BLOC 2 (part 3) (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Prehistoria
Año del apunte 2015
Páginas 8
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

L’origen d’Homo sapiens i la seva expansió per el planeta - Si els Neandertals eren fruit d’una evolució aïllada a Europa, sembla clar que els humans anatòmicament moderns (Homo sapiens) som africans.
- Mentre que a Europa, a partir de fa 500mil anys, podríem seguir el rastre de l’espècie Homo heidelbergensis, que gradualment evolucionava fins Homo neandertalensis, a Àfrica al mateix moment no tenim pràcticament fòssils.
- Hauríem de destacar, no obstant, el crani de Kawbe (Zàmbia) que, amb unes poques restes més, permet parlar d’una espècie presapiens, reconeguda per alguns com Homo rhodesiensis.
- Certament és que les semblances entre les formes europees i les africanes són moltes; el millor exemple és el seu constant procés de cerebralització (entre 1200 i 1400cm3), el que no necessàriament s’ha d’explicar per parentesc pròxim, sinó com una evolució en paral·lel i una selecció de la intel·ligència com un element altament adaptatiu dels homínids. La datació d’aquests fòssils, problemàtica, és d’entre 500 i 200 mil anys.
- Posteriorment, no teníem fòssils verdaderament significatius a Àfrica fins fa uns 150mil anys, i, especialment a partir de 100mil anys, quan a Àfrica, però sobretot en el Pròxim Orient, s’identificaven restes evidentment clars d’Homo sapiens.
- Això va portar durant algun temps a que alguns investigadors defensessin Orient com el bressol de la humanitat, poc abans de 100mil anys.
- Davant aquesta carestia de restes fòssils, novament les dades precedents dels estudis genètics (de l’ADN mitocondrial de les poblacions humanes actuals) portaren a situar l’origen de les poblacions humanes en algun punt d’Àfrica entre fa 200 i 150mil anys.
- Tal hipòtesi és el que s’ha arribat a conèixer com la teoria de la Eva africana o de la Eva mitocondrial, per aspectes concrets d’aquests estudis.
- Encara que va ser criticada en determinats punts, descobriments del 2004 semblen confirmar aquesta hipòtesi: en el jaciment d’Herto (Etiòpia) s’han exhumat dos cranis molt complets, i amb clars trets anatòmics d’Homo sapiens, al voltant de 170 mil anys.
- A partir d’aquest moment, els humans anatòmicament moderns s’han anat expandint per el continent i adoptant gradualment uns comportaments culturals que li són propis i que l’acompanyaren al llarg de la seva expansió per el planeta, substituint les formes homínides anteriors.
- Els fòssils d’Orient abans comentats ens evidencien una sortida d’Àfrica fa aproximadament 100mil anys.
Després d’una irradiació de tipus meridional, arribarien al sud-est asiàtic i, des d’aquí, i per primera vegada a través d’una estreta línia de mar, arribaren a Austràlia fa entre 60 i 50mil anys.
- De la mateixa manera, i després de superar algunes cadenes muntanyoses i algunes masses glacials, els humans moderns arribaren a Europa fa uns 40mil anys i s’implantaren definitivament, substituint les poblacions neandertals, fa uns 30mil anys. Eren els tradicionalment anomenats homes de Cro-Magnon.
- Per l’extrem oriental del continent euroasiàtic, i un moment fred que deixava al descobert el conegut estret de Bering, les poblacions humanes s’introduïren en les darreres grans masses continentals verges. Encara que la cronologia d’aquest esdeveniment és controvertida, unes sèrie d’evidències en el registre ens fan pensar que la colonització definitiva d’Amèrica no es produí abans de fa 15mil anys.
- No hem d’oblidar, no obstant, un conjunt de cada vegada major de datacions que ens remeten al que podrien ser ocupacions esporàdiques anteriors a aquest fet.
- Les característiques físiques d’Homo sapiens són una obvietat: tota la humanitat actual pertany a aquesta espècie. Destacaríem:  Crani més arrodonit que els seus contemporanis neandertals.
