APUNTS PRIMER EXAMEN (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Ciencias políticas y de la Administración - 2º curso
Asignatura Economia espanyola
Año del apunte 2016
Páginas 32
Fecha de subida 10/10/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

Economia espanyola LLIÇÓ 1: CREIXEMENT I CANVI ESTRUCTURAL Tema 1: Els determinants del creixement econòmic Espanya va aconseguir un creixement molt ràpid de la seva renda per càpita a la segona meitat del segle XX, especialment en una primera etapa que acabà els anys 70; el desenvolupament, aprofitant l’onada expansiva de l’economia mundial, fou molt intens i possibilità l’apropament als nivells de vida assolits als països més avançats, quelcom que anteriorment, després d’un segle de poca i lenta industrialització, semblava impossible. Tanmateix, també durant els anys finals del segle XX i els inicials del segle XXI el creixement ha estat força fort, tot i els importants desequilibris que s’aprecien, per exemple, amb la recessió iniciada al 2008 i finalitzada al 2014.
Durant aquest mig segle, el creixement econòmic va anar acompanyat d’un canvi profund en els estils de vida i treball dels espanyols i en les formes en que aquests ens organitzem i governem, tot a semblança de la resta de països desenvolupats i, especialment, dels que són, com Espanya, membres de la UE. Així doncs, progrés econòmic i modernització institucional són dos fenòmens interrelacionats, de gran abast i duradors, la continuïtat dels quals està garantida per la gradual apertura econòmica i política d’Espanya cap a la resta del món.
Principals trets del creixement econòmic espanyol des de la dècada de 1960 L’evolució de la renda per càpita, com és lògic, no segueix una trajectòria sostinguda al llarg del temps que pugui representar-se per línies més o menys rectes, sinó que experimenta oscil·lacions cícliques més o menys pronunciades. Sí que es pot dibuixar, però, una línia que reflecteixi la tendència a llarg termini separant-la de les fluctuacions a curt termini, quelcom útil ja que permet diferenciar els factors que expliquen que una economia tendeixi a créixer a una taxa mitja superior que altres i els que expliquen que ho faci amb oscil·lacions més o menys pronunciades.
El primer tret del creixement de l’economia espanyola des de 1961 (fi de l’autarquia i obertura a l’exterior) al 2014 és l’alta taxa mitja anual de PIB per càpita assolida (2,6%), molt superior a la mitjana dels països comunitaris (0,5 punts menys per any).
Així doncs, durant aquest període Espanya ha superat el ritme de creixement dels països europeus més avançats, quelcom esperable tenint en compte l’evident major capacitat de creixement dels països més endarrerits quan les seves taxes d’estalvi i d’ascens demogràfic s’acosten a les dels països més avançats; el creixement de països com Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia ha estat també molt alt. En tot cas, el gran creixement espanyol ha permès que la renda per càpita s’hagi multiplicat per 6, transformant-se així radicalment l’estructura econòmica i social del país. En suma doncs, hi hagut un procés de convergència entre el PIB per càpita espanyol i el mig de la UE-15, tot i que no total, ja que el primer segueix sent quelcom inferior al segon.
El segon tret del creixement econòmic espanyol és que, tot i haver augmentat amb més rapidesa, el perfil temporal seguit per la renda per càpita espanyola s’assembla molt al dels països comunitaris. D’aquest tret se’n conclou que Espanya, fins i tot abans d’entrar a la UE, ha participat intensament en els principals esdeveniments econòmics ocorreguts en els països occidentals europeus, amb els quals Espanya no ha deixat mai d’augmentar les seves relacions.
Aquest perfil comú amb la UE compren principalment tres períodes d’evolució tendencial diferent: - L’Edat d’or del creixement europeu, iniciada en el cas d’Espanya l’any 1961 i finalitzada l’any 1974 arran de la crisi derivada de l’augment del preu del petroli.
- Un període d’entre 1975 i 1989, marcat per la sortida de la crisi i també per la reconversió industrial, i és que Espanya va haver d’afrontar un canvi en la seva estructura sectorial que comportà que certs sectors guanyessin poder i altres històricament subvencionats en perdessin, com els alts forns d’Euskadi, que en gran part desaparegueren.
- Llarg període iniciat l’any 1989, amb la reconversió industrials ja canalitzada, marcat per un augment sostingut del PIB per càpita (2% anual), interromput puntualment per l’efecte recessiu de la reunificació alemanya l’any 1993 i finalitzat l’any 2008, quan s’entrà en una profunda crisi similar a la Gran Depressió de 1929.
El tercer tret del creixement econòmic espanyol és, en comparació amb la resta de països comunitaris, la major profunditat de les crisis que s’han produït entre 1961 i 2014.
En la crisi del petroli dels anys 70, els efectes sobre l’economia espanyola foren majors que en altres països i potenciats per importants augments en els salaris, en el marc de la transició política cap a la democràcia; aquesta crisi provocà un retrocés en el procés de convergència d’Espanya amb la renda per càpita mitja comunitària, procés que fins llavors era molt ràpid i que no es reactivà fins l’any 1985. Així com la crisi de 1993 fou de poca duració i intensitat, en la crisi iniciada l’any 2008, de molt major duració i intensitat, Espanya es distancià de nou de la renda per càpita mitja comunitària.
El quart tret del creixement econòmic espanyol és que les fluctuacions registrades en cadascun dels tres períodes assenyalats en l’evolució de l’economia espanyola i europea tenen un caràcter més marcat a Espanya. Les majors fluctuacions del PIB espanyol es deuen en part a l’intens procés de liberalització política i econòmica que ha viscut Espanya durant el període analitzat, una tardana homogeneïtzació amb els principals països europeus que encara no és completa, com demostren la pervivència d’importants rigideses en el funcionament del mercat de productes i factors i les debilitats del marc institucional.
Les etapes de crisi que s’han mencionat han estat agreujades per tals rigideses en els mercats i per tals debilitats del marc institucional, mentre que les etapes de creixement, relacionades amb tres grans moments d’apertura a l’exterior com són el final de l’autarquia, l’ingrés a la UE i l’adopció de l’euro, suscitaren expectatives molt favorables en els agents econòmics en clarificar i orientar el seu futur cap a objectius comuns amb la resta de països comunitaris.
Determinants del creixement econòmic espanyol a llarg termini El paper de la productivitat del treball Un augment de la renda per càpita pot aconseguir-se per dues vies: - O bé perquè creix el percentatge de població que realitza activitats productives; relació entre ocupats i població total, taxa d’ocupació o ocupació per càpita.
- O bé perquè creix el rendiment laboral mig dels treballadors; relació entre renda i nombra d’ocupats o productivitat per treballador o, simplement, productivitat.
De fet, la renda per càpita és el producte d’aquestes dues relacions i la seva taxa de variació pot calcular-se per la suma de les taxes de variació de tals relacions.
!"# !$%&'()ó = !"# +(,-'()ó · +(,-'()ó !$%&'()ó Tot i així, això no significa que el creixement econòmic pugui aconseguir-se indistintament i en la mateixa mesura per qualsevol d’aquestes dues vies; l’augment de la proporció de població ocupada presenta límits derivats de factors demogràfics, culturals i socials. A més, tal augment de la proporció de població ocupada requereix de l’ampliació de la capacitat de producció que, al seu torn, depèn de l’eficiència en la producció, és a dir de la productivitat, base de la competitivitat de tot país. En canvi, l’augment de la productivitat no té perquè tenir, a priori, cap límit; és per tot això que la productivitat del treball és la peça clau per al creixement econòmic; només un creixement basat en ella permet l’augment del salari real i de la renda familiar.
A nivell global, entre 1961 i 2014, la productivitat del treball i el PIB per càpita augmentaren considerablement a tots els països, especialment als més endarrerits, mentre que l’ocupació per càpita fou negativa també en la majoria, al contrari que als EUA, i és que el lent augment de la població europea comportà una reduïda capacitat de generar ocupació.
L’anàlisi global d’aquest període permet observar el que dèiem a l’anterior paràgraf sobre el paper clau de la productivitat del treball per al creixement econòmic; en aquesta etapa, tot i disminuir l’ocupació per càpita, en augmentar la productivitat del treball, va també augmentar el PIB per càpita.
Tot i així, analitzar globalment un període tan gran és enganyós. En l’etapa a partir de 1985, tots els països comunitaris canviaren radicalment la seva pauta de creixement augmentant la seva capacitat de generar ocupació, al contrari que als EUA. Així doncs, així com entre 1961 i 1985 el creixement havia descansat en la productivitat, ja que l’aportació de l’ocupació fou fins i tot negativa, a partir de 1985 el creixement no descansà tant ja en la productivitat, que tot i seguir creixent perdé força, sinó també en l’augment de l’ocupació per càpita; Espanya i Irlanda foren qui protagonitzaren aquest canvi de model, ja que destacaren tant per la reducció de la seva ocupació per càpita entre 1961 i 1985 com també per l’augment d’aquesta entre 1986 i 2014. Tal canvi en la pauta de creixement fou conseqüència aquí a Espanya bàsicament dels següents tres factors: - Limitada capacitat d’innovació - Elevada flexibilitat laboral concentrada en la contractació temporal - Debilitat competitiva d’una part del teixit productiu espanyol: Hi hagué una part del teixit productiu espanyol que no va poder fer front a la competència internacional, de manera que en l’economia espanyola restaren activitats poc productives que, conseqüentment, requerien de molta mà d’obra.
