Tema 1 (2015)

Apunte Catalán
Universidad Universidad Autónoma de Barcelona (UAB)
Grado Veterinaria - 2º curso
Asignatura Fisiologia
Año del apunte 2015
Páginas 5
Fecha de subida 01/01/2015
Descargas 11

Vista previa del texto

SISTEMA ENDOCRI El sistema endocrí és difícil de definir perquè està format per òrgans molt heterogenis. Les seves funcions estan relacionades amb el manteniment del medi intern, facilita la seva adaptació a l’entorn. Ho fa actuant a molts nivells: 1. Assimilació de nutrients.
2. Emmagatzemen d’energia i la seva disponibilitat (regulació metabolisme), administra els recursos.
3. Regula la composició dels fluids corporals, és una funció bàsica, l’excitabilitat depèn de les concentracions iòniques, regula el líquid extracel·lular a nivell iònic, pH, aigua, etc.
4. Creixement i desenvolupament i maduració. Els regula el sistema endocrí que afavoreix la duplicació cel·lular en determinades àrees i determina la mort cel·lular en unes altres àrees.
5. Reproducció. Coneix les nostres disponibilitats energètiques si podem o no reproduir-nos. Té funció de regulació i control.
Es diferencia del sistema nerviós perquè no necessita estar tant a prop per actuar, el nerviós necessita una connexió amb xarxa física. En el sistema endocrí no es necessita, s’envien els missatges en els fluids biològics i el missatger troba el seu lloc d’acció.
És un sistema de comunicació que necessita un missatger i rebre informació del que està passant i el que hi ha al voltat per a poder reaccionar. Hi ha un sistema de generació-recepció d’informació que ve servida molts cops pel sistema nerviós però no sempre. De vegades ens basem en la concentració d’una substància a la sang. Obté informació fidel del que passa al voltant. S’elabora una resposta i s’envia el missatge a qui fa la funció, als òrgans efectors. Necessitem un missatger que és la hormona. És un missatger químic extracel·lular perquè hi ha missatgers intracel·lulars però no els fem. En algun moment passen a l’exterior de la cèl·lula per comunica el teixit que la produeix amb el que l’entén. Ho fa a traves de receptors que presenten una afinitat per la hormona, és afinitat química que ve donada per la complementarietat estructural. No podem dir què són químicament, només que són missatgers extracel·lulars. Són molt variables en quant a estructura. En canvi de receptors podem dir que sempre són proteïnes.
Tenim una equació H +R H-R  Amplificació RESPOSTA.
El missatger s’uneix al receptor que és una estructura proteica que es troba en uns òrgans i en altres no, són els òrgans diana d’una hormona perquè tenen possibilitat d’expressar el receptor que interacciona amb la hormona. Forman un complex i la cèl·lula a conseqüència de la unió té una sèrie de canvis que s’encarreguen d’establir una resposta.
TIPUS DE COMUNICACIÓ: ENDOCRINA  Sempre s’havia considerat que era així, es creia que era la única.
NEUROENDOCRINA  Les cèl·lules que produïen hormones eren neurones. Les neurohormones difonen per la sang.
A traves de la sang arriben a llocs molt allunyats. L’adrenalina que s’allibera a la medul·la adrenal actua sobre el cor.
Alguna vegada ens podem trobar que la mateixa substancia química de vegades actua com a neurotransmissor i d’altres com a hormona per exemple l’adrenalina.
PARACRINA  Una cèl·lula produeix una substancia que arriba a cèl·lules molt pròximes i feien allà els efectes.
Moltes hormones actuen així i és importat perquè sabem on buscar o no una hormona.
1 AUTOCRINA  Receptors per una hormona a la pròpia cèl·lula que la produeix. Normalment regulen l’alliberació.
El sistema endocrí està format per molts òrgans. Hi ha òrgans d’altres sistemes que són endocrins com per exemple el tub digestiu. El ronyo també, el cor, el teixit adipós... mai un òrgan és l’únic que intervé en la regulació d’una determinada funció. Col·laboren diversos òrgans en la regulació d’una funció.
Les hormones poden ser lipofíliques o hidrofíliques, condiciona el seu comportament. Marquen la forma en que actuaran. Els receptors són proteïnes que poden ser extra o intracel·lulars. Hi ha molta varietat d’hormones.
Una hormona lipòfila pot passar per la membrana cel·lular i per això entren a traves de la membrana, actuen sobre receptors intracel·lulars i fan la seva acció. Les hidrofíliques interaccionen amb el fluid extracel·lular i arriben a receptors de membrana que les reconeixen, per si soles no travessen la membrana. En unir-se, al receptor canvia alguna cosa que provoca canvis en al cèl·lula.
2 RECEPTORS DE MEMBRANA: La hormona arriba i s’uneix al receptor que la reconeix. A conseqüència de la unió hi ha un canvi en el receptor que activa al GPTasa que és una proteïna G que determina canvis en l’activitat d’un altre enzim que en aquest cas és l’adenilciclasa que transforma l’ATP en AMPc que normalment es troba en nivell baix. En pujar el nivell la cèl·lula ho detecta i es produeixen canvis. Entre ells activen la proteïna quinases de tipus A que fosforilen modificant l’activitat d’enzims. És el mecanisme d’acció del glucagó que actua sobre el receptor de membrana i fa tot el que hem descrit. S’activa l’enzim glucogen fosforilasa que fosforila el glucogen, el degrada i obtenim glucosa fosfat. Determina la glucogenòlisi. Es posa en marxa molt ràpid. Es mantindrà actiu tant de temps com es mantingui activada la proteinkinasa A que depèn de l’AMPc. Depèn dels nivells d’AMPc. Hi ha un enzim que és la fosfodiesterasa que el transforma en AMP. S’apaga el senyal. S’extingeix molt ràpid. Les hormones hidrofíliques tenen efectes que apareixen i desapareixen ràpids.
