Història tema 16 (2017)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Periodismo - 1º curso
Asignatura Història Contemporània de Catalunya i Espanya
Año del apunte 2017
Páginas 6
Fecha de subida 14/06/2017
Descargas 0
Subido por

Descripción

Culla història tema 16

Vista previa del texto

TEMA 16: LA GENERALITAT REPUBLICANA, DE MACIÀ A COMPANYS Novembre de 1932: s’elegeix un Parlament de Catalunya.
9 de setembre del 32: Estatut.
El Parlament català té 85 escons que van quedar distribuïts de la manera següent: 62 ERC, 16 Lliga, 5 USC (Unió Socialista de Catalunya), 1 UDC (Unió democràtica de Catalunya), 1 ACR(Acció Catalana Republicana).
Hi ha dos grans models electorals al món: proporcional, majoritari.
A Catalunya tenim el proporcional “corregit”, el tenim una mica modificat. Per obtenir diputat en unes eleccions cal un mínim del 3% dels vots.
El Britànic és un sistema majoritari pur. Les eleccions es fan per petits districtes que elegeixen un diputat cadascun, encara que tingui un vot més que el segon, és el que obté l’escó. Això explica que quan hi ha eleccions al regne unit, hi hagi una desproporció colossal entre el nombre de diputats obtinguts i el nombre de vots.
El sistema espanyol i català és un mètode brutalment majoritari. Amb el 40,01% dels vots a cada província t’enduies el 80% dels escons en joc. Amb un vot més del 40% t’emportaves el 80% dels diputats. La segona força s’enduia el 20% restant dels vots. Les altres, no s’enduien res de res. Per tant, aquests resultats s’han de llegir sabent això. Si sumem els 62 i 5, donen 67 escons, i 16+1+1 són 18 que són el 20%, ja que aquests partits es van presentar junts. Els petits només podien obtenir algun diputat si s’ajuntaven amb algun dels grans. Sinó, com a partit petit no tenien cap possibilitat d’obtenir representació parlamentària. ERC tenia, per tant, més d’una majoria absoluta, ja que a més a més tenia 5 diputats aliats d’USC. Això va marcar la dinàmica política d’aquell moment.
ERC havia aconseguit proclamar la república a Barcelona i havia precipitat el canvi de règim a tot l’estat, aquella ERC es va instal·lar en una confortable hegemonia. En el seu origen era un partit de partits, una mena de coalició informal, uns quants centenars d’independentistes que van deixar de ser-ho en el moment d’incorporar-se a ERC, gent més jove Barcelonina de sensibilitat social demòcrata, ingredients prou diversos, però sobretot quan el partit va assolir el poder, les alcaldies de Catalunya, la Generalitat provisional i la definitiva, el poder és un imant que atrau gent. Hi va haver un munt d’afiliats a partir d’aquell moments. Va arribar als 100.000 militants quan a Catalunya eren 3 milions. Això va fer que a ERC s’hi reunís gent una mica de tots els tipus, clericals que anaven a missa, professionals liberals, obrers... també hi havia gent que conservaven una actitud independentista encara que el partit no ho fos, gent que amb l’estatut d’autonomia en tenia més que suficient i gent que sense estatut també hauria anat fent, hi havia tota la gama de catalanistes, de més tebi a més ferm.
ERC es va consolidar com un partit catch all, atrapalotodo, només un partit d’aquestes característiques, tant capaç d’atreure lectors, podia sumar un 40% d’electors. Un partit amb un perfil molt més delimitat, menys heterogeni, hauria pogut atraure un 10 o un 20%.
La Generalitat era l’antic palau del governador aixecat dins la Ciutadella borbònica que Felip V va fer construir. Aquest edifici es va constituir l’any 32 en el nou Parlament de Catalunya. Es va elegir un nou president de la Generalitat, i es va posar a qui ho era provisionalment des de l’any 17: van confirmar a Francesc Macià com a president de la Generalitat de Catalunya.
