviació 1. Socialització primària  des de ben petits comencem a aprendre els continguts culturals del nostre entorn, sobretot en l’àmbit familiar. S’hi aprenen coses tant importants com el llenguatge o el bon comportament.
2. Socialització secundària  aquest té lloc quan hem d’aprendre a viure en un entorn diferent del que estem acostumats, que seria el familiar. Passa diversos cops a al vida, però hi ha moments en que és més intents (escola, emigrar...).
3. Desviació  Tanmateix la socialització no sempre va bé i hi ha gent que no és capaç d’adaptar-se en la societat on neix i sent que no hi encaixa. Això és quan es produeix la desviació: d’aquell qui no acaba d’acceptar les pautes predominats en un determinat context social (e.g.: un homosexual en una societat heterosexual). Cada societat té formes de desviació diferents.
4. Control social  quan succeeix una desviació, per tenir-ho sota control i evitarho, s’acostuma a fer un control social.
5. Sistema social  Quan passa tot això podem dir que tenim un sistema social.
El procés de socialització es produeix al llarg de tota la vida dels individus, però podem distingir entre: a. Socialització primària: es produeix en el primers anys de vida, normalment en l’entorn familiar i és la que més arrela en la persona.
b. Socialització secundària: ens introdueix en àmbits concrets de la societat, normalment es produeix fora de l’entorn familiar i suposa l’aprenentatge de la conducta adequada en diferents àmbits socials.
4 Introducció a la Sociologia En la nostra societat comença amb l’escola i també succeeix quan hi ha canvis de residència, entrada a la universitat, canvi de feina... En definitiva, entrem en un àmbit nou on desenvolupem noves capacitats.
Però no hem d’entendre el procés de socialització com un mecanisme que produeix generació rere generació individus autèntics. Tot i que és cert que cada generació ve marcada per l’anterior, no significa que siguin iguals, atès que som capaços d’allunarnos de certes influències rebudes i tenir una visió crítica pròpia. Que això passi o no, però, depèn de circumstància personals i/o col·lectives.
Ningú nega que existeix un procés de socialització, però se li pot donar més o menys importància. De fet, hi ha altres teories en les ciències socials que postulen que la socialització proporciona només una explicació parcial de les creences i comportaments humans. Trobem: o Steven Pinker  Els agents no són "pissarres en blanc” determinats pel seu entorn. És a dir, quan naixem -segons Pinker- ja ho fem d’alguna manera equipats, ja que ja tenim unes predisposicions molt més marcades del que ens pensem.
o La investigació científica proporciona evidència que la gent podria estar conformada tant per les influències socials i com pels els gens. És a dir, la conducta humana pot estar determinada tant per condicionats genètics/biològics com socials.
o Estudis genètics han demostrat que l'entorn d'una persona interactua amb el seu genotip (els seus gens) per influir en els resultats conductuals.  Interactuem amb el nostre entorn cosa que influeix sobre la nostra conducta.
Agents de socialització El procés de socialització no es produeix de manera espontània, sinó que tota societat té uns agents que compleixen aquesta funció socialitzadora. A més depenen de la societat/civilització i de l’època històrica en que ens trobem. Els típics de la nostra societat i època són:  Família  en gairebé totes les societats és el primer actor de les nostre vides.
En les societats primitives també era l’últim, atès que el procés de socialització començava i acabava amb la família: la vida girava entorn aquesta.
En canvi, en les societats modernes la família delega o externalitat funcions de socialització a d’altres gents (e.g.: llar d’infants), però segueix sent rellevant.
 Escola  L’escola de masses és un invent relativament modern i molt característic i important de la nostra societat, atès que és una obligació durant molts anys. Allí ens socialitzem més i aprenem aquelles pautes que la nostra societat considera necessàries.
 Grups d’iguals  És la relació que tenim amb persones de la nostra mateixa edat. Són transmissors de modes, actituds... que poden ser positives i negatives, 5 Introducció a la Sociologia sent aquestes últimes les que més preocupen. A més, és un factor creixent actualment i més complicat d’estudiar.
 Món audiovisual – mitjans de comunicació  Internet i xarxes socials Aquests dos últims són instruments a través dels quals circula molta informació, tant vertical (adult-jove) com horitzontal (jove-jove, adult-adult). Avui en dia el cercle de contacte s’eixampla de manera indefinida.
Ja hem dit que aquests són característics de la nostra societat i època, però en d’altres en trobaríem de diferents (Església, exèrcit...). Per tant, els agents socialitzadors no són universals, sinó que es troben en una determinada realitat social i evolucionen amb el temps.
A més, el procés de socialització no és unidireccional, ja que avui en dia la socialització va en un doble sentit: els “socialitzats” també influeixen en els “socialitzadors”, i no només a la inversa. E.g.: els professors volen inculcar unes teories als estudiants, però la seva reacció també pot condicionar sobre els docents.
El “socialitzats” no són subjectes passius, que només reben l’impacte dels “socialitzadors”, sinó que també poden influenciar sobre aquests.