Tanmateix, ja des de la dècada dels 70, ja consolidat el procés d’industrialització, el creixement del PIB per càpita i el de la productivitat a Espanya han seguit camins força dispars, més que a Irlanda i al contrari que en altres països comparables al nostre, sobretot pels següents tres factors: - Major profunditat de les crisis, cosa que demostra la debilitat competitiva d’una part del teixit productiu espanyol.
- Peculiar organització del mercat de treball, que concentra la seva flexibilitat en l’abundància de la contractació temporal, de fàcil ajust en moments de crisi.
- Gran envergadura de la immigració durant els últims vint anys.
Pel que fa als dos primers factors, la gran importància que tenen s’aprecia especialment en els anys d’alentiment o disminució del creixement de la producció total, és a dir de crisi, que seguirà a una gran etapa expansiva, ja que la productivitat del treball augmenta més que la renda per càpita precisament degut a la disminució de l’ocupació per habitant. Aleshores, els salaris reals creixen i es resisteixen a suavitzar el seu creixement, impulsant a l’alça la productivitat del treball a través d’un costós procés de descens de l’ocupació, que implica la desaparició dels establiments productius més dèbils; en altres paraules, en èpoques de crisi a Espanya el PIB per càpita i l’ocupació baixen, mentre que la productivitat del treball augmenta. Aquest comportament anticíclic de la productivitat del treball a Espanya durant les èpoques de crisi és singular entre els països més avançats.
Respecte el tercer dels factors, la seva transcendència es reflecteix en un augment del PIB per càpita força major que el de la productivitat del treball fins l’any 2008, quan s’abandona el creixement i comença la crisi. La població immigrant ha exercit una pressió a la baixa sobre els salaris impulsant les activitats de menys productivitat i augmentant l’ocupació per càpita, facilitant així el canvi anteriorment assenyalat de pauta a favor d’una major creació d’ocupació, durant els primers anys del mil·lenni.
Aquest canvi de pauta a favor de l’ocupació ha resultat ser, com vam dir, molt radical en anar acompanyat d’una desacceleració del ritme d’augment de la productivitat del treball que ha de suscitar preocupació. Aquest fet és conseqüència, sobretot, de la limitada capacitat d’innovació i la falta d’inversió de l’economia espanyola i, en menor mesura, també d’altres factors com l’abaratiment del factor treball, la falta de competència en determinats mercats, el poc esperit emprenedor, les altes cargues administratives i, com ja vam dir, el creixent pes en l’economia d’activitats poc productives i, per tant, intensives en mà d’obra.
En tot cas, la recent crisi ha corregit els excessos de mencionat canvi de pauta, propiciant un augment de la productivitat del treball tot i que a través de la desaparició dels establiments i professions amb menor rendiment per ocupat, és a dir amb menor productivitat, generant-se així atur; en altres paraules, durant la recent crisi, i de fet també durant totes les altres, l’augment de la productivitat no s’ha degut a un augment de la producció pel mateix nombre de treballadors, sinó a una reducció del nombre de treballadors molt major que la reducció també experimentada en la producció, d’aquí que es parli que l’augment de la productivitat ha estat de forma passiva.
En definitiva, com acabarem de veure més endavant, un dels majors problemes d’Espanya és que no s’ha aconseguit, al mateix temps, crear ocupació i augmentar la productivitat, sinó que generalment s’augmenta la productivitat a costa de l’ocupació, per exemple durant les crisis; Espanya té un problema de capital tecnològic, necessita substituir sectors de baix valor afegit per altres de major valor afegit per tal així d’augmentar tant l’ocupació com la productivitat.
Productivitat, capital i progrés tecnològic Donada la importància que per al creixement econòmic espanyol ha tingut l’avanç de la productivitat, que nominalment no ha deixat mai d’augmentar des de 1961 a 2014, cal analitzar els seus determinants.
La teoria convencional del creixement explica l’augment de la productivitat del treball partint d’una funció agregada de producció i a través de dos factors, aquests són: - Major capitalització de les explotacions, això és un augment en el capital físic i humà per treballador o intensificació de capital.
- Millora en l’eficiència conjunta del treball i del capital tant físic com humà aplicat al procés productiu o millora en la productivitat total dels factors (PTF), el principal determinant de la qual a llarg termini és l’avanç tecnològic o progrés tècnic.
Tot i així, cal destacar que a curt termini existeixen altres factors que poden fer disminuir aquesta eficiència, com ara el canvi de l’estructura productiva cap a activitats amb un menor rendiment tant del treball com del capital.
En definitiva, pot afirmar-se que la productivitat del treball augmenta quan es disposa de majors mitjans de capital físic i humà i/o quan el rendiment global del procés productiu (PTF) augmenta; ambdós factors operen en qualsevol economia i és un fet estilitzat del creixement econòmic, com deia N. Kaldor, que el capital físic per treballador tendeix a augmentar, igual que el capital humà.
Estimant un funció de producció pot calcular-se l’impacte de tals augments sobre la productivitat del treball, de manera que la resta de l’increment d’aquesta correspon al progrés tecnològic, que al seu torn presenta varis determinants; tal funció de producció seria la següent: Productivitat del treball = .
/ 0 = y = f (A, , h) = f (A, k, h) / Y = producció total L = ocupació y = productivitat mitja del treball A = productivitat total dels factors (PTF) o progrés tècnic: Consisteix en, pel mateix nivell de capital físic i humà, obtenir rendiments superiors i, per tant, majors nivells de producció a través, principalment, del progrés tècnic.
Cal diferenciar, en aquest àmbit, entre capacitat de compra de tecnologia i capacitat d’adquirir tecnologia; per a fer-ho tu mateix enlloc d’importar-ho es necessita de més treballadors, capital, tecnologia i molta inversió, i es corre el risc de, un cop haver-ho produït, no poder-ho vendre, però augmenten igualment la productivitat i el PIB per càpita, així com també es generen externalitats positives com ara la reducció de sectors de baix valor afegit i l’augment de sectors d’alt valor afegit.
K = capital físic total k = capital físic per treballador h = capital humà per treballador: Integra la salut i els anys d’estudi i formació de cada treballador i es reflecteix en el seu rendiment laboral i el seu nivell relatiu de salari.
Aplicant tal funció de producció a l’economia espanyola s’obtenen els següents resultats: - La productivitat del treball a Espanya, mesurada a preus constants de 2010, ha passat de 14.000€ al 1960 a 64.000€ al 2014, experimentant doncs un gran augment (50.000€).
- En el mateix període, el capital físic per treballador (k) ha passat de 42.000€ a 240.000€, multiplicant-se doncs per més de 5 i arribant a superar el d’Alemanya o Itàlia. Aquest increment en la capitalització física de l’economia seria el responsable de l’augment de la productivitat en 11.000€, un 22% de l’augment total experimentat, que fou de 50.000€.
- Pel que fa al capital humà, aquest és més difícil de calcular, ja que, a més de millorar el rendiment del treballador, influeix directament sobre la creació i difusió de progrés tecnològic. En tot cas, valorant tan sols el seu efecte més directe, el nombre mig d’anys d’estudi de la població activa a Espanya passà de 5,4 al 1960 a 11,1 al 2014.
L’impacte d’aquesta variació sobre la productivitat del treball seria, com a mínim, de 7.500€, un 15% del total.
- Conseqüentment doncs, correspon a la productivitat total dels factors (PTF) la proporció més gran de l’augment en la productivitat del treball, això són 31.500€, un 63% del total.
Un cop finalitzada la fase d’industrialització de l’economia espanyola, l’augment del stock de capital físic per treballador (k) es va alentir força, passant de créixer a una taxa mitja anual superior al 4% abans de 1980 a una del 2% els últims anys. Tanmateix, aquesta evolució experimentada és normal tenint en compte la significativa dimensió assolida per tal stock de capital físic i, per tant, la dificultat d’augmentar-lo sense elevar massa la taxa d’inversió sobre el PIB, és a dir el pes relatiu de la formació bruta de capital, que s’ha mantingut força estable els últims 20 anys en un valor mig del 23%, una xifra superior a la mitjana comunitària i que cresqué fins al 30% al 2007 arran de la gran inversió en el sector immobiliari.
L’ascens vist en el capital humà fou sostingut i més pronunciat des de 1975 al 2000, a una taxa mitja del 2% anual, fins al punt que arribà a compensar en certa mesura el menor avanç del capital físic però no pogué evitar que l’aportació d’ambdós tipus de capital a l’increment de la productivitat anés decreixent progressivament.
Com en tota economia madura, en l’espanyola el creixement de la productivitat s’ha alentit amb el temps doncs en rebre menys impuls del capital físic i també, en l’última dècada, de l’humà. Com era també d’esperar, la desacceleració de la PTF ha contribuït força a aquesta evolució decreixent de la productivitat en alentir el seu augment conforme Espanya s’apropava a la renda per càpita dels països més avançats; la línia de la productivitat i la de la contribució a la mateixa dels capitals físic i humà s’han anat apropant fins coincidir, després que al 1961 la primera fos molt major que la segona.