Macià era un polític fora del corrent, insòlit. Ell critica el que han fet els seus companys durant els fets del Cu-Cut. A Espanya el van veure com un traïdor i ell va plegar de militar, etc.
És elegit per Barcelona i pel districte de les Borges Blanques. Ell era de Vilanova però com que la seva família sempre s’havia dedicat a l’exportació d’oli, tenia molt contacte amb la comarca de producció d’oli de les Borges Blanques. Com que no podia ocupar dos i tres escons al mateix temps, escull ser diputat per les Borges Blanques i no per Barcelona. Això farà que els electors de les Borges Blanques el votin per a Madrid durant 6 anys sense que ni tan sols sigui d’un partit. Sap que els electors de les Borges el votaran sempre. Fins i tot hi ha unes eleccions que no es presenta i no va fer campanya, no va anar a fer cap míting, els electors de les Borges presenten la seva candidatura i la porten a Madrid.
Macià va experimentar una evolució ideològica. Al llarg dels anys es va allunyant del règim monàrquic, va tirant cap a República i va incrementant el seu catalanisme fins que acaba sent un català sènior separatista. Ell i uns quants joves creen el partit Estat Català.
Algú que dóna al nou partit credibilitat nacionalista al màxim, per això es converteix en la figura principal del nou sistema polític català i president de la Generalitat.
Com a president de la Generalitat ha de compatibilitzar 3 papers: - - - La personificació de Catalunya: a partir de l’any 31 la gent li va començar a dir l’avi (afectuosament). Era l’avi de Catalunya. Una mena de patriarca nacional que simbolitzava Catalunya.
Cap del govern: en el sistema de l’Estatut del 32 i en bona part també de l’Estatut del 79 i del 2006, no hi existeix la diferenciació entre cap d’estat i cap de govern. El president de la generalitat és el “cap d’estat” i “primer ministre”. Als altres països el cap d’estat és una figura, no entra en política. Macià havia de fer les dues coses alhora. Donar la cara al govern i anar per Catalunya petonejant criatures i innagurant exposicions.
Líder / àrbitre del seu partit: ERC no era un partit fàcil de dirigir. Crescut amb una velocitat vertiginosa en molt poc temps, molt heterogeni = olla de grills. Les baralles i conflictes entre sectors eren el pa de cada dia. Què feien? Lo senyor Macià que digui qui té raó.
Això feia que ell no pogués estar per damunt dels conflictes polítiques. Era el president de tots, el cap d’un govern i al mateix temps havia d’intentar posar pau al seu partit. Quan Macià deia té raó aquest, amb la boca petita començaven a criticar a Macià.
En aquest sentit, es pot dir que el fet que el dia de Nadal de 1933, un any just després d’haver estat ratificat com a president, va morir d’apendicitis, una mort sobtada, això va salvar la figura de Macià per a la posteritat. Probablement, el desgast de la seva imatge que ja havia començat a patir, hauria augmentat. Com que aquestes crítiques eren incipients, mort Macià, tot van ser elogis. Macià es va convertir en la figura del panteó del catalanisme.
Mort Macià, el parlament es va reunir l’1 de gener del 34 per elegir un nou president. No amb la unanimitat ni amb el suport massiu amb el que havia estat escollit Macià, però sense massa discussió, van elegir com a president de la Generalitat el que apareixia com a número 2 del partit: Lluís Companys.
Companys era un polític típic del seu temps i del seu partit. Companys era un polític ric, els Companys eren uns grans propietaris agrícoles de l’Urgell i tenia un cert origen nobiliari. El seu segon cognom, era Juvé, que era De Juvé, és a dir, nobiliari. Companys mai no es va haver de preocupar de què menjarem aquesta setmana. això sempre va estar resolt per les rendes familiars. Als 16 anys el van enviar a estudiar dret, va ser un estudiant mediocre, però la universitat va ser la seva plataforma de politització. Allà va començar amb la política i aviat ja a començaments del segle 20 va començar a formar part de partits republicans. Va començar per Solidaritat Catalana i després va anar passant, era un tastaolletes. El seu apel·latiu entre carinyós i irònic era “el pajarito”, que no s’estava quiet, anava picotejant aquí i allà. I relativament aviat, el 1917 va començar a tastar la política institucional, va ser elegit regidor de l’ajuntament de Barcelona. Al cap d’uns quants anys, no gaires, després de l’assassinat de Francesc Lairet, Companys va obtenir l’escó a Madrid que Lairet havia ocupat per Sabadell. A Madrid va denunciar la ley de fuges, etc.
Ell va passar per la presó uns quants cops, va estar 16 vegades a la presó, quan el 1931 es va fundar ERC ell va ser un element essencial d’aquesta formació, va convèncer a molts republicans de comarques perquè s’hi apuntessin. Durant unes hores va ser alcalde de Barcelona autonomenat quan un company li va donar la bara d’alcalde, però a ell li tocava el paper de governador civil.
Després va ser el cap d’ERC, va tenir un paper crucial en la redacció de l’Estatut. El 1933 Macià li diu a Companys que hi ha hagut crisi, Macià li diu que ERC té un ministeri a Espanya i que han decidit que Companys sigui ministre. Però no saben quin ministeri. Quan el tren està a prop de Madrid, puja el cap d’estació a presentar els seus respectes al ministre, i Companys li pregunta de què és ministre, i el cap d’estació li diu que era de marina. Companys va ser tres mesos ministre de Marina.
Durant els tres mesos de ministre, un periodista amic seu li va fer una entrevista. Companys va dir que ell no sabia quant cobrava, li portaven un sobre amb diners, ell se’ls anava gastant però mai no havia sabut quants n’hi portaven ni res. Havia fet de tot, de regidor, alcalde, governador, diputat i fins i tot ministre. Ell arriba així a la presidència de la Generalitat, no té la imatge de santedat de Macià, ell és un polític de batalla. La seva presidència serà diferent, ja que a més a més, les circumstàncies canvien.
Va coincidir amb la fase ascendent del règim republicà. Macià va presidir Catalunya en la eufòria de què tindríem un estatut i blabla, i quan es començava a entrar a una crisi política, Macià es va morir i la va haver d’entomar Companys. Macià durant aquell primer any de vigència de l’estat havia presidit governs de partit, tot ERC, Companys, va decidir formar governs de coalició, perquè veu que mirant cap a Madrid pinten vascos, la cosa s’està començant a complicar i vol tenir un govern amb el màxim de consens i de suport tant al govern amb el carrer.
MARC POLÍTIC ESPANYOL DE L’EXPERIÈNCIA REPUBLICANA Des de l’abril del 31 fins al novembre del 33, la fórmula política que havia governat la república la podríem resumir en PSOE + azañisme. L’azañisme era l’etiqueta que es pot posar al republicanisme progressista espanyol, dividit en varis partits, que va arribar al poder la primavera del 1931 amb un programa molt ambiciós, molt àmpli, de grans reformes estructurals, que canviessin profundament les característiques d’Espanya com a societat i com a país. Per tant, es va formar un bloc parlamentari i governamental, governs presidits per Azaña, que van afrontar un seguit de reformes de gran envergadura, com ara la nova constitució molt avançada per com era l’Espanya real de l’època. Dins d’aquest marc institucional, convertia legal en Espanya el divorci. Concedia el vot i els drets polític a les dones. No a tots els països de l’Europa occidental les dones tenien vot ni existia el divorci. Espanya es va posar bastant a davant de tot amb tot aquest tema. Amb aquest marc institucional, Azaña va aconseguir bastantes reformes: - - - - Reforma militar: l’exèrcit espanyol era capgròs, 20000 oficials i 60.000 i 70.000 soldats. Per tant, Azaña va reduir els oficials incitant-los a la jubilació. També va voler despolititzar i independitzar una mica més l’exèrcit. No hi havia calers per a entrenar bé els soldats, els oficials que no podien desenvolupar una carrera professional perquè no hi havia mitjans, es van anar convertint en el que ells pensaven que eren els guardians de la unidad de España i coses d’aquestes  pretorianització dels oficials espanyols, és a dir, que podien intervenir en política quan volguessin, etc.
