Mesopotàmia, Jacobo Vidal (2013)

Apunte Catalán
Universidad Universidad de Barcelona (UB)
Grado Historia del Arte - 1º curso
Asignatura Art de les civilitzacions antigues
Año del apunte 2013
Páginas 9
Fecha de subida 20/02/2015
Descargas 7
Subido por

Vista previa del texto

Art de les civilitzacions antigues L’ART DE MESOPOTÀMIA Introducció L’art mesopotàmic va tindre menys projecció sobre el món occidental a diferència del d’Egipte.
L’altra problema recau en que són civilitzacions que han estat estudiades des de un punt de vista de caire més històric i arqueològic que no pas artístic. A més, són civilitzacions molt castigades per la política interna dels països que configuren el territori actualment, pel que el seu estudi ha estat i segueix sent difícil. A això hem d’afegir que no parlem d’una solo cultura, com en el cas de l’egípcia, sinó de moltes.
Les principals semblances entre Egipte i Mesopotàmia recauen en que totes dues es consideren el focus bressol de la posterior cultura occidental. Totes dues són civilitzacions estretament lligades als rius, a partir dels quals van poder formar-se les seves ciutats de caràcter fluvial. A més, es van desenvolupar en un període de temps paral·lel i similar. Pel contrari, la gran diferència que les separa és el concepte de variabilitat i el de continuïtat: Egipte serà una civilització continua en tots els àmbits (religió, art, política...), mentre que a Mesopotàmia aquest concepte serà totalment inexistent. El que unia als poblats mesopotàmics era el territori que ocupaven, la terra entre el Tigris i el Èufrates, ja que seran cultures diferents que no s’integraran unes amb les altres, sinó que cadascú continuarà amb els seus costums. Per això es parla del concepte de variabilitat. A Mesopotàmia, ja no parlarem de períodes artístics, sinó d‘arts diferents succeïts en el temps.
Sumer (2900-2334 aC) El primer poble que es va establir en aquesta “terra entre dos rius” és el sumeri, que provenia de la zona desèrtica de l’actual Iran i que es va posicionar a Mesopotàmia cap a finals de la prehistòria. Així, seran els protagonistes d’aquestes terres durant el final d’aquest període i els inicis de la història. Com sol succeir, no se sap la data exacta d’inici, pel que s’estableixen cronologies diferents depenent de l’autor. Aquesta seria una possibilitat: Període o cultura d’Hasuna (c. 5800-5500 aC.) Període o cultura de Samarra (c. 5600-5000 aC.) Període o cultura de Halaf (c. 5500-4500 aC.) Període o cultura de El Obeid (c. 5000-3750 aC.) Període o cultura d’Uruk (c. 3750-3150 aC.) Període o cultura de Yemdet Nasr (c. 3150-2900 aC.) Els sumeris organitzen el seu territori en ciutats-estat; algunes són Ur, Uruk, Lagash, Nina, Umma, Nipur, Kish, Girsu... Però aquestes ciutat-estat no són com polis gregues, on el poder residia en la ciutadania, sinó que tan la ciutat com el territori pertanyien a la divinitat. Els ciutadans eren els encarregats de l’explotació dels recursos i no tenien vot al mon polític, que estava controlat per 41 Art de les civilitzacions antigues una monarquia teocràtica: era l’elit de la societat la que tenia la potestat per ser intermediari entre l’home i el déu. Això condicionarà l’arquitectura, ja que la tipologia més usual serà el temple.
No se sap com eren exactament, però se sap que el material constructiu era la tova, que era fang assecat al sol, o maó, que també era fang però cuit al forn. Això condicionarà l’estructura arquitectònica, ja que hauran de ser construccions massisses, amb molt poques obertures, i si n’hi ha, petites. Seran de forma atalussada. Aquests temples sumeris no són els famosos ziggurats, ja que aquests apareixen més endavant (a l’època neosumeria); només en són el germen.
