Tema 5. El desenvolupament de la lingüística (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Lenguas y Literaturas Modernas - 1º curso
Asignatura Introducció a la Lingüística
Profesor A.M.F.P.
Año del apunte 2014
Páginas 10
Fecha de subida 29/03/2015
Descargas 9
Subido por

Descripción

Apunts creats a partir de les classes d'Ana Maria Fernández Planas.

Vista previa del texto

TEMA 5. El desenvolupament de la lingüística 1. La lingüística fins al segle XIX: l’evolució de la teoria i de la pràctica gramaticals 1.1. Les reflexions sobre el llenguatge fins al Renaixement 1.1.1. L’antiguitat grecollatina En l’àmbit cultural i filosòfic de la Grècia cl{ssica hi havia una polèmica: Quin era l’estatut de les lleis que ordenaven la vida de la comunitat? Tenien el seu origen en el Legislador Suprem? O, més aviat, eren el resultat d’un pacte entre els ciutadans? Aquesta polèmica va transcendir i arribà a la lingüística.
Plató (428-348 aC) va reflectir aquest problema en el Cràtil en preguntar-se si la investigació sobre la forma i el significat de les paraules podia constituir una via en el camí del coneixement.
Plató va introduir per primer cop en la història el mètode etimològic. Pretenia trobar un lligam entre els sons i el significat de la paraula (creu que és diví però no ho deixa massa clar).
Havia quedat obert el camí perquè Aristòtil (384-322 aC) introduís la idea que el signe lingüístic era arbitrari i no l’herència d’una divinitat.
Una altra controvèrsia grega va platejar un problema interessant sobre la irregularitat (caos) o la regularitat (cosmos) de la llengua.
S. III aC, a Pèrgam, van treballar els filòsofs estoics (com Crisip) i eren partidaris de la irregularitat, l’anomalisme.
Al segle II aC, a Alexandria, treballaren filòlegs alexandrins (Aristarc o Dionís de Tràcia) que eren partidaris de l’ordre, el cosmos, l’analogisme...
Finalment van guanyar els partidaris de l’analogisme, la qual cosa possibilita l’aparició de les primeres gramàtiques.
La primera gramàtica occidental va ser la de Dionís de Tràcia: Téchne gramatiké (o Art gramatical). Defineix la gram{tica com “l’estudi pr{ctic dels usos de poetes i prosistes”. Té diferents parts o capítols: - valor i pronúncia de les lletres - analogia (o estudi de les parts de l’oració) * Els dos primers serien els únic que han arribat - explicació de les figures avui dia - exposició de la fraseologia - coneixement etimològic - crítica de poemes Dionís de Tràcia també va ser el primer en fer la divisió i la definició de les parts de l’oració: nom, verb, participi, article, pronom, preposició, adverbi i conjunció.
Aquesta gramàtica va ser molt important i influent en la gramàtica llatina. Entre els gramàtics romans no hi va haver ningú que destaqués per innovació (copiaven Dionís), però en destaquen dos: - Donat (segle IV). De octo partibus oraciones ars minor (Tractat elemental de les vuit parts de l’oració).
Constitueix la base del trívium, que és el primer nivell dels estudis. Donat presenta i defineix cada part de l’oració i dóna exemples dels paradigmes nominals i verbals.
- Priscià (Segles V-VI). Institutiones grammaticae (Fonaments de gramàtica). Va dividir l’obra en tres grans seccions: · les lletres i les síl·labes · les parts de l’oració i els seus accidents · la concatenació d’aquestes parts o sintaxi 1 Va oferir exemples de textos dels escriptors llatins més importants: Virgili, Terenci, Ciceró, Horaci, Lucà, Ovidi... La constitució de la gramàtica grecollatina va tenir, a Occident, un paper cultural de primeríssima magnitud.
La reflexió sobre els fets lingüístics va començar en la filosofia grega. Tenia dues corrents: - d’ordre racionalista (el llenguatge és natural o convencional) - d’ordre empirista (Establiment de les categories gramaticals) Lleis i institucions: Antígona (tragèdia de Sófocles), fa que els autors no comencin de zero.
Paraules. Plató, a Cratil, introdueix la paraula etimologia (Etymos = veritable). Des de Saussure els mots són arbitraris. Això no vol dir que el llenguatge no ho sigui.
