Sistema Polític T1 i 2 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Criminología - 1º curso
Asignatura Introducció al Sistema Polític
Año del apunte 2017
Páginas 12
Fecha de subida 19/09/2017
Descargas 3
Subido por

Descripción

- Política i poder polític
- Règims polítics, estat del benestar i nació

Vista previa del texto

Política i poder polític POLÍTICA I PODER Ciència política Estudi sistemàtic amb pretensions teòriques i mètodes científics (sense aquests la recerca és més de tipus periodístic) de la política. És una de les ciències que més crisis ha tingut sobre la seva identitat.
Institucionalisme: fins els anys 50. S'entén la política com l'estudi de l'administració pública; aquesta es relaciona amb el conjunt d'Estat i administració.
Conductisme: anys 60. Estudi del comportament, concretament dels ciutadans en la participació als processos polítics (ex.: processos electorals). Se li deixa de donar importància a les institucions públiques i es comença a donar als individus i les seves conductes (per entendre per què es donen certs actes o per què hi ha determinades institucions) Feminisme: anys 70-80. Ampliació de la concepció de la política. Des del feminisme s'entén que tot és política ("lo privat també és política" -> tot es converteix en públic, per exemple les relacions humanes [ex: maternitat, cures cap als individus...]). No només és l'estudi de les administracions o comportament humà, sinó que és l'estudi de qualsevol cosa que té relació amb les relacions socials.
La política es defineix actualment de forma que pot abarcar altres àrees de la vida social, tals com el gènere, la raça o la classe. La política s'entén ja com un aspecte de les relacions socials, més que com una activitat que té lloc en les institucions de l'adminstració pública.
Max Weber entén la política com la lluita pel poder, és a dir, com l'aspiració de participar en aquest o influir en la seva distribució en l'estat o diferents estats. Per tant, aquells que aspiren a la política també aspiren al poder, ja sigui com a mitjà per aconseguir altres fins o per gaudir del sentiment de prestigi que aquest confereix. El problema en la definició: s'entén, doncs, la política només com l'acció de les elits? És només el poder de l'estat? S'ha de tenir en compte que hi ha moltes formes de poder que no només pertanyen a l'Estat.
- La política sorgeix de la relació entre Estat i societat. Hi ha una relació de sobre sentit: no és només l'estat qui exerceix poder sobre la societat, sinó que l'estat és producte de la societat.
- La política està plena de conflictes, però no és només lluita per l'estat, sinó que té elements integradors - o de consens: conjunt d'accions i relacions que els individus fan per arribar a acords sobre els seus valors i les seves normes, per consensuar organitzacions, símbols, lleis i decisions.
Té un element organitzatiu: recerca d'organització que permeti i ordeni la vida social (des de diversos nivells).
Cerca i lluita pel poder + necessitat de consens + organització societat = política Poder Cratologia = estudi del poder, en el sentit d'entendre què és, quina és la seva naturalesa...
El poder es pot definir: - En termes d'accés als recursos: el poder és algo que es té, que es posseeix, és un recurs del qual et pots apoderar (el pots tenir i acumular). Per tant, és un recurs exclusiu d'una persona i finit (escàs, per això hi ha una lluita per aquest). Pot ser un poder econòmic, de coacció (anular la llibertat del altres), simbòlic (en termes d'accés a la cultura, qui defineix determinades normes... és menys evident però pot ser més efectiu).
- En termes de relació: dominació d'uns sobre els altres (entre persones en un context determinat). En aquest sentit, no s'acumula ni es té, sinó que és una oportunitat més que un recurs. A més, no és una qüestió d'imposició, sinó d'acceptació i acatament per part de la resta (aquest tipus de poder és indeslligable d'aquesta condició). Si es té accés al poder, també es té un accés més fàcil als recursos.
En la realitat es combinen tots dos tipus, i poder s'entén com la capacitat d'incidir en la regulació dels conflictes que es donen per assolir-lo (poder = accés als recursos + relació domini + regular les lluites pel poder).
Els principals components del poder són: - Força: capacitat per negar o limitar l'accés a determinats béns o llibertats (ex: accés al mercat laboral). No només la té l'Estat, sinó qualsevol persona (ex: atemptat terrorista, casos de violència de gènere...).
- Influència: capacitat de persuadir/convèncer als altres perquè acabin fent el que un vol de forma organitzada i eficient. És fonamental per mantenir-se al poder.
- Auctoritas: autoritat. Capacitat d'incidir que es reconeix per avançat. Aquesta es dóna, per exemple, per ocupar un càrrec públic, prestigi moral (determinats artistes ->resultat de la contribució d'aquests, pel que aquests representen); i els que tenen prestigi per el seu recorregut històric(ex: Esquerra Republicana, pel seu paper al llarg dels anys). Aquesta autoritat pot desaparèixer, no és incontestable.
La pràctica efectiva del poder necessita una combinació d'aquests tres elements. Les dictadures també necessiten de propaganda (no només es pot mantenir al poder amb el monopoli de la força, sinó que necessiten cert reconeixement a priori). I els sistemes democràtics no poden prescindir de la coacció, encara que mesurada i regulada.
Com es manifesta el poder? Els actors polítics incideixen en definir: quin és el problema, què entra en el debat polítics i què es manté al marge (què es decideix), i el resultat de la presa de decisions.
El poder es manifesta en el moment en que es poden controlar les idees dominants. Tal i com indica l'hegemonia de Gramsei, els que controlen la capacitat de sentit comú (entès com a hegemonia) acaben manifestan el poder, ja que aquesta capacitat es més gran que la força.
Legitimitat Capacitat de que els altres acceptin determinades propostes sense necessitat de coacció.
El poder té dos cares: la coacció i amenaça, i la legitimitat. Maquiavel a El Príncep diu que el poder ha de dotar-se de la força del lleó (s'ha de tenir el monopoli de la força) i l'astúcia de la guineu (es necessita que la resta accepti la força); utilitza, doncs, la coacció/força i el consentiment.
La legalitat no necessàriament coincideix amb la legitimitat (ex: lleis de segregació racial). Qui ostenta el poder té la legitimitat dels fets.
Les fonts de la legitimitat (com el poder justifica les seves propostes), segons Max Weber: - Tradició: per l'adaptació als usos i costums del passat.