 Fosses nasals petites, presència de barbeta...
 Capacitat cranial és de mitja de 1400cm3.
 Dimensions i pes són mostra d’aquest polimorfisme interespecífic, adaptats als diferents medis per els que s’han dispersat.
Un nou comportament humà - No obstant tot això, el que verdaderament caracteritzarà l’Homo sapiens, i que segurament explica el seu triomf evolutiu respecte els altres homínids, és un canvi de comportament que es sol relacionar amb determinats aspectes simbòlics.
- No vol dir que altres homínids, especialment els neandertals, fossin ‘’menys intel·ligents’’ (ja hem vist que tenien capacitats cranials fins i tot superiors i que arqueològicament s’ha pogut veure unes determinades actituds simbòliques com podria ser un cert comportament funerari).
- En tot cas, l’Homo sapiens va desenvolupar un ‘’altre tipus d’intel·ligència simbòlica’’ que va suposar una verdadera revolució mental, econòmica i tecnològica que ens ha portat fins al que som avui.
- Superats determinats paradigmes clàssics, el fet de que el registre europeu pugui ser més ric es deu en gran part a la millor conservació d’aquest i a la intensitat de la investigació a la què s’ha sotmès el continent.
- Així, contràriament, noves dades arqueològiques ens estan demostrant que les primeres evidències del comportament humà modern sorgiren gradualment a Àfrica i que les poblacions que a partir de fa 100mil anys sortiren amb les bases d’aquest comportament ben apreses, encara que posteriorment, en cada regió es desenvoluparen segons les necessitats adaptatives de cada lloc.
TEMA 5. El Paleolític: economia, tecnologia, societat i món simbòlic - Paleolític inferior: des de les primeres evidències de cultura homínida/humana fins fa aprox. 250-150mil anys.
- Paleolític mitjà: entre aprox. 250-150 mil i 30 mil anys. Coincidiria amb els Neandertals.
- Paleolític superior: 40-10 mil anys aprox. Coincidiria amb els Homo sapiens a Europa i finalitzaria amb el pas del Plistocè a l’Holocè.
- NOTA: tant el Paleolític mitjà com el superior correspondria més a una terminologia europea. Es tracta, doncs, d’una cronologia vàlida gairebé exclusivament per a Europa i respon a paradigmes del XIX i inicis del XX, actualment ja superats.
Introducció a la cultura material paleolítica: la indústria lítica - Definició ‘’d’útil’’: ‘’aquell objecte, modificat o no, i de qualsevol material, que ajuda o permet a un ésser viu aconseguir una finalitat desitjada’’. J. Serrallonga (1995).
1. L’útil no ha d’estar necessàriament modificat per a realitzar correctament la funció per a la qual ha estat seleccionat.
2. L’útil no respon a una matèria primera determinada.
3. L’ús d’útils no és exclusiu de l’home.
4. La funció de l’útil varia segons la finalitat desitjada.
- Com identifiquem els útils prehistòrics en arqueologia?  Que hi hagi evidències no de la modificació de l’útil sinó la del seu ús reiterat.
 Transport d’un d’útil des del seu lloc d’origen fins algun lloc inusual.
- Primers útils modificats els trobem en els homo habilis, als Australopitecs no, però aquests segurament ja n’utilitzaven de no modificats.
Els primers útils i els primers jaciments arqueològics. La ‘’cultura’’ dels humans antics - Com hem dit, i a excepció d’Australopithecus garhi, les primeres evidències d’associació clara d’homínids amb útils es produeix amb Homo habilis, el més segur de tots...
- La idea de retocar elements lítics va poder sorgir, no obstant, en qualsevol lloc i per part de qualsevol individu.
- Aquests primers útils són simples còdols, normalment de quars, quarsita o sílex, en els que s’han realitzat unes poques extraccions, mitjançant cops, per obtenir un fil tallant.
- Segons siguin les extraccions, dos tipus d’útils en les primeres indústries lítiques:  Chopper. Còdol en el que s’ha obtingut una aresta tallant mitjançant extraccions diverses per percussió en una de les seves cares.
