5- L'Islam (Prim). Formació i expansió de l’Islam. Omeies i Abbàssides - PART III (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia - 2º curso
Asignatura Historia Medieval Universal
Año del apunte 2013
Páginas 13
Fecha de subida 28/05/2014
Descargas 2
Subido por

Vista previa del texto

Apogeu  abbàssida  (750-­‐850)     Mort  l’últim  califa  omeia,  Merwàn  II  (750),  el  primer  califa  abbàssida,  Abu-­‐l-­‐Abbas  (750-­‐754)   rebé  el  títol  de  al-­‐Saffah  (el  sanguinari),  per  la  convicció  amb  que  imposà  seues  idees,   exterminant  a  tors  els  enemics,  en  especial  els  omeies,  excepte  Abd-­‐al-­‐Rahman,  que  poc   després  fundaria  l’emirat  independent  a  al-­‐Àndalus.       El  seu  germà,  Al-­‐Mansur  (754-­‐775),  reorganitzà  l’Estat  i  fundà  la  nova  capital,  Bagdad.     La  influència  persa  es  feu  predominant,  i  els  seus  principals  col·∙laboradors  polítics  foren   perses  o  orientals.     Amb  els  abbàssides,  el  califa  es  va  convertir  en  jutge,  general  i  administrador  suprem,  del   qual  derivava  tota  la  autoritat  legítima.  El  respecte  a  aquest  paper  que  encara  quan  l’imperi   abbàssida  es  desfè,  els  emirs  i  reis  musulmans  van  seguir  buscant  els  seus  diplomes  per   legalitzar  i  consolidar  la  seva  posició.     Per  dirigir  l’administració  crearen  la  figura  del  visir  (wazir),  d’origen  persa,  que  controlava  tot   per  delegació  del  califa.  L’administració  es  convertí  en  un  instrument  eficaç,  dividida  en   nombrosos  ministeris  i  departaments,  que  reberen  el  nom  de  diwans.  Destacava  el  Diwan  del   tresor  (controlava  tota  la  fiscalitat  i  elaborava  els  pressupostos  de  l’Estat),  el  de  la  cancelleria,   correus,  de  polícia,  justícia,  etc.  Era  un  sistema  sotmès  a  les  tensions  en  la  família  califal,  en   especial  pels  temes  successoris.   L’apogeu  cultural  va  ser  en  l’època  d’Harum-­‐al-­‐Rashid  (786-­‐809),  fill  d’al-­‐Mahdi.  Els  primers   anys  del  seu  regnat  governà  la  poderosa  família  dels  barmakís,  de  la  qual  es  lliurà  en  803.  El   califa  guanya  gran  popularitat  gràcies  a  les  campanyes  contra  Bizanci,  que  comprà  la  pau,  i  les   de  Transoxiana  i  Nord  d’Àfrica.  Mantingué  relacions  diplomàtiques  amb  sobirans  indis  i   Carlemany.  Harum-­‐al-­‐Rashid  morí  en  una  campanya  contra  Samarcada,  convertint-­‐se  en  un   personatge  legendari  i  protagonista  de  nombrosos  contes  de  les  mil  i  una  nits.  El  seu  regnat   marca  la  fastuosa  culminació  dels  abbàssides  i  Bagdad.     A  la  seva  mort,  els  seus  tres  fills  (Al-­‐Mamún,  Mutasim  (qui  trasllada  capital  a  Samarra  per   protegir-­‐se  de  la  inseguritat  de  Bagdad)...).  Però  aviat  caigueren  en  la  nova  òrbita  d’una  nova   guàrdia  palatina,  la  guàrdia  turca  dels  mameluks  (esclaus  blancs),  el  poder  dels  quals  va  anar   augmentant  fins  aconseguir    controlar  la  successió  al  tron.       Declivi     A  partir  de  la  segona  meitat  del  segle  IX,  el  califat  es  va  anar  disgregant,  controlant  de  fet  tan   sols  l’actual  Irak,  mentre  que  els  esclaus  turcs  s’apoderaren  de  grans  àrees  (Besora,  Delta  de   l’Eufrates...).  I  alhora,  la  secta  herètica  dels  càrmates,  molt  forta  entre  els  beduins,  assolà  Síria,   Aràbia  i,  fins  i  tot,  Egipte,  arribant  a  saquejar  la  Meca  en  930.   