L’origen de l’arquitectura sumèria es troba a la ciutat d’Erian, una població que data dels voltants del 5000 aC. El llistat reial de Sumer parla de que aquesta fou la escollida pels déus per habitar la terra que havien creat. Així, allà es van construir els anomenats temples elevats dels quals només es conserven els estrats i cosa que ha dificultat la reconstrucció. Se sap que eren de planta quadrangular amb estances separades, i que la superestructura era de façanes articulades amb contraforts que creaven entrants i sortints (com les mastabes tipus palau i la muralla del complex de Djoser). El més important és el Temple blanc d’Uruk, del 3500-300 aC. La seva importància recau en que té forma de muntanya artificial i al centre es situa l’edifici de culte pròpiament dit.
Després d’aquest temps, s’inicia el període històric (2900-2334 aC), el qual, segons els textos sumeris, comença amb un gran diluvi que van provocar els déus per a castigar als homes. Fou com un “reset”, es va tornar a començar. Per tant, aquesta és la visió mitològica de la creació de la civilització sumèria. Es consolidarà la monarquia teocràtica, i al poc temps, les ciutats començaren a disputar-se l’hegemonia política. Això provocarà canvis en l’arquitectura, ja que es fortificaran amb muralles les ciutats i sorgirà una nova tipologia: el temple baix. Aquest, que comptarà amb muralla tot i ja estar voltejat per la de la ciutat, tindrà a la part elevada les sales destinades al culte i a la baixa les d’administració i comerç. El més destacable d’aquest període és el Temple oval de Kafadje, d’entre el 2900 i el 2350 aC.
La plàstica sumèria estarà caracteritzada per la vinculació amb la religió, ja que la gran majoria seran obres votives. També trobarem obres històrico-narratives. De l’època prehistòrica, l’obra més destacada és el Vas d’Uruk del c. 3500-3000 aC. És un vas d’uns 91 cm d’alt, cosa que indica que es monumentalitzen els objectes d’ús quotidià. Esta fet d’alabastre i els seus relleus mostren per primera vegada un tema que serà constant en l’art sumeri: la festa de l’any nou. Els déus de Mesopotàmia es manifestaven a la natura, pel que les festes estaven vinculades als grans moments de l’agricultura. La festa de l’any nou es celebrava amb cada canvi d’estació; durant l’època infèrtil, el déu de la fertilitat, Tanmuz, es trobava al món dels morts. La Gran Mare, Innana, estava de dol, i amb l’arribada de la nova estació, aquest era rescatat 42 Art de les civilitzacions antigues del món dels morts per unir-se en sagrat matrimoni. Per tant, a partir de la hierogàmia, es recuperaven les èpoques fèrtils. Al registre superior apareixen les noces sagrades, al mig i l’inferior (subdividit en dos registres) apareixen homes despullats i animals, que tenen relació amb el ritu de la hierogàmia. Inaugura la composició dels relleus en registres (també anomenats bandes o frisos) paral·lels. A la part inferior, apareixen plantes de civada, palmeres, ovelles i carners que simbolitzen la fecunditat de la naturalesa, la regeneració que se celebra amb la Festa de l’any nou.
El registre mig està ple d’homes nuus que porten cistelles carregades d’ofrenes, pel que són els sacerdots oferents. Això ens indica el caràcter votiu de l’obra, que es oferta a la divinitat. Van despullats perquè els sacerdots, quan s’apropaven a la divinitat, ho feien nus. Al registre superior, la deessa està rebent un dels cistells d’ofrenes; se sap que és ella perquè darrere seu apareixen dos canyes lligades, el que serà el pictograma del seu nom. A la part perduda, darrere de l’oferent, devia aparèixer un rei amb barba perquè en els segells de l’època la composició solia ser aquesta. Darrere la deessa, es mostren tots els regals i ofrenes rebuts.