Agents socialitzadors Individus a socialitzar Cultures i subcultures En el procés de socialització els individus assimilen la cultura del seu entorn. Podem entendre cultura com tot allò que no procedeix exclusivament de la nostra existència biològica. És a dir, inclou també:  Aspectes cognitius: creences, valors, normes, signes, estils de vida, visions del món...).
 Aspectes materials: els utensilis i productes de l’activitat humana característics de la nostra societat (treball, creació, imaginació...).
És una combinació, per tant, d’ambdós components i els dos es transmeten pel procés de socialització.
Normalment, en societats complexes, diversificades i plurals com la nostra, la cultura no s’estén de manera homogènia sobre els habitants d’un determinat territori, d’una societat. E.g.: no hi ha una cultura catalana que s’estén per tot Catalunya. Això no existeix malgrat els esforços d’agents socialitzadors per a que sigui així.
En el seu interior solen haver-hi variants locals, lligades a la ètnia, la classe social, el gènere, als grups d’edat... Són el que anomenem subcultures. E.g.: davant d’una cultura burgesa dominant, existeix una subcultura dominada de la classe treballadora.
Però les subcultures no sempre coexisteixen harmònicament amb la cultura general o dominant. A més, les subcultures poden incorporar valors, pràctiques i 6 Introducció a la Sociologia estils de vida no acceptats per la cultura dominant. La seva relació, per tant, depèn del moment i circumstàncies en que ens trobem: pot ser una realitat social o conflictiva (acostuma ser conflictiva). E.g.: dins d’una cultura patriarcal, trobarem una subcultura feminista.
Hem de tenir present que actualment molts infants estan sent socialitzats des de diferents punts de vista, cultures o models diferents (escola, TV, família...). Sovint, aquestes diferències poden ser contradictòries. Llavors, quan hi ha normes diferents, quina es segueix? Estem davant d’una problemàtica social.
 La socialització de gènere És un dels aspectes de major importància de la primera infància, i que afecta tant als nens com a les nenes.
Comença en néixer i constitueix un procés d'aprenentatge cultural dels papers assignats a cada un segons el seu sexe (els estereotips de gènere).
Des que neixen, els nens i nenes –tot i que no en són conscients- reben un tracte diferent per part dels integrants del seu entorn social segons el seu gènere, i aprenen les diferències que existeixen entre els nens i les nenes i entre les dones i els homes.
 Forats a les orelles a les nenes  Roba rosa per nenes-roba blava per nens  Joguines: nines, “cuinetes”... per nenes; cotxes, futbol... per nens  En els últims anys això ha anat canviant, ja que moltes famílies intenten trencar amb aquests tòpics.
 Escolarització  sobretot abans –tot i que actualment també ho trobemnens i nenes estaven separats i rebien educacions diferents.
 Família  Segurament és on es nota més: el rol de pare i mare dins d’un família és molt diferent, igual que el de fill o filla. Sobretot això s’evidencia en les tasques de la llar (les dones freguen, cuinen, cuiden els nens... mentre que els homes es limiten a ajudar o a treballar). Això actualment està canviant i cada vegada trobem un repartiment de tasques.
 Treball  la presència masculina és dominant en el món laboral i això s’evidencia en els salaris (més elevat en homes que dones inclús pel mateix càrrec).
Tot això fa que homes i dones siguin socialment diferents. Podem parlar, per tant, encara d’una societat patriarcal, on els homes dominen sobre les dones. Això és degut al pensament de molts sobre el “sexe dèbil”. Des d’un punt de vista sociològic, però, la força importa poc. De fet, les dones estan més capacitades per a viure en societats post-industrials o més comunicatives, atès que aquestes feines són igual o més 7 Introducció a la Sociologia importants que les de força. En canvi, els homes estaven més preparats per a viure en societats pre-industrial, on predominava el treball basat en la força física.
Ja veiem doncs, que tots aquests estereotips de gènere:  Condicionen la nostra manera de pensar, viure i prejutjar a les persones.
E.g.: els homes no expressen certs sentiments perquè això no és propi d’ells.
 Limiten i coarten les aspiracions i desitjos propis i aliens a més d'establir models rígids del que ha de ser un home i una dona, dues categories rígides ja de per si.
 Influeixen tant la forma en què expressem o reprimim les nostres emocions (la sensualitat, el dolor o la tristesa, en el cas d'ells, o la ira, la competitivitat o la valentia, en cas d'elles) com en aspectes tan diversos com la nostra manera de vestir, relacionar-nos, triar una professió, escollir parella o fer esport.
Aquests estereotips es transmeten a través del procés de socialització primària i secundària.
A més, ens empresonen a tots, i sobretot per a aquelles minories que tenen dificultats per adaptar-se (homosexuals, transsexuals...). Tot i això, la vigència i transmissió d’estereotips de gènere a través del procés de socialització ens empresona a tots, tant homes com dones. Poder inclús més a les dones, atès que les seves “exigències estètiques” són majors.
Conclusió En el procés de socialització els individus, interactuant amb d’altres, fan seves doncs, pautes culturals, i sovint també subculturals. D’aquí que les societats modernes siguin culturalment plurals (ja que no tothom s’adapta), però també conflictives. D’aquí també els problemes de la delinqüència, la marginació i l'exclusió social.
8 ...