Sí que resulta anòmal en el cas d’Espanya, entre 1961 i 2014, el pràcticament nul augment de la PTF des de l’inici dels anys 90 que apunta a un menor esforç inversor i a un estancament dels nivells d’eficiència del treball i del capital aplicats a la producció els últims 20 anys, cosa atribuïble a la creació d’empreses de baixa eficiència durant els anys de creixement i a la gran expansió del sector de la construcció; cada cop hi havia més activitats menys productives que atreien a les noves unitats de capital físic i humà i anaven augmentant així el seu pes en l’economia. Durant els anys de crisi, en canvi, tot i no augmentar el progrés tecnològic, en desaparèixer moltes d’aquestes empreses ineficients i contraure’s severament el sector de la construcció, la PTF ha tornat a augmentar.
Tal estancament de la PTF és, en gran part, la culpable del descens de la productivitat del treball a Espanya des de finals dels anys 80 en comparació amb la UEM; l’estancament de la PTF és un aspecte decisiu i distintiu d’Espanya mereixedor d’una més profunda explicació.
En qualsevol economia, l’augment de la PTF descansa en la incorporació de noves idees, procediments i mètodes als processos productius i als productes que es fa factible a través d’equips d’investigació i d’una qualificació creixent dels treballadors.
En les primeres etapes de desenvolupament d’un país, com ocorria amb Espanya, existeix una gran capacitat d’obtenir aquestes idees i innovacions d’altres països, a través o bé de la importació de béns d’equip que les incorporen o bé de la compra de patents, marques i assessorament tècnic, o bé simplement de la imitació de tecnologies suficientment difoses que són absorbides i implementades mitjançant equips humans millor formats; d’aquí que el capital humà exerceixi també un paper indirecte en el progrés tècnic, afavorint la captació, absorció i difusió de noves tecnologies. La localització dins el territori nacional d’empreses estrangeres també exerceix un paper important en aquest procés.
Tot i així, quan s’assoleix un alt grau de desenvolupament, l’adquisició i assimilació de tecnologies d’altres països esdevé més difícil i costosa, de manera que és fonamental un esforç propi d’innovació i creació de noves idees i aconseguir una elevada qualificació dels treballadors, tot per tal de facilitar l’absorció, difusió i transformació de tals idees en nous béns i processos productius. En consonància amb aquesta exigència, Espanya ha fet un esforç molt considerable al llarg del període 19602014 per a augmentar el nombre dels seus investigadors, mesurats en la ratio d’intensitat investigadora, i el nombre mig d’anys de formació de la població ocupada; la ratio d’intensitat investigadora, a partir de mitjans dels 70, i el nombre mig d’anys de formació de la població ocupada, a partir de mitjans dels 80, han crescut ràpida i sostingudament fins al punt que l’any 2013 Espanya estava només una mica per sota dels països líders en aquests indicadors.
Així doncs, l’estancament de la PTF no es deu a diferències en el nombre de d’investigadors ni en l’educació de la població. Tanmateix, la transformació en procediments i productes nous de les noves idees que resulten de la investigació en innovació exigeix quelcom més que investigadors i personal qualificat; exigeix, entre altres coses, un major esforç d’inversió en capital del que hi hagut, sobretot si es té en compte que la despesa en R+D sobre el PIB no arriba ni a la meitat que l’alemanya o l’estatunidenca. Encara és més superior i tot la distància d’Espanya amb aquests països en despesa empresarial en R+D, quelcom clau en innovació. També seria necessari un sistema d’organització de la tecnologia que fes eficaç aquesta despesa destinada a produir-la; no sembla que s’hagi millorat molt en aquest aspecte, sobretot si ens atenem al nombre de patents registrades, on Espanya es situa molt lluny dels països més desenvolupats.
En conclusió, tot sembla apuntar a un predomini a Espanya d’investigacions marginals i poc fructíferes, reflex de la falta d’ambició i d’organització en l’esforç tecnològic espanyol en termes comparats. Podria dir-se que Espanya no ha transitat bé des de la fase d’imitació de les tecnologies foranes a la creació de les pròpies.
Fluctuacions cícliques i desequilibris macroeconòmics Les fluctuacions que presenta l’evolució del PIB per càpita es deuen, per una banda, a que els factors d’oferta que determinen el seu creixement a llarg termini (població, capital físic i humà i PTF) no evolucionen a curt termini de manera gradual i sostinguda ni es mouen en un marc de completa flexibilitat de preus que faciliti l’ajust dels mercats. I per altra banda, els factors de demanda (consum públic i privat, inversió i exportacions) tampoc ajusten la seva evolució a l’oferta sinó que experimenten canvis o pertorbacions no de manera gradual i sostinguda sinó més aviat bruscos anomenats xocs que deriven de diversos factors, principalment d’alteracions en les expectatives i en la riquesa dels individus, en les plans d’inversió de les empreses i en el comportament dels mercats exteriors. Tals xocs donen lloc a desequilibris macroeconòmics, com ara la inflació o deflació, l’atur, el dèficit exterior, el dèficit públic... Davant tals desequilibris macroeconòmics i per tal d’afrontar-los, els governs poden impulsar dos tipus diferents de polítiques: - Polítiques fiscals, en forma sobretot de més o menys despesa pública.
- Polítiques monetàries, consistents en revaloritzar/devaluar la moneda i en jugar amb el preu del diner, és a dir amb els tipus d’interès. Per exemple, si un govern observa que s’està creixent massa pot decidir emprendre una política monetària restrictiva en forma de pujada dels tipus d’interès per tal així de contraure la inversió.
Tanmateix, cal destacar que sovint les polítiques fiscals i monetàries que els governs impulsen per a combatre els desequilibris macroeconòmics contribueixen, al seu torn, a les fluctuacions que els provoquen, frenant o accelerant l’augment del PIB a curt i mig termini.
Per a entrar a analitzar les fluctuacions i els desequilibris espanyols, cal comparar en primer lloc l’augment del PIB real amb el del PIB potencial (PIB que s’obtindria amb la població que pot i vol treballar i la productivitat observada en condicions de flexibilitat de preus), que descriu la tendència de l’oferta agregada a llarg termini. En general, tota diferència entre el PIB real i el PIB potencial, això és el output gap, es deuen als xocs transitoris abans mencionats, que aparten el PIB real a curt i mig termini de la seva trajectòria a llarg termini, de vegades accelerant el seu avanç i altres, alentint-lo. Així doncs, si s’analitza un llarg període, el creixement del PIB real i el del PIB potencial s’assemblen molt, encara que el segon presenta una evolució més estable.
Dins la primera de les etapes de creixement (1960-1974), l’augment del PIB real va superar freqüentment el PIB potencial, com també ocorregué a finals dels 90 i als primers anys del mil·lenni. Per contra, per efecte de la crisi del petroli iniciada als anys 70, durant la primera meitat dels 80 el PIB real caigué una mica i fou inferior al PIB potencial. També cal destacar la reducció del PIB real de l’any 1993 provocada per la pujada dels tipus d’interès arran de la reunificació alemanya; aleshores el PIB real també passà a ser menor que el PIB potencial, tot i que en uns anys ja tornava a ser superior. I, per últim, durant la crisi iniciada al 2008, el PIB real caigué molt situant-se força per sota del PIB potencial, que s’estancà.
Per a conèixer les causes d’aquestes fluctuacions, que és el que interessa, convé examinar els desequilibris macroeconòmics que les acompanyen, ja que aquests solen ser diferents segons si es tracta de xocs de demanda o de xocs d’oferta: - Els xocs de demanda, en impulsar la despesa agregada, provoquen variacions en la mateixa direcció de la producció i dels preus (a més del tipus de canvi), i en sentit contrari del saldo del compte corrent, ja que estimulen les importacions.
Es tracta de xocs de demanda positius quan la producció i els preus augmenten mentre que el saldo per compte corrent disminueix.
- Els xocs d’oferta, en canvi, provoquen variacions en sentit contrari de la producció i dels preus. Per exemple, un augment de la productivitat (xoc d’oferta) origina un augment de la producció i una reducció dels preus i del tipus de canvi, cosa que millora el saldo del compte corrent.
Es tracta de xocs d’oferta positius quan augmenta la producció i el saldo per compte corrent mentre que disminueixen els preus.
Cal destacar que ambdós tipus de xocs es diferencien sobretot en els seus efectes sobre la producció; els xocs de demanda solen tenir efectes transitoris, ja que la gent ràpidament actualitza les seves expectatives, mentre que els xocs d’oferta solen tenir efectes més permanents en la mesura que suposen un augment estable de l’oferta agregada.
Encara que en l’origen de les fluctuacions espanyoles, com en les dels altres països, s’hagin barrejat factors de demanda i factors d’oferta, pot afirmar-se que els xocs de demanda en general han predominat; els principals moments expansius de l’economia han estat acompanyats d’augments de preus i apreciacions del tipus de canvi, mentre que els principals moments recessius de l’economia han mostrat cert alentiment de preus i salaris tot i que sempre tardanament, fruit d’una important inèrcia salarial alcista a l’inici de cada recessió derivada del creixement anterior.
Tanmateix, els xocs d’oferta han exercit també un paper rellevant. Per una banda, els xocs d’oferta negatius, derivats de l’augment del preu del petroli i d’altres matèries primeres, així com també dels salaris reals i les cotitzacions a la seguretat social, que provocaren i sostingueren la crisi dels anys 70; per altra banda, els xocs d’oferta positius, com ara els grans guanys de productivitat als 60, que esmorteïren l’impacte sobre els preus de l’elevada expansió de la demanda agregada. Més recentment, durant els anys 90 i 2000, ha destacat el xoc d’oferta positiu derivat de la entrada massiva d’immigrants, que afavorí l’expansió de la producció i la despesa agregades fins el 2007.
