Tema 31 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Farmacia - 2º curso
Asignatura Fisiologia i fisiopatologia III
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 24/04/2016
Descargas 1
Subido por

Descripción

Apunts

Vista previa del texto

TEMA 31: Boca, faringe i esòfag Boca: és una cavitat superior que es l’inici del tub digestiu. Delimitat per les galtes i els paladars (dur per ossos i a continuació, el tou revestit per mucosa, que hi penja la úvula que es mou per impedir que els aliments vagin cap a les vies respiratòries). Les estructures auxiliars: llengua i dents. La llengua és un múscul esquelètic de contracció voluntària que conté una capa mucosa amb les papil·les gustatives, també hi ha glàndules que secreten enzims. L’epiglotis de la llengua té un cert desplaçament i és important per evitar que les substàncies vagin cap a la tràquea. Les funcions són:  Ingesta  Masticació  Salivació  Sentit del gust  Parla  Deglució Si parlem de saliva podem dir que el component principal es aigua (99,5%), que els soluts solen ser ions, mucina, igA, alfa-amilasa salival, lisozim i lipasa lingual... També és important saber que té activitat tampó, manté el pH entre 6,4-6,8 tot i que quan hi ha activitat aquest augmenta fins a 8. Es secreten aproximadament d’1 a 1,5 L/dia i té com a funció humectar, lubricar, dissoldre, amortir, digerir, defensar i netejar. A la boca hi ha les glàndules salivals que afavoreixen l’inici de la digestiu , hi ha diversos tipus:  Glàndula paròtide: sota de la orella i aporta la saliva a la part superior de la boca. Té una funció serosa. Secreta l’enzim d’ alfa- amilasa  Glàndula submandibular. Allibera la mucina que serveix per lubricar. Hi ha una secreció primària: alfa-amilasa, isotònica, concentració d’ions similar a la del plasma. Quan passa pel conducte intercal·lar hi ha una modificació del contingut iònic, treu sodi i clor dels acins però entra potassi i HCO3. Produeix una saliva hipotònica.
 Glàndula sublingual. Té la funció serosa i mucosa.
La lipasa és secretada a nivell de boca, però es funcional a nivell d’estómac ja que requereix un pH àcid. Quan hi ha molta secreció de saliva arriba a un pH de 8 (alcalí).
Les glàndules submandibulars tenen els dos tipus de cèl·lules que composen la saliva. Una glàndula és una invaginació de l’epiteli. Hi ha unes cèl·lules que són seroses i altres que són les cèl·lules mucoses, es verteix a la llum central de la invaginació. El canvi de pH és degut a un canvi de components que formen la saliva. Al principi, és isotònica amb el plasma. Amb un augment d’activitat hi ha un intercanvi de ions (sodi i clor per carbonat i potassi). És el bicarbonat el que fa que es basifiqui la saliva.
Els aliments (menjar, pensar o veure’ls) són els principals estimulants de la secreció de la saliva. Això estimula neurones dels nuclis salivals del tronc cerebral i estimula les glàndules salivals per incrementar la secreció de saliva. La informació viatja per neurones del sistema nerviós parasimpàtic a partir del nervi facial i glossofaringi. Els nuclis salivals també poden estar estimulats per els receptors de la pròpia paret de l’estómac per una irritació gàstrica per l’arribada de l’aliment a l’estómac.
La inhibició de la secreció se saliva es produïda per una activitat del sistema nerviós simpàtic.
Dents: està situada en les apòfisis dels ossos que formen les mandíbules. La dent es divideix en una part externa (corona), el col que es el lloc d’inserció i les arrels que entren dins de l’ós.
S’encaixa dins del alvèol dentari i l’ós està revestit per teixit i revestit per a geniva.
Internament l’alvèol dentari està revestit per el lligament periodontal, que juntament amb el cement, fixa la dent a l’ós. Les capes de les dents són:  Esmalt: cap amés externa que està format per sals de carbonat de calci i fosfats que els hi confereix duresa. Poden ser destruït per els àcids.
 Dentina: teixit connectiu calcificat que també li dona duresa.
 Polpa: és per on van circulant els vasos sanguinis, limfàtics i els nervis que entren i surten per un furat de la part apical de la dent.
Les càries dental o dentària: és la malaltia dels teixits calcificats de les dents, causada per l’acció dels microorganismes sobre els glúcids i caracteritzada per una descalcificació de les parts inorgàniques de la dent. Els factors desencadenants són:  Factors relacionats amb les dents: o Alteracions en la mineralització de les dents o Malposició dental  Augment del consum d’hidrats de carboni o Correlació sucre-càries  Flora bacteriana bucal o Estreptococcus (Streptococcus mutants) La formació de la placa dental pot arribar a produir càries. És una capa de glicoproteïnes d’origen salival que es forma sobre de les dents. Aquesta formació pot estar colonitzada per bacteris i formació de la placa bacteriana que amb l’activitat amb els polisacàrids de la dieta i la producció d’àcids orgànics pot acidificar el medi (pH inferior a 5).