Un altre exemple és el receptor de l’angiotensina II, s’uneix al receptor que està acoblat a la fosfolipasa C que degrada els fosfolípids i a conseqüència d’això es generen segons missatgers intracel·lulars, són el DAG i el IP3 que és una substancia que determina la sortida de calci del reticle o orgànuls que guarden calci, el nivell del qual al citoplasma és baix. Quan augmenta el calci es produeix la contracció del múscul llis vascular. És una substancia vasopressora. Pot activar moltes cèl·lules el calci i fer altres funcions. El DAG fosforila altres proteïnes gracies a l’activació d’altres quinases que tindran diferents efectes.
RECEPTORS AUTOENZIMATICS: Tenen activitat enzimàtica pròpia quan s’uneix la hormona. Es dimeritzen quan s’uneix la hormona i tenen activitat enzimàtica. Els receptors s’autofosforilen. Solen estar vinculats a factors de creixement, la prolactina, i altres factors tròfics.
Altres funcions:    Activitat guanilat ciclasa com PNA.
Activitat serinakinasa o treonina kinasa com TGFβ Proteïnes que no són enzims però que s’associen amb algun enzim intracel·lular com TNFα.
3 No totes les cèl·lules expressen les mateixes proteïnes efectores. No totes tenen la mateixa activitat. Hi ha isoenzims que tenen propietats diferents tot i ser molt similars. Hi ha diferencies d’expressió i cinètiques. A més els receptors de membrana tenen un segon missatger que dura el que dura.
Exemple: hi ha una substancia que és la viagra que actua sobre la fosfodiesterasa de tipus 5. Inhibeix la degradació de l’òxid nítric sense tocar els efectes del glucagó. Permet tocar un enzim sense tocar la resta. Parlem de manera genèrica quan parlem dels enzims i l’expressió és diferencial en diferents llocs. Tenim les isformes AC i PDE.
RECEPTORS INTRACELULARS: Les hormones lipofíliques actuen sobre aquests receptors. Poden travessar la membrana i contacten amb els receptors. Poden trobar-se al nucli o al citoplasma. Són hormones més primitives, iguals per a una gran varietat d’espècies. El seu receptor també és més primitius. Filogenèticament tenen un origen comú. Els receptors són proteïnes que tenen una zona que reconeixen específicament el lligand. Hi ha zones que comparteixen i després hi ha zones d’unió al DNA que determinen a quina zona del DNA s’unirà el receptor i que determina la transcripció. Actuen sobre receptors intracel·lulars que són factors de transcripció activats per un lligand concret.
Determinen l’expressió d’uns gens.
La hormona travessa la membrana, s’uneix al receptor i arriben al nucli junts i es col·loquen en el DNA i determina la formació de RNA missatger i això forma una proteïna. L’acció la duu a terme la proteïna. Es necessita temps per a la seva acció. Tenen efectes més lents que les hidrofíliques. Però els efectes no desapareixen tant ràpid. Els efectes duren en el temps. Tot i així, s’ha descobert que algunes accions que depenen de receptors intracel·lulars succeeixen molt ràpid.
També s’ha vist que com que són lipofíliques acostumen a estar enganxades a proteïnes i tenim un receptor que s’enganxa a la proteïna i es fa una endocitosi i finalment a dins de la cèl·lula la hormona es desenganxa de la proteïna i fa el seu efecte sobre la cèl·lula.
4 També tenim un altra situació en la qual veiem efectes molt ràpids. Per exemple per els estrògens o la vit B3.
Les hormones lipofíliques es sintetitzen de forma ràpida mentre que les hidrofíliques ho fan més lentament. La insulina tarda en produir-se. En les lipofíliques partim de precursors que existeixen a les cèl·lules i ràpidament els transformem en el que necessitem. Les hormones lipofíliques no s’emmagatzemen a l’òrgan que les fabrica perquè conforme es produeixen marxen. Hi trobarem precursors però no magatzems. Les hidrofíliques s’emmagatzemen en vesícules perquè costen més de fabricar. El transport per a substancies hidrofíliques es fa per medis aquosos sense problemes. Les hidrofíliques circulen lliures normalment i les lipofíliques van amb transportadors que les protegeixen del medi aquos. En principi és la fracció lliure és la que es pot unir al receptor, les lligades no. Hem de conèixer la fracció lliure perquè en principi els efectes esperats depenen de la hormona lliure. El receptor de les hormones lipofíliques és intracel·lular normalment i el de les hidrofíliques es de membrana.
El concepte de semivida és el temps que tardem en passar d’un determinat valor de concentració a la meitat del valor inicial. Parlem de semivida biològica perquè no vol dir que hagi desaparegut sencer, però ja no té funció. Ens determina el temps de metabolització i el temps que duren els efectes. No té res a veure amb el temps que tardem en eliminar-les.
5 ...