Unitat 1. La Guerra Freda, concepte i interpretació de contingut (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Ciencia política y Gestión pública + Derecho - 1º curso
Asignatura Politica i món contemporani
Año del apunte 2015
Páginas 4
Fecha de subida 03/03/2015
Descargas 15

Descripción

Utilització del terme Guerra Freda. Limits cronològics de la Guerra Freda. Característiques de la Guerra Freda.

Vista previa del texto

Política i món contemporani Unitat 1. La Guerra Freda, concepte i interpretació de conjunt 1. Utilització del terme Guerra Freda Amb el terme Guerra Freda s’inclou un moment històric que depèn de si s’estudia en el seu sentit més ampli, o en el seu sentit més restringit. Així, s’utilitza:  Sentit ampli. Per a designar el període històric que va des del final de la 2ª Guerra Mundial fins a l’enfonsament de la URSS i dels règims de l’Europa de l’Est (1989-1991), caracteritzat per la confrontació, a nivell mundial, entre dos sistemes o blocs polítics, militars, econòmics i ideològics, l’occidental o capitalista i el de l’est o socialista, liderats, respectivament, pels EEUU i la URSS. Per tant, del 1945 al 1991.
 Sentit restringit. Per a descriure les etapes històriques de major tensió dintre del conflicte global est - oest. Hi hauria per tant, una diferenciació entre la primera i la segona Guerra Freda.
Hi ha hagut, per això, dues visions contraposades d’aquesta història, cada una d’acord amb un dels dos bàndols, però com que, finalment, ha guanyat el primer dels dos, és la d’aquest la que ha acabat dominant, que és la que la interpreta com una croada dirigida pels Estats Units contra un enemic que aspirava a conquerir el món per tal de dominar-lo.
2. Límits cronològics de la Guerra Freda Sobre el seu començament s’han proposat dues dates: - 1945. Conferència de Postdam i llançament bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki. Els Governs aliats durant la Segona Guerra Mundial, en la conferència de Postdam, ja van sortir les diferencies que hi haurien en el segon món que sortiria després de la Guerra.
Josep Fontana, defensa que ja en la Conferencia de Postdam, els Estats Units ja van deixar clar que volien tenir el mon sobre el seu domini, un món sotmès a les seves regles, en el qual tinguessin una hegemonia indiscutible.
La Unió Soviètica en canvi, s’oposava. Tenia la voluntat de voler mantenir el seu projecte social, convençuts de la superioritat del socialisme, tant com Truman ho estava de la del model de vida americà.
- 1947. Doctrina Truman de contenció del comunisme. Simbòlicament es parla del seu discurs pronunciat al febrer d’aquest mateix any.
Sobre el final de la Guerra Freda, hi ha consens en assenyalar que va acabar després dels esdeveniments de 1989-1991: enfonsament règims Europa de l’est, desaparició de la URSS i Pacte de Varsòvia, reunificació d’Alemanya, amb la caiguda del mur de Berlín.
3. Característiques de la Guerra Freda El panorama polític que va quedar després de la Segona Guerra Mundial va estar condicionat per l’enfrontament entre les dues potències vencedores: els Estats Units i la Unió Soviètica.
L’any 1956 Churchill va constatar la divisió d’Europa en dos blocs (l’Europa capitalista i l’Europa comunista), separats pel que ell va anomenar “teló d’acer”. Aquests dos blocs representaven, de fet, dos sistemes polítics, dos models econòmics i dues formes d’organització social oposades i irreconciliables.
Pèrdua de l’hegemonia europea Com a conseqüència de l’evolució i el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, Europa perdria l’hegemonia en les relacions internacions en benefici dels EEUU i la URSS, unes relacions dominades per Europa des de feia cinc segles. El 1 món es dividiria en dues parts antagòniques, amb models econòmics i sistemes polítics diferents (un l’Europa de l’Est amb econòmiques planificades amb uns règims autoritaris dominats pels partits comunistes, i l’Europa occidental, on predominen les economies de mercat i règims polítics de democràcies liberals); perdria les seves possessions colonials arreu del món, en diversos processos de descolonització, els més importants a Àsia i a Àfrica.
La internacionalització del conflicte La Guerra Freda es va internacionalitzar de forma progressiva: d’Europa a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. Durant la Guerra Freda, es va ampliar el nombre de règims que es proclamaven socialistes: Europa de l’est, Xina, Corea del Nord, Vietnam, Cuba, etc.
Estats Units va desenvolupar la Guerra Fresa amb l’objectiu de contenir l’avanç del comunisme. La URSS mai va tenir l’objectiu d’internacionalitzar-se, ja que en algunes ocasions va frenar algunes revolucions. Això si, donava suport econòmic i polític als règims comunistes triomfants. No ho promovia, però si triomfava, els hi donava suport.