 Chopping tool. Còdol igual a l’anterior, però en el que s’han realitzat extraccions per les dues cares.
 Segurament les restes obtingudes de l’extracció, les lasques o resquills, també s’haurien utilitzat.
- Les peces tallades s’agrupaven, d’aquesta manera, en el que en literatura es sol denominar indústries arcaiques, olduvaienses, pebble culture (‘’cultura dels còdols’’)...
- Es tractaria de peces tan generalistes i bàsiques que s’abandonarien sense més importància una vegada haguessin realitzat la seva funció.
- Les acumulacions d’aquests instruments, generalment associats a ossos (ja que el seu ús s’ha de relacionar amb el descarnament de carcasses per a l’obtenció i consum de la carn), suposen les primeres evidències d’un impacte homínid sobre el medi, detectable arqueològicament = primers jaciments arqueològics.
Sobre l’instrumental prehistòric. Les indústries lítiques - A partir d’aquest moment, amb l’aparició en escena d’Homo habilis, els objectes utilitzats per els homínids i els humans seran els elements que, des de l’arqueologia, ens permetrien apuntar definicions de tecnocomplexos, que han estat assimilats d’un mode un tant lliure a les ‘’cultures’’.
- Aquests instruments són, per nosaltres, els elements que podem identificar com a tals, és a dir, com objectes seleccionats per a realitzar alguna activitat precisa.
- Ja hem mencionat que no tots els instruments usats poden estar modificats, doncs els anomenats manuports són pedres seleccionades per les seves dimensions, pes i forma per executar alguna acció ‘’cultural’’ (com els ximpanzés seleccionen pedres per partir anous).
- A aquests darrers es fa molt difícil detectar-los, per suposat, en un jaciment arqueològic de l’època, ja que no sols poden ajudar-nos les marques de percussió o el fet de que la pedra no sigui pròpia del lloc i s’hagi portat des de lluny.
- Per això, com hem dit, en arqueologia, per a poder detectar sense ningun dubte un útil solem considerar com instruments només aquells elements que han estat modificats per millorar la seva funció.
- Evidentment, la utilització d’instruments no és cosa exclusiva del gènere Homo, fins i tot la modificació d’aquests o el seu ús des d’un comportament cultural.
- Alguns investigadors, no obstant, si que han considerat que el que caracteritzaria als instruments realitzats per Homo és el fet de que són fabricats a la seva vegada mitjançant altres instruments.
- Per altra banda, per nosaltres, només els humans tenen una dependència dels útils tan important que la nostra espècie difícilment sobreviuria sense l’existència d’aquests, cosa que no passa en els altres animals.
- En qualsevol cas, a partir d’ara, quan desenvolupem l’evolució cultural de la humanitat durant la prehistòria i identifiquem o parlem de ‘’cultures’’, hem de tenir present que es tracta de cultures tecnològiques, que es diferencien unes d’altres, fonamentalment, per els trets dels utensilis que trobem i per les seves tècniques d’elaboració.
- Aquests instruments serien realitzats, durant la primera etapa de la humanitat, el Paleolític, fonamentalment sobre pedra; per això parlem de la presència d’indústries lítiques en els jaciments.
- Descrivim les característiques d’aquests útils seguint el procés de fabricació i ús normal en aquests útils, el que solem anomenar cadena operativa.
1. La selecció del material - No totes les roques o els minerals són susceptibles de ser modificats per a obtenir utensilis.
- En general, són necessaris minerals o roques de granit molt fi i d’estructura cristal·lina amorfa (quarsos, quarsites, obsidiana, calcites...) que permeten una fractura concoide.
- De totes maneres, la selecció d’un o altre tipus de pedra estarà determinada per la disponibilitat, la capacitat de moviment d’un grup en un territori més o menys extens, la vida funcional o l’ús que se li vulgui donar a l’útil.
- El mineral més utilitzat al llarg de la prehistòria, per la seva bona relació entre abundància i susceptibilitat en la modificació, és el sílex (diòxid de silici en varietat criptocristal·lina).