Però  la  disgregació  de  l’Imperi  no  correspon  encara  a  l’època  de  decadència.   En  1258,  Mutasim,  califa  nominal,  morí  quan  el  khan  mongol  Hulagi  prengué  Bagdad.  Els   supervivents  de  la  familia  abbàssida  foren  acollits  pels  sultans  mamelucs  del  Caire,  i  una  nova   sèrie  de  21  califes  a  títol  honorífic  continuà  a  Egipte  fins  1517,  quan  el  país  fou  conquistat  pel   sultà  otomà  Selim  I.   1     El  califat  entra  en  declivi  al  s.  X.     •Apareixen  els  xiites-­‐fatimites  al  Magreb  (909-­‐1171)  i  a  Síria-­‐Egipte  →  Funden  califat.     •Apareix  també  el  califat  cordovès  (929-­‐1031).     •VISIR:  Figura  creada  pels  abbàssides,  a  imitació  de  Pèrsia.  És  el  que  “ajuda  a  dur  la  càrrega”.     •Les  seves  atribucions  no  són  definides.  Varien.     •A  partir  del  segle  X  es  fan  amb  l’exèrcit,  i  són  els  àrbitres  dels  califes  i  del  califat.         Només  adopten  formes  de  govern  oriental,  i  s’esvaeix  l’  igualitarisme.  L’única    diferencia  es   que  s’acaba  amb  el  maltractament.  Per  això  les  revoltes  que  surten  arreu  son  de  contingut   social,  com  les  fatimites.       EL  CARGO  DE  VISIR.     •  Bajo  los  abásidas,  la  potencia  del  imperio  adquirió  mayor  apogeo  y  las  funciones  del  visir  alcanzaron  gran   importancia.  Este  ministro,  ya  convertido  en  lugarteniente  del  califa,  tenía  la  autorización  de  nombrar  a  todos  los   funcionarios  del  gobierno  y  destituirlos  a  voluntad;  ocupaba  en  el  imperio  muy  prominente  posición:  todas  las   miradas  se  dirigían  a  él,  y  todas  las  cervices  se  inclinaban  en  su  presencia.  Encargado  de  la  distribución  de  haberes   de  las  tropas,  obtuvo  el  control  de  la  oficina  de  contabilidad,  a  fin  de  reunir  y  repartir  las  sumas  requeridas  al  efecto.   En  seguida  se  acordó  añadir  a  su  jurisdicción  la  dirección  de  la  oficina  de  correspondencia  y  comunicaciones,  con  el   objeto  de  proteger  mejor  los  secretos  contenidos  en  las  órdenes  dimanadas  del  califa,  y  vigilar  la  conservación  del   buen  estilo  en  la  redacción  de  los  documentos.  Tal  precaución  habíase  vuelto  una  necesidad,  debido  a  que,  entre  la   masa  del  pueblo,  la  lengua  ya  se  había  corrompido.  El  visir  obtuvo  también  el  derecho  de  sellar  los  documentos   permanentes  del  soberano,  a  fin  de  impedir  que  su  contenido  fuera  conocido  y  divulgado.  De  esta  suerte  reunía  las   dos  administraciones,  la  civil  y  la  militar,  dentro  de  sus  atribuciones  ordinarias  como  colaborador  y  consejero  del   califa  (vizarat  tanfidz).     •  Luego  vino  la  época  en  que  los  califas  abásidas  se  dejaban  arrebatar  el  poder.  Durante  este  periodo,  la  autoridad   pasaba  alternativamente  del  califa  al  visir  y  viceversa.  Para  ejercer  de  una  manera  legítima  esta  autoridad  usurpada,   el  visir  se  hacía  otorgar  un  diploma  por  el  cual  el  califa  lo  constituía  lugarteniente  suyo  (vizarat  tafuid)     •IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  lib.  III,  c.  XXXIV           Exèrcit  de  mercenaris,  a  ½  IX  hi  ha  preponderància  de  turcs  orientals.     •L’exèrcit  xucla  gran  part  del  pressupost.     •Es  creen  els  diversos  DIWANS  (els  diversos  ministeris  i  departaments  de  l’administració),   creixen  molt  respecte  de  l’època  Omeia.     •Centralització  més  accentuada,  especialment  fiscal.     •Molts  administratius  són  mawles,  mal  pagats  →  corrupció  →  exaureixen  les  reserves  de   l’estat.  (s.  X).     2     Majors  assoliments:     Els  majors  assoliments  dels    abàssides  foren  la  intensa  vida  urbana,  un  comerç  desenvolupat  i   la  definició  cultural  del  món  islàmic,  integrant  tant  valors  socials  àrabs,  ètnia  iraniana  i   ciències  hel·∙lenístiques,  dins  del  marc  de  la  fe  islámica.       Justícia.     •Personalitat  de  la  llei.  Font:  Alcorà  i  Sunna.     •No  hi  ha  criteri  fixe,  sinó  diverses  escoles.     •Harum  al-­‐Rashid  creà  el  càrrec  de  Qadí  dels  qadís.         Fiscalitat     Els  primers  califes  abbàssides  à  reforma  fiscal  à  acaba  amb  l’empobriment  del  tresor  i   l’abandó  de  terres.  Es  retornà  al  repartiment  de  collites  en  què  només  es  calculaven  les   quantitats  de  collites  aconseguida  de  forma  efectiva  à  política  fiscal  destinada  a  afavorir  el   desenvolupament  agrícola  i  a  suprimir  els  impostos  sobre  la  terra  no  cultivada.           Revolució  agrícola  abbassí       •Tècniques  agrícoles.  Canals  de  regatge  à  l’Estat  es  va  fer  càrrec  de  l’excavació  de  canals  de   reg,  afavorint  la  multiplicació  de  collites  i  la  introducció  de  noves  espècies.  Sobretot  es   desenvolupa  a  la  zona  d’Iraq.     •Cura  amb  mantenir  la  principal  font  de  fiscalitat.     •S’elimina  l’estació  morta  de  l’etiu  amb  plantes  tropicals:  cotó,  canya  de  sucre,  melons,   alberginyes,  i  plantes  tintòries  =  agricultura  de  tipus  indi.     •Supressió  del  guaret.  Adobs  i  airejament  de  la  terra.         S’introdueixen  espècies  noves,  tant  en  els  cultius  com  en  el  consum  :     •Cocoter     •Mongetes     •Espinacs     •Cireres     •Préssec     •Raïm     3     •Plàtans     •Llimones         La  producció       •  A  Egipte  és  de  10/1  en  cereals  (molt  elevada)     •  A  l’Irak  es  de  20-­‐30/1,  encara  més.     •Comparem-­‐ho  amb  el  2-­‐3/1  d’Occident.     •Es  fa  per  manera  que  els  camperols  no  estiguin  sotmesos  a  fiscalitats  abusives,  per  perill   d’abandonament  de  terres.  Tanmateix  els  abusos  fiscals  hi  són  i  molt  forts.         Productes  de  luxe       •Vidres  refinats     •El  paper  arriba  gràcies  a  presoners  xinesos,  a  partir  del  751.  La  primera  fàbrica  s’instala  a   Samarcanda.     •L’administració  adoptarà  el  paper  el  799.     •El  794  ja  hi  ha  fàbriques  de  paper  a  Bagdad  i  d’aquí  passen  (s.  X)  a  Egipte  i  arriben  a  al-­‐ Andalus  al  segle  XI  (Xátiva).       Producte   d’extremada   importància:   el   paper.   Enorme   transcendència,   ja   que   supera   el   problema   del   papir,   el   seu   cost,   així   com   el   del   pergamí,   que   també   resultava   caríssim.   Comprar  un  llibre  era  el  sou  anual,  un  cost    enorme,  i  l’arribada  del  paper  facilitarà  la  gestió   administrativa,   la   vehiculació   de   les   comunicacions,   de   la   informació,   i   del   saber   (es   podrà   escriure   més   barat   sobre   cada   matèria)   à   revolució   tecnològica,   però   també   administrativa   i   cultural,  perquè  tenir  a  l’abast  els  clàssics,  serà  un  gran  avanç.     