Menció especial mereix el xoc de demanda positiu d’apertura al comerç exterior, sense el qual difícilment hi hagués pogut haver creixement econòmic. Efectivament, obrir l’economia a l’exterior en moments d’expansió europea (fi de l’autarquia, ingrés a la UE i adopció de l’euro) com va fer Espanya va permetre pal·liar amb majors exportacions l’augment de les importacions que provocava la liberalització comercial.
Tanmateix, en aquests períodes, a l’augment de la demanda externa s’uní un fort augment de la demanda interna, tant en termes de formació bruta de capital de les empreses (necessitades de millores en les tècniques productives i en la qualitat dels productes per tal així d’adaptar-se a un mercat de major competència) com de consum nacional, que s’estimulà arran de l’augment del poder adquisitiu de la població (en abaratir-se els productes cada cop menys protegits) i de la possibilitat d’adquirir una major varietat de béns d’importació. Totes aquestes despeses, a més, foren sostingudes i sovint encoratjades per polítiques monetàries expansives que tendiren a dotar-les de més força.
El ràpid augment de la demanda en aquestes fases expansives va provocar sempre un augment dels preus (i conseqüent pèrdua de competitivitat), dels costos/salaris i també un augment del dèficit exterior (en canvi, la productivitat permet augmentar els salaris sense que pugin també els preus i es perdi competitivitat). Per tal de fer front a aquests desequilibris, els governs espanyols previs a la unió monetària impulsaren freqüentment mesures de contenció monetària i fiscal i mesures d’estabilització, que frenaren el creixement econòmic i la creació d’ocupació. De la mateixa manera, també decidiren devaluar la moneda, buscant així recuperar la competitivitat perduda arran de l’augment de preus, millorar així la balança exterior i preparar una nova etapa d’expansió en la que molt probablement tornarien a repetir-se els mateixos desequilibris.
Tot i així, cal destacar que aquest esquema d’evolució no és aplicable a l’última fase d’apertura exterior, aquesta és la iniciada arran de l’adopció de l’euro, al 2002, i finalitzada al 2007, ja que en aquest període l’expansió de l’economia va descansar sobre bases diferents. Donada la baixada en els tipus d’interès com a conseqüència, en part, de la desaparició de la prima de risc espanyola que s’exigia a Espanya per a entrar a la UE, tingué lloc un xoc positiu de demanda consistent en l’ampliació del crèdit disponible per a famílies i empreses, un xoc que estimulà molt la demanda interna i, especialment, la formació bruta de capital en immobles. Aquesta expansió econòmica així iniciada es va veure potenciada per un altre xoc positiu, ara d’oferta, consistent, com ja vam dir, en l’elevat augment de la immigració. El resultat d’aquests dos xocs fou un gran augment del dèficit exterior que, al contrari que anteriors ocasions, ara no podia ser corregit a través d’una devaluació de la moneda en no disposar Espanya de moneda pròpia. Tot i així, la disminució de la demanda nacional durant la recent crisi i el notable augment de les exportacions han permès reduir moltíssim tal dèficit exterior; també hi ha ajudat molt una considerable devaluació interna a través de la reducció de costos/salaris i preus, que ajuda a recuperar la competitivitat, i és que en no poder Espanya recuperar competitivitat a través de la devaluació de la moneda, va haver de fer-ho a través dels preus i els salaris, encara que pel que fa a aquests últims, en no haver suficient flexibilitat salarial a l’inici de la crisi, van reduirse no en qualitat sinó en quantitat, destruint-se així ocupació i augmentant la productivitat.
En conclusió, l’explicació de l’especial intensitat de les fluctuacions espanyoles sembla descansar en el tardà procés d’apertura a la competència internacional i en la ràpida i massiva entrada d’immigrants, dos fenòmens que, per altra banda, han accentuat les semblances de l’economia i la política econòmica espanyoles amb les de la resta de països europeus. També sembla descansar en una configuració peculiar del mercat de treball que fomenta l’ocupació temporal i dificulta que l’evolució dels salaris s’ajusti al cicle econòmic. Amb la correcció d’aquestes peculiaritats, ja iniciada amb la reforma laboral de 2012, s’hauria d’esperar que a partir d’ara el creixement econòmic espanyol estigui acompanyat de fluctuacions més moderades.
En tot cas, com a conseqüència de les majors fluctuacions en el PIB per càpita espanyol, Espanya ha tendit a mostrar durant el període assenyalat majors desequilibris macroeconòmics que la resta d’economies de major dimensió; la inflació i l’atur han tendit a ser molt més pronunciats, així com també el dèficit comercial de béns i serveis i el del compte corrent, però no el dèficit públic, que ha tendit a situar-se inclús lleugerament per sota de la mitjana comunitària.
La participació d’Espanya en el procés d’integració monetària europea exigí i suposà una dràstica reducció de la major part dels seus desequilibris macroeconòmics, mentre que la recent crisi ha tendit a intensificar-los; tan sols el dèficit exterior s’ha comportat de manera oposada, és a dir anticíclica, ja que el creixement de la demanda nacional durant l’etapa d’expansió econòmica comportà un augment més que proporcional de les importacions, donat que l’oferta nacional no era suficient per a cobrir tota la demanda nacional. Així doncs, el dèficit exterior augmentà molt durant l’expansió econòmica anterior a la crisi i desaparegué fins arribar al superàvit durant la mateixa per a tot seguit tornar a repuntar amb la recuperació econòmica, inclús anticipant-se a aquesta, ja durant el 2014.
Tema 2: Espanya a la Unió Econòmica i Monetària L’ingrés d’Espanya a la CEE l’any 1986 significà un pas crucial en la modernització i internacionalització i, sobretot, en la producció de l’economia espanyola; a partir d’aleshores, en entrar Espanya a la Unió Duanera, s’eliminà qualsevol trava comercial i s’establí el lliure comerç. Posteriorment, un cop format ja el mercat únic, es parà l’atenció en tenir també una moneda única; l’accés al Sistema Monetari Europeu l’any 1989 suposà la creació d’una moneda de referència i l’establiment d’uns tipus de canvi fixes (±2,5%) en base al marc alemany, limitant-se considerablement així ja la política monetària dels països. El Sistema Monetari Europeu patí cretes friccions, sobretot arran de la reunificació d’Alemanya i conseqüent augment dels tipus d’interès, de manera que s’avançà en la creació l’any 1999 d’una moneda única. Tot aquest procés, finalitzat amb la incorporació d’Espanya a la Unió Econòmica i Monetària (UEM), suposà la culminació d’una aspiració secular, aquesta és la plena integració a Europa i l’homologació d’Espanya amb un conjunt d’economies properes amb les que es desitjava compartir un marc institucional propici per al creixement i el benestar.
Als anys 90, la firma del Tractat de Maastricht, en el qual es preveia tal trànsit a la UEM per etapes, va suposar un nou i decisiu esperó. D’acord amb els criteris de Maastricht, uns requisits nominals d’estabilitat macroeconòmica que s’exigien als països ex ante si volien entrar a l’euro com ara un màxim del 2% d’inflació o del 3% de dèficit públic, Espanya assolí els objectius fixats d’estabilitat de preus i avanços importants en la consolidació fiscal dels comptes públics, cosa que li permeté accedir des del primer moment a la moneda única. En el marc d’aquesta cultura de l’estabilitat, també va impulsar-se un programa de privatització de moltes empreses públiques i de liberalització de molts mercats oligopolístics, tot amb l’objectiu de dotar l’estructura productiva de major eficiència i flexibilitat, encara que en alguns sectors els resultats foren limitats.
Com vam dir, tots aquestes canvis institucionals, en el marc d’un context internacional favorable, van donar lloc a una etapa de forta expansió econòmica i de creació d’ocupació sense precedents: entre 1999 i 2008 el PIB augmentà, en termes de paritat de poder adquisitiu, més d’un 70%; en el mateix període, l’ocupació passà dels 15 milions a més de 20, reduint-se així la taxa d’atur per sota del 10% i creant així Espanya més d’un terç de tota l’ocupació que es creà a l’Eurozona; i el PIB per càpita passà d’estar a 15 punts respecte la mitjana de la zona euro a estar-ne a 5 i superant de llarg la mitjana de la UE-27.
Igual d’històriques que les xifres de PIB, ocupació i PIB per càpita eren les xifres d’endeutament i apel·lació al crèdit exterior; l’any 2007 la necessitat de finançament de l’economia espanyola assolí el 10% del PIB. El paraigües que suposava l’euro proporcionava a Espanya un finançament barat i abundant insensible al risc financer que anava acumulant en anar-se endeutant, al diferencial d’inflació respecte la resta de països de l’Eurozona i conseqüent pèrdua de competitivitat agreujada pels lents augments de la productivitat, al creixent dèficit comercial i a la immensa bombolla immobiliària que hi havia; durant aquest període de creixement i acumulació de desequilibris macroeconòmics, la prima de risc espanyola passà a ser igual o inclús millor que l’alemanya. Tot i així, en ignorar-se tals desequilibris, quan estellà la crisi l’any 2008 tals desequilibris suposaren un obstacle molt difícil de superar en el marc institucional vigent; la pèrdua de sobirania fiscal en forma de cessió de la política monetària i canviària que suposà la integració a la UEM deixava a Espanya sense instruments per a abordar la crisi, alhora que s’evidenciava que la mateixa UE estava mancada dels mecanismes i la determinació política necessaris per a enfrontar-se a tal crisi.