Però no tots els relleus sumeris van ser vasos. Durant l’època històrica apareixen altre tipus de relleus; plaques votives, les més importants de temàtica votiva. Destaquen pel seu caràcter narratiu més que pel tècnic i plàstic; claredat expositiva, no tenien funció decorativa. Eren plaques quadrangulars amb un forat enmig i amb relleus toscos. Representen diversos temes: lluites, escenes de simposi (festa en que es veu), són les més freqüents, escenes de pesca, etc. Els homes portaven ofrenes als déus i participaven a la festa. Hi ha molts que relacionen aquestes escenes amb una representació de l’any nou. Es conserven moltes de les que es feien com ofrena al temple. Hem de destacar la placa d’Ur-Nanshe (rei de Lagash) del c.
2500 aC., de la qual s’han formulat dues hipòtesis respecte al seu significat. 1. Registre superior: apareix Ur-Nanshe més gran, carregat amb una cistell de fang, el del primer maó que es posarà per construir el temple. Va acompanyat de la seva família. A la part inferior, altre cop està Ur-Nanshe, fent unes libacions amb la seva família i celebrant la construcció del temple. 2. Estudis recents: registre superior; Ur-Nanshe porta els maons i no el fang, i porta els elements constructius. A baix hi ha una escena de simposi i no cap festa, estan retent culte i portant ofrenes.
A l’art mesopotàmic, també es feien esteles que commemoraven moments històrics i sobretot victòries militars, conegudes com relleus històrico-narratius. El problema es que moltes seran destruïdes amb l’arribada de nous reis amb noves batalles a commemorar, com passava a Egipte.
Per això, d’època sumèria la més destacable és L’estela dels voltors o Estela de la victòria d’Eannatum de Lagash, del c. 2500 aC. La part superior esquerre és la que es conserva. En ella, es troba el rei que porta una espècie de un ganivet i està dirigint als seus soldats d’infanteria, els 43 Art de les civilitzacions antigues quals estan passant per sobre dels enemics derrotats. S’anomena d’estela dels voltors perquè aquestes aus rapaces, tot i que també apareixen lleons; això ens recorda a la paleta dels lleons d’època egípcia. Al registre inferior, hi ha una escena semblant però en comptes d’anar a peu, van muntats en carros i empunyats llances. A un registre inferior, apareix un enterrament en una fossa comuna, a la qual una sèrie de personatges porten sorra per enterrar-los. No es conserva, però el peu que s’endevina segurament és del rei. El revers, té una composició més unitària. Apareix Ningirsu destruint els enemics de Lagash, posant-los dintre d’una xarxa com si fossin peixos. Amb aquesta obra es vol narrar un fet històric, a més de parlar-nos dels enfrontaments continus que es van succeir a Mesopotàmia. Precisament, fou aquest el detonant del final de la civilització sumèria i l’arribada dels accadis.
Però les obres històrico-narratives no seran executades només en pedra, sinó també en altres tècniques com la incrustació. D’aquest tipus, hem de destacar l’Estendard d’Ur del c.2550-2400 aC.
La peça te forma de trapezi, formada per dos grans panells; un és coneix com la cara de la guerra i l’altre com la cara de la pau. A la de la guerra, el rei ha baixat del carro (registre superior), amb la seva comitiva al darrere i els presoners al davant; és l’acció culminant; ha vençut i està inspeccionant els enemics. Als inferiors s’estan matant als enemics, a peu, mentre que a l’últim apareixen els soldats de cavalleria, vencent a l’enemic amb els seus carros. Pel que fa a la cara de la pau, es representen els moments posteriors a la victòria; als registres mig i inferior, veiem tots els preparatiu i elements necessaris per a la festa, que moltes vegades era el botí de guerra; mentre, al superior, el rei, de dimensions superiors, presideix la festa, en la que es beu, es menja i es toca música.
