sistema cardiac COMPLET (2016)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Vic (UVIC)
Grado Enfermería - 1º curso
Asignatura Estructura i funció del cos humà
Año del apunte 2016
Páginas 6
Fecha de subida 14/03/2016
Descargas 19
Subido por

Vista previa del texto

Sistema cardiovascular Localització del cor El cor pesa entra 250 i 300 grams. Es troba al mediastí, entre els pulmons. Dos terços del cor es troben a l’esquerra de la línia mitja del cos. El vertix del cor es dirigeix cap a davant i a l’esquerra.
Pericardi Es una membrana que rodeja i protegeix el cor. Manté el cor a la seva posició del mediastí. Es divideix en dos parts: - Pericardi fibros: es més superficial i està compost per teixit connectiu dens, irregular i poc elàstic. Evita l’estirament excessiu del cor i el subjecta el mediastí.
Pericardi seros. És mes profund i prim. La capa parietal externa del pericardi seros es fusiona amb el pericardi fibros. La capa visceral interna, també anomenada epicardi. Entre les capes visceral i parietal hi ha líquid pericardic.
Capes de la paret cardíaca Es divideix en epicardi (lamina prima i transparent formada per mesoteli i teixit connectiu), el miocardi (teixit muscular cardíac responsable de l’ejecció del batec) i l’endocardi (fina capa d’endoteli i teixit connectiu que recobreix les càmeres del cor i es continua amb l’endoteli dels grans vasos) Vàlvules cardíaques Les vàlvules mitral i triscuspide conformen les vàlvules auriculoventriculars. I la vàlvula aòrtica i pulmonar les semilunars.
Circulacions pulmonar i sistèmica El costat esquerre del cor es la bomba de circulació sistèmica, l’auricula esquerre rep sang dels pulmons rica en oxigen i el ventricle esquerre impulsa sang cap a l’aorta.
El costat dret es la bomba del circuit pulmonar, rep sang desoxigenada que retorna a la circulació sistèmica.
Circulació coronaria Les dos arteries coronaries, dreta i esquerra, neixen de l’aorta ascendent i porten sang oxigenada al miocardi.
L’arteria coronaria esquerra passa per sota la orejuela de l’auricula esquerra i es divideix en les branques interventricular anterior i circumflexa. La branca interventricular anterior es troba al surc interventricular anterior i porta sang oxigenada a les parets dels ventricles.
La branca circumflexa recorre el surc coronari i distribueix sang a les parets dels ventricles i l’auricula esquerra.
L’arteria coronaria dreta es ramifica en branques marginal i i interventricular posterior. La branca interventricular posterior va pel surc interventricular posterior i porta sang a les parets dels ventricles. La branca marginal es troba en el surc coronari i transporta sang al miocardi del ventricle dret.
Venes coronaries - Vena interventricular posterior o coronaria mitjana. Recull la sang de les zones irrigades per la posterior interventricular.
Vena coronaria menor o dreta. Recull la sang de la zona que irriga la arteria marginal. (aurícula i ventricle dret) Gran vena coronaria major. Recull la sang de les zones irrigades per l’arteria coronaria esquerre.
Histologia del múscul cardíac Les fibres musculars connecten unes amb les altres formant discs intercalats. Els discs contenen desmosomes i unions gap.
El sarcòmer es la unitat anatòmica i funcional del múscul estriat. Esta limitat per dos línies Z amb una línia A i dos zones I.
Esta format per actina i miosina. La contracció del múscul consisteix en el lliscament dels miofilaments fins d’actina sobre els de miosina (gruixuts).
En la banda I del sarcòmer hi ha filaments d’actina que neixen dels discs Z, on hi ha l’alfa actinina que uneix l’actina amb la titina. La titina es una proteïna elàstica que manté la miosina en la seva posició i recupera la longitud de la miofibril·la despres de la contracció.
En la banda A del sarcòmer hi ha els filaments de miosina, responsables de la contracció.
A la banda A hi ha filaments de miosina i actina, que es divideix en zona H on nomes hi ha miosina i línia M on la miosina esta unida a la miosina adjacent.
A la banda I hi ha filament d’actina.
Discs Z: es troben unides les actines adjacents i es manté la continuïtat amb el sarcòmer seguent.
Durant la contracció del múscul desapareix la banda H i es comprimeix la banda I.
Sistemes de conducció cardíaca 1. La exitació cardíaca comença al node sinoauricular, que es troba a l’auricula dreta. Les cèl·lules del node sinoauricular es despolaritzen de forma continua i arriben espontàniament al potencial llindar. Es un potencial marcapassos. Quan el potencial arriba al llindar, es desencadena un potencial d’acció que es propaga per les aurícules i les aurícules es contrauen.
