TEMA 8 - PRESTACIONS I VIVENDA (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Pompeu Fabra (UPF)
Grado Derecho - 3º curso
Asignatura Dret de Família
Año del apunte 2017
Páginas 7
Fecha de subida 22/06/2017
Descargas 0
Subido por

Vista previa del texto

PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE 1. La prestació compensatòria.
L’article 233-14 CCCat estableix que: «el cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicada té dret a sol·licitar ... una prestació compensatòria que no excedeixi el nivell de vida de què gaudia durant el matrimoni ni el que pugui mantenir el cònjuge obligat al pagament, tenint en compte el dret d’aliments dels fills, que és prioritari.» La prestació compensatòria rep el nom de «prestació» en substitució al de «pensió», segons es diu expressament al preàmbul «en generalitzar-se la possibilitat de pagament en forma de capital».
És igualment important la menció en el preàmbul –que es tradueix en la incorporació a la llei– del fet que s’ha de donar prioritat al dret d’aliments dels fills, per tant, no s’han de calcular de forma conjunta, sinó que primer s’han de calcular els aliments dels fills, i posteriorment, si hi ha possibilitat econòmica i es compleixen els demés requisits, procedir a l’atorgament de la prestació compensatòria.
També fa especial menció el preàmbul, que «si la prestació se satisfà en forma de pensió, s’insisteix en el caràcter essencialment temporal d’aquesta». Temporalitat de la prestació que també ha tingut el seu recorregut doctrinal i jurisprudencial per arribar finalment a entendre que el caràcter indefinit de la mateixa ha de ser excepcional. En aquest sentit, la STS de 28 d’abril de 2005 afirma que: «La problemática objeto de enjuiciamiento es la consecuencia de los avatares sufridos por la figura de la pensión compensatoria (desde su introducción en el año 1981) y la incidencia de diversos factores, sobre todo sociales –y singularmente la condición de la mujer en el matrimonio y en el acceso al mundo laboral–, que han dado lugar a un importante cambio de opinión en la doctrina científica y la práctica forense, y una notoria evolución de la jurisprudencia de las Audiencias, que, si bien en un principio se mantuvieron fieles a la opinión claramente dominante de que la pensión debía ser vitalicia, sin embargo, singularmente, a partir de los años 90, comenzaron a mostrarse favorables a la temporalización...». Aquesta sentència apareix citada a la SAP de Barcelona, Secció 18ª de 30 de gener de 2007, que afegeix que «… no puede ni debe considerarse en determinados casos, como un derecho absoluto, ni vitalicio, sino, por el contrario, como relativo y circunstancial y especialmente limitado en cuanto al tiempo, pues su legítima finalidad no puede ser otra que la de colocar al cónyuge perjudicado por la ruptura del vínculo matrimonial en una situación de potencial igualdad de oportunidades –singularmente laborales y económicas– a las que habría tenido de no haber mediado tal vínculo matrimonial, y así resulta también «a contrario sensu» del artículo 86, letra d), del Codi de Família».
La finalitat de la prestació compensatòria, com ha declarat de forma reiterada el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (STSJC 47/2003, d’11 desembre, de 27 febrer, de 8 de maig, 25 de juny de 2009, entre d’altres) és prolongar la solidaritat matrimonial després de la ruptura de la convivència, amb la finalitat de reequilibrar de la manera més equitativa possible la situació econòmica en què queda el cònjuge més perjudicat econòmicament per la separació o divorci, en relació amb la que mantenia durant el matrimoni, si bé amb una vocació inequívoca de caducitat. En aquest sentit, la STSJC de 27 de maig de 2010 afirma «...es pot apreciar ja ab initio la possibilitat d’un desenvolupament econòmic autònom en un temps prudencial durant el qual quedarà prou compensada amb la pensió, però sense que aquesta hagi de servir per igualar les condicions econòmiques futures de cadascun dels cònjuges, tal com sembla insinuar la Sentència apel·lada en parlar del fet que la Sra. Enriqueta ha d’arribar a un nivell econòmic equiparable a l’actual de l’espòs».
PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE L’article 233-14 CCCat estableix que el cònjuge reclamant ha de sol·licitar la prestació compensatòria en el primer procés matrimonial. Destacant la menció específica que el dret a sol·licitar una prestació compensatòria només és possible en el primer procés matrimonial; cosa que posa fi a la discussió de l’admissió en un segon procés ni tan sols quan es vulgui revestir com a transformació d’una pensió alimentària.
