Capítol 8 (2014)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Girona (UdG)
Grado Criminología - 2º curso
Asignatura Introducció a la Ciència Política
Año del apunte 2014
Páginas 3
Fecha de subida 25/11/2014
Descargas 4
Subido por

Descripción

Resum del manual Ciència política per a principiants de Lluís Orriols i Agustí Bosch

Vista previa del texto

Tema 8 : L’estat En aquest capítol estudiarem l’evolució històrica de la institució més essencial per a l’organització de la política de les nostres societats.
8.1. Formes primitives d’organització política Les relacions de poder entre individus van existir sense necessitat d’institucions que les ordenessin fins fa uns 100.000 anys. Era una època en què l’única limitació a la força bruta era l’autoritat que conferia el parentiu. Els ancestres exercien una certa autoritat sobre els descendents, de manera que l’única “institució” que organitzava que la “política” era el nucli familiar, el clan, la tribu o qualsevol altre agrupació definida per consanguinitat o parentiu. Però fa uns 10.000 anys sorgeixen les primeres ciutat de Grècia, a la conca del Nil i -més tard- a Mesopotàmia, la vall d’Indus i la Xina.
Una característica fonamental d’aquestes primeres institucions és que el seu territori d’actuació era estrictament local. Certament, existien aliances eventuals entre ciutats, però sense institucions de govern.
Per conèixer les primeres institucions polítiques amb un domini més enllà de l’àmbit estrictament local, hem d’esperar fins fa uns 4.500 anys quan neixen els primers imperis. Les institucions d’aquests imperis es caracteritzen per dues novetats: primera, per ser institucions estrictament polítiques; i segona, per exercir el poder en territoris llunyans. Aquesta novetat resultarà decisiva per a la instauració futura dels estats.
La fi de Baix Imperi Romà va iniciar el declivi dels imperis com a forma dominant d’organitzar la política del món. I cap el segle IX dC, l’Europa occidental inaugura una nova forma d’organitzar la política coneguda amb el nom de feudalisme. Les institucions polítiques del feudalisme són innovadores en dos aspectes. Per una banda, hi coexisteixen una gran diversitat de centres de poder, cos que contrasta amb l’anterior uniformitat política que representaven els imperis. I per una altre banda, el poder està vinculat a la propietat de la terra, de manera que la terra adquireix una rellevància política extrema. Cap al final del període feudal, el rei va obtenint cada vegada més capacitat d’arbitratge entre els diversos centres de poder. D’aquesta manera, la noblesa i l’Església cada vegada són menys poders autònoms i cada vegada són més mers “estaments” del regne.
8.2. L’Estat absolut En aquesta cronologia de les formes que ha utilitzat la humanitat per organitzar la política, cal destacar-hi l’aparició d’una nova que substituirà les institucions polítiques feudals i esborrà els imperis que encara poguessin quedar: es tracta de l’Estat. De la manera que fos, els monarques van acabar centralitzant la majoria de competències i dominant tots els recursos.
Però no és absolut només el monarca personalment, sinó que també la institució que el sosté. I què, per exercir aquest poder sobirà, els monarques absoluts van centralitzar tota l’administració pública i van acabar fundant la burocràcia moderna. L’Estat és aquesta nova institució política que està al servei del monarca i que gestiona tot aquet poder. Com a prova que l’Estat té el monopoli d’aquest poder i que l’exerceix sense rival, l’Estat és l’únic que pot recórrer legítimament a la violència per imposar-se.
En qualsevol cas, l’Estat absolut va ser dominant a tot el món des de el segle XVI fins ben entrat el segle XVIII, quan va començar a aparèixer una nova forma d’organitzar la política: l’Estat liberal.
8.3. L’Estat Liberal L’Estat liberal s’anomena així perquè el ciutadà hi gaudeixi de llibertat. Els homes van deixar de ser súbdits del rei absolut per convertir-se en ciutadans amb dret innats.
Aquests dret no són concessions del rei ni tampoc no són restringits a determinats estaments, sinó que són consubstancials a la naturalesa humana. Una de les innovacions més rellevants fou la llibertat d’opinió i la consciència, ja que és en l’Estat liberal quan s’instauren les llibertats intel·lectuals i quan la raó comença a substituir el paper que tradicionalment s’havia assignat a la religió i als dogmes.
La Sobirania ja no resideix en el monarca, sinó en la ciutadania. Per tot això, el parlament només és una delegació de la ciutadania sobirana; i l’executiu, una delegació del parlament. El nou Estat ja no és un Estat absolut, que ho pot fer tot, sinó que està sotmès a la llei, al dret: és un Estat de Dret. Per garantir que el rei i la resta de poders es sotmeten al dret i no es tornen a excedir amb un poder absolut, l’Estat liberal va idear dos mecanismes: la constitucionalització dels drets i la divisió de poders.
Un dels drets fonamentals de l’Estat liberal és la llibertat econòmica. L’Estat no regula l’economia: ja se n’encarregarà el mercat de regular l’economia. Amb aquesta renúncia no només s’aconsegueix respectar els dret econòmics dels ciutadans, sinó que s’assoleix un millor rendiment econòmic i, així, s’augmenta la riquesa del conjunt de la societat.
L’Estat liberal va anar progressant als països occidentals durant tot el segle XIX, però mantenia una contradicció cridanera: mentre per una banda es reconeixia la sobirania de la ciutadania, per una altra banda l’activitat política estava limitada a una petita porció d’aquesta ciutadania. Per exemple, el dret de vot estava limitat als propietaris masculins, l’anomenat “sufragi censatari”.
Durant el segle XIX i primera meitat del XX, va fer-se més punyent el debat sobre alguns problemes econòmics i socials de les societats occidentals: la precarietat de les condicions dels treballadors, les desigualtats creixents, les crisis cícliques, els disturbis als barris obrers, etc. En aquest context, la gran crisi de 1929 actua com a catalitzador per propagar la convicció que és urgent introduir alguns canvis en la concepció de l’Estat liberal.
L’onada social va transformar decisivament els estats liberals durant la segona meitat del segle XX. Aquesta onada social va consistir en la implementació de dos tipus de mesures: prestacions socials i intervenció estatal directe en l’economia. Pel que fa a les prestacions socials, l’onada social va aportar prestacions per malaltia, atur, jubilació, sanitat, ensenyament, habitatge i fins i tot alimentació. Malgrat l’objectiu inicial d’adreçar la pobresa, aquestes prestacions es van acabar oferint no només als més necessitats, sinó amb cobertura universal. Tot aquest procés conegut com l’onada social” va acabar transformant decisivament l’Estat i creant una tercera visió de l’estat liberal que es coneix amb el nom d’estat social” o “Estat del Benestar”.
...