- Racionalitat: per la necessitat d'arribar a un objectiu desitjable racionalment, o pel compliment de la llei.
- Carisma: qualitat excepcional, extraordinària, gràcia o do personal. Dots de seducció, de cara a construir un futur col·lectiu (ex: Martín Luther King) - Rendiment: en funció del resultat de les pròpies accions (ex: un entrenador de futbol manté la seva legitimitat si l'equip guanya partits) Dimensions de la política La política té tres dimensions: - Estructura (polity): institucions, lleis, sistema, funcionament i organització de la política... tot allò que defineix les regles del joc.
- Procés (politics): seqüència d'actes (individuals i col·lectius), sèries de conductes... com es duu a terme la resolució dels conflictes i la presa de decisions.
- Resultat (policy): política pública L'ESTAT COM A ORGANITZACIÓ POLÍTICA Maurici Duverger, el 1980, defineix dues accepcions: - L'estat, com a conjunt de l'organització governamental, és a dir, com a col·lectiu de governants (l'Estatgovern). Per exemple, el Govern espanyol.
- L'estat com a comunitat humana de tipus particular, és a dir, com a nació sobirana. Per exemple, l'Estat espanyol.
Elements que composen l'Estat - El govern L'apartatus administratiu La branca repressiva: forces militars, paramilitars i policíaques L'aparatus judicial: té una funció, no només de jutjar, sinó també de vigilar el poder executiu (que l govern compleixi les lleis) El govern sud-central. Subdelegat del govern, administracions locals i regionals Assamblees representatives, per exemple, el parlament Fonaments de l'Estat (Pregunta examen) - Territori: espai geogràfic d el'Estat, és fonamental per la creació i manteniment d'aquest. Excepcions - d'Estat sense un territori establert: govern de Charles de Gaulle a l'exili durant la invasió dels nazis a la 2a GM, estats africans (les seves fronteres són fruit de l'època colonial)...
Poder entès com a sobirania: la sobirania consisteix en dictar lleis a través del Parlament, executar-les i aplicar-les a través dels jutges i diferents branques de l'administració. Aquesta aplicació es fa sobre el territori i sobre la població.
Poble/ciutadania/residents: sobre els quals es legisla, s'executen i s'implementen les lleis. Per definir poble és necessària una qüestió d'identitat. És preferible parlar de ciutadania, sent aquesta el conjunt d'individus que tenen drets i funcions respecte l'estat. Els residents són aquells ciutadans percebuts com a legítims per l'Estat.
*Marshall (1950) distingia entre tres tipus de drets fonamentals de la ciutadania: drets civils (llibertat d'expressió, a la propietat, llibertat de moviment, a la vida... són els més fonamentals i són més de tipus individual), drets polítics (participació política, vaga, manifestació...) i drets socials (accés a la vivenda, sanitat, educació...). Primer es van reconèixer els drets civils, posteriorment els polítics (que s'aconsegueixen amb la lluita social i política a ppi del segle XIX) i finalment els drets socials al segle XX amb l'Estat del Benestar.
Quina diferència hi ha entre Estat i govern? (examen) El govern és una part de l'estat que s'encarrega del poder executiu, dictat pel Parlament, i del qual s'ocupa el partit polític que guanya les eleccions. Per tant, el govern s'encarrega de l'excecució i pràctica de les lleis en diferents àmbits públics com l'educació, la sanitat, el mediambient... a través dels Ministeris.
L'Estat és una forma d'organització de la societat compost per organitzacions que regulen la vida dels ciutadans en un territori específic, reunint el poder legislatiu, executiu i judicial, pels quals existeixen institucions encarregades del seu compliment.
Per tant, l'Estat és l'organització del territori i el govern és una part d'aquest.
Quina diferència hi ha entre Estat i sistema polític? El sistema polític és el conjunt de forces/actors que participen en el fer de la política (poden ser estatals com el govern, parlament, poder judicial, grups d'interès sindicals i patronals... o no estatals, per exemple, les polítiques energètiques -> les empreses energètiques fan pressió sobre el govern de maneres informals).
La diferència que hi ha entre Estat i sistema polític és que en aquest últim hi participen actors no estatals.
Nació Una nació és un conjunt de persones d'un mateix origen ètnic que, generalment, comparteixen un mateix territori, així com víncles històrics, culturals, religiosos... i en són conscients. Poden existir: - Estats-Nació: estats que tenen una única nació, és a dir, s'usa el mateix idioma i hi ha coincidència cultural, religiosa, històrica... en tot el territori d'aquests. En la majoria de casos, aquests són fruit d'un procés de construcció política, conegut com a nation building, pel qual, a través de l'educació es "construeixen" ciutadans iguals. Un exemple és França que, sota el lema d'igualtat, fraternitat i legalitat s'uniformitzen els ciutadans) - Estats plurinacionals: en un mateix territori coincideixen diferents nacions (no distinció entre territori i nació). Alguns exemples son Holanda, Canadà, Espanya, Gran Bretanya... a Àfrica hi ha una gran quantitat de nacions que comparteixen territori per la divisió que es va fer d'aquest continent.
Règims polítics, estat del benestar, nació DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DE L'ESTAT L'estat modern s'inicia al segle XV-XVI i implica la centralització i concentració del poder en un sol individu (ex: monarca amb poders absoluts) en un territori establert, amb una burocràcia administrativa i militar, i amb el sorgiment d'un dret racional enfront del dret diví. Per tant, es comença a tenir una relació directe entre el sobirà i els seus súbdits. Les diferents formes d'Estat modern són: Estat absolutista Primera forma que adquireix l'estat modern. És una resposta a la fragmentació del poder polític medieval -> durant l'Edat Mitjana hi ha una relació del rei amb els senyors feudals que, alhora, tenen un conjunt de vassalls, per tant, els senyors feudals tenien pròpies formes de poder.
- El sobirà concentra tots els poders. Maquiavel estableix que aquest ha de tenir dos característiques fonamentals: la força del lleó i l'astúsica propagandística de la guineu, només així el sobirà aconseguirà mantenir el seu poder. Segons Hobbes, els homes no tenen seguretat física, és a dir, no són capaços de - defensar-se a sí mateixos. Per aquest motiu, arriben a un pacte social a través del qual renuncien als seus propis poders i responsabilitats i els deleguen a la comunitat, que escull a un sobrià que ha de garantir la seguretat, que ve donada per les relacions entre els diferents súbdits. En aquest cas, el rei té el poder absolut, però si és incapaç d'assegurar la seguretat aquests es poden qüestionar.