2. Mitjançant la conducció al llarg de les fibres musculars auriculars, el potencial d’acció arriba al node auriculoventricular, localitzat entre les aurícules.
3. Des del node auriculoventricular, el potencial es dirigeix al feix de his. El potencial d’acció es propaga des de les aurícules als ventricles.
4. Despres de propagar-se al llarg del feix de his, el potencial d’acció arriba a les branques dreta i esquerre.
5. Finalment, les fibres de purkinje condueixen ràpidament el potencial des del vèrtex cardíac fins la resta de miocardi ventricular, despres els ventricles es contrauen.
El marcapassos ectòpic apareix si: - Disminueix el ritme del node sinoauricular o s’atura.
Si la freqüència de descarrega d’un dels latents supera el sinoauricular.
Si la conducció dels potencials d’acció del node sinoauricular esta bloquejada.
Si actua el marcapassos ectòpic ho fa a freqüència més baixa.
Frequencia de descarrega del node sinoauricular i dels marcapassos latents del cor: - Node sinoauricular: 70-80 batecs per minut.
Node auriculoventricular: 40-60 batecs per minut.
Feix de his: 40 batecs per minut.
Fibres de purkinje: 15-20 batecs per minut.
Potencial d’acció i contracció de les fibres contràctils 1. Despolarització. Quan una fibra contractil arriba al potencial llindar, els seus canals de sodi s’obren i permet l’entrada de sodi. La entrada de sodi a favor de gradient electroquímic produeix una despolarització rapida. En poques mil·lèsimes de segon els canals de sodi s’inactiven automàticament disminuint el flux de sodi al citosol.
2. Meseta: es un període de despolarització sostinguda. Es degut a l’obertura de canals de calci presents al sarcolema. Quan aquests canals s’obren, els ions de calci entren a la cèl·lula i provoca la contracció. Alguns canals de potassi s’obren permetent la sortida de ions de potassi a l’exterior. La despolarització es mante durant la meseta perquè l’entrada de calci equilibra la sortida de potassi.
3. Repolarització: els canals de potassi s’obren i la sortida de potassi restableix el potencial de membrana de repòs, negatiu. Al mateix temps, els canals del sarcolemma i del reticle sarcoplasmàtic es tanquen.
A mesura que la concentració de calci augmenta dins la fibra, el calci s’uneix a la troponina, que permet que els filaments d’actina i miosina comencin a interactuar i lliscar entre si i es generi tensió.
El període refractari es l’interval de temps durant el qual no pot desencadenar-se una segona contracció. No es pot iniciar una nova contracció fins que no s’hagi relaxat.
fases del potencial d’acció - Fase Fase Fase Fase Fase 0 ascendent: entrada de sodi + 1 repolarització inicial: tancament portes inactivació del sodi i sortida de potassi.
2, meseta: corrent d’entrada de calci + corrent de sortida de potassi.
3 repolarització: descens de la conductància pel calci i augment de la conductància del potassi.
4 potencial de membrana en repòs.
Conceptes bàsics de potencial d’acció - Potencial de membrana: condicionat per les permeabilitats relatives als ions i pels gradients.
Els ions fluiran a favor de gradient electroquímic.
Els canvis en el potencial són deguts al flux de ions cap a dins o fora de la cèl·lula.
Despolarització: moviment net de carregues positives cap a l’interior.
Repolarització: moviment net de carregues positives cap a l’exterior.
Hiperpolarització: potencial de membrana es mes negatiu que en repòs. Moviment net de carregues positives i cap al exterior.
Període refractari absolut: la cèl·lula no respon a cap estímul, els canals de sodi encara estan inactius.
Període refractari relatiu cèl·lula pot respondre a un estímul si es prou gran.
Potencial llindar: diferencia de potencial en la qual es produeix un corrent net d’entrada a partir del qual desencadena potencial d’acció.
exitabilitat i periodes refractaris (fibres contractils) - Excitabilitat: capacitat de les cèl·lules per generar potencial d’acció.
Període refractari absolut: no es pot generar cap potencial d’acció.
Període refractari efectiu: es pot generar potencial d’acció però no propagar.
Període refractari relatiu: es pot produir i propagar però cal estímul més gran.
Període supranormal: és mes fàcil generar un potencial d’acció.
velocitat de conducció - Velocitat a la que es propaguen els potencials d’acció en un teixit.
Durada diferent: node auriculoventricular: 0.01-0.05 metres/segon. Fibres de purkinje: 2-4 m/s.
Els potencial d’acció es propaguen per la generació de corrents locals d’entrada de carregues positives que despolaritzen la membrana fins el potencial de llindar.
La velocitat de conducció depèn de: 1. Magnitud del corrent d’entrada.