Supòsits de partida de la Unió Econòmica i Monetària La formació de la UEM, i amb ella la futura creació de l’euro, fou un pas transcendental en el procés d’integració europea: - BENEFICIS: En tenir un únic mercat, és preferible també tenir una única moneda (one market, one money) per tal així d’evitar problemes amb el tipus de canvi i els costos de transacció i d’informació, millorant així en productivitat. A més, tenir una moneda única comporta també potencials beneficis macroeconòmics i contribueix a unir els països.
Els principals beneficis que s’esperaven obtenir eren essencialment de caràcter microeconòmic i s’associaven doncs a tals guanys en la productivitat derivats de l’eliminació de tals costos de transacció i informació i de la supressió dels riscos canviaris. Així doncs, es confiava en que la creació de la Unió Monetària facilités l’especialització productiva i l’explotació d’economies d’escala en el pla empresarial, en consonància amb el que ja s’havia aconseguit amb la creació l’any 1986 de la Unió Econòmica Europea.
- RISCOS: Els majors riscos són que els països perden la capacitat de devaluar la moneda i d’injectar liquiditat i el control sobre els tipus d’interès i l’oferta monetària.
El principal risc és no poder devaluar la moneda, de manera que, davant una situació asimètrica en la que uns països necessitin una política monetària diferent que la resta, als primers només els hi quedarà la possibilitat de la política fiscal, totalment insuficient si s’està en crisi. És per això que s’intentà crear una autoritat fiscal independent, un instrument que permetés superar aquestes situacions, però políticament la política fiscal centralitzada encara està molt lluny, així que, com a mínim, es procurà la plena mobilitat factorial, això és la lliure circulació de treballadors i capitals, per tal que els excedents d’un país en creixement satisfessin les necessitats d’un país en crisi; en definitiva, la mobilitat factorial i la devaluació interna són els únics instruments de què disposen els països, ja que la Unió Fiscal no existeix; compte doncs quan vinguin xocs asimètrics, que han vingut.
És més, per tal de minimitzar aquests costos, la teoria de les Àrees Monetàries Òptimes, que és la base de les idees econòmiques en la integració monetària, ja va assenyalar el següent: - Si un grup de països comparteixen la mateixa moneda i, per tant, una única política monetària i canviària, és preferible que comparteixin també una única política fiscal per tal de disposar així d’un instrument potent per a abordar una possible pertorbació asimètrica.
- Si això no fos possible, es recomana que hi hagi suficient flexibilitat en els mercats de factors, béns i serveis per tal que, davant el risc de pertorbacions asimètriques, cada país pugui realitzar els ajustis necessaris.
- Concretament es recomana dotar de competència totes les activitats productives que es desenvolupen al marge dels mercats mundials i, particularment, dotar de flexibilitat el mercat de treball per a que, davant possibles pertorbacions asimètriques, es procedeixi a un ajust no només del volum d’ocupació sinó també de la quantia dels salaris.
- En definitiva, es tracta de crear un marc institucional a cada país el suficientment flexible per a que, en cas de pèrdua de competitivitat d’una economia nacional, es pugui realitzar l’ajust necessari, en costos/salaris i en preus, amb la rapidesa òptima per a evitar un període prolongat de destrucció de producció i d’ocupació. En altres paraules, els països han de poder realitzar devaluacions internes.
Com hem dit, a l’hora de dissenyar la UEM no es van tenir en compte aquestes consideracions de la teoria de les Àrees Monetàries Òptimes, sinó que s’optà per l’establiment dels criteris de Maastricht per tal de garantir simplement l’estabilitat macroeconòmica. En aquell moment, el que es procurava especialment era aconseguir taxes d’inflació baixes, tasca que s’assignà al recent creat BCE, encarregat de velar per l’adequat funcionament de l’euro, i s’aconseguiren; al 1999, en iniciar-se l’etapa de tipus de canvi fixes, l’Eurozona havia assolit una notable estabilitat de preus i les expectatives d’inflació es situaven de forma permanent al voltant del 2%, tot i que amb importants diferències entre els països.
L’estabilitat macroeconòmica de l’Eurozona va permetre la reducció dels tipus d’interès i el seu manteniment en nivells baixos, cosa que portà als agents econòmics a veure l’Eurozona com una entitat cohesionada macroeconòmicament. Tot i així, la política monetària comú i el simultani excés de liquiditat a escala mundial tingueren un impacte diferent en cada país de l’Eurozona depenent del tipus de canvi amb el que cadascun s’havia incorporat a l’euro, de les característiques de la seva estructura productiva i del grau de flexibilitat dels seus mercats de béns i factors, especialment del laboral. D’aquesta manera, l’evolució de cada país fou molt diferent en el període següent a la posada en marxa de la moneda única; el creixement de la producció i de la productivitat i els augments de preus i costos acabaren sent dispars i el resultat final fou la generació de desequilibris macroeconòmics interns i externs, de signe oposat i incompatibles amb una única política monetària i canviària que han posat en perill la pròpia viabilitat de l’euro.
Només es va pensar en la creació de la UEM, però no en la seva evolució; no es van tenir en compte les consideracions de la teoria de les Àrees Monetàries Òptimes sinó tan sols els criteris d’estabilitat macroeconòmica de Maastricht, i ni aquests, ja que hi hagué països que, més enllà d’entrar a l’euro falsejant els comptes públics com Grècia, en poc temps deixaren de complir tals criteris, i des de la UE no es va fer res.
Tema 3: El creixement econòmic a Europa Trets fonamentals del creixement econòmic europeu des de 1950 L’any 1945, després de la guerra, el PIB dels països europeus havia caigut a nivells de principis de segle o de finals del segle XIX, tot i que ja al 1947 el PIB fou superior als nivells de preguerra. A partir de la dècada dels 50 s’inicià una etapa que durà fins al 1973 i coneguda com a Edat d’or d’Europa, durant la qual també es gestà la idea d’una Europa Unida que es materialitzaria de la mà d’Adenauer, De Gasperi, Schuman i Monet; l’any 1960 la CEE representava més del 30% de la població europea, mentre que avui representa quasi el 70%, mentre que Rússia i Turquia, prop del 30%, més que al 1960. El pas fonamental en la construcció d’una Europa Unida fou la formació de la UE-15 i del mercat únic entre 1980 i 1995. En termes globals, Europa representava al 1960 el 26% del PIB mundial, arribà al 30% al 1980 i avui no arriba al 20%.
Més enllà de l’Edat d’or, els tres períodes d’expansió econòmica europea destacables mostren una clara capacitat decreixent de creixement; el primer d’aquests períodes fou la segona meitat dels anys 80 (2,8% d’augment en el PIB per càpita), el segon fou la segona meitat dels anys 90 (2,5%) i el tercer, entre 2004 i 2008 (2%).
Pel que fa a les crisis econòmiques, cal destacar-ne les següents quatre: - La iniciada al 1973 arran de l’augment del preu del petroli i d’altres matèries primeres, que trastocava la base energètica sobre la que es fonamentava el creixement.
Es van adoptar mesures d’austeritat per tal de reduir el consum d’aquests productes, però no es tractava d’un problema de demanda sinó d’oferta.
- L’existida al 1993, molt menor, arran de la reunificació d’Alemanya, que provocà un augment dels tipus d’interès.
- L’existida a l’inici del mil·lenni, encara menor, en estellar la bombolla creada amb la sobrevaloració de les noves empreses d’internet i de telecomunicacions.
- La iniciada l’any 2008, la més forta de totes, arran de l’esclat de la bombolla immobiliària creada als EUA i alguns països d’Europa.
Convergència en renda per càpita Amb rendiments decreixents de l’acumulació de capital físic, és esperable una convergència en renda per càpita i en productivitat del treball entre els països, ja que els més endarrerits posseeixen una major capacitat de creixement, sempre que es trobin en el mateix espai de desenvolupament, és a dir que assoleixin les mateixes taxes d’inversió en capital físic i humà i de creixement demogràfic.
La integració europea va accelerar aquesta convergència en la mesura que incentivà l’eficiència de les economies dels països més endarrerits, en sotmetre les seves empreses a una major competència exterior, i afavorí la seva inserció en una espai de desenvolupament superior. Aquest procés de convergència s’ha consumat a l’Europa occidental, de manera que les economies més endarrerides/meridionals s’han apropat a les més avançades/septentrionals; entre 1960 i 2008, Grècia, Irlanda, Portugal i Espanya han crescut a ritmes molt més alts que els països europeus més avançats.
Cal destacar que tal convergència s’ha alentit lleugerament en els períodes de crisis, ja que aquests han afectat els països de manera diferent i, per tant, s’han adoptat diferents polítiques econòmiques; aquests períodes de crisis també comporten, al seu torn, que la cohesió entre els països de la UE s’esquerdi una mica.
Determinants del creixement econòmic Tal i com vam dir, el creixement dels països europeus ha descansat en l’augment de la productivitat, que ha estat major que al dels EUA, amb els quals s’ha convergit una mica, tot i que no al del Japó. Tot i així, tal major creixement de la productivitat europea no s’ha traduït en un major augment de la renda per càpita, ja que la població estatunidenca s’ha expandit més que l’europea i ha creat més ocupació per càpita.