El sobirà té una relació directe amb els seus súbdits, que exerceixen una submissió a la seva voluntat El dret és l'expressió de la voluntat del sobirà: aquest, al concentrar tots els drets, és qui acaba determinant-los segons la seva voluntat.
L'Estat funciona, des d'una perspectiva econòmica, com a instrument del capitalisme mercantil (1a forma de capitalisme, directament lligat amb les colònies): s'obren nous mercats, fonts, sectors... i es regulen (intervé en aquesta regulació) Estat liberal Resposta a la concentració de poder de l'estat absolutista. Apareixen dos grups fonamentals: el moviment protestant (al nord d'Europa, des de perspectives polítiques, econòmiques i religioses), que defensen una economia de consciencia que neix de la relació directa entre individu-Déu; i les classes capitalistes, que necessiten garanties sobre les seves propietats i negocis, no volen que l'Estat pugui controlar el seu poder (exemple: Revolució Americana, Revolució Anglesa, Revolució Francesa...). Neix la necessitat de tenir garanties sobre els drets civils i socials.
- El ciutadà es converteix en un subjecte protegit i disposat a participar en la vida política - Reconeixement de drets fonamentals civils (els que ha de respectar l'estat en relació a l'individu, que no es poden vulnerar i s'han de protegir, per exemple, dret a la integritat física, a la llibertat de consciència, a la propietat privada) i polítics (aquests no es donen en la seva totalitat, només parcialment, per exemple, el sufragi censatari) , que es perceben com drets naturals.
- Llei contra l'arbitrarietat del poder absolut: la llei passa a ser una voluntat dels ciutadans propietaris i limita la capacitat del poder (l'Estat ja no determina la llei, sinó que aquesta li posa límits) - Divisió de poders. Montesquieu, va tractar aquest aspecte i divideix: poder legislatiu (estableix al llei), executiu ( part del poder que les duu a terme) i judicial (qui fa que es compleixin).
- Estat que no intervé en l'àmbit econòmic, amb la idea de que el mercat funciona per sí sol, per tant, només intervé en aspectes mínims. L'estat tampoc intervé en aspectes socials, sinó que ho fan entitats privades.
Napoleó va ser imprescindible per establir aquest tipus d'Estat i expandir les seves idees.
L'estat liberal va tenir una sèrie de problemes (crisis): el desenvolupament del capitalisme va generar grans desigualtats socials i econòmiques (marginació social, condicions de vida pèssimes...), fet que genera una sèrie de moviments de protesta social (de tipus socialista i anarquista); es parla de la necessitat d'integrar al ciutadà en la vida política, però només uns quants poden fer-ho (homes propietaris), així, les protestes també es centren en l'exclusió del sistema democràtic (existeix una falta de democràcia). Aquestes desigualtats i exigència al demanar certs canvis porten a l'Estat liberal a una forta crisis (un estat no pot sobreviure si no convenç als ciutadans de la seva legitimitat).
Estat liberal democràtic Sorgeix com a resposta al creixent control repressiu de l'Estat liberal i, per tant, a la falta de democràcia d'aquest.
- Ampliació en la participació política, establint el sufragi universal (primer masculí i al segle XX femení).
- Legalització de partits polítics i sindicats - La monarquia queda relegada a una funció simbòlica. Qui té una funció política és el Parlament.
- La Constitució es considera la "llei de lleis", està per sobre de tots els poders i els regula.
- Acceptació de drets polítics i (part) socials.
- Poca intervenció en l'àmbit econòmic Crisi 1920-1930: relacionat amb les desigualtats i també amb la crisi del Crack del 29 (no es pot donar resposta a la producció). Això crea un malestar social, que posa les bases per l'emergència dels Estats feixistes a Europa, les revolucions comunistes i el naixement de l'Estat del Benestar.
Estat feixista Sorgeix del malestar i frustració social donats per les desigualtats socials i econòmiques i per la crisi econòmica provinent del Crac del 29, per la pèrdua de colònies, per perdre la 1a GM, els càstigs per reparar els costos de la guerra... A això se li suma una burgesia que està espantada per perdre els seus privilegis i propietats. Davant aquest malestar, la burgesia s'alia amb les forces feixistes a favor d'un canvi de règim que asseguri els seus privilegis. Resposta a la frustració social + burgesia espantada pel clima per revolucionari.
- Concentració aparatus coercitiu de l'Estat (policia, militars...) per mantenir un control sobre la població - Rebuig de la divisió de poders (el poder es concentra en una figura) i percecució de l'oposició política.
Poder carismàtic (concentració de poder en una figura concreta): Caudillo, fürer, duce Alemanya: concepció racista (exaltació de la suposada raça ària) Terror polític organitzat a través de la policia secreta (ex: Gestapo, SS...) Teòricament anticapitalista; es crea una organització corporativa en que l'Estat dóna suport a empreses que estan a favor d'aquest, capitalisme de grans empreses.
L'Estat socialista Revolució Xina (1911, 1949), Revolució Rusa (1917); després de la 2a GM s'expandeix a molt països (Cuba, Angola, Moçambic...) - Objectiu és modernitzar estructures socials i estatals. En el cas de Xina i Rússia, hi ha estats absolutistes que no responen a les demandes de canvi i acaben explotant en revolucions.
- Economia: socialització de sectors clau; es persegueix un desenvolupament industrial massiu, fruit de la intervenció de l'Estat que planifica de manera centralitzada el camí que ha de prendre l'economia, per convertir la societat en industrialitzada.
- Política: dictadura del proletariat (en ppi havia de ser temporal, fins destruir les classes socials).
S'organitza en un sistema d'assamblees. A la pràctica, el partit comunista es qui acaba tenint el poder absolut.
- Es reconeixen una sèrie de drets inalienables, per exemple, drets socials individuals com al treball, vivenda, salut, cultura...