S’ha des destacar la gran mestria que van desenvolupar els artistes sumeris en la tècnica de la incrustació, que moltes vegades es combinava amb l’orfebreria. Destaquen les excavacions de Leonard Wooley al cementiri reial d’Ur (fou el mateix arqueòleg que va excavar per primera vegada científicament Amarna), on va trobar Carner sobre l’arbre de la 44 Art de les civilitzacions antigues vida, figura amb base d’incrustació i tronc d’orfebreria, que devia servir com a pedestal per col·locar-hi ofrenes; Arpa de la reina Puabi, amb incrustacions i orfebreria al cap de brau que la decora. A l’Arpa d’Ur, que data aproximadament entre el 2550 i el 2400 aC, es representen escenes mitològiques en registres superposats. Al superior, un heroi subjectant uns braus; al segon, animals servint un banquet; al tercer, un ruc toca l’arpa monumental, la qual es aguantada per un ós i un altre animal toca una carraca; i al quart i últim, un home escorpí i una gasela porten unes copes. També realitzaven obres íntegrament en orfebreria, de les que hem de destacar el Casc de Meskalamdug, trobat al Cementiri Reial d’Ur i amb una datació aproximada entre el 2550 i el 2400. Mostra la perfecció assolida en el treball de la làmina d’or batuda. És un tipus de representació que també trobarem a la cultura accadia: el cabell recollit en un petit monyo, amb cabells rinxolats caient pels costats i tot aguantat per una cinta.
L’escultura exempta també va existir a Sumer, però com mancava la pedra, la producció no podrà ser comparada a la egípcia ni per qualitat, ni per dimensions, ni per quantitat. Normalment les escultures estaran vinculades al món de la religió, seran de caràcter votiu i representaran sacerdots, reis... es basa en la representació de déus (perduts en gran part) i en la representació de figures de governants i sacerdots en forma d’orant. Això no succeeix només a Sumer, sinó que també a la resta de civilitzacions mesopotàmiques. De l’època prehistòrica, hem de destacar la conservació de la Dama d’Uruk de c.3000 aC. No és un bust, ni un cap, sinó simplement el rostre (com si fos una màscara) És de mida natural i a la part plana posterior té uns forats, pel que es pensa que es estigués fixada en una paret o un altre element. Sobre els ulls hi ha una incisió molt profunda, que representa les celles i es creu que estava omplerta de lapislàtzuli. Tot i que aquí els ulls estan buits, possiblement estiguessin plens de petxines i obsidiana o lapislàtzuli per l’iris. Els cabells, representats enganxats al crani fan pensar que estaven recoberts d’altres materials decoratius. Alguns autors la interpreten com una representació de la deessa Innana.
D’època històrica es conserven més estatuetes o fragments d’algunes; petites figures d’orants, estàtues de divinitats, que al estar recobertes de materials preciosos foren reutilitzades. El conjunt més destacable perquè s’ha conservat sencer i en bones condicions és el Grup escultòric de Tell Asmar de c.2700 aC. Es pensa que formava part d’un aixovar funerari. Es van trobar enterrades totes juntes sota el terra de l’altar. Esta format per 12 figures, de les quals 10 són orants i les altres 2 divinitats. Això es apreciable perquè són més grans que al resta (aplicació de la perspectiva jeràrquica; fan uns 70cm), porten uns emblemes a la base (una àliga i un peu) i el diàmetre dels seus ulls es superior al dels orants. La divinitat masculina esta molt més aconseguida anatòmicament, perquè l’efecte “magnètic” dels seus ulls no succeeix amb la 45 Art de les civilitzacions antigues deessa. Tots els personatges porten copes, que segons alguns autors, indica que els sumeris celebraven la Festa de l’any nou amb les divinitats (s’hi posaven en contacte) Des de el punt de vista temàtic, és una representació típicament sumèria. Aquest grup remet a un moment concret de l’escultura sumèria, en que es caracteritzava per l’esquematisme, la geometrització i abstracció de les formes naturals (la faldilla és un con truncat i el nas un triangle), ja que normalment l’estatuària sumèria intentava ser naturalista, a partir d’un treball de modelat que busca representar els trets físics característics i la vestimenta. Les obres posteriors a aquesta època provindran de les ciutats del Nord, entre les quals podem destacar aquesta estàtua d’un orant. Representa a Ebih-il, i es data aproximadament cap al 2500 aC. Segueix la tradició pel que fa a les celles i les incrustacions. Les barbes i els vestits busquen apropar-se al naturalisme, igual que la expressiu de la cara. Tot i això, l’apropament a un realisme com l’egipci és minso.