El menor creixement de la renta per càpita europea a partir de 1973, quan acaba l’Edat d’or, descansa en una desacceleració de l’augment de la productivitat del treball, que també es produeix als EUA i al Japó però no tan intensament. D’aquesta manera, la convergència en productivitat respecte dels EUA es paralitzà a principis dels 80 deixant pas a una preocupant divergència a partir dels 90 agreujada per la recent crisi. S’ha discutit molt sobre les causes d’aquesta desacceleració de l’augment de la productivitat, però segurament la millor explicació descansa en el final del procés de captació de tecnologia provinent dels EUA i conseqüent transició cap a un model basat en la pròpia innovació que s’ha demostrat no massa exitós.
Així doncs, el creixement europeu des de mitjans dels anys 80 ha degut descansar més en l’augment demogràfic, ja que d’altra manera hagués estat impossible mantenir en nivells suportables la taxa d’atur, que assolí valors molt elevats arran de la crisi del petroli dels anys 70 i mai ha tornat a recuperar els que tenia amb anterioritat.
El creixement de la productivitat del treball es basa en el creixement del capital físic, del capital humà i del capital tecnològic de què disposa cada treballador, així com també en l’eficiència amb que s’usen aquests factors, anomenada productivitat total dels factors (PTF), evitant malbarataments i assignant-los a les activitats més productives: - A nivell general, les economies menys desenvolupades augmenten la seva productivitat del treball mitjançant augments de capital físic i també de la PTF, eliminant activitats improductives i removent obstacles a la competència en els mercats de productes i factors.
- Les economies intermèdies han de recolzar-se en l’augment de la PTF i del capital humà, a través de la formació dels seus treballadors.
- Les economies més desenvolupades requereixen un major esforç investigador que impulsi el capital tecnològic, ja que en gran part han esgotat ja la millora de la PTF.
Com hem dit, l’augment de la PTF es basa en l’eliminació d’obstacles a la competència en els mercats i d’activitats improductives, així com també en el progrés tècnic obtingut a través de la innovació, obtinguda pel propi país a través de l’esforç investigador propi o d’altres països a través de la imitació, compra o atracció de multinacionals estrangeres.
En un inici, el creixement de la productivitat dels països europeus, inclòs Espanya, ha descansat en l’augment del capital físic per treballador; és més, tal capital físic per treballador sol triplicar el valor de la productivitat que aquest treballador obté.
Prenent de referència les dades a gener de 2005, els menors valors de productivitat corresponen precisament als països amb menys capital físic per treballador, aquests són els aleshores recentment integrats a la UE a més de Grècia i Portugal. Cal destacar també que la relació entre capital físic per treballador i productivitat difereix força en els països desenvolupats, reflectint així probablement problemes d’eficiència en alguns; particularment crida l’atenció l’alt capital físic per treballador a Irlanda, tot i que la productivitat és alta, i a Espanya, on la productivitat és més baixa i sembla existir un problema d’excés de capital, d’ineficiències en l’assignació dels factors i d’infrautilitzacions.
En canvi, els països més desenvolupats han basat l’augment de la productivitat en l’augment del capital humà i, sobretot, de la PTF, és a dir de la seva eficiència a través d’un gran i creixent esforç en R+D. Tanmateix, tal augment de la PTF ha estat limitat i, a partir del 1990, decreixent, cosa que es deu bàsicament a les següents 3 raons i que explica la no reducció de la distància en eficiència respecte els EUA: - L’esforç tecnològic europeu és de menor envergadura que l’estatunidenc.
- La difusió de les noves tecnologies ha estat més limitada i no ha pogut desplegar tot el seu impacte productiu en no anar acompanyada d’un procés d’equipament addicional.
- L’esforç en R+D no assoleix els nivells de qualitat i eficiència desitjables en mancar un sistema que converteixi la investigació en productes i procediments comercialitzables.
L’exemple d’Alemanya, que dóna un gran suport a la investigació i ofereix un seguiment minuciós del camí que condueix des d’aquesta als nous productes i procediments, no s’ha aconseguit generalitzar a la resta de països europeus. El que sembla que falla a Europa, en aquest àmbit, és la transformació dels coneixements en productes i procediments comercialitzables, ja que es troben a faltar més i millors agents en aquest camí que condueix dels coneixements als nous productes i procediments; així doncs, no resideix l’error d’Europa en la falta de parcs científics o de suficient interacció entre educació i indústria, sinó en això que s’ha dit.
LLIÇÓ 2: SITUACIÓ ACTUAL DE L’ECONOMIA ESPANYOLA Els anys d’expansió i l’acumulació de desequilibris macroeconòmics L’expansió econòmica entre 1994 i 2007 en concret En el període entre 1994 i 2007, la demanda interna espanyola fou molt superior a la de la UE-15, i és que també foren molt superiors a Espanya tant el consum privat, com la despesa pública com la formació bruta de capital; era tal la demanda interna que l’oferta interna no era suficient per a abastir-la, de manera que augmentaren molt les importacions i, per tant, el dèficit exterior.
Tal augment tan gran de la demanda interna es deu sobretot als següents factors: - Gran reducció dels tipus d’interès, que permeté, per una banda, augmentar el consum i, per l’altra, augmentar la formació bruta de capital.
- Encariment dels preus de les matèries primeres, especialment del petroli, a partir de 1999, al contrari que fins llavors, de manera que augmentà el valor de les importacions.
- Diferencial d’inflació amb la resta de la UE, que dificultava les exportacions.
- Empitjorament del context internacional a partir de l’inici del mil·lenni, manifestat per exemple amb l’11-S i la Guerra d’Irak.
Aquests tres últims factors, juntament amb el d’augment de la demanda interna i l’apreciació de l’euro, són els que expliquen l’augment del dèficit exterior.
Tot i la gran expansió econòmica, la taxa d’atur amb prou feines va baixar, i tan sols puntualment, del 10%; es tracta aquest d’un problema estructural a Espanya, i és que ni tan sols amb tals nivells de creixement es va poder donar cabuda al total de l’oferta de treball, per culpa en part del model de creixement espanyol, que genera inversions no productives i, conseqüentment, és vulnerable. També és un problema estructural a Espanya el de la tendència inflacionista en etapes de creixement, causada per una estructura productiva en general poc eficient i constants desajustos entre l’oferta (menor) i la demanda (major).
Un dels factors explicatius de tal expansió econòmica fou la millora de la conjuntura internacional, marcada per un creixement dels països emergents especialment de la Xina, el dinamisme dels EUA, l’expansió de la mateixa UE, la favorable evolució del preu de les matèries primeres fins l’any 1999... tots aquests són factors que afavoriren a l’economia mundial i a l’espanyola; era tant l’optimisme que es respirava que alguns economistes arribaren afirmar que havien desaparegut els cicles econòmics, quelcom que posteriorment es demostrà fals.
Cal destacar també la importància dels xocs monetaris durant aquest període, especialment dels dos primers, ambdós positius: - L’any 1993 van efectuar-se dues devaluacions de la pesseta a raó de desequilibris en els preus i provocant un augment de la competitivitat i les exportacions espanyoles.
- L’any 2002 van reduir-se molt els tipus d’interès, tant l’interbancari com el de les obligacions a 10 anys. Així doncs, en ser el preu del diner molt més barat, augmentaren les inversions, les quals no sempre foren productives, especialment les del sector immobiliari, les més nombroses. D’aquesta manera, les empreses i les famílies sovint s’endeutaren per sobre de la seva capacitat d’estalvi; el crèdit augmentà moltíssim mentre que els dipòsits ho feren en molt menor mesura. És més, la variació interanual del crèdit era, fins l’any 2011, molt major que la del propi PIB.
És per tot això que sovint s’afirma que el creixement que es visqué fou un creixement a crèdit.
- Depreciació de l’euro en front del dòlar, que afavorí les exportacions.
Per últim, cal mencionar també les xocs d’oferta durant aquest període, especialment els següents: - Com hem dit, favorable evolució del preu de les matèries primeres fins l’any 1999, cosa que permeté reduir els costos de les empreses i, per tant, augmentar la seva competitivitat.
- Moderat creixement dels salaris, donats els alts nivells d’immigració.
- Reformes institucionals en forma, per exemple, de privatització de tots els monopolis públics, generant-se així, de pas, també grans multinacionals.
L’acumulació de desequilibris macroeconòmics durant l’expansió econòmica El cas espanyol és un dels millors exemples de com el fort creixement econòmic registrat entre 1999 i 2007 propicià greus desequilibris macroeconòmics que, en fer-se insostenibles, expliquen la magnitud de la crisi i la dificultat per a resoldre-la en el marc de l’Eurozona. D’entre aquests desequilibris, en destaquen principalment els 3 següents: - Taxa d’inflació superior a la de la majoria dels països de l’Eurozona, causada pel gran augment de la demanda interna, l’augment del preu de les matèries primeres a partir de l’any 1999 i una política monetària laxa (problema de la talla única).
- Dèficit per compte corrent enorme, culpable que Espanya sigui una de les economies amb major deute extern del món.
- Gestació d’una bombolla immobiliària l’esclat de la qual afectà tant a l’estabilitat bancària com als comptes de les Administracions Públiques.
El creixement de l’economia espanyola entre 1999 i 2007 fou resultat d’una gran expansió de la demanda interna impulsada per, com hem dit, entre altres factors, uns tipus d’interès molt baixos, sovint nominalment inferiors i tot a la taxa d’inflació, de manera que el tipus d’interès real era negatiu; amb tan baixos tipus d’interès i abundant liquiditat, la demanda agregada augmentà molt i, conseqüentment, també ho feren els preus. D’aquesta manera, la moneda única presentava un tipus de canvi nominal idèntic per a tots els països de l’Eurozona, però el tipus de canvi real a Espanya s’havia apreciat.