LES DEMOCRÀCIES Es pot definir com un tipus d'organització política (sistema polític) i com una idea o valor moral, com a forma de legitimar determinades decisions polítiques. Les seves característiques: - Sufragi universal masculí i femení: tots els ciutadans tenen dret a vot i a participar políticament (sindicats, vagues...). Els primers països que van concedir el vot femení van ser Austràlia i Nova Zelanda (finals s.XIX), seguits dels països nòrdics (ppi s.XX); després de la 1a GM, països del nord d'Europa; a Espanya va ser el 1931, amb la 2a República.
- Eleccions lliures, és a dir, competitives amb diferents partits polítics, periòdiques i correctes (en quant als procediments electorals -> recompte de vots, campanya electoral...).
- Existència de més d'un partit polític - Fonts d'informació diferents i alternatives: no es pot tenir una única font d'informació ja que pot ser manipulada.
A més, ha d'existir una separació dels poders, de manera que existeixi un control real sobre aquests. I, també, una igualtat entre els ciutadans, que s'associen a una sèrie de drets de la ciutadania, tant socials, polítics i civils.
Per tant, les decisions polítiques recauen en els ciutadans, que les deleguen als representats que escullen.
Així doncs, les democràcies són representatives, s'escullen a través de les eleccions (la representació política es fa a través del vot, mitjançant el qual el poble decideix).
Una característica important és la llibertat d'expressió, però aquesta no s'ha de confondre amb la discriminació a un col·lectiu concret (ex: Geert Wilders), és a dir, s'han de tenir en compte la resta de ciutadans a l'hora d'expressar certes opinions ("la pròpia llibertat acaba quan comença la del altres"); i l'autonomia de les associacions, és a dir, com a ciutadà tens la llibertat d'associar-te amb qui vulguis i de la manera que vulguis, l'Estat no ho pot penalitzar (ex: Esquerra abertzale -> a partir de 2002 es comença a perseguir) mentre no es consideri que viola alguna llei establerta.
Vallès defineix les següents característiques: - Lliure accés a l'activitat política: a través de la participació política (ex: eleccions), però per aquells que - són nacionals (hi ha una sèrie de drets que té tota la població d'un Estat i d'altres que només els tenen els nacionals) Designació electoral de les autoritats Control permanent sobre les autoritats: deriva de la separació de poders (per garantir els drets i normes establerts) i de que la Constitució és el màxim òrgan de control Capacitat i llibertat d'associació: l'Estat no pot limitar-ho Llibertat d'expressió: tot i que s'ha de tenir en compte fins a quin punt es donen discursos que atempten contra la integritat de col·lectius Pluralitat de les fonts d'informació: per evitar el monopoli de la informació Drets de ciutadania: civils, polítics i socials (segons Marshall) Però, qui és ciutadà? Ho són els estrangers o només els nacionals? A través de quin sistema electoral? Com es controla l'activitat dels governants? Com es garantitza la pluralitat de les fonts informatives? Quins drets de la ciutadania? Tota democràcia hauria d'assegurar els drets socials en igualtat de condicions? - Les democràcies són la millor forma per garantitzar una eficaç resolució de conflictes? La voluntat dels ciutadans és legítima, però no necessàriament és la més experta (ex: cada vegada més hi ha una opinió pública més xenòfoba). Hi ha vegades que certes decisions queden lluny del coneixement de la ciutadania. Això fa que els governants a vegades siguin captius, és a dir, que no sempre prenguin decisions que són font d'experts, sinó que aquestes puguin acontentar als ciutadans (que es veuen com a futurs votants), d'aquesta manera, els referèndums poden usar-se per legitimar les posicions dels polítics.
Perspectiva comparada - Larry Diamond (2005): "des de 1974 la democràcia s'ha extès de manera espectacular a tot el món". En - - aquest any es comencen a donar processos de descolonització i, per tant, que s'extenguin noves formes d'Estat com la democràcia a països com Àfrica.
Farred Zakaria (2003): el 75% dels països del món són democràtics, però fixant-nos en tots aquells que són islàmics, només un 28% d'aquests són democràcies ("excepció islàmica").
El funcionament de molts països africans i asàtics no són de caire democràtic (no hi ha llibertat d'expressió, llibertat de vot...). Això, més que pel que indica Zakaria podria donar-se per valors diferents (en tots els contextos -> social, polític, històric...). Per exemple, els valors asiàtics, tenint en compte una sèrie de països del sud d'Àsia, que culturalment són molt diferents, en quant a organització (el benestar de la família i la comunitat preval sobre la voluntat individual) i altres, això fa que tot el sistema canvii i existeixin diferents estructures.
Relació entre el desenvolupament econòmic i la democràcia. "El desenvolupament econòmic (entès des d'una perspectiva neoliberal) porta a les democràcies", aquesta afirmació està equivocada ja que desenvolupament econòmic no vol dir benestar social ni que hi hagi democràcia, sinó que cada país depèn d'unes estructures i valors propis.
Representació És necessari que les decisions que s'han de prendre es deleguin a un conjunt de representants per diverses raons. Aquestes són: - Falta d'interès de la ciutadania per participar constantment en qualsevol decisió (un exemple és que cada vegada menys gent va a votar) - Especialització creixent de la política: cada vegada és més important una professionalització dels polítics, això actualment és cada vegada més mal vist (els ciutadans prefereixen representants que es dediquen a altres professions i estiguin en contacte amb el món laboral fora de la política).
- Tamany de les societats organitzades: aquestes cada vegada són majors i necessiten un control més fort.
Democràcia radical Hi ha certs aspectes que poden portar a cert radicalisme en les democràcies: - Democràcia directe: referèndums (ex: Suïssa, Colòmbia, UK...). Aquests s'utilitzen per legitimar - - determinades decisions (encara que hagin acabat sortint malament, per exemple, el Brexit) o és una bona eina de decisió (els ciutadans es senten més participatius)? Ciutadans participatius (ciutadania segons la Grècia clàssica -> ser ciutadà era participar políticament, encara que era una minoria. Això va cambiar a l'època romana, en que ser ciutadà era tenir una sèrie de drets garantitzats). "Cuando las masas comienzan a deliberar, actuar, compartir y contribuir, dejan de ser masas y se convierten en en ciudadanos. Sólo entonces participan". Pel bon funcionament d'una democràcia és necessari ciutadans participatius, formats i informats, perquè sinó es poden caure en respostes simples que porten a prendre decisions errònies.