Placa dental o placa bacteriana= saliva (glicoproteïnes) + restes alimentàries + bacteris Al trencar les sals, es descalcifica i hi ha una ruptura de les dents. Depèn del nivell podem tenir una càries asimptomàtica (encara no ha arribat a tocar els nervis) o simptomàtiques. Pot haverhi:  Dolor moderat localitzat i desencadenat per pressió, calor o fred  Dolor intens que pot produir una infecció i inflamació de la polpa o pulpitis.
 Dolor continuat i molt intens Quan hi ha una infecció en la dent, es pot produir:  Abscés dental: cavitat anormal plena de pus que es forma al teixit ossi que envolta l’arrel de la dent  Flegmó dental: infecció i inflamació dels teixits tous que es troben per sota de les genives Mesures preventives destinades a:  Augment de la resistència de les dents: o Correcció de la disposició anòmala de les peces dentals o Aplicació de fluorurs:  Posta de dents, col·lutoris, aigua fluorada  Disminució de la intensitat dels factors bacterians: o Higiene bucal adequada  Combatre els factors dietètics: o Consum moderat de sucre i aliments dolços  Controlar l’eventual desenvolupament de les càries: o Visites periòdiques al dentista Malaltia periodòntica: inflamació dels teixits que envolten i fixen les dent (teixits periodòntics).
També anomenada periodontitis. Les causes són:  Formació de plaques de tosca (càlcul dental). La tosca és la placa dental que es forma que es solidifica. Presenten una tonalitat groguenca o marronosa.
Els factors de risc són un mal oclusió dental o el bruxisme, quan les dents es piquen les unes amb les altres de manera continua i involuntària. Aquesta acumulació de les plaques de tosca, pot provocar la infecció de les genives, la gingivitis. Si no es cura, pot esdevenir una gingivitis crònica, que provoca que tots els teixits que envolten la dent es vagin deteriorant i per últim, les perdem.
Faringe: estructura de forma cònica que té tres zones:  Nasofaringe: funció respiratòria  Bucofaringe o orofaringe: funció digestiva (deglució) i respiració  Laringofaringe o faringofaringe L’aliment que masteguem ( bol alimentari) passa cap a l’esòfag gràcies a la faringe. L’esòfag té una forma de tub a la zona de la cavitat toràcica, a travessa el diafragma (hiat esofàgic) i va cap a l’estómac. A l’entrada i sortida, té un esfínter que és un múscul en forma d’anell situat al voltant de l’orifici d’entrada o de sortida de certes cavitats naturals i que, en contraure’s, el tanca. Els receptors són mecànics. Quan el bol alimentari toca la paret de la faringe, estimula els receptors que viatgen per les fibres nervioses. El reflex s’integra a nivell de tronc cerebral (en el centre de a deglució). Les neurones eferents van cap als seus efectors, els músculs de la faringe i de l’esòfag. Aquestes neurones estan integrades en el conjunt que forma el sistema nerviós autònom simpàtic (nervi trigemin, facial, hipoglòs i vague), per tal que hi hagi l contracció muscular per tal d’empènyer el vol i poder-lo tragar. En la fase faríngia del procés de deglució, com a conseqüència de la contracció, es mou la úvula i tanca la comunicació amb el nas. En el cas de l’epiglotis tanca el pas cap a la tràquea.
La fase oral és voluntària, mentre que la faríngia i la esofàgica són involuntàries.
Hèrnia d’hiat o hiatal: és el desenvolupament d’una part de l’estómac des de la cavitat abdominal fina a la cavitat toràcica a través del hiat esofàgic. Això es produeix per lliscament de l’estómac cap a dalt com a conseqüència de la pèrdua de força de les estructures que envolten al hiat. També es pot produir per un augment de la pressió intraabdominal, per un embaràs, obesitat o per un estrenyiment. Sol afectar al 10% de la població general i a un 50% de la població de les persones grans.
El 95% dels casos és per lliscament, on la part interior de l’esòfag es desplaça cap a la cavitat toràcica i arrosega part de l’estòmac.
Les manifestacions clíniques són:  Pirosi: sensació de cremor ja que l’àcid de l’estómac puja cap a l’esòfag.
 Regurgitació: retorn del bol alimentari cap a la boca  Disfàgia: dificultat per tragar També pot ser asimptomàtica ...