Quan es dissenyà la UEM, es va creure que amb una política monetària comú la taxa d’inflació seria similar a tots els països; a llarg termini possiblement així hagués estat, però no en el poc temps que feia que s’havia creat l’euro. La mateixa política monetària, unida a estructures productives i nivells de demandes distints, tingué impactes asimètrics en les diferents economies de l’Eurozona; pel que fa als preus, mentre a Alemanya creixien al 10% a Espanya ho feien al 46%, quelcom semblant del que ocorria amb el cost laboral unitari nominal (CLUN), molt major a Espanya que a Alemanya.
Espanya va situar-se entre els països que més creixien, degut a un augment dels salaris molt superior al de la productivitat, però l’evolució també alcista dels preus i del CLUN erosionà la competitivitat espanyola respecte la de tots els altres països de l’Eurozona. Aquesta pujada dels salaris i els preus està relacionada amb el desequilibri exterior d’aleshores; la gran expansió de la demanda interna que guiava el creixement econòmic fins al 2007 es serví d’una importació desproporcionada de béns i serveis, degut a que el sistema productiu espanyol no gaudia de la flexibilitat necessària per a adaptar-se a les exigències de la demanda interna. Com a conseqüència, augmentà molt el dèficit per compte corrent, el qual, per altra banda, no fou difícil de finançar en el marc de la UEM; el dèficit per compte corrent s’arribà a situar en el 10% del PIB, cosa que provocà un gran endeutament exterior donada la creixent necessitat de finançament de l’economia espanyola. La magnitud de l’endeutament extern ha dificultat la recuperació econòmica i ha obligat a una reassignació de recursos cap a les exportacions per tal d’aconseguir restablir l’equilibri exterior i garantir la sostenibilitat del deute extern; de fet, la balança comercial, que, gràcies a l’augment de les exportacions, no és tan negativa com altres indicadors, és l’única variable que es va mantenir en nivells suportables durant la crisi, és a dir que, en certa mesura, la va atenuar.
De totes maneres, cal destacar que tan gran dèficit per compte corrent i endeutament mai haguessin ocorregut abans de l’existència de l’euro; quan Espanya patia grans desequilibris i el creixement del deute alertava sobre la capacitat per a tornar-lo s’enfrontava al risc d’una retirada de fons que obligava les autoritats espanyoles a fortes devaluacions i a un ajust que restablís els equilibris macroeconòmics. En canvi, amb la creació de l’euro i conseqüent pertinença a una àrea monetària que globalment gaudia d’estabilitat macroeconòmica, l’economia espanyola va seguir finançant-se i endeutant-se sense preocupar-se per la capacitat de devolució d’aquest deute.
Gran part dels recursos obtinguts dels mercats internacionals es canalitzaren a través dels bancs cap a activitats immobiliàries vinculades a la construcció d’habitatges; es van arribar a construir 800.000 habitatges en un sol any a Espanya, més que a Alemanya, França i Itàlia juntes. D’aquesta manera, el preu dels habitatges, i amb l’ajuda dels baixos tipus d’interès, cresqué molt, més d’un 200%.
Aquest desequilibri acabà contribuint decisivament a l’esclat de la crisi econòmica i financera a Espanya, especialment per 2 motius: - Els préstecs obtinguts als mercats internacionals per a finançar el creixement es destinaren principalment a la producció d’un bé, l’habitatge, no susceptible d’exportar-se massivament per a generar així recursos amb els que tornar tals préstecs.
- Donat que els habitatges tenen la particularitat de ser un producte la venda minorista del qual requereix d’un finançament a llarg termini (20-30 anys) i que els préstecs obtinguts es concedien per a terminis més curts, una interrupció en el pagament d’aquests préstecs podia arribar a posar en perill l’estabilitat i inclús la viabilitat del sistema bancari espanyol.
Crisi financera i crisi econòmica Igual que en totes les greus crisis que hi hagut històricament, són l’excés d’endeutament i la incapacitat per a fer front als compromisos de pagament els factors que acaben desencadenant una crisi econòmica de grans dimensions. L’origen de l’última crisi es deu a la caiguda de les hipoteques subprime a l’estiu de 2007 i conseqüent gran hecatombe del sector bancari americà, amb tot el que això suposa, manifestat amb la caiguda de Lehman Brothers. Aquesta crisi desencadenà a la segona meitat del 2008 una crisi financera mundial; la seqüència dels principals fets és la següent: - L’any 2008 les autoritats americanes deixaren caure Lehman Brothers, tot i que posteriorment s’adonaren del seu error i passaren a injectar molts diners a la banca, de manera que ràpidament solucionaren el problema en relació a la banca; Europa, com veurem, no va tenir aquesta agilitat.
Val la pena, en aquest punt, destacar la gran quantitat de països que han hagut d’injectar diners públics al seus sistemes financers, com ara, citats de major a menor diners injectats sobre el PIB, Irlanda (91%), Grècia, Bèlgica, Xina, Portugal o Espanya (16%).
- Ja en relació a Europa, al setembre de 2008, els mercats financers internacionals s’adonaren que els països de la perifèria europea, anomenats a partir de llavors despectivament PIGS o GIPSY (Grècia, Itàlia, Portugal, Espanya i Irlanda), havien acumulat enormes deutes i perdut molta competitivitat, fins al punt que no semblava bona idea seguir prestant diners a aquests països en les mateixes condicions.
- A partir d’aleshores, els mercats financers començaren a distingir les peculiaritats de cada país i només atorgaren nous crèdits als països de la perifèria en condicions més dolentes per a ells, cosa que es manifestà en la seva prima de risc; l’espanyola va arribar a més de 600 punts bàsics, mentre l’alemanya mai deixà de baixar, manifestant-se així de nou un xoc asimètric claríssim.
- L’impacte de la crisi fou generalitzat i afectà a tots els països europeus en forma de gran contracció de l’activitat productiva i conseqüent caiguda del PIB d’entre el 3% i el 14%, col·lapse del comerç internacional, paralització de la inversió a nivell mundial...
De totes maneres, els efectes més greus de la crisi es manifestaren als mercats de treball, en forma d’un gran augment de la taxa d’atur de molts països europeus; ha estat tal la caiguda de l’activitat econòmica i l’ascens de l’atur que sovint s’anomena aquesta crisi Gran Recessió.
Més en concret, la greu crisi de l’Eurozona començà a Grècia al 2010 en revelar-se la magnitud dels desequilibris que presentaven els seus falsejats comptes públics i la incapacitat del país per a complir tant els seus compromisos de pagament com les despeses públiques quotidianes. Tanmateix, quan la UE començà a intervenir l’economia grega, en forma d’ajuda financera a canvi de l’adopció de polítiques d’austeritat, la crisi del deute sobirà ja s’havia estès també per Irlanda, arrossegada per la seva crisi bancària derivada també de l’explosió de la bombolla immobiliària, i per Portugal; inicialment, la falta d’acord sobre les mesures a prendre, el retràs amb el que es van prendre i les dubtes sobre la seva eficàcia agreujaren encara més la situació inicial causant problemes de finançament a molts països de l’Eurozona, especialment als que presentaven elevats desequilibris macroeconòmics i, per tant, eren més vulnerables.
Davant la situació d’aquests dos països, tanmateix, l’any 2010 es crearen dos fons per a oferir solucions temporals als països en crisi, anomenats Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) i Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera (MEEF).
La generalització dels problemes de liquiditat, que n’amagaven ja alguns també de solvència, va obligar el BCE a principis de 2012 a injectar liquiditat, concretament més d’un bilió d’euros, a llarg termini a l’Eurosistema per tal d’evitar la fallida dels sistemes bancaris dels països membres de la UE. Tot i així, les tensions financeres i desconfiances sobre la viabilitat de l’euro seguiren augmentat, fins al punt que a l’estiu de 2012 Mario Draghi va haver de convocar la premsa per a afirmar que faria tot el necessari per a sostenir l’euro, concretament assegurà que tot país que demanés ser rescatat rebria tota l’ajuda necessària del BCE; Draghi, davant l’aparent inacció de la UE i conscient que el BCE no pot comprar deute públic dels països de l’Eurozona, optà per injectar grans quantitats de diners als bancs per a que aquests sí compressin deute públic dels seus països. Al cap de poc temps, la UE ja entrà en escena i decidí crear, per tal de fer front a futures crisis, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, un recurs permanent d’ajuda a qualsevol país membre.
Pel que fa a Espanya, aquí s’ajuntaren l’impacte de la crisi de les hipoteques subprime dels EUA (2007-2010) i l’impacte de la crisi europea que va fer aflorar els desequilibris, asimetries i defectes durant la construcció de l’euro (2010-2013) amb l’impacte endogen causat pels desequilibris macroeconòmics interns d’Espanya.
Sense cap mena de dubte, la gravetat de la crisi a Espanya ha estat conseqüència de la magnitud de tals desequilibris interns i, sobretot, de l’enorme endeutament del sector privat, tant per part de les famílies (adquirint actius immobiliaris a través de crèdits hipotecaris) com de les empreses, desenvolupant ambiciosos projectes nacionals sovint vinculats al sector immobiliari i també internacionals recorrent sovint al crèdit; si bé és cert que, en ambdós casos, les aparentment il·limitades expectatives de creixement i el baix cost de l’endeutament degut als tan baixos tipus d’interès alimentaren tal desproporcionat augment del deute.