Internet: la solució? És cert que les noves tecnològics faciliten noves formes més democràtiques, però tenen els seus límits (ex: el temps posa aquestes limitacions, no es poden estar debatent certs aspectes de manera infinita) Crisi de representació Hi ha una sensació de que les decisions polítiques estan cada vegada més allunyades de la voluntat dels ciutadans. També hi ha la sensació de que hi ha poca proximitat entre representants i representats (ex: Hilari Clinton, el seu fracàs pot venir donat per aquest allunyament cap als ciutadans i els seus interessos degut a l'elit a la que pertany i el que això comporta, hi ha una crisis de representació). A més, sempre es diu que els representant polítics formen part d'una èlit (que és una minoria), però que pot ser vista amb descrèdit.
D'aquesta manera, es dóna una corrent anti-elitista (contra la classe política tradicional, "la casta") que fa que es doni pes als partits nous que es presenten en contra d'aquests, un exemple son Trump i Le Pen.
Bernard Manin defineix la democràcia d'audiència: els ciutadans no voten en funció dels programes electorals, sinó que la decisió de vot es centra en la personalització de les opcions electorals i en l'aparició i ús dels mitjans de comunicació i xarxes socials.
Cal preguntar-se què és primer, si l'expressió de la voluntat de la ciutadania (és a dir, la seva participació en la política, entesa com la democràcia) o bé la Constitució (on apareixen els preceptes que s'han de seguir i establir un estat liberal democràtic)? Democràcia instrumental VS substantiva La democràcia instrumental o procedimental s'ocupa d'assegurar les regles del procés polític i determina com es prenen les decisions polítiques; estableix si un estat es democràtic o no segons si compleix les regles.La democràcia substantiva o material defensa que és necessari disminuir les desigualtats econòmiques i socials, per tant, defensa la igualtat (tant política com social) per poder tenir certes oportunitats que impliquin aconseguir condicions dignes i igualitàries per a tots els ciutadans. "No n'hi ha prou en seguir les regles del joc". L'Estat del Benestar assegura aquest tipus de democràcia ELS SISTEMES NO DEMOCRÀTICS Dictadura També es coneix com a monocràcia (el poder el té només un individu). Concentració de la capacitat política decisiva en poques mans: una persona, un grup petit, una organització, un partit... hi ha una diversitat en la manera en que aquest poder es pot concentrat - Hi ha un accés difícil, arbitrari i selectiu als mitjans i als recursos (informació, lliure expressió, vot, participació, institucions) que permeten influir en les diferents etapes del procés polític. L'accés a aquests recursos és limitat ja que es monopolitza (es on entra en mans del poder únic).
- Les decisions polítiques s'adapten sistemàticament a favor del mateix grup, lluny de les preferències generals dels ciutadans. Les decisions polítiques que s'adopten s'encaminen a afavorir els interessos del grup de poder.
- 2/3 parts dels estats contemporanis són dictadures/monocràcies, corresponent al 70% de la població mundial.
Sartori defineix dictadura: - Govern no democràtic (no escollit pel conjunt de la població) - Govern no constitucional: el govern està per sobre de la constitució, no hi ha una llei que reguli el - funcionament d'aquest. La Constitució només és un document formal que no té cap mena de poder, no té la capacitat fonamental de vetllar perquè ciutadans i govern segueixin les normes) Govern per la força: és fonamental. Part de la seva legitimitat es sustenta per aquesta característica. El poder judicial no té força per vetllar perquè el govern no exerceixi aquesta força.
Tot i que també hi ha dictadures amb dictadors carismàtics, amb recolzament popular important (ex: Cuba amb Fidel Castro, Hitler). Depèn de l'origen de les dictadures, n'hi ha que sorgeixen de processos revolucionaris amb propostes de canvi social i polític importants.
Característiques comunes a totes les dictadures: - Concentració exclusiva del poder en nuclis molt reduits o en una sola persona - Personalització (tan efectiva com simbòlica) de l'autoritat, atribuint unes condicions singulars i - extraordinàries al titular. Hi ha líders carismàtics que personalitzat el poder (no només prenent decisions a tíol personal, sinó que la seva figura representa el règim) Control de la ciutadania, amb mecanismes per reprimir resistències o manipular adhesions al poder: censura, control dels mitjans de comunicació (evitar crear pròpies opinions sobre el context polític, econòmic, social...), policia (elementfonamental de control -> control de la disidència, participació política...), tribunals submisos a la disciplina política (sotmesos a la voluntat del dictador), afiliació obligatòria a determinades organitzacions (ex: sindicats verticals)...
- També hi ha un control simbòlic: sobre les idees (art, ciència [és pel poder -> ex: experiments durant l'holocaust], mitjans de comunicació) - Inestabilitat de les normes legals i arbitrarietat en la seva interpretació (poder imprevisible): les normes són laxes, no se sap què és allò legal i i legal, l'Estat pot traspassar límits.
Variants: - Actors que acaparen el poder: • Families, clans o propietaris tradicionals que concentren el poder polític i econòmic. Exemples: Aràbia Saudi, Kuwait, Jordània • Exèrcit, en aquest cas són dictadures militar, en que l'exèrcit fa un cop d'Estat i acapara tot el poder.
Exemples. Argentina (1976-1983), Xile (1973-1988), Myanmar • Coalicions de militars i buròcrates. Exemple: Espanya, Portugal • Burocràcia civil, en concret, un partit únic. Formalment hi ha eleccions, però el poder sempre acaba en mans dels mateixos (no hi ha una elecció real). Exemples: Malàisia, Singapur • Organització o jerarquia religiosa. Exemple: Iran - Ideologia (propòsit per acaparar el poder): • Conservació de la situació econòmica (mantenir l'status quo) • Transformació socio-econòmic Distinció entre totalitarisme i autoritarisme (per Linz) Totalitarisme: - Major concentració del poder en una sola persona o grup molt reduït, compacte i monolític. Culte a la personalitat - Justificació a través d'una doctrina global - Ús sistemàtic del terror (a través de la policia cap aquells que es consideren disidents) Autoritarisme: - concentració del poder en una coalició d'actors (militars, empresarials, religiosos), amb certa competència - Invocació de grans principis (pàtria, ordre, família, progrés) sense una ideologia estructurada, no aborda tots els aspectes de la vida col·lectiva - Recurs a l'acció repressiva (amb arbitrarietat) però discontinua I.