A més, afegeix que en cas de nul·litat del matrimoni, hi té dret el cònjuge de bona fe, en les mateixes circumstàncies, fet que suposa entrar en l’àmbit culpabilístic (exclou el cònjuge de «mala fe»), a diferència de la separació o divorci. Finalment, s’estableix que si un dels cònjuges mor abans que passi un any des de la separació de fet, l’altre, en els tres mesos següents a la mort, pot reclamar als hereus el seu dret a la prestació compensatòria. La mateixa regla s’ha d’aplicar si el procediment matrimonial s’extingeix per la mort del cònjuge que l’hauria de pagar.
2. Criteris per la seva determinació.
A l’article 233-15 CCCat es relacionen els criteris per la determinació de la prestació compensatòria per l’autoritat judicial, per fixar la quantia i la durada de la prestació compensatòria, que ha de valorar especialment: - - La posició econòmica dels cònjuges, tenint en compte, si escau, la compensació econòmica per raó de treball o les previsibles atribucions derivades de la liquidació del règim econòmic matrimonial.
La realització de tasques familiars o altres decisions preses en interès de la família durant la convivència, si això ha minvat la capacitat d’un dels cònjuges d’obtenir ingressos.
Les perspectives econòmiques previsibles dels cònjuges, tenint en compte llur edat i estat de salut i la mane-ra com s’atribueix la guarda dels fills comuns.
La durada de la convivència.
Les noves despeses familiars del deutor, si escau.
(*) Cal recordar que la compensació econòmica per raó del treball és compatible amb els altres drets de caràcter econòmic, com és la prestació compensatòria, establint que «s’ha de tenir en compte per fixar aquests drets i, si escau, per a modificar-los» (art. 232-10 CCCat).
Finalment, l’article 233-16 CCCat fa menció als pactes sobre la prestació compensatòria, tant els pactes en previsió de ruptura matrimonial (art. 231-20 CCCat), com els pactes de renúncia no incorporats a una proposta de conveni regulador. En aquest cas, destaca que no són eficaços en allò que comprometin la possibilitat d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge creditor, el que a sensu contrari, d’estar incorporats en una proposta de conveni regulador, seran eficaços sense excepcions.
3. Règim jurídic.
En relació al pagament de la prestació compensatòria s’estableix que la prestació compensatòria es pot atribuir en forma de capital, o en forma de pensió (art. 233-17 CCCat); en cas de desacord, resoldrà l’autoritat judicial atenent les circumstàncies del cas i, especialment, la composició del patrimoni i els recursos econòmics del cònjuge deutor. Establint el Codi civil de Catalunya que «l’autoritat judicial, a petició del cònjuge deutor, pot ajornar el pagament o ordenar que es faci a terminis, amb un venciment màxim de tres anys i amb meritació de l’interès legal a comptar del reconeixement».
PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE En cas d’atribució en forma de pensió, aquesta s’ha de pagar en diners i per mensualitats avançades.
Tenint en compte que a petició de part, es poden establir garanties i fixar criteris objectius i automàtics d’actualització de la quantia. A més, destaca l’expressa menció que la prestació compensatòria en forma de pensió s’atorga per un període limitat, llevat que hi concorrin circumstàncies excepcionals que justifiquin de fixar-la amb caràcter indefinit. Així, per circumstàncies excepcionals es pot estendre als matrimonis de molts anys de durada en què la part creditora sigui persona gran o amb malalties cròniques greus.
És important l’aclariment de l’article 233-18 CCCat, segons el qual la prestació compensatòria fixada en forma de pensió només es pot modificar per a disminuir-ne l’import si millora la situació econòmica de qui la percep o empitjora la de qui la paga; per tant, quedar clar actualment i no deixa lloc a la confusió, que en cap cas la modificació pot conduir a un augment de l’import de la pensió. També desataca la introducció que comporta el que s’han de tenir en compte llurs noves despeses familiars i s’ha de donar prioritat al dret d’aliments de tots els seus fills (233-18 CCCat). Per tant, la disminució de la capacitat econòmica per raó de la normalitat que suposa el voler refer la vida, en la llibertat de les parts, en nova parella i fills, pot afectar la pensió compensatòria anterior.
En cas d’atribució en forma de capital, pot ser en béns o en diners. L’article 85 CF, en cas de lliurament de béns, establia la possibilitat que fos en domini o usdefruit; s’entén que igualment es pot fer actualment amb la nova llei, per més que no s’especifiqui expressament.