2. Propietats conductores de fibres (resistències) en les fibres del miocardi la resistència interna és molt baixa.
Electrocardiograma Registre de l’activitat elèctrica del cor. Hi ha tres ones: la P representa despolarització de les aurícules. El complex QRS representa la despolarització ventricular rapida. La ona T representa la repolarització ventricular i apareix quan els ventricles es comencen a relaxar.
L’interval PQ representa el temps de conducció desde l’inici de l’excitacio´auricular fins l’inci de la despolarització ventricular.
El segment ST representa el temps en el que les fibres ventriculars contràctils estan despolaritzades en la fase de meseta.
El segment QT es el temps que transcorre des de el principi de la despolarització ventricular fins el final de la repolarització del ventricle.
- Ona P: despolarització de les aurícules.
Complex QRS: despolarització ventricular ràpida.
Interval PQ: temps que transcorre de la despolarització inicial de les aurícules fins els ventricles.
Segment ST: fibres ventriculars en fase de meseta.
Interval QT: temps entre inici despolarització ventricular i repolarització ventricles.
El cicle cardíac Sístole auricular 1. La despolarització del node sinoauricular causa la despolarització auricular evidenciada per la ona P.
2. La despolarització auricular produeix la sístole auricular. A mesura que l’auricula es contrau, fa pressió sobre la sang continguda al seu interior, impulsant-la cap als ventricles a traves de les vavules auriculoventriculars obertes.
3. La sístole auricular contribueix amb un volum de 25 ml de sang al volum ja existent en cada ventricle (105 ml).
El final de la sístole auricular també es el final de la diàstole ventricular, per tant, cada ventricle te 130 ml de sang al final de la diàstole. Aquest volum s’anomena VOLUM FINAL DIASTOLE.
4. El complex QRS marca el principi de la despolarització ventricular.
Sístole ventricular 5. La despolarització ventricular determina la sístole ventricular. Quan la sístole ventricular comença, la pressió dins els ventricles augmenta i impulsa la sang contra les vàlvules auriculoventriculars fent que es tanquin. En aquest moment totes les vàlvules estan tancades. Aquest es el període de contracció isovolumetrica i isomètrica.
6. La contracció continua dels ventricles provoca un augment de pressió. Quan la pressió del ventricle esquerre sobrepassa la pressió aòrtica i la del ventricle dret la de la pulmonar, les vàlvules semilunars s’obren. En aquest punt comença l’ejecció de sang des del cor.
7. El ventricle esquerre ejecta casi 70 ml de sang dins l’aorta i el dret ejecta el mateix volum dins la pulmonar. El volum que queda a cada ventricle al final de la sístole es de 60 ml, es el volum de fi de sístole o volum residual. El volum sistòlic es el volum ejectat en cada batec per cada ventricle, es igual a la diferencia entre el volum de fi de diàstole i el volum de fi de sístole.
8. La ona T marca l’inici de la repolarització ventricular.
Període de relaxació 9. La repolarització ventricular determina la diàstole ventricular. A mesura que els ventricles es relaxen, la pressió disminueix i la sang continguda en l’aorta i la pulmonar comença a retornar cap a les regions de menys pressió en els ventricles. Aquest volum de sang que reflueix provoca el tancament de les semilunars. Es període de relaxació isovolumetrica.
10. Quan la pressió ventricular cau per sota la pressió de les aurícules, les vàlvules auriculoventriculars s’obren i comença l’ompliment ventricular. La majoria de l’ompliment ventricular passa despres de l’obertura de les auriculoventriculars. En aquest moment, la sang que ha estat arribant a l’auricula durant la sístole ventricular ingressa als ventricles.
Sorolls cardiacs Hi ha 4 sorolls cardíacs però nomes dos son audibles. El primer, el dub, es mes fort i dura més i s’associa al tancament de les vàlvules auriculoventriculars al final de la sístole. El segon soroll, que es mes dèbil i mes greu, el dup, s’associa al tancament de les semilunars al principi de la diàstole ventricular.
Despesa cardíaca (gasto cardiaco??) El gasto cardíac o volum minut es la quantitat de sang ejectada per minut per cada ventricle a l’arteria corresponent.
Es calcula: volum sistòlic X frequencia cardíaca.
El volum sistòlic es la quantitat de sang ejectada per un ventricle durant cada sístole.
La reserva cardíaca es la diferencia que hi ha entre el màxim gast cardíac que pot arribar a tenir un home i el seu gasto cardíac en repòs.
El volum sistòlic es relaciona amb la precarrega (tensió del cor abans de contraure’s), contractibilitat (intensitat de contracció) i la postcarrega (pressió que ha de ser excedida abans de que pugui començar a ejectar sang) Segons la llei Frank Starling, una major precarrega estira les fibres musculars cardíaques, de manera que augmenta la seva força de contracció fins que l’estirament es torni excessiu.
El control nerviós del sistema cardiovascular s’origina al centre cardiovascular del bulb raquidi.
...