També, regularitat (analogia) o irregularitat (anomalia) de les llengües. ????? Lenta construcció de la gramàtica grega Protàgores  tres gèneres del grec Plató  divisió de mots en noms i verbs Aristòtil  afegeix la conjunció. Reconeix la categoria temporal dels verbs.
Dionís de Tràcia  primera recopilació de la morfologia grega. Vuit parts de l’oració. Els mots es classifiquen pel cas, gènere, nombre, temps...
Apoloni Díscal  Desenvolupament de la sintaxi Els autors llatins: Varró, Donat i Priscià foren els més destacats per la seva obra.
1.1.2. L’època medieval Es continua l’estudi del llatí i l’obra fonamental és Institutiones de Priscià i juntament amb la Bíblia eren els “best-seller” medievals.
D’altra banda, hi ha una reflexió sobre el llenguatge molt important que començava amb Prisci{ i Aristòtil.
S. XIII-XIV: De modis significandi (‘Sobre les maneres de significar’). Thomas d’Erfurt, Siger de Courtrai, Martí de Tràcia... Tots elles eren coneguts com modistae.
Ells el que volien era establir una correspondència entre el món real (coses), el món mental (conceptes) i el món del llenguatge (mots).
Món real Món mental Món del llenguatge Substàncies Conceptes substancials Substantius A l’Edat Mitjana es segueixen estudiant les gram{tiques llatines de Donat i Prisci{. El llatí era la llengua de la cultura, de l’Església... En qüestions gramaticals, no es va anar més enll{.
Sí es va anar més enllà en la reflexió filosòfica sobre la llengua. La filosofia del segle XIII era l’escol{stica.
Suposava que l’estudi del llenguatge ajudava a la interpretació de la realitat. El llenguatge és una mena de “mirall” (Speculum) que dóna una imatge fidel de la realitat; per això, és una gramàtica especulativa.
Ser-entendre-significar. Aquests tres fets es donaven en un mode o manera particular (modistae).
Un dels modistes medievals era R. Bacons (1214-1294). Era modistae i fa les primeres posicions sobre els universals lingüístics: la gramàtica és la mateixa, pel que fa als aspectes essencials, per a totes les llengües; tot i que en les qüestions accidentals, les llengües es manifestin en variacions accidentals.
2 En l’època medieval es van produir les primeres investigacions històriques sobre la teoria del llenguatge i tasques pràctiques d’ensenyament del llatí. També, es trobes dues obres aïllades avui sorprenents: 1. Breu tractat de reforma ortogràfica. Es va trobar a Islàndia el segle XII. És un text anònim però es suposa que era un copista preocupat per adaptar l’alfabet llatí a l’escriptura de la llengua islandesa.
El llatí tenia cinc grafies voc{liques (a, e, i, o, u) però l’islandès tenia 36 vocals diferents. Llavors, tenia un problema. Però, amb una accent diacrític ho va solucionar tot perquè va poder crear noves grafies.
La import{ncia de l’obra es basa en la consciència ortogr{fica ja en temps molt antics i en la metodologia dels “parells mínims” (passa-bassa).
2. Escrit inacabat de Dant, segle XIV, amb què aquest autor va voler justificar la composició d’obres en llengua vulgar. De vulgar eloquentia (‘Sobre l’eloqüència en llengua vulgar’).
Comença contant les lloances de les llengües vulgar perquè són les naturals i espontànies, diferents de la “llengua gramatical” (llatí), fruit de l’aprenentatge escolar.
Dant es va considerar a sí mateix el primer a preocupar-se per l’estudi de la llengua vulgar. Però això no és cert perquè al segle XIII hi ha altres obres a part de saber que Ramon Llull fou el creador de la prosa catalana (S.XIII).
1.1.3. El Renaixement Hi ha una obra de Laurentius Valla (1444): Elogantia latini sermonis (‘Sobre la finesa de l’estil llatí’) va reivindicar la tornada al llatí clàssic. Va ser una reacció contra els usos funcionals del llatí medieval.
Al segle XV-XVI apareixen unes 80 gramàtiques llatines. Apareixen dues línies de treball: 1- Projecció de la gramàtica llatina en la descripció de les llengües modernes Kukenheum diu que al segle XVI surten 72 gram{tiques per l’italià, 55 per la francesa i 27 per la castellana (una barbaritat). Es fan de manera semblant a les gramàtiques llatines.