Accad La rivalitat entre els diferents poblats va estar vigent fins al 2300 aC aproximadament, data en la que es fixa la desaparició de la civilització sumèria. Aquests s’havien organitzat principalment al sud de Mesopotàmia, mentre que al nord s’havien establert poblats d’origen semític. Seran aquests els que propiciïn el canvi de civilització més destacada. Com no es coneixen clarament els fets, hem de treballar a partir d’hipòtesis; una diu que Sargon, de procedència semita, va deposar Urzababa de Kish i va vençer a Lugalzagesi d’Umma, qui dominava la Baixa Mesopotàmia i s’havia coronat rei d’Uruk. L’altra, simplement estableix a Sargon com a fundador d’Accad. La llegenda diu que Sargon era fill d’una sacerdotessa i d’un nòmada, que va arribar a mans del rei de Kish igual que ho va fer Moisès. Aquest, que el va educar com si fos el seu propi fill, acabà fet fora del poder pel jove noi. Aquesta no deixa de ser una construcció literària per donar legitimitat la pressa de control total que va dur a terme Sargon. Ens està explicant el naixement del primer Imperi de la història i que té la voluntat de controlar a tot el que l’envolta. S’encarna la potència militar en la figura del governant. L’art accadi està estretament relacionat amb la idea d’imperi i unitat que tenia aquesta civilització. Es produeix un canvi polític i cultural però no un trencament amb els sumeris. Aquest canvi és anomenat per Frankfort com “grandesa profana accàdia”, ja que aquest caràcter profà no tenia precedents a l’art mesopotàmic. El centre ja no seran la divinitat i els temples, sinó la monarquia i els palaus. Construiran grans palaus per exalçar el poder del rei. No s’han conservat molts exemples com a Súmer, sinó que s’ha trobat un únic jaciment que, a més, està incomplert. En aquest es trobava el Palau de Naram-Sim, nét de Sargon. No podem veure com era estructural i decorativament, però si ideològicament, ja que el canvi de tipologia ja aporta suficient informació.
L’escultura i el relleu que es dedicaven a la religió passaran a glorificar i exaltar la política militar del sobirà. Les obres històrico-narratives ja no tenen l’objectiu únic de narrar un fet, sinó que també exaltaran el poder del rei; això es desenvoluparà majoritàriament a grans esteles. La més 46 Art de les civilitzacions antigues coneguda és l’estela de Naram-Sim, c.2300 -2200 aC. Està feta de calcària roja i es troba bastant bé conservada, no està gaire fragmentada. Té funció política, que és commemorar la victòria accàdia sobre els elamites. El rei es troba sol a la part superior de la composició, en perspectiva jeràrquica. Es troba sota els estels, símbol de la divinitat, però ell mateix es representat com a déu, perquè porta la tiara amb banyes, també símbol de la divinitat. El rei va ser deïficat per una petició feta pel poble als déus, ja que calia premiar la seves victòries militars davant dels que s’havien rebel·lat contra el poder accadi “des dels quatre confins del món”. Porta un arc i fletxa i una destral, cosa que l’identifica com a cap militar. Sota el rei, apareixen els seus soldats, pujant per una muntanya, i alguns enemics. El fet de trepitjar l’enemic mostra la clara idea de que és el rei l’únic vencedor, ja que els soldats no fan res, simplement remarquen el poder del monarca. La composició no està organitzada en registres, sinó de forma unitària per mostrar-nos el moment més significatiu: el moment just de la victòria. Té una gran eficàcia narrativa i aporta sensació de monumentalitat. Aquesta estela no destaca només sobre les sumèries, sinó que també sobre les anteriors accàdies d’època de Sargon. Respecte a les sumeries, presenta una sèrie de novetats: - iconogràfiques: ara és el rei el protagonista, que destaca sobre els demés.