Aquí,  a  la  Corona  d’Aragó,  al  segle  XIII,  amb  Jaume  I,  s’usarà  el  paper.  Gran  innovació.     Un  món  urbà     El  règim  abbàssida  representà  el  triomf  de  la  ciutat  i  la  vida  urbana,  fundada  en  el  comerç  i   l’artesania.  Bagdad  es  convertí  en  la  nova  cruïlla  de  l’univers  à  els  productes  hi  arribaven  per   via  fluvial  o  terrestre.  La  nova  capital  es  va  reconstruir.  Forma  radiocèntrica,  hereva  de  les   ciutats  iranianes.    Bagdad  era  el  símbol  del  triomf  abbàssida.  L’imperi  es  governava  des  del   palau,  al  centre  del  cercle.               4     Grans  rutes  comercials         •Direcció  Mar  Roig  i  l’Índic.     •Vers  l’India,  Java,  Xina  (Cantón)     •Des  de  Pèrsia,  cap  a  l’Uzbekistán,  Xina     •Des  de  Pèrsia  cap  a  Rusia     •Cap  a  la  Mediterrània  i  l’Àfrica  transahariana.     •Els  mercaders  estrangers  són  molt  nombrosos  dins  l’Imperi  islàmic.       Els  interessa  la  orientalització  de  la  seva  economia,  i  per  això  comercialitzen  cap  al  mar  roig,   l’índic...  Ja  no  fa  por  el  mar,  es  una  cosa  de  cada  dia,  i  es  llancen  al  mar  i  a  la  seva  conquesta,   d’un  món  que  queda  llunya.  Pèrsia  es  un  lloc  clau  per  això,  permet  desplaçar-­‐se  desde  el  mar   roig  cap  a  tot  arreu,  centre  de  la  nova  xarxa  que  mira  fortament  cap  a  Orient,   més   que   cap   a   la  Mediterrània  i  l’Àfrica,  que  se’ls  hi  escaparà  aviat  i  no  ho  controlaran.  I  monopolització  del   comerç  de  les  espècies,  que  sempre  es  d’Orient.  Tot  ve  d’Orient.       Recordem:  Els  abàssides  van  prometre  molt  i  no  van  complir  res.     Califes  rellevants  (només  memoritzar  els  donats  a  clase)   • Al-­‐Mahdí  (775-­‐785),  fill  i  successor  d’al-­‐Mansur.   • Violenta   repressió   dels   grups   heterodoxes   (zindiq),   i   creador   d’organismes   repressius   (Inquisició).   • Ha  de  patir  les  revoltes  de  Bujara  i  Samarcanda.   • Es  presentava  cobert  amb  vel,  per  aproximar-­‐se  als  xiites,  i  es  feia  successor  d’Adam,   Seth,  Noé,  Abraham…  Mahoma,  Alí.   • Practicava  la  prestigiditació,  per  atreure’s  els  ignorants  i  la  amma.   • Forta  penetració  del  maniqueisme  d’origen  persa   • Persecució  a  mort  del  traductor  del  Calila  e  dimna,  Abd-­‐Allah  ibn  Muqaffa,  i  del  poeta   persa  Salih  ibn  Abad-­‐al-­‐Quddus,  que  recolzava  el  maniqueisme.   • Fastuositat  de  Bagdad  i  de  la  cort  califal.   5     El  mític  Harum  al-­‐Rashid  (786-­‐809).   • Confia  el  govern  en  la  família  dels   Barmakís  (grans  visirs),  fins  que   cauen   en   desgràcia   (803)  i  són  assassinats  massivament  →  s’abandona  la  influència  persa  per  l’àrab.   • Fama  arreu,  sobretot  en  l’Europa  carolingia  i  a  Bizanci.   • Construccions  públiques:  palaus,  canals,  jardins.   • Contes  de  “Les  mil  i  una  nits”,  paradigma  de  la  sensualitat  de  la  cort.   Harum   al-­‐Rashid   és   el   que   fa   poc   de   guia   espiritual   però   representa   una   profunda   humanitat.  Ha  transmès  manifestacions  de  tota  mena  (mil  i  una  nits),  gran  època  de   construccions  i  dels  jardins,  i  l’època  en  què  el  gir  cap  a  Europa  es  dona  també.  Són   plenament  orientals,  però  Harum  és  l’època  en  que  s’adonen  que  també  hi  ha  Bizanci   i   el   mon   carolingi.   Intercanvis,   miren   també   cap   allà,   cap   als   reis   occidentals   i   Carlemany.   