Estructura: - Estudi de les lletres i la pronúncia (ortografia i prosòdia) - Parts de l’oració (morfologia o analogia) - Sintaxi - Tractament dels barbarismes i de les construccions incorrectes.
Totes tenen un pròleg en què es parla de la necessitat de l’obra. En ells es justifica amb tres raons que les obres segueixen totes la mateixa estructura: serveix per a la pervivència, dóna accés al llatí, i és un manual per a estrangers.
2- Producció de gramàtiques filosòfiques o racionals Julius Cesar Escolígero (1549): De causis linguae latinae.
F. S|nchez de las Brozas, “El Brocense” (1587): Minerva.
Petrus Ramus (1559): Scholae in liberales artes.
Pretenen cercar les raons profundes dels usos lingüístics.
La gramàtica més important va ser el 1660: Grammaire general et raisonée, a l’abadia de Port-Royal. La gramàtica va ser examinada sota la llum i amb la metodologia de la lògica i es va insistir en la recerca de patrons lingüístics universals.
La voluntat universalista de l’obra es veu quan exemplifica perquè utilitza 7 llengües diferents.
La troballa més moderna de la Grammaire és la metodologia amb què es diferencien les estructures: Déu ha creat el món / Déu és invisible / Món és visible Déu, que és invisible, ha creat el món, que és visible Déu invisible ha creat el món visible 3 En el Renaixement es torna a la civilització humanista de Grècia i Roma enfront el teocentrisme medieval.
Hi ha un retorn als clàssics llatins i noves gramàtiques basades en el llatí clàssic. Però també hi ha un interès per les llengües vern{cules de les que se n’elaboren tota una sèrie de gramàtiques, fetes a semblança de les llatines, que volen ajudar en l’ensenyament de les llengües.
Sorgeix una nova tendència que enllaça amb els especulatius medievals i estoics. Culminarà en la gramàtica racionalista de Port-Royal. Sorgeix la idea que estudiar llengües reflecteix l’estructura de la ment humana i que les diferents llengües són simples variants d’un esquema més general, basat en la lògica de Chomsky.
1.2. Les idees lingüístiques de la Il·lustració i del Romanticisme Abundància de tractats de to assagístic amb certes opinions sobre les llengües i els parlants.
Els temes més tractats són: orígens del llenguatge, complicacions de llengües i relacions llengües-poblescultures.
1- Orígens del llenguatge Els plantejaments bíblics entren en crisi en l’època de la Il·lustració i comença a obrir-se pas la tesi de l’origen humà del llenguatge sobre la base dels crits i els gestos.
2- Compilacions de llengües El segle XVI es publica una obra de Gesner en què apareix el Parenostre en 22 llengües diferents. Al segle XVIIIXIX es publiquen molts reculls de llibres amb entre 200-500 llengües diferents cadascun.
En aquell moment això era una passada, una barbaritat.
3- Relacions llengües-pobles-cultures Es va pensar que el clima influïa en el govern, i el govern influïa en el caràcter dels pobles i aquest en la llengua.
No té cap sentit i és un prejudici lingüístic extraordinari.
La discriminació lingüística es va voler justificar i es va dir que les llengües que tenien un ordre oracional fix (SVO) eren les més bones, com per exemple el francès, i les altres no.
Actualment, la lingüística planteja la relació entre llengües i pobles en termes ben allunyats d’aquestes fantasies especulatives. Les llengües reflecteixen en el seu vocabulari les necessitats i els interessos culturals dels pobles.
Aquest esperit prepara el terreny per a la gran eclosió de la lingüística comparada i històrica del segle XIX.
2. La lingüística del segle XIX: el mètode-històrico comparatiu. Evolució i història.
En aquesta època els lingüistes abandonen les especulacions típiques del segle anterior.
Els lingüistes comencen a fer un treball empíric d’observació de les dades, de dades concretes.
L’orientació que hi ha en aquests treballs és la recollida de llengües molt allunyades, tant geogràficament com cronològicament, per intentar recular a l’indoeuropeu, que es suposa que es parlava fa 7000 o 8000 anys. No es pot trobar mostres escrites que ho demostrin perquè l’origen de l’escriptura es situa fa 5000 anys.