Espanya: va passar a ser un estat laic: separació estricta entre l’Església i l’estat laic. Si la gent es volia casar per l’Església molt bé, però després havia d’anar a fer un procés civil.
L’Església política espanyola estava acostumada a ser un dels pilars de l’ordre des de feia 1600 anys. La resistència de l’església a la pèrdua dels seus privilegis i la mobilització dels catòlics contra el que interpretaven com una persecució, va ser molt contundent.
Reforma agrària: des de la reconquista tenia una estructura de la propietat de la guerra que era que de Madrid cap avall, Castilla La Manxa, Extremadura, etc. hi predominaven els latifundis. Burgesos que les havien comprat a preu de ganga durant la desamortització, etc.
Al costat d’aquests grans propietaris hi havia milions de jornaleros, pobres, que havien de subsistir amb el salari, el jornal, que cobraven, miserable, que cobraven a les finques dels latifundistes. Aquesta situació era econòmicament desastrosa. El Duque de Alba, que tenia milers de propietats, no tenia interès en explotar-les gaire, ja que per poc que les explotés ja en treia molts diners. Els damnificats, els terratinents també s’hi van oposar amb ungles i dents.
Reformes de l’ensenyament: sota la monarquia, les escuelas nacionales de niños y las escuelas nacionales de niñas eren insuficients. A més a més, el seu lema era la letra con sangre entra, o sigui que a les criatures se les ensenyava a garrotades. Era lògic, al sistema oligàrquic que era la monarquia, no els interessava que els jornaleros poguessin llegir i escriure, ves a saber què podrien llegir. La república va afrontar aquest problema de cara.
En dos anys i mig van construir moltes escoles i van posar molts mestres, van intentar millorar l’ensenyament.
- Va reconèixer la autonomia de molts territoris. Si alguns territoris ho volien i ho demanaven se’ls constituïa un règim d’autonomia: nacionalisme basc, Catalunya. El nacionalisme basc ho va tenir més difícil, perquè la relació entre els republicans espanyols i els catalans tenien bona relació inicialment i existia el Pacto de San Sebastián, hi havia el compromís previ d’autonomia. Amb el nacionalisme basc de la època, el PNB, encara conservava una fortíssima càrrega ultra catòlica i clerical. Vist des de Madrid era percebut com una variant del carlisme. Per tant, l’actitud era de recel amb el nacionalisme basc. Hi ha una frase famosa d’un dirigent socialista que en un debat a les corts diu: no podem concedir l’autonomia al país basc ja que estaríem concedint una reforma vaticanista, és a dir, fidel al Vaticà i no a la república. L’actitud de les esquerres espanyoles va ser de donar llargues.
A més a més, la situació a la república va canviar abans que l’autonomia basca es pogués consolidar.
Totes aquestes reformes atacaven els fonaments més profunds d’allò que havia estat l’Espanya republicana del segle XIX. Aquestes reformes van desvetllar grans oposicions i grans victòries: la suma de tots els agreujats per les reformes republicanes va ser superior a la suma dels beneficiaris per les reformes republicanes. A partir d’aquell moment, quan es van celebrar eleccions, van guanyar les dretes. Vist a posteriori, seria fàcil dir, els republicans d’esquerres es van equivocar, haurien hagut d’afrontar aquests problemes un darrere l’altre, però van decidir fer-ho tot alhora.
Van anar trepitjant ulls de poll. La suma de greuges va arribar a pesar més que la suma de beneficiaris. Desembre de 1933, en unes eleccions al parlament de Madrid, el panorama republicà experimenta un torn de 180º. La llei electoral afavoria que amb un desplaçament del vot relativament petit, per exemple, del 10%, feia que es produís un tomb de 180º en els resultats.
D’una majoria d’esquerres còmoda es va passar a una majoria de dretes àmplia.