- estilístiques: la forma de representació és diferent, perquè les figures són més estilitzades, amb trets característics que els individualitzen. Es representa l’entorn amb una voluntat d’avançar cap al realisme.
- compositives: desapareixen els registres, i es convertiran en obres més unitàries, monumentals i efectives en quant a narració.
El poder del rei també s’exalçarà a través de l’escultura en pedra i metall. Cap de rei accadi c. 2300-2200 aC. Està fos en bonze. No se sap si va pertànyer a Sargon o al seu nét Naram-Sim. Es va trobar a les excavacions de la ciutat de Nínive. Mostra una manera de decorativa de representació de la cabellera; recollits amb una cinta, amb un monyo i rinxols, tant al cabell com a la barba. Tot i això, no deixa de ser un marc decoratiu del rostre, que trenca amb la tradició sumèria perquè aquest és molt més realista. Es una representació veraç que supera amb escreix les obres més realistes de l’art sumeri. Aquest realisme tan aconseguit és una de les característiques de l’art accadi. Al Cap de Bismaia (c. 2300-2200 aC) podem observar els elements de continuïtat sumèria, com la profunda incisió de les celles. Els accadis creen una nova cultura però no trenquen amb l’anterior.
Després del regnat de Naram-Sim, l’imperi va entrar en decadència i van ser derrotats pels Kuttu, els quals van dominar el territori des de la ciutat de Nipur durant uns 60 anys aproximadament.
Tot i això, la ciutat de Lagash va continuar sent independent d’aquest domini. Es convertirà en el centre cultural de tota Mesopotàmia.
47 Art de les civilitzacions antigues Renaixement sumeri L’art neosumeri és pot dividir en dos períodes: - Lagash (des de el 2150 aC) - III Dinastia d’Ur (a partir del 2125 aC) Lagash destaca sobretot sota el regnat del príncep de Gudea. La seva activitat constructiva, segons documents escrits, sembla que fou molt important. Es diu que va que va construir edificis de nova planta i reconstruir els vells. Però sobretot destaquen per la seva activitat estatuària, que si que és comparable a la egípcia de la època. Son les escultures més importants de tot el Renaixement sumeri. Responen a la recuperació tant de l’art accadi com del sumeri. Són obres de caràcter votiu, que es presentaven davant la divinitat al temple. Eren estàtues d’oferents, de prínceps devots. És una idea sumèria, vinculada a les monarquies teocràtiques. Ens recorda, per tant, a la postura i caràcter pietós de l’intendent Ebih-il. Però pel que fa al realisme, remeten a les accàdies. Segons Frankfort, aquestes estàtues de Gudea segueixen la tècnica accàdia però no tenen la mateixa aspiració política. Es veu clarament al observar l’estàtua de Gudea que té un caràcter amable i pietós i no gens agressiu ni guerrer. Ens recorda més a un buda que a un militar. Són estàtues de caràcter votiu que es presentaven als temples de la divinitat amb la intenció que els déus garantissin la prosperitat del regne i de la dinastia, i feien referència al servei que els sobirans prestaven als déus mitjançant la realització d’ofrenes. La solemnitat i realisme d’aquestes figures fa que es creï un tipus d’humà determinat, amb uns trets específics. No és un retrat, és un “tipus d’humà” per a una persona determinada, en aquest cas el príncep Gudea. Es compten fins a 30 estàtues diferents, trobades a jaciments diferents, però que segueixen la mateixa tipologia. Estan fetes en diorita negra, material que no es va trobar en l’art sumeri i molt poques vegades a l’accadi. Hem de destacar una que no té cap perquè tot i això, la postura de les mans ens aporta el caràcter devot i els llibre sobre la falda ens informa de la construcció d’un temple; és la idea del rei com a edificador de la ciutat.