2.1. Punt de partida de l’activitat comparatista Aquesta tasca comença amb un fet molt concret: un articles de William Jones (1788). Va expressar la seva admiració per la llengua sànscrita en un article on constatava també les semblances existents entre aquesta i altres llengües. (el s{nscrit és una de les 22 llengües oficials de l’Índia.
Descobrí el sànscrit i les semblances amb moltes altres llengües allunyades en temps i espai.
4 Es comparaven llengües com el sànscrit, llatí, grec i altres llengües indoeuropees i va veure que hi havia moltes semblances entre totes elles. Fa pensar que hi havia hagut una etapa comuna a totes aquestes llengües.
Aquestes semblances es veuen en noms de parentiu, en numerals i en algunes realitats bàsiques.
2.2. Els comparatistes i les semblances-diferències Els lingüistes més destacats: Rasmus Rask, Franz Bopp, Jakob Grimm...
Ells van veure aquestes semblances però també la regularitat en les diferències: “peu”: grec podos; antic alemany uvoz Tenen correspondències “dent”: llatí dent; antic alemany zand fòniques* Grimm va poder comprovar que aquestes diferències no eren aleatòries, sinó, ben al contrari, sistemàtiques i reguladores.
Van arribar a la conclusió que existia una família lingüística, la indoeuropea, que s’estenia des de les costes de l’Atl{ntic fins a l’Índia.
Van treballar les correspondències fòniques*, sota l’anomenada Llei de Grimm (1822) o també primera llei de mutació/rotació consonàntica.
La Llei de Grimm expressa la rotació consonàntica: una passa entre el grec (que manté el consonantisme indoeuropeu) i el gòtic; dues passes entre el grec i l’antic alt Alemany.
[[PHOTOSCAPE, IMATGE 1 + APUNTS]] La base està en comparar, per això eren comparatistes.
Aquestes “mutacions” eren sistemàtiques. [[PHOTOSCAPE, IMATGE 2 + APUNTS]] Un canvi regular d’aquestes característiques és l’indici que la llengua original va ser adaptada de manera diferent pels grups diversos de parlants. (Com l’exemple a Espanya on les restes de les llengües parlades en aquest territori abans de l’arribada del llatí, van funcionar de substrat i van deixar marca en el llatí. El llatí parlat aquí no era el mateix llatí parlat a Roma).
El mètode ideat per Grimm va representar un pas evolutiu: freddo (it), froid (fr), fred (cat), frío (cast)  frigidus (llatí) giovane (it), jeune (fr), jove (cat), jovent (cast)  iuvense (llatí) Un altre exeple: ull-ojo. Tenen un origen diferent? Seguint l’exemple de Grimm, hi ha diferències sistem{tiques.
Ve del llatí. Tots venen de l’origen –culu. Per la vocal i acaba per KL > que va ser adaptat en els territoris de diferent manera.
Algunes llengües romàniques ens ofereixen un exemple semblant.
El mètode de comparació va ser afinat progressivament amb la llei de Karl Verner, l’any 1875, i amb la consideració de l’analogia.
L’aportació de Grimm es va constituït en eina imprescindible per: - a la construcció de les gramàtiques històriques de les llengües - al reconeixement de les famílies lingüístiques - a la confecció d’arbres genealògics El mètode comparatista va sorprendre pel fet de ser força rigorós i aconseguir un notable èxit en el coneixement dels parentius entre llengües indoeuropees.
És un mètode empíric perquè es cenyeix exclusivament a les dades de les que extreu les anomenades lleis 5 fonètiques.
A vegades s’ha dit que la lingüística científica comença en el segle XIX. Sí sembla cert que és la primera vegada que es planteja una forma rigorosa d’observació de les llengües.
2.3. Els neogramàtics El mètode omparatiu encara tenia certs problemes que es van solucionar amb l’aportació fonamental a partir de 1875 C(K. Brugmann, H.Osthoff, A.Leskien, H.Paul...).
La seva insistència en què les lleis no tenen exepcions i en l’analogia per explicar moltes d’aquestes “excepcions” van preparar el camí a l’estructuralisme posterior.
El seu error va ser dir que les llengües no es podien estudiar sincrònicament.
L’aportació del lingüistes del segle XIX va ser monumental.
2.4. Un cas aïllat al segle XIX: W. Von Humboldt El segle XIX passa desapercebut perquè no treballa en el corrent històrico-comparatista.
Les seves idees passen per ser precursores de la lingüística del segle XIX. Especialment, la seva idea de la creativitat del llenguatge.
“Uso infinito de medios finitos” 3. La lingüística del segle XX.
3.1. El naixement de la lingüística estructural a Europa.
Charles Bally i Albert Séchehaye el 1916 publiquen el Curs de Lingüística General que és la compilació del pensament de Ferdinard de Saussure (Saussure ja havia mort el 1913).
El Curs es considera la base de l’estructuralisme, conegut també com funcionalisme.
Saussure va voler delimitar amb precisió quin era el camp o objecte d’estudi de la lingüística.
Per ell era prioritari l’estudi de la llengua com a sistema i s’havia de fer un estudi sincrònic.
Les posicions sistematistes (o estructuralistes): - La llengua és un sistema - La llengua és una realitat constant i homogènia - El sistema té diferents nivells: fònic, morfològic, sintàctic i lèxic, cadascun amb les seves pròpies unitats.
- En cada nivell les unitats mantenen relacions paradigmàtiques i sintagmàtiques - Les relacions entre els elements d’un paradigma són d’oposició Saussure va distingir entre parla i llengua.
Llengua (langue): Fets constants i sistem{tics. S’havia d’estudiar.
Parla (parole): Fets imprevisibles, personals i irrepetibles. Per això, no es podia estudiar.
Una concepció d’aquest tipus és, per exemple, a la base de la distinció entre fonètica i fonologia.
El seu programa va ser assumit per investigadors molt rellevants: Troubetzkoy, Hjelmslev, Benveniste, Martinet, Jakobson... Jakosbon és el responsable de la projecció de la metodologia estructuralista a camps diversos.
Quan va aparèixer el Curs van sortir moltes crítiques influents.
-La primera crítica va venir d’A.Meillet. Va posar-li algunes pegues. Els contemporanis de Saussure no van saber apreciar les idees noves del llibre. Una generació posterior el valorarà en la seva justa mesura.
6 -S. Karcevkij va estudiar les teories de Saussure a Ginebra i les va difondre a Moscou a lingüistes com N.S.
Trubetzkoy i R. Jakobson, grans amics que per problemes polítics van haver de marcar de Rússia. Van anar a Praga i allà es van trobar molts lingüistes entusiasmats amb les idees de Saussure.
El 1926 es va fundar el Cercle Lingüístic de Praga. Hi van participar: Jakobson, Trubetzkoy, Trnka, Vachek, B¨hler, Ternière, Vendryes, Benveniste, Martinet...
El 1928 van anar a una reunió a La Haya i es va crear el manifest estructuralista.
El seu mèrit fonamental va ser l’establiment de la fonologia. La van definir sota els conceptes b{sics de Saussure. Les seves troballes més importants són els conceptes de tret distintiu, marcació, naturalitat, pertinèntica, etc. Veritablement van desenvolupar idees només esbossades al Curs de Saussure (sistema, fonema, relacions sintagmàtiques, la tècnica de la commutació...).
Amb la Segona Guerra Mundial els seus membres es dispersen.
El CLP constitueix el desenvolupament de les idees de Saussure però també hi va haver altres Cercles arreu del món. Entre ells, el més important era el de Copenhague. Parla de Glosemàtica, Forma i substància, expressió i contingut. (Saussure parlava de significat i significat). Aquest tot constituïa una forma i existia la substància del contingut (sem{ntica) i subst{ncia de l’expressió (Fonètica).
3.2. La consolidació del descriptivisme als USA (o distribucionalisme) A USA, l’estructuralisme es va desenvolupar amb peculiaritats pròpies. Hi va influir molt l’antropologia. Boas, Sapir, Whorf, Bloomfield (1889-1949) van ser els més destacats.
Leonard Bloomfield (1933): Lenguaje (té la importància equivalent al Curs de Saussure, però Bloomfield el va escriure personalment). Rebutja l’apel·lació al significat per establir unitats lingüístiques, no accepta la commutació. S’acull exclusivament a la distribució. Accepta els postulats de la psicologia conductista (Es basa en estímul  reacció).
Els plantejaments nous de la lingüística contemporània es van concretar en la metodologia descriptiva (o “distribucionalista”) establerta per Leonard Bloomfield.
Va rebutjar qualsevol concepció mentalista i va optar per basar la lingüística en la psicologia mecanicista i conductista.