Perquè no hi ha més governs militars (tenint en compte que l'exèrcit té molta força repressiva)? Shively diu: un govern en mans de l'exèrcit és sovint vist com a ilegítim; l'exèrcit no sempre està preparat per a l'acció política; acaben sent aliances inestables.
II. Quins són els factors que expliquen un cop militar (característiques típiques dels paísos on s'han donat)? Hi ha una major mortalitat infantil (=major pobresa); baix rendiment econòmic; inestabilitat de la zona; cops d'Estat en el passat; fragmentació de l'elit (hi ha interessos oposats entre els diferents grups de l'elit); corrupció; polarització social III. Tots els estats no democràtics, són monocràtics/dictadures? No només es depèn de les facultats de vot, sinó també dels drets socials i civils. Hi ha moltes qüestions que hi influeixen.
IV. Vivim en societats democràtiques? El nostre funcionament com a societat és realment democràtic? Tenim clar que vivim en estats formalment democràtics (ex: amb serveis socials, capacitat de vot...), però vivim en entorns que funcionen de manera no democràtica (ex: control de les empreses als seus treballadors, falta de llibertat d’expressió…) Exemple d'Arabia Saudí: no respecte als drets humans (sobretot a les dones), que desemboca en greus conseqüències i càstigs; llibertat d'expressió nula; poder coercitiu de l'Estat (pot culpar sense judicis, o judicis arbitraris, amb conseqüències no només de presó, sinó també de mort).
ESTAT DEL BENESTAR Es defineix com un estat democràtic i social (no només garantitza la participació política, sinó que també assegura els drets socials), però NO és un estat socialista, sinó que manté el model del capitalisme, però introdueix una sèrie de modificacions per corregir les desigualtats socials que es donen per culpa d'aquest.
Tot i que corregeixi aquestes desigualtats, no les elimina (ex: Marshall estableix que les classes socials són resultat dels medis individuals i no per origen perquè tots tenim igualtat de condicions, però això és un ideal/ utopia; Bordieu diu que els merits individuals venen donats per l’origen de l’individu ja que aquest condiciona les possibilitats de cadascú -> accentuació/mostra de les desigualtats socials existents) Contextualització Procés històric: - Estat liberal: assegura els drets civils i polítics, però no els drets socials. El capitalisme crea grans desigualtats econòmiques i socials (no s’asseguren els drets socials dels ciutadans), així, es donen tensions socials que desemboquen en moviments revolucionaris.
- Estat comunista: sistemes comunitaris de protecció social als països escandinaus + amb la Rev. Russa es mostra com un model econòmic i social alternatiu, sense restriccions socials.
- Socialdemocràcia: a partir de la segona meitat del segle XX. La primera es la República Federal d'Alemanya (1949), que es defineix com un estat democràtic i social de Dret. Busca: • Millora de les classes treballadores i democràcia: es pretén eliminar les desigualtats • Evitar crisi econòmica i crisi de l'Estat de Dret: l'Estat ha d'intervenir per evitar crisis econòmiques i crisis polítiques (que sorgeixin estats feixistes) Precedents: - Roosevelt (1932): desenvolupa el New Deal, en plena crisi econòmica (crisi d'estocs, no es donava sortida a tots els productes produïts). És una nova proposta política mitjançant la qual l'Estat ha d'intervenir en l'economia ja que es suposa que el mercat no pot funcionar per sí sol. L'intervenció es dóna a través d'assegurar els serveis assistencials, la plena ocupació, i l'estabilitat i creixement econòmic; per assegurar tot això, l'Estat necessita augmentar la pressió fiscal, és a dir, els impostos, de manera que s'augmenti la despesa pública.
- Keynes (Gran Bretanya): realitza l'informe Beveridge (1942), considerat carta fundacional de l'Estat de Benestar: a través de la democràcia i sense alterar el capitalisme, poder arribar a la plena ocupació, l'augment de la capacitat adquisitiva de les masses, l'extensió de les classes mitjanes... així, es dóna un augment de la intervenció estatal. Això porta a garantir la supervivència del capitalisme.
Factors segons Claus Offe (solució de consens), sobre els quals sorgeix l'Estat del Benestar: - Reformisme socialdemòcrata: el mercat/societat no es regula per sí sol, per tant, és necessari un canvi, tan polític com social.
- Socialisme cristià: es reclamen els drets socials - Èlits polítiques i econòmiques conservadores i alhora il·lustrades: s'ha d'educar a les classes baixes perquè aprenguin (es cultiven intel·lectualment).
- Sindicats industrials: els sindicats tenen un pes important en la relació empresaris-sindicats-patronals i això empeny al desenvolupament de la socialdemocràcia.
Característiques de l'Estat del Benestar: - Expansió dels serveis i la despesa pública: l'Estat dóna serveis en forma de prestacions socials i altres - - (vivenda pública, sistema sanitari i educatiu...), i per això és necessari un augment de la despesa pública (per compensar les pèrues econòmiques que es produeixen al oferir-los).
L’Estat intervé en certs aspectes: té la responsabilitat de garantir el benestar dels ciutadans, per tant, ha d’assegurar es necessitats més bàsiques. L'Estat es converteix en gerent de l’economia i del mercat, regulats a través del Banc Central. Doncs, preveu i evita crisis, modifica qüestions financeres… i actua com a empresari en sectors clau (subministraments bàsics com aigua, electricitat…) Reconeixement de drets civils, polítics i socials. Marshall indica que aquests són necessaris per assegurar la igualtat d’oportunitats entre tots els individus, sense haver de dependre de la seva classe social.
Reconeixement i constitucionalització de drets laborals: es reconeix el dret a l'accés al treball, que es considera inalienable. ja no és una qüesió privada, sinó que està definida i recolzada per l’Estat Influència dels grups d’interès: es defineixen les polítiques de treball i la manera de fer en l'àmbit laboral, el procés de decisió es dóna entre els tres actors principals: govern, sindicat i patronal.
Sistema fiscal progressiu: aquells que guanyen més diners paguen més impostos, i del revés.