Les causes d’extinció de la prestació compensatòria són les mateixes previstes en el anterior Codi de Família (art. 86) que responen: - A una millora de la situació econòmica del creditor o per empitjorament de la situació econòmica del deutor, que justifiqui l’extinció del dret.
En cas de matrimoni o convivència marital del creditor amb una altra persona.
Venciment del termini pel qual es va establir.
I per la mort del creditor. Però no s’extingeix per la mort del deutor, encara que el creditor o els hereus del deutor en poden demanar la substitució pel pagament d’un capital, tenint en compte l’import i, si escau, la durada de la pensió, i també l’actiu hereditari líquid en el moment de la mort del deutor (article 233-19 CCCat).
4. Atribució o distribució de l’ús de l’habitatge.
La qüestió té transcendència doncs el trencament de la relació és molt diferent si l’habitatge és de lloguer o de propietat gravada amb hipoteca. En l’àmbit europeu la preferència pel lloguer fa que la qüestió de l’habitatge no sigui tan important a l’hora de determinar l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar i, per tant, es pot separar millor el interès del menor del dels progenitors.
Però tractant-se d’un habitatge en propietat, tant el gaudi del mateix, com el pagament de crèdits hipotecaris, passa a ser una qüestió essencial, tenint en compte la situació fins ara normal que un dels progenitors venia obligat a pagar la seva part proporcional de l’habitatge en propietat indivisa amb l’excònjuge, més el lloguer o el crèdit hipotecari d’un nou habitatge on viure (situació que requereix uns ingressos importants) o, en el seu cas, tornar a l’edat que sigui a casa dels pares, amb la pèrdua de llibertat que comporta, inclòs en el mateix gaudir a soles del fill quan correspon. El legislador català no s’ha atrevit, a diferencia de l’aragonès, a establir una norma que pugui preveure aquesta situació.
PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE El preàmbul del llibre segon recorda, tenint en consideració la problemàtica actual plantejada, que es preveu que, a sol·licitud de l’interessat, es pugui excloure l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar si qui en seria beneficiari té mitjans suficients per cobrir les seves necessitats i les dels fills, o bé si el qui l’ha de cedir pot assumir i garantir suficientment el pagament dels aliments als fills i la prestació que pugui correspondre al cònjuge en una quantia que permeti cobrir les necessitats d’habitatge d’aquest.
En tot cas, l’atribució per raó de la necessitat és sempre temporal, sense perjudici que es puguin instar les pròrrogues que escaiguin. Es vol posar fre a una jurisprudència excessivament inclinada a dotar de caràcter indefinit l’atribució, en detriment dels interessos del cònjuge titular o cotitular.
La nova regulació és més extensa i completa que l’anterior limitada a l’article 83 CF i actualment recollida als articles 233-20 a 233-25 CCCat. Per la seva importància, cal fer esment a l’atribució del dret d’ús de l’habitatge, que per una major seguretat, es pot inscriure o, si s’ha atribuït com a mesura provisional, anotar preventivament en el Registre de la Propietat (art. 233-22 CCCat). A més, en tot cas, el propietari o titular de drets reals sobre l’habitatge familiar en pot disposar sense el consentiment del cònjuge que en tingui l’ús i sense autorització judicial, sense perjudici del dret d’ús (article 23325), per això és important la publicitat registral.
a) Règim jurídic Atribució de l’ús En primer lloc, seguint la idea de llibertat que citava, es parteix de l’acord dels cònjuges. A més, és important que, encara que sigui una reiteració del que s’entén per aliments (art. 237-1 CCCat) i dels criteris per la determinació de la prestació compensatòria (art. 233-15 CCCat), s’especifica que l’atribució de l’ús té la conseqüència de «satisfer, en la part que escaigui, els aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l’ús o la prestació compensatòria d’aquest», deixant clar que té una quantificació econòmica a valorar en les dues prestacions. Fet que es reitera en el punt últim de l’article 233-20 CCCat, indicant que l’atribució de l’ús de l’habitatge, si aquest pertany en tot o en part al cònjuge que no n’és beneficiari, s’ha de ponderar com a contribució en espècie per a la fixació dels aliments dels fills i de la prestació compensatòria que eventualment meriti l’altre cònjuge.
Així, resulta interessant com a complement per poder aplicar la coparentalitat o custòdia compartida, la possibilitat que estableix l’art. 233-20.1 in fine CCCat que estableix: «també poden acordar la distribució de l’ús de l’habitatge per períodes determinats». Aquesta previsió té el seu fonament en una pràctica recent: als Estats Units s’està fent molt popular un tipus de custòdia en la què el nen viu sempre a una mateixa casa i són els pares els qui s’hi traslladen quan han d’estar amb el nen.