Els actes verbals no eren res més que un tipus de resposta controlada pels estímuls incidents en el parlant: Estímul (1)  resposta... (2)  ...estímul (3)  Resposta (4) (Avui en dia ja no s’accepta).
El sistema taxonòmic del descriptivisme es va basar en la sensibilitat contextual de les unitats. Es fixa en la distribució de les unitats.
Un element serà article si pot ocupar la posició en la sèrie següent: ____ nom adj verb A més, i com a criteri paral·lel, els descriptivistes van prendre en consideraó la semblança formal de les unitats a l’hora d’establir les classes de mots.
Es fixen en forma i funció.
El formalisme i el funcionalisme són presents avui en la metodologia lingüística.
Vol dir els estudiosos d’una llengua, en el moment de fer les seves classificacions, han de prendre en consideració les formes i les funcions dels elements.
Exemple: jaqueta i americana, pertanyen a la mateixa classe de mots? Criteri formal: jaqueta, jaquetes; americana, americanes Criteri funcional: s’ha casat amb una americana (nom) s’ha comprat una jaqueta americana (Adj) 7 Hi ha relacions entre llengües i cultures.
Franz Boas (1911): Handbook of American Indian Languages Edward Sapir (1921): Language Benjamín L. Whorf (1956): Language, Thought and Reality Els dos darrers van crear la hipòtesi Sapir-Whorf, basada en el determinisme lingüístic i la relativitat lingüística.
Lluita contra els prejudicis lingüístics.
Whorf va postular que les llengües diferents ens imposaven visions del món diferents. Ara, gràcies a la ponderació de Sapir, queda molt clar que les llengües no són sistemes que determinin les diferències culturals.
Cap als anys 50, la lingüística va viure una revolució interna.
3.3. Els orígens i el desenvolupament de la Gramàtica Generativa i Transformacional N. Chomsky, educat en la lingüística distribucionalista, durà a terme una revolució en anar en contra seva (=Saussure respecte els neogramàtics). Les seves idees són clarament mentalistes.
L’escola generativista fundada per Chomsky ha passat per diverses etapes. S’inicia amb Estructuras sintácticas de 1957.
Teoria estàndard. Aspectos de la teoria de la sintaxis (1965). (Competència-actuació, estructures profunda i superficial, regles de base-regles transformacionals...).
Nova reformulació. Lectures on Government and Binding (1981). Cada cop es dóna més importància a les regles i més als principis.
Chosmky (1957): Syntactic structures. És un canvi radical perquè el centre d’atenció deixa de ser la formulació de la gramàtica interna: el conjunt de coneixement que tenim els parlants i que es manifesten en l’ús competent de la llengua.
La lingüística chomskiana es basa en l’innatisme de la facultat del llenguatge i en la competència lingüística del parlant.
Caràcter innat de la facultat del llenguatge. El generativisme diu que una llengua: · és un mecanisme de comunicació i d’autoexpressió extraordin{riament complex.
· s’adquireix molt r{pidament · s’adquireix de manera relativament independent de les dades externes.
Arribem al món genèticament preparats per a l’adquisició d’una llengua. Hipòtesi innatista.
Competència lingüística del parlant. El parlant sap: · Fer un ús creatiu de la llengua (Sap interpretar oracions que abans no ha sentit mai) · Quines són les conseqüències possibles de la llengua · Dictaminar (fer judicis) sobre la gramaticalitat o agramaticalitat de les expressions Exemple: Els cotxes nous estan guarnits amb llaços vermells * Els refilets hexagonals estan engreixats amb folis cònics. Falla en qüestió de significat.
* Els cotxes estan els guarnits nous vermells llaços amb. Falla en sintaxi Exemple: El Sol es pon cada dia Cada dia es pon el Sol El Sol, cada dia, es pon Cada dia, el Sol es pon *El Sol es cada dia pon (‘es pon’ no es pot separar) 8 La GGT es planteja com a objectiu central la descripció de la competència lingüística dels parlants (gramàtica interna) i estudia el sistema de principis subjacents a tota llengua (universals) que cada llengua modula segons les seves estructures.
Hi ha hagut altres corrents al segle XX, però els principals són la de l’estructuralisme i el generativisme.
Actualment, també destaca la lingüística cognitiva.
La lingüística cognitiva En els moments actuals, les investigacions sobre el llenguatge sembla que fan justícia a la complexitat del seu objecte d’estudi i s’orienten en moltes direccions.