Desembre del 33: dos partits: CEDA + PRR (JM Gil-Robles + A. Lerroux). El de dretes és nou del 32, Confederación Española de las Derechas Autónomas. La ceda va obtenir una mica més de 100 diputats. El segon partit amb més escons era el Partido Republicano Radical, que obtenia grans resultats a les dues castelles, Andalusia... El PRR era un partit amb molta història, eren republicans de tota la vida. L’Alejandro Lerroux, menjacapellans, inspirador indirecta de la setmana tràgica, etc., s’havia convertit en un conservador. El Robles no es podia dir que fos un monàrquic camuflat. Entre els dos partits sumen 200 diputats.
Des de la perspectiva catalana aquestes dues forces tenen una cosa en comú, cap entusiasme cap a l’autonomia catalana. Els diputats de Lerroux van votar l’estatut, la CEDA encara no existia, però era obertament contrària a això. la CEDA es va formar quan a l’Espanya castellana milions de ciutadans amb la caiguda de la monarquia es van sentir orfes. Gil-Robles va atraure a tota aquesta gent, va presentar el seu partit, no com un partit monàrquic ni tampoc republicà. Amb aquesta ambigüitat, va captar republicans i nostàlgics de la monarquia.
Al llarg de l’any 33 amb la mort de Macià, estem amb l’hegemonia republicana. Però, les eleccions generals espanyoles del novembre del 33 són les primeres des de l’abril del 31 en què a Barcelona les esquerres punxen. No obtenen les victòries rotundes que havien anat sumant. Aquí s’ha trencat alguna cosa. Per primer cop, les eleccions a Corts espanyoles pràcticament empata amb ERC. 20 tants per ERC i per la Lliga (respectivament). ERC s’adona que les esquerres ja no es troben en estat de gràcia, ja no mantenen la seva aposta per la monarquia i la Lliga pot aspirar a governar Catalunya.
La Lliga se sentia com si hagués arribat a casa i s’hagués trobat uns okupes. Es va sentir que ells havien de governar Catalunya i que hi havia 4 arreplegats que s’havien fet els amos del cotarro. A finals del 32 la gent de la Lliga pensa que tot això ja ha passat. Per tant, han d’aconseguir convocar eleccions anticipades a Catalunya perquè estan segurs que les guanyaran. Des del gener del 34 hi ha una gran confrontació entre dretes i esquerres, entre Companys i l’oposició de la Lliga, encadena denúncies de totes cases, acusa el govern de la Generalitat de tota mena de fraus i de coses, etc.
Des de la primavera del 34 que es convertirà en la poma de la discòrdia entre esquerres i dretes: els rabassaires.
Estaven units en l’IACSI – Institut Agrícola Català de Sant Isidre (patró dels pagesos). Els grans propietaris, se senten agredits per la llei de conreus, se’n van cap a la Lliga perquè faci alguna cosa.
La Lliga al parlament no pot fer res, a l’hora de votar són faves comptades. L’únic que pot fer és presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei, però això només ho pot fer un govern, de manera que la Lliga no ho pot fer. Què fa la Lliga, demana al govern de Madrid que proclami un recurs d’inconstitucionalitat. El recurs es presentava davant el Tribunal de Garantías Constitucionales. Amb una celeritat que l’actual Tribunal Constitucional no solia tenir, la sol·licitud es presenta a l’abril i al juny hi ha el recurs, ja que diuen que legislar en termes d’agricultura i tal no és cosa de la Generalitat. La sentència va ser rebuda com un atac a l’autonomia, com un primer intent de carregar-se l’autonomia. La resposta de les esquerres que estaven a la Generalitat, el parlament es va tornar a reunir i va tornar a aprovar la llei, només canviant la data. Des de les institucions catalanes es va decidir plantar-se i mantenir-ho.
L’any 34 s’instal·la un escenari de conflicte institucional entre les institucions de la república i la Generalitat i una part important de l’opinió pública catalana.
...

Tags: