Comentari de Caminante, si vas a..., de Heinrich Böll (2013)

Ejercicio Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Humanidades - 2º curso
Asignatura Literatura Alemanya
Año del apunte 2013
Páginas 4
Fecha de subida 21/10/2014
Descargas 12
Subido por

Vista previa del texto

Literatura alemanya Seminari III Comentari de Caminante, si vas a..., de Heinrich Böll Laia Pujol Serra Grup 1, subgrup 103 “La suma de razón, método y organización de que está hecho lo absurdo le llena a uno de asombro, y no menos la suma de sinrazón e ingenuidad con que los pueblos hacen de la necesidad virtud y de la hecatombe ideologías. Tan bestial y tan ingenuo es el hombre” Herman Hesse “Caminant, si vas a Esparta, digues-los que hem mort defensant les seves lleis”. La batalla de Termopiles sempre serà recordada com una de les grans gestes èpiques en la història de la humanitat, aquella en què Leonidas i 300 espartans es van enfrontar als 200.000 homes de l‟exèrcit persa de Jerjes. Amb la seva valentia es van convertir en un referent ideal en quant a la política bel·licista: defensaven, per sobre de qualsevol convicció personal, les convencions col·lectives, la ideologia de la seva comunitat.
A primer cop d‟ull sembla que tal temàtica hauria de ser implícita en una narració que porta per títol part d‟aquesta oració tan emblemàtica. Però és precisament el fet que l‟autor només n‟hagi utilitzat una part el que crida més l‟atenció i ens fa pensar que l‟aplicació no serà la mateixa que l‟original, és a dir, que amb això ens vols dir alguna cosa.
Per altra banda, una altra de les qüestions que més sorprenen d‟aquesta obra és el fet que el protagonista és conscient que està ferit de guerra –tan ferit que ni tan sols es pot moure– i tot i així es preocupa més de saber si es troba o no en el seu antic institut enlloc d‟intentar saber com de greus són les seves ferides o si sobreviurà. Per què aquesta necessitat quasi exasperant? Per què repeteix tantes vegades els elements visuals que li fan pensar que podria estar en el seu institut? Es podria pensar que és la febre el que li provoca tal desesperació –perquè la necessitat de saber-ho és quasi desesperant, ja que, per més i més coincidències, no s‟ho vol creure fins al final–, fins i tot es podria dir que no n‟és conscient. Tanmateix, hi ha un moment en el text que es diu a si mateix “tienes que averiguar qué clase de heridas tienes”, és a dir, que sap que 1 Literatura alemanya Seminari III no es troba en un bon estat, i per altra banda els pensaments que té i les argumentacions que dóna són les d‟una persona mentalment coherent. Així doncs, les preguntes continuen suspeses a l‟aire.
A continuació tractarem de quina manera participen aquestes idees al llarg del desenvolupament del text Caminante, si vas a..., de Heinrich Böll, ambientada en el context de la Segona Guerra Mundial.
Hi ha dos conceptes que crec bàsics en l‟oració espartana: les lleis (no en el sentit jurídic que avui en dia se li podria donar al terme) i la mort en un sentit de noblesa. En el text, les “lleis”, o ideologia, farien referència als principis nazis que estan implícits en els objectes que el protagonista va remarcant durant el recorregut cap a la sala de dibuix: elements clàssics com la columna o els bustos, Nietzsche, els tipus racials com a estereotips de la teoria racial nazi, un retrat de Hitler, etc. Tot i trobar-se aquests en una posició exacta a la del seu institut, el protagonista busca altres explicacions possibles i no s‟ho creu: aquest fet podria relacionar-se amb la idea que tot soldat nazi sabia els principis pels quals lluitava –com ja he dit, implícits en aquests objectes–, però tot i així, arribats a tal punt de la conflicte bèl·lic, no se‟ls sent seus, no són els seus ideals, i fins i tot es pregunta, llavors, per a què a lluitat. El reconeixement és, doncs, estrictament visual1, però no a través d‟un sentiment de familiaritat d‟aquell espai on es poden evocar tants records, ni tan sols a través de l‟odi2.
Aquesta idea de la guerra sense sentit també queda vinculada en el segon concepte, la “mort noble”, que apareix en el text quan parla de l‟artilleria: Como noble. Creo que la artillería tiene algo de noble, incluso cuando dispara. Es un sonido tan bonito, como de la guerra de los libros ilustrados...
Dit d‟una altra manera, una artilleria “noble” concebuda des d‟un punt de vista il·lustrat, impregnada d‟aquella idea romàntica dels homes que lluitaren per la seva pàtria, per exemple, en la Revolució Francesa. Aquest sentiment patriòtic, però, és un sentiment que només existeix en la teoria, ja que, en realitat, ell no sap per què ha lluitat.
1 “Todo aquello se me aparecía tan frío e indiferente como si me hubiesen llevado por el museo de una necrópolis, per un mundo que me era tan indiferente como extraño, aunque mis ojos, sólo mis ojos, lo reconocían”.
2 “Odiaba aquellas sesiones de dibujo más que ninguna otra cosa del instituto; durante horas había rumiado mi aburrimiento; nunca había sabido dibujar jarrones, ni letras... ¿Dónde estaban mis maldiciones, dónde estaba el odio que lanzaba contra aquellas aburridas paredes en las que resonaban los ruidos?”.
2 Literatura alemanya Seminari III I és precisament en aquest punt on apareix una reminiscència del motiu del títol del text: com és ben sabut, morir o ser ferit en guerra era la més gran medalla per als espartans (per sobre de qualsevol cosa, fins i tot de l‟amor a la seva gent). La seva causa, doncs, no participava de la defensa de la seva terra, no era una lluita per salvaguardar allò que sentien seu –com seria el cas dels romàntics–; la seva causa era una fe tan pura en les seves lleis que, no només estaven disposats a morir per elles, sinó que tal era la seva obligació.
Tanmateix, fins i tot en aquest punt es pot percebre una diferència amb el nihilisme bèl·lic del protagonista, que és, repeteixo, la manca de sentit que d‟aquesta guerra en concret, la Segona Guerra Mundial, i la vinculació d‟aquest sentiment –o precisament buidor de sentiment– amb la deshumanització dels combatents i no combatents 3.
L‟existència dels espartans no rau en la seva capacitat de sentir o de pensar, sinó que la seva condició essencial com a persones està estrictament lligada als seus ideals: són en quant defensen i actuen com a mitjà de la convicció màxima de la llei espartana, el reconeixement, el motiu de ser, és precisament aquest. Per això la seva mort es converteix en la més noble, perquè l‟han obtinguda perseguint allò en el que creien, allò pel qual havien estat „destinats‟, fins i tot „creats‟.
La discussió entorn allò que ens fa humans i si els espartans tenien o no raó manca aquí de sentit. Tanmateix, la consciència de la condició humana en cadascú de nosaltres com a individus és una necessitat –fins i tot diria una característica intrínseca– de la qual no ens podem escapar; ja si ens definim en essència, com en contraposició o estrictament vinculat a una altra cosa, les persones necessitem sentir que som, o si més no pensar que la nostra existència té un sentit en aquesta vida. És un fet natural en nosaltres.
En el text –també en el seu context històric–, l‟única explicació que es pot donar a la mort de tanta gent és, precisament, una mort noble, la qual queda recordada en un monument dels morts a la guerra “con la gran cruz de hierro dorada en la parte superior y la corona de laurel tallada en piedra”. Tanmateix, aquesta “noblesa” és merament aparent, ja que “era un monumento a los caídos como todos los demás, un monumento hecho en serie”.
3 Aquesta idea ja queda reflectida al començament quan es fa referència als morts i a “los otros” per contraposició als primers (enlloc de denominar-los “los vivos” o almenys “los heridos”).
3 Literatura alemanya Seminari III Ja cap al final, el protagonista reconeix el seu institut quan veu la seva pròpia lletra a la pissarra i és llavors quan s‟adona que el bomber que està al seu costat i que fa un moment li havia donat aigua és l‟antic conserge. Tot i que continua sense saber per quin motiu ha lluitat, és en aquest punt quan recupera la seva humanitat i quan, finalment, s‟adona que ha perdut els braços i una cama. En el protagonista, doncs, impera la necessitat de recuperar la humanitat que determina la seva existència per sobre, fins i tot, de l‟instint animal de supervivència.
El tractament del títol, per tant, denota una forta crítica als ideals nazis i a les atrocitats de la Segona Guerra Mundial en general, on el procediment de deshumanització de l‟adversari i fins i tot com a repercussió personal –en el sentit de la guerra sense sentit i del consegüent nihilisme existencial de la població (en especial dels soldats)– va ser tan gran que les persones es van convertir en mers instruments bèl·lics, en objectes que podien ser destrossats i eliminats sense cap mena d‟ètica ni moralitat.
4 ...