La lingüística ha passat a formar part d’una macrodisciplina anomenada ciència cognitiva (estudiar la ment humana). Proporciona un marc teòric idoni per a un esudi integral de la nostra habilitat lingüística, d’acord amb el qual s’entén que el llenguatge no és una facultat independent de la resta de la cognició humana, sinó que, per exemple, integra alhora les facetes socials i culturals de l’ésser hum{.
La lingüística chomskiana es basa en dues idees fonamentals de tipus mentalista: l’innatisme de la facultat del llenguatge i la competència lingüística del parlant. Per contra, en el nou corrent mentalista de la lingüística cognitiva, tot i que no es nega que el llenguatge tingui unes bases biològiques, no s’accepta que hi hagi una dotació innata específica pel que fa a la nostra competència lingüística.
La sem{ntica és, d’alguna manera, el nucli d’aquest corrent teòric, el seu objecte central.
** Els tres desenvolupaments més importants van ser: estructuralisme (fonologia), generativisme (Sintax) i cognitivista (semàntica).
3.4. La gramàtica del discurs i l’etnometodologia Prenen el concepte de “competència” i l’apliquen de la seva manera.
En la Gramàtica del text o del discurs  competència textual En l’etnografia de la comunicació  competència comunicativa Gramàtica del text o del discurs Estudi de les estructures supraoracionals (“text” o “discurs”). Un text és la unitat b{sica de la comunicació i est{ caracteritzat per la seva coherència temàtica (idees enllaçades de forma lògica) i per la seva cohesió formal (nexes que corresponen i no altres). També han de tenir adequació.
Exemple: 1. El gerro s’ha trencat perquè ha caigut a terra 2. El gerro s’ha trencat. Ha caigut a terra 3. * El gerro s’ha trencat perquè el telèfon no parava de sonar 4. * El gerro s’ha trencat. El telèfon no parava de sonar Perquè les frases * fossin gramaticals hauríem de saber que ha passat, hauria d’estar en context, perquè hi hagués cohesió.
La Gramàtica del text pren en consideració tot el sistema de marques de cohesió (conjunció, díctics, articles definits i indefinits).
1. Un home va sortir al carrer. L’home va comprar el diari.  1 home 2. L’home va sortir al carrer. Un home va comprar el diari.  2 homes L’ús oral de la llengua est{ lligat a la situació locutiva. Els qui participen en una conversa ho fan en un lloc determinat, en un temps concret. A més, potser es coneixen.
9 Els textos escrits estan privats de situació: - es poden llegir en qualsevol lloc i moment - emissor i receptor són desconeguts - no hi ha possibilitat de preguntar què vol dir allò que estem llegint.
És per tot això que les textos han de ser perfectament autosuficient.
Etnografia de la comunicació Anàlisi de la conversa.
Els parlants tenen competència comunicativa i aquesta es manifesta en la pràctica de la conversa textual.
Els intercanvis verbals estan sotmesos a regulacions.
S’investiga molt especialment les implicacions d’allò que diuen els interlocutors i de com ho diuen.
Deixa’m 30.000 euros No sé si arribaré a final de mes Que em deixaries 30.000 euros? Vaig una mica escurat, darrerament.
SÍNTESI DEL TEMA - Grècia i Roma  reflexions paraules i inicis construcció gramàtica Època medieval  gramàtiques filosòfiques (modistae) 2 mostres particulars.
Il·lustració i Romanticisme  Origen parla, diferències llengües, relacions entre pobles-llengüescultures. To d’assaig.
S. XIX  Canvi fonamental. Comparacions. Agermanar llengües allunyades en espai i temps.
Lingüística contemporània  Estudis referits al sistema de la llengua i obertura interdisciplinària que lliga la lingüística amb altres disciplines científiques.
Arens, H. (1969): La lingüística: sus textos y su evolución desde la antigüedad hasta nuestros días (2 volums), Madrid, Gredos, 1976.
Crystal, D. (1987): The Cambridge Encyclopedia of Language, Cambridge, CUPress (trad. Cast.: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge, Madrid, Taurus, 1994).
Robins, R. H. (1967): Breve historia de la lingüística, Madrid, Paraninfo, 1974. ++ Serrano, S. (1993): Comunicació, societat i llenguatge. El desenvolupament de la Lingüística, Barcelona, Empúries.
10 ...