ENTREVISTA - Portaveu PAH Ripollet (2014)

Trabajo Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Teoria i tècnica dels gèneres periodístics
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 16/10/2014
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

“Qui viu en un pis ocupat té la sensació d'estar al marge de la llei” ARNAU LLEONART Des del començament de la crisi econòmica desenes de milers de famílies han estat desnonades. A finals de gener d'enguany el Banc d'Espanya va publicar que 35.098 famílies van perdre la seva llar durant el primer semestre de 2013. Els desnonaments s'han convertit en una de les cares més dramàtiques de la crisi econòmica mentre que hi ha milers d'habitatges buits. Davant d'aquesta situació, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha començat una campanya anomenada “Obra Social PAH” que consisteix en l'ocupació de blocs de pisos buits en propietat de bancs per reallotjar-hi famílies desnonades. Em reuneixo amb el Jose Villacañas, portaveu de la PAH Ripollet, per a què m'expliqui com és la vida de les famílies que viuen en un habitatge que no és seu. Tot just trobar-nos em fa veure que, a finals de mes, fer un tallat pot esdevenir un luxe. El primer que vull que en Jose m'expliqui és quin és el perfil d'una família que viu en un pis ocupat...
Quan una família allibera un habitatge en desús normalment ha buscat totes les maneres per poder tenir un habitatge digne i adequat com recull la Constitució a l'article 47. Aquesta família, que té un endeutament enorme, es veu abocada a donar un cop de peu a la porta, bé per un desallotjament, bé perquè tinguin un préstec hipotecari que no puguin pagar o bé perquè deixen de pagar les quotes de lloguer. No és res per estar orgullós, tot el contrari, però és l'obligació de la supervivència el que la porta a això. Tant pel sistema financer com per la política que tenim des que es va fer la democràcia.
I aquestes famílies es dirigeixen a la Plataforma, els expliquen tota la seva situació...
Intentem negociar amb el banc per a què es puguin quedar un lloguer social del mateix habitatge, que a Espanya se li agafa cert afecte. Quatre parets són una cosa material, una totxana arrebossada amb guix. Però aquí a Espanya tenim aquesta bogeria. Tampoc els costaria gens, perquè per tenir-lo buit i que s'ompli de rates i escarbats... A més, pagarien la comunitat, que tot el sistema financer espanyol té una morositat de 250 M€ en comunitats.
I després de negociar el lloguer social, quan es planteja “he d'anar a viure a algun lloc”, com es prepara una ocupació? Hi ha uns manuals de la Plataforma que t'instrueixen una mica. És una cosa genèrica que et va dient més o menys els passos que has de fer en el moment que et veus obligat a fer una alliberament d'un habitatge. Després, en el moment que la família decideix entrar al pis se li dóna suport a través de la Plataforma, assessorament jurídic, tot el que és necessari per poder enganxar la llum, l'aigua... Totes aquestes coses.
No ho porta la Plataforma? Cada família es llegeix la guia i ho fa a la seva manera? La Plataforma podrà ajudar i ser al costat, però és clar, la família afectada és qui s'ha d'implicar.
Tingues en compte que si per cada família que ens vingués a la Plataforma demanés que li donéssim un pis tindríem un munt d'imputacions.
En quina situació legal es troben les famílies que decideixen assumir aquest risc? Hi ha una llei al codi penal que diu que això és usurpació. També pot anar pel civil, depenent del que et demandi. Però bé, si tens fills menors a càrrec, algun familiar amb una minusvalidesa o estàs cuidant al teu pare... en aquell moment no t'ho penses. Dius: “hi ha milions d'habitatges buits, ¡entro en un pis!”. Si els poders no et donen aquests drets humans, tu com a ciutadà has de lluitar per ells i una manera de reivindicar-los és així.
I quina relació hi ha amb el banc propietari? Els bancs tenen un exèrcit del departament jurídic que van fent les seves operacions per a què aquella família sigui desnonada, però també s'ha aconseguit negociar. Per exemple, primer a Terrassa i després a Manresa es va aconseguir negociar amb Catalunya Caixa un lloguer, que en el moment oscil·len entre un 20% i un 30% dels ingressos. Si en tenen cero, cero, és clar.