- Una vegada seleccionat el material, els mecanismes de modificació de la pedra en prehistòria són dos: la talla i el poliment.
2. La talla - Aquest és l’únic sistema de modificació de la matèria prima per a la fabricació d’utensilis en el Paleolític.
- Hi ha dues formes principals de tallar la pedra:  Percussió. A través del colpeig de la matèria prima amb un altre element, l’anomenat percutor (altra pedra, llenya, ós...).
 Pressió. Generalment pressionant amb un element més tou que la pedra que es desitja modificar (asta, ós i llenya). És un mecanisme de talla molt específic i no es dona, ni molt menys, en tots els moments de la prehistòria, sinó que es concreta en aquells en els que es practica un mode de retoc molt específic.
- De la talla d’una matèria prima obtenim els següents elements:  Ascle. Element extret intencionadament del fragment de pedra que es talla. Les ascles solen ser el suport de la majoria de les peces retocades. Es caracteritza per presentar: - Talió: superfície que rep l’impacte per separar l’ascle de la resta del mineral.
- Cara dorsal: correspon a la superfície del fragment lític que tallem, on trobem el negatiu de les extraccions anteriors o la superfície rugosa del material que existeix abans de realitzar ninguna extracció, l’anomenat còrtex.
- Cara ventral o interior: és la que se separa del fragment mineral a conseqüència de la fractura concoide.
- Bulb. Protuberància arrodonida resultant de l’onda de fractura en la cara ventral.
 Nucli. És el fragment de pedra preparat adequadament per a l’extracció de diferents ascles i on queda marcat el negatiu de les extraccions. Com element diferenciat dins de la cadena operativa de talla, apareix durant el Paleolític mitjà, quan es busquen les ascles per fer instruments. Amb anterioritat, l’obtenció dels choppers, els chopping tools i els bifaços del paleolític inferior produïen ascles, que també s’aprofitaven, però que no procedien d’un nucli preparat específicament per a això.
 Restes de talla. Petits fragments lítics que de forma no intencionada es desprenen del nucli o de les ascles en el procés de talla. En molts pocs casos, aquests elements es retoquen o s’utilitzen sense altra modificació.
3. El retoc - Algunes ascles no s’utilitzen directament sinó que, per la fabricació d’útils més específics (burís, raspadores, puntes de fletxa...) es modifiquen mitjançant el que anomenem retocs, que també impliquen l’extracció i igualment poden fer-se per percussió o pressió.
- Diferenciem diferents modes de retoc, determinats per la direcció i intensitat del cop, la quantitat de matèria prima que s’extreu i l’angle del fil tallant resultant d’ells:     Retoc simple: conserva el fil, que deixa un angle aproximat de 45º; la superfície retocada és útil per a rascar i raspar.
Retoc abrupte: no permet conservar el fil original de la lasca i deixa un cantó en la peça amb un angle de 90º. La part retocada en els útils que presenten aquest mode sol tenir una funció passiva, per, per exemple, donar forma precisa a un element.
Retoc pla: s’acostuma a realitzar mitjançant la talla per pressió. Afecta poc al fil natural de la peça, que queda molt tallant i redueix el seu grossor, amb un angle inferior a 45º.
Cop de burí: es tracta d’un retoc especial, mitjançant un cop precís que fa saltar una part de la peça per obtenir un bisell que permet utilitzar l’utensili resultant com a burí.
4. L’ús dels útils - Així, després d’aquestes fases, tenim un element que per sí mateix (útil simple), o unit a altres elements (útil compost), pot ser utilitzat per a realitzar activitats precises i intervenir en el medi.
- No hem de considerar que només les peces retocades són els verdaders útils. De fet, el que ens determinaria si un element fou finalment emprat o no serà un anàlisi traceològic.
- En qualsevol cas, els elements no emprats, deixalles de la cadena operativa, també ens aporten informació cultural (ens permeten reconstruir diferents tècniques de talla).
- La primera matèria de l’instrument paleolític:    La matèria vegetal: primeres mostres de fusta: llances del paleolític inferior a Europa (Schöningen). Però segurament tradició cultural anterior, el que passa és que la fusta té molt mala conservació.
La matèria animal. Indústria òssia poc treballada, més el resultat del seu ús reiterat o d’un altre útil sobre aquest per obtenir-ne l’aliment, com seria una pedra per trencar l’ós. (arpons magdalenians).
La indústria lítica. Més tardana en l’ús exclusiu, té una àmplia varietat de materials, els principals: calcària, quars, sílex, obsidiana.
- Els estudis sobre les indústries lítiques:   Petrologia: branca de la geologia que estudia l’origen, composició, distribució i estructura de les roques.
A través d’aquests estudis sobre la caracterització mineralògica de les pedres podem esbrinar, per exemple, les implicacions d’usos del territori d’aquestes comunitats humanes del passat.
Traceologia: utilització i observació de les traces restants en les eines a través del seu ús reiterat. Ens indica si les eines han estat utilitzades i per a què.
- A través de l’arqueologia experimental.
- A través de l’etnoarqueologia.
- Les tipologies i els fòssils directors: a partir de la morfologia dels objectes es creen uns modes tipològics de determinades eines en un moments concrets.
- Anàlisis tipològics: descripció i caracterització general de les restes arqueològiques. Objectius inicials: caracteritzar elements propis de cultures o cronologies determinades.
- El problema de les tipologies. Decadència i renaixement dels anàlisis tipològics.
El Mode 1. L’Olduvaià - Eines més o menys elaborades que tot i així encara no defineixen un determinat grup humà sinó que realitzen la seva simple funció, la d’eina, en l’activitat que sigui.
- Generalment associat als Homo habilis, tot i que hi ha que anar en compte en relacionar indústries amb espècies.
- Durant el Paleolític inferior hi ha una continuïtat de la cultura olduvaiana (nascuda fa 2’7 MA a Àfrica) que perdura en Homo erectus a Àfrica fins fa uns 1’5 MA i Euràsia fins 700mil anys.
- Així, els elements que la defineixen (choppers i chopping tools) no desapareixen amb els nous conjunts industrials que caracteritzen la segona etapa del P. inferior.
El Mode 2. L’axelià - L’axelià o acheulià, incorpora, a més, un element molt definidor: bifaç. Fragment de pedra, quarsita o sílex normalment, que ha estat tallat d’una forma generalment apuntada o ovalada i simètrica.
- Ús múltiple: trossejar animals, escorxar-los, treballar fusta... També s’utilitzarien per altres feines les ascles obtingudes durant la seva fabricació, segurament molt més tallants.
- La complexitat de la talla i la perfecció dels bifaços van en augment, des de les etapes més antigues a les més modernes. Caracteritzaria més l’Homo erectus, però no hi ha que relacionar-los estrictament.
- La seva problemàtica cronològica: Europa descobreix per primera vegada, al segle XIX, l’acheulià. Posterior a 500-700mil anys. No obstant, les troballes a Àfrica tenen una datació d’1’7MA.
- Per tant, hauríem de parlar, possiblement, no de cultures sinó d’indústries que tenen una funcionalitat determinada en activitats concretes.
- Així, es creu, els bifaços estarien associats amb l’explotació de recursos vegetals, mentre que els choppers i chopping tools amb la de recursos càrnics.
- Aquí hi haurien diferents explicacions relacionades amb la sortida d’Àfrica. Per què sortiren amb choppes? S’oblidaren dels bifaços i aquests foren producte a Europa d’una altre sortida? Hipòtesis diverses.
Les primeres àrees referencials; els campaments base - Pel que fa els models d’hàbitat, en aquesta etapa podem registrar les primeres ordenacions de l’espai com a llocs d’assentament o per a realitzar activitats de tipus social-cultural (caràcter grupal, social).