La Guerra calenta La rivalitat entre blocs, la Guerra Freda, es va manifestar en conflictes localitzats fora del territori de les grans potències, perquè el desafiament es produïa indirectament entre aliats perifèrics. Els conflictes s’han d’ubicar en el context del procés de descolonització. Totes dues potències estaven decidides a impedir que els nous països independents s’alineessin amb el bloc rival.
La Guerra Freda en el centre del sistema internacional s’acompanyava de brutals guerres a l’àrea geogràficament exterior a l’OTAN i al Pacte de Varsòvia, entre els aliats respectius de les superpotències, que rebien el suport econòmic i militar de les mateixes, degut a que ambdues volien ampliar les seves àrees d’influència en la pugna que mantenien pel domini en el món.
Dos blocs econòmics diferents La Guerra Freda va anar configurant dos blocs de països amb sistemes i institucions econòmics diferents: economia de mercat (recursos de la societat en mans privades, la producció en mas de les empreses privades l’objectiu de les qual es obtenir beneficis, regulats pel joc del mercat, que regula el sistema econòmic. No han existit mai en Estat pur, no hi ha cap societat on tots els recursos estiguin en mans privades) i l’economia planificada (els recursos son públics, on el pes de l’Estat es troba al voltant del 90 – 95%. Es el govern qui gestiona els recursos col·lectius i decideix que s’ha de produir, proposant així una organització planificada. L’economia depenen de l’eficàcia dels planificadors).
En el bloc occidental es va crear el FMI i el BM (Banc Central), els organitzacions de l’encomia capitalista i en el bloc de l’est, es va crear el CAME o CAMECON (organitzador de l’economia política).
Aliances militars internacionals Amb l’objectiu d’aïllar l’URSS, Estats Units va desenvolupar una xarxa d’aliances i de pactes militars. D’aquesta manera l’any 1949 es va signar el Pacte Atlàntic integrat pels EEUU, el Canadà i deu països de l’Europa occidental. Aquesta va ser l’origen de l’OTAN (Organització del Tractat del Atlàntic Nord) un organisme de cooperació militar sota la direcció de Washington.
La defensa del Pacífic es va organitzar per mitjà d’una sèrie de pactes amb Austràlia i Nova Zelanda (ANZUS), amb Tailàndia i les Filipines (OTASE) i bilateralment amb el Japó, Taiwan i Corea del Sud. En el Orient Mitjà, el control es va concretar en el Pacte de Bagdad, que incloïa Turquia, l’Iraq i Pakistan.
Com a resposta, l’URSS i els països de l’Est també van estrènyer el vincle. Es va crear el COMECON una organització econòmica del bloc socialista i una aliança militar, el Pacte de Varsòvia que unia l’URSS i els països de l’Est. Els EEUU i la URSS son els que tindrien el domini en aquestes organitzacions.
2 Els Moviments dels Països No Alienats (MNA) A les dècades de 1950 i 1960 es va configurar una nova força internacional, el Moviment de Països No Alienats, un grup de països asiàtics, africans i llatinoamericans que van rebutjar el colonialisme i la política de blocs, i es van pronunciar a favor de la pau, el desarmament i el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Dues conferencies, celebrades en plena Guerra Freda, son l’origen del Moviment dels Països No Alienats (MNA); la Conferència de Bandung, l’any 1955, i, sobre tot, la Conferència de Brioni (Iuogoslàvia) en la que els presidents Nasser, Nehru i Tito van decidir oficialment la creació dels MNA, la carta fundacional del qual s’inspirarà en els principis de la Conferència de Bandung.
Nascut oficialment en la Conferència de Belgrad, l’any 1961, el no alineament es defineix per una sèrie de principis: preservar la independència de les nacions davant les dues superpotències, no formar part de cap bloc militar, no permetre l’establiment de bases militars estrangeres, defensar el dret dels pobles a l’autodeterminació i la independència i lluitar per un “desarmament complet i general”.
Nascut a Àsia, el MNA s’ha estès per tot el món, participant 113 països en la seva ultima cimera de Cartagena de Indias (Colòmbia) l’any 1995. En la Conferència d’Argel de 1973 va néixer el concepte de “nou ordre econòmic mundial” En la Conferència de l’Habana de 1979 Tito va aconseguir frenar els intents de Castro de lligar el MNA al bloc soviètic i a la URSS.