Més complicat resulta l’acord de conviure al mateix habitatge, amb el compromís de fer vides separades, prova de la dificultat la trobem en el cas resolt sobre el particular per la STSJC de 18 de gener de 2010, en què s’afirma: «Un cop fixat tot el que s’ha dit, cal constatar que encara que sigui anòmal el pacte en el qual, després de la ruptura matrimonial, els ex-consorts acordin seguir vivint en el mateix habitatge, atès que el cessament convivencial sol ser consubstancial a les institucions jurídiques de la separació conjugal i del divorci, no és il·legal, tal com s’ha apuntat abans, ja que és perfectament viable i possible, sobre la base que els dos ex-esposos es trobin contestes en aquesta situació i no resulti perjudicial per als seus fills.»; per bé que, com conclou perfectament la meritada sentència: «atès que existeix una circumstància nova diferent de la convinguda, com és el fet que l’exesposa no vol seguir convivint en el mateix domicili amb el seu ex-marit, el Sr. Evaristo , s’atribueix l’ús de l’habitatge familiar a la demandant..». És a dir, el pacte es vàlid, però si una de les parts no vol continuar convivint de forma conjunta, s’entén com a circumstància nova diferent de la convinguda PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE a fi de l’atribució a un d’ells. Es tracta d’una sentència que, molt ben argumentada, soluciona de forma pràctica un problema actual, en la problemàtica del cost de l’habitatge convergent amb l’obligatorietat del pactat.
En tot cas, la llei preveu que no són eficaços els pactes que perjudiquin l’interès dels fills, ni tampoc, si no s’han incorporat a un conveni regulador, els que comprometin les possibilitats d’atendre les necessitats bàsiques del cònjuge beneficiari de l’ús (art. 233-21.3 CCCat).
El Codi, estableix la regla general i que fins ara era la situació ordinària que, a falta d’acord, l’ús de l’habitatge familiar s’atribueixi preferentment al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre duri aquesta. No obstant això, s’estableix, que el tribunal ha d’atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge més necessitat, establint els casos següents: « - Si la guarda dels fills queda compartida o distribuïda entre els progenitors.
Si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d’edat.
Si malgrat correspondre-li l’ús de l’habitatge per raó de la guarda dels fills és previsible que la necessitat del cònjuge es perllongui després d’arribar els fills a la majoria d’edat» (art. 23320.3 CCCat). A més, destaca la incorporació en el punt 4 de l’esmentat article que, l’automatisme en atribució de l’ús al que té la guarda es pot excloure, en un criteri de justícia: «Excepcionalment, encara que hi hagi fills menors, l’autoritat judicial pot atribuir l’ús de l’habitatge familiar al cònjuge que no en té la guarda si és el més necessitat i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.».
Temporalitat El Codi recull la temporalitat de l’atribució del ús, d’acord amb la doctrina i la jurisprudència dels últims anys. Es manté la possibilitat de pròrroga, però la mateixa planteja problemes pràctics, doncs, per bé que es digui que es temporal, manté la inseguretat pel titular o cotitular de l’habitatge en el seu dret de propietat. En aquest sentit, el Codi estableix que, en tot cas, la pròrroga s’ha de demanar, com a molt tard, sis mesos abans del venciment del termini fixat i s’ha de tramitar pel procediment establert per a la modificació de mesures definitives.
L’article 233-20.6 permet a l’autoritat judicial substituir l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar per la d’altres residències si són idònies per a satisfer la necessitat d’habitatge del cònjuge i els fills.
Aquesta disposició permet més joc entre els diferents habitatges dels progenitors i, novament, es tracta d’una norma per evitar l’automatisme i adequar-se a la realitat, facilitant a l’autoritat judicial l’adopció de la mesura.
Exclusió i límits L’article 233-21.1 CCCat presenta una novetat que fa referència a l’exclusió i límits de l’atribució de l’ús de l’habitatge, establint que: «L’autoritat judicial, a instància d’un dels cònjuges, pot excloure l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar en qualsevol dels casos següents: - Si el cònjuge que seria beneficiari de l’ús per raó de la guarda dels fills té mitjans suficients per cobrir la seva necessitat d’habitatge i la dels fills.
Si el cònjuge que hauria de cedir l’ús pot assumir i garantir suficientment el pagament de les pensions d’aliments dels fills i, si escau, de la prestació compensatòria de l’altre cònjuge en una quantia que cobreixi a bastament les necessitats d’habitatge d’aquests.» PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE Reiterant que falta una solució a la garantia hipotecaria que pot recaure sobre l’habitatge, pràctica comuna, i habilitar normes que solucionin aquest problema, que esdevé cabdal, en tot cas, jugant amb la seva capitalització i adjudicació es una forma de arribar a acords atenent l’esperit de la llei.
Habitatge en virtut d’un títol diferent del de propietat En cas d’arrendament o possessió de l’habitatge en virtut d’un títol diferent del de propietat, els efectes de l’atribució judicial del seu ús queden limitats pel que disposi el títol, d’acord amb la llei (art. 23321.2 CCCat).
En aquest sentit, si els cònjuges detenten l’habitatge familiar per tolerància d’un tercer, els efectes de l’atribució judicial del seu ús acaben quan aquest en reclama la restitució (art. 233-21.2 in fine CCCat).
En aquest sentit, hem de fer esment de la doctrina del Tribunal Suprem, recollida en la recent sentència de 18 de gener de 2010, que diu «debe recordarse en este momento la doctrina de esta Sala, de acuerdo con la cual, «la situación de quien ocupa una vivienda cedida sin contraprestación y sin fijación de plazo para su titular para ser utilizada por el cesionario y su familia como domicilio conyugal o familiar es la propia de un precarista, una vez rota la convivencia, con independencia de que le hubiera sido atribuido el derecho de uso y disfrute de la vivienda, como vivienda familiar, por resolución judicial». Esta doctrina es la que actualmente mantiene la Sala y debe aplicarse en el presente litigio».
A més, la STS de 24 de març de 2011 conclou que el contracte d’arrendament fet per un dels cònjuges constant matrimoni, no forma part dels béns ganancials i és aplicable el previst a la Llei d’Arrendaments Urbans en la subrogació per causa de mort del cònjuge titular de l’arrendament.
Despeses per raó de l’habitatge En tractar les despeses originades per l’habitatge, en cas d’atribució o distribució del seu ús, el Codi distingeix: - Les contretes per raó de la seva adquisició o millora, incloses les assegurances vinculades a aquesta finalitat, que s’han de satisfer d’acord amb el que disposi el títol de constitució.
Mentre que les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l’habitatge, incloses les de comunitat i subministraments, i els tributs i les taxes de meritació anual són a càrrec del cònjuge beneficiari del dret d’ús (article 233-23 CCCat).
Amb aquesta redacció, sembla interpretar-se que les despeses extraordinàries de la comunitat que responen a la conservació, manteniment i reparació del total edifici del què forma part l’habitatge (façana, pintar escala, reparar coberta, etc…) també s’inclouen entre les obligacions del que té atribuït l’ús, doncs l’apartat anterior no inclou les despeses de la comunitat i, per tant, es pot aplicar l’aforisme: «ubi lex non distinguit nec nos distinguere debemus.» L’extinció del dret d’ús En cas de pacte, l’extinció del dret d’ús s’estarà a allò establert. Així, entre els diferents pactes possibles, la llei recull l’acabament de la guarda, si es va atribuir per raó de la guarda dels fills. Altres pactes podrien ser: la venda de l’habitatge a un tercer pel preu acordat, el canvi de població, el compliment del termini pactat, etcètera.
PRESTACIÓ COMPENSATÒRIA I ATRIBUCIÓ/DISTRIBUCIÓ DE L’HABITATGE D’altra banda, l’article 223-4.2 CCCat enumera les causes en què el dret d’ús, si es va atribuir amb caràcter temporal per raó de la necessitat del cònjuge, s’extingeix, i són les següents: - Per millora de la situació econòmica del cònjuge beneficiari de l’ús o per empitjorament de la situació econòmica de l’altre cònjuge, si això ho justifica.
Per matrimoni o per convivència marital del cònjuge beneficiari de l’ús amb una altra persona.
Per la mort del cònjuge beneficiari de l’ús.
Pel venciment del termini pel qual es va establir o, si s’escau, de la seva pròrroga.
La llei amb previsió procedimental, en procurar una recuperació més ràpida i efectiva, estableix que una vegada extingit el dret d’ús, el cònjuge que és titular de l’habitatge en pot recuperar la possessió en execució de la sentència que hagi acordat el dret d’ús o de la resolució ferma sobre la durada o l’extinció d’aquest dret. I pot sol·licitar, si escau, la cancel·lació registral del dret d’ús.
...