No   amistat   íntima,   però   si   intercanvis   epistolars,   de   regals,   coneixement   mutu...  Europa  i  l’Àsia  islàmica  es  retroben  en  aquest  califat.   • L’altra   cara:   disgregació   de   l’Imperi   →   per   frenar   dissidències   es   dóna   gran   autonomia  a  regions,  com  Ifriquiya  (799).   • Els  kàzars  s’apoderen  d’Armènia  i  del  Càucas.   • Es  consolida  definitivament  la  independència  d’al-­‐Andalus.   • Idrissís  i  Alís  controlen  totalment  el  Magrib.     Al-­‐Mamum  (813-­‐833)   • Puja  després  de  guerra  civil  i  sagnant  a  la  mort  d’Al-­‐Rashid.   • Intervé   en   les   polèmiques   teològiques,   entre   partidaris   del   determinisme     i   de   la   llibertat  d’acció  del  creient  (libre  albedrio).   • Prova  d’atançar-­‐se  al  xiisme,  sense  èxit.  Fins  i  tot  nomena  l’immam  alí  al-­‐Rida.   • Converteix  Bagdad  en  el  gran  centre  cultural  de  l’Orient  mitjà.   • Se  li  apareix  Aristòtil  en  somnis.   • Ordena   la   traducció   a   l’àrab   de   tota   la   seva   obra   i   la   de   tots   els   clàssics   grecs,   tant   de   ciències,  com  de  filosofia,  medicina  i  literatura.   • Comprà  a  preu  d’or  tots  els  manuscrits  bizantins.   • Plató,   Aristòtil,   Arquímedes,   Ptolomeu,   Euclides,   Hipòcrates,   Gal.lé,etc.   foren   coneguts   entre  els  intel.lectuals  d’Orient.   6     • Utilització  de  la  lògica  aristotèlica.   Una   de   les   èpoques   també   d’aproximació   a   la   cultura   occidental,   sobretot   a   Grècia,   fins  al  punt  de  que  a  les  nits  a  Al-­‐Mamum  se  li  apareixia  Aristòtil   à  resultats:  interès   per  Aristòtil,  la  seva  traducció  a  l’àrab,  el  salvar  Aristòtil  i  vulgaritzar-­‐lo,  que  després   al  XIII  farà  que  es  redescobreixi  amb  plenitud  a  occident.       Tractats  de  medicina  grega,  obres  literàries  de  tota  mena.  Gal·∙liè,  Plató...,  i  sobre  tot,   la  lògica  d’Aristòtil.     • Fa  construir  la  “Casa  de  la  saviesa”  a  Bagdad  =  biblioteca-­‐scriptorium  à  Crea  la  gran   biblioteca  i  la  gran  universitat  de  Bagdad.     • L’imiten  moltes  famílies  poderoses.   • Contactes  amb  Bizanci,  Joan  Damascé  (749)  viu  entornat  de  musulmans  savis.     Important   presència   i   enorme   llibertat.   A   Bizanci,   intolerància   de   l’època   iconoclasta   i   de   les   formes   herètiques   d’alguns   emperadors...   i   on   es   troben   en   llibertat   els   grans   eclesiàstics  sense  l’autoritat  d’un  cristià?  doncs  al  món  islàmic.  Es  allà  on  la  doctrina   cristiana   es   analitzada   amb   total   llibertat,   com   Sant   Joan   de   Damasc.   Un   exemple   clar   que,   davant   les   pressions   de   Constantinoble,   diu   el   que   creu   que   es   ortodox   i   pertany  a  allò  impartit  als  primers  concilis.  Serà  alabat  i  sobretot  per  Roma     Al-­‐Mutasim  (833-­‐847)   • Successor  del  seu  germà  al-­‐Mamum.   • Reclutà  tropes  turques  (mamelucs)  per  a  l’exèrcit.  Desconfiança  envers  àrabs  i  perses.   • Són  gent  que  arribà  amb  els  esclaus.   • Formaren  una  guàrdia  pretoriana  insalvable.   • Es  converteix  en  el  seu  presoner.   • Trasllat  de  la  capital  a  Samarra.     Decadència  abbàssida  (fi  s.  IX-­‐principi  s.  X)   • En  l’aspecte  cultural  i  científic  és  una  època  brillantíssima.   • Però  en  l’àmbit  polític  i  social  →  enfonsament  i  ruïna.   7     • A  l’Irak  sorgeixen  moviments  d’oposició  religiosa  amb  rerafons  social.   • Fora  de  l’Irak  apareixen  emirats  autònoms  i  independents  =  fraccionament  del  món   musulmà  a  principis  del  s.  X.   • La   dinastia   Macedònica   prengué   l’ofensiva   amb   resultats   sorprenents   (Basili   I   i   Lleó   VI)   • Els   primers   símptomes   foren   les   fortes   repressions   del   califa   al-­‐Mutawakil,   en   voler   imposar  per  la  força  el  sufisme.   • A  la  seva  mort  (861)  →  revoltes  socials  generalitzades.     Revoltes   • Revolta  zany.  Esclaus  negres  que  treballen  a  les  salines  de  Bàssora  (869-­‐871).  També   entre  els  esclaus  de  les  ciutats,  tribus  beduïnes,  camperols  arruïnats  i  àdhuc  les  tropes   negres  califals.     De  revoltes  hi  ha  un  munt.  La  Zany,  un  mon  camperol,  tot  i  ser  beneficiats  amb  grans   produccions  de  cereals,  per  una  promesa  incomplerta.  La  revolta  abàssida  prometé  i  no   complí.     • Saquegen  i  incendien  Bàssora.  Desestabilitzen  comerç  entre  Bagdad,  Bàssora  i  Orient.   Moviments  secessionistes  al  Turquestan  i  Egipte.   • Moren  cents  de  mils  de  musulmans.  Fissures  insalvables.   Revolta  kàrmata.   • Simple   secta   religiosa,   que   degenera   en   reivindicació   social,   amb   connotacions   “comunistes”.   • Èxit   entre   artesans   i   obrers   no   qualificats,   atrets   per   la   predicació   de   comunitat   de   béns  i  de  dones.   • Abu   Said   Hassan   al-­‐Yanabí   arriba   a   fundar   un   autèntic   estat   a   la   costa   de   Bahrayn   (Golf  Pèrsic).   • Desestabilitzen   Irak,   ataquen   rutes   de   caravanes   (900-­‐930).   Assalten   La   Meca   i   s’enduen  la  Pedra  Negra.  Es  consoliden  al  Jorassan  i  al  Iemen.   Proposta  comunista,  fins  i  tot  la  posició  comuna  de  les  dones  à  gran  èxit  a  Bahrayn.         8     Ismailites   • Els  ismailites.  →  renovació  intel.lectual  i  social.   • Proposen  l’ús  de  la  violència,  perquè  no  hi  ha  altra  sortida.   •  Variant  del  xiisme.  Es  transfomen  en  societat  secreta,  degut  a  influències  orientals.   • Gradació   de   la   revelació.   Hi   ha   set   graus,   al   final   dels   quals   es   troba   la   revelació   completa.   • • • S’accepta  l’encarnació  divina.   Retorn  del  darrer  imam  encarnat     Pas  de  l’ànima  divinitzada  a  una  altra  ànima  humana.   • L’Imam  està  inspirat  per  allah  i  reclama  la  total  obediència  dels  fidels.   • Fan   adeptes   entre   mercaders   i   artesans   ambulants   →   origen   de   les   agrupacions   professionals?  Similitud  amb  la  massoneria?   • Propugnen  millora  de  les  condicions  de  vida  i  una  gran  fraternitat.       Fatimites.     • Variant   del   xiisme.   Funden   califat   a   Egipte   i   vers   el   909   s’apoderen   de   tot   el   nord   d’Àfrica.   • Controlen  comerç  de  caravanes  i  de  l’or  del  Sudan.   • Ocupen  Sicília.   • Capital  a  Cairuan  (Tunis)  i  després  a  el  Cairo.   • Excel.lents  relacions  amb  Pisa,  amalfi  i  Venècia.     La  dinastia  xiïta  fatimita  pretenia  descendre  d’Ali  i  Fàtima,  filla  del  Profeta.  Va  regnar  el  nord   d’Àfrica  des  de  909,  i  a  Egipte  entre  969  i  1171.   Fou   fundada   per   Obeid   Allah,   qui   es   refugià   a   Tunísia   on   es   revelà   com   el   mahdi   o   hereder   d’Ismail,   l’últim   imam   visible.   