- La més antiga és el jaciment DKI d’Olduvai (1’8 MA). Homo habilis o Homo ergaster... Es tracta d’una acumulació i distribució de còdols artificial que dibuixen una planta circular en la que s’han trobat útils i restes òssies. Molt agosarat parlar de cabana.
- Planta d’una cabana en el jaciment de Terra Amata (Niça), al voltant dels 350mil anys.
- L’ús de coves com a hàbitats: Cova de l’Aragó (França). Generalment comportament més comú a Euràsia per el tipus de clima. A Àfrica els campaments són més a l’aire lliure.
- Això no vol dir que a Europa no es practiqués aquest tipus d’assentament, sinó que hi han els dos casos. Hi ha que dir que la vida a les coves és com a refugi a la pluja o a la nit, i a les vores de l’entrada, mai al fons. Vida a l’aire lliure d’aquests grups.
Comportament d’aquests humans: usos del territori i de captació de recursos  Model ‘’forager’’. Àrees petites de captació de recursos, immediatament pròxima als voltants del campament (no més d’una jornada fora de casa).
Aquestes àrees tan petites provoquen que s’explotin i exhaureixin amb rapidesa els recursos locals i, per tant, obliga a la gran mobilitat d’aquests individus, que no s’especialitzen en un recurs concret sinó que exploten tots els recursos possibles i disponibles.
El campament dura relativament poc temps i comporta que les petjades que ens han deixat siguin més aviat petites (ossos, cendres... més reduïdes).
Més típic de grups caçadors-recol·lectors d’àrees tropicals, d’àrees càlides.
 Model ‘’collector’’. Campaments base de molta més durada (parlem fins i tot de semisedentaris). Per tant, més grans i més deixalles arqueològiques. L’únic problema és que l’àrea de captació dels recursos és més gran i provoca que els individus, a la recerca d’aquests, tardin més d’una jornada a retornar al campament base. Per això, organitzen campaments alterns, més petits.
Especialització en un determinat recurs que troben en un lloc específic. Es prepara l’animal en el lloc pròxim on s’ha caçat (kill site), als subcampaments, i per això no trobem tots els ossos complerts al campament principal. Més típic de les zones temperades-fredes.
- Pel que fa a les indústries lítiques típiques d’ambdós models, generalment en el ‘’forager’’ trobem més indústria realitzada amb els materials locals, mentre que la ‘’collector’’ es té la possibilitat, al desplaçar-se els caçadors-recol·lectors, d’obtenir més recursos i de més qualitat.
 Al Paleolític Inferior, no obstant, encara el model dominant és el ‘’forager’’, amb poca especialització en els recursos.
- Ja hem dit que també en aquest moment es tenen registrades les primeres evidències d’utilització cultural del foc, amb la Wonderwake cave com a capdavantera, tot i que les cronologies siguin motiu de debat i disputes.
- Pel que fa a l’obtenció de recursos alimentaris, es pot ja parlar de la cacera.
- Possiblement ni els choopers, ni els chopping tools, ni els bifaços es puguin associar a la cacera. Difícil determinació del moment i de l’estri adequat per al començament del desenvolupament de la caça.
- Cas dels jaciments de Torralba i Ambrona (Soria) on es creu que es caçaven elefants aprofitant que, al ser una zona pantanosa, es quedaven atrapats. Es qüestiona últimament. Aprofitaven quan succeïa? O els conduïen conscientment? - Prova de les llances de fusta del jaciment de Schöningen, de 400mil anys, associades a restes de mamífers caçats. Llança d’una sola peça, apuntada segurament mitjançant l’ús del foc.
 Amb tot, sembla que a l’acheulià ja hem de parlar segurament d’una important quantitat de recursos obtinguts a través de la caça, siguin quins siguin els mètodes utilitzats.
- A més, hem de destacar les primeres proves de comportament simbòlic, de les coses que ens fan més humans.
- Encara que aquestes proves siguin més naturals i es generalitzin en època més tardana (alguns creuen que només caracteritzarà als humans anatòmicament moderns), és especialment interessant el cas de la Sima de los Huesos, a Atapuerca.