Dius que els bancs tenen el seu exèrcit d'advocats. Què té la família com a suport legal? Té la raó del que diuen les institucions internacionals, estatals i autonòmiques. És a dir, que tens un dret i l'has de defensar. És el que ara està fent la societat civil, demostrar que sí que es pot.
Aquest és el lema: sí que es pot. De veritat.
Però les famílies es paguen elles mateixes els costos jurídics o la plataforma té algun recurs? Es fan caixes de resistència a través de recol·lectes de donatius. Ara que s'apropa Sant Jordi vendrem llibres del Sí que es pot! d'Ada Colau i Adrià Alemany i roses fetes en un taller de flors manuals. Després també hi ha algun advocat que voluntàriament s'ofereix i cobren un preu simbòlic que et deixen pagar com puguis.
Fa uns anys, gran part de la societat no estava d'acord amb el fenomen okupa. Aquesta és una situació totalment diferent. Quina percepció creus que té la gent? El fenomen de l'okupació és un moviment que porta 30 anys lluitant pels seus espais llibres i públics per fer els seus tallers, tenir un lloc de reunió on poder fer assemblees... Després estan els altres, que passen de tot i el que fan és molestar els veïns, potser destrossar algun habitatge, endurse el cobre per vendre'l... això no està ben vist. Si una persona sense altres mitjans, que és del que estàvem parlant, viu sota un sostre sense molestar, respectant el seu entorn, en comunitat... jo ho veig correcte. Si no ho dóna l'administració pública la societat civil ho ha de fer.
Quina relació hi ha amb els altres veïns? Se sol entaular una conversa amb ells. Primerament es parla amb el president i si hi ha un bon enteniment es fa una reunió de comunitat on s'exposa el cas i es porta a votació. Llavors hi assisteix la família amb un informe socioeconòmic per part dels serveis socials i la gent ja veu que és una necessitat. Hi ha gent que és molt solidaria i que no té cap problema. A més, saben que com a mínim pagaran la comunitat, cosa que estant en mans de l'entitat financera saben que aquells diners no els tindran, perquè no paguen. Els sistemes financers són morosos, és a dir, que té nassos! La vida d'una família que viu en un pis alliberat no és igual. Quines dificultats troba respecte a quan vivia a casa seva? Tens la sensació d'estar al marge de la llei, que és una cosa molt peculiar. És una cosa que jo no puc explicar perquè no ho he sentit en pròpia pell, però he tractat amb persones que ho han patit.
M'imagino que no ha de ser gens honest ni per sentir-te'n orgullós. Haver ocupat, amb el teu fill...
Quan de temps sol durar una ocupació d'una família? A veure, amb un exemple. Primer es va demanar el desallotjament cautelar i el jutjat ho va desestimar, pel que l'entitat va fer un recurs però no es va acceptar el cas. El jutjat va dir que no donava el desallotjament cautelar perquè hi havia uns menors que havien passat un trauma i no se'ls faria passar pel mateix un altre cop. Llavors aquí ja ha de passar pel penal i allà es decidirà.
Segons les penes que caiguin, si es fa un desallotjament hauran guanyat un any de temps.
Un any des que passa a lo penal fins que surt la condemna o un any des que van començar a viure-hi? Ara ja ha passat un any. Un any més per poder parlar amb l'administració per a què ens doni un habitatge i posar-lo a disposició de les famílies que estan en situació d'exclusió social. Ja és una pobresa crònica, perquè els ha quedat un deute darrere, sense casa, sense res... S'han quedat amb una mà davant i l'altra darrere. Després de tant de patiment i treball que has estat donant a la maquineta de l'estat per a què s'inflessin d'impostos, t'adones quan tot s'ha destapat que el que han fer és una burla totalment organitzada de corrupció. I tu al carrer.
...