El MNA ha contribuït de forma innegable al triomf de la lluita per la independència nacional i la descolonització, el que li va permetre mantenir un important prestigi diplomàtic. En canvi, el MNA s’ha mantingut mut davant el tema dels drets del home y la democràcia, ja que de fet, una gran part dels seus membres han sigut dictadures.
La caiguda del bloc soviètic i el final de la Guerra Freda va provocar que el MNA perdi importants recolzaments i, en gran part, la seva raó de ser.
Les Nacions Unides Durant tota l’època de la Guerra Freda hi va haver un actor internacional, Nacions Unides, que va intentar rebaixar les tensions entre les dues superpotències i els dos blocs, així com a preservar la pau i la seguretat arreu del món, però va fracassar la majoria de vegades, convertint-se en un espai d’enfrontament. Al construir-se hi havia 46 paises i actualment 193.
Va ser a la Conferència de San Francisco (abril-juny de 1945) on es va aprovar la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), a la qual es van adherir els 46 països fundadors. Pretenia mantenir la pau i la seguretat internacionals i fomentar la cooperació econòmica i social entre les nacions. Establia la igualtat sobirana de tots els membres per resoldre els conflictes i el rebuig de la força, no-ingerència en els afers interns de les nacions i el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos.
Tots els estats membres de l’ONU estan representats amb dret de vot a l’Assemblea General òrgan deliberatiu l’autoritat del qual és, bàsicament, moral, perquè només pot emetre recomanacions. A més, té diversos organismes administratius: el Consell de Seguretat, el Consell Econòmic i Social, la Secretaria General, el Consell d’Administració Fiduciària i la Cort Internacional de Justícia. La figura pública de l’ONU és el Secretari General.
D’etapes de tensió a etapes de coexistència Els canvis de líders polítics van tenir una influència important en les relacions entre les principals potències del sistema internacional, de vegades per incrementar el clima de Guerra Freda i de vegades per atenuar els enfrontaments i trobar formules de distensió i coexistència pacífica.
Així, al final dels anys cinquanta el clima de tensió que hi havia hagut entre els blocs va obrir pas a una nova etapa dominada per la distensió, que es coneix com a coexistència pacífica. Hi ha contribuir el canvi d’actitud dels nous dirigents, tant a la Unió Soviètica com als Estats Units.
3 Els enemics interiors Durant la Greda Freda, els dirigents de les potències enfrontades van construir un enemic interior a cada bàndol: a la URSS i als països d’Europa de l’Est, els dissidents i els projectes de socialisme democràtic; als Estats Units i a Europa Occidental, els grups comunistes. Així, als Estats Units, la persecució de l’enemic va debilitar l’esquerra, els sindicats i la tradició cultural progressista que s’havia desenvolupat durant els anys trenta.
Presentar un enemic extern va possibilitar el control o l’eliminació de les critiques internes dels opositors o dissidents.
D’aquesta manera, a un i a l’altre bàndol, es podien destruir les possibilitats de transformació social i política. En aquest sentit es va portar a terme la creació de la FIA.
La guerra nuclear Realització de milers de probes nuclears i una enorme acumulació d’armes de destrucció massiva. Adopció de polítiques de dissuasió nuclear; contenir a l’enemic evitant la se seva expansió generant por. Es posava en relleu la possibilitat destructora d’una possible guerra que es podria haver produït. La destrucció mútua en cas de conflicte.
Al començament de la dècada del 1960, un conflicte a Cuba, va provocar un dels episodis més importants de la Guerra Freda perquè trencava el domini nord-americà al continent americà. Aquest conflicte va portar a la instal·lació a l’illa de míssils nuclears per part de l’URSS que havien d’apuntar cap als EEUU.
A part d’aquest episodi, la possibilitat que esclatés un conflicte armat amb armes nuclears va estar present en diverses ocasions: en la Guerra de Corea (1950-1953), “crisi dels míssils cubans” de 1962 i Guerra del Yom Kippur de 1973.
Els interessos econòmics Als complexes militars industrials de cada superpotència els hi interessava el manteniment del clima de guerra freda; els principals caps militars, empresaris i directius d’indústries d’armament (manera de construir armes), científics, etc.
La superpotències pugnaven pel control mundial de matèries primeres essencials. Les potències militars van dilapidar enormes recursos, que van destinar a les despeses militars i van desviar dels programes de millora social.
Els moviments de pau Durant la Guerra Freda es van desenvolupar moviments per la pau a diferents zones del món, que van ser particularment extensos en els períodes en els quals les poblacions percebien que podia esclatar una nova guerra mundial, en les fases de major creixement de la cursa d’armaments nuclears o quan els efectes d’alguns conflictes bèl·lics eren especialment esfereïdors, com a la guerra del Vietnam.
4 ...