Redistribució parcial de la riquesa: no hi ha una diferència tant gran entre les diferents classes socials.
S’amplia la classe mitjana i la necesitat de consum d’aquesta fa que la producció tingui sortida.
Desenvolupament dels partits polítics: que integren velles propostes revolucionàries. Ens trobem amb partits comunistes i socialistes que reivindiquen les bases del sistema social (es pretén transformar el sistema), sense qüestionar el capitalisme com a tal.
Indicadors: - La despesa pública oscil·la entre 40-60% del PIB (l'estat administra la meitat de la riquesa). Com més despesa social, més estable és l'estat del benestar.
- Despesa pública amb fins socials com l'educació, sanitat... es dedica un 20-30% del PIB (per sobre de la seguretat interior i exterior, infraestructures, relacions diplomàtiques, administració de la justícia…), a països del Nord això ha anat augmentant. Com més despesa vagi a parar a aquest tipus de fins, més estat de benestar hi ha. es dedica entre un Tipus d'Estat del Benestar Segons Vicent Navarro: - Sud: - - • Es financia a través de les contribucions socials (ex: segons els anys i el sou que es cotitza, es té dret a més o menys pensions). La cobertura depèn del que la persona cotitza.
• Les polítiques es basen en un model de família tradicional (l'home treballa i la dona s'ocupa de tasques de casa), un exemple és que no hi hagi polítiques que s'ocupen de les necessitats de la gent gran perquè es parteix de la idea que d'això se n'ha d'ocupar cada família. Això implica que, en el moment en que la dona entra al mercat laboral, hi ha una manca de suport cap a la gent gran i nens. Doncs, se n'ocupin, majoritàriament, dones immigrants (es desplaça la cadena de cures).
Nord • Es financia amb impostos sobre la renda, beneficis com a ciutadà. La cobertura social no és segons el que es cotitza, sinó com a ciutadà del país.
• Estat del Benestar com a instrument per arribar a la plena educació.
EEUU: Privat, tant en el finançament com en les provisions.
Segons Wolfang Merkel (segons el PIB que es dedica a fins socials): Anglosaxons: despesa social (16%) Europa continental: despesa social (25%) Sud d'Europa: despesa social (21%) Escandinaus: més proporció en despesa social (30%) - Contradicció En època de crisi econòmica: - Es redueix la capacitat recaudatòria de l'Estat: l'Estat del Benestar rep menys diners, però és quan més despesa ha de fer per ajudar aquells que estan a l'atur i en situació de pobresa...
- Augment del deute públic - Augment de les desigualtats Percepcions Existeix un consens de que l'Estat és responsable, ha de garantitzar els drets socials (accés vivenda, educació…). Tot i així, hi ha dubtes sobre el que pot generar: sobredimensionament (l'Estat cada vegada és més gran perquè ha de garantitzar molts drets), eficàcia (si cada vegada s’han de garantir més drets, pot ser que la seva eficàcia disminueixi), ciutadans menors (fins a quin punt l'Estat no tracta els ciutadans com a menors -> el teixit social deixa de responsabilitzar-se de certs aspectes) Paper de la cultura -> com aquesta afecta a la percepció i desenvolupament de l’Estat de Benestar: - EEUU: Americanisme (individualisme, meritocràcia) - Nord d'Europa: individualisme.
- Sud d'Europa: paper de la família. La dona immigrant supleix l'Estat -> es responsabilitza d’aspectes que no ho fa l’Estat, per exemple, les atencions a la gent gran.
Democràcia postsocial -> després de l’Estat de Benestar - Reducció de la intervenció estatal en l'economia: privatització d'empreses i serveis públics, liberalització intercanvis financers i comercials, desregularització parcial de les relacions laborals - Dualització del mercat laboral (treballadors que cada cop cobren més i de l'inrevés), polarització social - Serveis i prestacions (sanitat, educació, tercera edat...) deixen de ser exclusivament públiques. L'Estat és el promotor i habilitador.
- Menys pressió fiscal Però: - Més participació ciutadana, més transparència - Discussió de la renda bàsica (societats post treball) Crisis de l'Estat del Benestar Factors: Canvi econòmic, generat per: - Crisi del petroli de l'any 1973 (es generen tendències inflacionistes, que acaba en un augment de l'atur) i crisi financera de 2007 (vinculada a la no-regulació del sistema financer, que acaba desembocant en la destrucció de molts llocs de treball) - Deslocalització de la industria: És molt més barat produir en països que no formen part de l'Estat del Benestar, doncs, les empreses s’instal·len a llocs on els sous són molt més baixos i, per tant, també ho és el cos de treball (Àfrica, Sud-est asiàtic…), a més, no hi ha un control sobre la indústria.
- Escassetat estructural de llocs de treball: tecnificació/robotització del treball. Cada vegada més hi ha llocs de treball en que la tecnologia supleix el treball humà. Això es dóna en sectors molt diversos. Això implica desocupació, falta d'ingressos i, per tant, pobresa.
Aquests tres factors impliquen: Menys recaudació fiscal, més endeutament de l’Estat i polítiques d'austeritat (són inherentment contradictories al propi Estat del Benestar ja que es deixen de garantir certs drets socials).
Canvi social: - Desigualtat de salaris: cada vegada més hi ha una polarització de salaris, és a dir, hi ha molta gent amb salaris molt alts i amb salaris molt baixos, no hi ha un terme intermig - Necessitat de treball femení: és necessari més d'un sou per poder mantenir una família - Pluralitat de famílies (llars amb alts graus de vulnerabilitat): l'Estat del Benestar està organitzat en base d'una unitat familiar. Aquesta ha canviat: cada vegada hi ha més famílies monoparentals, reconstituides, divorcis... la família tradicional és cada vegada més una minoria; això fa que les bases de l'Estat del Benestar es dilueixin. Això suposa un risc pels nous models de família.
- Dificultat dels joves per trobar feina, sector de la població amb més risc de pobresa - Baixa taxa de fertilitat (1,3 fills per dona): cada vegada més hi ha gent que no té fills. Això implica que en un futur viuem en societats envellides -> problema estructural - Reivindicació dels drets que es deixen de garantir Aquests factors porten a una pèrdua de la legitimitat de l’Estat del Benestar. es crea “l’Estat del malestar”: - Caiguda de la demografia: existència de societats envellides (hi ha més gent gran que joves, per tant, pot ser que deixin d'existir les pensions) - "Revolució silenciosa": canvi de valors arrel de la Revolució Industrial; hi ha una sèrie de valors (com - l'identitat i la qualitat de vida) que s'han interioritzat en la societat i que complementen el sistema, així doncs, son aquests els que legitimen els sistemes polítics i econòmics Economia dual: el nivell econòmic és molt diferent entre individus Globalització + economia de la informació Crítiques: Neoliberals: - L'Estat del Benestar és negatiu pel desenvolupament econòmic: això és perquè passen recursos del sector privat al públic (en forma d'impostos) i això vol dir que el sector privat perd capacitat d'inversió.
- Posa en mans de l'estat responsabilitats que haurien de ser individuals, de manera que crea individus passius (s'infantilitza al ciutadà).
A diferència, els partits socialdemòcrates defensen: - Les desigualtats són fonamentalment socials, no individuals - L'estat ha d'assegurar la igualtat d’oportunitats, per això l’Estat es responsabilitza de molts aspectes Altres crítiques - Sobredimensionament, burocratització: s'implica en tots els sectors socials, l’Estat creix - Corrupció - Politiques d'austeritat, retallades Per tant, s'estableix que l'Estat no compleixi amb les seves obligacions Alternatives Segons Esping-Andersen: - Invertir en els nens/nenes: assegurar-los els drets més bàsics, perquè són els ciutadans del futur - Invertir en les dones: sobretot en termes de conciliació familiar.
- Invertir en les escoles: es necessita garantir la igualtat d'oportunitats (s'ha d'eliminar les concentracions d'immigrants en certes escoles, sinó que ha de quedar repartit) - Canviar el sistema de pressupostos públics: les polítiques socials no són un cost, sinó que són una inversió ja que en el futur poden suposar un guany (ex: educació) Tercera via (proposada per Giddens, Blair, Clinton): examen Proposta entre el laissez-faire i l'intervencionisme total: síntesi entre el capitalisme i socialisme? L'Estat ha d'invertir en capital social i infraestructures Els ciutadans han de ser gent responsable que assumeixi riscos Major pes del tercer sector/societat civil en la provisió de serveis de benestar: per tal de respondre qüestions necessàries de la pròpia societat.
Renda bàsica: examen - Ingrés pagat per l’Estat a tots els ciutadans, independentment d’altres fonts de renda d’aquests - Fa que aquells que no tinguin altres ingressos no depenguin de terceres persones - Garanteix interessos mínims a tothom, és acumulativa i s'entra al mercat laboral amb capacitat de negociació (s'exigiria un salari mínim), això comporta assegurar els drets socials i la llibertat dels individus.
- Universal, no estigmatitza, equipa a la gent per una vida social - ESTAT I NACIÓ Estat, govern i nació L'Estat s'entén com la combinació del poder executiu, legislatiu i judicial, l'administració pública i l'exèrcit. En canvi, el govern s'entén com l'òrgan que posseeix el poder executiu.
A Espanya hi ha dues acepcions més d'Estat: - Parlant en termes de nivell, s'entén l'Estat per diferenciar entre les institucions centrals i les institucions autonòmiques.
- Es pot parlar d'Estat espanyol per fer referència al país. És un ús col·loquial de la paraula. Es fa per distingir l'estat de la nació. Parlar d'Estat és incidir en un component més polític i no pas de nació (s'entén doncs com un país únic i homogeni). Parlar d'Estat espanyol té una connotació ideològica clara.
Hi ha dos concepcions de nació: - Nació política: conjunt de ciutadans de la sobirania dels quals sorgeix l'Estat, que és la seva expressió política (revolucions francesa i americana: interès comú VS privilegi). No hi ha un sentiment de pertinença, sinó que s'engloba en els ciutadans com eines per escollir els seus representants.
- Nació cultural: Conjunt d'individus que comparteixen un sentiment de pertinença, d'identitat i col·lectivitat.
Aquest sentiment pot coincidir o no amb les fronteres d'un país. Es la que es té més present actualment.
Andrés de Blas: una nació cultural és l'esperit del poble, la seva singularitat cultural; això és el que li fa delimitar les organitzacions polítiques. La personalitat del poble és el que el converteix en un valor superior a la col·lectivitat.
Si nació política i nació cultural coincideixen, doncs, es tracta d'un Estat-nació (aquests s'han anat construint al llarg de la història); si no coincideixen es tracta d'Estats plurinacionals (estats amb varies nacions).
Estats-nació democràtics: Portugal, Alemanya, Hongria, Japó, República Txeca, Polónia, Noruega, Suècia, Argentina, Xile, Austràlia, EEUU Construcció de la Nació Les nacions no són inamovibles, sinó que estan construïdes històricament a partir de processos socials. Els Estats també poden actuar en aquests processos per eliminar aquelles diferències existents i que tots els ciutadans es puguin identificar com un sol col·lectiu. Alguns exemples: - França: va viure un procés de construcció de la nació (nation building) que va ser molt exitós, és fruit d'un projecte polític. Aquesta poítica va consistir: política pública que va homogeneïtzar la població (mateixes oportunitats, drets... per tothom) - Alemanya: la nació es defineix en termes ètnics (és alemany aquell que és descendent d'alemanys) - Itàlia: hi ha una consciència col·lectiva, tot i que entre nord i sud hi hagi moltes diferències (el país es va conformar amb la unificació de diferents territoris) - EEUU i Austràlia: paísos que es van crear a partir d'onades migratòries. Es dóna una nació a partir de la barreja de diferents identitats.
- Argentina: construït a partir de la identitat Europea - Brasil: resultat del moviment d'esclaus d'Àfrica. Singularitat cultural -> diversitat de cultures que formen la identitat comuna brasilenya.
- República Sud-africana: Abans estava dividit en dos, segons el color de la pell (apartheid); societat segregada i dividida per llei. Actualment, això està prohibit.
- Malàisia: és un país que resulta de l'època colonial. Hi ha una part de la població procedent d'allà i una altra que prové de Xina i Índia. Pretén ser un estat-nació però està format per tres grups ètnics diferent.
...