Quan, arran del col·lapse del mercat hipotecari estatunidenc, els mercats financers internacionals es ressentiren acabà l’etapa de gran liquiditat i el crèdit deixà de fluir en tan favorables condicions, de manera les famílies i les empreses espanyoles es vegueren obligades a sanejar-se financerament a través de la reducció dels seus nivells de deute, provocant així una forta contracció de la demanda interna que, al seu torn, comportà una reducció de preus, una caiguda de la producció i un augment de l’atur, que arribà a ser del 27%; en altres paraules, l’ocupació baixà, la renda, els salaris, el crèdit, la riquesa i la despesa pública també i, per altra banda, els impostos pujaren, així que el consum i, per tant, la demanda interna caigueren. En aquest context, els problemes econòmics s’anaren estenent a tots els agents econòmics originant-se cercles viciosos d’impagaments, destrucció d’activitat productiva, fragilitat dels bancs i retallades en les prestacions i serveis públics que amenaçaren greument Espanya.
Les dificultats del sistema bancari i de finançament del sector públic mereixen ser analitzades més profundament.
SISTEMA BANCARI: El sistema bancari espanyol, que va destinar molts diners al finançament dels actius immobiliaris creant així una de les majors bombolles immobiliàries del món, va tardar més temps que la resta de països de l’Eurozona a ressentir-se, ja que en no finançar el sector immobiliari d’altres països, semblava aïllat dels problemes de solvència de molts bancs europeus carregats d’actius tòxics sovint procedents dels EUA; és per això que es cregué que la banca espanyol tenia tan sols un problema de liquiditat, i no de solvència.
Tanmateix, els bancs espanyols, especialment les caixes, no tardaren a patir les conseqüències dels seus excessos donada la incapacitat dels seus clients per a tornar els seus préstecs; les taxes de morositat es multiplicaren (la del sector immobiliari passà del 0,5% al 2007 al 23% al 2012) i els bancs vegueren augmentat els seus actius amb solars i habitatges de difícil venda, i és que el 60% del total de crèdit concedit corresponia a la construcció i el sector immobiliari. D’aquesta manera, els comptes dels bancs es deterioraren i, quan venceren els préstecs que ells mateixos contragueren per a finançar el sector immobiliari, no pogueren tornar-los, manifestant-se així un problema ara de solvència cada cop més generalitzat a tot el sistema bancari espanyol.
Davant aquesta situació de fragilitat financera, compartida amb la resta de països de la perifèria europea, el BCE es va veure obligat, a mitjans del 2011, a injectar creixents quantitats de liquiditat i a ampliar els terminis de devolució per tal de frenar la desconfiança i garantir els fons necessaris per al sector públic i privat; el sistema bancari espanyol rebé una tercera part dels fons a llarg termini introduïts a l’Eurosistema, que s’usaren per a tornar crèdits contrets amb bancs estrangers, cobrir la retirada de capitals estrangers i finançar el propi sector públic, que patia dificultats per a obtenir recursos.
Tot i així, totes aquestes mesures no foren suficients; la majoria de caixes d’estalvi han tingut que ser intervingudes i recapitalitzades amb diners que, de retruc, han agreujat el deteriorament dels comptes públics. D’aquesta manera, es va entrar en un cercle viciós en el que la viabilitat de les finances espanyoles, tant públiques com privades, depenia totalment de la voluntat del BCE de seguir o no injectant liquiditat de manera quasi continua; el BCE, que en aquell moment era pràcticament l’únic finançador d’Espanya, es negà a finançar passivament els desequilibris espanyols i el Govern va veure’s obligat a sol·licitar, a mitjans del 2012, una línia de crèdit per a recapitalitzar els bancs en dificultats.
SECTOR PÚBLIC: Les dificultats financeres no es limitaren a les famílies, les empreses i les entitats financeres sinó que també afectaren el sector públic. L’any 2007 l’Administració Pública gaudia d’una excel·lent salut financera, amb un inèdit superàvit pressupostari del 2% i un nivell d’endeutament excepcionalment baix (36%), gràcies a que durant l’etapa d’expansió econòmica els elevats i creixents ingressos públics permeteren tant sufragar un creixement extraordinari de les despeses com, alhora, un sanejament significatiu dels comptes públics; és per això que inicialment l’Administració no trobà dificultats per a finançar ni la caiguda dels ingressos derivada de l’impacte de la crisi econòmica ni les accions discrecionals del Govern orientades, tot i que no sempre eficaçment, a sostenir l’activitat productiva.
Tot i així, el deteriorament dels comptes públics arran de tal caiguda dels ingressos i la necessita d’atendre els creixents costos socials derivats de la crisi avançaren, tot i les polítiques d’austeritat, molt ràpidament fins al punt de situar-se per sobre dels criteris de dèficit exterior acordats per l’Eurozona; el dèficit públic, que a nivell global en el període analitzat es situa lleugerament per sota de la mitjana comunitària, va passar a ser entre 2007 i 2009 de més de l’1% de superàvit al 10% de dèficit, una xifra mai vista que provocà que, a la primera meitat del 2012, el deute públic ja s’hagués duplicat (72%) respecte 2007 (36%) i, a finals del 2014, ja fos quasi del 100% del PIB.
En suma, les dificultats que patiren les entitats financeres i l’Administració per a finançar-se als mercats internacionals foren conseqüència no només de la magnitud del deute extern sinó també, i sobretot, de la falta de confiança en la capacitat de l’economia espanyola per a fer front els seus reptes en el marc actual de l’Eurozona; es creia que l’economia espanyola seria incapaç de créixer generant un flux de recursos que permetés reduir l’endeutament exterior, ja que Espanya tenia una estructura de costos de producció que l’impedia reorientar la seva activitat productiva cap a l’exterior per a compensar així amb la demanda exterior les debilitats de la demanda interior, de manera que no només no es podia estimular l’activitat productiva sinó que tampoc es podien generar recursos que permetessin tornar els crèdits. En definitiva, Espanya s’enfrontava al repte de restablir els seus equilibris macroeconòmics, el problema és que, com ja hem dit repetidament, no disposava dels instruments tradicionals per a fer-ho, aquests són les polítiques monetària i canviària.
La recuperació econòmica Una sèrie de xocs externs beneficiosos (vientos de cola), la devaluació interna, l’ajust en el sector de la construcció i el sanejament del sistema bancari han estat factors clau que han possibilitat que l’economia espanyola tornés a créixer; des del tercer trimestre de 2013 el PIB ha tornat a registrat taxes de variació positives i creix actualment ja per sobre la mitjana de l’Eurozona: - Vientos de cola: D’entre ells destaca la gran caiguda del preu del petroli, que arribà a situar-se l’any 2015 en 40$, cosa que permeté millorar la balança de pagaments.
- Devaluació interna: En defecte d’una devaluació monetària, l’aplicació de les polítiques d’austeritat ha comportat una reducció dels costos/salaris i dels preus que ha permès, en augmentar la competitivitat, millorar les exportacions; com vam dir, les exportacions foren l’única variable que atenuaren una mica la crisi en compensar la caiguda de la demanda interna, la qual quan es recuperà tornaren a augmentar les importacions.
- Ajust en el sector de la construcció: Les entitats financeres atorgaren els seus actius immobiliaris tòxics al banc dolent (SAREB) i el preu de l’habitatge es reduí.
- Sanejament del sistema bancari: Moltes entitats financeres, especialment caixes, o bé tancaren o bé foren absorbides sovint amb ajuda pública.
Pel que fa al saldo per compte corrent, durant l’any 2014 i 2015 fou positiu tot i ser negativa la balança comercial, de manera que foren les balances de serveis, de rendes i de transferències corrents les culpables de tal saldo per compte corrent positiu. Per altra banda, el tan gran dèficit públic es reduí progressivament fins arribar a ser de superàvit l’any 2013, tot i tornar a baixar a partir d’aleshores a mida que avançava la recuperació; tal millora en el dèficit públic es deu principalment als següents 3 factors: - Millora de l’activitat econòmica - Augment dels tipus impositius de l’IVA - Retallada d’algunes partides de despesa La millora del dèficit públic ha permès que el deute públic decreixés i, fins i tot, baixés una mica l’any 2016 (98,98%). Tanmateix, en termes de deute total, tot i que tant les famílies com les empreses han reduït el seu deute, encara estan molt endeutades; el 80% i el 130% del PIB són actualment el deute de les famílies i el deute de les empreses, respectivament, als quals s’hi hauria de sumar, per a conèixer el deute total, el deute públic i el deute de les entitats financeres.
Respecte l’atur, aquest s’ha reduït considerablement però no d’una manera total, ni molt menys, i és que encara roman molt atur i molta oferta laboral; Espanya segueix encara doblant la mitjana europea i triplicant la de l’OCDE, cosa que manifesta, com vam dir, un problema estructural consistent en que el sistema productiu nacional no és capaç de generar l’ocupació necessària que requereix l’economia, en altres paraules, que no s’aconsegueix ajustar l’oferta de treball als requeriments de les empreses. Per a reduir dràsticament l’atur a nivells més propers als de la resta de països europeus caldria que el creixement del PIB fos molt superior a l’actual, de l’altura del 8% o 10%.
...

Comprar Previsualizar