Les estàtues que representen al seu fill són molt semblants; Ur-Ningirsu, fill de Gudea. També es realitzaven obres representant sacerdots i dones, les quals ho eren molt poques vegades. Aquests dos exemples tenen un gran realisme, motiu pel qual són atribuïdes al mateix taller reial.
Cap al 2125 aC, els pobles del sud es revolten i fan fora als Kuttu, fet que també acabarà amb el domini cultural de Lagash. Serà Ur-Nammu el qui els faci fora i reunifiqui el país a l’estil accadi: en forma d’Imperi. S’anomenarà a aquest període III Dinastia d’Ur. Aquest serà un art poc conegut a causa de la poca i dolenta conservació d’escultures exemptes. El que si destaca és el relleu 48 Art de les civilitzacions antigues històrico-narratiu, d’on podem mencionar l’Estela d’Ur-Nammu (c.2100-2000 aC) Es conserva de forma fragmentaria, i ens diversos museus de tot el món.
Esta decorada per ambdues cares. Amb ella es commemora a Ur-Nammu com a príncep devot constructor de temples. A la part superior, trobem el rei fent libacions davant el tron d’una divinitat. A sobre, el sol i la lluna, símbols del déu. Sobre la divinitat, una altra deessa amb las vas de les libacions o vas que emana. Al revés, es trobaven les mateixes imatges: oferent, divinitat i deessa.
Al segon registre, el millor conservat, podem observar clarament el rei amb el vas de libacions davant la divinitat. Això porta a pensar el que sigui una composició doble, que es repeteix per totes dues cares. Això li treu interès narratiu, però reforça la idea de culte, d’influència sumèria. La divinitat, Nannar, porta a la mà l’emblema de l’anell i el ceptre, que molts autors han atribuït com a símbol de la justícia. Però Frankfort diu que aquests elements s’han d’entendre literalment, pel que llavors representarien una vara de mesurar i una corda, perquè en el fons, l’objectiu de la estela era commemorar el caràcter constructiu del déu. A la resta de registres, apareixen altres referències a la construcció: el rei portant maó, una escala... Al revés es representa la celebració d’aquesta construcció: escenes vinculades a la inauguració i celebració de la finalització de les construccions del temple: música de tambors, escorxament d’animals. A la part inferior, més llisa, es trobava un llistat dels canals construïts per Ur-Nammu. És una estela molt diferents a les anteriors perquè no es commemora un fet bèl·lic, sinó la construcció d’un temple. Per això, perd el caràcter monumental d’altres esteles per ser més hieràtic i pausat (Probablement, durant aquesta Dinastia també es fessin esteles militars) Queda profundament lligada als fets que van succeir realment, perquè fou en aquesta dinastia la gran època constructiva de l’època neosumeria. Apareixen els ziggurats, entre els qual destaca el d’Ur. Es trobava al centre de la ciutat emmurallada. És de planta rectangular (feia 58x40 m) Estructura atalussada, façana decorada amb contraforts. Estructura formada per terrasses en forma de torre esglaonada. Unes grans escales exteriors situades a la cara nord-oest permeten l’accés a les diferents terrasses. Al punt on conflueixen la central i les laterals es troba la monumental porta principal, aguantada per dos grans bastions. Es creu que a les portes següents també hi havia una escalinata. Possiblement comptava amb quatre pisos per influència de la descripció que va fer Heròdot del ziggurat de Nabucodonosor. La hipòtesis més implantada diu que el ziggurat fos una referència a la muntanya sagrada, que era el lloc on podien trobar-se home i déu. Tot i això, no se sap quina era la seva funció. Les altres hipòtesis plantegen que era un lloc segur per custodiar la divinitat, un altar per ofrenes o un observatori.
49 ...