- Acumulació d’individus (uns 32, no complerts) d’Homo heidelbergensis, que alguns investigadors interpreten com a resultat d’algun ritu funerari, fa uns 300mil anys.
- És un cas rar pel fet de presentar una estadística demogràfica estranya. El problema és que els individus trobats són d’una edat que és molt poc freqüent per morir-se en el passat. Hi ha més adults morts que nens i vells.
- Comportament funerari? - Perfil catastròfica? Hauria de reflectir el seu esquema demogràfic, de tota la comunitat.
- Perfil atricional? (animals que els cacen) Generalment els depredadors ataquen els més dèbils, normalment vells i cries. De moment descartat.
- Canibalisme no gaire possible...
 És possible deduir un comportament específic a partir d’aquest esquema, com seria la justícia? No ho sabem de moment, però certament és un fet no natural sinó artificial, i és possible que estigui relacionat amb algun tipus de comportament simbòlic.
 Si això fos cert ens podríem remuntar a aquests comportaments entre fa 350 i 600mil anys, amb l’Homo heidelbergensis. No obstant, aquest cas és més, de moment per la seva incertesa, una flor que fa primavera, ja que les primeres evidències segures d’aquest comportament estan datades al voltant dels 90 anys.
El Paleolític Mitjà: el món cultural dels neandertals (c. 150-30 mil anys) - Trobem neandertals. La cultura material és essencialment lítica. A aquestes indústries se les denomina mosterià, presentant millores tecnològiques respecte el paleolític inferior, tot i que hi ha clar vincle entre elles.
- Tret més definitori: talla Levallois, ja present a finals de l’inferior, però que es generalitza en aquest moment.
Es tracta d’una preparació del nucli, que queda preconfigurat per anar obtenint una sèrie de ascles de morfologia bastant estandarditzada. Apareixen nous instruments més especialitzats = més eficaços.
- A diferència dels Modes 1 i 2, bastant homogenis podem dir, el Mosterià dins de les seves indústries presenta una certa heterogeneïtat, diferents tipus: - Rascadora: element amb retoc simple lateral i/o transversal, idoni per treballar les pells; rasca no talla.
- Bifaç mosterià, incorporat després de l’acheulià, encara present.
- Denticulat: peces amb les vores retocades com si s’haguessin mossegat, com el fil d’una serra, forma irregular. Funció: sobretot suposem treball de la fusta.
- Ganivet de dors: una de les vores s’ha rebaixat perquè no talli.
- Punta mosteriana: element amb retoc simple lateral per els dos fils i que convergeixen en un extrem, apuntant-lo. Es tractaria de verdaderes puntes de llança amb mànec de llenya.
La diversitat del Mosterià i la seva problemàtica - Els tipus de Mosterià segons F. Bordes (anys 60):  Mosterià de tradició axeliana: - Bifaços, rascadores i pocs ganivets.
- Pocs bifaços i molts ganivets de dors.
 Mosterià típic: pocs bifaços, pocs ganivets, pocs denticulats, moltes rascadores i bastantes puntes.
 Mosterià ‘’charentià’’: - Tipus Quina (sense talla Levallois), pocs denticulats i moltes rascadores.
- Tipus Ferrassie (amb les mateixes peces però amb talla Levallois).
 Mosterià de denticulats: molts denticulats.
- Els diferents tipus no presenten un ordre cronològic clar. S’intercalen en les estratigrafies dins d’un mateix jaciment. Teoria no cronològica sinó més probablement ètnica. Hipòtesi Bordes: ètnica.
- És a dir: no sembla que tinguin una explicació geogràfica o cronològica a l’Europa del Paleolític Mitjà, sinó serviria més bé per explicar la variabilitat centrada en el fet de que cada tipus fos el resultat de tradicions culturals autònomes que es desplaçaven per diversos territoris.
- Hipòtesi L. Binford: funcional. No explica l’etnicitat d’un grup sinó la funcionalitat d’aquests estris en un determinat espai i moment concret.
- Actualment, els estudis traceològics tampoc semblen corroborar totalment les hipòtesis de Binford (els diferents conjunts no presenten diferències substancials en les activitats desenvolupades), per el que avui s’accepta que els causes de la diversitat del mosterià poden ser en part degudes a diferents funcions de l’assentament i en part a tradicions culturals dels grups humans.
 És més un problema metodològic i epistemològic nostre, amb un afany sempre de classificar-ho tot amb les nostres pròpies variables. Potser els neandertals no pensaven així, i la teoria de Bordes sigui errònia en tant que és una classificació de tipus tipològic.
Altres aspectes culturals: hàbitat i territori  Ocupació estacional de coves.
 Campaments a l’aire lliure.
 Essencialment model ‘’forager’’.
 Molodova I (Ucraïna): zona plana sense coves: lògic assentament a l’aire lliure.
Una cacera poc especialitzada i la competència amb els grans carnívors - A més de les proves lítiques (a les que hem d’afegir algun fragment de fusta, mal conservació de la fusta), ja hem parlat d’un cert comportament funerari en neandertals.
- La recuperació d’aquests ossos (esquelets gairebé complerts), més fàcil per ser enterrats, i el seu estudi ens han ajudat a veure que presentaven moltes fractures.
- Comparant amb activitats de risc actuals, les proporcions de fractures i traumatismes són fins i tot superiors.
- Això ens fa suposar que probablement la cacera encara seria cos a cos amb l’animal.
- Altre aspecte que cal destacar és una possible convivència, a les coves, amb els grans animals carnívors com ossos i hienes. No obstant, trobem un patró d’alternança en el poblament animal-neandertal.
- És a dir que no convivien sinó que s’anaven alternant en aquests llocs per viure-hi, ja que la industria lítica i la tecnologia dels neandertals encara no els permetia fer-los fora.
El món simbòlic dels Neandertals. Els primers cultes funeraris - La abundància d’esquelets en connexió, bastant complets, de neandertals respecte d’altres formes homínides anteriors (si deixem de banda l’excepcional cas de la Sima de los Huesos per l’H. Heidelbergensis) és el resultat del clar comportament funerari que desenvolupà aquesta espècie.
- Aquest comportament no sols es manifesta en els enterraments sinó també en altres manipulacions post mortem dels individus.
- Hem de diferenciar, de primeres, el reconeixement de si es tracta d’una ofrena (ex: ofrenes de flors trobades), que generalment implica sols pena per la mort del difunt, i l’aixovar, que suposa ja una creença en un més enllà.
    Shanidar (Iraq, 70-45 mil anys), segons els estudis pol·línics, sembla que en el moment de l’enterrament es realitzaren ofrenes florals, segurament amb espècies medicinals (no vol dir simbolisme, o si...).
Teshik-Tash. Individu infantil rodejat de banyes de cabra salvatge disposats en forma de corona.
Krapina (Eslovènia). S’han trobat ossos de neandertal amb marques de descarnament. Canibalisme ritual? No exclusivament nutricional com ja passava abans, sinó que ara podria tenir un component simbòlic. No és segur.
Monte Circeo (Itàlia). Altres evidències de possible canibalisme entre els neandertals, interpretats actualment com activitat substancial de carronyeig per part d’altres animals com les hienes.
El Paleolític Superior europeu: Homo Sapiens arriba a Europa (40 -12/10 mil anys) - El terme només té validesa a Europa, com al paleolític mitjà. El Paleolític superior defineix culturalment l’arribada dels primers humans anatòmicament moderns a Europa, al voltant de fa 40 mil anys.
- Amb aquesta arribada d’homo sapiens, s’implanten els comportaments culturals dels humans anatòmicament moderns:  Primeres manifestacions artístiques amb continuïtat clarament establerta.
 Una nova tecnologia lítica que supera la idea de la ‘’talla en superfície’’ per la de ‘’talla en volum’’ i permet estandarditzar i rendibilitzar les eines obtingudes i la primera matèria, respectivament (‘’talla laminar’’): sols es troba, majoritàriament, en humans anatòmicament moderns.
...