La   creença   arraigà   amb   rapidesa   entre   els   berbers   Kotama,   exaltant  els  seus  sentiments  anti-­‐àrabs  i  d’oposició  als  aglabís.  En  909,  Obeid  Allah  s’apoderà   de   la   capital   aglabí   i   es   reconegué   com   imam.   Després   s’estengueren   pel   Nord   d’Àfrica.   Van   acumular   grans   riqueses   gràcies   a   ser   intermediaris   comercials   entre   Orient   i   occident.   I   crearen  una  administració  eficaç  i  finances  sanejades.     9     Però  a  principis  del  segle  XI,  es  va  arribar  a  la  decadència.  Al  XII,  el  poder  passà  a  mans  del  visir   i   es   produí   la   penetració   dels   creuats   en   Siria   (el   seu   domini   havia   arribat   aquí).   Un   cap   militar,   Saladí,  va  destituir,  en  1171,  l’últim  califa  Fatimí,  al-­‐Adid,  i  restablí  a  Egipte  l’autoritat  del  califa   de  Bagdad.     Drussos.   • Secta  que  sorgeix  vers  1017  entre  els  fatimites,  quan  el  califa  al-­‐Hakim  (966)  imposà   fanatisme  religiós  i  intolerància  total  sobre  dimmis.  El  seu  visir  al-­‐Darazí  el  presentà   com  encarnació  de  Déu.   • Perseguits,  fugiren  a  Síria-­‐Líban.     Revoltes   coptes,   que   no   són   musulmans   i   protesten   contra   els   abussos.   Focus   constant   de   desestabilització  d’Egipte.     Nova  cultura  d’època  abbàssida   • Molts  autors  consideren  que  la  cultura  islàmica  neix  amb  els  abbàssides  (s.  IX).   • Resultant  de  les  disputes  filosòfiques  i  religioses.   • Cultura  àrab  o  cultura  islàmica?   • Domina   la   llengua   de   la   Revelació   i   dels   conqueridors,   però   hi   ha   aportacions   i   reconeixement  de  les  altres  llengües  i  literatures,  fins  i  tot  jueva  i  cristiana.   • A   l’Iran   mai   hi   hagué   arabització   de   les   elits.   I   la   massa   seguí   fidel   al   farsi   →   renaixement  de  la  llengua  i  de  la  cultura  tradicional  amb  els  abbàssides.   • Des  de  mitjans  s.  VIII  els  principals  focus  culturals  són  les  ciutats  irakianes,  sobretot   Bàssora,  pels  treballs  jurídico-­‐religiosos.   • Al   s.   IX   li   pren   el   lideratge   Bagdad,   gràcies   a   la   cort   i   als   kuttab’s   o   alts   funcionaris   (autèntica  casta),  que  s’envolten  i  protegeixen  la  gent  del  saber.   • Escriuen  per  a  ells:  enciclopèdies,  llibres  de  bona  conducta,  manuals  d’estil,  ….   • Expressen  els  hadits  en  poesia     • Rivalitzen  amb  els  àrabs  i  reivindiquen  la  superioritat  de  la  cultura  hindú.       10     • Per  contra,  els  àrabs  reforcen  la  tradició  pròpia.  Polèmica  =  Su’ubiya.   • El   fort   nacionalisme   persa   els   duu   a   estendre   obres   clàssiques   com   l’”Agricultura   nabatea”  de  IBn  Wahsiya.   • Els   coptes   rememoren   el   seu   passat   faraònic.   I   a   l’Occident   africà   la   seva   tradició   romana.       Moneda   • Dualitat     • Monometalisme  dual:     – plata  a  Orient  (Pèrsia)   – or  a  Occident  (Bizanci)   • Només  coexisteixen  a  Bagdad.   • La   plata   retrocedeix   davant   l’or   al   s.   X,   potser   per   esgotament   de   les   mines   de   l’Hindukush  ?   • Dinear   d’or   i   Dirham   de   plata   à   els   carolingis     tenien   moneda   de   plata   i   en   Bizanci   d’or,  marcava  diferencia  en  les  riqueses.  Però  l’islàmic  assumeix  tant  la  d’or  com  la  de   plata.   • Vehicularan   l’intercanvi   de   productes   o   bé   la   moneda   de   coure   (felús)   en   les   transaccions  habituals,  moneda  que  fins  i  tot  pot  ésser  encunyada  per  Bizanci  i  usada   en   terres   islàmiques   i   viceversa.   També   passa   amb   la   moneda   d’or.   L’or   es   l’or   i   val   vingui  d’on  vingui.   • Com  que  manquen  peces  petites,  a  Occident  s’encunyen    ½  i  ¼  de  dinar  d’Au,  com  el   tari  d’Au  de  Sicília,   • O  fan  una  moneda  fictícia,  l’  habba,  valorada  en  1/72  de  dinar,   • O  el  quirat  =  1/24  de  dinar  d’Au.   • Però   també   circula   la   moneda   de   billó   (vellón)   de   Cu   o   de   bronze   =   fals,   (follis   en   llatí),   que  en  plural  és  fulus,  conservat  en  francès.     L’encunyament   de   plata   i   or   es   una   obra   sagrada,   la   moneda   es   sagrada,   perquè   sobre  ella  en  parla  Deu  a  través  de  l’arcàngel,  i  ha  de  mantenir  la  qualitat.   11     LA  MONEDA  EN  EL  ISLAM,  segons  Ibn  Jaldun.       “Finalicemos   nuestra   exposición   acerca   del   tipo   monetario   con   la   explicación   de   lo   que   se   entiende,   en   términos   de   jurisprudencia  musulmana,  por  dirham  (Ag)  y  dinar  (Au),  dando  a  conocer  el  valor  legal  de  estas  dos  monedas.  Esto   es:   el   dirham   (Ag)   y   el   dinar   (Au)   varían,   en   peso   y   valor,   en   los   diversos   pueblos,   diferentes   capitales   y   distintas   provincias.  Pero,  como  la  ley  divina  hace  mención  de  ambos  y  los  relaciona  a  muchas  decisiones  relativas  al  diezmo,   a   los   matrimonios,   a   las   penas   pecuniarias,   etc.,   se   precisa   que   en   materia   de   legislación   estas   divisas   tengan   un   valor  fijo,  determinado  por  las  disposiciones  de  la  propia  ley,  y  que  sirva  de  base  a  los  juicios,  a  exclusión  de  otras   monedas  corrientes  cuyo  valor  no  esté  determinado  por  la  ley,  …“Todas  estas  evaluaciones  son  determinadas  por  el   consenso   unánime   de   los   doctores,   ya   que,   en   los   tiempos   del   preislamismo,   había   entre   los   árabes   dirhams   de   distintas  especies”.     •IBN  JALDUN:  Al-­‐Muqaddimah,  p.  482.       Comerç   • Molt  dirigit  cap  a  Occident  (Sicília  i  Creta)  des  del  s.  IX   • La  Islàmica  és  ja  una  societat  de  consum.   • Els  mercaders  fan  fortuna  ràpidament  i  inverteixen  en  terres  o  en  la  compra  d’esclaus   (que  no  alliberen  malgrat  convertir-­‐se).   • El  centre  del  comerç  és  el  golf  Pèrsic.   • Arriben  a  la  India,  Ceilan  i  Xina  (SIMBAT  EL  MARÍ).   • S’han  trobat  tresorets  de  dinars  i  dirhams  al  Bàltic.   • Comerç  vinculat  amb  la  indústria  del  paper  de  Xina,   • Ceràmica,  canya  de  sucre,   • Sabons,   • Perfums,     • texits  de  luxe.   • Control  estatal  de  la  producció  per  part  dels  mutasib’s.     • Important  desenvolupament  del  comerç  del  diner:   • Lletres  de  canvi,   • Xec,   • Préstec,   • Hipoteques,….   12     La  disgregació   Disgregació  final  de  l’imperi  abbàssida  en  molts  territoris  (mon  omeia  hispànic…  mirar  mapa).   Apareixen   un   munt   d’estats   tant   a   Orient   com   Occident.   L’imperi   ja   no   és   vertader.   L’únic   element  de  cohesió  es  la  cultura  i  el  comerç.                                                   13     ...

Tags: